Què és veritablement real?

Cada vegada rebem més informació i no obsta perquè visquem desinformats o bé dubtant de si allò que ens diuen és realment cert o ens estan enganyant. Aquesta aparent contradicció ve propiciada per una manca d'anàlisi i racionalització del nostre pensament, i de la capacitat o falta de costum de contrastar les notícies i informacions que ens arriben.

Què és real i què és imaginació? Som capaços de distingir allò que és d'allò que ens sembla que és? Hi ha qui té molt interès i poder com per fer-nos creure coses que no són. Ens poden convèncer fàcilment i ser incapaços d'adonar-nos que allò que ens diuen és fals, que no està passant, que és una adulteració de la realitat.

Si busquem el concepte de realitat ens diuen que la realitat és el conjunt de tot allò que efectivament existeix, en contrast amb tot allò que és imaginari o tot allò que sembli altra cosa que el que és. Per tant, quan analitzem uns fets, una situació, la nostra manera de ser, de concebre la vida, ens condiciona i podem estar imaginant coses que no són.

Avui, que és tan fàcil escampar notícies, opinions, declaracions, i arribar molt lluny, a persones que no ens coneixen ni tenen un criteri determinat de segons què, és un perill no aturar-se a analitzar allò que ens arriba, abans d'acceptar que és cert i que no es tracta d'una manipulació de la realitat pels interessos que sigui.

Comencem a estar cansats de les xarxes socials, on persones anònimes, o ni tan sols persones, sinó enginys tecnològics, sentencien, si no critiquen i insulten, simplement per embrutar i no aportar res de positiu. Sembla que aquest és el camí de no retorn, que no ens pot fer claudicar dels nostres principis, i ens ha de fer forts per ser capaços de discernir què és real i que és imaginari o interessadament manipulat.

Una relliscada desafortunada

Més d'una vegada he escrit que les notícies que ens arriben s'han de contrastar, sobretot si la font no és de la nostra total confiança. Hi ha voluntat de desinformar i també hi ha desconeixement de moltes coses. És fàcil precipitar-nos, i ara amb les xarxes socials que tenim tant a mà, podem caure en el parany d'escampar notícies falses o equivocades.

També he parlat en el meu blog de la crítica que els professionals de la informació fan de les xarxes socials, defensant els mitjans de comunicació, però que no es deslliuren de poder-la pifiar, per no dir d'aquells mitjans periodístics que tenen una voluntat manifesta d'intoxicar i tirar l'aigua al seu molí.

Avui he vist que TV3, al programa informatiu del 324 havia fotut la pota, afirmant que el president Francesc Macià havia estat afusellat. Evidentment es tractava d'una confusió de presidents. La gent se'ls ha tirat a sobre i jo, que no miro gaire la televisió, me n'he assabentat aquesta tarda. Vaig tard.

Un error el pot tenir tothom, fins i tot un conjunt de persones com pot ser el redactor de la notícia, la presentadora i l'editor del telenotícies, però ja és mala sort o potser desmanec. El problema és que un error com aquest provoca molta desconfiança al mitjà informatiu. Tots, o gairebé tothom, sabem que Francesc Macià no va ser afusellat i, per tant, no ens han confós, però què passa quan desconeixem el fet i només ens arriba per la premsa o la televisió? Quina credibilitat li hem d'atorgar a TV3?

Ja sé que no cal inflar la pilota més del compte, però és bo fer-hi referència i recordar que cal ser molt curós en la redacció i difusió de les notícies. Hi ha errors imperdonables. A tot això, si hi afegeixes la sensibilitat que tots tenim en el fet català i la història del nostre país, l'error és doblement greu.

M'imagino que TV3 ho va corregir immediatament i es deu haver disculpat. No ho he seguit. Potser no cal exigir responsabilitats o represàlies, però una estirada d'orelles als culpables de l'error sí. Estic convençut que l'errada haurà provocat un descens en la credibilitat de "la nostra". TV3 no passa pel seu millor moment i només li falta relliscar d'aquesta manera. Diuen que dels errors se n'aprèn. A veure si és veritat.

