Xantatge als metges?

La notícia que va aparèixer ahir on els titulars deien que el Departament de Salut bonificaria els Centres d'Atenció Primària (CAP) que reduïssin els dies de baixa dels seus usuaris va crear una alarma que probablement es podien haver estalviat. De qui va ser la culpa? Dels responsables dels titulars dels diaris? Del portaveu del Departament de Salut que no es va explicar bé?

La primera impressió va ser que la consellera volia reduir els dies de baixa, beneficiant aquells centres sanitaris que ho aconseguissin, donant a entendre que els metges s'inventaven baixes o les allargaven innecessàriament, provocant un absentisme molt gran al treball.

Sigui per l'error del missatge o per la reacció de la gent, Salut ha puntualitzat que la seva voluntat és reduir la durada del procés burocràtic de la gestió dels tractaments i aconseguir que les altes arribin abans. Reconeixen, doncs, que alguna cosa no funciona prou bé i alenteix el procediment, i els pacients estan massa temps a l'espera dels diagnòstics, dels tractaments i les cures.

Sigui com sigui el cas deixa clar que el sistema que sempre ens havien dit que era el millor, no ho és pas tant. Que el funcionament dels nostres centres sanitaris té molt que desitjar i potser caldria analitzar-ne les causes. Avui, per exemple, tenim convocada una vaga dels metges. Reclamen bàsicament una millora salarial i una reducció de les hores de permanència. 

És cert que els empresaris es queixen que es registren moltes baixes laborals per motius de salut. Els empresaris en surten perjudicats, però també els companys de treball que han d'assumir, moltes vegades, la feina que queda per fer. Probablement no es porta un control exhaustiu de tot el procés d'una baixa per prescripció mèdica i potser també hi ha molts metges que tenen el canell molt fàcil i signen alegrament baixes que no caldria. Això s'ha de regular i, si es constata que va per aquí, trobar solucions. 

Alleugerir els tràmits per als tractaments és una bona manera no només de reduir el temps de baixa, sinó també, i més important, oferir una bona atenció als pacients. Si volem un sistema sanitari modèlic, hem de trobar la manera de millorar aquest funcionament, que sembla que s'encalla per manca de personal, desinterès d'alguns i falta de previsió del Departament. Ens alegrem que no es tracti d'un xantatge als metges, però seria bo que les decisions i la informació que se'n dona fossin més clares i resolutives.

Mals aires

Aquests dies he tingut l'ocasió de parlar amb persones que no ens veiem gaire sovint, però que sempre que en tenim l'oportunitat, ens esplaiem amb grans converses, que ens ajuden a ser més conscients de tot el que passa al nostre voltant, i una mica més enllà, i que ens afecta en positiu i negatiu.

Haig de dir que l'aire que es respira no és el desitjable. Hi ha un pessimisme latent que s'encomana fàcilment, i que has de fer esforços per no acabar deprimint-te. Si a tot això hi afegeixes aquells dies plujosos, que varen anar molt bé per omplir pantans, però ens varen estafar moltes hores de sol, els ànims encara estaven més baixos.

Des de la tornada a la presidència dels EUA del senyor Trump, i l'auge de l'extrema dreta a Europa, políticament no estem en la millor situació possible, i tampoc econòmicament. Les decisions que està prenent el president de la primera potència mundial no només afecten els seus, sinó que ens afecten a tots. Probablement, si no ens haguéssim adormit, no seríem tan dependents, però la influència no la treu ningú.

En l'àmbit local, s'està maquillant la situació. Es va endreçant, però no s'acaben de resoldre els principals problemes amb què ens trobem. Penso en el rial del Bareu, les Clarisses o l'estat del clavegueram, i no acabo de veure com ens en sortirem. Cal molta inversió, però també encert en les decisions que es prenen. No és fàcil.

De totes maneres en moments així, ens convé ser positius, i trobar allò que funciona, parlar-ne i engrescar-nos una mica. No es tracta d'amagar el cap sota l'ala i no afrontar la realitat, però convé posar-hi bona cara i, sobretot, anar una mica de bracet per tenir més força, recollir més idees, i resoldre totes les traves que, vulgues o no, sempre ens trobarem pel davant.

Hi ha coses que no podem resoldre, però amb tot allò que estigui a les nostres mans, cal lluitar-hi i dedicar-hi temps i esforç. Ens adonarem que sí que tenim coses que depenen de nosaltres i som nosaltres que les podrem solucionar.

Indignació, ràbia, impotència, resignació...?

Avui és d'aquells dies que es fa difícil entendre tot el que passa i sense ganes de culpar a ningú en concret, t'adones que tots plegats ho estem fent molt malament. Un dels problemes d'Arenys de Mar és la deficient canalització de l'aigua pluvial. També tenim problemes amb el clavegueram, però avui em centro en les conseqüències de cops de pluja més forts dels habituals, però que tampoc no són cap novetat, ni ens ve de nou.

