Bon Nadal

Reconec que no tinc gaire el costum d'enviar felicitacions de Nadal i probablement és un error que hauria d'esmenar. Aquests dies són moltes les felicitacions que arriben, algunes de ben originals, a través de les xarxes socials, ben poques per correu postal. Això era abans, precisament quan n'acostumava a enviar.

Aquest bombardeig de felicitacions em provoca una mica el dubte de la sinceritat d'aquestes. Segurament que hi ha moltes persones que ho desitgen realment i que tenen la voluntat de fer-t'ho arribar, però també crec que hi ha una mica de teatre i això fa que no segueixi la veta.

Quan t'adones de tot el que està passant al món, i no tan lluny de casa, entreveus una mica d'hipocresia, sobretot en els discursos de polítics i reis. Tots els desitjos de pau, amor i alegria no es poden concentrar en un sol dia, per més singular que sigui. Aquestes ganes de sembrar la pau i la joia al món haurien de ser per a tots els dies de l'any, i a tots els racons del món. 

El papa, que s'estrena en les festes de Nadal, després de molt d'esforç per eixamplar l'abast de la pau s'ha hagut d'acontentar a demanar una treva per aquesta data assenyalada. No n'hi ha prou. Agraïm la seva feina, però hem d'exigir més.

Sigui com sigui, és bo que la gent es desitgi un bon Nadal, i molt millor que unes simples festes. Perquè el missatge de Nadal és prou important, també per a les persones no-creients. Enguany he vist més frases referents al Nadal que no pas a les festes i me n'he alegrat. No sé si ha estat un fet inconscient, una moda, un repetir allò que veiem, però en tot cas és bo reflexionar-hi i pensar que Nadal hauria de ser present tots els dies de l'any. La pobresa no és un delicte, sinó una realitat per a moltes persones que la nostra societat no ha estat capaç d'erradicar i que cada vegada agrupa a més famílies, també aquelles que tenen la sort de treballar, i això no vol dir res més que no ho estem fent.

Us desitjo un bon Nadal, i que la pau no sigui una utopia en aquest món que entre tots estem construint. 

Plantar cara

Escollir els nostres representants a Madrid no és fàcil. Hi ha qui ho té molt senzill, sigui socialista o seguidor de la dreta espanyola. Ells hi són sempre presents, defensant els seus interessos i aconseguint una alternança en el govern que ens ha portat on som, amb molt desencís i desafecció cap a la política. També culpables del ressorgir del feixisme que vol convèncer la gent que amb els partits tradicionals, els que ens han governant des de la sortida del franquisme, no aconseguirem una societat més justa, menys desigual. Que amb una política autoritària i de limitació de drets reforçarem la nació espanyola, que és l'únic objectiu real i efectiu per triomfar en aquesta vida. Pur engany on molta gent hi cau.

Des de Catalunya, si realment creiem en la nostra singularitat cultural, de llengua i model de societat diferent, amb els errors i les virtuts, però pensat a la nostra manera, triar qui ha de representar-nos al Congrés de Diputats resulta molt complicat.

Ni PSC ni PP ens garanteixen millores per al nostre autogovern, més finançament, més inversions a Catalunya. La història ens ho confirma i no tenim cap dubte al respecte. Sumar, que vindria a ser el substitut d'Iniciativa per Catalunya, per entendre'ns, ens ho està deixant molt clar. Prioritzen l'atracció al vot de la resta d'Espanya al nostre. És qüestió de matemàtiques.

Les opcions independentistes serien les ideals per anar a Madrid a defensar els nostres interessos, però també podem llegir què ha passat darrerament. ERC ha fracassat en el seu intent de donar suport al PSOE per obtenir-ne beneficis. Sembla ser que l'única cosa que varen pactar i aconseguir va ser l'indult dels nostres presos polítics. Més enllà d'això no hi ha res. La taula del diàleg ni se l'espera, i el president Pedro Sánchez es vanaglòria d'haver pacificat i extingit tots els anhels independentistes. 

Junts tampoc ha anat més enllà, i el seu enfrontament al govern espanyol no els ha aportat cap benefici, i el seu discurs ha estat incoherent, ple de dubtes i cap resultat. Confiar que a Madrid puguem aconseguir res favorable és una utopia i només ens queda el dret a la rebequeria. La CUP va a Madrid a plantar cara, a dir les coses pel seu nom, amb tot el que això representa de cara a barraca. Però l'opció abstencionista, vot blanc o nul, no ens porta cap solució i en tot cas reforça el nombre de diputats de les formacions que mai ens ajudaran en el nostre procés cap a la sobirania. 

