Després del Ple municipal

Tot i que aparentment al Ple d'ahir no hi havia grans temes a aprovar, si ho analitzes amb detall t'adones que no és ben bé així, i que cada cosa té una raó de ser i la seva aprovació o no condiciona d'alguna manera el futur. El dia a dia d'una població com la nostra no està farcida de grans esdeveniments ni grans projectes a realitzar. És la suma de moltes actuacions la que al final acaba decidint quin poble tenim i què podem esperar en el futur.

    És cert que hi ha punts de l'ordre del dia que són un pur tràmit, que la normativa obliga que es portin a aprovació del Ple i que, a més, comptant el govern municipal amb majoria absoluta encara ajuden a la seva insignificança. A vegades es fa més enrenou i soroll amb temes menors, però d'una càrrega política important, que no pas d'altres que dibuixen el model de poble que tenim i volem.

    Ahir es va aprovar una modificació puntual del POUM, en l'àmbit del Polígon Industrial de Valldegata. El POUM és una mica com la Constitució, que ningú voldria tocar per no provocar discussions. Sortosament, però, a la llarga l'anem adaptant a les necessitats de l'actualitat, cosa que amb la Constitució no passa.

    Ahir es va parlar de l'accessibilitat al polígon, amb unes limitacions que condicionen l'expansió del mateix. Recordo que fa molts anys es treballava des de l'Ajuntament per aconseguir que vinguessin empreses, per crear riquesa i llocs de treball. Els resultats són comprovables. Han passat els anys i el polígon no ha crescut. Es va destrossar un territori agrícola, que ha acabat sent un descampat desert. 

    I es va modificar una ordenança fiscal per bonificar taxes a promocions d'habitatges socials, pensant concretament amb els 50 pisos que s'han de construir al capdamunt del Bareu, però fent-ho extensiu a altres propostes. Quants anys fa que parlem de la necessitat d'ampliar el parc d'habitatge social o protegit, sigui de lloguer o compra? Es va augmentar la plantilla amb un tercer arquitecte i existeix una bossa econòmica per invertir-hi. El resultat són cinquanta habitatges que confiem siguin una realitat l'any vinent. Però no n'hi ha prou. Aquest punt va ser de tràmit, però l'objectiu és prou important com per dedicar-hi temps i enginy per ampliar aquest parc d'habitatge. 

    I per acabar cal agrair que cap grup municipal votés en contra de la moció presentada per la CUP perquè la vila d'Arenys dediqui un espai públic al jove assassinat pels feixistes ara fa 31 anys, en Guillem Agulló. La seva memòria ens fa molt present una realitat que d'altres comunitats pateixen més cruelment, però que és una amenaça que no podem menystenir. 

Pendents de la decisió del president

La notícia d'avui es va originar ahir a la tarda-vespre, o si més no és quan jo me'n vaig assabentar. El president del govern espanyol va anunciar que cancel·lava la seva agenda durant cinc dies per meditar el seu futur. Una possibilitat és la seva dimissió, cansat per l'assetjament que considera que pateix per part de la dreta espanyola, que tots sabem que quan no governa fa tots els possibles per aconseguir desbancar l'esquerra del govern.

    Això no ens ve de nou perquè ha estat la tàctica que ha seguit la dreta espanyola des del primer dia del restabliment de la democràcia a Espanya. Vàrem sortir d'una dictadura molt llarga per entrar en un model democràtic amb moltes mancances, que encara avui patim. Ara, amb l'auge de l'extrema dreta arreu, encara es fa més palès.

    Els catalans estem molt acostumats a rebre bastonades per tots costats. Normalment és la dreta en forma de partits polítics, jutges i mitjans de comunicació, però no només. L'esquerra espanyola també ens té en el seu punt de mira i només quan ens ha necessitat ha fet veure que ens escoltava i donava la mà. Sabem, però, que és per pura necessitat i interès. La crítica que el PP els hi fa està totalment encertada. Ells i nosaltres sabem que si no ens necessitessin ens tornarien a aplicar l'article 155 de la Constitució. És per això que cal malfiar-se del PSC, que fa només el que li deixa fer el PSOE, i que si aconsegueix governar el nostre país, el posarà a disposició d'ells, i mai en benefici nostre.

    Dit això cal expressar la repulsa per la manera d'obrar de la dreta espanyola. Ja no parlo de l'extrema dreta perquè amb l'actuació de la dreta del PP ja en tenim prou per veure quin peu calcen. És fastigós veure com actuen la majoria de jutges que tenen poder a les institucions d'un Poder Judicial que és el llegat més evident del franquisme, i la defensa dels interessos dels poders fàctics que fan i desfan.

    Estarem a l'aguait per si el gest del president del govern és una simple maniobra per causar efecte i sortir reforçat en uns moments de dificultats, o si tira endavant la idea de dimitir i portar-nos a unes noves eleccions, amb moltes possibilitats que la dreta acabi arribant a la Moncloa. Els catalans sabem que passi el que passi ho tenim molt negre. Es tracta d'analitzar quina tonalitat de gris podem aconseguir segons quina sigui la decisió final. 

    Pedro Sánchez està experimentant allò que molts independentistes represaliats han viscut els darrers anys. Tant de bo li serveixi per obrir els ulls i adonar-se de quina és la realitat del nostre país. Ell repeteix que malgrat tot confia en la Justícia. Jo, malauradament, ja fa molts anys que he deixat de confiar en la justícia que es pot esperar del sistema judicial espanyol.

El Hard Rock continua viu

La veritat és que he vist d'esquitllada una nova informació sobre el Hard Rock que m'agradarà analitzar més a fons. D'entrada, si no ho he entès malament, el govern d'ERC hauria mentit sobre les negociacions amb els promotors del Hard Rock i amb això es posaria més llenya al foc.

    Com tots sabem, l'excusa del Comuns per no aprovar els pressupostos d'enguany, i que va acabar provocant la convocatòria de noves eleccions, va ser la insistència del PSC en mantenir el projecte i l'acceptació d'ERC, malgrat sempre hagi predicat que no és el que ells voldrien. Jo comprenc que quan governes sense majoria absoluta t'has d'empassar alguns gripaus. El problema, doncs, no està tant amb què acabes fent, sinó amb l'ocultació de la veritat. Quan menteixes perds tota la credibilitat i, per a mi, ERC i el govern de Pere Aragonès l'ha perdut.

    Hi havia partits de l'oposició que comentaven que l'acord amb els promotors del macro casino, disfressat amb altres elements, estava caducat i que això podia servir d'excusa per deixar-ho córrer. Crec que ERC ho va negar i en canvi ara s'ha sabut que sí, que estava caducat i que amb la nova signatura es tornava a legalitzar el projecte i les aspiracions dels promotors.

    Estem pràcticament en campanya oficial, ja que la no oficial és gairebé perpètua, i aquesta notícia ens hauria de servir per valorar com treballa el govern d'ERC. Ens pot agradar més o menys el que fan. Podem considerar que treballen correctament, massa lentament, sense prendre acords valents, dedicant tots els seus esforços... però saber que enreden la gent per la seva conveniència, això és depriment i els deixa en evidència.

    Catalunya no es mereix un govern feble i que a sobre t'enredi. El nostre país necessita un govern fort, i totes les expectatives fan pensar que amb els resultats de les eleccions del mes de maig no l'aconseguirem. Les propostes dels diferents partits polítics, les seves relacions personals, i l'empat previst, no gaire diferent de la composició actual, fan témer que no s'aconseguirà aquest govern que necessitem, i ja es parla d'una repetició electoral per a després de l'estiu, sense que això sigui garantia de res.

