divendres, 31 de desembre del 2010

2011, any d’eleccions municipals

Avui hauria de ser el darrer dia dels grans propòsits per al nou any. Demà ja hauríem de posar-los en pràctica. El cert és que encara no he acabat d'enllestir-los i hauré de demanar una moratòria d'un parell o tres de dies per poder-ho presentar en net, sense errors ni tatxats.
A la vida d'una persona hi ha tanta complexitat que no t'ho acabes fàcilment. Tot i aquesta complexitat, massa sovint es despatxa amb simplicitat i també ximplesa. No és només la teva vida familiar, professional, cívica, política i social, sinó també el teu creixement com a persona, la teva interioritat que et farà actuar d'una manera diferent segons sigui el cas, segons el temps que hagis dedicat a la reflexió personal.
Aquest 2011 no serà un any qualsevol, sinó que comportarà canvis en la meva vida, encara que no en tots els àmbits; així ho espero. Això obliga a dedicar-hi un temps per preparar la nova situació i, si cal, decidir què n'espero. Aquí rau la necessitat de disposar d'una pròrroga.
El nostre país, encara que hagi estat al 2010, el canvi polític es produirà una vegada entrat l'any 2011, quan hi hagi tots els nomenaments fets i iniciat el nou programa a totes les conselleries. La crisi econòmica continuarà fent de les seves, però esperem que desaparegui la crisi política que en el segon semestre de 2010 ha estat asfixiant.
Demanar confiança als polítics no està ben vist, perquè l'etiqueta que duen comporta menyspreu i insult. Seria bo canviar-la per una altra que portés intrínseca la crítica constructiva, aportacions i dedicació. Segur que tot podria funcionar millor. Permeteu-me que encara cregui que això és possible i que tots plegats podem canviar el xip, si més no la majoria. 
Per aquest nou any demano, doncs, que totes les persones que senten alguna cosa per la política, per la cosa comuna, no es quedin a casa, sinó que surtin a aportar noves idees i, sobretot, treball. Que si disposen de temps lliure el dediquin a la societat des de la vessant que més els interessi, o més capaços es vegin, i si és en la política, que entrin a formar part del col·lectiu que tanta crítica rep, però que és a partir d'aquí on es poden solucionar els problemes.
L'any 2011 contempla unes eleccions municipals, que és on més falta hi ha de bons polítics i de bons gestors, on la feina és sovint poc agraïda i el contacte amb el ciutadà és continuat. És l'oportunitat de fer el pas a servir els conciutadans, a posar el gra de sorra, a donar i no només rebre. No queda massa temps. Penseu-hi!
Us desitjo un molt bon any 2011!

dijous, 30 de desembre del 2010

Una jornada particular

Avui ens hem agafat el dia lliure per desconnectar de tot allò que ens lliga dia rere dia. De fet la darrera vegada va ser a finals de juliol, i ens semblava que ja tocava. L'objectiu d'avui era sortir al matí d'Arenys sense endur-nos res de feina ni obligacions (amb una petita llicència: el mòbil connectat). La destinació: la costa brava, i més concretament, Calella de Palafrugell.
Feia temps que no hi havia anat i tampoc em vaig preparar el camí, per la qual cosa segur que hem fet més volta del compte, però anàvem molt relaxats i sense cap pressa. M'he adonat del tram d'obra parada en el desdoblament de la carretera nacional i voldria saber si tinc ben entès que finalment es reprendran els treballs. Contràriament m'ha sorprès el tram desdoblat que existeix des de la nacional fins a Santa Cristina d'Aro, em sembla que no hi havia passat encara.
Calella de Palafrugell m'agrada, sobretot ara que no hi ha gairebé ningú. No és que em molesti la gent, però les aglomeracions sí. Avui regnava la pau i tranquil·litat. Podies escoltar nítidament la remor de les onades batent contra les roques. L'aigua era clara i el dia gris. A mi no m'agrada el sol en excés, i els dies més bonics són per a mi aquells que el sol en tot cas hi és d'esquitllada. Els núvols dibuixen unes figures molt interessants.
Érem una família normal! ja no ho recordava. Tots quatre sols, cadascú expressant-se tal com és i en família. No us sorprengui. Això no és habitual.
Abans de dinar hem caminat fins a Llafranc, pel camí de ronda. Allà era pràcticament un desert. Amb prou feines un restaurant obert per servir un aperitiu, i uns veïns que endreçaven el seu local, potser per obrir la nit de revetlla.
De retorn a Calella, hem dinat. Prou bé. I de tornada hem fet una visita als diorames de Solius. La família no hi havia estat mai. I arribant a casa, després d'una parada per comprar reserves pels propers dies, hem recuperat les notícies, de la premsa que al matí no havíem dedicat temps, i a Internet de què havia passat durant el dia. El que havia succeït a l'ajuntament ja m'havia anat arribant al mòbil. Confesso la meva debilitat: no puc desconnectar del tot.
Sembla que les reaccions a la decisió de Mascarell han afluixat i la situació es va normalitzant. Tot i així, m'ha sobtat l'esverament del diputat i amic Manuel Mas (exalcalde de Mataró), segons he pogut llegir a Internet. Jo també penso que el PSC necessita asserenar-se. Crec que s'ha de re-ubicar. Però de tot això en parlarem més endavant... ara cal acabar el dia relaxadament, tal com l'hem començat.

