Pendents de Saxònia-Anhalt

Aquest cap de setmana hem estat pendents de les eleccions al land alemany de Saxònia-Anhalt. I ho hem seguit no pas perquè ens interessi especial aquesta part del territori i la seva gent, sinó pel fet que tots els pronòstics preveien una gran victòria de l'extrema dreta que representa el partit polític AfD, amb tot el que pot significar per al futur d'Europa i concretament d'Espanya.

Perquè l'any vinent, a tot tardar, hi haurà eleccions estatals i coneixem molt bé els pronòstics i sabem que no fallaran. La dreta i l'extrema dreta ho tenen tot de cara. Sigui perquè bufen els aires favorables arreu, o bé perquè l'esquerra i els partits tradicionals i moderats, no han fet bé la feina. Ara tot són lamentacions. Ara que ja no hi podem fer gairebé res per evitar-ho.

Perquè la dreta espanyola és una dreta nostàlgica del passat i venjativa, i no una dreta civilitzada que defensi els seus per la via democràtica i participativa. I aquí hi ha el problema. L'alternança entre dreta i esquerra no seria cap drama si estiguéssim parlant de partits polítics demòcrates i dialogants. Això no passa, i per això ens fixem tant en els altres països on, la dreta, tot i comportar-se amb uns paràmetres més democràtics, està rebent batzegades per part de l'extrema dreta.

Europa veurà augmentar el pes de l'extrema dreta, no només d'aquest land alemany, sinó de la resta de lands, de França i d'altres països menys significats, però que van sumant. Espanya és l'excepció europea, però això s'acaba i no volem ni imaginar-nos com podem acabar.

Els fets de Ceuta, molt mal portats pel govern de torn, han estat una excusa per l'extrema dreta per desestabilitzar el govern socialista. El PP, sense cap mena de sentit d'Estat, s'hi ha posat d'esquena i això es paga. És una llàstima que per resoldre el futur s'hagi de passar per períodes negres que s'allarguen en el temps.

Ens volen fora!

Avui, els diaris omplien les seves pàgines amb les declaracions de diferents governs europeus proposant fer fora Espanya de l'espai Schengen. Itàlia i Finlàndia han estat molt contundents, però no han estat els únics que s'han posat en alerta davant les imatges de l'entrada descontrolada de marroquins a les ciutats de Ceuta i Melilla. Mala gestió de les fronteres? Estratègia marroquina? Descontrol diplomàtic?

Algú, amb molt més coneixement que no pas jo, diu que les picabaralles entre el Marroc i Algèria les gestiona molt malament el govern socialista espanyol. Ni cedint en temes tan importants com posar-se d'esquena al dret d'autodeterminació del poble sahrauí, ha aconseguit acontentar el rei del Marroc, i aquest, tot fa pensar que ens ho fa pagar. Imatges de desplaçaments interns fins a la frontera amb Espanya, dirigits per la policia marroquina ens fan dubtar.

Què li passa al govern de Madrid? Què està fent malament? Aconseguiran arraconar-nos de l'espai europeu de lliure circulació de persones i productes? Què podem fer?

El tema no és simple i s'ha d'analitzar a fons. La llibertat de moviment de les persones, sobretot quan aquestes tenen problemes de supervivència, sigui per culpa de guerres o fam, no es pot menystenir, però cal regular-ho d'alguna manera per no empitjorar-ho tot. Els compromisos europeus s'han de respectar, i això obliga a prendre mesures urgents i al mateix temps clares. I aquí els poders legislatiu, executiu i judicial han d'anar de bracet, valorant les conseqüències de les seves decisions i accions.

Sempre et trobes qui et comenta que sense Ceuta i Melilla les coses anirien d'una altra manera. No sé si desprendre's d'aquestes ciutats ho resoldríem, però en tot cas sí que cal estudiar a fons com s'ha de gestionar la frontera amb el Marroc, sabent que és la frontera entre un país extracomunitari amb Europa. 

Potser estem massa acostumats que de portes endins la gestió, malgrat que sigui barroera, no provoca grans mals. Ara el problema és que afecta tercers països, i aquests seran més exigents que no pas nosaltres mateixos.

Arribar a l'aeroport

Avui llegia la notícia sobre el tren que, gestionat per Ferrocarrils de la Generalitat (FGC), permetrà anar de Barcelona a l'aeroport i que també es connectarà amb Rodalies i la línia de metro L9, i la veritat és que m'he perdut. Em refereixo al comentari de "la polèmica línia de tren R-Aeroport" i que tenia el seu enllaç.

Segurament que em perdo perquè no domino gaire, per no dir gens, tot el territori al voltant de Barcelona i l'aeroport i les diferents línies ferroviàries i de metro que hi circulen. Tinc clar que la connexió amb l'aeroport s'ha de millorar, perquè no és la ideal. Recordo que fa anys podies anar d'Arenys de Mar a l'aeroport sense haver de fer cap transbord. Avui això no és possible i, per tant, tot el que sigui facilitar l'accés crec que és bo. És cert, també, que s'ha de fer ben fet i no sempre es prenen les millors decisions.

