L'augment del PIB que no arriba a les famílies

Ho explicava fa pocs dies i avui escoltava comentaris al respecte amb una frase que potser és més entenedora que no pas parlar de macroeconomia, com feia jo. Ens parlen del producte interior brut (PIB) i donem per entès que tothom sap de què va. En realitat es tracta de veure si de l'augment de la producció se'n beneficien les famílies o en el repartiment acaba arribant menys del compte.

El tema està molt lligat amb immigració, que tothom hi diu la seva i alguns de manera despectiva i xenòfoba, i amb la productivitat de les empreses i el nivell salarial. Tot això va de bracet. Ens falta mà d'obra i necessitem persones que vinguin d'altres països. Necessitem també millorar la productivitat i al mateix temps incrementar els salaris. 

Si arriben més persones a viure al nostre país, serem més a repartir i el creixement del PIB caldrà que vagi d'acord amb aquest augment de la població. Si creix per sota, serà quan ens adonarem que les famílies no en treuen res que el PIB creixi. 

Avui escoltava un membre del govern català reconeixent que els salaris són massa baixos. Ahir, per anar posant exemples, una persona de Bonn ens comentava que aquí la benzina era molt més barata. Li havies de fer notar que els nostres salaris estan molt per sota dels seus. Tot depèn del poder adquisitiu de les famílies i el nostre és molt baix.

És important, doncs, tenir molt clar que les dades no tenen cap sentit si no les analitzem de manera conjunta. Hem de planificar bé el nostre futur, tenint present la població, la productivitat, la qualificació professional i els salaris. Si ens descuidem d'alguns d'aquests elements és quan tot trontolla i el resultat no s'ajusta a la realitat. Hem d'insistir als nostres dirigents polítics que ni ens poden enganyar ni caure ells mateixos en l'engany. 

Transformació temporal d'una ciutat

Ahir em vaig desplaçar fins a Palafrugell i, encara que no vaig poder fer una visita com caldria, em va causar una bona impressió. Em vaig prometre que un altre dia hi aniré per passejar-me pels seus carrers i places, amb tranquil·litat. 

Palafrugell és una ciutat d'uns vint-i-cinc mil habitants, una xifra que recordo que a Vic es considerava "en la mesura humana", però ara ja l'han doblat. A diferència de la capital d'Osona, que té una població constant durant tot l'any, Palafrugell veu augmentat el nombre de residents a la temporada d'estiu fins a arribar, per algunes setmanes, a quadruplicar la població. 

Ens ho deia l'alcaldessa, on ens va parlar de les seves visites als barris, el contacte amb els seus habitants, la necessitat de proximitat i conèixer de primera mà quines són les seves necessitats i voluntats. Passar de vint-i-cinc mil a cent mil habitants, encara que només sigui per unes setmanes, no ha de ser gens fàcil de gestionar. 

Llegia unes declaracions de l'alcalde de Vic queixant-se dels problemes que ha d'afrontar per l'augment de la població amb una manca de recursos, ja que les instal·lacions i serveis queden saturats. Imagineu, doncs, què pot passar en una ciutat on el nombre de residents es multiplica per quatre. Quins serveis s'han d'establir per poder atendre l'allau de residents de l'estiu?

Tot i que coneixem que això passa als centres turístics del nostre país, probablement no ens parem a imaginar què representa per a un govern municipal haver de gestionar aquesta transformació tan important del seu municipi, perquè tothom estigui ben servit.

Sempre he comentat que gestionar un municipi no és fàcil. És cert que no tothom se'n surt prou bé, però massa sovint caiem en l'error de simplificar la feina i creure'ns que tot és bufar i fer ampolles.

Tristesa, ràbia i impotència

Llegia l'article de la Madina Ayar al diari ARA i em notava una tristor interna, un sentiment d'impotència i ràbia, al mateix temps, i em preguntava: què hi podem fer?