Tenim, doncs, l'oportunitat de ser presents a Madrid parlant clar i dient les coses pel seu nom. Retratant les jugades d'engany de les altres forces polítiques, deixant-los en evidència. El vot a la CUP és el vot valent sabent d'antuvi quines són les possibilitats d'incidir en la política espanyola, més enllà de deixar constància de la injustícia i manca de drets a què ens tenen sotmesos. No hi ha altra opció!

Les declaracions de l'excomissari Villarejo

Les declaracions de l'excomissari Villarejo, que avui han transcendit als diaris digitals, són greus, siguin o no veritat. L'acusació al CNI sobre l'atemptat a les Rambles i a Cambrils, l'estiu de 2017, no són coses menors i, si es confirmés que són certes, caldria exigir responsabilitats. Això en un país, Espanya, on no acostuma a passar res, encara que els delictes siguin tan greus.

Estem molt acostumats a sentir grans declaracions de l'excomissari, el qual està immers en una gran quantitat de causes, algunes de les quals comportarien molts anys de reclusió. Aquest fet també fa que a vegades es tregui importància al que diu, i es posi molt en dubte la seva veracitat.

Sigui com sigui, remoure tot el que va passar quan el PP governava a Espanya, tant el que es relaciona amb l'atemptat terrorista de Barcelona i Cambrils, com de l'operació Catalunya, a mans de qui fou ministre de l'Interior, el senyor Jorge Fernández Díaz, fa posar la pell de gallina i t'indigna pensant en la possibilitat més que probable de que tot això que Villarejo diu sigui cert.

Catalunya fa nosa a molts espanyols, i per això és l'objectiu, som l'objectiu, de moltes operacions censores i de calumnies. Hi ha qui, des de dins o des de fora, procura posar en dubte tot allò que és català, la llengua, les institucions, els polítics... i acusar-nos de terroristes, si cal.

Hem de tenir molt present que, mentre estiguem subjectats a Espanya, el problema no quedarà resolt, i facis el que facis, sempre tindràs les culpes de tot, i pretendre un tractament just per part d'Espanya, és una utopia.

La família Franco, uns okupes

La Justícia obliga la família Franco a retornar a l'Estat el Pazo de Meirás. Així ho ha decidit una magistrada del jutjat de primera instància número 1 de La Coruña. Sembla ser que la família Franco havia intentat vendre-la, però ara la sentència diu que ni la donació ni una maniobra de compra de l'any 1941 són legals i, per tant, la finca és propietat de l'Estat.

Ara veurem en què acaba tot això, perquè estem massa acostumats que els de sempre se'n surten de tot, per més sentències contràries que puguin tenir. Avui, sense anar més lluny, llegíem el suport que els expresidents espanyols han donat a qui fou ministre franquista, el senyor Rodolfo Martín Villa i no només aquests, sinó tota una colla que en altres moments havien passat per progressistes.

Tot plegat és una demostració clara de què ha significat la transició a Espanya, i de qui ens continua manant, més de quaranta anys després de la mort del dictador. És per això que hem perdut la confiança en els nostres polítics, i resulten tan clares, lectures com la de Josep Ramoneda, avui a l'ARA.

Davant de tot aquest panorama resulta una utopia pretendre alliberar-nos-en i hem de ser molt optimistes, per no dir il·lusos, per pensar que es pot aconseguir res de profit. Avui Junqueras ja avisava a Puigdemont que amb la confrontació no es pot anar enlloc. A veure si ara ja té una alternativa i s'ho ha preparat millor que no pas ara fa tres anys. Com deia més amunt, no ens mereixen cap tipus de confiança i tot son paraules que no es concreten en res. Caldrà esperar una altra generació per millorar la nostra situació, aguantant com puguem els polítics que entre tots hem elevat a les nostres institucions.

Ara el full de ruta de la CUP

La CUP, que té quatre diputats al Parlament, i per tant sense grup parlamentari propi, presenta el full de ruta per arribar a la República catalana. Perfecte! Ho faran sols? 