La crítica que es fa és que el territori ja està prou trinxat i que es prioritzen trams per sobre d'altres que són molt usats i tenen moltes deficiències. És cert que cal arreglar allò que tenim abans de crear-ne de noves, però mantenir una connexió a l'aeroport com tenim ara no és la millor opció.

Segons la informació que he llegit, la crítica es basa que aquesta inversió és innecessària perquè ja hi ha altres maneres d'anar a l'aeroport, i que es pensa més en els turistes que en la gent que viu i treballa a l'àrea. Potser sí que hi ha altres maneres i jo les desconec, però en aquests moments, si vols viatjar amb avió i vius a Arenys, amb transport públic no és fàcil, sobretot si vas carregat de maletes. 

Em passa el mateix que en el cas de la construcció d'autopistes que trinxen el territori. Què és millor, tenir un entorn natural ben protegit i difícil d'accedir o bé obrir carreteres per anar-hi? Penso que tot és bo si es fa bé, i si no que els ho preguntin als habitants del nord d'Europa, amb fiords, muntanyes i volcans, amb una xarxa de carreteres accessible i ben muntada, sense que la natura n'hagi rebut les conseqüències. 

A veure si a mesura que es vagi parlant del tema, ja que parlen de finals del 2027 i començaments del 2008, ho veig més clar i ho acabo d'entendre.

Bon any 2026!

Tanquem l'any amb un balanç força negatiu, sobretot pel que fa a la manca de solucions a un dels principals problemes de la nostra societat com és l'accés a un habitatge digne. N'hem parlat molt i els nostres polítics s'han trencat el cap per legislar de manera que es prioritzés l'habitatge de tot l'any per davant del turístic, però els resultats no són els esperats.

En l'àmbit mundial tampoc hem resolt els greus conflictes. Tenim molt present Ucraïna i Gaza, però no són els únics llocs del món on la guerra és present, amb víctimes civils diàries. Moltes reunions als diferents organismes internacionals però incapaços de posar fi a la guerra i el genocidi.

Les diferents conteses electorals han evidenciat l'auge de l'extrema dreta amb un discurs populista que ha enganyat els més vulnerables, els més perjudicats sota governs extremistes. Europa no aixeca el cap i s'agenolla davant dels EUA, amb un president que no només deixarà empremta dins del seu país, sinó que ens arrossega a tots cap a l'abisme.

Davant de tot aquest panorama el futur se'ns presenta força negre. No tenim dipositades grans esperances per aquest 2026 que inaugurarem aquesta mitjanit. Malgrat tot hem de fer el possible per capgirar la situació i podem començar per allà on nosaltres som protagonistes i podem prendre decisions. Aconseguir que al nostre entorn hi hagi pau i serenor. Contribuir en millorar la convivència.

Pel que fa a la vila tenim alguns reptes importants. Ho podem criticar tot, però també podem col·laborar que entre tots millorem el municipi. L'aplicació del porta a porta a tota la vila no funcionarà si ens hi girem d'esquena. Podem estar més o menys d'acord amb el sistema, però aquest és el que la majoria de forces polítiques del municipi, les que ens representen, han decidit. Només cal posar-hi voluntat i facilitar la feina. Hem de tenir clar que, sigui el sistema que sigui, els resultats estaran en funció de l'interès nostre de fer bé les coses. 

Tenim pendent les obres de la nova biblioteca, l'ampliació del CAP, la canalització del Bareu, la millora del clavegueram, l'eliminació de barreres arquitectòniques, la millora de la mobilitat i me'n deixo moltes al tinter. L'any 2026 se'ns presenta amb molta feina pendent que hem de mirar de tirar endavant i evitar que en el pròxim balanç tornin a aparèixer els mateixos deures. Us desitjo una bona entrada d'any, i un millor 2026 per a totes les vostres famílies. 

Una bona llevantada

Acabem de patir una bona llevantada que feia temps no vivíem, si més no els records que en tenim són de fa uns quants anys, encara que a vegades la nostra memòria ens traeix. Ens hem passat un parell o tres de dies observant si les finestres i les portes ajustaven bé, si no hi havia cap gotera sorpresa i si els desaigües que havíem condicionat absorbien bé la intensitat de la pluja en alguns moments. Malgrat tot, érem conscients de la importància de l'aigua, i les ganes que ens plogués més sovint, sense fer mal.

Sembla que això ja s'ha acabat i que ens n'hem sortit prou bé. Potser no tothom podrà dir el mateix, però en línies generals no he sentit a dir que hi hagués cap desgràcia. Algun edifici danyat, algun fanal caigut a terra, i alguna inundació dels baixos, però poca cosa més. Les imatges que hem vist de llocs com el Collsacabra, eren realment espectaculars, amb aigua abundant. 

En aquestes hores de pluja continuada, quan ja en portàvem una bona quantitat, et venia al cap la gent que viu al nord d'Europa i que acostumen, els que poden, a venir a prendre el sol a les nostres platges. Entens que els agradi tant, fins i tot a mi que me n'allunyo tant com puc. El sol, quan no el tens, el trobes a faltar. Sigui per la llum, l'escalfor... d'alguna manera t'anima i et treu els neguits. 

