Els drons, armes mortíferes

Ja fa anys que hem normalitzat l'existència dels drons. Encuriosits, vàrem observar els primers exemplars que voleiaven per sobre dels nostres caps, tot enregistrant imatges. Alguns ho vèiem com una joguina. Ens deien que calia autorització en llocs habitats i una total prohibició al voltant dels aeroports per les interferències que podien provocar. Llegíem que les empreses de transport els podrien incorporar per enviar els productes, comprats per internet, fins al domicili dels compradors. Calia regular-ho bé per evitar el caos.

Digueu-me innocent, però no em podia imaginar que poc temps després de la seva presència, es convertirien en armes destructores, utilitzades en els combats de guerra, com ara passa entre Rússia i Ucraïna. Com que no hi entenc res de guerres i armament se'm fa difícil valorar la seva eficàcia i efectivitat. M'imagino que avui, és una arma difícil de controlar i molt precisa en els seus objectius.

Històricament, les guerres s'han desplaçat dels camps de combat a les ciutats i són les instal·lacions estratègiques de l'enemic els principals objectius. Atacar nuclis habitats ha provocat víctimes civils, encara que en més d'una ocasió podem témer que matar civils no sigui una manera de desmoralitzar l'adversari i forçar la seva rendició. Voldria pensar que l'ús dels drons evitarà les víctimes col·laterals, però les mateixes sospites de les imprecisions voluntàries em fan pensar que aquest objectiu tampoc serà prioritari.

La conclusió a què arribes és que els objectes, els invents, les eines que anem creant i desenvolupant, no són dolentes per elles mateixes, sinó per l'ús que se'n fa. L'ús dels drons pot beneficiar-nos en molts aspectes i és bo millorar la seva eficàcia i tecnologia, però al mateix temps poden ser armes mortíferes. Fa quatre dies que ens varen meravellar les imatges al cel, tot contemplant la Sagrada Família, però l'endemà t'ensenyaven les destrosses ocasionades per uns altres drons. Estem, doncs, en mans de qui té la força, els diners i el poder. Només podem desitjar que tinguin escrúpols, moral i humanitat. Si aquests valors queden aparcats, el futur no és gaire engrescador.

Escepticisme davant l'acord de pau

Aquest matí els diaris obrien la seva primera pàgina amb la notícia de l'acord entre els EUA i l'Iran per aturar la guerra i obrir l'estret d'Ormuz. La història recent ens ha tornat escèptics i no ens ho acabem de creure. De fet, al costat d'aquesta notícia n'hi havia una altra referida a Israel. El seu primer ministre no vol marxar del sud del Líban ni deixar de bombardejar. Si aquesta era una condició de l'Iran per signar l'acord de pau, què hem de pensar al respecte?

Trump necessita acabar aquesta guerra, que ell va iniciar, per arribar a finals d'any i no tenir problemes en les eleccions de mig mandat. Les morts ocasionades o fins i tot els efectes inflacionistes a escala mundial queden en un segon o tercer pla, en la seva escala de valors i prioritats, davant la importància que li suposa que els seus votants s'empassin que és el millor president i que es mereixia el Premi Nobel de la Pau.

També, com a gats escaldats, sabem que el populisme està molt arrelat i confon les persones. El president i tot el seu cercle és massa poderós per no dominar el discurs convincent, encara que fals, i aconseguir els vots necessaris per continuar la seva política erràtica i sense sentit. Els rics cada vegada més rics i els pobres cada vegada més pobres, però tot això gràcies als vots d'aquests.

M'agradaria pensar que la notícia de l'acord de pau és real i efectiva, i que els escèptics ens ho hem d'empassar, però tinc la sensació que una vegada més tot quedarà en no res. Quantes vegades no ens han venut que la seva intercisió ha estat clau per aconseguir la pau? Recordeu què passa a Ucraïna? Què li passa al Front Polisario, i aquí també amb la contribució de l'Estat espanyol, i especialment el govern socialista?

Estem una mica cansats de discursos enganyosos que poc després descobrim que no tenen consistència. No és estrany, doncs, que cada vegada siguin més els escèptics d'aquest món que estem creant.

Desconfiant

Avui podria ser un dia important tenint en compte la trobada entre els EUA i l'Iran per negociar l'alto el foc. Aconseguir que s'acabi la guerra absurda seria tota una fita, i per això hauríem d'estar expectants amb l'esperança que arribin a un acord. Estem massa escaldats, però, i hem perdut l'esperança. Ja no ens fiem de res i això, sense anar gaire lluny ho podem corroborar amb els exemples de Gaza, Ucraïna i ara l'Iran. Moltes negociacions, moltes paraules, però cap resultat eficient.

Algú creu que a Gaza ja viuen tranquils? Potser ens falta informació, i això ens fa pensar que tot s'ha acabat. A Ucraïna han pactat un alto el foc provisional, de 30 hores. Quantes vegades s'han reunit amb la intenció d'acabar la guerra? 

Em dol pensar que vivim en un món capaç de volar cap a la lluna, però incapaç d'aturar les guerres. Busquem culpables i n'assenyalem uns quants, probablement els protagonistes principals: Putin, Trump, Netanyahu, però què passa amb tota la gent que els fa costat. Ja no parlo de qui els ha votat, que aquest seria un altre tema, sinó d'aquells que estan al seu voltant i permeten que mantinguin les guerres.

