Passió pel piano

Ahir vaig tenir el plaer d'escoltar un tastet musical a càrrec d'en Quim Estrada, un jove arenyenc de vint anys que acaba els estudis de grau professional de piano i es prepara per optar, a primers de maig, al premi de final de grau del Conservatori Professional de Badalona. 

Ens vàrem aplegar una seixantena de persones per escoltar les peces que ha preparat per optar al premi, amb obres de Chopin, Bach, Debussy, Brahms i Albéniz, amb el regal del preludi de la música callada de Frederic Mompou. Guardo un bon record de la interpretació de les peces de Chopin i Debussy.

En Quim Estrada va iniciar els seus estudis musicals a l'Escola de Música d'Arenys de Mar, i els va continuar al Conservatori de Badalona. Ha tingut la sort d'estudiar amb dos grans pianistes, com són en Joan Miquel Hernández i la Mireia Fornells, que ens delecten amb la seva formació musical Nexus Piano Duo.

Haig de dir que des de l'inici del recital pianístic vaig tenir dues impressions ben clares a la ment: sentiment i sensibilitat. En Quim ens estava interpretant aquelles peces musicals des del cor, amb una sensibilitat a flor de pell. Ho corroboraven les seves paraules i explicacions en presentar les obres.

És una gran sort tenir l'oportunitat de gaudir d'una interpretació tan acurada, tècnicament i sensitivament. No sempre ambdós elements apareixen junts, i quan això passa gaudeixes plenament de la música. Tanques els ulls i et deixes anar.

Li desitjo molta sort en la seva carrera musical. Acaba una etapa, però continuarà estudiant i treballant perquè l'aprenentatge no s'acaba mai. Ell segur que ho sap, i té la gran sort que en gaudeix, i això és el que fa gran els intèrprets. 

Moments com aquest dissabte et fan adonar que tenim joves amb talent. Fa poques setmanes parlava de la Lucía, una jove estudiant de piano que fa meravelles davant del teclat, i avui us parlo d'en Quim, que és una altra promesa del panorama pianístic del nostre país. Gràcies pel concert!

Un recital plaent

El varen batejar com a recital íntim, i en la intimitat vaig poder gaudir d'uns moments plens de bellesa. La Lucía ens va deixar bocabadats amb la seva tècnica, el seu art, la seva il·lusió, l'energia desbordant per interpretar un seguit de peces musicals de diferents autors, al piano. La seva joventut, només catorze anys, era insultant davant d'aquella interpretació tan pulcra, sense partitures.

Contemplava les seves mans, el millor que pots fer quan assisteixes a un concert de piano, i em meravellava la rapidesa amb què es movien els dits, cercant la nota justa en cada moment. La seva concentració ens deixava perplexos. 

Contemplava de reüll l'exterior de la sala, on ens havíem reunit una dotzena de persones. I a través de la finestra podia observar el xàfec que regava les teulades després de moltes hores esperant la pluja. I em venia a la memòria aquells recitals familiars que esdevenen un parèntesi al tragí diari que sembla que ens hem imposat.

Gaudia de la música, però la meva ment no s'aturava. Quin goig poder tenir l'oportunitat de viure aquests bells moments. Com si tot es paralitzés. Totes les disbauxes que es viuen no gaire lluny de casa nostra havien desaparegut per donar pas a un recital de petit format, però farcit d'elements que no sempre tenim en compte. 

Només el treball constant, de tres o quatre hores diàries d'assaig. D'aprenentatge, pràctica i concentració, compartint-ho amb la família, els amics, els estudis, el lleure. Hi ha temps per a tot allò que volem i desitgem. I els resultats són evidents. 

Gràcies, Lucía per aquella bella estona que vàrem compartir en una sala d'una casa de la vila d'Arenys, amb els teus pares, amics i professora, que estava exultant en veure de què era capaç aquesta jove pianista arenyenca.

Brillant interpretació de Nexus Piano Duo

Aquest diumenge vàrem assistir al concert de Nexus Piano Duo format per en Joan Miquel Hernández i la Mireia Fornells, que varen dedicar a L.V. Beethoven, de qui celebrem els 250 anys del seu naixement. Un concert que ens va plaure tant pel repertori com per la seva interpretació. De fet ja no ens va venir de nou, perquè sempre que hem assistit a un concert d'aquesta parella n'hem sortit molt contents i satisfets. 