    La llàstima de tot plegat és que continuem encallats, perdent bous i esquelles, incapaços de sortir d'aquest bucle, més sentimental que efectiu, i que ens deixa a la cua. Necessitem un relleu al capdavant dels partits polítics i més esperit de servei i no tant ego, i encara menys enganys.

Recordant a Maria Àngels Anglada

Avui fa vint-i-cinc anys que ens va deixar Maria Àngels Anglada, i he volgut recordar-la en el meu racó virtual, amb una poesia que esgarrifa, sobretot pensant que en aquests moments altres ciutats del món estan patint el que va succeir a la ciutat de Sarajevo i que l’escriptora i poetessa fa palès amb poques paraules. 

    El genocidi perpetrat a Gaza o els atacs de l'exèrcit rus a terres ucraïneses són dues mostres de l'horror que es viu a moltes parts del planeta. N'hi ha més, però només veiem allò que ens arriba, i només ho lamentem mentre llegim la notícia. Només les persones que ho pateixen directament saben quin és el sofriment d'una guerra on víctimes innocents paguen la barbàrie dels poderosos.

    Maria Àngels Anglada, que estimava la història de les civilitzacions, la seva cultura i tradicions, i que ho il·lustrava amb sàvies paraules, ens avergonyeix en veure que som incapaços de repartir felicitat. Que posem més esforços en la destrucció que no pas en la construcció d'un món on tothom hi tingui cabuda, sigui quina sigui la seva raça, creences, cultura i ideologia. 

    El dia 23 d'abril de 1999 la Maria Àngels ens va deixar, però la seva obra continua viva i present, i és bo recordar-la perquè ens ajudi a canviar aquesta dinàmica superficial, de mediocritat ascendent i oblit generalitzat que cada vegada és més present entre els humans.

SARAJEVO

Fins aquí la mà de Virgili

FRANCESC PARCERISAS

També a mi em guiava la mà de Virgili– 

la pietat la música dels mots.

Vaig visitar amb ell el regne d’ombres 

lleugeres, dels espectres sense llum.

Ara el ferro roent de Sarajevo

m’ha esborrat el rastre de la seva mà.

Són pesants les ombres, pàl·lids els espectres

d’infants estriats amb claror de sang.

A la rereguarda llunyana, impotent

sé perquè no trobo la mà del poeta,

sé que amb totes dues s’ha de tapar el rostre 

–els ulls escruixits, els llavis ben closos.

MARIA ÀNGELS ANGLADA D'ABADAL

Lectura dels resultats

Tal com passa cada vegada, l'endemà de les eleccions toca fer una valoració dels resultats, i els partits polítics els primers. De cara a fora gairebé sempre són lloances i agraïments, per la capacitat de trobar la part positiva de les coses i amagar la crua realitat, que de ben segur va per dins. Així tenim que les declaracions dels portaveus acostumen a ser d'elogi als resultats, a l'eficàcia de la campanya i la feina feta. He volgut fixar-me en la cita electoral d'ahir diumenge al País Basc, i la valoració que m'imagino que fan per dins i per fora els partits polítics.

    Vox proclamarà que estan molt contents perquè malgrat la pressió que reben i que molts els voldrien fora del Parlament, han aconseguit mantenir-se a dins i poder continuar predicant el seu discurs en contra d'una majoria parlamentària caduca. Per dins haig d'entendre que no els agrada no haver aconseguit millorar els seus resultats, amb la intenció de demostrar que estan a l'alça i que a les properes eleccions, les europees, obtindran els seus fruits.

    Sumar, que aconsegueix entrar, ho vendrà com un gran èxit per les dificultats que han tingut després del seu trencament amb Podemos, que han desaparegut del marc parlamentari basc. Interiorment patiran el desencís de només haver aconseguit un escó dels sis de què disposava Podemos.

    El PP contentíssim perquè jugant fora de casa han augmentat el nombre d'escons. No els haurà agradat que els socialistes hagin augmentat la diferència, ja que volien que paguessin un preu ben alt per tot el que estan pactant a nivell estatal.

    Els socialistes bascos, al meu entendre, estaran satisfets de cara a fora i també interiorment. Després del que va passar a Galícia i els equilibris que Pedro Sánchez ha de fer per mantenir-se al govern, no es podien esperar la crescuda. Com a molt podien aspirar a mantenir-se igual.

    Bildu està eufòric per uns resultats històrics, i això és el que explicaran a tothom. Per dins segur que els hauria agradat avançar el PNB, i això els produeix un cert disgust que intentaran dissimular en tot moment.

    El PNB ha guanyat i això és el que ens fan saber. Una gran alegria que per dins perd pistonada perquè és l'inici d'una davallada. Bildu els fa por, i saben que hauran de treballar molt per evitar que a la propera ocasió perdin el lideratge que sempre han mantingut.

    I a diferència del que acostuma a passar a casa nostra, allà el sondeig a peu d'urna sembla que va funcionar i l'encert gairebé va ser total. A veure si dels resultats d'ahir els catalans n'aprenem alguna cosa!

Les teranyines que els tàvecs nocius trenquen

L’aplicació de Facebook m’ha recordat avui que el dia 21 d'abril de l’any 2013 vaig recollir la següent frase de l’humanista François Rabelais, que el 1540 va escriure: "Les lleis són com les teranyines, ja que les mosquetes i les petites papallones hi queden atrapades però els grans tàvecs nocius les trenquen i travessen". No cal dir que explica molt bé la idea que tinc de la Justícia del nostre país, i que ho repetit moltes vegades, encara que no tan ben expressat com ell.

    La política del nostre país s’ha valgut d’aquesta màxima i per això s’explica que sempre rebin els mateixos i que els poderosos se’n surtin a molt bé de preu. Això passa en sistemes autoritaris i repressius, que probablement ni te n’assabentes, i en sistemes democràtics, que ho veus i no t’ho creus, però passa.

    Al llarg de la història aquesta injustícia s’ha combatut amb tota mena d’eines sense haver aconseguit frenar-la. Avui tinc la impressió que hem abaixat els braços i acceptat una realitat que no ens agrada, però que ens veiem impotents per revertir-la. El món ha creat tot tipus d’institucions per fer-hi front, però el poder dels rics, de la classe dominant, és massa fort com per rebatre-ho i fer asseure els corruptes i opressors, i que el pes de la justícia recaigui sobre ells. És per això que resulta tan injust i burlesc sentir a dir, com era usual en el rei emèrit, que tots som iguals davant la llei. No és cert!

    Com molt bé deia l’humanista referit, les lleis aconsegueixen atrapar els més vulnerables i febles. Aquells que tenen pocs recursos per defensar-se o tergiversar la realitat, però en canvi tenen moltes mancances a l’hora que les compleixin els poderosos. Mentre no siguem capaços de protegir-nos d’aquest fracàs, no tinguem la força de fer valdre la justícia davant de tots, el món no respectarà els drets de la majoria, d’aquells que no compten amb la força d’un poder absolut i injust.

    Ho he dit recentment i no em cansaré de repetir-ho. La democràcia no ens garanteix que els repressors no es facin amb el poder i se’n serveixin per als seus propis interessos. N’hem tingut prou exemples, alguns d’ells són avui una realitat. Contra això només podem fer valdre el nostre dret a expressar-nos lliurement denunciant la injustícia i l’arbitrarietat en l’aplicació de les lleis, amb el risc de ser víctimes dels poderosos de torn.

