Defensem arreu la nostra llengua!

Les reaccions de la dreta i l'extrema dreta espanyoles a l'ús permès del català, el gallec i l'euskera al Congrés de Diputats ha estat el que es podia esperar d'aquestes persones, la seva ideologia i la seva manera d'entendre el món. No és res més que la intransigència i el sentiment de perdre una batalla pel fet d'acceptar que unes persones puguin utilitzar una llengua que no és el castellà, la llengua d'obligat compliment. 

Com que les persones que em puguin arribar a llegir no tenen cap problema per entendre-ho, no cal que m'escarrassi a explicar i justificar el fet que els catalans que tenim el català com a llengua pròpia i d'ús quotidià, tinguem interès en poder-lo parlar arreu, i que no se'ns consideri de segona categoria.

Sí que convé parlar de quina manera hem de reaccionar davant l'actitud d'uns polítics, que no considero ignorants, sinó intolerants. I com que la majoria no tindrem l'ocasió de trobar-los per carrer, mirem com defensem la llengua al nostre entorn. Siguem positius i més eficaços, i treballem dia a dia perquè la nostra llengua ocupi el lloc que es mereix.

L'altre dia ho deia i voldria que quedés molt clar. Tot i entendre que és important que el català i la resta de llengües oficials dels diferents territoris espanyols es puguin parlar amb normalitat al Congrés de Diputats, considero que la nostra principal tasca ha d'anar encaminada a que el català sigui present a tots els racons, espais i relacions de la nostra vida, al nostre país. Que la nostra llengua sigui la d'ús preferent en les relacions comercials, professionals, lúdiques, culturals, esportives i socials. Que no canviem de llengua quan el nostre interlocutor ocasional utilitza el castellà, sabent que ens entén.

Cadascú de nosaltres pot fer molt per la llengua. Nosaltres no participarem en els debats del Congrés de Diputats, però sí que anem a comprar, truquem a les empreses subministradores de gas, llum o aigua, assistim a xerrades, parlem amb la policia, entrem als jutjats, o anem al CAP o a l'Hospital a visitar-nos. En tots aquests espais ens hem de poder expressar en la nostra llengua. Ens poden respondre en castellà, perquè cadascú té el dret d'usar la llengua que els és més familiar, però nosaltres hem de ser tossuts i defensar el català. Si nosaltres no ho fem, ningú no ho farà per nosaltres i no podrem pretendre que el català sigui llengua oficial de la UE, o sigui d'ús corrent al Congrés de Diputats, si no som capaços de parlar el català sempre i en tot moment. 

I deixem que Vox i PP facin el ridícul, de la mà dels mitjans de comunicació espanyols, que només busquen l'enfrontament per aconseguir fer-nos petits i insignificants. No ho permetem, i anem amb el cap ben alt en defensa del nostre patrimoni cultural i la llengua!

Mor l’exministre Josep Piqué

Estic segur que molts voldríem conèixer els pensaments interns de Josep Piqué, exministre d’Aznar, ja sigui per la seva evolució política, com per la seva situació dins del PP que el va fer pujar fins a ministre, però que també li devia fer pagar car la seva manera de pensar i de respectar el nostre país.

Ho he escrit en més d’una ocasió en aquest blog, parlant del PP català i la seva priorització per l’Espanya centralista, amb poca fidelitat a Catalunya. Sempre he pensat que Catalunya es mereixia una altra dreta, que es cregués el país, hi confiés, i treballés per defensar-lo en tot moment. Això, amb el PP català no ha passat mai, però d’alguna manera podríem imaginar que estava en la ment de Josep Piqué.

Probablement no hi va lluitar prou, ja sigui perquè els seus companys de partit no li posaven fàcil, o perquè li calia una empenta, però en el fons jo penso que alguna cosa s’entreveia en ell, que el diferenciava de la resta de dirigents del PP català. Només, per posar un exemple, encara que n’hi ha molts, atureu-vos un moment a pensar en l’eurodiputada Dolors Montserrat, i convindreu amb mi que la diferència amb Piqué és abismal.