També els dirigents europeus que amb la seva posició dubtosa i incoherent, són incapaços de plantar cara i permeten que Israel continuï bombardejant, amb el suport dels EUA. Trump amenaçava de sortir de l'OTAN, però entenc que el més coherent i moral seria que els altres països que en formen part fossin els que en sortissin. 

Aquests dies el papa avisava al president Trump que Déu no està al costat dels que tiren bombes. Aquestes paraules que no han tingut un gran ressò són importants pensant que l'Església massa sovint ha callat davant de fets criminals com els que protagonitza el president dels EUA. Les paraules se les emporta el vent. És cert i, per tant, cal escoltar-les i actuar en conseqüència. No podem continuar al mateix bàndol veient tot el que està passant. 

El Regne Unit rectifica

Arran de l'acord adoptat perquè el Regne Unit torni al programa europeu Erasmus, avui la premsa parlava de la decisió de sortir d'Europa, el Brexit, després d'una votació que va generar molts dubtes. En primer lloc, perquè la campanya per defensar la sortida no era ni clara ni sincera, i probablement també perquè els seus defensors no ho havien analitzat prou bé, sobretot les conseqüències que se'n derivarien. Crec que poc després de la sortida ja se'n penedien.

La Unió Europea no viu els millors moments de la seva història, des de fa ja uns quants anys. Hi ha altres estats que potser també es plantejarien la sortida, llevat que en treguin algun benefici econòmic, i probablement frenats pel fracàs britànic. La solució demana reformar la Unió, des de dins, corregint aquells errors que són evidents. 

El creixement de la Unió no ha anat acompanyat de les reformes necessàries per fer-la més governable. No és el mateix ajuntar-te uns pocs estats més o menys semblants, que obrir les portes a una gran quantitat d'estats, amb característiques molt diverses i també interessos diferenciats. 

Podem posar molts exemples, però potser els més evidents, i no voldria equivocar-me, serien l'eliminació de la unanimitat dels principals acords a adoptar, i incorporar-hi el sistema de majoria qualificada, i la política fiscal unitària, que no es pot adoptar fàcilment i encara menys de manera sobtada.

L'auge de l'extrema dreta, d'un fals patriotisme que exaspera, no afavoreix l'avenç cap a una Unió més forta, sinó que més aviat potencia el distanciament dels estats membres, amb l'únic interès per aprofitar-se dels beneficis. Acceptar tots els drets, però negar o dificultar el compliment dels deures.

El conflicte entre Rússia i Ucraïna tampoc hi ajuda, i les amenaces de Putin, que culpa Europa de tots els mals, no facilitaran aquest caminar plegats que tant necessitem. Seria bo que ens aturéssim a reflexionar-hi i assumir el repte de desencallar una situació de paràlisi que fa massa temps que dura.

Drons, què hi ha del cert?

Darrerament, llegim que diferents països europeus s'han vist sorpresos per la invasió de drons prop dels seus aeroports provocant que s'haguessin de cancel·lar vols i fins i tot tancar per unes hores tota l'activitat. En tractar-se de països més o menys fronterers amb Rússia, i passant el que està passant amb la invasió a Ucraïna, que sembla no tenir aturador, totes les mirades són cap al Kremlin, que nega qualsevol implicació.

Què està passant? Qui hi ha al darrere? És Putin que intenta posar nerviosos els països de l'OTAN? Què es pretén amb aquests moviments? Despistar-nos d'altres objectius més importants i perillosos?

M'imagino que al final sabrem la veritat, però, com sempre, trigarem a conèixer el fons de la qüestió. A qui interessa entretenir-nos d'aquesta manera? Com a simples mortals ens passegem per aquest món desconeixent la majoria de les coses. Intuint, a vegades, què ens volen dir i fer, però molt innocents i víctimes del poder, que sempre queda lluny de nosaltres.

Aquests dies he parlat d'Europa i el paper gairebé de ridícul que està fent davant de Rússia, la Xina o els EUA, que sembla haver-nos deixat de la mà. Ara, amb aquestes incursions de drons sembla que es vol insistir en el paper de víctimes incapaces de posar ordre a casa nostra, essent la burla d'un president, Putin, que fa quatre dies el donàvem per acabat, però que fa i desfà sense que ningú li pugui parar els peus, ni tan sols el poderós i bocamoll Trump.

Jo vaig seguint les notícies i espero que un dia sabrem la veritat. Entretant, confio que només siguin ensurts i lluny de casa nostra. Volar té els seus riscos i no cal afegir-hi entrebancs ni posar més por al cos. A veure si ens espavilem i trobem uns dirigents que es facin respectar d'una vegada!

És cosa d'un home?

Quan veiem i analitzem tot el que està passant a Ucraïna o Gaza et preguntes si canviaria amb la desaparició de Putin o Netanyahu. Si aquests dos dirigents no hi fossin, es fonguessin, què passaria amb la guerra entre Rússia i Ucraïna, o amb el genocidi que practica Israel a Gaza? Pot ser que tot depengui d'un sol home? Que la xarxa que els envolta i els protegeix, amb la seva desaparició fes aigües?

Si realment tot depèn del poder que exerceix un sol home, potser entens les ganes de molts que la seva vida tingui els dies comptats. Dubtes si tot l'engranatge que els sustenta seria capaç de trobar un nou líder, un successor que seguís els mateixos passos. El dubte persisteix i només es pot esbrinar amb fets, que ara no és el cas.