Si llegiu la notícia del diari ARA "La CUP inicia una campanya per presentar el seu full de ruta cap a la República" crec que us farà gràcia, o potser no. No sé si és culpa del periodista que ha redactat la notícia, o entra dins la dinàmica expressiva de la CUP, però llavors jo els pregunto: resumidament com es fa tot això? Amb qui compten per fer-ho?

Entenc que sempre hi ha d'haver aquell que estira el carro fins al límit de posar-lo al davant dels cavalls, però s'ha de ser seriós. Voleu dir que en aquests moments no estem prou dividits com per iniciar aquesta campanya? Com a teoria utòpica jo ho veig bé, i sempre he defensat que el món avança gràcies a la utopia, sinó ens quedaríem al mateix lloc. Ara bé, amb el percentatge de població favorable a la República i amb la divisió interna en els propis partits independentistes, no creieu que és cansar la gent per a no res?

Ja no es tracta de pecar d'optimisme, sinó no adonar-se d'on ens trobem, de quina és la situació de molts dels nostres polítics i quin és el panorama polític espanyol, encara que a M. Rajoy l'hagin jubilat abans d'hora. Podeu llegir la notícia i digueu-me què en penseu. Si la CUP no existís se l'hauria d'inventar, però després tocar de peus a terra i avançar-se en el temps i en les maneres, però a certa distància.

El post número 4.001 al gran estratega Albert Rivera

Ahir vaig publicar el meu escrit número 4.000 d'aquest blog, i precisament no vaig tractar un tema polític, tot i ser el més tractat. Això no vol dir que ara canviï d'estil, precisament avui volia comentar un fet que m'estranyava des de feia setmanes i que finalment m'ha quadrat.

Dedico el meu post número 4.001 a C's que finalment s'han decidit a incloure el tema "català" en el plec de condicions per donar suport a Rajoy per aquesta nova legislatura que ja triga en arribar.

M'estranyava molt que un partit com C's que va néixer per fer la vida impossible als catalans que estimem la nostra terra, pensem el que pensem i haguem nascut on ho hàgim fet, no aprofités l'avinentesa per aguditzar la tasca constant del PP per atacar la nostra pàtria.

Estic convençut que el PSC, tot i haver perdut molts militants i dirigents històrics, continua defensant, per exemple, la immersió lingüística. N'estic segur! M'agradaria estar segur que ICV també està en el mateix cantó encara que darrerament hagi adoptat mesures poc clarificadores de què vol per al nostre futur.

¿Encara hi ha algú que dubti del mal que ens podrien fer el PP i C's junts si obtinguessin la majoria absoluta en unes hipotètiques terceres eleccions? No estic parlant d'independència, sinó de respecte a Catalunya en la modalitat que vostès prefereixin.

¿Encara hi ha algú, alguna formació política que es cregui que formant part d'Espanya podem arribar a tenir un sistema polític que sigui més just i respectuós amb la nostra llengua i cultura? El Federal? i qui el defensa a part del PSC? 

Somiar amb la independència és una utopia, ho entenc, però algú em pot convèncer que no ho sigui somiar en un estat federal al regne d'Espanya?

Que cadascú defensi el que cregui més convenient per a Catalunya, però sisplau tingueu els ulls oberts i no us deixeu enredar pel PP o C's, perquè amb ells el nostre país mai podrà avançar. 

Qui no es vol emmirallar amb Veneçuela?

Des de fa unes setmanes segueixo amb més detall les notícies que arriben de Veneçuela. Ja sabeu que el país sud-americà ha servit de mirall per als líders de Podemos i també per a la monja Forcades, de Procés constituent. És per això que veient què fan en aquell país podrem tenir una idea de com es convertiria Espanya, i de retruc Catalunya, si Podemos agafa el poder.

Avui per exemple he llegit que el president Maduro ha forçat, per llei, abaratir certs productes perquè tots els veneçolans poguessin adquirir-los, encara que els botiguers els haguessin de vendre per sota del preu de cost. M'ha cridat l'atenció dos productes essencials com són la nina Barbie i la televisió de plasma.

Esclar que la situació econòmica de Veneçuela no deu tenir res a veure amb l'espanyola, que el nostre president Rajoy ja ens ha deixat ben clar que és molt optimista i que ja podem dir adéu a la crisi. No hi fa res que hi hagi cinc milions d'aturats, als pensionistes els augmentin dos euros la pensió i el sou base hagi augmentat gairebé tres euros.