dimecres, 29 de desembre del 2010

Xavier Solà, Secretari General de Cultura

Avui he anat molt de bòlit i no he arribat a casa fins havent passat mitja nit. De seguida, i abans d'escriure el post, he volgut mirar quines eren les darreres notícies i m'he trobat amb una que esperava, més que tot perquè ahir en parlaven els diaris digitals, però el protagonista em va recordar que era els sants innocents.
Avui ja no toca fer broma i avui s'han nomenat els secretaris generals del nou govern de la Generalitat. S'ha confirmat que el secretari general de cultural serà el primer tinent d'alcalde de l'ajuntament de Vic, en Xavier Solà, amb qui vaig tenir l'oportunitat de treballar alguns anys en temes culturals.
Penso que el lloc estava reservat per a ell, ja que reuneix molts dels requisits. A més de l'amistat amb el conseller Mascarell, que li ve de molt temps, Solà és una persona molt inquieta, amb molt bones idees i a qui res li fa por. És una persona que quan es proposa una cosa, l'aconsegueix, i a més el que fa té ressò i bons resultats. Vic ha tingut molta sort amb ell treballant dins l'ajuntament, en les diferents etapes en què hi ha estat, i més hagués fet si li haguessin posat les coses més fàcils.
En la distància, he perdut el dia a dia de la seva feina, però tot el que m'ha arribat ha estat positiu i no m'ha vingut gens de nou. A la inauguració del nou Teatre Atlàntida, l'alcalde de Vic va deixar ben clar que Xavier Solà havia estat l'ànima del projecte i gràcies a ell s'havia pogut fer realitat. (No sé si heu vist el nou teatre, perquè val la pena acostar-s'hi).
Estic convençut que amb Mascarell i Solà al capdavant de Cultura, es podrà fer molt bona feina. Perquè són persones que a més deixen pòsit, que no passen sense deixar una bona petjada, i això és el que interessa per a un país que ha d'anar endavant.
Des d'aquest meu racó internauta, felicito l'encert del conseller en nomenar Xavier Solà per treballar conjuntament per la cultura del nostre país. Al nou secretari general també l'enhorabona pel nou càrrec, una etapa més de la seva trajectòria política i professional.

dimarts, 28 de desembre del 2010

Consellers i conselleres a punt

Les reaccions polítiques als nomenaments de consellers i conselleres ha estat notícia tot el dia, deixant una mica al marge el partit de la selecció catalana de futbol contra Hondures que, per cert, he vist que ha guanyat per 4 a 0. Els sis partits parlamentaris a l'oposició han trobat excuses per etiquetar els diferents consellers i conselleres, amb una valoració global força baixa.
Mas havia creat moltes expectatives, proclamant que escolliria els millors, i ara tothom hi diu la seva. Jo, si em permeteu, també hi diré la meva, tot i que penso que s'ha de deixar treballar abans d'opinar, i en tot cas només apuntar aquelles vibracions que els diferents currículums m'han provocat.
Ahir ja comentava que el fitxatge de Mascarell era arriscat, una aposta prou valenta amb resultat incert, però malgrat tot ho veig bé i estic content que sigui novament conseller de cultura. Els meus companys socialistes no ho veuen igual, i suposo que es pot entendre. Segur que seria bo pensar en una recuperació del PSC, però... ho veig tan complicat...
La consellera de justícia és tota una sorpresa. De fet els diaris, a part d'anar de bòlit per trobar una fotografia, només n'han parlat per recordar el seu paper en la prohibició de la consulta d'Arenys de Munt. Sembla ser que té un currículum universitari prodigiós, però caldrà veure quin serà el seu paper al capdavant de la conselleria. Jo guardo molt bon record del conseller Vallès i la consellera Tura. Penso que té el llistó molt alt.
Dels ex consellers i ex consellera els partits ho consideren més del mateix. Si us haig de ser franc, no recordo la seva gestió durant el mandat pujolista, però és lògic que Mas vulgui tenir uns quants dels seus i amb experiència. Les circumstàncies no són les mateixes i la seva actitud pot ser diferent.
Tampoc es tracta de fer una exposició exhaustiva. Ja he dit que caldrà veure com treballen, però en tot cas afegir que tinc certs dubtes amb el nou conseller de salut. D'entrada les opinions no han estat massa favorables i la conselleria té molta feina pendent, i a més el criteri pot canviar totalment. M'agradaria poder-ne parlar amb els meus amics Enric i Teresa. Ah! i demà el nomenament de directors i secretaris generals.