Podríem posar altres exemples. El president Trump fa i desfà sense que ningú li pari els peus. Es va presentar a les eleccions amb el partit republicà, però els seus militants no hi pinten res. Sense Trump, què farien els republicans, encara que controlessin la Cambra de Representants i el Senat? Si sense els personatges de torn tot canviés, com entendríem la democràcia parlamentària? No es tracta d'un sistema autoritari en mans d'una persona que acumula tot el poder?

I quina és la responsabilitat dels votants? Amb el seu vot han permès que els líders esmentats ostentin el poder dels seus estats. No hi ha un component de responsabilitat que els hi podríem tirar en cara?

La famosa frase que cada país té els mandataris que es mereix potser no és ben correcta, però sí que és cert que tenim els dirigents que hem escollit, directament o de manera indirecta. Ara no ens equivoquem i li donem la culpa a la política de pactes. Després d'unes eleccions governa qui ha obtingut més confiança dels electors, o qui ha estat capaç de sumar més suports entre els elegits. 

És una llàstima que visquem un temps en què uns personatges execrables fan anar el món per allà on volen, amb persones innocents que hi deixen la vida, mentre ells s'ho miren des del despatx, molt tranquils. No és just, i tenim l'obligació de denunciar-ho.

Clama al cel!

El terratrèmol a l'Afganistan ens ha recordat la vida impossible de les dones d'aquell país per culpa dels fanàtics talibans que hi governen. Ens ha fet veure, una vegada més, que el fet que no siguin notícia als diaris i televisions d'Occident, no vol dir que no hi estigui passant res de greu. Ara només parlem d'Ucraïna i Gaza, però hi ha molts racons del món on la injustícia regna de manera escandalosa i només hi pensem quan succeeix algun desastre com el terratrèmol d'aquests dies.

Arran de la notícia hem recuperat les veus de les dones que viuen un infern, tractades pitjor que les bèsties, tancades a casa sense dret a l'educació ni llibertat de moviments. Un esclavatge estúpid i indignant, que han d'empassar-se sense cap possibilitat de sortir-ne airoses.

Els talibans demanen ajuda internacional per recuperar la seva normalitat després de la catàstrofe, i se'ns presenta el gran dubte: Cal ajudar un govern salvatge que té esclavitzades les dones? Un dubte que aquests dies ha sortit a la llum i que és bo comentar-lo perquè demostra que la vida no és blanc o negre, ni les decisions són evidents i perfectes. 

Negar l'ajuda a l'Afganistan és empitjorar la situació dels seus habitants, també les dones. Ajudar-los no comporta acceptar el tracte a la dona i la manera de governar el país. Podem entendre els dubtes d'Occident, però no podem quedar callats davant la barbàrie. 

Els problemes del món no els podem resoldre des de casa, ni tenim capacitat per incidir directament en la seva solució, però això no impedeix que puguem denunciar tot el que s'està fent i, sobretot, el que es deixa de fer des dels estats democràtics d'Occident. La situació de les dones a l'Afganistan, o dels palestins de Gaza, o dels ucraïnesos bombardejats per l'exèrcit rus ens concerneixen. No podem fer veure que no és cosa nostra i que ho han de resoldre ells sols. Tenim l'obligació moral d'exigir als nostres governants que es manifestin en contra de la injustícia i que prenguin mesures per forçar els criminals de torn a rectificar i comportar-se com persones civilitzades. No podem callar.

Què més hem de fer?

Cada dia llegeixes comentaris i notícies d'actes en contra del genocidi d'Israel a Gaza. Ho llegeixes emprenyat perquè saps que no hi ha manera d'aturar-ho. Ho hem dit molt clar i arreu, però l'exèrcit israelià continua matant víctimes civils amb total impunitat. Què més hem de fer?

Demà sortirà de Barcelona l'anomenada "flotilla" per dirigir-se a Gaza. Sabem d'entrada que no servirà de res. Com tampoc serveixen tots els bastons a les rodes que es col·loquen a Trump, però que no aconsegueixen aturar la repressió que s'ha proposat tirar endavant des del primer dia.

Aquest sentiment d'impotència, encara que no vulguis, va minant la teva consciència fins al punt que et sents trist i no saps per què. Personalment, no tens res per queixar-te, però la situació del món, en aquests moments Gaza i Ucraïna en són els protagonistes, encara que no siguin els únics llocs on la injustícia és present, fa que el teu estat d'ànim sigui negatiu.

Llegia un article que ens parlava de la sensació de final de legislatura a Espanya, després d'un estiu farcit de polèmiques, no només pels incendis. I pot ser sí que s'acabaran convocant eleccions anticipades, però aquesta no és la qüestió que més ens preocupa, tot i que les conseqüències d'una victòria del PP i Vox al país poden ser claus per al nostre futur i els nostres drets. El problema principal en aquests moments és la malaltia que pateix el sistema democràtic a Occident, i les poques perspectives de sortir-ne airosos a mitjà termini.

Caldria reflexionar molt bé què podem fer per salvar el món, i això ho podem aconseguir començant per casa nostra. Si som capaços de transmetre la necessitat de recuperar els valors que com a societat hem anat perdent. Les petites coses que fan un tot i que ara ens han deixat a l'estacada. La feina de cada dia al nostre entorn té la seva importància. Ens ho hem de proposar, malgrat que sigui clar que els aires que ens arriben no són els més propicis per iniciar cap aventura. Ens hi hem de fer i ho superarem!

