Prohibir o educar?

Una de les notícies d'aquests dies és l'anunci del president del govern espanyol de prohibir l'accés a les xarxes socials als menors de 16 anys. A partir d'aquí ha saltat la polèmica amb comentaris a favor i en contra d'aquesta mesura, sovint sense analitzar-ho a fons, o bé per interessos econòmics, com podria ser el cas d'Elon Musk.

Si em deixen escollir, sempre prefereixo educar que no pas prohibir. Les prohibicions han de quedar molt justificades. Han de ser per fets molt evidents que resulten perjudicials en qualsevol sentit. En aquest cas la prohibició d'accedir a les xarxes socials als menors té la intenció de protegir-los de la contaminació de les xarxes, per un mal ús o la voluntat de manipular els usuaris. Si són menors, acostumen a ser més vulnerables. Tot i això, no podem suposar que els adults estiguem al marge d'aquesta manipulació. Malauradament, hi ha prou exemples que ho posen en dubte.

Sempre he defensat que l'educació s'ha de practicar a la família. No podem pensar que serà l'escola, els amics o l'entorn mediàtic qui se n'encarregarà. Massa famílies s'han alliberat d'aquest deure i després se'n penedeixen quan ja és massa tard. També és cert que no totes les famílies tenen capacitat per educar bé els seus fills, però segur que serien l'excepció. Ens hi arrepengem i que sigui un altre qui ho entomi!

Si des de casa es controlés més l'ús d'Internet i l'accés a les xarxes dels nostres fills, probablement no caldria arribar a l'extrem de prohibir-ho per llei. Potser és l'evidència que aquest control, que no és fàcil, no s'està fent, i per això es proposa la regulació per llei.

L'altre tema que va de bracet és la manera com es podrà fer efectiu el control perquè els menors no puguin accedir a les xarxes socials. Estic segur que hi ha maneres de fer-ho, però no seran senzilles i, com sempre, feta llei, feta la trampa. 

Segurament tindrem temps per anar-ne parlant. Ara només es tracta d'un primer avís. Seria interessant aprofitar l'avinentesa perquè els pares i mares reflexionessin amb els fills sobre els perills de deixar-se influir per les xarxes socials i la necessitat de créixer de manera crítica i ferma per enfrontar-se a tots els enganys amb què es trobaran al llarg de la vida.

Què passa amb Marlaska?

Setmanes enrere, quan va tenir lloc la darrera remodelació del govern espanyol, molts es varen estranyar que Marlaska continués en el càrrec. Què passa amb aquest senyor? Algú li té por? Exerceix algun poder que permet el president espanyol moure's lliurement?

El passat del senyor Marlaska el situa a l'òrbita del PP i per tant com un infiltrat dins del PSOE, amb un càrrec prou significatiu. Ara, amb el retorn forçat de menors al Marroc, ha tornat a sorgir la polèmica. No sé si amb raó o sense, el cas és que tot el que envolta al senyor Marlaska està ple de secretisme i falta de transparència. Precisament és això el que s'exigeix al ministre, que sigui transparent.

En què es basa el ministre per retornar a la força els menors de Ceuta? No estan protegits per la llei vigent de defensa dels menors immigrants? Com és que contra l'opinió d'entitats i els dubtes de la Fiscalia i del propi de defensor del poble, el ministre enviï al Marroc els menors que varen entrar a començaments d'estiu a Ceuta?

No ens agrada la manera d'actuar del senyor Marlaska. És una manera autoritària i gens transparent que provoca desconfiança i ens recorda uns altres temps. No ens encaixa la figura i manera de fer del ministre dins del govern que el mateix president ha declarat el més progressista de la història d'Espanya. Voldríem un canvi de personatge i no sabem què el manté en el càrrec.

No és la primera vegada que el ministre Marlaska destaca per la seva manera de pensar i obrar, i provoca disfuncions i diversitat de criteris entre els dos partits que comparteixen el govern de l'Estat. La resta de ministres socialistes ho veuen bé? Ens poden explicar bé els criteris a l'hora de prendre decisions com les actuals del senyor Marlaska?

Amb actituds com les del ministre Marlaska, no és estrany que el poder judicial es mantingui amb els ulls oberts per si li toca actuar. La gestió dels menors immigrants no acompanyats no és clara i necessita molta transparència per entendre-la i, sobretot, poder jutjar si és justa o no. És per això que personatges com Marlaska no ajuden a tranquil·litzar la situació i aquesta desconfiança que generen no és bona per a la salut democràtica de la nostra societat.