Durant un temps, això que jo reclamava al PP català, ho estava fent el PP basc. Crec que ara les coses han canviat molt i també s’ho haurien de fer mirar. En tot cas no ho segueixo gens i per tant no puc dir gaire res més al respecte. A casa nostra el PSC jugava a favor nostre, tot i la feblesa davant la intransigència del PSOE per defensar a fons segons quins temes transcendents per a nosaltres. Això també es va acabar i avui podríem afirmar que estan fent el mateix paper que el PP català.

Deixar Vox en evidència

Avui, llegint les xarxes socials, he pensat que és important que escrivim sobre Vox i denunciem la seva actitud, el seu discurs i el seu fons, perquè no podem permetre que agafi més volada, si més no a costa de persones innocents que es creuen les mentides que escampen. Si més no hem d'aconseguir que qui els vota realment pensa com ells i evitar que els propis perjudicats siguin alhora votants de Vox.

I és important que persones mediàtiques, que tenen cert ressò i seguidors, ho facin amb normalitat dient les coses pel seu nom. No ho podem callar perquè mai puguem dir que hi hem arribat tard. És important desemmascarar-los i fer treure la brutícia que amaguen sota l'estora. Aquells discursos que poden sorprendre i fins i tot engrescar a segons qui, s'han de veure com a falsos. El seu únic interès és perpetuar l'extrema dreta dins de les institucions que mai n'han estat lliures.

I convé gratar per trobar persones interessants dins de la formació del PP, que segur que n'hi ha i que no tot s'acaba amb Ayuso i Casado. La diversitat ideològica és bona i enriqueix un país, perquè no el monopolitza. Cal, però cercar veus positives i honestes. Deixar en evidència persones com Casado que a part d'ignorant no és una bona persona, i no pot ser un bon president per a Espanya.

Per això animo aquelles persones que saben escriure i que tenen seguidors i gent que els aplaudeix, perquè deixin en evidència aquells personatges que no poden aportar res de positiu al futur del país. És bo que no siguem només els catalans les úniques víctimes de l'autoritarisme i sectarisme de la dreta extrema, sinó que també hi hagi constitucionalistes que pateixin la intransigència i males arts de la dreta espanyola. I és bo que la mateixa dreta recuperi persones fiables, que defensin amb orgull, però amb seny i respecte la seva ideologia. És important aquest respecte recíproc i decantar aquells que ens volen mal.

Intolerància vers la diferència

Aquesta setmana varen detenir dues persones a Salt per haver agredit una dona trans. No fa gaires dies llegíem que a Prades estaven fent la vida impossible a un jove drag queen. I com aquestes en trobaríem tota una colla d'agressions gratuïtes contra les persones tal com es manifesten. Per què passa tot això? Quin problema hi ha? No podem manifestar-nos com volem, sense que es fiquin amb nosaltres?

Aquesta agressivitat que es manifesta contra les persones que ens semblen diferents a nosaltres és cada vegada més present, en una societat individualista i poc permissiva. Per què els agressors s'atreveixen a actuar contra les altres persones? Quins drets creuen tenir per actuar d'aquesta manera?

Em costa molt d'entendre, i no sé trobar-hi explicacions. Ens molesta la diferència? Ens creiem agredits quan l'altre actua de manera diferent a nosaltres? L'agressió no queda mai justificada, però en aquests casos és menyspreable. És com si entenguéssim que tothom s'ha de comportar d'una manera determinada i que no hi ha llibertat per expressar els sentiments que un té.

Avui llegia els percentatges de persones agredides i quedes sorprès de com hi ha tant intransigència. Llavors ens escandalitzem d'aquests països en què la homosexualitat, per posar un exemple, està prohibida i castigada durament, però passa que a casa nostra, que és permès, és la pròpia societat civil qui s'encarrega de reprimir-ho.

Un dia d'aquests parlava de l'individualisme que impera a la nostra societat, però també cal tenir en compte aquesta intolerància vers els altres que no pensen igual. Si no som capaços d'avançar junts, en la diferència, la nostra societat està morta.

