No hi ha un pam de net!

Els carronyaires del PP estan a sobre de Santos Cerdán i del PSOE en general. Una formació que s'ha demostrat, en moltíssimes ocasions, que ha actuat de manera corrupta i on molts dels seus dirigents han estat encausats amb una motxilla plena d'escàndols. Ara, però, s'abraonen damunt dels socialistes per intentar que aquesta sigui l'etapa final del seu camí cap a unes eleccions anticipades.

Tot apunta que el senyor Santos Cerdán no ha actuat de manera escrupolosa i honesta, però cal investigar-ho i demostrar-ho abans de qualsevol sentència condemnatòria. De moment, però, la ciutadania té un motiu més per malfiar dels nostres dirigents i no creure's res del que prediquen i prometen.

Ser honest i bona gent no és suficient per esdevenir un bon polític, però el que és cert és que les males persones, les que tenen instints corruptes, els maleducats, prepotents i interessats, aquests no seran mai uns bons polítics, i seran els que causaran totes les desgràcies al país, i la desafecció i desinterès per a la cosa pública.

Precisament l'altre dia ho comentàvem en una tertúlia improvisada. Fèiem algunes comparacions i arribàvem a la conclusió que us deia. Una persona que va a la seva, que ignora els altres i només se'n serveix i els utilitza. Que només és amic dels seus i del poder, i que el seu objectiu és la glòria personal, no podrà ser mai un polític exemplar, ni aconseguirà el respecte de la gent. Com a molt, si el poder és gran, aconseguirà l'obediència, però no l'estima ni reconeixement. Sense aquests premis, quin sentit té la vida?

Ara em ve al cap l'actual president dels EUA, que sembla que la seva satisfacció és aconseguir espantar tothom i enriquir-se personalment. Potser ara en gaudirà, però és això el que el portarà a la felicitat? A petita escala, de polítics amb menys responsabilitats i poder, també trobaríem una colla d'exemples. Ens n'hem d'allunyar!

No sé si el senyor Santos Cerdán serà declarat innocent o culpable, però de moment el panorama no és gens agradable i el futur cada dia més negre.

Investigant qui filtra informació

M'agradaria que algú m'ho expliqués bé, perquè no ho acabo d'entendre. Sembla que avui és més important i més perseguit, com a delicte, la filtració de dades que no pas les actuacions corruptes que es donen a conèixer, potser no de la manera més correcta.

Ho veiem en el cas del fiscal general a qui s'acusa d'haver filtrat la notícia del reconeixement de frau de la parella de la presidenta de Madrid. No vull dir que no s'hagi d'aclarir l'actuació del fiscal, per la confiança que ens hauria de merèixer, ocupant un alt càrrec, però no creieu que és més important el frau de la parella de la presidenta? Hi va haver moltes morts, que la presidenta ha menystingut.

Avui també llegia que el cap del gabinet de la presidenta, el senyor Miguel Ángel Rodríguez, amb un llarg currículum no gaire favorable, també se l'està investigant per haver filtrat dades de periodistes. Segurament és important això que ha fet i s'ha de saber com i per què ho ha fet, però no us sembla que el personatge en qüestió no hauria de ser investigat per moltes altres coses?

És cert que, si rasques una mica la informació que et donen veus que l'actuació del senyor Rodríguez pot tenir com a objectiu espantar aquells periodistes que han tingut la mala idea d'investigar sobre la parella de la seva presidenta. És que no hi ha ni un pam de net!

M'imagino que els mètodes per investigar i detectar corruptes han de ser legals i no tot s'hi val, però és evident que en una societat on els corruptes que tenen un suport polític o econòmic important no entren mai a la presó, tret d'algun boc expiatori, semblaria que el menys important hauria de ser com ens n'hem assabentat. Quan el presumpte delinqüent és pobre desgraciat, de seguida se sap tot, però quan és un personatge amb diners i poder, la cosa canvia.