Trump va decidir atacar l'Iran i es justificava dient que hi ha un règim assassí que massacra la població. La seva excusa davant l'opinió contrària, encara que en veu baixa, de molts països era que la població iraniana patia l'autoritarisme i el fanatisme dels seus dirigents. No t'ho creies. Segur que els dirigents iranians no són un bon exemple, i que la seva població viu atemorida, però la solució és declarar-hi la guerra?

Avui, llegint aquest article sobre els talibans i la prohibició d'estudiar de les noies més grans de dotze anys, em preguntava què es podia fer per ajudar-les i fer desistir els seus dirigents d'aquesta injustícia perversa. L'Afganistan ha patit atacs i dominis exteriors per part de Rússia i els EUA, i mireu en quina situació es troben. La fugida dels EUA va ser patètica i cruel. 

T'adones que el nostre patiment, per tot el que ens cau a sobre els catalans, no té punt de comparació amb el que sofreixen altres poblacions del món. Avui m'he fixat en les dones de l'Afganistan, però tindria tema per molts dies si anés desgranant tot el que està passant a altres contrades.

Et fas creus que en ple segle XXI hi hagi països del món on la dona sigui considerada pitjor que qualsevol bèstia. No et pots imaginar què passa per les seves ments ni pots entendre la perversitat de la seva actuació. Et rebel·laries, però no saps com ni amb quines forces. Se t'acudeix que la resta de països del món haurien de bloquejar l'Afganistan, no permetent cap activitat internacional, però penses que la població, potser no té tanta culpa de la situació, o sí?

No som res, ni tenim gaires possibilitats de provocar grans canvis, només podem aconseguir que al nostre voltant tot sigui diferent i millor. A vegades no ens adonem que també contribuïm al deteriorament d'aquest món.

El porta a porta generalitzat

Ahir el Ple de l'Ajuntament d'Arenys de Mar va aprovar definitivament l'adjudicació a l'empresa Acciona de la recollida selectiva de la brossa per als pròxims anys. En el procés de licitació només es va presentar una empresa i això sempre fa patir una mica. No saps si els plecs tècnics i administratius han estat ben elaborats o quina pot haver estat la causa que no hi optessin més empreses. 

El repte d'aquesta empresa no serà fàcil i el govern municipal i tota l'oposició n'és conscient. Arenys necessita millorar en neteja, però sobretot en comportament cívic de tots els vilatans a l'hora de treure les deixalles de casa. Sigui quin sigui el sistema que s'apliqui en una població, si la gent no segueix les directrius el resultat és caòtic. 

Alguns critiquen el sistema porta a porta i preferirien els contenidors. És cert que hi ha famílies que no treuen la brossa correctament, o aprofiten el divendres, el dia destinat al rebuig, per treure tot el que no han fet durant la setmana. Els usuaris dels contenidors, però, hauran observat que algunes persones tampoc dipositen les bosses al contenidor corresponent, o simplement les deixen al seu voltant. 

El govern municipal informa que a partir del mes de juliol s'iniciarà una campanya orientativa de com s'ha de treure la brossa de casa, sobretot pensant en la part alta de la població que fins ara s'ha estat recollint a través de contenidors. Caldrà, però, sensibilitzar a qui no ho estigui, perquè entenguin que una bona pràctica beneficia el conjunt de la vila. Que un mal ús ens perjudica a tots i que les normes de convivència són imprescindibles per viure en societat.

Si hi ha poblacions que han aconseguit un bon comportament força generalitzat, amb uns percentatges de reciclatge alts, per què no a Arenys? Cal, doncs, la nostra implicació i voluntat de fer bé les coses, però el govern té la potestat de sancionar qui no ho vulgui fer bé, no pas amb ànim recaptatori, sinó aprofitant que sempre hi ha algú que no es mou fins que li toquen la butxaca. 

Si no fas, no et queixis!

Els nomenaments que està anunciant el futur president dels EUA, abans d'accedir al càrrec, deixen entreveure clarament quin és el futur del país i del món. Que siguin les grans fortunes les que acabin dirigint el país més influent del món no augura res de bo a una societat amb moltes mancances, també els drets més elementals.