Puigdemont crea un nou partit polític

Finalment el president a l'exili tira pel dret i no espera els resultats de les negociacions entre el PDECat i la Crida, i tira endavant la creació d'un nou partit al voltant de JxCat. Puigdemont va intentar ordenar l'acord entre les diferents faccions, però no se'n va sortir. Bonvehí ha aconseguit el suport de molts alcaldes del PDECat i no s'ha deixat convèncer, tot i la pressió rebuda. La sortida de Puigdemont ha estat no fer cas de les negociacions i fer allò que ell volia i ha defensat sempre.

Si fa uns dies parlava de la fragmentació de partits polítics hereus de Convergència, ara encara n'hi podrà haver més. Caldrà observar quina és la resposta dels defensors del PDECat, molts d'ells cansats de la intransigència del president a l'exili. Caldrà veure si afluixen i es posen d'acord en la creació d'aquest nou partit polític, o bé si es mantenen ferms en conservar el PDECat i presentar-se a les properes eleccions de manera separada.

Avui s'ha conegut que Puigdemont convoca l'assemblea constituent aquest 25 de juliol, i no vol esperar més. Això farà decidir a Bonvehí i aquells que li donen suport si cal mantenir-se ferms o claudicar. 

De la mateixa manera que Marta Pascal es va distanciar de Puigdemont, Bonvehí haurà acabat també distanciat d'ell. La força de Puigdemont ha estat important i, contra el que algú es podia pensar fa uns dies, al final haurà aconseguit els seus propòsits. De fet, la seva situació no li permet gaires figures, i necessita mantenir-se al dia perquè el seu exili no s'eternitzi. Una altra cosa és si aquesta és la solució a tot el Procés, o caldria enfocar-ho d'alguna manera perquè el resultat l'acostés al país.

Entretinguts ho estem, i veurem en què acaba tot plegat. Tal com ja comentava fa uns dies, ERC sembla en principi el més beneficiat per aconseguir el seu gran somni: esdevenir la primera força política del país.

Articulistes valencians abandonen El País

Tal com s'anunciava la setmana passada en el cas de Joan B Culla i Francesc Serés, ara són articulistes valencians, entre els quals destaco Joan Francesc Mira, els que han pres la mateixa determinació i deixaran d'escriure articles al diari El País, molestos pel tractament de les notícies sobre l'actualitat catalana.

Una cosa és ser partidista i subjectiu, i l'altra, molt diferent, amagar la veritat i fins i tot mentir. Quan un diari com El País, que sempre hem vist lluny d'altres rotatius com El Mundo, La Razón o ABC, per posar tres exemples, cau en el mateix vici de desinformar els seus lectors, és lògic i normal que persones amb sensibilitat vers Catalunya i comunicadors professionals se'n vulguin desentendre.

Els dos primers han estat acollits pel diari ARA, i no sé si en el cas dels articulistes valencians també passarà el mateix. M'imagino que subscriptors i lectors del diari El País, pensaran que aquests escriptors desentonaven amb la línia editorial que s'ha anat definint darrerament, però jo crec que és bo que els diaris conservin articulistes que no sintonitzen amb l'editorial, però que aporten idees i pensaments diferents que cal valorar positivament per part dels lectors. Hem arribat, però a una situació en què la intransigència s'ha fet mestressa de la nostra societat i de tots nosaltres, i cada vegada serà més difícil dialogar i discutir en normalitat i sense crits ni esveraments.

El que ha passat aquestes setmanes amb la premsa escrita i les televisions espanyoles ha estat molt greu i convindria fer una reflexió sincera i procurar tallar aquesta tendència adoctrinadora que tant ens han criticat als catalans.