dilluns, 27 de desembre del 2010

Relleu de presidents

Avui s'ha produït el canvi de president de la Generalitat, amb la confirmació de la notícia que sortia ahir de la conselleria de cultura en mans de l'encara socialista Ferran Mascarell. Mas ha complert la promesa d'incorporar independents al seu primer govern i aquesta tarda ha donat els noms que faltaven. La menys coneguda (la premsa hores d'ara encara no té fotografia per il·lustrar-la) la consellera de Justícia, substituta de Montserrat Tura.
A partir d'avui Artur Mas és el meu president i caldrà seguir de prop, tot desitjant que governi amb responsabilitat i sàpiga fer front a tots els obstacles que es trobarà pel camí, el primer dels quals ja s'han deixat sentir aquest migdia a la plaça Sant Jaume. Em refereixo a quatre exaltats i impacients que reclamaven la independència. Probablement esperaven que Mas proclamés la monarquia independent de Catalunya des de dalt el balcó.
M'agradaria que el PSC posés ordre a les seves files i fos capaç de liderar una oposició constructiva, vetllant principalment perquè no es retalli la despesa social. També  m'agradaria que fos capaç de contribuir en la governabilitat del país, defensant els interessos nacionals davant els atacs forans. 
Ja sé que molts socialistes no han vist bé la decisió de Mascarell, però tampoc se l'ha tractat massa bé darrerament i és lògic que davant el dubte, optés per fer govern. El repte és gran, perquè la història de CIU al govern no destaca per la seva política cultural, i caldrà veure com encaixa la seva formació socialdemòcrata en el govern de CIU.
Dimecres hi haurà la presa de possessió dels consellers i conselleres, i a partir de llavors veurem desfilar molts càrrecs de confiança i alts càrrecs. Hi ha ajuntaments que els estan preparant el lloc. D'altres hauran d'anar a la privada, i alguns potser passaran a engruixir la taxa d'atur. S'apropen dies de canvis, i jo sempre penso que els canvis han de ser per a millor.

diumenge, 26 de desembre del 2010

Ferran Mascarell, conseller de cultura?

Avui saltava la notícia de les converses del president electe Artur Mas i l'exconseller socialista Ferran Mascarell, on presumiblement el primer li oferia la possibilitat de ser el seu conseller de cultura. Mas va dir que buscaria els millors per a les seves 12 conselleries, i que n'hi hauria d'independents. Si Mascarell acceptés la proposta, no estaríem parlant d'una persona independent sinó d'un militant d'un altre partit a l'oposició.
A partir de la notícia s'han pogut llegir i escoltar diferents opinions a favor i en contra, a part de les aportacions als xats d'Internet. Mascarell és un bon polític i ho ha demostrat sempre que ha tingut alguna responsabilitat. També és cert que té els seus enemics, a part dels adversaris polítics, la qual cosa fa que la notícia no passi gens desapercebuda.
No fa gaires dies podíem llegir que Mascarell estava interessat en la política municipal de Barcelona, i el seu nom figurava com a substitut d'Hereu a l'alcaldia de la capital catalana. Hereu, però està molt aferrat al lloc i difícilment es deixaria sorprendre, tot i que les enquestes el donen com a perdedor davant del cap de llista convergent, el senyor Trias, i que les mateixes fonts col·loquin en avantatge Mascarell.
Sembla ser que la decisió es prendrà dilluns després de la presa de posició de president d'Artur Mas. Aquest cap de setmana, doncs, haurà estat de reflexió total per part dels dos protagonistes. Per una banda Mas haurà de pensar si la proposta és encertada o bé massa agosarada, i per part de Mascarell, si acceptar la proposta posa en qüestió la seva pertinença al Partit dels Socialistes Catalans.
La meva opinió és que Mascarell podria ser un bon conseller de Cultura, fins i tot en un govern presidit per Artur Mas, sempre i quan tingués llibertat d'actuació i no es trobés gaire encotillat. Mascarell és pragmàtic, escàs en elogis i manifestacions, però pràctic a l'hora de portar a terme la seva política. Persones del PSC preferirien veure'l com alcaldable per Barcelona, i veuen en l'actuació de Mas una manera d'assegurar que Hereu sigui l'alcaldable socialista i faciliti que Trias pugui obtenir la victòria a Barcelona.
Suposo que en no ser una persona de partit, no em pressuposa cap problema un fet com el que es presenta amb aquesta proposta de govern, i per això veuria molt interessant que Mas la mantingués i Mascarell l'acceptés. De totes maneres això ho haurem de veure demà, quan coneguem el desenllaç de la notícia.

