Separar els pobres dels rics

L'Associació de Promotors i Constructors de Catalunya (APCE) s'ha desmarcat del que va dir la seva vicepresidenta primera, la senyora Elena Massot, parlant de la reserva del 30% per habitatges socials. Massot afirmava que el que s'hauria de fer, en els edificis que tinguessin aquesta reserva, seria dues porteries. Una per entrar-hi els veïns pobres i l'altra per a la resta de veïns de l'immoble.

La notícia em va semblar fora de lloc, però haig de confessar que no em va venir de nou, ja que em va recordar una experiència viscuda en el passat. L'empresa on treballava fa una pila d'anys, va traslladar les oficines a un immoble de l'avinguda Pau Casals de Barcelona, al pis de dalt de tot. Un edifici on habitaven dues celebritats, que no descobriré, perquè sempre se m'ha dit que es diu el pecat, però no el pecador.

Aquest edifici disposava de dos ascensors. L'ascensor de la porta principal, i l'ascensor de la porta de servei. Nosaltres, els treballadors de l'empresa recentment instal·lada, teníem l'avís que el nostre accés havia de ser sempre per la porta de servei. No fos cas que coincidíssim amb aquestes celebritats!

Es veu que algú de nosaltres, no ho complia escrupolosament i això va fer que la senyora d'una d'aquestes celebritats, es dignés a parlar amb el nostre CEO, per recordar-li que ens estava prohibit entrar per la porta principal i utilitzar el seu ascensor.

La manca d'habitatge social és evident i comporta moltes converses, crítiques i discussions. No és un fet d'ara, sinó que l'arrosseguem de fa molts anys i ara en patim les conseqüències. La mesura de reservar un 30% en habitatges socials, quan els promotors construïen de nou, o rehabilitaven edificis, semblava una bona mesura, no pas per resoldre el problema, però almenys intentar sumar-hi algun habitatge. L'alcalde de Barcelona, tot i que el seu partit hi va votar a favor, no ho ha vist bé i ho vol canviar, i a més, ha condonat les multes als promotors que varen incomplir la normativa. La cosa té delicte!

Necessitem solucions pràctiques, i m'atreviria a afegir, èticament acceptables. La proposta de la senyora Massot potser salvava la reserva d'habitatge social, però a costa de separar rics i pobres, no fos cas que aquests molestessin als primers.

Una passejada pel patrimoni artístic de la nostra vila

A la conferència d'ahir el vespre a l'Ateneu Arenyenc la Montse Viader ens convidava a caminar per la vila amb la vista molt atenta, per observar un conjunt de meravelles que acostumen a passar desapercebudes. Potser ho fa que has de vigilar molt bé on poses els peus, ja sigui per no embrutar-te o no arribar a caure, però el cas és que ens perdem alguns detalls prou bonics, a les façanes de les cases.

No sempre són grans edificacions, tot i que n'hi ha unes quantes, sinó que es tracta de petits detalls, ja sigui a les portes o les llindes, i aixecant una mica més la vista, també a tocar de les teulades. 

Ens coneixem les famoses torres de guaita, que tenim ben comptabilitzades, però hi ha altres edificis que no hi parem atenció. Algunes cases de la Riera mereixen que ens hi aturem i detectem els diferents elements que les caracteritzen i que marquen un estil i una època. En altres casos ens costa més de desxifrar, però en uns i altres casos és d'agrair que els seus propietaris hagin tingut l'encert de protegir-ho i rehabilitar-ho, en algun cas, amb molta cura.

D'alguna manera ens hauríem de responsabilitzar que les nostres cases oferissin la millor imatge als vilatans, per al seu gaudi, i també perquè en el transcurs dels anys fem possible un record de la nostra època amb detalls que potser ara no valorem prou, però que els nostres nets sabran valorar i agrairan.

Una vegada més l'acte organitzat per l'Ateneu Arenyenc, dins del cicle dedicat al Patrimoni, ha estat un encert, i hem pogut gaudir del coneixement d'una professional, la Montse Viader, que ens ha obert els ulls a una riquesa que tenim a l'abast, però que no hi parem prou atenció.

