Lectura dels resultats

Tal com passa cada vegada, l'endemà de les eleccions toca fer una valoració dels resultats, i els partits polítics els primers. De cara a fora gairebé sempre són lloances i agraïments, per la capacitat de trobar la part positiva de les coses i amagar la crua realitat, que de ben segur va per dins. Així tenim que les declaracions dels portaveus acostumen a ser d'elogi als resultats, a l'eficàcia de la campanya i la feina feta. He volgut fixar-me en la cita electoral d'ahir diumenge al País Basc, i la valoració que m'imagino que fan per dins i per fora els partits polítics.

    Vox proclamarà que estan molt contents perquè malgrat la pressió que reben i que molts els voldrien fora del Parlament, han aconseguit mantenir-se a dins i poder continuar predicant el seu discurs en contra d'una majoria parlamentària caduca. Per dins haig d'entendre que no els agrada no haver aconseguit millorar els seus resultats, amb la intenció de demostrar que estan a l'alça i que a les properes eleccions, les europees, obtindran els seus fruits.

    Sumar, que aconsegueix entrar, ho vendrà com un gran èxit per les dificultats que han tingut després del seu trencament amb Podemos, que han desaparegut del marc parlamentari basc. Interiorment patiran el desencís de només haver aconseguit un escó dels sis de què disposava Podemos.

    El PP contentíssim perquè jugant fora de casa han augmentat el nombre d'escons. No els haurà agradat que els socialistes hagin augmentat la diferència, ja que volien que paguessin un preu ben alt per tot el que estan pactant a nivell estatal.

    Els socialistes bascos, al meu entendre, estaran satisfets de cara a fora i també interiorment. Després del que va passar a Galícia i els equilibris que Pedro Sánchez ha de fer per mantenir-se al govern, no es podien esperar la crescuda. Com a molt podien aspirar a mantenir-se igual.

    Bildu està eufòric per uns resultats històrics, i això és el que explicaran a tothom. Per dins segur que els hauria agradat avançar el PNB, i això els produeix un cert disgust que intentaran dissimular en tot moment.

    El PNB ha guanyat i això és el que ens fan saber. Una gran alegria que per dins perd pistonada perquè és l'inici d'una davallada. Bildu els fa por, i saben que hauran de treballar molt per evitar que a la propera ocasió perdin el lideratge que sempre han mantingut.

    I a diferència del que acostuma a passar a casa nostra, allà el sondeig a peu d'urna sembla que va funcionar i l'encert gairebé va ser total. A veure si dels resultats d'ahir els catalans n'aprenem alguna cosa!

Qui dia passa, any empeny

Ahir varen quedar sentenciats els resultats electorals a Galícia, on el PP continua gaudint de majoria absoluta, malgrat totes les especulacions que s'havien originat en campanya. Ara els observadors polítics faran les seves explicacions i conclusions i el poble gallec tindrà un govern de dretes durant quatre anys més. Entretant, el PSOE ha rebut una forta patacada, que m'imagino que ja es temien, tot en benefici d'un BNG que no ha aconseguit fer fora la dreta i haurà de continuar batallant per defensar els seus drets, ja que, tal com vaig comentar l'altre dia, el fet que governi el PP a una comunitat autònoma significa que les decisions es prenen a Madrid.

    En tot cas caldrà veure les conseqüències de la davallada del PSOE, i la por dels més crítics amb la direcció de Pedro Sánchez, que aquesta trajectòria també es produeixi a les eleccions europees d'enguany. El gran error, segons els crítics, és el pacte amb els independentistes, però també saben que sense el pacte ara estarien a l'oposició. No sé si ho preferirien, ja que no ens estimen gaire i l'alternança política ja els anava bé. Uns i altres es protegien.

    I a casa nostra anem caminant a pas de tortuga. Avui es reunia la comissió que ha de valorar el traspàs de Rodalies a la Generalitat. Un traspàs encotillat i no sencer, però que a més té un recorregut molt llarg, i no és garantia de grans solucions, de comptar amb un transport públic com es mereix la ciutadania, perquè la manca d'inversions ha deixat el servei ferroviari en unes condicions tercermundistes.

    Paral·lelament tenim la negociació entre Junts i PSOE de la llei d'amnistia, que estan pendents de les decisions que puguin prendre uns jutges conservadors, de tall franquista, que només busquen la desestabilització política per obtenir-ne uns beneficis personals i corporativistes. ERC té molta pressa i m'imagino que molts nervis per saber què passarà d'aquí a uns mesos, quan es convoquin eleccions al Parlament català. Recordem que encara no hi ha llei electoral pròpia, i així van passant els anys.

