Prohibir o educar?

Una de les notícies d'aquests dies és l'anunci del president del govern espanyol de prohibir l'accés a les xarxes socials als menors de 16 anys. A partir d'aquí ha saltat la polèmica amb comentaris a favor i en contra d'aquesta mesura, sovint sense analitzar-ho a fons, o bé per interessos econòmics, com podria ser el cas d'Elon Musk.

Si em deixen escollir, sempre prefereixo educar que no pas prohibir. Les prohibicions han de quedar molt justificades. Han de ser per fets molt evidents que resulten perjudicials en qualsevol sentit. En aquest cas la prohibició d'accedir a les xarxes socials als menors té la intenció de protegir-los de la contaminació de les xarxes, per un mal ús o la voluntat de manipular els usuaris. Si són menors, acostumen a ser més vulnerables. Tot i això, no podem suposar que els adults estiguem al marge d'aquesta manipulació. Malauradament, hi ha prou exemples que ho posen en dubte.

Sempre he defensat que l'educació s'ha de practicar a la família. No podem pensar que serà l'escola, els amics o l'entorn mediàtic qui se n'encarregarà. Massa famílies s'han alliberat d'aquest deure i després se'n penedeixen quan ja és massa tard. També és cert que no totes les famílies tenen capacitat per educar bé els seus fills, però segur que serien l'excepció. Ens hi arrepengem i que sigui un altre qui ho entomi!

Si des de casa es controlés més l'ús d'Internet i l'accés a les xarxes dels nostres fills, probablement no caldria arribar a l'extrem de prohibir-ho per llei. Potser és l'evidència que aquest control, que no és fàcil, no s'està fent, i per això es proposa la regulació per llei.

L'altre tema que va de bracet és la manera com es podrà fer efectiu el control perquè els menors no puguin accedir a les xarxes socials. Estic segur que hi ha maneres de fer-ho, però no seran senzilles i, com sempre, feta llei, feta la trampa. 

Segurament tindrem temps per anar-ne parlant. Ara només es tracta d'un primer avís. Seria interessant aprofitar l'avinentesa perquè els pares i mares reflexionessin amb els fills sobre els perills de deixar-se influir per les xarxes socials i la necessitat de créixer de manera crítica i ferma per enfrontar-se a tots els enganys amb què es trobaran al llarg de la vida.

Compromís

Fa uns dies vaig llegir la notícia que l'Associació de Famílies dels Alumnes (AFA) de l'Escola Sinera d'Arenys de Mar necessitava rellevar els seus membres. Els seus fills acabaven el cicle escolar i calia trobar nous pares i mares que volguessin rellevar-los. La bona notícia ha estat que amb pocs dies han aparegut una sèrie de pares i mares disposades a agafar el testimoni.

És important que a la vida assumim compromisos desinteressats en bé de la societat on vivim. Poden ser compromisos polítics, culturals, educatius, esportius o socials. Les coses no es fan soles sinó que sempre hi ha d'haver algú al davant per dur-les a terme.

Segurament que si ens animéssim més en participar de les entitats, tindríem menys temps per a nosaltres, però ben segur que ens enriquiríem. És en l'associacionisme que, a més de ser participatius, aprenem a conviure i a treballar plegats per uns objectius positius per a tots.

Ara que és tan corrent llegir, a les xarxes socials, crítiques sense donar la cara i amb pocs arguments, penso que si tots plegats ens arremanguéssim i ens comprometéssim amb els altres, potser no tindríem tant temps per criticar, i valoraríem millor la feina que es pot fer en equip.

Arenys compta amb un nombre important d'entitats i associacions de tota mena, i això vol dir que a la vila hi ha moltes persones que volen dedicar una part del seu temps lliure per ajudar els altres o per motivar-los en qualsevol disciplina.

No entendria la meva vida sense aquest compromís, amb el perill d'equivocar-me i no fer-ho prou bé, però sempre honestament i amb esperit de servei.

No s’hi val tirar pilotes fora

Les proves PISA porten cua i encara no s'ha acabat. Ja vaig comentar l'altre dia que els resultats tan negatius per a la nostra comunitat, comparant-la amb les altres, havien encès totes les alarmes i tots els mitjans de comunicació i les xarxes socials n'anaven plenes. Certament és preocupant, encara que molts desconeixem la repercussió o fins i tot l'abast d'aquestes proves, però tenim molt clar, ja sigui per contacte directe o per informacions que ens arriben, que el model educatiu, sempre canviant, no acaba de funcionar.

