Biden es retira

Després d'uns dies de vacances i pràcticament aïllat del món, de mica en mica vaig connectant amb la realitat, però està costant. Ahir us parlava d'un nyap, al meu entendre molt greu, com són els cartells dels germans Maragall, i avui he vist la notícia de la renúncia del president Biden a tornar-se a presentar. Potser massa tard, oi?

Dels germans Maragall només vull afegir que l'actuació d'Ernest Maragall tampoc va ser la millor. Si no ho he llegit malament, després de presentar la denúncia, quan va saber que hi havia gent del seu partit implicada, la va retirar. No és això el que calia esperar, oi?

Quant als candidats a les eleccions presidencials dels EUA, crec que està molt clar que si Trump ho tenia fàcil, l'atemptat fallit contra la seva persona encara el va ajudar. Ara, amb la renúncia del seu opositor, i actual president, es vol arreglar el que probablement ja no té remei.

Estava cantat que Biden no era oposició prou sòlida de l'expresident Trump. Ja sabem que l'honorabilitat dels polítics no té gaire importància a l'hora de decidir el vot. Tota la porqueria que arrossega Trump no li és cap impediment per aconseguir novament la presidència, i les conseqüències seran molt pitjors que la primera vegada. No cal dir que voldria equivocar-me i que, malgrat totes les previsions, Trump no assolís la victòria, però això seria una història massa bonica que, al món real, no passa.

De la mateixa manera que m'agradaria un president nord-americà digne, també el voldria per casa nostra. El que té millors números és Salvador Illa, però no crec que sigui la millor persona per dirigir el nostre país. De totes maneres, hi ha el que hi ha, i no podem esperar miracles.

A l'espera de conèixer qui entomarà el repte d'enfrontar-se a Trump, amb un mínim de possibilitats de plantejar-li batalla, intentaré anar-me posant al dia i recuperar totes aquelles notícies i informacions que m'he perdut.

Després de desconnectar

Hem fet una escapada a Tavertet i hem desconnectat una mica. A la tornada he comprovat que tot segueix bastant igual, de malament. Estem vivint uns temps amb un radicalisme excloent i una total desconfiança vers els nostres dirigents. La dreta espanyola és cada vegada més a prop de l'extrema dreta, amb una presidenta al capdavant, la senyora Ayuso, que està destrossant qualsevol possibilitat de pacte amb partits més centrats i menys radicals.

    Paral·lelament, tenim a Catalunya un PSC cada vegada menys progressista i d'esquerres, amb dues figures que ho deixen prou clar, com són el presidenciable Salvador Illa i l'alcalde de Barcelona, el senyor Jaume Collboni, amb unes manifestacions i actituds que avergonyeixen, sobretot a les persones que es consideren d'esquerres i que somien i confien en el socialisme.

    Tot el que està passant a Barcelona no és res més que la degradació de la política municipal, iniciada per l'exalcaldessa Ada Colau. El seu successor no ha estat capaç de recuperar la imatge de ciutat, capital de Catalunya, i referent mundial. Tot el que sona encara és fruit del treball de mandats anteriors, i haurien de ser conscients que el rèdit s'acaba. 

    Quant a la presidència de la Generalitat, que Salvador Illa té coll avall, malgrat els entrebancs que li estan posant, tampoc és per llançar les campanes al vol. El seu discurs demostra una apatia i engresca molt poc a les persones que fa temps que esperen una mica més de la presidència i del govern català. El baix perfil de l'actual president en funcions no té cara de ser capgirat amb qui l'acabi substituint.

    Però tot això són conjectures, que caldria deixar de banda i posar-nos a treballar i valorar realitats i no pas hipòtesis de futur. Els catalans, però, fa massa anys que estem encallats esperant algú que ho desencalli i puguem sortir airosos d'una etapa que voldrem oblidar tan aviat com sigui possible.