El govern municipal vol cedir la Raureta a la Generalitat

M'ha cridat l'atenció la notícia que el grup municipal majoritari a l'oposició votaria en contra de la cessió, per part de l'Ajuntament a la Generalitat, de la finca de la Raureta, per gestionar un centre de menors. De fet, a l'edició d'aquest mes d'abril de la revista L'Agenda ja en parlaven. M'agradaria, però,  tenir la versió de l'equip de govern per tenir més coneixement de causa, però no he sabut trobar informació al respecte al web municipal.

Considero que la creació d'un centre de menors a la població és prou important com perquè el Ple municipal pugui aprovar la cessió de la finca per unanimitat. Per una banda perquè s'està parlant de la cessió d'un patrimoni important, que ara no és utilitzat, però per altra banda perquè el fet que hi hagi un centre de menors a la vila comporta també una sèrie d'efectes a tenir en compte, un dels quals és l'escolarització dels residents.

A tot això cal afegir que la Raureta havia estat promesa a l'entitat Junts Autisme, perquè hi desenvolupi el seu programa, molt ambiciós, i que tenien coll avall. Desconec si l'oferiment que l'Ajuntament ha fet a l'entitat de l'edifici Stella Maris ha estat acceptat per Junts Autisme, perquè tampoc n'he trobat la informació.

Crec sincerament que, en tractar-se d'una actuació destacada, val la pena anar-hi de la mà tots plegats, i no pas perquè es pugui qüestionar la creació del centre de menors, sinó per evitar mals entesos i lligar tots els caps necessaris perquè la iniciativa sigui favorable i ningú se n'hagi de penedir.

Hi ha moltes coses que no haurien de funcionar només amb majoria simple, sinó que caldria buscar la unanimitat, sobretot en aquelles actuacions que d'alguna manera hipotequen la vila, o deixen una petjada important durant molts anys. Confio que el govern ens passarà informació més detallada, sobretot ara que es parla tant de transparència i participació.

Encara estem confinats?

Veient les imatges d'avui, primer dia que els menors de 14 anys podien sortir a passejar pels carrers i places, m'entra el dubte si encara continua el confinament o bé ja s'ha acabat. Davant del dubte m'he quedat a casa. Jo no tinc cap menor per poder acompanyar i passo dels 60. Les imatges, però fan pensar que tothom ha sortit al carrer. Qui ho controla?

No vull entrar en la polèmica entre el govern de l'Estat i els diferents governs autonòmics que en discrepen, però la impressió que tinc és que això és xauxa. No hi ha qui ho controli, ni l'estona que els menors fa que ronden pels carrers, ni els quilòmetres que han recorregut. L'única cosa que es pot veure fàcilment és la distància entre les persones, i la veritat és que les imatges et diuen que no s'està respectant.

M'imagino ja la crítica del govern català dient que les decisions preses pel govern espanyol són imprecises, sense cap mena de sentit comú i que es valen del seu poder recentralitzador per manar i fer complir les seves ordres a tothom, encara que siguin ordres errònies.

És cert que les mesures del govern català eren més restrictives, afegint franges horàries segons les edats dels menors i a més incloïen els adolescents fins als 18 anys. No podrem dir si el resultat hauria estat millor o no. Només hem de parlar pel que hem vist, i com que al ministre Salvador Illa li sembla bé, doncs el govern quedarà satisfet. Tant de bo no tinguem un disgust abans de catorze dies!

Top manta i policia

Intentar resoldre el tema del top manta amb més policia és un error. Si el que es vol és que en uns indrets concrets no hi hagi el top manta, és clar que amb policia de guàrdia dia i nit, ho aconseguiran, però aturaran els top manta d'arreu? Posaran policia a tots els barris, carrers i places de Barcelona? i de la resta de poblacions catalanes?

Si es vol eliminar el top manta s'ha de treballar d'origen. Entendre per què passa, quines són les causes i com es pot resoldre perquè no hi hagi persones que s'arrisquin a que se'ls confisqui tot el material. No és fàcil, no dic que sigui fàcil, però és molt clar que amb més policia al carrer no ho solucionen, sinó que en tot cas ho maquillen, que quedi maco, però res més.

Vivim en una societat que es confonen les causes amb els efectes. El mateix podríem dir dels menors no acompanyats que tenim en diferents poblacions. Tot i la bona voluntat de molta gent (mentors) de col·laborar en la seva inserció a la nostra societat, si l'administració no fa res per resoldre els problemes de base, no s'aconseguirà res. Com els podem inserir en el món laboral? Com aconsegueixen papers per poder viure amb normalitat? Fa massa temps que parlem de la llei d'estrangeria, que no resol els problemes, sinó que els provoca, els accentua. No es dispensa permís de residència si no hi ha contracte de treball, però aquest no s'obté si no hi ha permís de residència. Un peix que es mossega la cua i que els nostres polítics no volen solucionar.