    Una vegada més el rial del Bareu ha baixat amb força, inundant la carretera nacional  i algun establiment comercial. Desconec en aquests moments si hi ha més immobles afectats, cosa que podria molt ben ser. Portem molts i molts anys parlant i programant la canalització d'aquest rial i fins ara hem estat incapaços de trobar una solució. Tan difícil és? 

    Entenc que la canalització té moltes dificultats. Segurament ens posaríem d'acord en dir que un rial no es pot convertir en un carrer amb habitatges. I seguim construint, i ho fem en un cul de sac. Llavors de què ens podem queixar?

    Fa anys es va canalitzar la Riera, que quan plovia era tot un espectacle, emportant-se cotxes i mobiliari. Avui, però, la intensitat de la pluja i la força amb que baixava l'aigua ha fet que recordéssim temps passats. Diuen que el foc té aturador, que l'aigua no.

    Ens indignem? Ens enrabiem? Com ens sentim? Impotents? O resignats?

    Això que ha passat aquesta tarda es repetirà tard o d'hora, i per tant, tenim l'obligació i necessitat de trobar solucions, encara que estiguem parlant de fets puntuals, poc habituals. No podem estar amb els braços plegats veient tot el que passa, i encara menys quan estem agreujant la situació, amb una urbanització de més territori, que el fa impermeable i, per tant, provoca més corrent d'aigua amb més força i velocitat. Algú hi pot posar remei?

    Trobarem una solució per a la canalització del Bareu? Què ha d'arribar a passar perquè algú, amb autoritat i coneixement, prengui una decisió? No busquem culpables, busquem solucions! Però tinguem molt present que les decisions d'avui poden ser una arma letal per al futur. 

Al costat de Catalunya, però on?

Avui ha estat un dia molt complicat i un d'aquells dies que tot et surt malament. Des del matí fins al vespre només he tingut que entrebancs. No puc parlar de desgràcies perquè no seria just, sobretot tenint en compte aquelles persones que realment en pateixen, però sí que m'he trobat amb molts problemes, un darrere l'altre, i de moment molt poques solucions. Confiem que demà tot vagi millor, i allò que es pugui solucionar tingui la resposta.

    I perquè estava tan atabalat necessitava sortir a esbargir-me. No havia pogut sortir de casa i em calia una passejada fins a l'espigó, veure les onades i la darrera llum d'un sol radiant, que aparegut després d'un parell de dies o tres, amb més pluja de la que ens pensàvem, encara que no sigui suficient.

    I m'he trobat amb un cartell mig esquinçat, amb la cara del president, dient-nos que està al costat de Catalunya. Però ben bé a quin costat? Al costat ben bé, o a quatre passes? Segur que no està dins de Catalunya? 

    Primer de tot he pensat que els responsables de la campanya no l'havien encertat gaire. Perquè resulta que després, en un cartell sencer, també diu que està al costat de la gent. M'ha fet la mateixa impressió d'aquells que diuen que els agrada ajudar a la gent. És una imatge de distància, de marge que separa uns dels altres. A mi m'agrada més la gent que comparteix la vida amb mi, les penes i les alegries, que no pas la gent que em ve a ajudar. I, per tant, la distància que el president, i el seu partit polític, marquen entre ells i la gent, entre ells i Catalunya, no els fa propers, sinó al costat, una mica més enllà.

    Segur que el lema de la campanya no provocarà més o menys vots. Seria d'agrair que els vots vinguessin per la feina feta, per la bona feina feta, però precisament d'això no en poden lluir gaire. Si més no amb propietat i honestedat. Si d'alguna cosa ens hem de queixar és de tot el que no s'ha fet.

    I aquest cartell m'ha fet oblidar tot el que he passat durant el dia. M'ha alliberat de mals pensaments i amoïnades. Esclar que ara, una vegada arribo a casa, em trobo que tot allò que he mig oblidat se'm fa present novament, i caldrà trobar-hi solucions abans no sigui massa tard. No ens deprimim, però toquem de peus a terra. Afrontem-nos a la realitat i no esperem l'ajuda d'aquells que només la prometen en campanya electoral.

Plourà, però no suficientment

Aquest dissabte s'han suspès o ajornat algunes activitats a l'aire lliure per la previsió de pluges. Al nostre país parlar de pluja és gairebé una obsessió. Ens passem el temps conversant de quan plourà i si ho farà prou per alleugerir els problemes que tenim de sequera, mentre veiem com els nostres pantans es van buidant, amb unes imatges que mai havíem vist ni imaginat.