    La desconnexió matinal ha anat molt bé. Si no coneixeu Tavertet us recomano una visita. No té res a veure amb el Tavertet que vaig conèixer els anys seixanta del segle passat, però malgrat tot desperta el seu interès, i ens deixa, per una estona, molt relaxats i contents.

Continuant amb la desconnexió

Desconnectat i gaudint del paisatge i la natura sempre que podem. Malauradament no tothom ho pot fer i per això ens hem de sentir uns privilegiats. Ahir parlava d’estimar la natura i indirectament hauríem de parlar d’estimar el país.

El Procés ho ha embolicat una mica tot, fins al punt que hi ha massa gent que confon defensar la llengua, la història, i el mateix país, amb ser un independentista, un radical. Potser no ho hem sabut explicar bé, o nosaltres mateixos hem provocat la confusió, però valdria la pena fer veure que no estem parlant del mateix.

Fa uns anys teníem molt clar que els orígens calia defensar-los, perquè formaven part de nosaltres. Era l’essència i la identitat com a persona. Això no entrava en contradicció amb el respecte a l’entorn, encara que et fos estrany o que no t’interpel·lés directament. Avui, però hi ha gent que no ho té tan clar, fins al punt de creure que una cosa contradiu l’altra.

A vegades penso que la manca de civisme, la poca cura per respectar l’entorn immediat, són la resposta a la negativa a sentir-ho teu, a estimar-ho. No sé si vaig errat, però en tot cas trobo a faltar més respecte per tot el que ens envolta, i a les altres persones, pensin com pensin.

M’imagino que si hem tingut la sort que de petits ens hagin ensenyat a estimar les plantes, els animals, les altres persones, llavors tot ens resulta més fàcil, i quan tens l’ocasió de sortir al bosc, a la muntanya, la teva actitud és de respecte i estimació, perquè t’ho sents com a molt teu.

Desconnexió a mitges

Les vacances serveixen, entre altres coses, per desconnectar una mica de tot, canviar els hàbits i intentar fer alguna cosa fora del normal. Això no vol dir que t'aïllis totalment del dia a dia, de les notícies que circulen per les xarxes socials. Ho podries fer, però hauries d'endreçar el mòbil i anar viure com un anacoreta. Potser seria prou bo!

Per tant, encara que desconnectis t'arriben les notícies del dia, i encara que no les llegeixis a fons, t'assabentes més o menys d'allò que està passant. Haig de dir que faig l'exercici de no aprofundir-hi, i probablement això fa que se'm barregin les notícies i ja no sé qui denuncia a qui. Crec que tothom presenta denúncies i sempre són els mateixos els ignorats i els que veuen acceptades les seves. El món no canvia i els que el dirigeixen tampoc.

Malgrat demà comencem el mes d'agost hi ha polítics que continuen a les primeres pàgines dels diaris. Aquest mes d'agost i el setembre el PSOE i Podemos hauran de mirar de posar-se d'acord per evitar les eleccions generals del novembre. Puigdemont continua generant notícies entre proclames i denúncies, i tots desitgem que Torra no surti als diaris perquè per a bé no serà.

El Parlament català treu fum i a Madrid no hi ha bombers

Avui és obligat parlar de tot allò que està passant al Parlament català amb les lleis de desconnexió i del referèndum, i del ressò que té a Madrid, tant en el govern espanyol com en els diferents tribunals de justícia, però us haig de confessar que no he engegat ni la ràdio ni la televisió. Dic mentida, he estat escoltant Catalunya Música al cotxe, i a casa les obres que vaig comprar d'Edvard Grieg, a casa seva, que inclouen el Peer Gynt.

Llavors si no he seguit el debat parlamentari i tot l'enrenou que ha ocasionat, per què escric sobre el tema? Doncs perquè avui no es pot parlar de res més, i perquè n'estic fins al monyo de tot plegat. M'agradaria que tot hagués passat, de la manera que hagi de passar, i poder fer una composició de lloc de la situació en què ens trobarem el dia 2 d'octubre, sinó abans.