dissabte, 25 de desembre del 2010

Violència religiosa

Els atacs perpetrats a Nigèria on han causat 38 morts, dóna peu a parlar del que cada vegada és més actualitat com és la violència religiosa, en què estadísticament els cristians són la comunitat més perseguida arreu del món. És evident que no perquè siguin els cristians els més perseguits, hagi de ser noticiable, però es pot entendre que ens cridi més l'atenció. D'alguna manera recuperem la història sagrada quan parla de Roma i les catacumbes.
La situació de comunitats cristianes a l'Iraq o fins i tot a Egipte, és preocupant. Per contra ens adonem que el pes específic, el valor que suposa ser cristià en aquests països no té res a veure amb nosaltres. A casa som cristians sense ganes ni ens costa cap esforç. Al Vaticà tot és luxe, política i protocol, res a veure al que es pot trobar en aquests països perseguidors.
No és estrany que el Papa, aprofitant la festa de Nadal, demanés llibertat de religió i de consciència, especialment dirigit a la Xina i l'Iraq. No podem oblidar, però els problemes que es viuen a molts països africans, motivats per diferències religioses. Encontres que s'han eternitzat i que ens resulta difícil d'entendre. Per què? Serà perquè ningú ens qüestiona quina religió practiquem? o potser perquè no ens imaginem ningú mobilitzar-se per qüestió religiosa?
Arran de la nostra estada al Marroc, ara fa dos nadals, i d'haver celebrat la Missa del Gall a la ciutat de Marrequeix, em vaig interessar pel fet catòlic al Marroc i em va sorprendre constatar que també els catòlics són malvistos i la seva actuació seguida de prop.
Hi ha fets que et sorprenen, com per exemple el nivell d'exigència d'unes comunitats no cristianes al nostre país, mentre al país d'origen els cristians són perseguits. Som conscients que no podem pagar amb la mateixa moneda, però això no treu que es faci pedagogia i es tregui el tema a la conversa.

divendres, 24 de desembre del 2010

Por a la sociovergència

Resulta curiós observar com es parla de la sociovergència, amb quin respecte, i m'atreveixo a dir "por". Els partits que han votat contra la investidura del president Mas en parlen amb desencís, alguns haurien volgut ser els corresponsables de la seva investidura. Però no són només aquests partits polítics els que en fan lleig de la sociovergència, sinó que fins i tot CIU i el PSC sembla com si en volguessin fugir.
No estem parlant d'una paraula nova, ni que aquesta sigui la primera vegada que se'n parli després d'uns resultats electorals. A les municipals, on hi ha més diversitat de pactes, la sociovergència sempre ha cridat l'atenció. Se n'ha parlat entre partits polítics, però també a la societat civil. A Ciutadans pel canvi, també ha fet por, i només s'ha vist com a sortida el pacte que fins ara ha governat la Generalitat.
Quin és l'atractiu de la sociovergència? Llegint els diaris d'aquests dies els opinadors li donen el significat de centralitat, d'absència de risc, contrastant amb posicionaments més radicals, com pot ser el PP, escorat a la dreta i anticatalanista, o bé ERC i SI amb posicionaments independentistes.
Si fem cas als comentaris periodístics estaríem dient que avui el que marca el rumb de la política catalana és la tranquil·litat i el seny, i s'ha deixat de banda la rauxa. En uns moments de crisi econòmica, sacrifiquem els ideals nacionalistes i independentistes, per sumar esforços i resoldre la situació econòmica. Vull pensar que ERC i ICV ho poden entendre, encara que no els pugui agradar, i que SI ho rebutgi atès que l'únic missatge que saben expressar és la independència. No queda tan clara la posició de PP i C's, a no ser que certifiquem que el seu posicionament és tan anticatalanista que preval a qualsevol interès per a la situació econòmica del país.
CIU i PSC ens han remarcat que el pacte en la investidura no era un pacte de legislatura, sinó que cadascú continuaria el seu camí, però no sé si ho han dit perquè ho tenen clar, o per la por que fa la sociovergència entre la classe política. Seria aquesta una bona estratègia per al nostre país?
Personalment no em fa por i sempre he defensat que es cosa de les persones. A vegades resulta més difícil entendre't amb un de la mateixa corda que no pas d'un altre color. Fins i tot partits amb missatges semblants poden acabar enfrontats, quan les persones que els integren no tenen 'feeling'. És per això que a segons quins llocs pot haver funcionat bé el Tripartit, i en altres llocs això no ha estat possible. És per això que a segons quins municipis la sociovergència era viable i en altres no hi havia manera de que pogués funcionar. El temps ho cura tot i allò que era contraproduent, pot acabar essent recomanable.