El concert va començar amb la Sonata en Re Major, opus 6, una sonata dels inicis del compositor, deliciosa i amena. Va continuar amb la Gran Fuga, opus 134, que Beethoven va composar pocs mesos abans de la seva mort i que, tal com ens varen comentar els intèrprets, és clarament avançada a la seva època. Una peça que desconeixia i que si me l'haguessin fet endevinar, no hauria dit mai que era obra del compositor de Bonn. Vull tornar a escoltar la peça perquè realment és complexa i necessito sentir-la més per poder-hi entrar.

El concert es tancava amb la interpretació de la cinquena simfonia, opus 67, en la versió per a piano a quatre mans. Una simfonia molt coneguda, però que poques vegades haurem escoltat en la versió a quatre mans. No vàrem trobar a faltar l'orquestra! La interpretació em va semblar esplèndida, amb molt de gust i art. Al final ens varen obsequiar amb la dansa eslava número 8 de Dvorak, opus 46, també una delícia.

Els assistents vàrem gaudir d'un gran concert, que ens va fer oblidar que portàvem la mascareta posada i que hem estat tan temps sense poder assistir a concerts d'aquest nivell. Felicito a en Joan Miquel i la Mireia, i confio que ens continuaran fent gaudir de la bona música.

Per si de cas... anem al teatre!

Aquests dies estem enfrontant les ganes de poder celebrar un Nadal una mica normal, amb la por d'excedir-nos i que arribi una tercera onada del coronavirus. Avui mateix s'han donat a conèixer les noves mesures a tenir en compte, pensant en els dies de festa, i la impressió que tens és que el govern et fa un obsequi sense estar-ne gaire convençut.

Una mica és el que se'ns deia fa uns dies, assegurant que si hi haguessin diners per compensar, no es permetria l'obertura d'establiments de restauració. Si fóssim capaços d'acceptar un Nadal confinats, no ens deixarien sortir a celebrar-lo amb la família.

L'única esperança és que es confirmi que ben aviat podrem vacunar-nos i deixar enrere aquest malson, tot i que no està clar que això passi aviat. La Gran Bretanya feia públic que començarien a vacunar de manera massiva els seus ciutadans, i al darrere ha aparegut Rússia que no vol ser menys. Aquí es parla del primer trimestre de l'any vinent.

Pel que pugui ser, i aprofitant l'escletxa, els de casa ens hem apuntat a assistir al concert d'aquest diumenge al Teatre Principal. Un concert de piano a quatre mans, a càrrec de Nexus Piano Duo, amb obres de Beethoven, de qui enguany celebrem els 250 anys del seu naixement. No fos cas que tornin a tancar els teatres. Ja fa molts mesos que no sé què és seure en una butaca d'un teatre!

Recuperant el compositor noruec de Bergen

He recuperat, per casualitat, el compositor Edvard Grieg, de qui gairebé tothom li reconeix l'autoria de l'obra musical Peer Gynt, del dramaturg, noruec també, Henrik Ibsen. Grieg va néixer el 1843 a la ciutat noruega de Bergen, que tal com ens la presenten és una joia digna de ser visitada. Aquesta ha estat la casualitat que m'ha fet tornat escoltar les suites del Peer Gynt. Per poc que us agradi la música clàssica, us les recomano.

De Grieg, però podeu escoltar altres obres meravelloses, entre elles el concert per a piano en la menor, op. 16.
M'imagino que la visita a la seva ciutat natal vindrà acompanyada de la seva música i això sol ja val la pena, encara que no només. Glaceres, saltants d'aigua, fiords... història d'un poble molt diferent del nostre i a voltes idealitzat.

Ens acostuma a passar als catalans. Tenim molts prejudicis del sud i vivim amb l'esperança d'assemblar-nos amb els nòrdics. De ben segur que tenim moltes coses a aprendre, però no n'hi ha prou en llegir-los, sinó que cal començar per nosaltres mateixos en valorar-nos i adonar-nos que, si volem, podem anar molt lluny, però amb voler no n'hi ha prou, sinó que cal esforç i perseverança, i d'això ens en falta un xic.