    Tot plegat dona la imatge d'un desmanec generalitzat que la història ens recordarà com els pitjors anys de la democràcia a Catalunya. Amb uns polítics de tan poca talla, no podem esperar gairebé res de bo. Però això és el que hi ha, i si no surt gent nova, ho tenim pelut.

Junts per Catalunya amb l'aigua al coll

A l'espera de conèixer els resultats definitius de les eleccions de mig mandat als EUA, avui em fixava amb les dades que ha publicat el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), en el seu baròmetre d'intenció de vot dels catalans una vegada s'ha conegut el trencament dels dos partits independentistes que formaven part del govern.

En línies generals s'ha de dir que, en relació amb la composició actual del Parlament català, el PSC i ERC es mantenen a l'alça, al capdavant del rànquing i Junts per Catalunya perd pistonada amb un descens que no sembla tenir aturador. Si ara tenen un diputat menys que ERC, n'arribarien a tenir tretze menys, i encara no està tot dit. Pel que fa a la resta de partits, sembla ser que Vox aniria a la baixa, Cs podria desaparèixer de la institució, i el PP es beneficiaria d'aquestes dues davallades. La CUP i els Comuns es quedarien força igual.

Cal pensar que la dreta catalana no nacionalista es reparteixen els escons amb moviments a la baixa i a l'alça de manera alternativa. Si el PP va baixar a sota mínims, ara recuperaria una mica de forces en detriment dels altres dos partits polítics. Els Comuns, per la seva part, sembla que tenen bastant definit el seu sostre, incapaços de despuntar i esdevenint una força residual, que no desapareix, i que només serveix de comparsa amb l'esperança que el PSC o fins i tot ERC els pugui necessitar.

La CUP tampoc té grans possibilitats d'obtenir uns resultats que el facin créixer de manera important, i per tant formen part d'aquells partits polítics que es deixen sentir i que només la suma aritmètica els pot fer lluir i reivindicar els seus principis ideològics.

Al meu entendre, qui més hauria de reflexionar sobre les dades que el CEO ha presentat aquest migdia són la gent de Junts. Si continuen navegant a la deriva com fins ara, el meu pronòstic és que els resultats seran molt pitjor del que ens diuen ara mateix. La pregunta que em faig és on aniran a parar els vots dels desencantats per la seva gestió. L'abstenció podria ser una sortida lògica, en no veure-hi una alternativa clara. Potser sí que alguns votants de Junts aniran a parar a ERC o el PSC, però no és el més lògic. Pensar que de la seva desfeta se'n pot aprofitar el PDECat, tampoc està gens clar.

Sigui com sigui, faria bé la gent de Junts de posar ordre al seu partit, arraconar algunes patums que han desestabilitzat l'equip i han provocat aquesta davallada d'intenció de vot tan important. Haurien de canviar de persones, però també donar a conèixer exactament què volen que sigui la Catalunya del futur, i com ho volen fer per aconseguir-ho. De moment tots plegats ens ho posen una mica difícil, i jo crec que si ningú no fa el pas, l'abstenció pot anar en augment.

Com a darrera opció

Arrimadas està batallant per trobar una alternativa a la desfeta que es veu venir a sobre. Davant la convocatòria d'eleccions catalanes no voldria que li passés el mateix que a les darreres generals i passar a ser un partit residual, també a Catalunya. El tarannà de C's no ha variat, continuen mal educats i sense aportar valor afegit i per tant no fa preveure una millora en els seus resultats. Probablement fan allò que només saben fer.

És per això que es vol refugiar sota el discurs dels unionistes en contra l'independentisme i presentar-se junts amb el PP, un altre partit que a Catalunya està per sota de les seves possibilitats. Dissimular la davallada barrejada amb els altres. De fet és la seva darrera opció si es vol dedicar a la política amb el seu tarannà.

Entretant, els partits independentistes no sé en què estaran pensant. Sigui quin sigui el resultat hauran de posar-se d'acord si volen tenir algun paper a jugar. Un acord que ara no ha estat possible. Quina garantia hi ha que després sí que ho aconsegueixin? Només per necessitat?

El panorama català no està gaire clar. Passarem cinc mesos pendents d'unes eleccions que poca cosa en podem esperar, més enllà de conèixer qui queda per davant, que sembla que és la cosa que més interessa a ERC i JxCat. Els catalans, però n'estem una mica farts i de moment hem castigat el que es creia millor. Pot ser que això torni a passar, encara que la situació de JxCat sigui tan caòtica.