És ben bé que aquella frase del rei emèrit que tan sovint ens ve a la memòria, que la justícia és igual per a tothom, és una enganyifa que ja no es creu ningú.

L'extrema dreta no espanta prou

Arran de l'inici de la campanya electoral a Itàlia torno a parlar de l'avanç de l'extrema dreta a Europa. Es tracta d'un fenòmen general que ens hauria de preocupar, no només a les persones d'esquerres, sinó a tothom en general, perquè aquests moviments són fanàtics i atempten contra la llibertat d'una part important de la nostra societat. No es tracta d'una discussió entre dretes i esquerres, sinó que estem parlant de l'extrema dreta, un fet que no se n'escapa cap país.

Avui, llegint el diari, entenies que el futur d'Itàlia està molt encaminat cap a l'extrema dreta que lidera Giorgia Meloni, i això no és una bona notícia. Itàlia s'ha caracteritzat per tenir uns governs poc estables, amb molts alts i baixos i eleccions freqüents, la qual cosa no ha comportat necessàriament un batzegada al país. Hi hauria molts altres països que amb la seva inestabilitat haurien fet fallida. Això és una cosa que m'agradaria estudiar a fons o bé que alguna persona que ho conegui bé m'ho pogués explicar.

Espanya també té molta pressió de l'extrema dreta, que va de la mà de la dreta conservadora del PP, que està molt més ancorada a la dreta que a molts altres estats europeus. La facilitat amb que el PP pacta amb Vox fa témer el futur del nostre país. No hi ha escrúpols malgrat les grans proclames, ja sigui xenòfobes o masclistes. Sembla estrany que postulats que ens semblava que ja havíem superat, tornin amb tant força de la mà de partits polítics que tenen moltes possibilitats d'acabar governant el país.

I tot això passa en uns països democràtics on els governs són escollits per la població. No tenim excusa a l'hora de criticar els resultats. Som nosaltres mateixos els que decidim qui volem que siguin els nostres governants. És per això que ens hem d'auto analitzar i aconseguir entendre com pensem realment i què fem per aconseguir una societat més justa.

Resulta difícil d'entendre com partits polítics que encara es resisteixen a creure en el canvi climàtic, o en els drets igualitaris per sexe, o els drets dels immigrants, molts d'ells vinguts de fora per necessitat, ja sigui de subsistència o fugint de la guerra, puguin liderar moviments polítics que poden aconseguir el govern de la nació. 

Sovint penses que la gent no està prou conscienciada del problema a l'hora d'anar a votar. Que potser subestima el poder que pot exercir a l'hora de donar el seu vot. No sé si és culpa d'una formació deficient de la nostra societat, o d'una mala informació interessada i que amb elements populistes cala molt més que una altra. Sigui com sigui, seria bo fer tot l'esforç perquè la població s'adonés del perill de caure en mans d'uns governants que poden fer-nos retrocedir molts anys d'història, i el que encara és més greu, perdre molts dels drets aconseguits els darrers anys amb molt d'esforç per part dels nostres avantpassats.

Continuen morint persones per la Covid

Tot el garbuix de notícies i informació sobre la pandèmia fan que no acabem de veure exactament quin és l'abast real de la malaltia i les conseqüències que comporta avui dia. No passa dia que no escoltem declaracions de metges i representants polítics informant de les variants del coronavirus i les infeccions que provoquen, també dels hospitalitzats, però poc sobre les morts que continuen produint-se.

La impressió que tenim és que l'actual variant òmicron és més lleu i que les persones vacunades ho superen més fàcilment, tot i que no deixen d'infectar-se. Costa arribar a saber què passa amb els malalts ingressats a les unitats de cura intensiva.

Passem molta estona intentant entendre tots els protocols a seguir, sobretot aquesta setmana que s'ha reiniciat el curs escolar, i crec que se'ns escapen detalls importants, que algú pot considerar alarmistes, però que no podem deixar de pensar-hi i conèixer.