Perquè estic fart dels acusadors i dels defensors del referèndum que no són honestos i no diuen la veritat. Perquè no hi ha possibilitat de diàleg quan no hi ha arguments per negar drets, i perquè s'han d'emprar polítiques sospitoses o de tuf predemocràtic. Perquè es fan afirmacions de ser poc democràtics per part d'aquells que no donen l'oportunitat d'expressar-nos, també els que no volen la independència.

Per tot això i més, tinc ganes que passi tot i d'aquesta manera poder començar una nova etapa, amb més diversitat de temes. Jo, votaré, si em deixen, com sempre he fet des de que l'Estat ho va permetre allà el 1977. Sempre he decidit allò que en aquell moment em semblava millor o bé m'interessava més. Si no em deixen, faré el mateix que vaig haver de fer en vida del dictador. Algú que em digui on és la democràcia. Crec que s'ha extraviat!

La transformació dels estius en família

Per aquelles persones que tenim la sort de gaudir de vacances i que escollim fer-les el mes d'agost, ens queden un parell de setmanes d'activitat frenètica per deixar-ho tot llest i poder arribar el setembre amb la tranquil·litat que ho tenim tot a punt. No sé si us passa a vosaltres, però poc dies abans de l'inici de vacances tens la sensació que s'acaba el món i que et falten hores per poder-ho deixar tot tancat.
El darrer dia és aquell que et passa volant i et falten hores, però en el fons tens la sensació que et treus un pes de sobre i que per unes setmanes podràs oblidar-te del dia a dia de tot l'any. No sempre la desconnexió és total, però sí que t'ho mires de manera diferent i tens la tranquil·litat de pensar que ja n'hi ha d'altres que s'encarregaran de solucionar els petits problemes de cada dia. La resta s'hauran d'afrontar a la tornada.
Aquests dies el diari ARA parla de les vacances i et convida a explicar la història de les teves vacances d'infantesa. Fa notar la diferència entre les vacances dels anys seixanta i setanta, com serien les meves, i les actuals. Llavors érem moltes les famílies que, en acabar les classes, ens desplaçàvem al poble d'estiu, ja fos a la platja o a muntanya, com va ser el meu cas.
Aquells anys de bicicleta i sortida a la font; de passejada amunt i avall del bestiar, pel carrer sense asfaltar; de les batudes del blat i la construcció dels pallers, voleiant palla per tot el poble; de la festa major i el ball a l'envelat, i la tornaboda a la font del faig.
Eren unes vacances que et canviaven la rutina, i en construíem una altra que repetíem estiu rere estiu. Uns matins d'estudi amb l'estudiant de capellà, i la tarda a la font o jugant al "palé" i a la "canasta" els dies de pluja. El berenar de pa amb vi i sucre, i les apagades de llum al primer llampec.
Amb els anys tot canvia i també ho varen fer les nostres vacances. Les sortides de viatge a l'estranger varen arribar molt més tard, que en el meu cas es varen iniciar amb jornades cantants arreu d'Europa. De mica en mica deixaves de banda el poble dels estius, on hi continuaven estiuejant els pares, i hi tornaven els joves que acabaven de tenir fills. Els amics de l'estiu no els he tornat a veure mai més, però ja era això, a no ser que en sorgís algun enamorament. Sempre en queia un o altre.
Ara estic molt bé a casa, més hores de les que hi puc passar a l'hivern, aprofitant alguna sortida que a la resta de l'any t'és impossible. No és el mateix, però l'edat tampoc. Que passeu un bon estiu!

Cimera per al referèndum

Mentre els polítics sobiranistes estan reunits amb representants del món social i polític català favorables al referèndum, els diferents tribunals de justícia continuen treballant a demanda del govern espanyol per limitar les actuacions dels ens catalans i els seus polítics.

Avui s'ha conegut la data d'inici del judici a Mas, Ortega i Rigau per haver col·locat les urnes a disposició dels catalans, en el procés participatiu del 9-N. Per altra banda el Tribunal Constitucional anul·la les ponències conjuntes de les lleis de desconnexió, i prohibeix a la Generalitat les relacions diplomàtiques amb altres països.