Si Rajoy està tan content d'haver aconseguit aquests resultats en tres anys, no sé com deixarà el país abans de les eleccions que, per cert, sembla ser que s'hi vol tornar a presentar. Jo l'animo a presentar-se per tal de reduir les probabilitats d'haver de mantenir un altre expresident.

Els dirigents de la CUP han dit que es volen presentar amb un altre nom i de la mà de Procés constituent. A mi ja m'agrada el discurs de la CUP, tot i que ratlli la utopia, perquè gràcies a les utopies podem sobreviure i continuar més o menys il·lusionats, però em preocupa els seus associats, Teresa Forcades i Arcadi Oliveres. 

Entre aquest front, que no sé si s'hi afegirà algú més, i el front que comentava ahir, a instàncies d'Ernest Maragall, em fa l'efecte que estem despitant tothom i que al final ens hauran d'enviar un manual d'instruccions perquè sapiguem a qui hem de votar i, si ho fem, què en podem esperar.

No és premsa groga, sinó fals periodisme

No descobreixo la sopa d'all, però sí que em paro a reflexionar-hi una mica. Em preocupa la manca d'honestedat en la premsa del país. Però no és només això, sinó que, a més, no se n'amaguen. La història de la premsa és molt complexa, amb etapes més o menys confuses, però sempre amb el dubte latent. L'actualitat és molt penosa i confio que sigui una etapa efímera.

Pretendre l'objectivitat dels periodistes és una utopia, o fins i tot una estupidesa. El periodista és una persona amb sentiments, gustos i preferències. Intentar canviar-ho no serviria de res. Els canals de notícies estan subjectes a interessos de tot tipus, no voler-ho acceptar és negar-te a l'evidència, però això no fa impossible rebre bona informació.

Dels professionals del periodisme cal esperar-ne sinceritat, coherència i, com deia al començament, honestedat. No ens poden enganyar de manera conscient, deformant la realitat en benefici de no sé quins interessos. Podem discutir el to, les valoracions afegides que disfressen la realitat, però en cap cas és concebible la mentida, l'engany.

Tots som conscients de com ens presenten les notícies La Vanguardia, l'ARA, el Punt Avui, El Periodico... en farem més o menys cas, i sabrem llegir entre línies, però mai pensarem que ens estant mentint a consciència. Pensarem que exageren o que ens amaguen alguns detalls, però no ens passarà pel cap que puguin, de manera premeditada, desinformar-nos.

Malauradament Espanya té unes editorials periodístiques que deformen la realitat: El Mundo, La Razón, ABC... Menteixen descaradament i aconsegueixen confondre els més innocents. Trobo a faltar mesures per combatre el fals periodisme. Potser perquè ja va bé a qui podria combatre-ho?

Sempre arribaves tard a tot arreu i ara has marxat massa d'hora

Aquesta tarda, en un tanatori desbordat, hem acomiadat en Jordi de la manera que ell hauria volgut i amb les persones que ha estimat i l'han estimat. Els companys de feina, que en molts casos són circumstancials, també li hem volgut dir adéu i explicar-li que ens ha deixat un buit molt difícil d'emplenar.

Durant l'acte de comiat, els amics i familiars l'han ben descrit, davant d'una multitud ben diversa. El que feia únic a en Jordi era la facilitat per travessar qualsevol barrera ideològica, cultural i social. No és estrany doncs que, tot i tenir els perfils polític i sindical ben definits, persones d'altres ideologies i pensaments també l'hagin plorat.

Qui no l'hagi conegut, després de l'acte d'aquesta tarda entendrà que aconsegueix una persona compromesa i dedicada als altres. A vegades et dol que no sigui fins que la persona ens deixa que no sobresurtin aquestes imatges tan evidents d'amistat i complicitat. Ho deia diumenge, el dia que va patir l'infart, que fins i tot els que s'hi havien barallat intensament i durant molt de temps, eren col·legues i amics, amb qui sabia compartir moments alegres. Aquests, ara, també el ploren i reconeixen que malgrat tot, en Jordi es feia estimar.

No diguem de les persones que l'han compartit en la festa, en la disbauxa, però també en el treball per construir una família, en un grup de treball, en una reivindicació i en la defensa dels drets més fonamentals.