Avui llegia a El Capgròs, de la premsa de Mataró, que des del dia 1 de gener ja són vuit les víctimes per Covid, que han mort a l'hospital de la ciutat. Us haig de dir que m'ha sobtat la xifra, perquè considero que són moltes morts i que potser no se n'ha parlat prou.

No es tracta d'espantar la gent, però sí que seria bo que tothom conegués que continuen morint persones a causa de la pandèmia, i que cap mesura és prou bona mentre aquestes morts vagin augmentant. M'imagino que les xifres de Mataró no deuen ser tan diferents a les d'altres hospitals i ciutats, la qual cosa potser ens falta aquesta informació per creure'ns millor l'abast de la malaltia i saber a què ens enfrontem.

La informació que he llegit no és prou exhaustiva i, per exemple, no especifica si es tracta de persones no vacunades ni si tenien alguna malaltia prèvia o bé la seva edat. No és qüestió de xafarderia, sinó de tenir més dades que ens serveixin per comportar-nos més responsablement i valorar la feina que encara hi ha per tal de normalitzar una situació que ens crèiem superada.

Suso de Toro anima els catalans a manifestar-se

En el seu article, l'esperança, al diari ARA, Suso de Toro explica per què els catalans hem de manifestar-nos aquest onze de setembre. Ens anima a defensar les nostres vides i llibertats, que no tothom ho pot fer, i afegeix que ells, que no ho poden fer, es beneficiaran del nostre exemple de dignitat i valentia.

Aquests darrers dies he anat comentat els dubtes sobre la participació o no a la manifestació d'enguany. A diferència dels anys anteriors, ens trobem molt cansats, no pas de sortir al carrer, sinó d'observar que els polítics independentistes ens fan molt poc cas. S'omplen la boca de grans proclames, que espanten els unionistes a no participar de la festa, però al darrere només hi ha palla.

Per tapar la boca els detractors de la Diada, et sents cridat a participar-hi, per demostrar que no hi ha res tancat, però emprenya deixar massa contents els partits independentistes que ens ho paguen malament.

L'escrit de Suso de Toro, com és habitual en ell, desprèn un regalim d'enveja sana per la nostra situació política i econòmica, pensant que a Galícia són molt lluny de tot plegat. No podem pecar d'optimisme, perquè després ens arriba la patacada, però també va bé llegir, de tant en tant, escrits que t'alegrin una mica l'estona. 

Un tuf en les exigències de Vox a Andalusia

Davant l'auge de l'extrema dreta a Espanya, que ha començat a Andalusia i tot fa pensar que continuarà, el mes de maig, en municipis i autonomies, cal ser molt prudents en l'anàlisi que en fem, que no sigui massa a la lleugera, ni els considerem quatre beneits. Una cosa és el que es veu i una altra el que hi ha al darrere.

Avui, llegint les 19 exigències de Vox per donar suport a la presidència del PP a Andalusia, per un moment he pensat que dins de la desgràcia podríem estar una mica de sort que siguin tan animals. Fins i tot han escandalitzat el PP, al mateix Casado!
Dels moviments, els grups radicals, els extrems d'un signe o altre, cal témer aquells que no fan gaire soroll, però piquen pedra. No són sempre els pitjors aquells que més criden, la qual cosa no vol dir que no haguem d'estar alerta, perquè bé no en fan.
Ha estat una sort que l'experiment de Vox en un parlament no hagi estat a casa nostra, sinó en una comunitat fins ara governada pel PP. No els desitjo cap mal als andalusos, i hauria preferit que Vox no hagués obtingut tants vots, però una vegada passat, els haurem d'observar per veure cap on van i com hi van, i d'aquesta manera evitar més mals a la resta d'Espanya i Catalunya. No sé si el document de Vox se'l creuen seriosament o volen espantar la gent. Potser és una presa de pèl al PP, però sigui el que sigui, no ens ho agafem en broma, que les bromes porten aigua.