Què ens hem de creure?

Mai com ara havíem pogut seguir amb tanta precisió i en temps real una guerra més enllà de les nostres fronteres. Al llarg de la història hem observat reportatges bèl·lics que ens han permès veure la crueltat d'una guerra, i encara més quan les víctimes són civils i no pas membres dels exèrcits. Avui tenim les imatges del que està passant en aquell mateix moment. Podem presenciar com es bombardegen instal·lacions i també habitatges. Ho veiem a Gaza i també a Ucraïna.

I la darrera de les guerres és la que estan mantenint Israel i l'Iran, amb atacs constants, amb els efectes que tenen, però això passa en uns moments en què la intel·ligència artificial (IA) pot crear il·lusions. És capaç de manipular sons i imatges fins al punt de no saber si tot allò que t'ensenyen és verídic o fruit de la tecnologia.

Tots recordarem les especulacions sobre l'arribada de l'home a la lluna, l'any 1969. Ha plogut força des de llavors. Encara hi ha qui sosté que les imatges que vàrem poder veure per televisió estaven preses en un decorat. Hi ha qui no s'ha cregut mai que els astronautes arribessin a trepitjar el nostre satèl·lit. Si això passava fa més de cinquanta anys, què no es pot inventar avui dia?

Llegia, avui, un reportatge on es diu que moltes de les imatges que aquests dies ens presenten de la guerra entre Israel i l'Iran són falses, ja sigui perquè corresponen a altres conflictes i països, o bé són simplement inventades. I per què passa això? Hi ha una intencionalitat concreta, més enllà de distreure el personal?

Com explica l'article en qüestió, unes imatges de l'abatiment d'uns avions israelians per part de les forces iranianes, i la captura d'una de les seves pilots, que sembla que són falses, ajuden a elevar la moral d'un país, l'Iran, i posar en dubte la superioritat israeliana, que algú dona per descomptat.

La conclusió, una vegada més, et porta a estar alerta i no creure't tot el que veus. Es tracta de qüestionar-ho i intentar contrastar les imatges i dades, que no és fàcil, i no deixar-te portar pel primer impuls. Sigui com sigui, però, la guerra no té cap justificació i sempre hi surten perdent els més vulnerables, la ciutadania que veu estroncada la pau i tranquil·litat a la seva vida.

Quina responsabilitat hi tenim?

Estudiant la història de la humanitat podem observar diferents episodis vergonyosos i que acostumem a buscar-hi els culpables i responsables d'uns actes que no haurien d'haver ocorregut mai, però...

N'hi ha molts, la majoria dels quals desconeixem o ens n'hem oblidat fàcilment. D'altres, com el nazisme, el cop d'estat franquista o els més recents, com l'atac de Hamàs a Israel o el genocidi a Gaza, i la guerra a Ucraïna, que evidentment tenim molt present, ja sigui per la seva transcendència, perquè se n'ha escrit molt, o perquè els patim en aquests moments.

Busquem culpables i ens fixem en els líders i el seu entorn. Tenim a la ment Hitler, Mussolini, Franco, Netanyahu... i sentenciem que són, encara que no els únics, els artífexs de tanta maldat. Em pregunto, però quin grau de responsabilitat hi tenim nosaltres?, i quant de temps l'haurem de portar a la motxilla?

Escoltava l'altre dia una conversa amb participació de ciutadans israelians i em preguntava quin grau de responsabilitat no tenen els israelians que varen escollir el govern actual, que practica el genocidi sense pietat. Nosaltres no vàrem votar Franco perquè governés el país durant quaranta anys de dictadura. Els alemanys sí que varen votar Hitler i va passar el que va passar. També els nord-americans han escollit Trump, per segona vegada, president dels EUA.

No pretenc culpar ningú, sinó simplement reflexionar sobre la responsabilitat i constatar que la culpa és negra i ningú la vol. I això em porta a proclamar que cadascú ha d'assumir la part de responsabilitat que té pel simple fet de viure en societat. Podem pensar que la nostra força i incidència és minúscula, però no podem oblidar que tot suma, i és a partir de la suma que s'aconsegueixen els resultats.

Em preocupa la baixa estima, el desinterès per la cosa pública, la desafecció a la política, el poc compromís a l'hora de votar, a l'hora de participar, a l'hora d'exigir. Ens limitem a queixar-nos, però amb això no n'hi ha prou. Hem d'analitzar molt bé quins són els representants polítics amb qui podem confiar, i exigir-los el compliment dels compromisos assumits, i rectificar. Sempre som a temps de rectificar. No ens ha de fer vergonya. Tots cometem errors, però hem de ser responsables dels nostres actes, en el nostre entorn i dintre de les nostres possibilitats.

Només existeix allò que veiem

Sempre s'ha dit que només existeix allò que es diu o es mostra, o si més no aquesta és la impressió que tenim. Estem molt acostumats a llegir les notícies. Abans ho fèiem a través dels diaris i la ràdio, més tard la televisió. Avui tenim les xarxes socials que ens bombardegen amb informacions, que no sempre són verídiques i que, per tant, hem d'aprendre a contrastar i no creure'ns-ho tot de seguida.

