Per què no ens fan cas?

Avui TV3 s'ha fet ressò d'un problema que patim els arenyencs i concretament les persones amb mobilitat reduïda a l'hora d'agafar el bus que arriba a l'hospital comarcal de Mataró. Des de fa anys s'ha anat reclamant a l'empresa concessionària que disposés de vehicles adaptats pensant en les persones que tenen dificultats de mobilitat, sigui perquè necessiten les crosses o bé perquè van amb cadira de rodes.

Avui és inimaginable que un servei públic de transport no compti amb accessibilitat per a tothom, sigui una empresa pública o una empresa privada amb concessió pública, com és aquest cas. Per què no ens fan cas?

La defensora del vilatà ha estat molt insistent en el tema, i crec que el govern municipal també hi ha intervingut, i malgrat tot el vehicle continua essent un obstacle perquè les persones amb dificultats de moviment hi puguin accedir. Què més s'ha de fer?

No és lògic que els veïns s'hagin de mobilitzar i convocar la televisió catalana per denunciar públicament aquesta anomalia. És un incompliment de la normativa més elemental i hi ha responsabilitats que no es poden defugir. 

La Generalitat, que és la responsable del servei, no pot mirar cap a un altre costat i ens ha de dir si és l'empresa que incompleix la normativa, privant una part de la població de l'ús del transport públic, o bé si en el contracte establert no s'especifica l'obligatorietat, la qual cosa requeriria una rectificació.

Caldrà veure si amb l'acció dels veïns afectats i molestos pel poc cas que l'empresa i l'administració els ha fet fins ara, una vegada fet públic per la televisió del país, es corregeix l'anomalia i s'hi posa remei. Ja és ben trist que les coses només puguin arribar a funcionar a base de denúncies i que no n'hi hagi prou amb notificacions, instàncies i preguntes. 

El finançament dels ajuntaments?

Ara que el tema del nou model de finançament de les autonomies està a les primeres pàgines dels diaris, permeteu-me que insisteixi una vegada més en la necessitat de millorar el finançament dels ajuntaments.

És una llàstima i al mateix un greu problema que la qüestió del finançament de les administracions de l'Estat espanyol estigui encallat des de fa tants anys, tot i que se'n parli de manera continuada. Un mal finançament provoca manca d'inversions i pèrdues d'oportunitats. Si no hi ha diners no es pot invertir i sense inversió el municipi, l'autonomia, el país, no avancen.

No entraré a valorar el model de finançament que ha presentat el govern espanyol ni les reaccions dels diferents partits polítics perquè entenc que es tracta més d'una lluita entre partits que no pas un treball per millorar el model i posar-ho en pràctica. Només deixeu-me dir que tots tenen part de raó, i el que caldria és asseure's seriosament a trobar la manera de posar en marxa un sistema de finançament just i d'acord amb la realitat actual.

Com deia, però, al començament, em preocupa molt el mal finançament de l'administració local. Segurament que hauríem d'analitzar altres elements tant o més importants, com podria ser la capacitat de gestió dels seus dirigents polítics, la formació contínua dels seus treballadors i la dimensió de la majoria dels municipis i els seus òrgans de gestió. Això és un tema molt delicat, que toca moltes fibres i que sempre que s'ha intentat fer alguna proposta, algú n'ha sortit escaldat.

L'administració local, la més propera al ciutadà, té un seguit de reptes i ha de donar la cara a moltes necessitats que no estan prou finançades i, per tant, queden sense satisfer, algunes de les quals són realment greus. Abans s'han instal·lat entrebancs i malfiances que no pas recursos per gestionar el municipi. És cert que en el cas de la Diputació de Barcelona s'ofereix un bon assessorament i també aportació econòmica, però no és suficient. Cal analitzar a fons quines són les competències municipals, també aquells conceptes que sense estar regulats a la pràctica esdevenen competència local, i quantificar-ne el cost, per aconseguir els recursos necessaris per fer-hi front.

L'espai que dedico al meu post diari és insuficient per tractar a fons un tema que és capital i que caldria abordar d'una vegada. Proposo un debat al respecte, amb professionals i experts en el tema, per il·lustrar-ho i fer-ho entenedor a la ciutadania que, finalment, són els perjudicats directes d'aquesta anomalia.

Encara més sobre el judici a Laura Borràs

No sé com acabarà el judici a la presidenta del Parlament, Laura Borràs, però en tot cas la imatge que s'està donant dels polítics catalans i de les nostres institucions públiques és penós. Ja he dit més d'una vegada que els jutges li tenen ganes a la presidenta, i també molts polítics d'altres formacions, i potser del mateix partit polític. Això no treu, però, que si les coses no es fan bé no s'hagin de denunciar i, si cal, portar a judici.

Per la informació que tinc, haig de pensar que la manera d'obrar de Laura Borràs al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes no va ser la més apropiada, i que la pràctica de fraccionar els contractes perquè passin com a contractes menors i d'aquesta manera evitar el llarg camí de les grans contractacions, no és una bona manera de gestionar els béns públics. 

No entro a valorar si el fraccionament es va fer per afavorir una empresa o amics concrets, sinó que em quedo simplement amb el fet de modificar el procediment i contractar a dit, sense donar l'oportunitat a altres empreses a presentar-hi oferta.