La sala estava plena, tot i la coincidència amb altres actes de la vila amb prou interès com per assistir-hi. Ahir, en el meu post, parlava de les entitats i la importància de la seva feina. L'Ateneu Arenyenc és una d'aquestes entitats que cal tenir en compte i que probablement el nou govern municipal hauria d'intentar mirar amb bons ulls per tal de donar-li tot el suport necessari perquè ens continuï obsequiant, de manera totalment desinteressada, amb aquesta oferta cultural tan interessant.

De manera molt diplomàtica la conferenciant es queixava de la quantitat de fils que desllueixen les nostres façanes. No s'hi pot fer res? No valdria la pena estudiar a fons com eliminar-los per embellir encara més el nostre entorn urbà?

Patrimoni urbà d'Arenys de Mar

Un dia més la xerrada programada per l'Ateneu arenyenc ha estat un èxit. El conferenciant, el doctor arquitecte Antoni Paricio, ens va obsequiar amb una brillant exposició sobre el patrimoni urbà, fent especial referència a la nostra vila, posant alguns exemples que tots coneixem, però fent-nos-hi notar uns detalls que moltes persones no havíem arribat a apreciar.

De la seva exposició se'n podrien comentar moltes coses. Va fer un ràpid repàs de l'evolució de la construcció a la nostra vila, esmentant aquells trets diferencials d'una època a l'altra, i la manera com s'havia anat transformant. Una evolució que no sempre ens satisfà i que acostumem a donar la culpa a l'especulació. El conferenciant, però, ho va centrar, al meu entendre molt encertadament, en la sensibilitat.

De ben segur que la manca de sensibilitat ha provocat que la nostra vila no hagi respectat un patrimoni que altres poblacions ho han fet més bé, encara que segurament no som pas l'excepció, sinó que això ha passat a la majoria de pobles i ciutats del nostre país.

Em va cridar l'atenció el detall del camí de la Pietat, que ens condueix fins a dalt del cementiri, on va dir  que amb un millor tractament dels xiprers i la substitució de l'asfaltat, aconseguiríem el relleu que es mereix, millorant l'aspecte d'una part interessant de la nostra vila. 

Va parlar també de l'edifici del Mercat municipal, analitzant la seva estructura i justificant els diferents elements que probablement ens passen desapercebuts, més enllà de la façana, que el defineix, i que desitjo no quedi gaire afectada amb la rehabilitació que s'està realitzant de l'edifici del costat de banda de mar.

Arenys de Mar no destaca per tenir grans edificacions, encara que gratant una mica en podem trobar, alguna d'elles amagada, com pot ser l'edifici Sert, del qual en fem poca ostentació. Escoltant el conferenciant i fixant-me en l'Arenys d'avui, pensava que és una llàstima que en el procés de rehabilitació de les cases no s'hi estigui més a sobre, i es procuri respectar aquells trets significatius que determinen una època. Les cases de cos, per exemple, han anat desapareixent, i seria bo que les poques que encara queden tinguessin un tractament i una protecció especial. No sé què n'opinen els membres del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic d'Arenys de Mar (PEPPA).

La sala d'actes de l'Ateneu arenyenc es va omplir i va gaudir de les explicacions, que varen resultar molt amenes. Abans de començar la conferència em va comentar que ho il·lustraria amb imatges i intentaria que no resultés feixuc. De ben segur que ho va aconseguir. 

I acabo amb uns comentaris que varen aparèixer de resquitllada, en el torn de diàleg amb els assistents, i que considero importants per l'afectació que tenen. La construcció al nostre país és massa artesanal, i per això té un cost econòmic important. A diferència d'altres països europeus, la indústria de la construcció al nostre país no ha evolucionat suficientment.

Si a la conferència del mes passat demanàvem salvar el patrimoni natural del nostre municipi, avui hem d'afegir el toc d'atenció en defensa del patrimoni urbà. Desenvolupem la nostra sensibilitat, i serà un bon obsequi per a les generacions que ens seguiran.