Fins ara dèiem que els polítics havien esdevingut uns titelles del món financer, que és qui hi ha al darrere de qualsevol moviment polític i social. Ara ja no cal dissimular més i són els grans financers els que es vesteixen de polítics per dirigir el país i el món en general, d'acord amb els seus interessos. Què hem fet malament?

No sé si encara hi ha gent que es pregunta per què Trump va guanyar les eleccions i, encara més, per què persones vulnerables i amb pocs recursos li varen proporcionar el vot. Podem parlar d'inconsciència, o d'haver estat enredats per un discurs populista, però en el fons el gran engany ha estat de part dels actuals governants, que no han estat a l'altura de les circumstàncies. Que han fet creure que estaven al costat de les classes més senzilles i treballadores, però en el fons les han oblidat i no han fet prou perquè se sentissin protegides i estimades.

Que avui arreu del món occidental estiguem observant l'auge de l'extrema dreta només es pot entendre per la nul·litat de les polítiques dels partits tradicionals, d'esquerra i dreta moderada. La seva incapacitat per defensar els interessos de la població ha fet que el discurs fàcil i enganyós de l'extrema dreta, que no els resoldrà el problema, hagi pres volada fins al punt de guanyar les eleccions i prendre el poder dels estats.

Si no es legisla bé i no es prenen mesures efectives per resoldre els problemes més bàsics de la població, com pot ser l'habitatge, avui que hi ha hagut la manifestació a Barcelona, és lògic que tot s'agreugi i que la gent exploti. I és fàcil que sorgeixin veus provocadores, fent veure que estan a favor del poble, només per deixar en qüestió els actuals governants, aprofitant la seva inoperància. 

O els partits polítics i els seus dirigents es posen a treballar seriosament per resoldre la situació actual, o la tendència a caure en l'engany i el discurs fals serà més evident. De moment han aconseguit enfrontar la societat, sense que això faciliti les coses ni aconsegueixi els resultats esperats. 

L'extrema dreta no espanta prou

Arran de l'inici de la campanya electoral a Itàlia torno a parlar de l'avanç de l'extrema dreta a Europa. Es tracta d'un fenòmen general que ens hauria de preocupar, no només a les persones d'esquerres, sinó a tothom en general, perquè aquests moviments són fanàtics i atempten contra la llibertat d'una part important de la nostra societat. No es tracta d'una discussió entre dretes i esquerres, sinó que estem parlant de l'extrema dreta, un fet que no se n'escapa cap país.

Avui, llegint el diari, entenies que el futur d'Itàlia està molt encaminat cap a l'extrema dreta que lidera Giorgia Meloni, i això no és una bona notícia. Itàlia s'ha caracteritzat per tenir uns governs poc estables, amb molts alts i baixos i eleccions freqüents, la qual cosa no ha comportat necessàriament un batzegada al país. Hi hauria molts altres països que amb la seva inestabilitat haurien fet fallida. Això és una cosa que m'agradaria estudiar a fons o bé que alguna persona que ho conegui bé m'ho pogués explicar.

Espanya també té molta pressió de l'extrema dreta, que va de la mà de la dreta conservadora del PP, que està molt més ancorada a la dreta que a molts altres estats europeus. La facilitat amb que el PP pacta amb Vox fa témer el futur del nostre país. No hi ha escrúpols malgrat les grans proclames, ja sigui xenòfobes o masclistes. Sembla estrany que postulats que ens semblava que ja havíem superat, tornin amb tant força de la mà de partits polítics que tenen moltes possibilitats d'acabar governant el país.

I tot això passa en uns països democràtics on els governs són escollits per la població. No tenim excusa a l'hora de criticar els resultats. Som nosaltres mateixos els que decidim qui volem que siguin els nostres governants. És per això que ens hem d'auto analitzar i aconseguir entendre com pensem realment i què fem per aconseguir una societat més justa.