    La previsió i la planificació no són dues pràctiques gaire típiques del nostre país. D'alguna manera ens adonem tard de les coses i llavors tot són corredisses per intentar resoldre allò que molt probablement hauríem pogut preveure i evitar situacions crítiques. En el cas de l'aigua tenim moltes assignatures pendents.

    L'aigua, que és un bé essencial, ha esdevingut un bé escàs i molt preuat, però acostumem a fer-ne un mal ús. Potser perquè té un cost reduït, en teníem en abundància, o si més no això semblava pel fet de veure-la rajar cada vegada que obríem l'aixeta, sense dispensadors ni la precaució d'estalviar-la mentre ens rentem les dents o ens ensabonem les mans. Ara ens estan dient que no podem consumir-ne tant com volem. Que els propietaris de piscines no les poden omplir. Que no es poden regar els jardins ni els horts... Tot això ens ve de nou.

    No som profetes, i probablement ningú no s'imaginava que avui ens trobaríem amb aquesta sequera tan severa, però convindria repassar la història i recordar temps passats amb problemes semblants. Llavors vàrem córrer a trobar solucions, que amb el temps han funcionat, però no suficientment. Calien més esforços que no s'hi han dedicat. 

    Una de les tasques dels polítics és planificar el futur, preveure què pot passar i treballar per afrontar totes les circumstàncies previsibles. Fa molts anys que parlem del canvi climàtic, i encara que n'hi ha que no hi creuen, la majoria ho tenim clar, i això comporta canvis importants que s'han de tenir en compte. La sequera n'és un, i aquí hem badat.

    No podem estar tot el temps vivint només del present i tapant forats. Hem de mirar cap al futur i planificar els treballs necessaris perquè no ens enganxin amb els pixats al ventre. Demà plourà, però tots sabem que no ho farà suficientment, ni tampoc els propers dies, setmanes i mesos. Hem de donar solucions a la situació d'avui, però preveure les de demà. A veure si canviem la manera de treballar i posem seny d'una vegada!

Problemes per relacionar-te amb les empreses

Cada vegada és més difícil ser atès per empreses de serveis i també per l'administració pública. L'opció digital ha agafat empenta i d'alguna manera ens hem passat de frenada. És molt còmode poder fer gestions des de casa, assegut davant de l'ordinador, o amb el mòbil que gairebé tots portem a sobre, però no tothom està preparat per fer-ho.

Les empreses acostumen a amagar les adreces de correu electrònic i els telèfons de contacte i es limiten a donar un llistat de preguntes freqüents que no sempre compleixen les teves expectatives. Sempre hi ha aquella pregunta que vols fer i que no trobes com formular-la perquè no està prevista, a vegades perquè no interessa respondre-la. Si aconsegueixes d'alguna empresa línia telefònica et trobes amb contestadors de veu, que d'alguna manera fan la mateixa funció que la pàgina d'Internet, i no en treus l'entrellat.

Les persones que ens considerem mig capaços de resoldre els problemes amb què ens trobem, no ho tenim fàcil, però hi ha qui gairebé li és impossible accedir-hi. Estem parlant de la bretxa digital que no només afecta la gent gran, sinó que també hi ha persones joves a qui els resulta difícil gestionar els tràmits administratius.

Fa un dies llegia la campanya del Síndic de Barcelona, sempre molt actiu, exigint que no s'instauri la cita prèvia com una pràctica habitual i única per accedir als serveis. Perquè aquesta n'és una altra. Hi ha empreses i administracions públiques que no et deixen presentar-te personalment a les oficines sense tenir concertada una visita, i l'única manera per fer-ho és accedint a Internet. Amb això deixem fora a moltes persones que no en tenen la pràctica.

Ja sé que hi ha molts problemes a resoldre, alguns d'ells molt greus, però no podem deixar de banda aquests obstacles, que ens creem nosaltres mateixos, perquè hi ha moltes persones que queden bloquejades, sense possibilitat de fer les gestions que a vegades són imprescindibles per tirar endavant. 

Ens queixem de les trucades que rebem d'empreses que ens volen vendre el seu producte. Després el postvenda és un desastre. La facilitat amb què t'han trobat a casa es capgira i llavors ets tu que no trobes la manera d'accedir-hi per resoldre els problemes que sorgeixen. 

L'administració ha de vetllar per la protecció de totes les persones, sobretot per aquelles que ho tenen més complicat, ja sigui per edat, procedència o formació. Aquí hi trobaríem prou motius per defensar posicions polítiques contrastades que ara es presenten a les eleccions generals. Sabem que hi ha qui no vol un Estat fort i protector. El tema està en què les forces progressistes i que teòricament estan per protegir a tothom, no sempre estan prou conscienciades, i els falta el toc de gràcia que les distingeixi dels seus adversaris, que tenen molt clar què volen i per a qui. És per això que som allà on som.