dijous, 23 de desembre del 2010

Prendre partit

El PSC estava cridat a ocupar l’espai de la socialdemocràcia catalanista al nostre país, o si més no som una colla de persones que així ho hem vist sempr. Ni CIU, partit ubicat a la dreta, ni ERC, que malgrat l’E que porta el seu nom, des de la recuperació de la democràcia, mai ha jugat un paper important dins el partit, poden donar resposta a les persones que pensen i creuen des d’una posició socialista, dins el marc d’una nació catalana, amb voluntat estatal.
El PSC, però ha seguit camins tortuosos i amb molts entrebancs. La seva fita s’ha vist moltes vegades escombrada per alternatives poc nostrades, amb una dependència massa estricta al seu soci de partit espanyol.
Potser els que hem vist d’aquesta manera el PSC, estem equivocats, i veritablement el seu component PSOE és el que realment el sustenta. Probablement aquesta pregunta hi ha molts militants i simpatitzants que se l’estan fent avui. I no és una vegada sinó més d’una les que he pogut sentir i llegir que el futur d’aquest PSC en hores baixes, passa per decantar les seves aspiracions nacionals catalanes, i donar sentit i força al seu component socialista dins l’estat espanyol. Quants militants del PSC no trobaran justa la darrera sentència del Tribunal Suprem?
Tot el que ha passat i tot el que es respira i comenta serveix per analitzar quina és la millor sortida de l’atzucac, i quina ha de ser la posició personal davant els canvis i circumstàncies polítiques i socials del moment.
L’espai socialdemòcrata i nacionalista està per ocupar, i això ho pot fer una escissió del PSC, una plataforma d’esquerra catalana o un nou partit polític. Però en temps de crisi no podem estar per experiments. Ens hi juguem massa com per entretenir-nos a fer proves. És per això que cal serietat entre els partits actuals, i saber veure quina és la sortida més airosa que podem prendre, recuperant els nostres valors, els nostres sentiments, i la nostra raó de ser.
El PSC, encara que no l’únic, té molta feina per fer, moltes hores de reflexió i anàlisi, per aconseguir definir quins són els seus objectius a curt, mitjà i llarg termini. Com pensa passar aquests anys d’oposició, contribuint a la governabilitat del país, i quins són els principis i valors que cal defensar i procurar que el nou govern no ignori. Per més que es vulgui dissimular, la disjuntiva Socialista-Català pesa com una llosa, i s’ha d’afrontar d’una manera clara, sense que en quedi cap dubte, i que tots sapiguem què ens espera si ens deixem portar pel seu missatge. Qui ho vol acaparar tot, acaba perdent els papers. Qui vol acontentar tothom, arriba a ser antipàtic als ulls de tots. L’opció ha de ser clara i valenta. La resposta vindrà de manera automàtica.

dimecres, 22 de desembre del 2010

Defensem enèrgicament el català

La notícia d'avui sens dubte és la decisió del Tribunal Suprem sobre la immersió lingüística a Catalunya. Aquest migdia saltava la notícia i immediatament hi ha hagut la reacció de totes les forces polítiques i institucions, i la societat civil. No podia ser que de cop i volta es perdés el bon treball de tant temps i de tant consens, com ha estat la política lingüística de la Generalitat de Catalunya.
D'acord amb la sentència del Tribunal Suprem, fent una interpretació de la resolució del Tribunal Constitucional, s'exigeix a la Generalitat que reintrodueixi el castellà com a llengua vehicular a l'escola "...de forma proporcional i equitativa en relació al català en tots els cursos del cicle d'ensenyament obligatori", és a dir de 6 a 16 anys.
Com ja he dit, la resposta no s'ha fet esperar, i de forma generalitzada es condemna la decisió del Tribunal Suprem, entenent que es tracta d'una decisió política i no pas judicial. Es tracta d'un nou atac a tot el que des de Catalunya es fa per mantenir la nostra identitat cultural, política i social, i en aquest cas també lingüística.
La resposta que cal donar no ha de ser només política, sinó també lingüística. La llengua catalana només podrà sobreviure si a l'escola s'utilitza com a llengua vehicular, sense perjudici del treball per assegurar un bon nivell de castellà al finalitzar el cicle escolar obligatori. No voler entendre això és una irresponsabilitat.
Si només utilitzem la via política, ens trobarem que una part de catalans faran costat a posicions populistes i interessades com han demostrat el PP i C's. Si us hi heu fixat, el PP torna a utilitzar el castellà al Parlament, perquè no vol ser l'ombra de C's, veient que amb aquest estil es guanyen vots. Però això vol dir que els vots hi són, i per tant les persones. No ho oblidem!
Només amb raonaments lògics, molta pedagogia i, evidentment, amb el suport polític, podrem defensar una evidència tan clara com és la immersió lingüística. Ens hem de començar a acostumar que a mesura que s'intensifiquin els discursos independentistes, obtindrem la reacció contrària de postulats espanyolistes. És qüestió d'acció i reacció. 
Ara, però és hora de fer pinya tots plegats, defensant un dret com a poble sobirà, i exigir fermesa als nostres polítics, els que el poble, de manera majoritària ha escollit per governar el nostre país, i en tot cas fer treure els colors de la cara, a aquells partits oportunistes que en nom de la democràcia i els drets universals, només intenten la involució democràtica del poble català.