Una tarda amb els "mena"

Cal felicitar la iniciativa d'organitzar un pícnic a la platja amb els menors no acompanyats residents a la vila i els seus mentors. Esta vist i comprovat que només compartint estones amb les persones aconsegueixes fer fora molts prejudicis. Si a l'Estat espanyol hi ha aquesta catalanofòbia tan encesa és, a part dels errors que haguem pogut cometre nosaltres i la manipulació de la premsa espanyola, degut al desconeixement mutu. Parlant la gent s'entén, però simplement compartint una vetllada pots trencar molt estereotips.

Ahir dissabte a la tarda ens trobàrem una colla d'arenyencs que vivim situacions ben diverses, per compartir el menjar que entre tots vàrem preparar, i escoltar un conte i una interpretació musical. A vegades no cal muntar grans espectacles ni filigranes, quan el que importa és compartir. Veure que som diferents, però tots som persones, i que aquells rumors, a vegades intencionats, no són més que rumors, que al darrere hi ha persones que estan fent un esforç molt gran per aconseguir ser respectats i trobar un camí a seguir a la seva vida, una vida que no els ha estat fàcil.

Felicito els mentors i les seves famílies i encoratjo tothom a ser respectuosos i comprensius davant d'una situació que és clarament injusta, la que pateixen aquests menors vinguts de fora.

Tenim l'ultra més a prop del que ens pensem

Arran dels fets del Masnou d'ahir vespre-nit, amb una persona detinguda i uns quants ferits, voldria recordar que la xenofòbia i el racisme no és cosa d'ara, sinó que es troba latent des de sempre, amb la diferència que ara entre tots hem obert les portes a grups d'extrema dreta que es troben més valents manifestant-se i actuant contra les persones migrants, en aquest cas els menors no acompanyats que la Generalitat tutela a diferents poblacions del país.

Hauríem d'aprofitar l'avinentesa per fer visibles aquests xenòfobs, que tothom els hi posés cara perquè sapiguem qui tenim al nostre costat. Hem de fer molta pedagogia entre la població, perquè en el fons de cadascú hi ha uns elements distorsionadors que tenen molts punts per caure en la xenofòbia, però amb els delinqüents, amb els que ataquen els immigrants o els homosexuals, no hi ha més pedagogia que tancar-los per fer-los fora de la nostra societat i que entre reixes aprenguin la lliçó.

Aprofitem cada ocasió per proclamar el dret de tota persona a viure lliurement, al marge de quina sigui la seva raça, religió, cultura i color de la pell. No podem girar-nos d'esquena d'aquells que no han tingut la sort de néixer en situacions més favorables i que han hagut de renunciar a tot el que tenien per anar a buscar fortuna a terres llunyanes, aparentment riques i prometedores, però que són víctimes de la xenofòbia i el racisme despectiu injustificable.

No podem condemnar un col·lectiu pels actes d'uns pocs

El que veritablement genera més confiança és que es detingui el criminal i sigui penat pels seus actes. Malauradament es veu massa sovint que un delinqüent entra per una porta i surt per una altra. Aquesta aparent inseguretat què molta gent sembla patir es veu augmentada per la manca de confiança en les autoritats. Unes lleis massa garantistes desanimen les possibles víctimes, però també els policies que els detenen, a vegades jugant-se el físic.

Arran dels fets ocorreguts recentment a Arenys de Mar i el Masnou, és lògic sortir al carrer per no estigmatitzar tot el col·lectiu de menors no acompanyats, perquè no tots són iguals. No poden pagar justos per pecadors, però aquests han de ser arrestats i castigats. Això s'ha de veure, perquè també és un exemple per als altres.

Comptar amb aquest menors als nostres pobles és una realitat i també un risc, però hem de pensar en quina és la seva situació, i hem d'estar oberts a rebre aquests nois i noies que no han tingut la mateixa sort que nosaltres. Cal, però que les autoritats i les persones que en tenen cura, realitzin una bona feina d'acompanyament. No es poden deixar sols pels carrers i places sense cap tipus d'activitat. La seva autoestima els condiciona i no tothom té el coratge per comportar-se de manera cívic. Això s'ha d'entendre.

Si tots hi posem el nostre gra de sorra hi sortirem guanyant. No ens enganyem, el mal és a tot arreu i tempta els més pintats. Els més dèbils tenen més punts per caure-hi, però no per això els hem de condemnar d'entrada.