Resulta difícil d'entendre com partits polítics que encara es resisteixen a creure en el canvi climàtic, o en els drets igualitaris per sexe, o els drets dels immigrants, molts d'ells vinguts de fora per necessitat, ja sigui de subsistència o fugint de la guerra, puguin liderar moviments polítics que poden aconseguir el govern de la nació. 

Sovint penses que la gent no està prou conscienciada del problema a l'hora d'anar a votar. Que potser subestima el poder que pot exercir a l'hora de donar el seu vot. No sé si és culpa d'una formació deficient de la nostra societat, o d'una mala informació interessada i que amb elements populistes cala molt més que una altra. Sigui com sigui, seria bo fer tot l'esforç perquè la població s'adonés del perill de caure en mans d'uns governants que poden fer-nos retrocedir molts anys d'història, i el que encara és més greu, perdre molts dels drets aconseguits els darrers anys amb molt d'esforç per part dels nostres avantpassats.

Què en pensa el poble rus?

De l'anàlisi que s'està fent de la invasió russa a Ucraïna hi ha un element important a tenir en compte, i que d'alguna manera pot condicionar el futur, el desenllaç final. Està molt clar que la diferència entre les forces russes i les ucraïneses és molt gran i per tant no hi ha color a l'hora de pensar en qui pot guanyar la guerra. El fet a tenir en compte és l'opinió de la gent, sobretot dels russos.

Hi ha qui assegura que la guerra no és entre Rússia i Ucraïna, sinó entre Putin i els ucraïnesos. És, doncs, important tenir en compte què en pensa la majoria de la població russa. Realment els russos volen la guerra contra els seus veïns? És cert que Putin té el control absolut de la població, i la repressió a la ciutadania russa està a l'ordre del dia. Això no treu, però que els russos puguin pensar que el seu president s'equivoca.

La immediatesa porta a pensar en la rendició, voluntària o no, del govern ucraïnès. El suport que pot rebre del món occidental no li permetrà guanyar la guerra, sinó que es tracta d'un suport moral, que davant d'una guerra poca cosa pot aconseguir. A la llarga, però, sí que és important saber què en pensa el poble rus. Un cop destruït l'estat ucraïnès, caldrà veure com evoluciona tot plegat. Desapareixerà el país, o bé Putin hi instal·larà un govern titella que li riurà les gràcies?

La resistència de la població ucraïnesa pot estar molt condicionada per l'opinió de la població russa. Les sancions europees i dels EUA contra Putin i la població russa, pot condicionar l'opinió del poble rus respecte a la invasió provocada pel seu president. A la llarga podríem pensar que Putin ha errat en la seva decisió d'envair Ucraïna, encara que a curt termini sigui un èxit militar i d'objectius. 

Davant la impotència occidental, només podem pensar en aquesta possibilitat de futur. Que el temps acabi donant la raó a qui pensa que la guerra ha estat un greu error del president rus, en les seves ànsies de potència mundial. Xina també hi tindrà un paper a jugar important, ja que podrà condicionar la resistència de Rússia després de la dominació d'Ucraïna. Són moltes les hipòtesis i incògnites obertes. El pitjor de tot és que afecta directament a una població civil, la ucraïnesa, que perdrà moltes víctimes innocents, per una decisió impresentable i cruel del president rus.

La N-II per Arenys de Mar

L'alçada de la barrera del peatge de l'autopista del Maresme ha fet que molts vehicles deixessin de circular per la N-II i optessin per l'autopista. Tot i així encara hi ha força cotxes que continuen utilitzant la N-II, en part perquè l'accés a l'autopista resulta complicat. Travessar la Riera d'Arenys és un infern. Anar d'una punta a l'altra requereix molta paciència i fa que prefereixis continuar circulant per la N-II i oblidar-te que l'autopista ja no té pagament. 