dimarts, 21 de desembre del 2010

El mentider maliciós

El pitjor que et pot passar és treballar amb algú que menteix, que no diu la veritat, que actua de sota mà, amb traïdoria, sense donar la cara. No s'adonen que tard o d'hora t'assabentes de tot, encara que a vegades és massa tard. Però no els importa l'opinió que puguis tenir d'ells. Van a la seva sense que res els aturi, només quan es poden desfer tots els embolics, totes aquelles actuacions ocultes.
He treballat amb gent de pocs recursos, i jo mateix tampoc he donat la talla en moltes ocasions, però a mi no em sap greu, si el teu contertulià va de bona fe, és transparent i net. Sempre ets a temps a resoldre els problemes que hauran sorgit, amb la bona voluntat de tots, i amb la crítica que faci falta. Quan s'actua amb malícia, sense donar la cara, és quan perds la confiança i no vols tenir cap més tracte amb aquella persona.
Segur que teniu exemples de persones amb qui heu confiat, o potser no hi heu confiat del tot perquè alguna cosa estranya hi vèieu, però no us imaginàveu que pogués anar tan enllà. Segur que quan us hi heu trobat heu tingut una primera reacció d'emprenyamenta, per després passar a menysprear l'altre. A mi em passa. Em costa de creure que hi pugui haver gent d'aquesta manera, que arriben tan amunt, que juguen amb la innocència de les persones. Perquè les persones, en el fons, som bones, i perilla caure a les urpes dels desaprensius.
No cal parlar de política per trobar persones d'aquestes, encara que n'hi ha que fan la seva carrera política, i que només els importa el seu ego. No van a servir a ningú. Això és un tòpic que no es creuen. És el seu anar bé, el poder tenir un reconeixement que no es mereixen, però que la ciutadania els atorga.
També s'acaben descobrint i llavors tot va a parar en un nores. Malauradament, si és massa tard, hi ha massa gent que hi ha sortit perdent, i la recuperació es fa difícil. És per això que convé denunciar-ho des del primer dia, i no deixar que l'embolic es faci més gran. S'ha de dir amb la veu ben alta qui està enganyant, qui no té paraula, qui davant diu una cosa, però en pensa una altra.
Ja sé que és difícil. Que no resulta agradable fer la denúncia. Que a vegades hi ha massa coses interconnectades com per posar-se a esbombar-ho tot, però... és bo per a tothom, és saludable, i a més aquestes persones no es mereixen estar on estan, ni ser reconegudes per allò que realment no són. Si tots ens hi esforcem, segur que reduirem el nombre de persones d'aquest tipus tan deplorable. Fem l'esforç!

dilluns, 20 de desembre del 2010

El canvi que ens prediquen

Fa una estona m'ho deia un amic que ha passat per casa. Ha arribat el canvi i ara tot funcionarà. M'acabo de connectar a Internet i veig que fins i tot el Tribunal Constitucional ha desestimat els recursos del defensor del poble i de la comunitat de La Rioja. Ho veieu? ja ho tenim tot solucionat!
Si us haig de ser franc, només per deixar d'escoltar segons quins periodistes i llegir-ne uns altres, ja val la pena el canvi. De fet des del primer dia del pacte d'Entesa, certs informadors no han parat de posar llenya al foc. Finalment han aconseguit que el Tripartit sigui fora. De totes maneres, com que hi ha gent que necessita empastifar contínuament, encara es podran agafar a les eleccions municipals i continuar la seva tàctica fins aconseguir que tot sigui monocolor. Llavors, però, ens avorrirem i haurem de buscar excuses per passar el temps.
No he pogut seguir la sessió del Parlament, però he vist que ni PP ni PSC volen posar les coses fàcils a Mas, i fins i tot amenacen en votar en contra en la segona convocatòria. Tot plegat es tracta de seguir el joc democràtic que el nostre sistema ens permet, però és evident que l'única opció vàlida és nomenar Artur Mas president de la Generalitat. Tota la resta crec que sobra, no pas perquè no sigui interessant conèixer què farà a partir d'ara, sinó perquè ara pot prometre tot el que li sembli, però després veurem en què queda tot plegat.
El canvi que viurem ara no tindrà res a veure amb el canvi que hi va haver fa set anys. Llavors portàvem 23 anys de CIU, en què tot s'havia anquilosat, amb vicis acumulats, sense transparència ni cap possibilitat de participar. En aquells moments hi havia la necessitat de canviar la manera de fer política, acostant-la a les persones i perdent aquella actitud paternalista que ens feia fills sotmesos a la voluntat del pare. 
Els anys de govern del Tripartit, amb els encerts i els errors comesos, ha servit perquè la societat es fes gran, assolint la majoria d'edat. El govern s'ha humanitzat i fins i tot s'han vist reflexos de transparència i participació. El canvi que ara viurem no pot ser de tornar a la situació inicial d'ara fa set anys, sinó de millorar allò que no s'ha fet prou bé, sense oblidar que la ciutadania vol estar assabentada del què passa. No podem suportar més secretismes i encara menys corrupteles. 
El canvi que portarà Mas ha d'anar en la línia d'enfortir el govern català, ajudar-nos a sortir de la crisi econòmica que no ens ha dut el Tripartit, sinó que l'ha patit, fer ressaltar els nostres valors i mèrits com a poble, amb voluntat d'estat, sense posar en perill la cohesió social que és bàsica per a qualsevol projecte que vulguem endegar a la nostra societat.
Caldrà estar atents quins són els socis naturals del grup en el govern, i observar si realment es creu les paraules que pronuncia, sobre la necessitat que el PSC jugui un paper important en aquest canvi de govern. Oblidar-se del PSC seria tan erroni com ho ha estat per al Tripartit, oblidar-se de CIU. 