Tant amb un sistema o un altre, l'efecte sempre és el mateix. Si cada dia ens expliquen que hi ha guerra a Ucraïna, tindrem molt clar que allà hi ha guerra. En el moment que deixin d'informar d'Ucraïna podrem pensar que s'ha acabat la guerra i això, no és necessàriament cert. I si no que els hi preguntin als sudanesos o els congolesos.

Per altra banda, hi ha notícies que ens arriben de tant en tant, i que a diferència del que comentava abans, en aquest interval de silenci no ha passat res. Per tant, ens diuen el mateix que ja sabíem. No hi ha cap novetat. Llavors et preguntes a què treu cap que te'n tornin a parlar? És que no hi ha res més interessant i viu a comentar?

Us poso l'exemple del tren orbital que segur que n'heu sentit a parlar moltes vegades. És aquell tren que hauria d'unir diferents ciutats catalanes sense necessitat d'anar a parar a Barcelona. Sortir de la centralitat que tant ens queixem d'Espanya. Doncs ara en tornen a parlar. Hi ha alguna novetat al respecte? No! Tot està igual, però a algú li ha interessat treure-ho del calaix i recordar-nos que fa molts anys se n'havia parlat i s'havia arribat a dir que seria un projecte a iniciar en un període de temps no massa llarg. I aquí estem.

M'agradaria pensar que un dia es posarà la primera pedra perquè sigui una realitat, però temo que no tindrem aquesta sort. Potser els nostres nets... ves a saber!

És cert que la construcció de l'eix transversal, per carretera, va ser tota una revolució. També es va criticar, sobretot per una part d'ecologisme mal entès. Esclar que parlar de tren és parlar de transport públic, i en aquest aspecte el nostre país està molt endarrerit. No cal esmentar el corredor del Mediterrani, oi?

S'ha tornat completament boig!

Diu que s'ha tornat boig! Perquè continua atacant i matant víctimes innocents, però ell no es veu la biga a l'ull. Ell continua defensant el seu amic Netanyahu que està massacrant els palestins de Gaza, i es queda tan ample!

Ho afirmava el president dels EUA després dels nous atacs, i intensos, a Ucraïna. Uns atacs que coincideixen amb les negociacions de pau entre ambdós països. Algú es creu que Putin vol aturar la guerra? El president rus només aspira a guanyar-la, conquerint la totalitat del país veí. Entretant va donant llargues i enredant a tothom.

Trump no té cap consideració vers els ucraïnesos. El que li molesta és haver-se d'empassar les seves paraules, quan va dir que en poques setmanes aturaria la guerra. Es creia molt llest, però Putin el guanya, i sap que el president nord-americà és un bocamoll, que fa moltes promeses, es creu el rei del mambo, però a l'hora de veritat no està aconseguint res, més enllà de desestabilitzar el món, amb les seves decisions i contra decisions constants.

Seran quatre anys molt durs i desitgem que hi hagi poques coses irreversibles. Sigui com sigui, però, recuperar la situació prèvia a la seva arribada al poder, per segona vegada, no serà fàcil. El mal es provoca a l'instant. El bé costa molts anys i esforços.

Estem farts de les declaracions miserables que juguen amb els sentiments de la gent. Si realment està preocupat per les morts dels ucraïnesos, també ho hauria d'estar per la mort dels palestins. A Ucraïna potser no hi pot fer pràcticament res, però amb el genocidi de Gaza, sí. Que no sigui tan miserable, i no ens vulgui enredar a tots!

Pausa democràtica

Aquest cap de setmana el món polític europeu girava al voltant de les eleccions de tres països on l'extrema dreta podia fer molt mal. La tendència a créixer no ha desaparegut, però és cert que els resultats no són els que s'esperaven i d'alguna manera totes les persones que creiem en la democràcia i el respecte als drets bàsics de convivència hem respirat alleujats.

Romania probablement ha estat la que ens ha sorprès més, després d'una tendència que feia pensar que l'extrema dreta arrasaria. La decisió del seu tribunal constitucional de fer repetir les eleccions, després de la victòria del seu líder ultradretà semblava que feia presagiar una gran victòria del seu partit polític, però no ha estat així. La Unió Europea respira tranquil·la, i també Ucraïna, atès que el líder de la força extremista és antieuropeu i contrari a l'ajuda al país atacat per Rússia.

A Portugal, on els socialistes van perdent pistonada, els conservadors han aconseguit quedar en primera posició a l'espera que els hi encarreguin la constitució del govern. Un govern que no tindrà el suport majoritari del seu Parlament, i caldrà veure com s'ho fan per tirar endavant i evitar noves eleccions. Em porten moltes de seguides!

I a Polònia sembla que també els pitjors temps de l'extrema dreta han donat pas a una situació més tranquil·la i que, si més no de moment, no hi ha un perill imminent de fer oposició dins del grup dels vint-i-set. Hongria continuarà essent l'ovella negra d'aquesta Unió Europea que necessita definir clarament què vol ser en un futur, sobretot ara que els EUA, amb el president Trump, l'han deixat a l'estacada i tirat per terra totes les consideracions de col·laboració que des de la final de la Segona Guerra Mundial havien tingut.