És evident que la pacificació de la N-II no s'aconseguirà només amb la gratuïtat de l'autopista, sinó que cal trobar la manera d'alleugerir l'accés a l'autopista, fer-la més interessant, i aconseguir realment que circulin menys cotxes per la N-II.

Amb la notícia de la gratuïtat de l'autopista va sorgir l'anunci que quedava suspesa la construcció de la variant de Valldegata, una variant que havia d'alleugerir la circulació de la Riera, i que se'n parla des de fa quaranta anys. Deixar de construir la variant, només és defensable si es troba una alternativa a passar per la Riera, i això sembla ser que és el que el govern municipal té intenció de discutir amb la Generalitat.

Queda molt bé dir que el Maresme pacifica la carretera nacional, però ha de ser efectiu, i de moment això no passa. Ha disminuït la circulació de vehicles, però no tant com seria desitjable, i encara menys si pensem en una via interior de la població que creua. 

Penjat a Youtube es pot veure una proposta de pacificació de la N-II al seu pas per la població del Masnou. És un treball ben elaborat i que sembla que té la benedicció de totes les forces polítiques de la població. No sé si des de la Generalitat ho veuen factible i estan disposats a executar-ho. A Arenys de Mar s'hauria de fer alguna cosa semblant.

Desitjo molta sort al govern municipal de la nostra vila en les seves negociacions amb la Generalitat, per aconseguir que la barrera que suposa la N-II deixi de ser-ho, i que la circulació per la Riera sigui l'estrictament necessària, i no generi el caos que ara ocasiona.

Llei electoral catalana

He llegit l'entrevista que li feien a la consellera d'Acció Exterior i Govern Obert de la Generalitat, la senyora Victòria Alsina, i com manifestava la seva voluntat de tirar endavant l'aprovació d'una llei electoral catalana. Ja seria hora que el nostre país pogués comptar amb una llei electoral pròpia, tenint en compte les característiques que ens defineixin i aprofitant la nova realitat sobretot en el camp de la digitalització. 

Des de la recuperació del govern autonòmic hem estat incapaços d'aprovar una llei electoral, tot i alguns intents que hi ha hagut i les propostes elaborades. Els partits polítics catalans s'han mogut sempre per interessos de partit i han posat en segon terme la necessitat de tenir aquesta llei en benefici de tota la ciutadania.

Em temo que una vegada més no aconseguirem que els partits polítics es posin d'acord i ens quedarem allà on som. Aquest fet és denunciable i els partits polítics haurien de justificar la seva posició i els obstacles que sempre han posat per poder aprovar una llei electoral consensuada.

El problema de la manca d'acord no és per no saber trobar una fórmula que sigui més o menys justa amb la realitat social i demogràfica del país, sinó pel càlcul previ dels perjudicis partidistes d'un canvi de llei que prioritzi el territori o la densitat de població. S'ha intentat trobar maneres que tinguessin en compte els dos factors i compensessin d'alguna manera la distribució desigual de la població al territori, però ni així s'ha aconseguit posar d'acord els partits polítics.

Tant de bo m'equivoqués amb les meves previsions, i poguéssim aconseguir aquest acord, ja que hi ha elements a tenir en compte en la llei, com pot ser el vot electrònic, que corregirien problemes actuals que passen amb els catalans residents a l'estranger, que tenen greus dificultats per exercir el seu vot. M'agradaria dipositar la meva confiança en la capacitat dels dirigents polítics actuals per aprovar una llei electoral catalana, però els meus dubtes em frenen i em fan sentir molt poc optimista.

Què passa a Tunísia?

M'agradaria tenir més coneixement i informació sobre política internacional i en concret del cas de Tunísia, per poder valorar els darrers fets en aquest país. És per allò que sempre he tingut una certa simpatia respecte a Tunísia i em sap greu quan hi succeeixen fets que posen en perill la democràcia al país.