Tot plegat forma part de la col·lecció de disposicions que limiten la capacitat de moviments del Parlament català i del seu govern. No es tracta només de tenir un Estatut retallat i desfigurat, sinó que a més la interpretació que en fa el Tribunal Constitucional és a la baixa i a mercè del govern estatal.

Poques expectatives de resultats efectius de la Cimera d'aquesta tarda, però no ho criticarem quan hi ha una colla de gent que decideix reunir-se per dialogar, un fet gairebé insòlit avui dia, i ara més quan veus que el Tribunal Constitucional s'atreveix a prohibir reunions. Això em recorda els meus anys de joventut, quan no et podies reunir. Esclar que llavors vivíem en una dictadura...

Més arguments per a la desconnexió

A mi no m'han agradat mai les curses de toros o com n'haguem d'anomenar, com tampoc m'agraden els correbous de la Catalunya nova. Considero que el joc sàdic amb animals s'hauria de prohibir, com ha passat també amb el circ. Tot i així no m'indigna el fet que el Tribunal Constitucional permeti que l'espectacle retorni a Catalunya, sinó que una vegada més tregui competències al Parlament català.

En un tuit llegia que seria més senzill que ens diguessin què pot aprovar el Parlament català, i és que no hi ha dia que no llegim una sentència en contra de qualsevol decisió d'ens catalans, sempre amb l'excusa de que envaïm competències de l'Estat.

Jo el que crec és que en el fons desitgen que prenguem la decisió d'abandonar l'Estat espanyol, perquè, sinó no s'entén la tàctica que segueixen prohibint-nos-ho tot. Estem, doncs de ple en el període de la desobediència, com a única arma per poder continuar fent algunes coses, i anar dissenyant l'estratègia de la desconnexió.

A molts catalans els sorprendria veure's amb els seus propis ulls d'ara fa uns quants anys i adonar-se que estan a favor de la independència. Aquest ha estat el gran mèrit del govern del PP i dels seus col·laboradors en els tribunals judicials de tot tipus. Sense ells no hauríem arribat on som, i molts continuaríem pensant que l'encaix de Catalunya amb Espanya és viable. Ara el PP no només té el suport fidel dels jutges, sinó que també compta amb el PSOE, tot sigui per assegurar l'estatus quo dels corruptes i predemòcrates que ens governen.

L'aturada del procés és ara més versemblant

Digueu-me que no em fiqui on no em demanen i que no en sé de la missa la meitat, però mirant les notícies que surten a la premsa em fa l'efecte que CDC està construint un gran bunyol. Vull dir que veig molta gent amb les mans llefiscoses sense saber què fer ni com eixugar-se-les.

No penseu que estigui parlant de corrupció, que avui sembla que no puguem parlar de res més. Em refereixo que hi ha molts manobres i la direcció no la veig prou clara, que tingui les idees massa clares, vull dir. Refundar és un verb que costa de tenir clar. És d'aquells que són tan oberts que tothom els interpreta a la seva manera. 

Què ha passat amb els simpatitzants d'Unió? Han passat a la sala d'espera del PP? Estan esperant recuperar forces per tornar-ho a intentar? Se n'ha quedat algun a CDC? I el senyor Gordó on el situem? Artur Mas el defensa, però no sé si té gaires més amics dins de CDC. Vol realment liderar el nou partit? Això vol dir que la nova CDC, agafi el nom que decideixin, ja no serà més independentista? Hauran acabat la feina el ministre de Defensa en funcions i l'exdirector de l'Oficina Antifrau?