No crec que la tendència a l'alça s'hagi aturat. Potser es tracta d'una pausa que hauríem d'aprofitar per reflexionar què hem de fer per recuperar la normalitat democràtica que molts pensàvem que era irrebatible.

Quan no hi ha voluntat de dialogar...

Hi ha coses que són molt evidents, encara que es dissimulin. Quan una persona sap que té el poder de fer i desfer, ja pot dir el que vulgui per fer-se simpàtic, obert i dialogant, que al final tanca qualsevol porta a contrastar idees i opinions. Potser s'imagina que nosaltres ens creiem que ho ha intentat, però que li exigim massa i que no es pot asseure a parlar-ne. D'aquestes persones n'hi ha moltes i no fan cap favor a la governança i el bon funcionament d'un país, d'una població.

L'actitud de Putin amb relació a la guerra declarada a Ucraïna és execrable. Va allargant la situació com si fossin els altres que no volen aturar-ho. Diu que té la solució per acabar amb la guerra, però aquesta només passa per donar-li la raó i que els altres claudiquin. Això no és voluntat de diàleg, això són ganes de mantenir-se a dalt a costa dels altres, sense importar-li les morts de l'adversari, però tampoc dels seus soldats.

És una llàstima que la prepotència d'alguns causi tanta desolació. El cas de Putin i la guerra amb Ucraïna és un extrem, com també ho és el genocidi de Gaza. Parlar-ne junt amb altres temes menys transcendents fa mal, però cal no oblidar que en el dia a dia, a les nostres institucions, també les més properes, hi ha actituds prepotents que no ens fan cap bé. Ningú pot actuar a l'esquena dels altres, per més legitimitat que pugui tenir la seva actuació. El diàleg i la capacitat d'escoltar els altres és una virtut que està en hores baixes. Normalment, la història posa tothom al seu lloc. La llàstima, però, és que acostuma a ser massa tard i quan el mal ja està fet.

Si ens respectéssim una mica més i volguéssim de veritat que se'ns recordi en positiu, segur que actuaríem diferent. Escoltaríem més els altres i entendríem que la seva opinió també ens pot fer millorar les nostres propostes.

Hi ha fets, situacions i actituds que no es poden considerar simplement fruit de l'orgull, sinó que hi ha maldat al darrere. D'altres són més fruit de la manca de sensibilitat i humilitat, dos valors que són massa importants per prescindir-ne.

La feblesa d'Europa

Davant les amenaces i actitud prepotent de Trump, Europa hauria de respondre amb fermesa. En serà capaç? Hem escoltat algunes declaracions de dirigents europeus, però temo molt que es quedi només en paraules i no amb fets i accions que demostrin que Europa té una resposta efectiva i que la posarà en pràctica.

La dita que de l'arbre caigut tothom en fa estelles és molt aplicable en el nostre cas. L'evolució de la Unió Europeu ens ha portat a un estancament que no millorem ni en política fiscal, que era un dels objectius que potser ja hem oblidat, però tampoc en competitivitat econòmica, i veurem què passa amb els drets socials. Només som capaços de donar les culpes a l'extrema dreta sense adonar-nos que si aquesta puja és perquè els governs de sempre han estat incapaços de trobar solucions als problemes de la societat europea, ni han fet res per arribar a nous acords entre els estats membres.

La cimera de Múnic ha demostrat que Europa és feble i que els nous mandataris nord-americans ens ho retreuen i volen imposar la seva política ultra, perquè s'adonen que som incapaços de rebel·lar-nos i sortir d'aquest atzucac crònic.

Quan les coses van malament tots són plors i queixes, però abans, quan hi érem a temps per preparar-nos per al futur, no hem fet res i hem caigut en la trampa de la comoditat i no moure fitxa. Sempre arribem tard. Les polítiques d'anar posant pedaços no són bones i tard o d'hora en veiem les conseqüències.

Ens fan falten bons líders europeus per avançar, però també tenir les idees clares i posar-nos d'acord què volem. Ens hem estat lamentant de la situació d'Ucraïna, però no hem fet res per solucionar el problema i aturar la guerra. Ara ens queixem que Trump vulgui liderar el procés de pau sense tenir-nos en compte. Què esperàvem? Europa és el primer interessat en la pau d'Ucraïna, i als EUA els cau molt lluny. No tindran cap problema a vetar la seva entrada a l'OTAN i que perdin territori a favor de Putin. Ells quedaran bé amb la vianda al plat.

Tot el que estem aconseguint és que se'ns vegin les vergonyes. Les nostres misèries i febleses queden en evidència, i el populisme, reforçat amb la victòria de Trump, va aconseguint guanyar terreny, fins que ens asfixiï. 

Mals moments per a Europa

La feblesa dels governs francès i alemany no és una bona notícia per a Europa que necessita enfortir-se davant dels molts reptes que té, el primer, probablement, el retorn de Trump a la presidència dels EUA. Si França, amb un president tocat pels problemes que té per assegurar un govern consistent i al seu gust, i Alemanya, que el seu canceller acaba de perdre una qüestió de confiança, i s'encaminen a unes eleccions avançades, ambdós trontollen, es fa difícil pensar que la Unió Europea pugui resistir tanta pressió externa, però també interna.

Amb uns quants estats de la Unió on l'extrema dreta juga un paper important, o està en vies d'aconseguir-ho, sembla com si l'home fort en aquests moments sigui el president del govern espanyol, tot i els pals a la roda que li posen des del PP i la judicatura. És per tot això que no veig possible que la necessària revitalització de la Unió Europea pugui venir ara.