Avui, una vegada més, hem alternat somriures i riallades. Amb anècdotes familiars i també dels amics del lleure. La frase repetida del capvespre ha estat: "Sempre arribaves tard a tot arreu i ara has marxat massa d'hora". El component independentista ha estat present com no podia ser amb en Jordi de protagonista. Segur que si Catalunya esdevé independent, Mataró recordarà en Jordi per la seva empenta, il·lusió i capacitat d'engrescar els altres. Vivia en la utopia, que és el que ens pot fer grans.

Entrevista al president

Ni les dites de tota la vida no s'aguanten. Avui, dia de la candelera, no ha plogut, per la qual cosa continuaria l'hivern amb fred viu "si la candelera plora, l'hivern és fora, si la candelera riu, el fred és viu". Doncs de fred viu, res de res i, segons ens diuen els meteoròlegs, vénen dies de temperatures altes, si més no per un mes de febrer.

Tot canvia menys la política espanyola que sembla viure vint anys enrere. Si més no la manera de governar ens retorna al passat, i pel que fa a Catalunya intenten ofegar-nos cada vegada més. 

Tot i que la Roser m'ha dit que La Vanguardia ni mirar-la, jo continuo amb la meva de contrastar diaris, sense caure en el masoquisme de comprar El Mundo o La Razón, perquè haig de vigilar la meva salut física, però també mental. Aquest contrast de què parlo el faig entre l'ARA i La Vanguardia.

I avui he llegit la entrevista que el nou director de La Vanguardia li feia al president de la Generalitat. La sensació que n'he tret és la d'una certa moderació per part del president quant a la seva intencionalitat sobiranista, reforçant la idea de defensar el dret a decidir, per després anar a negociar a Madrid. 

Probablement molts independentistes hauran llegit l'entrevista o el resum que d'altres diaris en puguin fer, amb un cert desencís, però crec que és bo que no ens deixem enlluernar i vulguem tocar de peus a terra. La llàstima que el PSC no estigui per la labor de fer el mateix, és a dir, reclamar el dret a decidir, que defensava durant la campanya electoral, per després anar a Madrid, en el seu cas, a defensar un model federal per al futur d'Espanya.

Segur que les paraules del president tindran repercussió a la premsa i en els debats de tot tipus en els propers dies, però jo les he entès perfectament, encara que a vegades t'agradaria deixar-te portar per l'eufòria, els sentiments i la utopia.

Amb la CUP, però... com?

Si alguna formació política és singular aquesta és la CUP. Qui em segueix coneix els meus dubtes i recels sobre els partits polítics, que en bona part vénen donats per la poc esperit democràtic intern. No cal insistir en el tema, perquè ja ho he fet en anteriors escrits, però en tot cas insistir en les dificultats pels corrents crítics interns, i el comportament uniforme dels seus representants a les institucions públiques.

Analitzar la CUP vol dir, d'entrada, reconèixer que no porten cap motxilla. A diferència de la majoria dels partits polítics, no han tingut experiència de govern, tret d'uns pocs ajuntaments, i per tant no arrosseguen cap estigma. Ningú els pot retreure errors ni contradiccions en la gestió pública. Això fa, però, que escoltar les seves proclames notis una manca de realisme i sovint utopies impossibles.

No tot és negatiu i a vegades és important comptar amb la companyia d'agrupacions joves, il·lusionades i amb una certa utopia en els seus plantejaments, perquè evita que ens desencantem, llencem la tovallola i ens acostumem a l'ordre establert, a la rutina.

El que trobo a faltar a la CUP és voluntat suficient d'anar junts i que en certa manera sembla que busquin anar per lliure. No haurien d'oblidar que per aconseguir assolir objectius cal negociar, cedir i treballar el consens, si més no engrescar quanta més gent millor.

Els que vàrem viure sota el règim franquista i la nostra llengua materna és el català, teníem molts motius per somiar amb Europa. El continent era el nostre paradís anhelat. Entrar a Europa era un fita que no podíem renunciar i ho trobàvem com la solució de tots els nostres mals.