I també t'adones que no sempre sabem valorar allò que tenim. És cert que el nostre país pateix èpoques de sequera preocupant i que tenim molta feina per aconseguir no dependre tant de la pluja i poder sadollar la set. És important que plogui de tant en tant, però quan ens ho fa seguit ens n'afartem i enyorem el sol i el cel blau i lluminós.

He fet cas dels avisos del servei de Protecció Civil, i no m'he acostat ni a la platja ni a l'espigó del port. Ara caldrà anar-hi per veure com ha quedat tot. Ens queda platja? Recordo ocasions en què la platja del Cavaió gairebé va desaparèixer. La darrera no fa pas tants anys. La natura, però, actua lliurement i les platges es recuperen, sempre que l'home no hi posi entrebancs. Parlem de zones inundables on s'hi ha edificat, i barreres arquitectòniques que barren el pas a lliure circulació de l'aigua. Encara no n'hem après, i les desgràcies les provoquem nosaltres.

Pendents d'Europa!

No fa gaires dies que en vaig parlar en aquest blog, però és que aquests dies estan reunits, a Europa, els ministres de la pesca per decidir quants dies podran els nostres pescadors sortir a la mar. Es parla de 9 dies, la qual cosa seria una barbaritat. Com es pot viure de la pesca amb aquestes imposicions? Ens estem carregant el sector?

Els pescadors es queixen i diuen que Europa decideix des d'un despatx, sense conèixer la realitat ni tenir en compte tot el que s'ha fet fins ara, i l'obediència mantinguda. Ara, diuen, s'ha acabat. Si ho restringeixen més que aquest 2025, caldrà desobeir. Els nostres representants polítics s'han de posicionar fermament i no deixar els pescadors a l'estacada.

S'ha fet la vida impossible als pescadors i també als ramaders i els pagesos. Després entren productes de fora, sense cap mena de control durant la seva producció i és impossible de competir-hi. Què pretenen? Moltes reglamentacions, per als de casa, i els ulls grossos per allò que ve de fora.

Si realment volem una Europa forta i unida, cal que reflexionem amb tot el que està passant. Les reglamentacions són necessàries, però no a qualsevol preu, i encara menys fent distincions. Hem de protegir el medi ambient, però sense escanyar la gent.

Sense vincles amb el mar i la pesca, puc entendre, però, la problemàtica i el patiment de les famílies dels pescadors. Quant al consum de peix, ja no sé què dir. Cada vegada es compra menys peix fresc i les peixateries van desapareixent. M'imagino que tot plegat té alguna relació, però en tot cas, quant a les limitacions de la pesca, crec que si es va en aquesta línia, alguna cosa s'haurà de fer, i podrem entendre que la gent deixi d'obeir. No es pot estirar massa la corda, amb el perill que aquesta es trenqui.

Programes clars versus idees inconcretes

Acostumo a llegir al filòsof i articulista de l'ARA, en Ferran Sáez Mateu, perquè els seus escrits ajuden a reflexionar i agafar noves idees. A l'article d'avui ve a dir que per guanyar adeptes és millor ser inconcret i genèric i no pretendre ser clar en les idees. Espero haver-ho entès bé.

D'alguna manera el discurs de l'extrema dreta, populista, engresca molta gent perquè no l'acaba d'entendre o perquè suposa que té solucions per a tot allò que els partits tradicionals tenen problemes per resoldre-ho. També diu que a l'hora de governar o buscar complicitats se'ls veu el llautó. És una mica allò que diem sempre que és molt fàcil no portar cap motxilla, quan no has governat mai, perquè qui ho ha fet, segur que tens coses per retreure-li.

I tot plegat és una llàstima perquè les coses s'acaben sabent, però llavors és massa tard. Tenim molts exemples, alguns dels quals són vigents i en fase d'ofuscació o enlluernament, però que acabaran petant. Penso en el president dels EUA, que té molt poder i moltes possibilitats de fer molt mal. Arribarà un dia que tots veurem que hem estat enganyats, però a costa de què?

A Europa l'extrema dreta té la via oberta per anar avançant. Els partits polítics tradicionals s'han vist superats i no saben com enfrontar-s'hi. Hem de tenir molt clar que, amb més o menys raó, amb més o menys encert els partits democràtics de sempre tenen millors intencions que els populistes de moda. És cert que s'han trobat amb personatges corruptes i sense principis, que els hi han fet molt mal, però han estat prou clars en les seves intencions. No han enganyat i els seus simpatitzants els han seguit amb l'esperança de poder avançar en aquells principis.

Els populistes enganyen d'entrada i ho tenen molt assumit. Les promeses que fan són enganyoses. Entusiasmen la gent perquè es presenten com els únics capaços de resoldre tots els problemes. Amaguen, però, que limiten els drets, són sectaris i només busquen la seva supervivència. És una llàstima que tinguem tan poca vista i caiguem en la seva trampa. 

Ara els hi toca als porcs

Primer varen ser les vaques, després les gallines i ara els porcs. Sembla que el nostre bestiar està de pega, i els ramaders en reben les conseqüències. Aquestes malalties, que sortosament no tenen efecte sobre els humans, estan castigant els nostres pagesos que no només han de suportar les quotes imposades per Europa, que ara han de sacrificar molts dels seus animals per evitar que la plaga s'estengui.