    També comentava l'altre dia, després de llegir l'entrevista al filòsof i pedagog Gregorio Luri, que el problema no l'havíem de centrar únicament en el sistema educatiu, sinó en la societat en general. Vivim uns moments molt convulsos. D'alguna manera tot trontolla i es fa difícil actuar de manera estable en tots els àmbits, i l'educatiu, que és tan important per als nostres fills i, per tant, per al futur del nostre país i del món, ens ha de preocupar.

    No m'agrada la resposta que ha donat la consellera d'Educació. Una consellera que va arribar per substituir i oblidar-nos del nefast conseller que la va precedir, però que tira pilotes fora i, al meu entendre, no va de dret a barraca. No es tracta de donar culpes a tot ca i quitxo, però tampoc és bo que els polítics no assumeixin la seva responsabilitat davant de situacions que no agraden a ningú, però que ells han estat cridats a solucionar-les.

    Arremanguem-nos tots i posem-ho com a una prioritat. Mestres, professors amb els pares i mares dels alumnes. És una responsabilitat de tots que els nostres fills aprenguin, i això no es fa si no és a base de treball i esforç. Ai què acabo de dir! esforç, que sembla que es vol estalviar per no amargar l'existència als nostres joves, oblidant-nos que demà ho trobaran a faltar.

    Però els pares també han d'educar. No ho poden deixar tot en mans dels mestres i professors. És molt fàcil criticar el model educatiu, la formació i reciclatge dels professors, o la manca de recursos que el govern destina a l'ensenyament, i deixar d'educar els nostres fills. Comencem per casa i després anem a exigir que les escoles i els instituts funcionin correctament. Que es modifiqui tot allò que faci falta perquè l'aprenentatge sigui fluid i eficient. Després ja mirarem si les proves PISA demostren una millora en la comprensió lectora, o en el coneixement de la llengua o les matemàtiques. Comencem a casa. 

    I els polítics que escoltin una mica més a tota la comunitat educativa. A totes aquelles persones que cada dia es posen al davant dels alumnes per intentar educar i millorar el seu coneixement de les matèries que imparteixen. Que no s'ho mirin des d'un despatx, i comencin a redactar normes i lleis, sense trepitjar el carrer. Potser entre tots podrem canviar la situació. No ens alarmem més del compte, però intentem posar-hi remei.

Som a la cua

Recomano la lectura de l’entrevista del diari ARA a l'educador i filòsof Gregorio Luri, arran dels resultats del darrer informe PISA, que han fet trontollar i posar en dubte el sistema educatiu del nostre país i amb ell els responsables polítics que han anat passant pel govern sense ser capaços de millorar-lo.

Si bé no es podia esperar gaire res de bo, el fet de deixar Catalunya a la cua de tothom ha generat una alarma accentuada, potser perquè ens creiem que som els que ho fem tot bé i ara ens deixen en evidència.

L’ensenyament al nostre país té moltes mancances, des dels recursos que el govern no hi aporta, passant per la formació que reben els mestres, per acabar amb el model educatiu que, per més canvis que li facin, no acaba de funcionar ni genera la confiança necessària per portar-hi els nostres fills. Dit això, però, estic d’acord que el problema el tenim a la nostra societat. 

Veient com funciona la nostra societat catalana, què esperem que passi al sistema educatiu? Ni els governants, que ens representen, ni la societat en general podem estar gaire satisfets de com estem funcionant, i el futur el tenim força negre. 

L’entrevista, al meu entendre, toca tots els elements importants. No se centra només en l’escola, o en el professorat, o en els responsables polítics que decideixen el model educatiu, sinó que també parla de la responsabilitat dels pares, i aquí hi entrem una mica tots. Podem criticar la manca de recursos, la sobreprotecció dels alumnes, la pèrdua de la cultura de l’esforç, però no ens podem oblidar de la responsabilitat dels pares, que sobreprotegeixen els fills i han abandonat la seva implicació en l’educació dels fills, cedint tot el protagonisme a l’escola.

No cal tornar al passat, quan la por de l’alumne davant del professor es basava en una pràctica poc recomanable i i fins i tot violent, però tampoc no es pot permetre tot, i en això no hi podem deixar els mestres sols. Els pares els han de fer costat. Una cosa que no acostuma a passar per irresponsabilitat dels pares i mares.

La consellera diu que hi estan treballant i que necessiten temps, però estem cansats d'aquests discursos ambigus que no porten enlloc. Fa massa temps que anem de baixa i ningú ha fet res per evitar arribar on som en aquests moments. Però insisteixo que sí no hi col·laborem, ells sols ni sabran ni podran millorar la situació, i els grans perjudicats seran els nostres fills, que són el futur del nostre país.