Culpables

La culpa és molt negra i ningú no la vol. No ens costa gaire culpar els altres, però no passa el mateix a l'hora d'acceptar-la. Algunes vegades no en som conscients, però normalment ho sabem, però intentem dissimular-ho i, sobretot, reconèixer que no hem estat encertats, que hem estat els culpables que allò funcionés malament. I a l'hora de determinar qui n'és el culpable és quan tot trontolla. Semblaria que és la Justícia l'encarregada de descobrir-ho, però tenim tan males experiències i poca confiança, que al final ja no saps qui pot decidir-ho.

    Hi ha molts tipus de culpes i de conseqüències. Cada dia podem trobar motius per fer aquesta anàlisi, però de ben segur que es tractarà de fets insignificants, que no perjudiquen els altres. Potser més a nosaltres mateixos. Hi ha, però, situacions que comporten un greu perjudici per a la societat i segur que hi ha culpables a qui responsabilitzar-ne. I arribat aquí em pregunto: hi ha culpables de les dificultats i pocs avenços de la llengua catalana al nostre país? Els que vàrem viure el franquisme no ens imaginàvem que el català patís un retrocés com el que estem vivint actualment. Tot feia pensar que havíem superat el desert i que plantaríem les arrels per no tornar mai més enrere. Les xifres canten i tots són lamentacions.

    En campanya electoral el català surt sempre i ara hem de sentir a dir, d'aquells que no han fet mai res per defensar-lo, o si més no ja fa molt temps que ho han oblidat, i d'aquells que l'han atacat des del primer dia, perquè aquest era els seu objectiu fundacional, que els governants dels darrers anys són els culpables del retrocés en la parla de la nostra llengua. PSC i Ciutadans, cadascú des del seu posicionament, són protagonistes d'aquest repartiment de culpes. 

    Estic convençut que ens hem adormit en la defensa del català. Ens pensàvem que tot anava sobre rodes i que no calia grans esforços per potenciar-lo. Els nostres governants, a qui vàrem confiar la nostra representació a l'hora de gestionar el país han fallat, però i nosaltres? Hem sabut defensar la nostra llengua en tot moment i circumstàncies? 

    Segur que la política que ha seguit el govern català en matèria lingüística no ha estat l'encertada, i no cal que ara ens facin grans promeses, quan no ho han fet fins ara. Tampoc podem acceptar el joc polític, només pensant en recaptar vots, d'aquella oposició que no ha ajudat en res, o fins i tot ha contribuït a menystenir el respecte al català. Però nosaltres hi tenim una gran responsabilitat i no podem delegar-ho tot als polítics. Al nostre entorn, familiar, professional, lúdic i de tot tipus, hem de protegir la nostra llengua, i la millor manera és parlant-la i exigint que se'ns permeti fer-ne ús a tots els àmbits del nostre país.

És prou garantia la democràcia?

Es va fer famosa la frase en què es definia la democràcia com el sistema polític menys dolent. No em feu dir qui la va dir, però en tot cas tots l'hem sentit expressar en un moment o altre. Els habitants dels règims autoritaris, com va ser el nostre durant els anys del franquisme, somien en un sistema democràtic que respecti els seus drets i els faci lliures. Que puguin expressar la seva opinió sense el perill de ser empresonats, torturats o fins i tot condemnats a morir. 

    Assolir la democràcia és una fita en un món divers i amb moltes pressions i interessos per part dels de sempre. L'exercici de la democràcia esdevé un fre a situacions perverses i totalment injustes, però no és una garantia total ni definitiva.

    Tenim prou mostres que ens fan veure que viure en un sistema democràtic no et garanteix el cent per cent que els teus drets es respectin, que la justícia operi correctament, que tots siguem iguals davant d'ella, independentment de les creences religioses, opinions, raça, recursos econòmics, sexe i cultura. Hi ha una sèrie de disfuncions que no s'han acabat de resoldre i que provoquen aquests desajustos que et fan perdre la fe en el sistema democràtic. Disfuncions que perduren en el temps i que no s'acaben de resoldre. Sempre hi ha algú al darrere que té més poder i molt interès perquè no sigui tot tan transparent ni just.

    Com que no em puc allargar en aquest espai diari d'opinió, deixeu-me que us comenti dos exemples de funcionament d'institucions democràtiques que considero errònies i que, d'alguna manera, vulneren l'esperit democràtic de la seva constitució i vigència.

    Per una banda no veig bé que tots els acords de la Unió Europea s'hagin d'aprovar per unanimitat. La prova és que en més d'una ocasió es deixen d'aprovar acords gairebé unànims, només perquè hi ha un estat que ho veta. Normalment per interès propi i no pas en defensa de l'interès general.

    El segon exemple el trobem a les Nacions Unides. El dret de veto d'alguns dels seus estats membres, només d'alguns, pot impedir acords de suport majoritari, simplement perquè a un d'aquests estats no l'interessa. No cal ni que ho justifiqui. N'hi ha prou en votar-hi en contra. El darrer exemple el tenim en la votació del Consell de Seguretat de l'ONU, sobre la incorporació de Palestina com a membre de ple dret. Tot i que hi havia suficients estats que hi votaven a favor, el vot en contra dels EUA no ho ha fet possible. Aquesta pràctica democràtica és, al meu entendre, una perversió del veritable sentit de la democràcia. Tenim molt a aprendre i a millorar.

Exili i llibertat d’expressió

La decisió de la Junta Electoral Provincial de Barcelona de prohibir l’ús del mot exili referit al president Puigdemont i altres persones en situació semblant és una demostració més de la malaltia que pateix la democràcia al nostre país. Una mostra clara que la democràcia no està consolidada i de l’arbitrarietat de les institucions del món judicial i la seva deriva autoritària i repressiva.

    Davant de decisions con aquesta no ens queda cap més remei que proclamar amb la veu ben alta quina és la realitat que pateixen persones com el president Puigdemont, encara que hi estiguem lluny políticament. La llibertat d’expressar una situació política com l’exili no pot ser prohibida en un estat democràtic sa. Paral·lelament s’ha de dir que els partits polítics que denuncien i propicien aquestes prohibicions cauen en el mateix sac dels malalts de la democràcia i no es mereixen ocupar llocs de representació política a les nostres institucions.

    Les reaccions d’alguns partits polítics en campanya electoral haurien de fer-nos veure de quin mal pateixen i con podrien arribar a prostituir la nostra democràcia si sortissin escollits amb prou força com per condicionar el nostre futur. Salvant les distàncies, tenim exemples prou clars com Argentina, que cada dia apareixen, als diaris, notícies alarmants per als seus habitants. Un país que tot fa pensar que va sortir del foc per caure a les brases.

    Pensant en el nostre país, espero i desitjo que com a mínim aquells partits polítics que podem deixar arraconats, desapareguin definitivament de les nostres institucions i restin en l’oblit per a la nostra salut democràtica. Ja tenim prou feina amb aguantar el Poder Judicial i les Juntes electorals, que no em podem prescindir ni podem o trobem la manera de canviar, i que van més enllà del seu paper d'impartir justícia o regular els processos electorals.

Transparència i participació

Avui els diaris parlaven del tercer fracàs del govern municipal de Barcelona que ha vist com els grups municipals de l'oposició l'impedien tirar endavant la tramitació del Pla d'Actuació Municipal (PAM) per aquests anys de mandat socialista a la capital catalana. Primer varen ser les ordenances fiscals, després el pressupost municipal i ara el PAM.