Fa quatre dies que es queixaven de la burocràcia, explicant que s'havien de passar massa hores fent paperassa, que els distreia del que realment els importava, que és alimentar i tenir cura del bestiar. Les grans explotacions es poden permetre contractar assessors o gestors econòmics que s'encarreguin de tots els tràmits, però els petits pagesos i ramaders, que són la majoria, amb prou feines en poden treure un benefici net del seu treball, on molts d'ells ho segueixen fent més per tradició familiar que no pas pel guany obtingut. 

No és estrany que els joves cada vegada siguin més reticents a quedar-se a pagès i continuar la tasca dels seus pares. No els ho posen fàcil. I de retruc hi perdem tots. Ells en són afectats directes perquè d'això en viuen, però nosaltres, els compradors d'aliments frescos, cada vegada estem més dirigits a comprar congelats i aliments processats. Això comporta més cost, però també menys salut.

Les persones grans, encara que no hàgim viscut directament al camp, hem vist de prop el funcionament de l'explotació ramadera al nostre país i ens adonem que tot ha canviat molt. Mai no ho han tingut fàcil, però d'alguna manera podien viure del treball i en gaudien. Avui tot s'ha protocol·litzat massa i, amb l'excusa de proporcionar un bon producte i buscar l'equilibri, s'ha pressionat massa fins al punt que molts en marxen escamats i desencisats. 

M'agradaria que algú em defensés la política europea de control de l'explotació ramadera i també de la pesca. Ho desitjaria perquè encara crec en Europa i la necessitat d'unir-nos per ser grans, però em costa d'entendre tot el que està passant i els entrebancs que provoquen als pobres ramaders i pescadors. Em fa l'efecte que es treballa massa des del despatx i es trepitja poc el camp. Segurament, si es tingués un coneixement directe de la realitat, s'actuaria i legislaria d'una altra manera.

El gran recapte

Que hàgim de recórrer al gran recapte vol dir que la cosa no va bé. D'aquí, però, a girar-nos d'esquena o criticar-ho n'hi ha un bon tros. És cert que l'Estat, a través de les diferents administracions, hauria de vetllar perquè tothom disposés del mínim per viure amb dignitat. Si no és així vol dir que algú no fa els deures, que el món no és just i que cal treballar a fons per revertir la situació.

Des de sempre, la societat civil se les ha empescat per trobar la manera de substituir la feina de l'administració pública. L'Església, amb diferents organitzacions, ha liderat projectes de beneficència que ha servit per donar aliments a aquelles persones que la societat ha arraconat. Algú, amb l'argument que aquesta tasca l'hauria d'assumir l'estat, ha menystingut la tasca i sacrifici de molts voluntaris. No ens equivoquem!

Les ajudes alimentàries hi són per ajustar el desequilibri existent a la societat. Si una família no té prou ingressos per subsistir, la societat ho ha de resoldre. La manera més lògica seria a través de l'administració pública, que és l'encarregada de vetllar pel bon funcionament del país. La realitat, però, ens ha fet veure que sense la iniciativa privada, moltes famílies no tirarien endavant. Tenim problemes d'habitatge, però també d'aliments.

Els estats europeus han ideat sistemes per arribar a les famílies més desvalgudes, amb la intenció de fer menys traumàtica la manera d'accedir als aliments. Potser la intenció és bona, però de moment és insuficient i el banc dels aliments no pot deixar d'existir d'un dia per l'altre. És per això que, iniciatives com la del gran recapte són encara necessàries i tot el que nosaltres puguem fer per col·laborar-hi serà benvingut.

Hi ha moltes coses a la vida que no caldria realitzar si tots plegats fóssim capaços d'organitzar-nos correctament, tenint en compte a tothom. Mentre això no sigui possible, qualsevol iniciativa encaminada a ajudar els menys afavorits, serà lloable i necessària.

L'activitat del port d'Arenys

En declaracions a Ràdio Arenys, el president de la Confraria Sant Elm, el senyor Antoni Marzoa, informa que el port d'Arenys representa el 46% de l'activitat industrial de Catalunya, i que la meitat d'aquesta riquesa la genera el sector pesquer. Estem parlant d'unes xifres molt importants i que probablement ens venen de nou, potser perquè encara vivim massa d'esquena al mar.

El port d'Arenys de Mar aglutina tres sectors importants com són l'industrial, amb més d'una drassana força activa, el pesquer, amb una flota que ha anat de baixa, però que es manté malgrat les adversitats, i el lleure, amb un Club Nàutic molt actiu i el Club de Pesca Mar Esport, amb una gran quantitat de socis.

En l'entrevista, el president Marzoa parla de les dificultats que posa Europa en el control de la pesca, marcant unes limitacions que fa difícil la continuïtat de la seva pràctica i que provoca un rebuig important. Trobar l'equilibri entre la protecció de la fauna marina i l'explotació pesquera no és fàcil, però a vegades es troba a faltar sensibilitat. Cal millorar la pràctica pesquera de respecte al medi ambient, i des de les institucions, valorar aquest esforç.

