Diàleg i consens

En els moments caòtics és quan es fa més evident la necessitat del diàleg i el consens. Quan estem ben esvalotats i que sembla que tot trontolla no podem deixar-nos portar per la inèrcia del terrabastall, sinó que hem de fer prevaldre el seny i la sang freda. Una actitud que han de tenir en compte els nostres dirigents, però també tots nosaltres. És en el desori quan es poden prendre decisions errònies, i qui sap sinó també irreversibles o difícils de reparar.

El caos circulatori dels trens de Rodalies, a escala de país, o la novetat del sistema de recollida de la brossa, en clau local, ens fa estar neguitosos. Tenim prou raons per estar preocupats, però no podem esverar-nos més del compte, i encara menys posar més llenya al foc. No cal atiar el foc, sinó intentar apagar-lo. Diàleg i raonaments són dues bones eines per posar sobre la taula.

En un acte d'aquesta setmana a algú se li havia d'explicar què vol dir consensuar un projecte entre persones amb diferent manera de pensar. La capacitat d'arribar a consens és la garantia per resoldre bona part dels conflictes. Voler fer passar per l'adreçador els altres simplement perquè tens més poder és un greu error que et pot beneficiar en un primer moment, però que a la llarga es paga.

Governar no és fàcil. No ho ha estat mai i si en alguna cosa es fa notar la capacitat de gestió és davant les adversitats, sobretot si et venen de cop sense possibilitat de preveure-les. Si a tot això hi afegeixes un dèficit de recursos que arrosseguem de fa temps, el resultat esdevé un caos absolut, i això és el que ha passat amb la supressió de la circulació de trens de Rodalies aquest dijous.

Asseguem-nos i reflexionem sobre quina és la millor solució per a tots. No vulguem fer passar la nostra raó sense escoltar la dels altres. No ens posem nerviosos, però no deixem d'actuar. No és fàcil ser optimistes, i encara menys quan veus el que està passant al món occidental, amb un prepotent amb tics feixistes que es creu l'amo del món i que tothom ha de fer el que ell vol. És complicat ser optimistes, però no podem llançar la tovallola. Ara, més que mai, se'ns necessita amb el cap ben clar i amb ganes d'arribar a acords, encara que hàgim de fer concessions.

Polònia, el mirall d'Espanya

Sembla com si cada vegada Espanya s'emmiralli més en Polònia en tots els sentits. Per una banda hi ha resistència del Poder judicial espanyol a les directrius europees de justícia, i en un futur no molt llunyà, potser els espanyols tindrem un govern d'extrema dreta, a imatge del que està passant a la comunitat de Madrid. Perquè a Espanya no hi ha un partit de dretes, sinó que està a l'extrem.

Tot plegat no fa molta gràcia i resulta preocupant. Algú sembla agafar-s'ho en broma, però la dreta extrema que avui està a l'oposició, pot fer molt mal si entra a governar, cosa gens estranya. El to i perfil de la presidenta de la comunitat de Madrid és força dominant dins del PP, i avui s'ha vist com pactava tranquil·lament amb Vox.

No m'he cansat de repetir que durant molts anys somniàvem en entrar a la Unió Europea, per tal de deixar enrere el govern autoritari de Franco. Avui ens adonem que hi ha estats dins de la Unió Europea que la seva democràcia està qüestionada, i Espanya va en aquesta línia.

La idea que alguns tenen de viure en retrocés en els drets personals dels espanyols per tal d'aconseguir més força per obtenir la independència, és un error. Necessitem una estabilitat que permeti el diàleg i saber demostrar el que som i què és el que volem.

Tot i que el PSOE no és un exemple de força d'esquerres i progressista, és molt millor tenir-lo de govern a Madrid, que no pas el PP amb el suport de Vox, sobretot si necessita suports de partits nacionalistes. L'equilibri permet avançar i posa traves al bloqueig, malgrat que en el seu subconscient hi hagi una voluntat ferma de no fer concessions.

La Unió Europea ha d'estar molt alerta de tot el procés polític de països com Polònia o Hongria, però no pot deixar de banda Espanya, i adonar-se que el model democràtic espanyol té molt que desitjar, bàsicament perquè els tribunals de justícia i les clavegueres de l'Estat estan ancorats a la dreta extrema, com a hereus del franquisme.

Qui ha de pagar el cost de les autopistes?

Em continuen sorprenent les reaccions contra els peatges a les autopistes per fer front al seu manteniment i les inversions que necessiten d'una manera constant i permanent. En tot cas ens podem discutir sobre quin han de ser el millor sistema, però que les autopistes i autovies tenen un cost i que d'una manera o altra el paguem la ciutadania, això no ho hauria d'oblidar ningú.

Queda molt bé dir que s'eliminen els peatges i a partir d'ara podrem circular de franc, però qui paga el seu manteniment? Si no hi ha peatges o la coneguda vinyeta, que utilitzen alguns països, ho paguem tots via impostos, o no?

Critiquem els polítics perquè es comporten com a populistes, però som els primers de viure en l'engany. El que jo criticaria és no haver trobat una solució abans, sabent que aquest 2021 s'alliberaven tantes concessions, i no haver d'esperar el 2024 a resoldre el problema financer.

¿I que no és just que tot el cost d'inversió i manteniment de les autovies del centre d'Espanya i de bona part de l'Estat es pagui a través de qui ho utilitza? ¿I no és just que els estrangers que circulen pel país, i no paguen impostos, ajudin a finançar el cost del manteniment i les inversions de la infraestructura viària?