Caldrà veure què diuen els nous càrrecs polítics que han iniciat el seu mandat ara fa pocs dies. Probablement haurien preferit sorgir en altres temps, quan hi havia més tranquil·litat i no calia prendre grans decisions. El dubte que tenim sempre és si aquests dirigents són els més adequats per donar l'empenta econòmica, però també política que Europa necessita. Els tics que porten no ens acaben de convèncer.

No és el millor temps per a la Unió, i probablement ara només podem aspirar a no empitjorar, passant de puntetes pels canvis que s'han de succeir, amb una guerra enquistada a Ucraïna, la insistència d'Israel de castigar els palestins de Gaza, i l'arribada d'un president nord-americà que no ens estima ni ens tindrà cap consideració.

Potser caldrà, doncs, hivernar, i esperar la primavera per veure com continua tot i intentar fer alguna cosa de profit. A casa van mal dades, però a Europa no està la cosa gaire millor.

Seran capaços?

Avui ens han informat que Ucraïna ha atacat Rússia amb míssils de llarg abast, nord-americans, després que el president dels EUA autoritzés el seu ús en territori rus. Zelenski no s'ha fet esperar, i ha llançat els míssils, encara que segons sembla han estat interceptats i tot ha quedat amb un petit incendi. Però aquí no s'ha acabat. L'atac és l'excusa perquè Putin amenaci en fer ús de l'armament nuclear, posant la por al cos a tots els països europeus, a qui acusa de col·laborar amb l'enemic ucraïnès.

A vegades tens la impressió que el president rus espera qualsevol provocació per amenaçar els països de l'OTAN, que estan donant suport a Ucraïna, i que li permeten que utilitzi material bèl·lic per atacar-los a casa seva. Sembla com si no tingués al cap que ell està atacant territori ucraïnès. I amb això no vull justificar l'atac d'aquest matí. La guerra hauria d'acabar-se ja, i actuar com persones civilitzades. Algú em dirà que hi ha massa interessos pel mig, i segur que és cert, però la vida és molt més important que res.

I la pregunta que em faig és si arribaran a ser capaços de destruir aquest món, amb un atac nuclear. De moment tot queda en amenaces, segurament perquè qui les realitza no té clar que pogués sortir-ne ben parat, però hi ha molt boig pel món i no ens podem refiar de ningú.

L'altre dia parlava de la Unió Europea i el trist paper que fa. Seria bo que en un tema tan important i dur, fóssim capaços d'anar junts a denunciar-ho i posar tots els esforços per intentar aconseguir aturar la guerra. Em direu que coses més senzilles estan sense resoldre's, i és cert. Però mentre hi hagi tantes vides en perill, i tantes víctimes mortals per una guerra estúpida, no podem deixar de treballar per intentar aturar-la. Moltes reunions, molts preparatius, moltes consultes, però al final ni Rússia i Ucraïna aturen la guerra, ni Israel deixa d'atacar Gaza i el Líban. Per a què serveix tot plegat?

Quan arribes a formular-te aquesta pregunta, i ningú te la pot respondre, tens la sensació que els humans no tenim remei.

Tenim tardor!

Després de molts anys de passar de l'estiu a l'hivern, sembla que enguany la tardor ha fet acte de presència. Potser només es tracta d'una sensació que tinc i algú, amb dades a la mà, m'ho podrà rebatre. Recordo que moltes persones comentaven que això de les quatre estacions era cosa passada. Que la primavera i la tardor havien desaparegut. Sobretot la tardor. Aquest any, però, estem gaudint d'una temperatura típica de la tardor. M'ho feia notar la M. Àngels, i a mi m'agrada. 

L'estiu ha estat pesat, com els darrers anys, amb massa calor. Molta xafogor al litoral, amb problemes per dormir a moltes cases. Però ha durat poc. El setembre, plujós, i aquest mes d'octubre, que de mica en mica es va fent fosc més d'hora, ens han permès gaudir de vespres agradables, per anar a passejar arran de mar i observar boniques postes de sol.

Tant de bo que aquesta bonança se'ns encomanés, i fos extensiva a totes les facetes de la vida. Les persones acostumem a complicar-nos la vida, i a mirar les coses per un forat, que no sempre és el més escaient. Aquests mesos de retorn a la normalitat, no sempre venen acompanyats de bones notícies, i enguany, concretament, tenim molts fronts oberts, alguns dels quals són realment negatius. Continua el genocidi a Gaza, amb l'afegit dels atacs al Líban. Rússia i Ucraïna continuen també en guerra i res fa pensar que es pugui acabar aviat.

Al nostre país la política tampoc ens aporta notícies gaire afalagadores. Hem aconseguit estalviar-nos unes noves eleccions, al preu d'un govern espanyolista, amb el perill de fer marxa enrere en drets adquirits. Tampoc tants! Vull pensar que es desencallaran molts temes que teníem aturats, però espero i desitjo que no sigui en detriment de la nostra idiosincràsia o singularitat, si us agrada més.

I a casa nostra, a la nostra vila, no acabem de veure que les coses s'arreglin. Continuem improvisant i tapant forats, sense tenir les idees clares ni una visió de futur que ens pugui engrescar. Problemes que s'eternitzen, errors que es repeteixen, i falta de lideratge i encert. Cal que tots hi posem de la nostra part, però ens hi han de deixar ser. De moment, gaudim de la tardor, que no sabem si l'any vinent tornarà.