Magnífic homenatge a Enric Granados

Un centenar d'arenyencs hem assistit a un magnífic concert en homenatge al músic català Enric Granados de qui es commemora els 100 anys de la seva mort. Com ja vaig anunciar ahir, la interpretació ha anat a càrrec de Nexus Piano Duo, la parella formada per Mireia Fornells i Joan Miquel Hernàndez.

El piano cedit a la població d'Arenys de Mar per la família López Surroca, havia estat propietat del mateix Enric Granados. Un piano que esdevé una relíquia i permet poder gaudir de concerts com el d'aquesta tarda.

Les obres interpretades al piano a quatre mans han estat de compositors com Xavier Montsalvatge, Isaac Albéniz i Manuel de Falla, a més d'Enric Granados.

Si bé és cert que amb les primeres notes sorprèn la sonoritat, al llarg del concert t'hi acostumes i arribes a gaudir-ne. No cal dir que la interpretació és precisa, sentida i tècnicament perfecte. Aquest conjunt de qualitats fa que el resultat sigui excepcional. 

És una llàstima que es respecti poc el silenci, es permeti entrar i sortir de la sala durant la interpretació de les obres. Tot això té una fàcil solució, però cal sensibilitat per part dels organitzadors. Malgrat tot, el gust de boca que ens ha deixat la interpretació dels pianistes ha estat molt bo, i ja ens vénen ganes de poder-los tornar a escoltar en algun dels molts repertoris amb què compten. 

Des del meu bloc vull felicitar la Mireia i en Joan Miquel. 

Al nostre país els estudis musicals són un luxe

Què estudies noi? Jo, música. Ah, i què més?

Han passat molts anys des que vàrem iniciar l'Escola de Música d'Arenys, i des de fa uns quants anys n'estic al marge. Vaig aconseguir que els meus fills hi estudiessin, ara només l'Ignasi continua amb el piano, amb menys dedicació del que convindria, però sempre he cregut que el temps que han viscut cantant i tocant, no haurà estat endebades.

Recordo quan demanàvem al nostre Ajuntament alguna subvenció per tal que els alumnes no haguessin de pagar tant i els mestres cobressin una mica més, encara que no arribessin al mínim que hauria estat just. Ho recordo i tinc molt present les paraules d'un exregidor que ens deia que es tractava d'una escola per als fills dels convergents, que era una manera de dir, una escola per als rics. 

Al nostre país el fet d'estudiar música ha estat un caprici, un luxe, i així anem. Potser els músics que han sortit s'han convertit en uns excèntrics, uns rara avis. Les escoles i instituts no han sabut ensenyar bé ni la música ni les llengües estrangeres, i l'opció ha estat estudiar-ho en horari extraescolar. I amb això no em carrego els professors d'idiomes o música, que n'hi ha de molt bons, sinó el sistema.

Ara amb la crisi econòmica la Generalitat retira la subvenció, una tercera part del cost, i això obliga els ajuntaments o els pares a aportar més diners. Podem fer molta demagògia i continuar pensant que la música no és necessària, però llavors jo hi afegiré que en la mateixa línia tampoc no és necessària la cultura, ni les festes majors, ni les cavalcades de reis, ni... Tot és prescindible i costa molts diners. Si ens posem d'aquesta manera, deixem de comparar-nos amb altres països, i acceptem que serem un país insensible, endarrerit i trist. Si a l'ensenyament curricular es fes bé la feina, les escoles de música o les acadèmies d'idiomes no haurien de començar ensenyant des de la base, sinó a partir d'un nivell acceptable, i el cost no seria tant elevat per als pares i l'Estat.
Aprofito l'avinentesa per desitjar-vos un Bon Nadal.

La submissió de la dona i l'estudiant de piano delinqüent a La Vanguardia

La pàgina 24 de La Vanguardia d'aquest dilluns m'ha deixat astorat. Per uns moments he pensat que no era real, que estava somiant i que em despertaria pensant que els somnis són molt imaginatius i sorprenents, però no, no estava somiant, sinó que era ben real.