Avui, precisament, en el control parlamentari al president del govern català, la intervenció del representant de Vox, parlava dels greuges de la política europea respecte als pescadors. Al meu entendre era un discurs populista i amb tota la intencionalitat política, sense que es desprengués una sensibilitat real cap als professionals de la pesca. De totes maneres, això és el que s'acostuma a fer: trobar un problema i tirar l'aigua al propi molí.

És bo que sapiguem valorar tot allò que passa a casa nostra i no només les desgràcies, i donar suport dins les nostres possibilitats. Parlar de menjar més peix o mantenir les peixateries que venen peix fresc és un altre tema a comentar i que complementa l'esforç que puguem fer per mantenir la indústria de la pesca a la nostra vila. 

Drons, què hi ha del cert?

Darrerament, llegim que diferents països europeus s'han vist sorpresos per la invasió de drons prop dels seus aeroports provocant que s'haguessin de cancel·lar vols i fins i tot tancar per unes hores tota l'activitat. En tractar-se de països més o menys fronterers amb Rússia, i passant el que està passant amb la invasió a Ucraïna, que sembla no tenir aturador, totes les mirades són cap al Kremlin, que nega qualsevol implicació.

Què està passant? Qui hi ha al darrere? És Putin que intenta posar nerviosos els països de l'OTAN? Què es pretén amb aquests moviments? Despistar-nos d'altres objectius més importants i perillosos?

M'imagino que al final sabrem la veritat, però, com sempre, trigarem a conèixer el fons de la qüestió. A qui interessa entretenir-nos d'aquesta manera? Com a simples mortals ens passegem per aquest món desconeixent la majoria de les coses. Intuint, a vegades, què ens volen dir i fer, però molt innocents i víctimes del poder, que sempre queda lluny de nosaltres.

Aquests dies he parlat d'Europa i el paper gairebé de ridícul que està fent davant de Rússia, la Xina o els EUA, que sembla haver-nos deixat de la mà. Ara, amb aquestes incursions de drons sembla que es vol insistir en el paper de víctimes incapaces de posar ordre a casa nostra, essent la burla d'un president, Putin, que fa quatre dies el donàvem per acabat, però que fa i desfà sense que ningú li pugui parar els peus, ni tan sols el poderós i bocamoll Trump.

Jo vaig seguint les notícies i espero que un dia sabrem la veritat. Entretant, confio que només siguin ensurts i lluny de casa nostra. Volar té els seus riscos i no cal afegir-hi entrebancs ni posar més por al cos. A veure si ens espavilem i trobem uns dirigents que es facin respectar d'una vegada!

No m'agrada, però...

No sé si a vosaltres us passa el mateix, però cada dia trobo més coses que faig, segueixo o em subscric, que no m'agraden, però no sé trobar una alternativa que em faci canviar. És una mica el mateix que li passa a l'Estat espanyol: un govern socialista que decep, però que l'alternativa fa por. 

Avui llegia un escrit sobre TV3 que sembla ser darrerament no acaba de rodar fina. Haig de reconèixer que gairebé no la miro, però com que no veig que hi hagi una alternativa saludable, l'opció que em queda és mantenir la televisió apagada.

Una cosa semblant ho trobo amb la premsa. Des de sempre he llegit diàriament les notícies. Abans en paper, que m'agrada més, i ara digitalment. Fa molts anys que soc subscriptor de la premsa diària, durant uns anys de més d'un diari. Actualment, des del seu naixement, estic subscrit al diari ARA, però... 

No puc dir que no hi hagi bons articulistes, crec que menys que abans, i soc molt crític amb l'editorial. Més d'una vegada m'he plantejat la possibilitat de desapuntar-me, però m'agradaria trobar una alternativa per continuar llegint la premsa, sobretot tenint en compte que cada vegada estem més bombardejats de notícies falses. 

És una llàstima viure en un món mediocre, amb professionals que no es poden comparar amb èpoques passades. També passa un mica el mateix al món de la política. És allò d'haver perdut el gust per excel·lir. Ens acontentem a anar fent, evitant grans disbarats, però no voler ser els millors, els més productius, els més honestos i transparents, els millors.

Ens queixem dels serveis, de l'educació, la sanitat... no estàvem tan malament, però estem perdent qualitat. Ahir parlava d'Europa i del to positiu de la conferència que vaig seguir en línia. Potser sí que tot canviarà, però avui també hem reculat força i ens cal arremangar-nos i aspirar a més. Buscar l'excel·lència, treballar i no viure només dels records.

Tornarem a canviar l'horari

S'acosta el canvi d'horari i ja es torna a parlar de si es deixa de fer o no. Com en moltes altres coses Europa es mostra dubtosa i això, al meu entendre, és una demostració de la seva feblesa. Si en temes que algú podrà considerar menors no s'arriba a cap acord, què es pot esperar de decisions més transcendents?

No dic que no sigui una decisió que mereixi reflexió i anàlisi profunda, però quants anys portem amb la mateixa cançó? Espanya, per començar, ja no figura al fus horari que li correspondria. Tenim el mateix horari que alguns països europeus molt més a l'est. Després hi ha el tema dels canvis a la primavera i la tardor, que segons diuen persones expertes, no ens van gens bé.