Avui he il·lustrat el post amb una fotografia de l'Enric Pera.

Què ha de fer l'OTAN?

Davant les darreres amenaces del president rus, Putin, quina ha de ser la resposta de l'OTAN? No crec que sigui una pregunta fàcil de respondre. Algú, probablement, ho tindrà molt clar, però el perill que les amenaces de Putin es converteixin en una realitat, no ens pot deixar indiferents. És evident que molts pensaran que ell, i només ell, és el culpable d'haver iniciat les hostilitats. Potser no està tan clar els motius, ni la pressió que pogués tenir, ni l'entorn on viu, però va ser Putin qui va iniciar la guerra contra Ucraïna. Això, però, és suficient motiu per continuar endavant en la defensa d'Ucraïna?

Els màxims dirigents dels EUA i el Regne Unit es reuneixen per decidir si Ucraïna pot utilitzar els míssils de llarg abast en territori rus. Això significaria una escalada important en el conflicte. Sembla que aquest armament només es pot utilitzar amb el suport logístic de l'OTAN. Té el dret Ucraïna de defensar-se atacant Rússia? Qui posa els límits? Pot, el president rus, decidir quines armes utilitza el seu enemic?

Només em fixo en les víctimes civils del conflicte. La gran majoria, per no dir totes, són ucraïneses. De moment no hi ha previsió que el conflicte s'aturi i, per tant, que disminueixin les víctimes mortals. Posar en marxa aquest nou armament és agreujar el conflicte? Quins drets tenen o han perdut les víctimes ucraïneses?

A simple vista semblaria que les amenaces de Putin són una excusa per culpar els altres de tot l'enrenou. És posar pressió als altres, intentant evitar que l'enemic es rearmi i esdevingui més perillós. Des d'aquest punt de vista, no hi hauria cap motiu per limitar els mitjans bèl·lics ucraïnesos per combatre. Si analitzem les conseqüències que poden tenir fer realitat les amenaces de Putin, potser sí que requereix analitzar-ho a fons.

Sortosament, no estic en la situació d'haver de decidir res. I això ens fa pensar que és molt fàcil criticar les decisions dels altres, quan nosaltres podem quedar lliures de qualsevol culpa. Les guerres s'han d'evitar i aturar, quan aquestes estan en marxa. Decidir qui ho atura i com ho fa, no és senzill. Espero i desitjo que els dirigents mundials que han de prendre decisions al respecte, ho facin amb intel·ligència, valorant tots els pros i contres. La guerra és massa present a la nostra història mundial, per no tenir-ho en compte i anar amb peus de plom a l'hora de fer cap passa.

Conèixer la veritat

Cada vegada és més difícil conèixer què és cert i què és mentida. Si bé hi ha països on des de sempre ha estat complicat saber què hi està passant, sembla que això s'hagi encomanat i estès a altres contrades on, aparentment, es coneixien més les trames, els entrellats. És cert que sempre hi ha hagut opacitat, sobretot en el món polític i l'econòmic, però la impressió que tinc d'ara és que avui has de dubtar de tot, fins i tot d'aquelles coses que poden semblar transparents.

    Si ens volem referir a casos concrets, tenim l'exemple de la Rússia de Putin que probablement ocuparia un dels primers llocs de la opacitat. Les seves paraules no ens mereixen cap tipus de confiança. Tot són amenaces, i la pantomima de les eleccions presidencials ho acaben de confirmar. Paral·lelament tenim la guerra amb Ucraïna, amb més desinformació que res més. Què hi està passant? Hi ha atacs de les forces ucraïneses, o dels russos rebels? Són certes les morts que proclama el president rus? Està realment tranquil?

    A casa nostra també portem alguns anys amb molts interrogants, dubtant d'allò que la premsa diu. La complicitat dels mitjans de comunicació amb segons quines ideologies polítiques fa que s'escrigui allò que interessa a uns partits concrets. La reacció més sàvia és desconfiar d'allò que es diu. Però llavors et preguntes: què m'haig de creure? com haig d'actuar i preparar-me per seguir en aquesta societat?

    I l'exemple més recent seria preguntar-nos: com s'ha arribat a l'avançament de les eleccions al Parlament català? Hi havia un interès especial dels Comuns en forçar les eleccions? Què hi tenen a guanyar? Per què ara s'han tancat amb el Hard Rock i no ho varen fer l'any passat? Interessos de partit? revenges per pactes no assolits? I el PSC, tant interès té en el macro casino? Hi veu futur o hi ha qui el pressiona pel darrere?

    Tot plegat ens obliga a ser uns desconfiats i malfiar de tothom. I el problema que tenim és que el dia 12 de maig haurem de decidir el nostre vot. Ens agradaria votar a aquells que actuen amb transparència, honestedat i esperit de servei. A aquells que els podem exigir responsabilitats i compliment de promeses. N'hi ha d'aquests?

    Resulta molt preocupant que avui no sàpigues a qui creure ni què creure. Que et sentis enganyat del matí al vespre. Que no tinguis a ningú, amb poder de decisió política o econòmica, amb qui hi puguis confiar cegament. Tot és mentida? Com ho endrecem tot això?