He seguit poc les notícies al respecte, però algú parlava d'un cop d'estat del president del país que no acabaria de justificar-se per la situació política i social. A Tunísia l'he tingut sempre com a exemple de país democràtic en el món àrab, i ja sé que mai pots posar-ho tot en un mateix sac i no saber-hi veure la part negativa de les coses, que segur que també hi és.

Quan t'arriba la notícia d'accions repressives contra la democràcia, contra la població, intentes posar-te al seu lloc i en certa manera fas una equiparació amb la realitat que vivim a casa nostra. Res és comparable, però quan portes vivint uns quants anys amb molta pressió i repressió, t'adones que la governabilitat dels països no és fàcil i que sempre hi ha un element que perjudica l'anar bé de la població.

Són molts els països que viuen temps difícils, alguns d'ells amb guerra inclosa des de fa anys, i per tant cal lamentar la situació de moltes persones que viuen de manera injusta. Passa, però que nosaltres ho coneixem de lluny i molt de tant en tant, just quan són notícia fets destacats per la premsa internacional, però l'endemà ja no figuren a les pàgines dels nostres diaris i és com si el problema hagués desaparegut.

No sé què passarà a Tunísia ni si en podrem fer un seguiment fins que la normalitat torni a dominar la situació, o si més no es restableixin les bases per al desenvolupament democràtic del país. En tot cas desitjo que l'actual situació no s'allargui en el temps i que les institucions del país recuperin el seu funcionament democràtic el més aviat possible. I, si no és demanar gaire, que rebem la màxima informació possible, i a poder ser la més honesta i real possible.

La platja saturada

El primer cap de setmana que es podia anar lliurement a la platja ha provocat que algunes d'elles s'haguessin de tancar perquè estaven plenes. Totes les places ocupades! El fet d'haver de mantenir la distància de seguretat, ha comportat que la gran afluència de la gent de seguida les emplenés del tot i s'hagués de tancar el seu accés a més gent.

No sé si això serà habitual, però si realment es pretén que tothom respecti aquesta distància ho tindran complicat. No és el mateix un espai tancat amb les cadires separades que un espai obert, per més que s'indiqui, sobretot pel fet que anar a la platja no és només ocupar un espai concret de la sorra, sinó també entrar a banyar-se.

Desconec què passarà més enllà de la zona de Barcelona, on es concentra bona part de la població catalana, ni si això també tindrà conseqüències a platges que es troben a quaranta quilòmetres de la capital. El més probable, però, és que si a Barcelona hi ha sobreocupació, moltes persones decideixin agafar el cotxe i venir al Maresme, per assegurar-se un lloc on prendre el sol i banyar-se.

Se'm fa difícil imaginar-m'ho, sobretot perquè en situacions normals ja hi trobo massa gent, sobretot a  les hores de més sol. A mi no m'afectarà gaire, perquè no acostumo a acostar-m'hi, però desitjo que tothom ho tingui en compte i, si com diuen, el perill de rebrots existeix, que no fem res que ens faci retrocedir en la marxa de la desescalada. 

Terrasses buides

Avui estem pendents de si el govern de l'Estat permetrà que la nostra regió sanitària entri a la fase 0,5 una barreja de fases 0 i 1. Com acostuma a passar, no s'entén que una població es trobi en una fase diferent de la població del costat, a vegades separades per un carrer, però per algun lloc o altre s'ha de separar.

Arenys de Mar va canviar d'hospital de referència ara fa deu anys, passant de l'hospital de Calella al de Mataró, i en aquests moments la línia de separació entre Canet i Arenys de Mar ja no coincideix amb les dels bisbats, com havia estat abans. 

Si, com demana el nostre govern, l'estatal accepta aquesta proposta de fase intermèdia, els petits comerços podran obrir sense necessitat que els seus clients facin cita prèvia, i la biblioteca podrà reprendre el préstec de llibres. Els bars i restaurants, però no podran obrir les seves terrasses i hauran d'esperar a arribar a la fase 1.