El trist paper del nostre president

Les declaracions del president de la Generalitat reclamant el traspàs de Rodalies cansen i deixen en evidència la mediocritat dels nostres polítics i expliquen per què ens trobem en la situació que som. Si el govern actual és el millor a què podem aspirar i és el que ens mereixem, n'hi ha per apagar el llum i quedar-nos a casa a les fosques.

Com es pot tenir la barra de fer aquest discurs i no ser capaç de tancar-se en banda per exigir el que la societat catalana demana des de fa tant temps? Per què ens expliquen històries de pactes amb el PSOE, quan són incapaços d'exigir temes tan transcendents per al país? El discurs d'ERC no s'aguanta per enlloc!

Ens volen fer creure que tenen clar el millor camí per aconseguir rèdits de Madrid, i es fan un tip d'empassar-se gripaus sense resoldre cap dels principals problemes que tenim. El president Aragonès és conscient que Rodalies està a la ment d'una gran part de catalans, i vol fer veure que és sensible a la problemàtica i que s'esforça per resoldre-ho. Ja no volem més enganys!

Des del primer dia el govern d'ERC ha demostrat les seves mancances, la falta de lideratge i de trobar solucions als molts problemes que patim. Estem cansats d'aguantar uns polítics que no donen la talla, i només busquen mantenir-se en el poder, sense aconseguir res. 

Podríem anar repassant les diferents conselleries amb els respectius consellers i conselleres, i ens adonaríem de quin és el seu nivell. Comencem per Educació? O potser ja se n'ha parlat massa i ha quedat prou en evidència la seva mala praxis, canviant instruccions un dia rere l'altre? Potser s'ha fet millor des de Territori, cedint davant el PSC en temes que ens havien presentat com a inamovibles?

Està vist i comprovat que tenim un govern de circumstàncies que no ens fa avançar en res, i que tot queda supeditat a la voluntat de Madrid, i a sobre ens volen fer veure que en saben tant de negociar i aconseguir beneficis per a Catalunya. En què ens han sorprès agradablement? Només són capaços de fer discursos, Rufián o Junqueras, alliçonadors, però que no porten enlloc. 

Avui, quan llegia l'article del president al diari ARA, m'indignava, perquè s'ha de ser molt descarat com per atrevir-se a opinar sobre un tema que afecta a tanta gent i que no han estat capaços d'aconseguir res. Qui es pot creure que ara ho faran millor? Sisplau, que deixen el lloc a gent més competent i se'n vagin a casa!

Greixem la maquinària municipal

Arran del Ple municipal d'aquest dijous passat voldria comentar un tema que ens preocupa i que caldria resoldre. La lentitud de l'administració municipal de la nostra vila ha esdevingut un problema estructural. No es tracta de casuístiques puntuals o fets aïllats, sinó que succeeix en tots els procediments que es generen a l'Ajuntament, arribant tard i malament, alguns dels quals afecten directament a persones en situació de vulnerabilitat, per la qual cosa esdevé més greu.

Em refereixo concretament en el retard en el pagament de les subvencions o beques de material escolar del curs que acabarà d'aquí a dos mesos. No pot ser que les famílies que tenen dret a aquesta ajuda no hagin cobrat encara els diners i es justifiqui en la lentitud de la maquinària municipal.

Cal arremangar-se i buscar solucions perquè aquesta dinàmica no es cronifiqui. No pot ser aquesta lentitud en les resolucions. La sensació dels administrats és de deixadesa per part dels polítics del govern i els tècnics municipals, i això no és bo per al funcionament d'una administració pública que ha d'estar al servei de la gent, amb eficàcia i eficiència, i sense demores injustificables.

Probablement el problema s'explica en la desorganització general del nostre Ajuntament, i la necessitat de canviar la manera de treballar. Estic segur que no agrada a ningú la situació creada, i que tothom, els regidors i regidores de govern els primers, voldria que les coses funcionessin d'una altra manera, però s'ha de treballar per aconseguir-ho. No es pot tancar un tema dient que no es comprometen a posar dates perquè no s'acaben complint. Dona una imatge de desinterès i poca implicació, que estic segur que no és real, però així es ven.

El desmanec és evident i no només en exemples com aquest, que tenen una incidència important per als vilatans. Ho és també si observem la informació que es trasllada a la ciutadania a través del web municipal, que no és actualitzat ni recull tota la informació que la llei de transparència exigeix a l'administració pública. Tampoc es fa un seguiment de les ordenances, ni s'exigeix el seu compliment. Ni es compleixen els acords presos en sessió plenària. Mocions que queden en un calaix, consells o comissions que no es convoquen, per no parlar dels que ni tan sols es creen, malgrat les promeses realitzades.