Al marge d'estar a favor o no del canvi, hi ha la discussió sobre què ens interessa més, si ens quedem en l'horari d'estiu o el de l'hivern. Sembla que no ens hem de fixar en el possible estalvi energètic, perquè se'ns diu que no és real, per tant, es tracta de veure què ens agrada més, que a l'hivern es faci fosc molt aviat, o que s'allarguin les tardes d'estiu.

Si diuen que la naturalesa és sàvia, potser la solució més lògica és anar d'acord amb el fus horari que ens correspon, i adaptar-nos a la llum del dia per fer la nostra activitat diària. Que aquesta és una altra. Tots, quan hem viatjat per Europa, ens hem adonat que aquí anem tard. Acabem la jornada molt més tard que els altres i tampoc no la comencem gaire més tard que ells. El que ens diferencia sobretot és la pausa del migdia, i la raó que es dona és la temperatura de l'estiu que dificulta el ritme normal del treball.

No és senzill, però crec que hauríem d'anar més a la idea i decidir què volem realment i no anar donant voltes i voltes sense prendre cap decisió. Sempre he pensat que la gent més vàlida és la que té una capacitat de reacció i de prendre decisions més ràpides. Adormir-s'hi no és bo i paralitza el ritme de la nostra vida provocant situacions absurdes. Veurem què hi haurà de tot plegat.

Cal mirar bé el retrovisor

Quan analitzes la situació del món actual i mires enrere et venen ganes de fer comparacions, però en defuges ràpidament com si et cremessis els dits. Tens por. L'article de Joaquim Coello, avui a l'ARA, resulta interessant, però també et fa certa angúnia, i et preguntes: què estem fent?

Fa molt temps que diem que no anem bé. Que no s'estan fent les coses com caldria, i que l'auge de l'extrema dreta arreu és un perill per al futur del planeta. I ens adonem que no fa tant, un segle enrere, passaven coses semblants, i recordem què va succeir. Ens espanta!

Els humans no tenim remei i repetim els mateixos errors. No escarmentem ni aprenem dels sofriments viscuts pels nostres avantpassats. Tenim prou coneixement de la història. No podem dir que ningú no ens ho hagi explicat. Els personatges sinistres reapareixen amb noms nous, i les masses responen de la mateixa manera.

El sistema democràtic que semblava l'única solució possible per regir-nos políticament, està fent aigües i permetent que els seus detractors se n'aprofitin per arribar al poder i capgirar-ho tot. Està passant ara, però també va passar fa cent anys. 

I com insinua l'articulista i també ho he dit en aquest blog, la resposta d'Europa és deplorable. Ens trobem tota una colla d'estats agrupats sense tenir clar què volem en un futur. Incapaços d'avançar plegats i cada vegada amb més candidats a bloquejar el projecte. Preferim la singularitat al treball conjunt, convertint-nos en més febles i insignificants.

És per això que tinc la impressió que amaguem el cap sota l'ala, davant la nostra impotència i inseguretat. No volem afrontar la realitat ni els grans reptes que tenim si volem liderar un projecte fort i democràticament saludable. Anys grisos a l'espera de veure la llum al final del túnel.

Esperant el xàfec

Després de la DANA del mes d'octubre de l'any passat a València crec que s'ha intensificat l'estat d'alerta davant de possibles temporals descontrolats. El que va passar a València és molt greu i gros, i encara que mai es farà prou per evitar desgràcies humanes, tots els indicis fan pensar que aquella vegada varen fallar massa coses. Encara s'estan investigant responsabilitats, però la confiança en què els responsables de la catàstrofe siguin jutjats cada vegada és més escassa.

Deia que darrerament l'estat d'alerta davant de possibles aiguats és més freqüent. Cada vegada que anuncien pluges comencen a sortir totes les alarmes. A la nostra vila, per exemple, els avisos de retirar els cotxes dels rials són constants. Normalment, no passa res, però en tot cas es curen en salut i que ningú els pugui buscar les pessigolles. Esclar que el perill és que no passi com en la història d'en Pere i el llop: en veure el resultat, que la gent deixi de fer-ne cas.

Els negacionistes del canvi climàtic, que n'hi ha, m'imagino que s'ho deuen mirar d'esquitllada, convençuts que el món està malalt i que tot plegat és una mania d'uns quants, encara que aquests siguin especialistes en temes climàtics.

Sigui com sigui, la veritat és que cada vegada estem més pendents del temps. Les previsions continuen fallant com abans, però ara es miren més amb lupa. Vivim una mica tensats, i la situació del món no ens hi ajuda. Siguin les declaracions de Trump, el cinisme de Putin, o la impotència dels estats europeus davant d'una realitat que no saben com agafar-la, avui viure distret no és fàcil i això ens pot portar més problemes del compte. El remei pot passar per posar-hi distància, sense aclucar els dos ulls, no sigui que quan ens despertem sigui massa tard.