A Catalunya un andalús pot ser president

Les declaracions del president del PP de Cadis, el senyor Antonio Sanz, són una mostra més de la intransigència i menyspreu de polítics espanyols en relació a Catalunya. Algú dirà que ens ho hem guanyat a pols, però fins i tot en aquest supòsit, uns dirigents polítics no poden caure en la baixesa de tals arguments. A Catalunya, una persona nascuda a Andalusia i anomenada José, va ser el nostre president.

També hi hagué persones que demostraren la seva poca categoria humana i relacional, quan ho varen retreure i se'n lamentaven. A tot arreu hi ha de tot, però el que sap més greu és que personatges amb representativitat política i capacitat de governar puguin resultar tan primaris, sectaris i odiosos.

Les notícies sobre polítics espanyols, també els catalans, cada vegada són més penoses i demostren el seu nivell. Cada vegada resulta més difícil que les persones amb escrúpols, intel·ligents i capacitat de governar vulguin presentar-se en unes eleccions. Això, salvant honroses excepcions, afavoreix l'entrada en política dels menys capaços, i genera molta desconfiança. 

El que està passant darrerament a Espanya provoca molt desconcert, però el pitjor de tot és que no es veu una alternativa que pugui millorar la situació. L'efecte Podemos és encara una incògnita, però a mesura que passa el temps ens adonem del fons dels seus líders i pensament. Puc no dubtar del nucli del partit, però corren un gran perill en què s'hi apunti tot tipus de persones, algunes d'elles poc desitjables. És per això que vaig entendre i aplaudir les declaracions de Pablo Iglesias quan avançava que Podemos com a partit polític no es podia presentar a les eleccions municipals.

Tots recordarem, i ja ho dit en alguna altra ocasió, què li va passar a Felipe González quan governava ajuntaments, diputacions, autonomies i el propi govern de l'Estat. Li varen començar a sortir fantasmes que no controlava. Aquest és el gran perill dels partits de gran abast: no conèixer els seus membres i representants polítics, els quals acaben per destrossar el partit.

Rajoy proposa un diàleg enverinat i impossible

Rajoy ha respost la carta de Mas oferint un diàleg pervers perquè no dóna cap tipus de resposta a les demandes del poble català. Negant la possibilitat de modificar la Constitució i no permetent la consulta, el govern espanyol nega el diàleg de veritat, s'enroca en una posició intransigent i s'enfronta al poble català que no pot abandonar la seva lluita pacífica.

Alícia Sánchez-Camacho, amb tota la legitimitat, ha de saber que representa a una minoria del poble català, i només per això ha de reconèixer el poc pes que les seves paraules tenen a Catalunya. Rajoy i tot el govern espanyol seran responsables davant la història d'Espanya de la seva ceguesa i incapacitat de governar.

Un govern inepte, en un país cada vegada més ofegat per la crisi i la corrupció, que arriba fins a membres del propi govern i el seu partit polític, no pot girar la cara a la demanda de la majoria dels catalans, representada pels partits polítics pel dret a decidir.

El PSC, amb els seus dubtes i incoherències, sempre ha defensat el dret a decidir dels catalans, respectant la legalitat. La postura, però del president del govern espanyol els col·loca en una posició molt difícil, en negar qualsevol possibilitat de reforma de l'estatus de Catalunya dins l'estat espanyol.

La situació no és més fàcil per al president català. Mas ha defensat el respecte a la legalitat i ha demanat poder avançar amb la demanda del poble català dins d'aquesta legalitat. Ara, quan Rajoy envia aquesta carta que no ens aporta res de nou, els passos que el govern haurà de fer són incerts, si es vol mantenir dins de l'ordre constitucional.

Rajoy vol ignorar la realitat amagant el cap sota l'ala, confiant que d'aquesta manera no passarà res. La responsabilitat del que pugui passar a partir d'ara no és només del govern i parlament catalans, sinó que el president espanyol i el seu partit majoritari al Congrés de Madrid, en seran igualment responsables.

La massacre de l'exèrcit egipci no té cap justificació

La notícia més impactant d'avui és el nombre de víctimes a mans de l'exèrcit egipci. El cop d'estat dels militars a un govern feble i intransigent, està deixant molts cadàvers pels carrers d'Egipte i una incertesa total sobre el futur del país.