Tot això fa que els vilatans desconfiïn dels seus representants polítics, i escoltin amb sorna les promeses que arriben cada quatre anys amb l'excusa de demanar el vot. Si no som capaços de treballar més intensament i resolutivament, potser millor que ens quedem a casa i deixem pas a altres persones que en siguin capaces i desencallin aquesta paràlisi en què vivim des de fa temps.

Amb les renovables no val a badar

No fa gaires dies que parlava d’energies renovables, però avui, arran de la sentència del TJSC tombant el projecte d’un macroparc fotovoltaic al municipi de Castellfollit del Boix, he pensat que havia de fer-hi algun comentari perquè ho considero important i que ens ha de servir per pensar-hi una mica i intentar trobar-hi solucions.

A vegades penso que ens hi farem mal, i en el cas de les energies renovables també hi ha el perill. Sabem que som a la cua i que ens hem de posar les piles, sobretot el govern de la Generalitat, perquè ja fem tard. Ens trobem que no només anem tard i tenim moltes persones que hi van en contra o bé no ho troben tan necessari, sinó que a més ho estem fent malament. La sentència que atura el projecte té una argumentació basada en la protecció de la ramaderia i l’agricultura del terme municipal, i hem de convenir que no podem avançar amb uns temes perjudicant els altres.

Ja sé que trobar l’equilibri és difícil. Fins i tot en termes d’estètica hi hem trobat oposició. Els molins de vent no agraden, si, com és lògic, es col·loquen a la carena d’una serralada, i n’hi van molts, o bé al mig del mar, que es poden veure des de la costa. Miracles no se’n poden fer i en algun punt s’ha de prendre una decisió, i ja sabem que quan decideixes estàs descartant alguna cosa, que no sempre és negativa, sinó que prioritzes l’altra.

Com que sabem que el tema no és fàcil i que comporta moltes discussions, és bo que el govern ho tingui en compte i no faci passos en fals, que el que produeixen és més resistència a les energies renovables i que s’aturin projectes on s’hi ha estat treballant amb recursos humans i econòmics que aniran a la brossa. Sisplau, siguem més eficients tots plegats!

Quina força tenen els nostres polítics?

L'ARA d'aquest divendres publica l'article de l'enginyer i exministre Joan Majó, a qui llegeixo sempre per l'interès que em desperten els seus escrits i opinió. Una vegada més estic d'acord amb tot el que diu, però em preocupa que les solucions no es corresponguin en res amb el que està passant ni amb el que els nostres governs, amb les limitacions que tenen, acaben decidint.

A la darrera classe del curs de filosofia que segueixo, el nostre professor ens va demanar que busquéssim similituds entre l'època hel·lenística i l'actual. Ell ho tenia més clar que no pas nosaltres, i per això vàrem sortir una mica d'estudi analitzant la situació actual comparant-la amb anys enrere, però sense anar a parar on en Joaquim volia. A mi em va donar peu a expressar la meva opinió sobre el poder actual dels nostres polítics que està totalment supeditat als poders fàctics que se serveixen d'ells per dirigir el món en benefici seu.

Tot això ho dic perquè llegint les set claus que exposa Joan Majó per aconseguir millorar el món, t'adones que per més interès que hi tinguin els polítics de torn, hi ha una pressió no governamental que els impedeix prendre moltes de les decisions que millorarien el món, sobretot si estem d'acord amb necessitats com reduir les desigualtats o integrar més persones en el desenvolupament sostenible de la societat. El gran capital continua dominant la situació i per això veiem que no hi ha tantes diferències entre governs conservadors i progressistes. Els primers ja els va bé, i els altres tenen greus obstacles per fer-hi front.

Puc entendre perfectament decisions com la d'aquesta setmana, de la primera ministra de Nova Zelanda, plegant perquè se li han acabat les piles. Demostra molta sinceritat i valentia. Malauradament hi ha massa polítics que esdevenen obsolets, però no tenen el valor ni l'honestedat de fer un pas al costat i donar el relleu a gent amb més il·lusió i no tan cremada.

I ho lligaria amb l'article del catedràtic d'economia de la Universitat Pompeu Fabra, el senyor Guillem López Casanovas, quan alerta sobre el projecte del Hard Rock, que el PSC posa com a condició per aprovar els pressupostos de la Generalitat per aquest any. Realment estan convençuts que és un bon projecte per a Catalunya? L'exemple de les Illes Balears no els serveix? Una de les set claus que exposa Joan Majó hi fa referència sense dir-ho.

Tant de bo els nostres polítics tinguessin l'encert d'escoltar veus de referència contrastada abans de prendre segons quines decisions, es traguessin de sobre la pressió que reben d'interessos privats que no beneficien la majoria de la població, i s'expliquessin millor davant de la gent que els ha escollit per dirigir la nació. Sovint ens hem de quedar amb la lectura d'uns bons consells, però amb el regust de veure que poca cosa es fa per seguir-los i aconseguir la millora del nostre món.