diumenge, 19 de desembre del 2010

L'E d'Esquerra Republicana


Entremig dels comentaris que han sorgit sobre els resultats electorals i més concretament sobre la desfeta del Tripartit, darrerament ha pres relleu els moviments que hi ha hagut dins d’ERC, amb la dimissió de Puigcercós, o millor dit, amb la promesa de no tornar-se a presentar quan tingui lloc el congrés del partit a la tardor.
De fet Puigcercós conserva l’acta de diputat i a més s’encarregarà de liderar ERC fins al congrés de l’any vinent, per la qual cosa queda molt per veure en què consisteix la seva dimissió o renúncia. Ja vaig dir l’altre dia que era una persona molt jove que difícilment renunciaria a continuar actiu a la política, i de moment ja té la presidència del seu grup municipal al Parlament, fins al 2014, i després Déu dirà.
Llegia a la premsa l’expressió assignada al PSC de les dues ànimes, però en aquest cas referit a ERC. Parlaven de l’E d’esquerra i la C de catalana. Venien a dir que el protagonisme de la C se l’havia emportat SI i Reagrupament, i li retenien l’E. En aquest punt he volgut recordar el que jo conec d’ERC i la veritat que em costa molt de veure-hi una correspondència entre el que jo entenc per esquerra i els militants que jo conec d’aquest partit. Més aviat us haig de dir que d’esquerranosos res de res.
Si resulta poc creïble el seu posicionament a l'esquerra, és molt natural que els seus ulls estiguin posats a SI i Reagrupament, per veure si a les properes eleccions, les municipals, poden fer alguna cosa plegats. Amb el PSC, titllats d'espanyolistes, amb més raó o menys pels mèrits acreditats, l'única via que queda és la nacionalista. Aquesta, però no és única sinó que no cal oblidar el discurs de CIU, ara al govern. 
És ben cert que cada municipi és diferent i en les eleccions municipals pesa més els protagonistes que no pas els partits que es presenten. Se'm fa difícil pensar que Arenys de Mar ERC pugui presentar-se amb SI, observant qui presumiblement aniria al capdavant de les dues formacions. Al nostre municipi és més fàcil la coalició amb CIU encara que pugui significar la desaparició del missatge autòcton d'ERC. Sovint compta més la cadira que les idees.
De ben segur que en altres poblacions, la coalició de partits independentistes, amb la CUP inclosa, pot ser molt més fàcil, però em queda una pregunta sense resposta: on és l'esquerra? Si pressuposo que ERC ha perdut l'E, amb més raó puc afirmar que ni Reagrupament ni SI són portadors del discurs de l'esquerra, sobretot mirant quines són les persones significatives.
Per tot això, penso seriosament que els únics representants de l'esquerra catalana són el PSC i ICV, amb matisos i puntualitzacions. A ICV hi ha un bon grapat de gent que és més ecologista i catalanista que esquerranosa, i al PSC hi ha militants que la C els fa més nosa que servei.
Però per sobre de tot, a les eleccions municipals, encara que hi haurà qui em criticarà, té més importància les ganes de treballar per al poble i les hores i recursos dedicats a la gestió, que el conjunt d'ideologies i creences polítiques. Més aviat resulta evident que qui es perd amb principis ideològics deixa d'actuar per al poble per al qual s'ha presentat a treballar. Més valdria que els vilatans es fixessin amb les persones que els demanen els vots, sense importar-los el partit que els avala, per garantir que siguin les persones que de veritat treballin per tirar el poble endavant, i es deixin de tants consells nacionals i picabaralles internes de partits.
Tindrem temps per anar-ne parlant fins al mes de maig, quan veurem per a quina opció es decanten els electors.

dissabte, 18 de desembre del 2010

Concert de Nadal


Aquest vespre hem assistit al concert de Nadal que ha tingut lloc a l’església parroquial, amb la intervenció del Cor l’Aixa, la Coral del Remei, el Cor de noies i el cor infantil de l’Escola de Música i la coral els boixets.
L’església estava plena de gom a gom i l’expectació era total. Les famílies esperant veure actuar els seus fills i nets, i els cantaires concentrats per iniciar el concert. Nosaltres també hi teníem la filla que hi cantava i per tant érem part interessada.
Sempre he pensat, i ho he dit en aquest blog, que en Jordi Lluch era un gran músic i un fantàstic director de cors, i avui ho ha tornat a demostrar. A més, podríem dir que ha creat escola, i la Gemma Ruiz n’és una bona deixeble.
El concert ha estat interessant, amb moments brillants on es podia apreciar un bon treball vocal. Com sempre haig de destacar el paper de la coral de noies, que demostra el seu gran nivell, i déu n’hi do el cor infantil. Tots plegats ens han ofert un bonic concert de Nadal, que s’ha acabat amb el bis de l’Adeste Fideles.
Molt bon record a diferència del partit del migdia entre els dos Arenys, a la categoria de cadets, que ha acabat amb un espectacle desgraciat per part de l’entrenador de l’Arenys de Munt, que en un moment determinat m’ha semblat com si es tornés foll. Una reacció molt estranya i que de ben segur li sabrà greu recordar.
L’exemple que ha donat al seus jugadors ha estat lamentable, i jo, si això ho hagués fet l’entrenador del meu fill, m’hauria queixat i demanat responsabilitat. Si a l’edat de cadet no entenem que l’educació està per sobre de qualsevol resultat...
Sortosament el dia s’ha acabat bé, i a més l’Athlètic ha guanyat i també el Barça. Felicitats al Cor L’Aixa i a l’Escola de Música d’Arenys de Mar, i a totes les persones que han intervingut en aquest concert de Nadal. Bones Festes.