Periodisme i xarxes socials

L'article del senyor Burgaya a l'ARA m'ha servit per escriure aquest post sobre les xarxes socials i el periodisme. En més d'una ocasió he parlat de les xarxes socials. Tothom en parla perquè són molt presents a la nostra vida. La majoria hi anem a parar per assabentar-nos de coses que potser ens passarien de llarg, però és cert, i no em canso de dir-ho, que hem de ser molt cauts a l'hora d'agafar-nos seriosament tot el que allí hi trobem. 

Rebutjo d'entrada els escrits anònims. No em generen confiança. Defenso la llibertat d'expressió, sempre que sigui respectuosa, però vull que les persones que ho escriuen donin la cara i signin amb el seu nom. Amagar-se sota l'anonimat convida a insultar i això no és bo per a ningú. Opinar és lícit, i és important saber qui ho diu i per què ho diu.

Certament, les xarxes socials esdevenen fàcilment tòxiques. No tot el que hi ha escrit és fals i enganyós, però necessitem posar-ho en quarantena. Ja sigui perquè els seus autors van amb mala fe, o per ignorància i desconeixement real dels fets que es relaten. Dit això, però, em guardaria prou de pensar i afirmar que tot el que escriuen els periodistes és cert i benintencionat. Com a tot arreu, hi ha interessos amagats, o no tan amagats que fan dir coses per enredar i confondre la gent.

És per això que no estic gaire d'acord amb qui creu que les xarxes socials són el mal de la nostra societat i que els periodistes i mitjans de comunicació són la virtut personificada. En tenim prou exemples. Només ens cal llegir els titulars de la majoria dels diaris espanyols, tots ells en l'òrbita dretana i extrema, quan parlen de Catalunya i els catalans. Nosaltres en som testimonis directes i també honestos quan pensem que no tot ho fem o ho hem fet bé. 

La desconfiança en el periodisme també ha ajudat a acostar la gent a les xarxes socials i el desengany que ens ha ocasionat segons quin article periodístic, també ha fet que no trobéssim tan greu el que es diu per les xarxes. 

La conclusió final és que tot el que llegim necessita ser contrastat abans de creure'ns-ho cegament. No sempre tenim la possibilitat de comparar les notícies per poder valorar-ne la veracitat, però en tot cas hem de vigilar què ens diuen i, sobretot, no difondre-ho sense estar segurs que allò que hem llegit és realment cert. No podem contribuir a la desinformació.

Tot l'esforç per millorar la convivència

La Regidoria de Drets Socials de l'Ajuntament d'Arenys de Mar ha convocat per avui a la tarda una reunió per parlar de civisme i convivència, amb la intenció de trobar els indicadors que permetin millorar-ho, i dissenyar una campanya de sensibilització vers el civisme i la convivència. Crec que és una molt bona idea i em sap greu no poder-hi assistir. Tot i així intentaré anar-ho seguint per l'interès que em desperta i la necessitat que hi veig de millorar el nostre comportament, que sovint és esclau de la desinformació.

    Avui mateix, abans de dinar, he anat a parlar a una senyora que es trobava al carrer de casa alimentant els coloms. Li he dit amb la màxima cordialitat possible que allò que estava fent no era permès i que calia deixar de fer-ho. He parlat de la possibilitat que alguna persona la denunciés, però que jo només em veia obligat a comentar-li per si ho desconeixia. La seva resposta ha estat, efectivament, que ho desconeixia, que no ho acostumava a fer, i que no ho faria més. No sé si m'ha mentit o no, però crec que he actuat com calia, sempre amb la màxima consideració.

    Estic convençut que hi ha moltes persones que no actuen correctament per ignorància, per desconèixer les normes de comportament que ens hem marcat com a societat, i per això són importants les campanyes informatives que des de l'Ajuntament cal endegar periòdicament, en tots els àmbits. En l'àmbit del civisme i també en l'àmbit de la mobilitat. I parlo de mobilitat perquè precisament aquest dissabte 16 de març entra en vigor la nova ordenança de mobilitat. Una ordenança que regula entre altres coses l'ús dels patinets elèctrics, i que deixa en evidència molts comportaments actuals que a partir d'ara s'hauran de canviar.

    Les ordenances són claus per regular la convivència en una vila com la nostra, però normalment es desconeixen, i encara que això no és excusa per no complir-les, sí que és important tot l'esforç que es pugui dedicar a informar a la gent, amb molta pedagogia, argumentant el perquè de la seva regulació, i animant a tothom a complir-les, per al bé de tots.