Deixar de fer el ridícul

Si es confirma la retirada de RTVE d'Eurovisió potser serà la manera de deixar de fer el ridícul any rere any. Haig de confessar que no segueixo el festival des de fa molts i molts anys, i simplement llegeixo la notícia que apareix l'endemà, amb la posició final del representant espanyol, o la representant. Si no tinc mala memòria, en dues ocasions Espanya es va endur el primer premi, i varen ser dos anys seguits a la dècada dels seixanta del segle passat. Fa més de cinquanta anys!

He llegit la notícia que el president de la televisió espanyola planteja la retirada si no s'exclou Israel. Una mesura de força contra la presència d'un país on el seu exèrcit està cometent un genocidi que podem veure en directe per televisió.

És curiós que els moviments contraris a Israel es manifestin en espais i activitats esportives i culturals i no hi hagi una pressió més enèrgica en l'àmbit econòmic i polític. És cert que el president espanyol s'ha manifestat en contra de l'acció israeliana, però no acabo de veure en què es tradueix. Potser és que la cosa va lenta i s'anirà concretant amb el temps.

I és molt trist que sigui el genocidi a Gaza un altre element de discòrdia entre els dos grans partits polítics espanyols, amb l'intent del PP de desgastar el govern i aconseguir la convocatòria d'eleccions, amb l'esperança que tot canviï i puguin accedir a la Moncloa. Amb Vox o sense?

Aquest cap de setmana Vox ha celebrat un acte que els ha d'afavorir l'augment de simpatitzants i futurs votants, en detriment del PP, però també de la majoria d'espanyols. Com ja està passant a molts països europeus, l'extrema dreta està guanyant terreny a la dreta moderada, encara que a Espanya de moderada no en té res.

Per tot plegat, ens toca viure els darrers temps d'una esquerra poruga que encara governa, però que té els dies comptats si la cosa no fa un gir de cent vuitanta graus, que no sembla que hagi de passar. A veure, de moment, què decideix el consell d'administració de la televisió pública espanyola, i si això pot ajudar que des d'altres àmbits s'ampliï la pressió a l'estat d'Israel.

Encara, els peatges

L'article d'Andrei Boar, al diari ARA, sobre qui paga les carreteres, em dona peu a tornar a parlar en el meu blog dels peatges a les autopistes del nostre país. D'entrada cal tenir clar que el manteniment de les carreteres té un cost important que assumeix l'Estat o la Generalitat, i que ens repercuteix d'alguna manera. Si no hi ha peatges, no hi ha ingressos i, per tant, tota la despesa va a càrrec dels contribuents, que som tots, tant si circulem amb el nostre vehicle com no. 

Soc conscient que hi ha molts serveis públics que són gratuïts i que el seu finançament també el paguem tots. Això és important tenir-ho present perquè és un argument que posen els defensors de la gratuïtat de les autopistes. Hi ha, però un element a tenir en compte i crec que és prou entenedor. Per les autopistes hi circulen contribuents espanyols o catalans, però també d'altres països europeus i d'arreu. Aquests últims no contribueixen de cap manera en el manteniment de les autopistes, però se'n beneficien.

Sempre he defensat que les autopistes, que s'han de mantenir i s'ha de fer molt ben fet per evitar accidents, les han de sufragar, si no totalment sí en part, les persones que les utilitzen. Segurament els peatges, tal com funcionaven quan estaven en mans de les empreses privades concessionàries, no és la millor solució en aquests moments, però tenim exemples a Europa que podríem agafar com a exemple i aplicar-los. 

La tarifa plana és al meu entendre la millor solució, ja que es tracta d'un cost baix, assumible per tothom que té un vehicle per desplaçar-se, i l'Estat o la Generalitat rep una quantitat a compte, per part de persones d'altres països que es desplacen al nostre país o simplement hi són de passada.

Van passant els anys i ningú vol prendre la solució definitiva. Entretant les autopistes es van deteriorant i s'han d'anar mantenint. Aquests dubtes són sinònim d'incapacitat per governar un país. Prendre decisions provoquen enemistats, però l'alternativa és quedar-se a casa i no pretendre governar un país. Hi ha coses molt complicades per resoldre, però aquesta no la veig gens difícil. Es tracta només de decidir-se d'una vegada i deixar de fer el préssec.

Ens hem d'avergonyir d'Europa?

N'he parlat més d'una vegada en aquest blog, referint-me a Europa. El nostre somni, quan vivíem sota el franquisme, era obrir les portes a Europa i alliberar-nos de la pressió autoritària i, en el cas de Catalunya, de la prohibició de parlar amb la nostra llengua i defensar la nostra cultura. Crèiem que Europa ens salvaria i facilitaria la recuperació dels nostres drets. 

En un primer moment les coses varen anar per aquest costat. La mort del dictador i l'entrada a la Unió Europea ens permetien respirar i recuperar els nostres drets i, al mateix temps, les nostres il·lusions. 

Han passat uns quants anys i, en certa manera, patim la sensació que anem enrere. Que estem perdent bous i esquelles. Que el català no és tan ben vist a Europa, i que els europeus han perdut la fe en el continent, i alguns d'ells, potser cada vegada més, volen reduir les competències de la Unió, i que cadascú s'espavili pel seu compte.