La distribució competencial de l’administració pública

Gestionar un municipi no és fàcil i això és important que tothom en sigui conscient. D'entrada cap governant desitja posar entrebancs a la gent, sinó que voldria donar sempre una resposta positiva a les peticions que els vilatans li presenten. Això no treu que cal una lluita constant per aconseguir el màxim de benestar a la població i dedicar-hi molt de temps i barallar-te sovint amb les adversitats.

Una població com la nostra té unes dificultats afegides que no sempre s'entenen, però que esdevenen veritables murs difícils de franquejar, i que impossibiliten moltes accions que, d'entrada, semblaria que són fàcils de realitzar, o si més no d'avaluar i intentar resoldre. Em refereixo a l'acumulació d'administracions públiques sobre el terreny, amb competències pròpies on l'Ajuntament no hi pot fer res més que dialogar-hi i pressionar perquè no ens abandonin.

Penso que tothom té molt clar que la gestió de proximitat és la millor manera de resoldre els problemes del dia a dia, i com més centralitzada està aquesta gestió més fàcil és que les coses s'endarrereixin. Ningú més que els habitants que trepitgen el terreny pateix els inconvenients de l'abandonament i desmanec de la gestió pública.

L'Ajuntament d'Arenys de Mar no té competències a la costa, al port, a la línia ferroviària, a la riera i rials, a la carretera nacional... i això fa que quan sorgeixen problemes en aquests espais s'hagi de redirigir la queixa a altres administracions que no tenen ni la sensibilitat ni la urgència per posar-hi remei. Els vilatans, que en són els afectats directes, no sempre ho entenen, i la pregunta que em faig és: tenen l'obligació de conèixer qui gestiona cada servei? Com hi poden accedir per informar-se o reclamar solucions?

Tot plegat no ha de servir perquè el govern municipal s'ho tiri a l'esquena, sinó que obliga fer passos per intentar que les administracions amb competència assumeixin el problema i busquin la solució el més ràpid possible. Al final de tot plegat t'adones que la distribució competencial no està ben resolta, i sobretot la poca sintonia entre l'administració local, que és qui dona la cara davant dels vilatans, i les administracions que tenen competències, però que ho veuen molt lluny i gens prioritari. 

El nostre país té moltes mancances, i el pitjor de tot és que hi ha uns problemes que han resultat endèmics i que mani qui mani no hi ha manera de trobar-hi solució. És per això que és tan important que l'administració local, la més propera al ciutadà, camini de la mà de la gent, per afrontar conjuntament aquells problemes que no són fruit de la política de partit, sinó elements necessaris per a una bona convivència, sigui quin sigui el partit polític que ho lideri.

Un congrés de circumstàncies

El congrés de JuntsXCat sembla que segueix la mateixa tònica de mantenir-se en la rebecaria inicial de quan va conèixer que els resultats electorals els havia deixat per darrere d'ERC. La impressió que tinc és que això no s'ha superat i que qualsevol excusa és bona per encallar-se i encallar les solucions a molts problemes de país. 

Es dediquen a parlar molt, però a decidir molt poques coses i les van allargant com si esperessin les noves eleccions per tornar a provar sort i, aquesta vegada, quedar per sobre del seu etern rival. Això fa que la majoria de persones avorreixi la política i desconfiï de la capacitat dels nostres polítics de liderar un projecte de país.

El tàndem Borràs-Turull, que és fruit de les circumstàncies i d'un pacte in extremis per continuar existint, sembla ser que no solucionarà la situació per on passa el partit, i encara menys el país. Tancar-se en banda a tot i no resoldre els problemes, o si més no intentar-ho, no és la millor manera de fer avançar el país, i amb el pes que té i la seva participació en el govern, caldria que fossin més responsables i deixessin d'actuar com a criatures.

Realment em sorprèn que hi hagi persones adultes que formin part d'aquest congrés i no passin vergonya per tot el que hi ha. Crec que és una demostració clara del nivell dels nostres polítics, però també de la base, ja que s'entén que en el congrés hi ha també les joves promeses del futur. 

Resulta molt trist que la notícia del cap se setmana sigui el desenvolupament del congrés de JuntsXCat, i que vegis que temes tan transcendents, com la continuïtat en el govern, es deixin per a més endavant, en lloc de prendre una decisió ferma i seriosa i deixar de jugar amb la gent. 

Cada vegada tinc més clar que no serviria per formar part d'un partit polític perquè es prioritza l'estratègia al sentit comú, a l'eficàcia a l'hora de resoldre temes claus, i t'adones que les discussions per optar a les seves direccions són més fruit de l'interès personal de dirigir el partit que no pas de plantejar solucions als grans temes a resoldre del dia a dia d'un país.