L'envelliment dels edificis és un problema

Avui us parlo d'un tema important que passa força desapercebut tot i els problemes que pot ocasionar si no es troben solucions. Es tracta de l'envelliment dels edificis a Catalunya. Una de les dades a tenir en compte és que la meitat dels edificis del país tenen més de 40 anys i s'ha fet molt poca rehabilitació.

De totes les inspeccions realitzades pel govern català, només el 13% superen la revisió sense cap problema. El 87% restant presentaven algun tipus de deficiència, el 32% era greu, i el 3,8% molt greu.

Una vegada han passat els inspectors, les comunitats de veïns han de procedir a solucionar les deficiències detectades, i és aquí quan surten els problemes. Hi ha moltes comunitats de veïns que tenen problemes econòmics i la necessitat de fer-hi obres agreuja la situació. Hi ha immobles que comporten risc a les persones que hi resideixen i també als voltants. Què fer en aquests casos?

La revisió ha trigat massa temps a fer-se i la situació de molt immobles és greu i, per tant, la inversió que es fa necessària també és costosa. El govern es veu obligat a finançar aquestes obres en casos d'emergència, però no ho pot solucionar tot.

Aquest problema, que el veig important, sorprèn a molts perquè no hi ha consciència de quina és la realitat. Només cal passejar pels diferents barris d'una ciutat, per adonar-te de les deficiències existents, i això sense gratar ni ser expert en la matèria.

Penso que és important que el govern trobi la manera de pal·liar la situació i potser que s'arremangui una miqueta més i es posi a treballar. La notícia d'un bloc de pisos que amenaçava de caure fa pocs dies a Badalona, pot no resultar una anècdota i esdevenir una notícia habitual.

Qui controla l'obra pública a la nostra vila?

La discussió sobre l'externalització de serveis per part de l'administració pública és un tema força escabrós, amb opinions favorables i d'altres contràries que costa posar-se d'acord. Això, però no passa sempre, perquè hi ha un tipus d'obres i serveis que ningú en discuteix la necessitat de licitar-les perquè les empreses privades puguin accedir a la seva execució.

Al nostre municipi hem sentit a parlar sobre la necessitat de municipalitzar serveis com el tractament de l'aigua, els treballs d'enterrament al cementiri, el tanatori... Hi ha exemples d'aquests serveis que són municipals i que funcionen prou bé. Per altra banda Arenys compta amb serveis municipals que en altres municipis són externalitzats, la brigada o la residència geriàtrica, i que algú podria qüestionar-ne la municipalització, si no fos perquè hi ha una llarga tradició.

L'externalització en sí mateixa no és bona ni dolenta sempre i quan es faci bé. Externalitzar un servei no vol dir oblidar-se d'ell i confiar cegament amb la gestió privada, sinó que comporta la confecció d'unes bases tècniques de gestió molt ben fetes que, entre altres, permetin un seguiment exhaustiu del seu funcionament i poder trencar el contracte si no es compleixen els acords fixats d'inici.

Les obres públiques de gran envergadura són les que es liciten perquè l'empresa privada hi concursi. Rehabilitacions d'equipaments i urbanització de carrers són els més corrents i on, a la nostra vila, acostumen a provocar problemes per una mala execució. Podríem relacionar una bona colla d'obres que no s'han fet bé i s'han hagut de refer parcialment o de manera total.

Les obres de substitució del clavegueram del Rial Sa Clavella, que es varen fer a corre-cuita per acabar a temps i rebre la subvenció corresponent, es varen fer malament i encara ara hi ha habitatges, llavors deshabitats, que en ser rehabilitats es troben que la seva finca, per error, no està connectada a la xarxa. La pregunta que ens fem: Qui es fa responsable del cost d'aquest arranjament? La constructora que ja va cobrar per l'obra feta? Ho haurà de pagar el municipi? Se li exigirà el retorn del cost a l'empresa que no ho va fer bé? Quina garantia tenim que això no es repeteixi en un futur, en altres habitatges? Aquest problema no és nou, sinó que hi ha altres cases que es varen trobar amb el mateix.