El que està passant darrerament, des de la tornada de Trump a la presidència dels EUA és llastimós i insòlit. Crec que els nostres líders europeus han perdut els papers i fins i tot la dignitat. Un bocamoll molt perillós està fent el que vol amb nosaltres i som incapaços de defensar-nos. Estem a la seva disposició, perdent tot allò que amb molt d'esforç havíem anat aconseguint.

Hem arribat a un punt que ens plantegem, em plantejo, si no m'haig d'avergonyir de ser europeu. Cada vegada té més sentit la idea de ciutadà del món. El problema, però, és el món que estem dissenyant. La pèrdua de valors. L'afany del poder encara que sigui trepitjant els altres.

Avui escoltava el primer ministre britànic, que no són de la Unió Europea, però sí europeus, amenaçant reconèixer l'estat palestí si Israel no canviava d'actitud. Depèn de què estigui fent un cruel i dèspota primer ministre israelià, que es reconeguin els drets d'un poble, com és el palestí? Ens hem venut l'enteniment?

Podria continuar amb més exemples que posen en dubte l'honorabilitat europea. És per això que em pregunto si no m'haig d'avergonyir de pertànyer on pertany, i em pregunto què puc fer per tenir la consciència tranquil·la.

Europa s'ensorra?

Segueixo molt de lluny la política europea i no pas perquè no m'interessi o no la consideri important per a tots nosaltres. Simplement, estic una mica cansat, per no dir fart, veient com van totes les coses. Malgrat això, no puc dir que hi visqui d'esquena i, encara que sigui d'esquitllada, llegeixo les notícies que arriben de Brussel·les. 

Haig de dir que, potser per desconeixement, estic força desanimat amb els dirigents actuals. Començant per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i continuant amb el secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, estem veient una baixada dels pantalons davant la pressió del president dels EUA, que tots consideren mig boig, però que ningú no s'atreveix a contradir-lo. Té massa poder, i nosaltres som massa febles.

És una llàstima que durant tants anys de construcció de la Unió Europea, no hàgim sigut capaços d'enfortir els lligams entre nosaltres i definit una política exterior forta, tant des del punt de vista econòmic, com social i militar, per què no? Ara, que van mal dades, tot són plors i cruixits de dents!

M'imagino que la mediocritat dels polítics actuals no és una cosa només nostra, sinó que afecta arreu. La prova és si mirem qui ens està governant i liderant les institucions internacionals. No és estrany, doncs, que el populisme, de la mà de l'extrema dreta, vagi pujant graons. Fins on arribaran?

Sap greu que per solucionar les coses hàgim d'esperar a espatllar-les del tot. No som prou intel·ligents per veure-les venir, sense acabar arrossegant-nos com ara estem fent? M'agradaria ser més optimista, però avui, si més no des del punt de vista econòmic i social, no ho soc gens. Tant de bo recapitulem aviat i ens adonem que així no podem anar enlloc. 

Por a una guerra?

Avui, quan llegia la notícia que el govern francès enviarà a les famílies un manual de supervivència per preparar-se davant la possibilitat de l'esclat d'una guerra, em preguntava si era realment això el que a mi em preocupava. És evident que pensar en una guerra et posa la pell de gallina. Sortosament, no n'hem viscut cap, cosa que no podrien dir els nostres pares, però hem vist prou exemples per a imaginar la tragèdia i el dolor que s'escampa.

No sé si aquesta tercera guerra mundial serà una realitat, Déu no ho vulgui, però sí que hi ha uns fets que estan succeint que sembla que no ens preocupin prou. Els nostres drets, la nostra llibertat, tot allò que hem aconseguit al llarg dels anys, amb prou dificultats, està en perill amb l'arribada d'uns dirigents polítics, arreu del món, amb el cas extrem, per la potència a qui representa, de Trump, en el seu retorn a la presidència dels EUA. 

A vegades em fa l'efecte que ens ho agafem massa de broma, i no ens adonem de la cruesa de les seves decisions, algunes de les quals han estat aturades, però sense la certesa que no aconsegueixi dur-les a terme.

No repetiré totes les actuacions que ha iniciat, perquè són prou conegudes i cada dia en tenim de noves, però sí que m'agradaria pensar que els europeus, pensant en casa nostra, serem capaços d'obrir els ulls i rectificar tot allò que no hem fet bé i que ens ha apartat del camí correcte per avançar conjuntament i amb decisió, per ser forts, no des del punt de vist militar, sinó econòmicament, socialment i solidàriament.

Les culpes ens les hem de repartir entre tots. Ningú pot llençar la primera pedra. Així i tot, hi ha un tema que ja n'he parlat alguna vegada, i és el greu error de l'obligatorietat d'haver d'aprovar per unanimitat els grans acords de la Unió Europea. Des de fa un temps hi ha uns estats que només posen bastons a les rodes. Hauríem de poder prescindir-ne i evitar que ens aturin les normes que ens han de salvar d'aquesta crisi mundial. 

La guerra és un infern que hem de poder evitar, però no ens acontentem en viure tot perdent els principis democràtics que ens fan lliures.