La lliçó dels resultats electorals andalusos

En el moment d'escriure el post desconec quin serà el resultat de les eleccions andaluses d'aquest diumenge. Tota la informació que ens ha arribat aquests dies parla de la victòria del PP, amb el dubte si aconseguiran la majoria absoluta o bé necessitaran, com en altres llocs, els vots de Vox per aconseguir el govern autonòmic.

Fa uns anys ningú es podia imaginar que a Andalusia els socialistes perillessin. Semblava que es tractava d'un territori de majoria socialista inqüestionable, i que ho tenien molt ben muntat perquè això es perpetués en el temps. A les anteriors eleccions es va demostrar que la dreta superava l'esquerra, la qual cosa va sorprendre a més d'un. Ara ja tothom té clar que la dreta està per sobre de l'esquerra, aquesta molt dividida, i només el dubte és si els socialistes es poden mantenir més o menys igual, o bé decauen, amb el que això pot suposar de cara a les eleccions generals de l'any vinent.

L'esquerra no només té problemes a Espanya, sinó que és un fet que darrerament s'ha repetit a molts països. Sigui per un auge del populisme i la demagògia, que la dreta sap utilitzar molt bé, o pels errors dels governs d'esquerra que no han sabut acontentar la seva població, massa preocupats per temes interns i no donar solucions als problemes reals de la ciutadania. Pel que sigui, doncs, la dreta ha anat avançant, amb el problema afegit d'un augment de l'extrema dreta que, a Espanya, és preocupant.

Molts voldríem pensar que aviat arribarà el punt d'inflexió on l'extrema dreta deixarà de créixer per estabilitzar-se en un vot més o menys d'acord amb el grau de diversitat de qualsevol estat, i que no amenaça el futur del món occidental. Això és el que voldríem, però no les tenim totes. És molt probable que encara hi hagi camp per córrer i recaure en els errors que es varen cometre el segle passat, un segle de guerres mundials que encara deixen petjada.

Aquest vespre escoltarem els resultats i intentarem veure-hi la part positiva si és que n'hi ha, però el més important seria que els polítics espanyols en actiu, s'adonessin què pot passar d'aquí a un any quan les eleccions generals es convoquin. La tàctica de Pedro Sánchez de prometre molt i no donar res, amb un discurs encantador que no porta enlloc, s'ha demostrat que no suma per l'esquerra, sinó que dona ales a la dreta, que amb el suport de l'extrema dreta ha decantat la balança. No sé si hi ha temps per rectificar, però sí com a mínim per intentar-ho. 

Paralitzats amb l’enfrontament entre ERC i JxCat

Aquesta tarda llegia les possibles solucions a la més que probable inhabilitació del president Quim Torra pel seu estira i arronsa amb els llaços i la pancarta. Dic més que probable perquè sabem quins jutges tenim i també tenint en compte la poca estima que té el nostre president. 

La inhabilitació podria provocar un avançament de les eleccions i potser seria la millor opció. Particularment estic molt tip del meu president i tindria moltes ganes de canviar cromos. Sé que les coses no se solucionen només amb canvis de nom, però considero que en aquest cas està més que merescuda una alternativa a la presidència, més seriosa i eficient.

El tema està en què al darrere de totes les converses i plans t'adones que només hi ha un objectiu: aconseguir el poder. Ara s'estan mirant qui ostenta la vicepresidència per rellevar el president. Si ERC té més conselleries que JxCat, i si caldria canviar el vicepresident perquè aquest fos de JxCat.

Aquesta baralla entre els dos partits, que és totalment legítima entre partits polítics, no afavoreix en res la situació del nostre país. Tothom ha demanat la unitat sabent que aquesta no arribaria mai, ja que hi ha un ego massa gran. Els partits independentistes lluiten entre ells i no hi ha unitat que hi valgui,

Sembla ser que la sentència passarà pel Tribunal Suprem, perquè ara serà recorreguda, i que la decisió del Suprem no arribarà fins a l'estiu vinent. Això vol dir que tenim tema per a estona. Distrets ho estarem, però avançar socialment i econòmica, res de res.

L'Open Arms incomoda el govern

Es demostra que un govern té nivell quan és capaç de resoldre les adversitats, saber trobar solucions als problemes que es plantegen. És per això que nosaltres votem els nostres governs, perquè portin a terme els seus programes, però davant dels obstacles, dels imprevistos, de les situacions de crisi, les sàpiguen resoldre de la manera més urgent i eficient possible.

Dit això podem afirmar que Espanya fa molts anys que compta amb un govern incapacitat per estar al capdavant de l'Estat. Hi trobem molts exemples que a tots ens vénen a la memòria, més enllà dels que tenim més presents actualment, com són els joves d'Altsasu, el procés català amb presos polítics i exiliats, o el rescat d'immigrants al Mediterrani.