Mursi va sortir escollit en unes eleccions sorgides d'un Egipte que encara es treia la són de les orelles, després de molts anys de govern repressor de Mubarak. La por a l'islamisme ha fet que l'exèrcit entrés en joc, en un primer moment avalat per qui defensa la laïcitat de l'estat, però després de l'atac d'aquest dimecres potser no tothom ho veu de la mateixa manera.

Des d'occident podem dir molt poca cosa. La informació que ens arriba és prou confusa i susceptible a múltiples interpretacions. La caiguda de Mubarak a Egipte, o la de Ben Ali a Tunísia, podien semblar un alliberament dels respectius pobles, però el que ha passat després no ha estat gaire millor, si més no això és el que sembla. Pensar des del nostre món quina pot ser la millor sortida per aquests països, resulta molt complex.

La massacre de dimecres, però, no té cap justificació. Per difícil que sigui, cal dialogar abans d'agafar l'arma, però malauradament ni a Egipte, ni enlloc no hi ha manera de convèncer d'aquesta necessitat. Si algú creu que l'actuació de l'exèrcit egipci ha solucionat res, està ben equivocat. La violència genera més violència i es produeix una espiral que no s'atura fàcilment. 

Com quedem. Serveix o no el Tribunal Suprem?

Aquesta tarda-nit estic pendent del temporal de New York. A l'Ignasi l'ha afectat i li han endarrerit tres hores més el vol a Seattle. No haurà passat el calvari de l'any passat, però tampoc ho haurà tingut fàcil. Anant bé arribarà a destí vint-i-quatre hores després d'haver sortit de Barcelona. Sense dormir.

Entre notícia i avís d'endarreriment de la sortida del vol he pogut contemplar la llàstima que fa la presidenta madrilenya, la representant de l'ala més dretana del PP. Jo m'atreviria a dir, l'ala predemocràtica del partit.

Tots recordem com ens varen criticar perquè no estàvem d'acord amb la sentència del Tribunal Constitucional, sobre el nou Estatut d'Autonomia. Ens criticaven que polititzàvem el Poder Judicial. Precisament avui n'hi parlava a l'Ignasi, de camí a l'aeroport. Hem posat en dubte la independència dels tres poders. Han donat suficients motius per dubtar-ne. 

Els partits espanyols ens varen donar lliçó d'acceptar la decisió de l'alt Tribunal. Havíem d'acceptar que l'opinió de 12 persones estava per sobre de la voluntat de tot un poble que havia referendat l'Estatut aprovat pel Congrés de Diputats espanyol, que ja no era el que volia el Parlament de Catalunya.

Ara, el PP més ranci, inclòs el ministre de Justícia, no està d'acord amb la sentència, però no només això, sinó que Esperanza Aguirre ataca els magistrats, els acusa de polititzats i proposa la desaparició del Tribunal. Ja no veu bé la seva existència. I tot això perquè no volen sentir ni a parlar de partits nacionalistes, que per a ells són terroristes. 

El seu estat de dret no és el mateix que el nostre. El seu és totalment antidemocràtic. Ho varen demostrar amb l'aprovació de la llei de partits, i ara, que se'ls ha obert una escletxa, no saben què fer per privar de llibertat d'expressió aquells que no pensen igual.

El PP ho està fent tan malament, que el seu afebliment pot acabar convertint-los en inofensius. La possibilitat de trepitjar tothom, gràcies a la majoria absoluta, pot quedar en no res, pel seu extremisme i la seva intransigència.

Podem coincidir amb Esperanza Aguirre que el Tribunal Constitucional està polititzat, però qui ho ha fet han estat els partits polítics majoritaris a Espanya. Podem anar de bracet, però sempre, no només ara contra la decisió sobre la legalitat del partit nacionalista que tan els espanta, sinó també en el moment de sentenciar l'Estatut. Si no és així és que juguem brut i no podem justificar-ho de cap manera. No anem bé!