I de tot això en surt la pregunta estrella: quin control de qualitat de la feina feta hi va haver per part dels serveis tècnics municipals? És possible que l'ajuntament de la nostra vila no realitzi un control tècnic exhaustiu que garanteixi que les obres es fan bé? 

A Itàlia, dolor i promeses incomplertes

Estem tots pendents de les tasques de recuperació de persones soterrades pel terratrèmol d'aquesta setmana a Itàlia i admirem els treballs dels voluntaris i forces de salvament, que fan el possible per poder salvar el més gran nombre de persones possibles.

Escoltem com el primer ministre italià promet ajudar a totes les víctimes i familiars perquè puguin refer la seva vida a les poblacions destruïdes. Tot són bones intencions, paraules amables i bons desitjos, i jo no voldria fastiguejar ningú amb els meus temors. Uns temors que vénen avalats per l'experiència d'altres situacions semblants, també a Itàlia.

Quan el terratrèmol d'ara fa set anys va sacsejar terres italianes (L'Aquila) amb un balanç de més de 300 morts, el primer ministre italià, en aquells moments el senyor Berlusconi, va prometre ajuda als damnificats i segons he pogut sentir, només s'ha dut a terme un 8% de les obres de rehabilitació i moltes famílies encara no han pogut tornar a casa seva.

Això passa massa sovint. Les promeses incomplertes dels polítics ja no ens vénen de nou, ni fins i tot en aquests casos de dolor extrem. Aquest és un dels greus problemes de la política i un dels motius pels quals hi ha tanta gent decebuda. Fixeu-vos ara en "les negociacions" entre el PP i C's, i diguem-he si no hi veieu la tàctica d'anar diluint totes les propostes i promeses. En què pot acabar tot plegat? 

Incapacitat de dialogar, de consensuar posicions... Només saben jugar amb majoria absoluta i això és un mal símptoma del sistema polític.

Itàlia ha reviscut en pocs anys de diferència dos terratrèmols amb moltes víctimes. Tots ens hi solidaritzem i demanem que els responsables polítics que ara prometen tantes coses, no se n'oblidin novament i deixin sols els afectats amb tots els seus problemes.

És injust, hi ha xifres que no sé calcular

Hi ha xifres que em costa d'entendre. Com en tot, suposo que t'acostumes a moure't en un tram, i tot allò que se n'allunya et resulta difícil d'imaginar. En euros, per exemple, més enllà dels milers ja se'm fa difícil calcular el valor de les coses. Si són cents de milers, no diguem, però si passem al tram dels milions, ja em perdo.

Avui podíem llegir dues notícies d'aquestes que s'enfilen sense topall. Berlusconi i Franz-Peter Tebartz-van Elst en són els protagonistes. El primer, conegut de fa molts anys, i el segon l'hem descobert fa pocs dies. Bé, l'hem descobert nosaltres, perquè la gent de Limburg el coneix prou bé i també la seva obra.

El motiu del nou judici a Berlusconi serà molt probablement pel fet que, el 2006, hauria pagat 3 milions d'euros al senador Sergio de Gregorio, perquè fes caure el govern de Romano Prodi. Però aquesta no és la notícia que volia comentar, sinó la sentència del Tribunal de Monza que ha reduït a menys de la meitat els diners que haurà de pagar a la seva segona esposa, Veronica Lario. En lloc dels 3 milions mensuals, la seva ex només cobrarà 1,4 milions d'euros al mes. Quatre duros! 

També em resulta incomprensible el cost de la rehabilitació de la casa del bisbe de Limburg. Més de trenta milions d'euros. I em pregunto... els diners eren dels feligresos? de la recaptació de totes les parròquies del bisbat? què es pot fer amb 30 milions d'euros? ni idea!

Aquestes xifres són reals i els fets també. La nostra societat és injusta. No pot ser que unes poques persones en tinguin tants i la gran majoria tan poc, que amb prou feina poden sobreviure. No sé com va viure la senyora Lario al costat de Berlusconi, però sí que sé que a partir d'ara, de diners no n'hi faltaran, o sí? el que no sabrem mai és si serà feliç, perquè els diners no fan la felicitat, encara que hi ajuden.