Arenys de Mar no s'ho mereix

Tot el que està passant aquests darrers dies a Arenys de Mar no pot continuar, s'ha de resoldre d'alguna manera. No és just que els vilatans i vilatanes haguem de patir aquests fets delictius, alguns dels quals tenen nom i cognoms, i en canvi queden impunes. No ens ho mereixem.

Les punxades de neumàtics de cotxes i vidres trencats, i l'encesa d'un habitatge al mig de la població, són accions no ja incíviques, sinó delictives, i són condemnables. Estem molt farts que els incívics, delinqüents i cara-dures vagin vivint alegrement i molestant i agredint la població que té un comportament honrat i civilitzat.

Hem d'exigir que fets com els que han estat succeint darrerament siguin castigats i que els seus autors paguin les conseqüències. No pot ser que algú tingui por de sortir al carrer, o bé de deixar el cotxe aparcat a fora. No podem viure amb la por de què ens poden fer, de com i quan ens poden agredir.

Ja fa massa temps que les pàgines dels diaris s'omplen de notícies d'aquests actes vandàlics, i darrerament a la nostra vila és un fet recorrent. Hem de demanar al nostre ajuntament, no només el govern, sinó a tot el Consistori, que pressionin a qui té competències per intentar resoldre una situació que no podem acostumar-nos-hi. No és responsabilitat local, ni policies ni mossos d'esquadra, ni jutges. Tots ells s'hi podran esmerçar més, però mentre les lleis siguin tan garantistes els delinqüents i incívics continuaran lliures i amenaçant la població.

Per què tractem de manera diferent els diversos caps d'Estat?

És una pregunta retòrica. No hi ha dubte que els diferents estats es protegeixen sempre i quan hi tinguin uns interessos directes. Els que són deixats de banda, sinó culpats de tots els mals són aquells caps d'estats que tenen totes les de perdre.

Tenim prou exemples que ho corroboren. El rei Felip VI no tracta de la mateixa manera el príncep hereu d'Aràbia Saudita que el president de Veneçuela. Segur que en ambdós casos trobaríem mil arguments per trencar les relacions institucionals i comercials, però si el president veneçolà ordena disparar contra la població que s'aixeca contra ell, ho critiquen, però si es demostra que la mort del periodista crític, a l'ambaixada de Turquia va ser ordenada pel príncep hereu saudita, no passa res. Són bons clients, ens compren armes per atacar la població del Iemen.

Aquesta hipocresia fa molt mal, i retrata quina mena de polítics i caps d'estat lideren els països occidentals, i què podem esperar d'ells. És una vergonya que s'ha de denunciar, sabent que no canviarà les coses, però com a mínim ha de ser públic i ha de poder fer reflexionar a molta gent. Mentre els estats  es comportin d'aquesta manera tenim clar que sempre pagaran els plats trencats els mateixos.

Ara ens volen regalar un referèndum d'autogovern

A Pedro Sánchez, president del govern espanyol, se li veuen ganes i també la necessitat de quedar bé amb tothom, i és per això que va trampejant la situació com pot. Mentre PP i C's es mantinguin radicals Pedro Sánchez ho tindrà més fàcil. De fet, en aquests moments, és una sort que a Espanya no hi hagi només dos partits, sinó que el PP s'hagi de preocupar de C's i deixi una mica més tranquil el PSOE.

Ara Pedro Sánchez diu que als catalans en convé un referèndum d'autogovern i no pas d'autodeterminació. La veritat és que no sé exactament què és un referèndum d'autogovern. M'imagino que vol que redactem un nou Estatut, perquè accepta que la retallada que ens varen fer, i que tant va agrada al seu amic Alfonso Guerra ("Nos cepillamos el Estatut de Catalunya"), i la posterior destrossa del Tribunal Constitucional, l'Estatut que nosaltres vàrem votar no té res a veure amb el que va quedar. Una majoria de la població n'està farta de jugar a la puta i la ramoneta. Sembla ser que al voltant d'un 80% dels catalans volia un referèndum d'autodeterminació. Si és així, per què s'inventen altres coses quan ja se sap que vol la majoria?