De fet, venia de llegir les pàgines 22 i 23, amb un reportatge sobre l'Associació Obertament, amb dos protagonistes valents que ens donen lliçons a aquells que la vida ens ho ha posat fàcil. No sé si titllar la notícia de positiva o no, si més no alliçonadora i esperançadora. En tot cas la llàstima és que calgui valents per adornar-nos que ho estem fent malament.

Tornant a la pàgina 24 us diré que a part de la columna "Lletra petita", de Magí Camps, que parla de l'ingrés de Carme Riera a la Reial Acadèmia Espanyola, hi ha una notícia de Girona i una altra de Granada.

De Girona ens parla dels perills de tocar el piano, arran de l'inici d'un judici contra una estudiant de música per a la qual es demanen set anys i mig de presó per contaminació acústica. La notícia de Granada és l'edició d'un llibre, per part del seu arquebisbat, en què es defensa la submissió de la dona. D'aquest mateix diari acabava de llegir La Contra, que entrevista el jesuïta Rodolfo Cardenal, ambdós de la mateixa Església, però que no tenen res a veure.

Oi que enteneu el meu astorament? Ja sé que s'ha de conèixer tota la història de l'estudiant de Puigcerdà a qui s'acusa de causar greus lesions psíquiques a la seva veïna, però imaginar-me que la puguin ficar a la garjola durant més de set anys... la veritat se'm fa difícil d'entendre. No és el primer cas de conflictes veïnals per culpa del piano o altres instruments musicals, i fins i tot n'he parlat en aquest mateix bloc, però aquest cas em sembla increïble.

I l'arquebisbe em preocupa i també m'emprenya. Està en la línia del pensament i ideologia de la Conferència Episcopal Espanyola, i força lluny del papa Francesc. L'autora del llibre, la italiana Constanza Miriano, que ha convertit el llibre gairebé en un best seller a Itàlia, afirma que "ara és l'hora d'aprendre l'obediència lleial i generosa de la submissió", i no continuo per no escandalitzar ningú més.

Sentit a la manera de Salvador Espriu

Aquest vespre hem anat al Teatre Principal de la nostra vila a escoltar el muntatge poètic-musical "Sentit a la manera de Salvador Espriu", amb la Mireia Fornells i en Joan Miquel Hernández al piano a quatre mans, la Maria Teresa Garrigosa recitant i cantant, i en Francesc Garrigosa recitant.

L'actuació d'avui formava part del conjunt d'actes que tindran lloc durant aquest 2013 atès que es commemora els 100 anys del naixement de Salvador Espriu, i s'ha proclamat Any Espriu. Arenys, doncs, que ens sentim molt orgullosos del poet i la seva vinculació a la vila, seguim amb atenció els actes que s'organitzen, encara que no tots, i avui n'ha estat una mostra: hi havia molt poca gent.

Fa uns dies, quan vaig anunciar en aquest blog el concert d'avui, vaig parlar de la seva coincidència amb un altre concert que es feia a l'església dels Caputxins. És una llàstima, encara que els estils eren diferents, i hi hauria d'haver públic pels dos concerts i per la final de la Champions, però sembla que no ha estat així, si més no al Teatre Principal.

Sóc conscient que sempre que podem hem de parlar en positiu. Es tracta de buscar-hi la part bona i passar una mica de puntetes per la part menys bona. És el que vull fer, tot parlant de l'actuació d'aquest vespre. En Joan Miquel i la Mireia, una vegada més han demostrat la seva gran qualitat interpretativa. No és només la tècnica, sinó també l'expressivitat. El domini sobre l'instrument que permet que hi hagi un diàleg entre els intèrprets i els oients.

Probablement ha estat la dificultat interpretativa per a

la cantant el que ha fet que el seu cant no brillés el que calia esperar, ni tampoc els recitats dels dos Garrigosa ha estat al nivell del pianistes, ni de l'acte que anàvem a escoltar.

Amb tot això no vull desmerèixer l'espectacle i no em sap greu haver-hi assistit. Crec que majoritàriament l'acte ha agradat i ha cobert força les expectatives. A vegades un fort nivell d'exigència fa que dificulti el poder gaudir de la bona música. Penso, però que és important un grau d'exigència si volem superar-nos i arribar més lluny, en música i en la vida mateixa. Una vegada més hem d'agrair la possibilitat de comptar amb el Teatre Principal i la seva programació estable.