    Governar amb minoria té aquestes dificultats. Cal negociar molt bé les coses i esperar que l'oposició no hi posi traves. Disposar de majoria absoluta, com és el cas del govern municipal de la nostra vila, té garantit que s'aprova tot el que es presenta al Ple, sense necessitat de dialogar ni pactar res, o fins i tot deixant de presentar propostes, com és el PAM, que no és d'obligat compliment, però que com a mínim és una demostració de transparència, ara que se'n parla tant.

    El nostre govern municipal ja va deixar clar que no tenia cap intenció d'elaborar el PAM, i que tot el que faria estava recollit en el seu programa electoral. Si bé és cert que els partits polítics en campanya electoral manifesten tot allò que volen fer, si aconsegueixen la majoria necessària, la confecció del PAM facilita la temporalització dels projectes i poder fer-ne el seguiment. A Arenys de Mar, doncs, aquesta transparència i fiscalització ciutadana, que donaria valor a la qualitat democràtica del govern local, no hi serà, i haurem d'anar mirant què es fa i es deixa de fer, sense les facilitats que serien desitjables.

    Tot i que el nostre model sigui de democràcia representativa i no participativa, sí que s'ha aconseguit sensibilitzar els polítics a obrir més les portes i, per llei, donar plena informació de tots els tràmits municipals en pro d'una transparència que no sempre és prou evident. Mecanismes com el PAM, l'Audiència Pública, els Consells sectorials i la participació dels ciutadans al Ple municipal apropen la ciutadania a la gestió pública, perquè se la puguin fer més seva.

    Cal, doncs, que els nostres governants es prenguin seriosament la participació ciutadana i la facilitin, amb tots els mecanismes que tinguin a l'abast. S'ha d'escoltar a la gent, les seves opinions, suggeriments i crítiques i formalitzar els espais de trobada per recollir-ho, discutir-ho i posar-ho en pràctica. S'ha de fer, no pas per una simple formalitat, sinó amb ple convenciment de la seva importància i necessitat. La riquesa d'una societat es troba en el diàleg, la participació i col·laboració de quantes més persones millor, i per això, en política, sense contradir el model de representativitat, afavorir la participació és la millor manera d'apropar-te a la gent i ser més útil. En definitiva, els polítics estan al servei de la ciutadania, oi?

Comprensió lectora i expressió escrita

Llegia un article sobre les competències bàsiques i la manera de corregir les proves, i tots els comentaris espontanis dels lectors per les directrius del Departament d'Ensenyament. En resum la notícia ve a dir que a l'hora d'avaluar les competències dels alumnes no s'han de tenir en compte les faltes ortogràfiques, i ho justifiquen perquè no es tracta d'un exercici d'expressió escrita, sinó de comprensió lectora.

    Segur que en saben més que jo i per això no discutiré de què es tracta amb aquests exercicis i la seva avaluació, ni tampoc on volen anar a parar amb els resultats que n'obtinguin. Segons com, sembla que interessi que el nivell dels resultats sigui alt, perquè no passi el mateix que amb els resultats de les proves PISA.

    Els de la meva generació probablement ho veiem diferent, i donem molta importància a la manera d'escriure i la voluntat d'evitar les faltes d'ortografia, que sempre se n'escapa alguna. Ens esforcem per fer-ho bé, seguint unes regles, que no sempre hi estem d'acord. Penso en l'eliminació d'accents diacrítics, per exemple.

    Segurament que aprofundint una mica arribaríem a parlar de l'esforç, que sembla que no es valora suficientment. No sé si estem malacostumant els nostres fills amb una política excessivament permissiva i mimant-los més del compte. Els suspensos poden traumatitzar els alumnes i per això només podem arribar a expressar que necessiten millorar, no fos cas que d'aquesta se'n derivessin traumes irreversibles.

    Si a aquest ignorar les faltes d'ortografia en les proves acadèmiques li sumem la pràctica de l'escriptura a través de les xarxes socials, potser acabarem per destruir la llengua i ens comportarà problemes reals de comprensió. Els de la vella escola, quan llegim algun article amb faltes d'ortografia, tenim la mateixa sensació de quan escoltem un concert amb els instruments desafinant. Podem entendre i justificar situacions especials, amb persones que han tingut problemes en l'aprenentatge, però si ens trobem en una escola o institut, on representa que els alumnes hi van a aprendre, no té massa sentit aquest mirar cap a una altra banda i acceptar errors ortogràfics com si no passés res. Si allà no ho aprenen, on hauran d'anar perquè algú els expliqui com ho han fer? Ho deixarem per quan s'hagin de presentar per optar a una feina, o ja ho deixem estar i que tothom treballi i s'expressi per escrit de qualsevol manera? 

    Potser en aquestes proves de comprensió lectora no s'ha de valorar l'expressió escrita, però aniria bé que tots plegats treballéssim per fer les coses el més bé possible, i això s'aconsegueix a base de corregir i millorar de manera contínua tota la vida, començant a l'escola.

El Quartet Gerhard al Principal

Ahir diumenge vàrem assistir al concert, programat pel Teatre Principal, a càrrec del Quartet Gerhard. El programa constava de dues peces, a la primera part el Quartet en sol menor, Op. 10, de Claude Debussy, i a la segona part el Quartet número 14, en re menor, La mort i la donzella. La propina va ser el lied El rei dels elfs, del mateix Franz Schubert, amb arranjament per a quartet de corda.

    No sempre tenim l'oportunitat d'escoltar, al costat de casa, un concert a càrrec de bons professionals i unes peces gens fàcils per al públic menys avesat a la música de cambra, sobretot el quartet de Debussy, i això s'ha d'agrair als responsables de la programació del nostre teatre municipal. De ben segur que no és fàcil confeccionar una programació amb cara i ulls, prou extensa per ocupar tota la temporada, i que no esdevinguin bolets difícils de pair, tenint en compte el pressupost que s'hi destina.

    La sala feia goig de veure i la impressió que en vaig treure és que el públic assistent s'ho va passar bé, aplaudint pels descosits. Ambdues peces constaven de quatre moviments, la qual cosa no es va acabar d'entendre per una part dels assistents. Potser amb un programa de mà i una mica de pedagogia per part dels organitzadors o els mateixos intèrprets ajudaria a respectar els silencis, que són molt importants en el desenvolupament d'una peça musical.

    Avui tenim l'oportunitat d'escoltar bona música amb els aparells de casa, però assistir de públic, com ahir mateix, té un component afegit que val la pena cuidar i potenciar. No és el mateix sentir en directe i veure els músics com interpreten el seu programa, que escoltar-lo en un enregistrament, sol a casa. Segur que t'estalvies interferències, aplaudiments a fora d'hora, estossecs i xiuxiueigs, però el directe té molta força i compartir-ho amb amics i estranys el fa més real i viu.

    Dels músics no em surten més que lloances. Els coneixia i sabia que en sortiria satisfet. Bona sonoritat a la sala, potser més per a nosaltres, el públic, que per als propis intèrprets. No totes les sales de concert, sobretot les que ofereixen diferents tipus d'espectacles, són agraïdes per als intèrprets, encara que la projecció arribi bé als espectadors. 

    A l'administració local, i el seu govern, els demanaria que siguin generosos en la seva aportació econòmica, perquè la cultura l'hem de potenciar i divulgar. Potser amb més recursos es podria fer aquesta tasca de divulgació i arribar a nous públics que, al meu entendre, és la feina que tenim pendent. Ànims!