El nostre Ajuntament fa temps que està treballant amb empreses amb qui té el contracte caducat, i això, a part de ser una anomalia administrativa, impedeix la lliure concurrència d'altres empreses per fer els mateixos serveis. Es parla que els preus no s'han actualitzat i que per això les empreses tenen pèrdues, però no es diu que potser, amb un nou contracte, les empreses serien unes altres.

L'administració pública ha de ser molt curosa a l'hora de fer les coses, i això provoca alentiment en els processos, i per això és important avançar-se en el temps per evitar estar fora de termini, amb contractes caducats i irregularitats que no agraden a ningú.

La realitat que està vivint Laura Borràs és que una pràctica massa comú a l'administració pública, sembla que només l'hagi comès ella, i que hagi de suportar tot el pes de la Justícia, que d'altres polítics i alts càrrecs s'estalvien de patir.

És per això que, si realment es declara culpable a Laura Borràs, caldria mirar atentament si hi ha altres pràctiques, fetes per altres polítics d'altres colors, que també s'haurien d'analitzar i, si fa el cas, jutjar. No pot ser que tot es concentri en una persona pel fet d'haver estat presidenta d'un Parlament que ha pres decisions que no han agradat a l'Estat espanyol.

La Marató de TV3

Avui hem de parlar d'un dels actes més solidaris que hem pogut experimentar i veure'n resultats. Em refereixo al programa de TV3, la Marató. És presenciant actes com el d'avui que t'adones que la gent és bona, és solidària i és agraïda. La maldat és un accident que malauradament apareix, però estic convençut que no és l'estat natural de les persones i això és el que ens ajuda a viure en societat.

És per això que quan t'informen de crims i accions immorals sents tanta ràbia perquè és un anar en contra del sentit de la vida. És una anomalia que no es pot permetre i s'ha d'intentar eradicar.

Conèixer les persones que pateixen i que es queixen menys que no pas tu, que tens tots els vents a favor i que al més petit encontre sembla que se'ns acabi el món, et fa adonar que només podem tenir paraules d'agraïment i voluntat d'ajudar a qui no ha tingut la mateixa sort, que no pretén fer-te llàstima, sinó només fer-se evident, que sàpigues que existeixen.

Avui a casa, una vegada més, ens manifestarem solidaris amb totes les persones que pateixen alguna malaltia, enguany malalties minoritàries. Truca!

El PSC pot recuperar els vots en mans de C's

Caldrà veure què ens depara les properes eleccions, començant per les generals, però abans de conèixer resultats i les darreres estadístiques haig de dir que el fet que el PSC pugui recuperar els vots de l'Àrea Metropolitana que varen anar a parar a C's seria una normalitat política desitjable. El pas de C's per la política catalana i espanyola, a la llarga, haurà estat una anomalia política com aquell que passa el xarampió.

Ja a hores d'ara tenim prou elements de judici per aventurar-nos a afirmar que C's no haurà portat res de bo a la política del nostre país. Ni els seus objectius, ni la seva mala educació a l'hora d'exposar-los o de practicar la política parlamentària han estat modèlics, sinó tot el contrari. Han ensenyat la pitjor imatge del comportament humà en les relacions polítiques i socials a casa nostra.

No tindrem la sort encara que C's desaparegui de casa nostra. Les circumstàncies encara els són favorables, però hem de confiar que a la llarga, partits tradicionals, amb història democràtica com el PSC, puguin recuperar el seu estatus i la força política per demostrar que la política no ha mort, no ha sucumbit en mans de personatges menyspreables amagats dissimuladament en el joc democràtic del nostre país.

Catalunya s'hi juga molt en aquestes eleccions, on el perill que guanyi la dreta extrema i autoritària, de la mà de tres partits, podria representar-li un retrocés democràtic important, però Espanya també se la juga, i no tinc tan clar que els espanyols ho temin suficientment com per negar el seu vot als que volen fer-la retrocedir fins al franquisme, els nostàlgics disfressats de demòcrates del PP, C's i Vox.

El PSC és una anomalia

Així es despatxava a gust el senyor Julio Villacorta, antic dirigent socialista que ha passat per C's i UPyD. Ara està decidit a reflotar la Federació catalana del PSOE perquè, segons diu, el PSC ha prioritzat les reivindicacions catalanistes, deixant de banda la cohesió territorial espanyola.

És curiós que precisament ara que el PSC compte amb menys catalanistes després de l'esbandida dels darrers anys, sigui el moment que sorgeixi la idea de recuperar la Federació catalana del PSOE. I precisament ara que els socialistes viuen uns moments tan delicats i que necessiten unir-se més que mai per sortir d'aquest atzucac.

No m'hi vull jugar res perquè acostumo a perdre (atenció amb l'actitud del PSC sobre la investidura de Rajoy), però és molt previsible que la iniciativa acabi en no-res. És aviat per dir-ho, però no he sabut veure cap suport dels principals dirigents socialistes catalans, preocupats per aixecar el partit més que en dividir-lo.

La jugada dels socialistes catalans a finals dels setanta, pocs anys després de la mort del dictador, d'evitar el fraccionament entre PSC i PSOE català els ha permès anys de glòria, sobretot a nivell local. La iniciativa de Villacorta no sembla massa intel·ligent, però només cal analitzar el seu currículum i tenir en compte l'afany de protagonisme que costa molt de frenar a segons quins personatges.