També diu que ens convé millorar la convivència, però a vegades sembla que només ho exigeixi a uns i no a tots els altres. Reclamar l'alliberament dels presos polítics que no han estat jutjats i que són acusats de delictes inversemblants no produeix ni violència ni discòrdia. Si algú provoca violència i la practica, és qui arrenca els símbols que ens hem donat per reclamar l'alliberament dels presos. Qui no vulgui entendre això, o bé és un ignorant, o va de mala fe.

Sense cobertura telefònica a una part de la vila

Ahir el cotxe ens va deixar tirats al Rial de les Canalies, a Arenys de Mar. Tot i formar part del nucli de la vila, en un extrem, no hi acostumo a anar i és per això que em va sorprendre tant el fet que em quedés incomunicat. No podia utilitzar el telèfon mòbil perquè no tenia cobertura. Ho vaig provar amb més d'un mòbil, de companyies diferents, i gairebé no rebia senyal.

M'ho varen ratificar persones que hi viuen, que tenen la casa allà i que han de sortir al carrer i buscar on els arriba el senyal per poder parlar per telèfon. Insòlit!

Sembla ser que a Arenys de Mar no és l'únic indret que això passa. A casa tampoc és que tinguem gran cobertura, però no arribem a aquest extrem. I a Canet de Mar els passa una cosa semblant. Llavors és quan arribes a la conclusió que ens discutim a l'hora de decidir qui volem que ens governi, però al final, sigui qui sigui, aquests problemes els superen, perquè són problemes a l'abast de les grans companyies que són les que tallen el bacallà.

Creieu que és normal que a la segona dècada del segle XXI, quan tenim tant tecnologia que ens permet tantes coses, hi hagi nuclis de la població que no els arribi el senyal telefònic? No ho trobeu ridícul? O potser hauríem de dir que és injust que ens parlin de tantes possibilitats tecnològiques quan part de la població no arriba als mínims.

Em va quedar pendent de parlar de quines gestions han fet per aconseguir millorar les condicions. Suposo que s'han mogut, que l'Ajuntament n'està al cas i també s'ha bellugat, però de moment no han aconseguit la cobertura necessària per fer una trucada telefònica.

La vergonya de la guerra de Síria

La guerra civil de Síria és una vergonya per a tota la humanitat. Fa cinc anys que no sabem qui ataca a qui, però sí que sabem que les víctimes són la població civil, indefensa i sense que puguin veure el final del túnel.

Ara només faltava la incorporació, sense dissimular, de la Rússia de Putin, atacant, segons diuen alguns testimonis, els rebels en lloc de l'Estat Islàmic. Això és el que el president Hollande ha reclamat a Putin.

El que va començar com a una revolta de la població armada contra Baixar al-Assad, s'ha convertit en una guerra de tots contra tots, amb una intervenció forastera poc clara. Una força militar assassinant la seva població, uns grups islàmics extremistes, i un Estat Islàmic que ha aprofitat la confusió per fer-se fort i conquerir terreny, amb la intenció precisament de crear l'Estat Islàmic.

Les conseqüències de la llarga guerra és la sortida massiva de sirians en busca d'un asil a l'Europa en crisi. Ara tots ens preocupem de com els podem acollir, de quants ens en tocaran, oblidant sovint que es tracta de persones que s'han vist obligades a sortir de casa seva. No es troben de vacances, sinó fugint del seu país, sense conèixer quan hi podran tornar, i en quines condicions el trobaran.

Estic convençut de la nostra solidaritat, però em fa molt mal l'actitud dels nostres dirigents, que són els nostres representants polítics. Som responsables de la situació de Síria, i ara ens sentirem alliberats de tota culpa, obrint les nostres ciutats. Aquesta Europa incapaç de resoldre els problemes interns, i sense cap resposta al que ve de fora, és la que no volem perdre i ens amenacen de perdre-la si es proclamem independentistes.