Pendents de l'Orient mitjà

Aquest cap de setmana estem més pendents que de costum de l'Orient mitjà, després de l'atac perpetrat per Iran contra Israel. Un atac que, segons es pot llegir, tenia més la intenció d'avís que no pas de fer destrosses. És una manera de dir que no juguin amb foc que estan a punt per qualsevol acció.

    Set mesos després de l'atac de Hamàs a territori israelià, es fa molt difícil trobar la manera de desllorigar-ho tot. Més que tot perquè aquell atac no va ser l'inici de res, sinó un acte més de tot el procés que es viu en aquella part del món, amb unes relacions massa tenses entre palestins i israelians. La convivència no és fàcil, però encara menys quan analitzes com va començar tot i com ha tractat Israel els palestins que malviuen a Gaza, ara pràcticament destruïda.

    Tot s'ha complicat més perquè no només són dos estats els que s'estan barallant, sinó que hi ha més països implicats. Iran va rebre un atac que no ha perdonat i quedava clar que alguna actuació faria. No podia permetre que la cosa quedés com si res no hagués passat. I aquí rau el problema: uns fets n'encadenen uns altres i arriba un moment que només pots demanar que qui estigui net de culpa que llenci la primera pedra.

    La responsabilitat és de tots, cadascú en funció dels seus actes i represàlies. No tots tenen la mateixa capacitat d'intervenir en el conflicte, i entenc que això s'analitza molt bé a cada bàndol per saber fins on es pot estirar la corda. 

    Una cosa, però, queda clara, i és que el genocidi perpetrat contra la població de Gaza no té cap justificació, i fa molta ràbia l'actitud de les institucions mundials que han estat incapaces d'aturar-ho. D'alguna manera haurem de passar la vergonya per aquesta irresponsabilitat, i haver permès la mort de tantes persones innocents.

    I estem més pendents de tot el que pot acabar passant, en una part per pur egoisme. Sabem que les conseqüències d'una guerra ampliada ens afectaran directament, i això encara fa més vergonya. Europa i els EUA estan preparant les seves eleccions per renovar o ratificar els seus governants, i seria bo que el resultat de les mateixes oferís una garantia de canvi en la manera de fer i actuar davant de situacions tan greus com les de Gaza, i també Ucraïna. Volia preparar-me per al concert d'aquesta tarda-vespre, però la meva ment està pendent d'uns fets que són massa greus com per deixar-los de banda.

Un nou fracàs en la redacció dels plecs

El govern municipal ens ha informat que un nou concurs ha quedat desert. Una vegada més tot l'esforç per redactar uns plecs tècnics per tirar endavant un servei necessari per a la vila ha estat en va. S'haurà de repetir amb tot el que això representa, de feina, diners i temps. Què ens està passant? Tan maldestres som?

    Gestionar un ajuntament no és fàcil. Hi ha molts elements a tenir en compte i a això s'hi sumen els imprevistos que no són pocs. Els recursos de l'administració local estan descompensats. S'ha de donar resposta a moltes demandes, algunes de competència totalment pròpia, d'altres sobrevingudes. Algunes, per tradició, i moltes pel desig dels vilatans de poder disposar de serveis que municipis més grans en poden gaudir.

    La improvisació és mala companya de viatge, i sovint és el que es nota en la manera de dirigir una ciutat, un país. La planificació es fa necessària, i no tothom ho té clar. És més fàcil acontentar la majoria amb promeses simpàtiques i serveis pomposos, però hi ha un seguit de tasques i responsabilitats que no acostumen a destacar, però quan no es fan o no es fan prou bé, en pateixes les conseqüències.

    Llueix més tenir una biblioteca, que jo sempre defensaré, que no pas una xarxa de clavegueram renovada i en bon funcionament. Per a una vila marinera és important l'accés a les platges, però aquestes s'han de mantenir i deixar a punt cada dia. També els rials, els carrers, el mobiliari urbà, l'accessibilitat, la mobilitat. Quan alguna cosa d'aquestes trontolla, tots ho veiem, però abans calia preveure'n les conseqüències d'una mala gestió.

    Els nostres serveis tècnics han tornat a preparar unes bases que no han interessat a cap empresa i ja em portem tres de seguides, però moltes més a la història recent. Ni el porta a porta, ni la neteja i manteniment de les platges, ni tan sols les cabines higièniques per a les festes populars. Tan difícil és fer-ho bé?

    Cal que el nostre govern resolgui aquest problema que s'està repetint constantment, si no volem que s'encalli tota la gestió pública a la vila. No ens ho podem permetre. Cal trobar-hi solucions. Hem de formar la gent, reorganitzar l'administració i fer millor les coses. El futur de la nostra vila està en joc.

Contra el feixisme i la intolerància

Ahir vàrem recordar Guillem Agulló en el trenta-unè aniversari del seu assassinat. L'acte, emotiu, senzill, però contundent, va servir per denunciar una vegada més l'actuació de l'extrema dreta, en uns moments delicats per l'auge experimentat arreu, i d'una manera especial al País Valencià.

    La CUP d'Arenys de Mar va sumar-se a totes les entitats i moviments ciutadans que arreu dels Països Catalans han volgut fer memòria, un any més, d'uns fets que no varen tenir la sentència que calia esperar. Malauradament a casa nostra els delictes de l'extrema dreta quan no queden impunes les condemnes són lleus, mentre s'acusa de terrorisme simples manifestacions en defensa del dret d'expressió i dels ideals democràtics d'un poble que ha vist amenaçada la seva llengua, la seva cultura, la seva singularitat.

    L'acte va tenir lloc en un espai central de la nostra vila que sortosament no s'ha convertit en un gran aparcament, com passa a bona part de l'eix principal, la nostra Riera. Un espai on cada vegada s'hi concentren més activitats lúdiques i que necessita una adequació i millores, i que des de la CUP es vol demanar que es bategi amb el nom del jove militant independentista valencià de qui ahir recordàvem la seva injusta mort.

    El manifest pronunciat per la nostra regidora Pat Sillah, deixava constància d'una realitat que no se'ns fa tan estranya, vist tot el que ha estat passant els darrers mesos, que lluny de ser una excepció, compta amb el suport mimètic de l'evolució política i social d'Europa i del món occidental en general. 

    És bo que el record de la figura de Guillem Agulló es mantingui en el temps, no sé si per evitar situacions semblants en el futur, veient com van les coses, però com a mínim perquè ens uneixi en la crítica i la lluita contra la repressió que ataca les nostres llibertats i els nostres drets fonamentals. Hem de deixar constància de l'arbitrarietat de les decisions polítiques i judicials, que s'allunyen de la necessària imparcialitat i respecte a la diversitat. L'exemple d'Agulló ens ha de servir per agafar forces i no defallir en aquesta tasca que malauradament perdurarà en el temps. 

Corruptes sense conseqüències

No sé si us passa a vosaltres, però hi ha notícies que no les vull escoltar, perquè m'indignen. Crec que era aquest matí que sentia al 3/24, com a música de fons, una compareixença de qui fou ministre del PP, el senyor Rodrigo Rato, que acumula no sé quantes acusacions, que no acabaran en res, enfrontant-se a la jutgessa. Crec que anava així.