És una gran vergonya el que està passant al mar Mediterrani. N'he parlat fa poc perquè és un tema massa greu com per tenir-lo oblidat, i cada dia hi ha noves notícies, de nous fets que no troben una resposta lògica, valenta i moralment justa per part del govern de Madrid. No és només aquest govern, però això no els eximeix de la seva responsabilitat.

L'Open Arms fa nosa al govern. El seu treball de salvar vides humanes els molesta perquè els fa trontollar la consciència. Els deixa sense arguments quan no accedeixen a rebre les persones rescatades o bé pressionar Malta i Itàlia perquè ho facin. No podem confiar en un govern com l'actual, si obra d'aquesta manera davant dels fets del Mediterrani. El problema, però, és que no tenim una alternativa millor. Aquesta és la dissort dels espanyols i de les persones que intenten arribar a terra ferma.

Els barruts viuen a costa dels altres

Vivim un temps on qui vol aconseguir alguna cosa ha de cridar. Si no et queixes ningú no et fa cas. Hem creat una societat que només hi viuen bé els barruts, o si més no se'ls permet fer el que volen sense tenir en compte els altres.

Els passejadors de gossos reclamen platja per banyar-los, però no aconseguim eliminar les cagarades i pixades al carrer i a les nostres façanes. Les terrasses ocupen les voreres i si vols passar els hi has de demanar per favor i agrair-los si ho aconsegueixes. Els okupes entren als pisos i els propietaris tenen totes les de perdre i no els recuperen després de molts esforços, diners i temps. I podria continuar.

Ja no parlo de cedir el pas a les persones més grans, ni evitar posar obstacles a la vorera perquè no hagin de baixar. D'això ja se n'ha perdut el costum! Si et queixes ets un rondinaire, i si no ho fas, vius a remolc dels descarats.

El que s'ha convertit en costum, la manca de civisme, el no pensar en els altres, té solucions, o si més no es pot moderar, sempre i quan les nostres autoritats tinguin ganes d'aconseguir una vila més habitable i respectuosa. Això no es porta! La prova en són les primeres veus que gosen alçar-se per recriminar els comportaments incívics.

Senyors del govern els demanem més dedicació per aconseguir una vila més agradable, també més pròspera i amb futur. Més dedicació i idees. Les coses no se solucionen amb paraules boniques i promeses de bones intencions. Les coses s'arreglen posant-hi el coll i dedicant totes les hores del dia per trobar solucions, avançant-se a les queixes i escoltant els que menys remor fan.

La seva tasca no és fàcil, però això no els hi va prometre ningú. Si no s'hi veuen en cor, haver-ho pensat dues vegades. Probablement hauran de deixar-ho a d'altres perquè ho facin millor.

Continuarem mirant-nos el melic davant de tantes morts?

No podem mantenir-nos sords ni cecs al que està passant al Nepal ni tampoc, molt més a prop, al Mediterrani. Els drames que estan vivint els habitants del Nepal i també els ciutadans del continent africà que intenten arribar a Europa, no poden passar desapercebuts. Està molt bé que ens preocupem del futur polític dels nostres pobles i país; que estiguem preocupats pel que pugui passar a Catalunya abans i després del 27-S, però no podem oblidar els països que estan sofrint per la quantitat de morts que es produeixen.

El cas del Nepal és un fet puntual que malauradament ha ocorregut en altres països, on les construccions no aguanten els terratrèmols i centenars de persones moren sota les runes. Quan això passa ens lamentem de la desgràcia i ens solidaritzem amb els familiars de les víctimes i supervivents. Els estats acostumen a oferir ajuda per salvar vides i a vegades per a la reconstrucció de les ciutats. Què fem amb el cas del Mediterrani?

Si en el cas del Nepal podem tranquil·litzar la nostra consciència, en el cas de les morts al Mediterrani no és possible. Què fem des d'Europa per evitar la mort de qui pretén arribar a Europa? Ens limitem a lamentar la mort i recollir supervivents i cadàvers? No hi podem fer alguna cosa més?

En les catàstrofes naturals ens en sortim fàcilment, però en les guerres i les seves conseqüències ja no és el mateix. Són en aquestes situacions quan es demostra l'eficàcia d'una institució governamental. Quines solucions aprova el Parlament Europeu?

Les solucions no són fàcils, però és necessari treballar per reduir el nombre de víctimes i procurar arribar al fons de la qüestió. És fàcil dir que la solució passa perquè no hi hagi aspirants a travessar el Mediterrani, però us pot sonar molt fals. De moment, mentre no puguem evitar que persones del continent africà vulguin arribar a Europa, la prioritat passa per salvar vides, avançar-nos a la tragèdia, fent prevenció.

Estarem pendents de les resolucions de Brussel·les, però molt ens temem que no haguem de tornar a avergonyir-nos de ser europeus.