Hi haurà referèndum

És interessant l'article de Suso del Toro, aquest diumenge al diari ARA, que titula "Espanya creu que té lumbàlgia". De fet m'agrada llegir diferents opinions respecte a la situació de Catalunya i concretament pensant en el referèndum del dia 1-O. És evident que cadascú manifesta què pensa i per tant simplement es tracta de llegir els arguments i fer-ne el cas que vulguis.

No m'agraden les persones que rebutgen qualsevol opinió que no els sigui favorable pel simple fet de defensar coses diferents. Una altra cosa és que puguin opinar-hi en contra i argumentar-ne els motius. Hi ha alguns habituals de les xarxes que es dediquen a insultar els que pensen de manera diferent, i això potser els alleugereix la consciència, però haurien de saber que els fa menors i prescindibles.

Em sap greu que en aquests moments transcendents per a Catalunya, l'esquerra estigui tan desdibuixada i dubtosa. Voldria veure com es defensa el país des d'una posició realment progressista, amb el permís de la CUP que a vegades surt amb ciris trencats.

L'escrit de Suso del Toro ajuda a reflexionar sobre les dificultats d'entendre'ns, des de dintre, amb l'Espanya més casposa, que és la que ens governa. Hi ha una altra Espanya que encara no ha despertat, o bé es troba massa pressionada com per reeixir i exigir ments obertes als seus dirigents.

És per tot això que tan sovint comento el meu disgust per l'actitud del PSC, que s'ha deixat portar per la mentalitat del PSOE, que no és una veritable esquerra, i no té cap sentit federalista, com ens volen fer creure. L'experiència, en temps de majoria absoluta, ens ho ha demostrat.

Responsabilitat versus culpabilitat

Arran d'aquest desgraciat accident a la Costa Brava on hi ha perdut la vida un noi de 13 anys, he pensat en el grau de responsabilitat que tenim tots al llarg de la vida i que no sempre en som conscients. Parlo de responsabilitat i no de culpabilitat. Cal diferenciar els dos conceptes perquè no volen dir el mateix.

En aquest malaurat accident els monitors eren responsables dels menors que tenien al seu càrrec, però això no els fa culpables, tot i que no voldria estar en la seva pell. Malgrat poder tenir la consciència tranquil·la, el pes de la seva responsabilitat és immens i molt feixuc de suportar.

En situacions com aquesta tothom es fa mil preguntes i es qüestiona si la decisió de permetre la sortida del fill va ser encertada, si podia realment confiar en els monitors, si el lloc era el més adient per anar a visitar... totes són preguntes lògiques, però al mateix temps absurdes. Si no es demostra el contrari, segur que varen ser decisions encertades, però el risc sempre hi és, encara que et quedis a casa tancat amb pany i clau.

A la vida hem de tenir clar que se'ns demana responsabilitat i qui no la sap assumir, no farà res per a la societat on està vivint, serà un simple paràsit oportunista que només estarà pendent dels errors dels altres. Hem de responsabilitzar-nos de la nostra part d'existència i procurar actuar correctament, amb totes les precaucions necessàries perquè mai se'ns pugui culpabilitzar.

Una gestió pública caòtica amb menyspreu als ciutadans

No vull ser demagog i aprofitar un altre exemple de mala gestió pública per justificar la sortida de Catalunya del regne d'Espanya, simplement ho esmento per reclamar més voluntat política de fer bé les coses. Les deduccions que cadascú en vulgui treure, allà ell.

Fa uns dies ens queixàvem de la gestió de la Policia Nacional a l'aeroport del Prat de Llobregat, que provocava unes cues d'hores i feia perdre vols. Ara fa un any, més o menys, parlàvem de les llargues cues a l'única oficina de Catalunya per treure's el certificat per poder treballar amb menors. Avui veiem les cues de Barcelona, però també a Madrid, de les persones que volen renovar el seu DNI. 

Els defensors de l'actual govern espanyol ho veuen bé? Consideren que tenim uns bons gestors públics? Aquesta és la imatge que enviem a Europa?

No sé si amb un govern d'un altre color polític les coses anirien millor, però en tot cas no hi ha dret que la ciutadania espanyola rebi aquest mal tracte per part de les autoritats. Em consta que a Catalunya estem pitjor (penso ara amb la gestió de Rodalies...), però en tot cas no entrem en detalls i generalitzem-ho. És vergonyós i produeix ràbia i impotència sentir a dir a tot un ministre, parlant de l'aeroport, que pitjor anirien les coses si ho gestionéssim des de Catalunya! N'està convençut? Quins arguments té per defensar aquesta tesi? No sé si ho faríem igual o més bé, però difícilment ho podríem fer pitjor.