La CUP, en el Debat de Política General, descriu tota una sèrie de motius per no tenir cap interès en mantenir-nos dins de la Unió Europea. Li retreu la permissivitat del règim franquista a Espanya; haver permès els vols de la CIA fins a Guantànamo; critica els ajuts a grans terratinents com la duquessa d'Alba o la reina d'Anglaterra, i n'oblida el silenci davant la petició d'un milió i mig de persones per poder votar.

D'entrada que ningú s'esglaï. És evident que de la Unitat Europea en podríem esperar més, i ens ha decebut moltes vegades. La seva força política, social i econòmica és ben minsa, i no ens soluciona gairebé res. Malgrat tot, caldria analitzar bé com hi sortiríem guanyant més, a dins o a fora. El que no podem fer, però és rendir-nos sota l'amenaça de quedar a fora, encara que personalment m'agradaria més ser a dins, i poder treballar des de dins per fer més gran l'Europa dels pobles.

Espanya a la defensiva o... a l'atac

L'"Asociación de Militares Españoles" demana al president del govern espanyol que actuï per evitar haver de dividir Catalunya en dos estats. Un estat amb els independentistes i l'altre amb els que es consideren espanyols.

La notícia, com totes, es pot prendre en broma o seriosament, però en cap cas ignorar ja que hi ha moltes persones que farien l'arbreforc per impedir qualsevol intent de trencar l'estat espanyol. Ignorar-ho seria un error, llençar la tovallola, també.

A vegades anem amb el lliri a la mà, i no ens adonem que els altres ja en tornen. Som generosos i emotius, però no podem oblidar el seny, la planificació ni l'estratègia. És per això que al costat de plantejaments més o menys utòpics, és bo que hi hagi qui sàpiga frenar a temps i, si cal, fer una marrada per arribar, encara que més tard, a l'objectiu que ens hem proposat.

Hem de creure que en el segle XXI l'Exèrcit espanyol ha canviat molt respecte al 1981, per posar un exemple. Espanya, però, ens ensenya cartes que ens porten molts anys enrere, i això ens preocupa. L'orgull espanyol, sobretot quan se sent ferit, és potent i de reaccions imprevisibles. Tot això no ens ha de fer por, però sí agafar-nos les coses seriosament. Si notem que estem trepitjant els ulls de poll, procurem moure el peu i passar pel costat. Això sí, sempre endavant.

Avui ens han avisat que el president català ben aviat rebrà la resposta de Rajoy i, perquè ens anem preparant, ja han avançat que la Constitució ni tocar-la! O sigui que ja podem començar a pensar en el pla B, a no ser que el PSC aconsegueixi convèncer Rubalcaba, Rajoy, i tots els presidents autonòmics espanyols, que la millor solució és l'estat federal.

Cop baix de l'Eurocambra al PP

El Parlament Europeu ha concedit a la PAH el Premi Ciutadà Europeu 2013, un premi que es concedeix anualment a persones o entitats que lluiten pels valors europeus. La reacció dels eurodiputats del PP ha estat considerar aquesta concessió un escàndol, per tractar-se, segons el PP, d'una "organització violent i amb un tarannà molt poc democràtic".

Suposo que el PP no hi està acostumat. Té un fiscal molt actiu que discuteix als jutges tot allò que no és de l'agrat del PP, però el seu àmbit de treball no travessa fronteres i allà no hi ha res a fer, o si més no ho tenen més difícil.

Tot plegat, com es pot deduir, engreixa el sac dels desastres. Diuen que una desgràcia no ve mai sola, i nosaltres les estem rebent una darrere l'altra. Uns polítics que viuen d'esquena a la població, però que mouen els fils de qui hauria de jutjar amb honestedat, imparcialitat i d'acord amb la llei.

No deixa de ser curiós que les alegries vinguin d'Europa, com quan el nostre país estava sota la dictadura del general colpista. Amb això podríem pensar que no hem canviat tant, que ens falta molt per consolidar un model de país realment demòcrata.

Un dia vaig escriure en aquest bloc, que no m'agradava la violència i que no aplaudia certes actituds de la PAH. Entenc els pocs recursos de què disposa la plataforma, però m'agradaria pensar que es poden trobar sistemes menys dramàtics i irritants, que de ben segur ajudarien a augmentar el nombre de simpatitzants. Perquè la ciutadania està cansada de baralles i exabruptes, i li agradaria que tot es pogués solucionar sense massa soroll. Potser és una utopia pensar-ho, però hi podríem posar-hi una mica més de la nostra part.