Com podeu veure, no sé massa res del que està passant, però tot encaixaria amb el suggeriment que feia aquest dissabte al diari ARA, el director de l'Escola de Cultura de Pau, el senyor Vicenç Fisas. "Sentint-ho molt, crec que hem de parar màquines, i dir-ho clar i català. Si s'explica bé, la gent ho pot entendre". I perquè ho diu, doncs perquè segons Fisas "Els números no quadren", ja que fan falta moltes més persones favorables a la desconnexió d'Espanya.

I tot això ho dic perquè sempre he defensat que Catalunya sense CDC no aconseguiria la independència, per molta empenta que tingués ERC, sobretot comptant que el PSC hi està en contra i En Comú Podem no ho té gaire clar, en funció de quins siguin els seus interessos electorals.

Desconnectat 6

Avui confesso que no és del tot cert que estigui desconnectat. He mirat pel forat del pany i m'he assabentat d'algunes coses. Suposo que és perquè demà ja pensava connectar-me del tot i no podia esperar més. Tot i així hi ha moltes coses de les quals no en tinc notícies i no serà fins demà que ho començaré a conèixer.

Estic a punt de fer la darrera cua d'aquests dies. Una cua que m'ha de portar a la normalitat, si bé és cert que estant de vacances la vida no és massa normal.

Escric doncs el darrer post de la meva desconnexió, però m'he assabentat del foc d'Òdena, del rebuig del Procés constituent per anar plegats amb Podemos i ICV, i poca cosa més. Sembla ser que les eleccions autonòmiques no es convocaran com a extraordinàries (plebiscitàries) per evitar que el nostre govern amic, l'espanyol, les recorregués. 

A vosaltres no us dic res de nou, però per a mi són notícies de darrera hora. De la darrera hora des que ara fa 6 jornades vaig decidir desconnectar.

De la meva vila no en sé gaire res. Suposo que preparant els actes de Sant Roc, de mitjan d'agost. L'Ignasi no hi podrà ser, tot i que li agrada, però enguany es troba lluny descobrint un món nou. Nou per a ell i nosaltres, encara prou antic i interessant de conèixer. Me'n vaig a la cua. Demà us explicaré el què i els efectes de la meva reconnexió.

El distanciament de la ciutadania, per Collboni

Collboni retreu a Mas que no s'adoni que la veritable desconnexió es troba entre el govern i els ciutadans. I aquest és realment un problema que ha provocat la desafecció famosa de què parlava fa temps el president Montilla quan es dirigia al president Zapatero. 

Tenen raó en dir que hi ha desconnexió i falta de transparència i, per tant, desconfiança dels catalans en vers les institucions, i en vers els partits polítics també. I d'això n'hauria d'estar molt al cas el mateix Collboni, doncs, que jo sàpiga, és això el que més mal ha fet al PSC i per això els va tan malament elecció rere elecció. Trenta anys a l'alcaldia de Barcelona i el darrer sondeig els dóna tan sols cinc regidors.

És per això que els nostres polítics haurien de parlar menys i treballar més. Si veuen que el president Mas i CIU no ens tenen en compte, el que haurien de fer és demostrar que ells sí que compten amb nosaltres i deixar de criticar, si més no fins que no ho practiquin.

El PSC, que em sap greu que estigui on està, no té cap legitimitat per criticar els altres partits de poca sintonia amb els ciutadans, perquè han tingut prou ocasions per governar i el resultat no cal que us l'expliqui.

A nivell local, a Arenys, el PSC és el que més ha fet per tenir en compte els vilatans, encara que hi hagi altres partits que s'emportin la fama. I ho dic amb ple coneixement de causa. Ara cal confiar en la CUP que sembla ser que ho té molt clar, si més no el recent nomenat alcaldable a les eleccions del mes de maig i actual regidor.

Un bon resultat de la CUP a Arenys, amb companyia d'altres regidors i regidores que potser hi poden fer alguna cosa més que el que han fet fins ara, potser sí que podem veure-hi un canvi. La transparència ens l'ha de donar la nova llei 19/2014 de transparència, accés a la informació i bon govern, però els regidors i regidores hi han de posar de la seva part i nosaltres els ho hem d'exigir.