Com deia al començament de l'escrit, em sorprèn la ignorància o la mala fe de qui es queixa pel pagament per circular per les autopistes. Jo personalment trobo més injust que ho hagin de pagar persones que no tenen ni cotxe ni es beneficien del seu manteniment.

El mal ús de la comunicació de les televisions privades

No calia que arribés el coronavirus per adonar-nos de les diferències entre televisions privades i públiques, però sí que ens ha ajudat per veure qui està fent bon ús dels mitjans de comunicació i qui hi busca només l'enriquiment a base de sensacionalisme, i amb el risc d'alarmar la població innecessàriament.

Ahir vaig escoltar qui deixava anar una frase important que probablement molts descuidem i és el fet que les televisions privades són concessions públiques, la qual cosa hauria de servir per regular millor la manera de fer d'aquestes privades que no contribueixen a resoldre situacions problemàtiques, sinó que les utilitzen per cridar l'atenció desfigurant la realitat, fins i tot en casos com el del coronavirus on hi podrien haver morts també a casa nostra.

Reconec que a casa no acostumem a mirar la televisió privada, però en tens referències a tot arreu, i t'adones que hi ha uns programes amb uns conductors que només busquen el sensacionalisme. Només cal veure els tipus de concursos programats, la seva poca categoria ètica, i les tertúlies amb protagonistes que no tenen cap aportació interessant, més enllà de les anècdotes escandaloses o dramàtiques.

Crec que el control, que no vol dir censura, de les emissions televisives hauria de ser més exhaustiu, i condemnar tot allò que no compleixi amb un codi deontològic consensuat i que estigui d'acord amb els valors d'una societat lliure i democràtica. A vegades ens inventem molts organismes, però la seva actuació no està a l'altura. Ens queixem de l'educació dels nostres fills, però no ens preocupen prou les barbaritats que ens arriben des dels mitjans de comunicació, on sembla que si no hi ha denúncia, tot s'hi val.

Tot això de les autopistes qui ho pagarà?

Interessant apunt del cap d'economia de l'ARA, l'Àlex Font Manté, en relació a la decisió d'ahir del Congrés de Diputats que totes les autopistes siguin de gestió pública, és a dir, que no es prolongui més la durada de les concessions, moltes de les quals acaben l'any 2021, concretament les catalanes.

Sorgeix després el debat sobre mantenir els peatges o no, i em sorprèn que hi hagi qui estigui en contra d'un sistema o altre de peatge. Ho trobo surrealista. L'articulista parla del trànsit rodat d'europeus, i és cert, però no cal anar a buscar els forasters, sinó que ens podem quedar amb totes les persones, nacionals, que no utilitzen el vehicle, que no circulen per les autopistes.

La cosa està molt clara. Si el manteniment de les autopistes l'ha d'assumir l'Estat, voldrà dir que això ho pagarem tots de la nostra butxaca, tant si les utilitzem com no. No creieu que és més raonable que pagui qui les utilitza? Després podem entrar en el sistema de pagament, i característiques tan importants com pot ser pensar en les rondes a les grans ciutats, els accessos a Barcelona...

Aprofitant la pregunta retòrica de l'Àlex Font, no creieu que val la pena que tots els turismes i camions que entren al país per anar a Portugal o travessar l'estret de Gibraltar, per posar dos exemples, no haurien de pagar un tipus de peatge? Per què l'hauríem de pagar tots nosaltres, tan si hi circulem o no?

No anirem a inventar la sopa d'all. Hi ha països que utilitzen sistemes prou raonables i, al meu entendre, més justos. Veig molt bé l'opció de l'eurovinyeta, però hi poden haver altres sistemes, sobretot tenint en compte l'avenç de les tecnologies. El que més importa és que no siguem cornuts i a més paguem el beure!

Algunes entitats oloren les eleccions

Som molt crítics amb els partits polítics que governen les institucions públiques, però nosaltres som els primers d'aprofitar-nos de les circumstàncies per treure'n profit. Enguany, que hi ha una acumulació d'eleccions, és l'hora d'anar a buscar subvencions. Hi ha la consciència que els governants es mostren més favorables a fer concessions, a canvi de merèixer el nostre vot. Quan veus tot el que passa t'indignes.

Entitats i particulars, aprofiteu l'ocasió de presentar els vostres projectes. Tingueu l'habilitat de provocar la llagrimeta i a veure què en podreu obtenir. És igual com ho vestiu, i la necessitat d'allò que proposeu fer. Es tracta de fer quatre lloances al polític de torn i recorda-li molt finament que ben aviat haurà de demanar-nos el vot. Veureu que és més fàcil que mai.

La necessitat que tenen els partits polítics de mantenir la clientela provoca situacions desagradables, sense necessitat d'arribar a la corrupció. Estic parlant simplement de subtileses. El finançament dels partits polítics és una assignatura pendent, però la transparència en l'atorgament d'ajudes, subvencions i convenis és una necessitat imperiosa que està trigant massa a posar-se en marxa. Caldrà veure si la nova llei de Transparència serà capaç de donar-nos un cop de mà.

Estem massa acostumats a actuar subvencionats, sense voler entendre que les ajudes no poden ser mai del 100% de la despesa. Aquí rau el gran error i les queixes quan l'administració pretén ser justa. Ara, que hi ha les eleccions a tocar, és el moment en què els virtuosos de les entitats subvencionades fan xantatge als nostres polítics, per tal d'aconseguir que a canvi de no fer soroll, afluixin la butxaca. I després els demanem honradesa. Al nostre país fa massa anys que s'actua d'aquesta manera i ambdues bandes s'hi han acostumat. Sortir-ne és molt difícil.