    Quan veus que hi ha persones que han defraudat, s'han enriquit de manera desorbitada, que han hagut de comparèixer als jutjats per fer front a acusacions diverses, però que viuen alegrament de la riquesa obtinguda, amb tot l'assessorament necessari, i s'estalvien la presó, t'entra una ràbia que no és sana. I és precisament per això que no ho escolto. Ho ignoro, encara que en el fons em queda aquell regust que et fa venir ganes d'engegar-ho tot a rodar.

    Perquè en aquest país, i suposo que això passa arreu, hi ha persones que es poden permetre el luxe de defraudar a Hisenda i portar una vida corrupta, i no els hi passa res. D'altres, que han tingut la desgràcia de néixer pobres o amb recursos justets per anar tirant, que no se'ls hi acudeixi de fer res fora de la Llei, perquè tindran totes les de perdre, i la presó i la condemna més severa els caurà a sobre.

    I aquest és el món que entre tots hem estat capaços de crear. I quan això ho fa la dreta, ho entens, perquè entre ells s'ajuden. Es consideren una classe superior, i com a tal actuen. Però que l'esquerra, que es fa dir progressista, permeti aquesta situació és quan no es pot entendre. Ja sé que el Poder judicial està corromput i del costat de la dreta i l'extrema dreta, però jo crec que els governs d'esquerres podrien fer-hi alguna cosa més. I, sinó, pleguem els trastos i deixem-ho córrer!

    Entretant, un jutge que té un currículum que com a mínim l'hauria hagut de portar a la reserva, fora del servei actiu, es dedica a acusar tothom que no pensa com ell, amb el suport dels partits polítics de la dreta, els mitjans de comunicació, els poders fàctics econòmics i la majoria de la població que viu enganyada. Això deixa en evidència el Poder Judicial espanyol, i et fa veure que no hi pots confiar de cap manera. La inseguretat jurídica de la qual parlen sovint, és precisament aquí on es fa evident. Déu ens guardi de no haver de caure a les mans dels jutges espanyols, perquè només pel fet de ser catalans convençuts i amb ganes de defensar els nostres drets, ja som enemics de la Pàtria i carn de canó. 

Qui mana aquí?

Els efectes del temporal Nelson posa de manifest la impotència de l'administració local davant de les institucions supramunicipals que són les que decideixen, sense tenir en compte la voluntat del poble, que en algun lloc posa que és sobirà. Tothom parla de participació i atenció ciutadana, però a l'hora de la veritat els que governen fan el que volen i només atenen els poders fàctics, aquells que realment remenen les cireres. El vilatà, ni se l'escolten, i si ho fan no ho tenen en compte.

    L'autonomia local d'Arenys de Mar és molt relativa. Tenim un territori on el municipi no hi té res a dir, i només es pot valdre d'amistats. Recordeu la campanya electoral? Venien polítics d'arreu, diputats del Congrés de Madrid fent promeses, o parlamentaris catalans dient que estaven al nostre costat. Una vegada han passat les eleccions ho tenen tot ben aparcat. Potser d'aquí a quatre anys tornaran, només per obtenir els vots.

    Tenim el territori on qui governa és l'Estat o la Generalitat, a través d'empreses i institucions públiques de tot tipus. L'Agència Catalana de l'Aigua, Costes, Ports, Renfe, Adif, Carreteres... Tots ells decideixen per nosaltres i tenen molt poc interès en saber què volem i què necessitaríem per poder-nos organitzar millor i fer la vida més fàcil. Llavors t'adones que la capacitat de decidir del nostre govern local, sigui del color que sigui, és ben minsa, i al final es tracta de pressionar, queixar-te i insistir, amb l'esperança que algun dia alguna cosa caigui i ens pugui beneficiar.

    Avui llegia les desavinences del nostre govern municipal i els responsables de Costes, que han visitat la nostra vila després dels desperfectes ocasionats pel temporal de fa unes setmanes. I és quan penso en la idea, que ha esdevingut utòpica, de l'administració única. La realitat és totalment diferent. Cada administració té el seu "xiringuito" i l'administra com vol, sense tenir un contacte directe amb els vilatans, que sí tenen els nostres regidors i alcaldes, que en definitiva reben tots els cops, amb raó o sense. 

    Ahir parlava de les dificultats de relacionar-te amb l'administració. Em limitava a parlar de gestions administratives que podrien ser uns simples tràmits, però que esdevenen unes muralles que et poden condicionar la vida. Avui parlo de temes més globals, que afecten a tota una població, una comarca. Potser haurem de recuperar les mobilitzacions que no estan tan de moda, i pensar-nos-ho dues vegades a l'hora d'anar a votar, perquè aquest exercici democràtic no es converteixi en un simple tràmit per justificar una administració pública allunyada de la població a qui diuen representar.

Tràmits impossibles amb l'Administració

Reconec que no tinc experiència en el funcionament d'altres administracions autonòmiques, però en tot cas la que a mi m'interessa, perquè és amb qui m'haig de relacionar, funciona cada vegada pitjor. Com més va, més difícil ho tenim per poder parlar amb una persona i es van creant xatbots que no et solucionen res. De fet, només serveixen per aclarir allò que acostumes a saber, però per al cas concret que t'interessa una solució, no tenen resposta i acostumes a entrar en un bucle de mai acabar.

    El principi que hauria de presidir tota administració pública és que el ciutadà no està obligat a saber a quina finestreta ha d'acudir. És per això que es varen crear les finestretes úniques, però sembla ser que la Generalitat de Catalunya no en fa ús, i el fet de dir-ho en plural, vol dir que d'úniques en tenen poc. Quan insisteixes en tenir una resposta, el més probable és que se't treguin de sobre i et dirigeixin a un número de telèfon de pagament. Això és una bona atenció al ciutadà?

    No em considero una persona incapaç de bellugar-me per Internet i fer consultes i tràmits online. Tampoc en soc un expert, i per això sempre començo dubtant de si soc jo qui no està al cas i que per això no aconsegueixo resoldre els problemes que em sorgeixen. A la llarga t'adones que la qualitat del servei i eficàcia de les respostes té molt que desitjar.

    Vaig formar part d'un projecte de millora de les gestions online i vaig participar en una consulta per millorar els tràmits de l'Agència Tributària Catalana. No sé si les meves aportacions hauran servit de res, però en tot cas vaig insistir en millorar les explicacions i, sobretot, deixar molt clar on s'iniciava un tràmit, evitar els bucles i utilitzar un llenguatge entenedor, sense pressuposar que tothom entén de tot.

    Resulta curiós que els avenços tecnològics no es tradueixin en la millora de la resposta de l'administració pública a les sol·licituds de la ciutadania. Al començament de la implantació de tràmits online es parlava de la bretxa digital pensant en la gent gran, però ara ens adonem que no només les persones d'una certa edat tenen dificultats per relacionar-se amb l'administració, sinó que està molt més generalitzat, perquè les instruccions no són clares, hi ha un excés d'informació que confon, i et veus obligat d'anar d'Herodes a Pilat sense treure'n l'entrellat. Als ciutadans només ens queda el recurs de la queixa. Malauradament no deixa de ser una crida al desert. 

El voluntariat surt a la tertúlia

En una tertúlia literària hem sortir a parlar del voluntariat. De fet, una de les protagonistes realitza un voluntariat per sortir d'una situació depressiva, i això ens ha portat a comentar el voluntariat, amb diferents exemples, on alguns dels tertulians hi haurien participat. És per això que he tingut ganes de treure-ho com a tema del meu post d'avui, sobretot tenint en compte que estem en període electoral i que a la premsa només hi trobes més del mateix, amb poca informació que difereixi del dia abans. És un anar donant voltes sobre el mateix i resulta prou cansat. En tenim per un mes més.