    Espero i desitjo que la convocatòria d'aquesta tarda sigui tot un èxit. Que les persones que hi puguin assistir hi puguin dir la seva, i arribin unes propostes a difondre a la resta de vilatans, amb l'únic objectiu de millorar la nostra convivència i sentir-nos encara més orgullosos de la nostra pertinença a Arenys de Mar.

Una premsa que fa fàstic

Vivim un temps molt complicat políticament parlant. El paper que juguen les institucions i els diferents governs no sempre és el que voldríem, ni són exemples a seguir. Molts polítics han col·locat la política en el punt de mira, ja sigui per corrupció o per la seva incapacitat de liderar projectes polítics honrats, i amb un esperit clar de servei públic. Malgrat això, la societat no està exempta de culpa i no són els polítics els únics que haurien de fer una reflexió profunda i canviar actituds.

La premsa espanyola està fent molt mal a la societat, perquè ja no es tracta que mantinguin una actitud esbiaixada de la realitat i que tirin l'aigua al seu molí, sinó que desinformen i menteixen descaradament, fins al punt de fer creure falses mentides. Ja no és exclusivitat dels polítics enganyar els ciutadans, sinó que la premsa hi juga fort i aconsegueix desestabilitzar la societat.

Espanya té un problema greu amb la premsa i això tard o d'hora ho pagarem car. Els catalans estem molt acostumats que la informació que surt publicada ens perjudiqui amb falsedats continuades, però no som només nosaltres els que en rebem les conseqüències. La dreta espanyola ha trobat en la premsa un aliat perfecte per deteriorar la convivència per tal d'aconseguir fer fora l'esquerra de qualsevol possibilitat de govern. L'esquerra no sempre n'és conscient.

Llegir la premsa espanyola en la distància resulta indignant, però el més preocupant és que hi ha molts espanyols que no tenen cap alternativa per poder contrastar el que llegeixen, i de tant insistir-hi que les mentides semblen veritats.

Ja sé que és un problema global i que, per exemple, els nord-americans ho han viscut en la pròpia pell des de la proclamació de Trump com a president dels EUA. Espanya, però no queda enrere, i el suport que la premsa dona a la dreta i l'extrema dreta espanyola és significatiu. L'esforç per contrarestar les mentides de la premsa és important, i aconsegueix desgastar l'esquerra. Amb això no vull que s'entengui que es tracta d'una baralla entre bons i dolents. A tot arreu hi ha temes a resoldre i culpes repartides, però en el cas de la premsa, és ben clar a quin camp juguen i a qui volen afavorir, encara que sigui carregant-se els principis d'honestedat. No dic que s'hagi de comportar amb independència i objectivitat, sinó tan sols amb honradesa.

Contrarestar la desinformació independentista

Diu el govern de l'Estat que estan preparant una estratègia per contrarestar la desinformació independentista, és a dir les fake news que s'han dedicat a escampar els independentistes, amb imatges de la policia del Xile de Pinochet i demés. Trobaria bé que l'Estat fos transparent i enviés a tot el món el que estarà passant durant el judici, també el que ha passat abans. Esclar que si l'encarregat de fer-ho és el ministre d'Exteriors, ho tenim pelut. No conec un mentider compulsiu tan gran com el senyor Borrell. Potser el senyor Guerra s'hi assemblaria força!

Malgrat la força que pot representar aquesta batalla del senyor Borrell i cia, tenim la sort que la premsa europea és molt diferent de l'espanyola. La premsa a Espanya està venuda i és el clar exemple de la desinformació. Els pobres espanyols no tenen més opció que buscar a fora les notícies, però això ho fa una mínima part, com és lògic.

Estic convençut que els jutges no estan tan tranquils com ara fa un any i n'hi ha més d'un que pensa que al final sortirà la veritat, però també tenen clar que cal salvar els mobles i que els és més beneficiós continuar de la mà del govern estatal i els poder fàctics espanyols, que no pas optar per impartir realment la justícia.

S'ha dit i es continuarà dient, encara que molts ho volen amagar, que si algú no ha transitat, ha estat el món judicial i policial. Els altres s'hi han sentit molt còmodes, i ara, de la mà de Vox, surten a la llum pública, perquè tenen el vent de cara. Us recomano la lectura de l'article d'Adrià Alcoverro al diari ARA.