    L'obra és "Les vencedores", de Laetitia Colombani, l'autora de "La trena", que de ben segur coneixereu molts de vosaltres. Però no us parlaré de l'obra que, tot sigui dit de passada, us animo a llegir, si més no per conèixer uns fets d'ara fa cent anys que per a molts ens havien passat desapercebuts, sinó que voldria parlar del voluntariat, i molt concretament d'aquell voluntariat que té com a principal destinació l'afavorir la situació de persones que s'ho passen malament, ja sigui perquè han hagut de deixar la seva terra, per guerres o necessitat d'alimentar-se, però també d'aquelles que, vivint al seu propi país, no tenen els recursos necessaris per viure amb dignitat.

    Com que els nostres governs no se n'ocupen el que caldria, no redistribueixen la riquesa, com caldria esperar, es fa necessària la col·laboració de persones que, de manera altruista, dediquen part del seu temps i la seva vida, als altres. I no tothom n'és capaç. Hi ha formes de voluntariat més fàcils i accessibles, i d'altres molt més compromeses.

    D'alguna manera l'obra ens ha fet pensar en situacions actuals que no sempre tenim presents, com per exemple les persones que viuen al carrer, sense sostre. Les dones, concretant encara més, i que ho pateixen d'una manera més cruel que no pas els homes. El relat, encara que novel·lat, de les pròpies afectades ens ajuda a entendre una mica més què significa no tenir un aixopluc segur i haver de dependre de la caritat dels altres. És cert que cada cas és un món, i que no ho podem generalitzar, però en tot cas es tracta d'unes circumstàncies que nosaltres no voldríem experimentar. Les persones voluntàries poden fer molt per suavitzar les condicions de vida de les que ho pateixen.

    I com que l'espai no em permet aprofundir en el tema, deixo dit que no sempre ens veiem capaços de fer el pas i apuntar-nos al voluntariat, i un motiu pot ser prou contundent: estem preparats per compartir situacions injustes i difícils? Sabrem posar-nos al seu lloc i no limitar-nos a ajudar? La resposta no és fàcil.

La plantilla del país

Tot i que no acostumo a parlar de futbol en el meu blog, bàsicament perquè no hi entenc gens, ni tampoc ho considero una cosa important, avui sí que voldria referir-m'hi aprofitant que ahir a la nit es va celebrar la final de la copa del rei, i que va guanyar-la un equip on tots els seus jugadors són del país, l'únic supervivent d'un fet que havia estat habitual, però que ja fa molts anys que cap dels altres equips de futbol de la seva categoria ha mantingut. L'Athletic de Bilbao.

    La final era entre l'Athletic i el Mallorca, un equip que tampoc destaca pels títols aconseguits i que de ben segur caldria analitzar i premiar el seu èxit. Ells no varen guanyar, però van ser capaços d'arribar a la final, quan equips amb uns pressupostos molt superiors, com poden ser el Barça, el Real Madrid i l'Atlético, per posar tres exemples, no n'han estat capaços.

    Tot això em fa pensar en la importància de l'esforç, el treball i la feina de cada dia, que tard o d'hora reben la recompensa. L'Athletic ha trigat quaranta anys a tornar aixecar la copa, i és el segon equip amb més títols d'aquesta competició, després del Barça. I això ho ha aconseguit amb la plantilla formada al País Basc, amb Navarra inclosa, enfrontant-se amb equips que compten amb els millors jugadors del món. 

    És per això que sempre he defensat aquest equip, i n'he estat seguidor, encara que l'hagi vist jugar en poquíssimes ocasions, però sempre he valorat el seu esforç, la seva política de treballar amb els jugadors de casa, defensant els colors i el país.

    Segurament no tot són flors i violes, i hi ha coses a millorar, però només per aquest fet considero que val la pena tenir-los en compte. De petit em varen fer veure que la política seguida per aquest club de futbol era d'admirar i, tot i que no soc futboler, no he deixat d'apreciar-lo i desitjar-li tota la sort del món. És per això que sempre que surt a la conversa el tema futbol, jo dic que soc de l'Athletic.

Una escapada a l'Empordà

Una escapada a l'Empordà sempre resulta interessant, encara que només sigui per treure-hi el cap una estona. Avui hem gaudit d'una breu visita a la seva capital, Figueres, recordant una poeta, novel·lista, assagista literària i esplèndida persona, que va néixer a Vic i va arrelar a Figueres i la seva comarca. Hem fet un recorregut pels indrets que va freqüentar, però sobretot hem recordat fragments de la seva obra. Com molt bé haurem encertat, estic parlant de la Maria Àngels Anglada d'Abadal.

    Aquests moments són els que agraeixes poder reviure, admirant a persones que han aportat el seu coneixement, el seu art, el seu pensament, la seva obra, i que et donen forces per afrontar les dificultats que se't presenten. És una sort compartir moments on la intel·ligència, el gust, la riquesa del llenguatge, la bondat de les paraules, el record del passat, la memòria de la cultura mil·lenària són presents, i deixen fora la ignorància, la mesquinesa, la incultura, la grolleria... amb què ens inunden les xarxes socials i els mitjans de comunicació. Com podem perdre tant el temps amb bajanades si tenim la possibilitat d'endinsar-nos en un món de saviesa i bon gust literari?

    Enguany farà vint-i-cinc anys que la vàrem acomiadar a la església de Sant Pere, però continua molt present a tots els àmbits culturals del nostre país. I a mi m'ha fet una especial il·lusió participar en aquest acte que pretén potenciar la difusió de la seva obra entre els adolescents a qui hem de fer conèixer tot el llegat cultural del nostre país, perquè no caiguin en la vulgaritat i l'oblid.

    A la tarda hem fet una escapada al petit poble de Vilamacolum, on va néixer Jordi Geli, amb qui la Maria Àngels es va casar i formar una família. M'ha cridat l'atenció l'església, del segle XI-XII, i el seu entorn. A pocs quilòmetres hi ha Sant Pere Pescador, amb les seves platges, m'imagino que inundades de gent a l'estiu. Avui hi havia molta quietud. Tenim un gran país, i necessitem cuidar-lo!

Engrescar a participar

Tenim la sort de viure en una vila amb molta activitat cultural, esportiva i lúdica, que et permet assistir a molts actes sense bellugar-te, i això no sempre s'aprecia ni es valora suficientment. Ja sigui la pròpia administració local, amb totes les seves àrees, o a través de les entitats presents al municipi, gairebé cada dia de la setmana, i de manera especial els caps de setmana, ens trobem amb una agenda farcida d'actes on poder participar, aprendre i gaudir de les explicacions i experiències.

    És bo potenciar-ho i que no decaigui, sobretot en un temps que creix el desànim, les pors i l'angoixa per tot un conjunt de circumstàncies que no s'han acabat de resoldre. Tots en tenim unes quantes al cap, i no cal anar-les repetint, més que tot per no convertir un escrit que pretén ser positiu, en tot el contrari.

    Tot i així tenim una assignatura pendent on cadascú de nosaltres hi pot contribuir per millorar-la. Em refereixo a la participació d'aquests actes d'una bona part de vilatans que encara no han fet el pas. Convindreu amb mi que als diferents actes que s'organitzen hi ha un conjunt de persones que es repeteixen, que ens hi trobem, i ens ho passem molt bé, però que hi podríem convidar i esperar veïns, amics i familiars que no es prodiguen tant.

    Segurament hi ha persones que no en tenen cap necessitat, però estic convençut que n'hi ha d'altres que els falta l'empenta inicial per sortir de casa i participar-hi. Passa una mica com amb la lectura, que si no hi ha hagut costum a la família, o no s'hi ha entrat de petits, pot arribar un dia que un s'hi aficioni i descobreixi la importància de llegir, i ja no ho deixi mai més.

    Seria bo que aquestes persones que no ho acostumen a fer, les animéssim a participar als actes que organitza l'Ateneu o l'Aula d'Extensió Universitària. Assistir als cursos que programen diferents entitats com l'AFA, el Casal de Joventut Seràfica, el Teatre Principal, la Biblioteca, el Museu d'Arenys, i més entitats que em deixo i que fan una feina interessant, que no es poden perdre.

L'exemple a no seguir

Si fóssim una mica espavilats podria pensar que el fet que a comunitats autònomes com el País Valencià, les Illes Balears, l'Aragó o Castella i Lleó estiguin governades pel PP amb el suport de Vox, ens hauria de servir per no caure en l'error de donar-los els vots a la resta de l'Estat. Els ciutadans d'aquestes comunitats serien els conills d'índies, el laboratori que ens salvaria de caure a l'infern. El problema, però, és que o bé no som prou intel·ligents, o som uns masoquistes, i no seria res estrany que aquests partits arribessin a la Moncloa.

    S'ha pogut comprovar, a les comunitats amb llengua pròpia diferent al castellà, de quina manera estan lluitant per arraconar-la en pro del domini absolut del castellà. Que enlloc es valori el coneixement del català! Però no només són bel·licosos en qüestió de llengua, sinó també em memòria històrica, defensant el franquisme, que és d'on han mamat tots ells i en són uns declarats nostàlgics.

    Per educar els fills a vegades et referies a tot allò que no han de fer. Això és caca! I en el cas dels governs autonòmics governats per l'extrema dreta seria un exemple a seguir. Però no! Probablement no tenim a ningú que ens digui que allò és el que no s'ha de fer mai, i per això em fa témer que la mala experiència dels ciutadans sotmesos al govern de l'extrema dreta no ens salvarà de res.

    I amb això no intento dir, com alguns pretenen, que els ciutadans no sabem votar. El que passa és que estem tan desencisats, ens han enganyat tantes vegades, ens venen tantes promeses que no s'acaben complint, que ja no sabem a qui donar el nostre vot. Intentem votar el menys dolent, però no tenim un ventall gaire elegant on escollir. Ara, que estem en precampanya electoral, podem veure com es mouen alguns polítics en temes que durant tres anys han estat incapaços de fer, i que ara ens ho venen com la gran fita, la solució a tots els nostres mals.

Els efectes del temporal

Els desastres produïts aquest cap de setmana al litoral català ens haurien de mobilitzar per trobar una solució, tenint en compte que tot fa pensar que això anirà a més. És cert que no es tracta de cap novetat, i tots recordem fets semblants al llarg de la història, però no ens podem permetre viure sempre amb el neguit de què pot passar. Som conscients que no s'ha obrat correctament i que s'ha construït on no tocava. Fer marxa enrere no és fàcil, sobretot quan t'adones que encara avui dia s'està malmetent la costa, per culpa d'uns governs locals que juguen amb l'especulació i tenen un concepte del medi ambient molt atrotinat.

    A la nostra vila l'afectació s'ha produït en dues platges, amb una edificació que ha quedat descalçada, en un espai on fa uns anys es va obrir l'espigó que protegia l'entrada d'aigua. No soc un entès en la matèria, però m'agradaria saber qui va decidir fer-ho i els motius que tenia. Aparentment era una decisió errònia, però aquí ho deixo.

    Davant d'aquests fets és quan m'adono que els nostres governs no trepitgen el territori i només reaccionen quan es produeixen els desastres, just per tapar forats, a l'espera de quan torni a passar, que probablement ja hi haurà altres persones al capdavant. Aquesta manera de fer és la que ens enfonsa i ens deixa a la cua en molts aspectes. Ahir parlava de les energies renovables i també podríem recuperar l'exemple de l'habitatge social i els lloguers protegits. 

    I per això em fa tanta ràbia les promeses electorals que no aborden els problemes més immediats, i anem vivint d'una il·lusió que ha esdevingut malaltissa. Una mica de culpa la tenim nosaltres perquè ens agrada que ens parlin de grans projectes, i la cosa menuda, però que és tant o més necessària, no genera prou expectatives i... els polítics volen vots, i aquests acostumen a arribar tot enlluernant la ciutadania.

    Potser hauríem de començar al revés, i fer veure als polítics que estem cansats de grans promeses i que preferim la feina ben feta, la feina del dia a dia, la feina que ens permet avançar com a país pròsper, amb els serveis més elementals resolts i ben resolts.

    Haurem d'esperar que passi la febre de la campanya electoral per poder tocar de peus a terra, encara que no tenim cap garantia que els resultats permetin la constitució d'un govern fort per desencallar-ho tot.

Es fa llarg

Mentre els polítics catalans estan fent mans i mànigues per quedar bé davant la ciutadania i retenir el seu vot, la majoria dels ciutadans ens manifestem enganyats i cansats de tantes promeses incomplertes. Què faran de diferent que ara ens ho puguem creure? El final precipitat de la legislatura ha vingut per culpa d'un projecte de casino, com si no tinguéssim prou maldecaps en què pensar i intentar resoldre. En tenen la culpa els que l'han defensat i posat com a condició per pactar els pressupostos, com aquells que l'han fet servir d'excusa per votar-hi en contra, provocant l'avançament de les eleccions.

    Intento passar de llarg de les informacions electoralistes, perquè d'alguna manera considero que ens prenen el pèl. Ens volen comprar el vot a canvi de promeses, la majoria de les quals sabem que no ens portaran enlloc. Avui el president es treia de la màniga una proposta de referèndum que no li comprarà ningú, la darrera cosa que podíem esperar en un moment de paràlisi política que s'arrossega de fa anys. 

    Ahir podíem llegir un article on es comparava la situació de les energies renovables a Catalunya i Espanya, i ens queia la cara de vergonya. No es tracta d'estar per sota, sinó anys llum. Què ha fet el govern al respecte? Si fem memòria del passat, veurem que no només no hem avançat, sinó que ens han passat al davant i ens han deixat a la cua. Si en algun moment érem motiu d'exemple, avui més aviat ho som d'escarni. I amb aquests líders, que no hi ha manera de rellevar, les expectatives són funestes. 

    Ara seria l'hora de fer un repàs de tot el que s'ha fet i el que ha quedat pendent, i presentar projectes concrets que ens facin avançar. En lloc d'això ens fan viure de la nostàlgia, de somnis que s'han esfumat i que pretenen reactivar sense tenir cap estratègia ni possibilitats de fer-ho realitat. Aquest engany permanent resulta cansat i avorrit, i propicia un augment de la desafecció i molt poques ganes d'anar a votar.

    Anem a unes eleccions on ningú aconseguirà la majoria absoluta, i ens trobarem novament amb grans dificultats per arribar a qualsevol pacte, sobretot per rivalitats personals. Ens podem trobar que passin uns quants mesos de desgovern amb el que això representa per a l'economia del país. Si fins ara hem anat enrere què no passarà sense un canvi de timó i empenta?