divendres, 17 de desembre del 2010

L'actualitat política és al Parlament

Aquests dies tota l'atenció política de casa nostra està dirigida al Parlament català que s'ha constituït sota la presidència, per primera vegada, d'una dona. Una composició més o menys equitativa, no pas per casualitat sinó perquè existeixen les quotes. El següent pas és el nomenament del president del Govern de la Generalitat que, tret de grans sorpreses, recaurà en la persona d'Artur Mas, en primera o segona convocatòria.
Tot fa pensar que caldrà una segona votació per poder ser nomenat president del govern, amb la col·laboració d'algun dels partits de l'oposició. Aquests primers dies ja es poden observar moviments i decisions que poden il·lustrar els pactes que podrem trobar-nos durant la legislatura.
Tal com jo ho estic veient, penso que el PSC no entrarà en la pugna de les coalicions puntuals, sinó que més aviat seran  el PP per una banda, i ERC i ICV per l'altra. El primer exemple l'hem tingut a l'hora de decidir els membres de la Mesa en que CIU s'ha decantat pel PP a qui, fins i tot, li ha ofert la primera secretaria.
Una de les incògnites és saber el paper que jugarà el sobiranisme en les intervencions parlamentàries dels diferents grups. D'entrada el PP ha demanat explícitament a CIU que aparqui el tema i en canvi Solidaritat per a la Independència li ha reclamat que es definís independentista.
Avui llegia el diari i parlava de serietat. Ho deia com si fos una necessitat després de viure a xauxa. Es referia al PSC com si després d'haver conviscut de la mala manera amb ERC i ICV, s'ho prengués seriosament i s'acostés a CIU, o encara més, com si tractés CIU, PSC i PP de partits seriosos i deixés els altres en un altre estat.
Hi ha força gent que ha vist, en el tripartit, un PSC amb aptituds, però sotmès per les innocentades d'ERC i ICV. Com si el PSC no pogués fer bé la feina per la dependència del pacte amb els altres socis. Aquesta idea no lliuraria de culpa al PSC, sinó que en tot cas l'explicaria.
La història alliçona i segur que l'experiència viscuda pel tripartit al govern de la Generalitat no passarà desapercebuda, sinó que a més d'un tripartit farà reflexionar, i qui sap si hi haurà qui provarà de canviar la sort abans no sigui massa tard. La responsabilitat compartida és molt dura i no sempre es pot aguantar, sense que algú defalleixi.
Seguirem les notícies i comprovarem si és dijous quan Mas és proclamat president de la Generalitat, amb la contribució del PSC i PP, o bé s'hi afegeix algun dels partits més petits.

dijous, 16 de desembre del 2010

El fred no paralitza la feina

S'ha activat la fase d'alerta del Neucat pel risc de nevades al centre i nord del país. No crec que ens afecti a Arenys de Mar, però de fred en fa una estona. Avui estàvem citats a les 8 del vespre a la plaça de l'Església i hi hem arribat puntualment, de fet massa aviat. El lloc no era el més apropiat per un dia fred com avui, però fa quinze dies, quan ho vàrem decidir, no pensàvem que pogués fer-ne tant.
Tot i que volíem anar a la idea i poder entrar al Calisay el més aviat possible, se'ns ha fet tard i quasi agafo una pulmonia. No sé si hem fet la feina que s'esperava que féssim, però hem pogut continuar bé a la sala d'entitats del Calisay, amb una temperatura més adient. El fruit del treball el podrem veure més endavant i desitjo que sigui satisfactori i puguem arribar a un acord més o menys consensuat.
Aquests dies el tema estrella és el Wikileaks. Tot i que no ho he seguit massa de prop, no cal parar massa les orelles per sentir-ne comentaris i agafar-ne opinió. Jo sempre estaré a favor de la transparència i tot allò que ajudi a conèixer la veritat de les coses, ho donaré per ben pagat. 
M'ha fet gràcia conèixer fins on arriba la informació en mans del senyor Assange i col·laboradors. Vull dir que és curiós que en els documents descoberts s'arribi a parlar del Tripartit, un simple govern d'un país petit sense estat. Això et fa veure que potser els nostres moviments també hi ha qui els coneix i no ho sabem. De fet, escrivint a Internet, deixes de ser un desconegut i el teu perfil queda definit i assequible.
Avui els nostres passos són fàcilment controlables i és per això que es fa difícil d'entendre com poden passar fets imprevistos. Això vol dir que hi ha qui sap passar desapercebut, o si més no dissimular els seus actes i intencions. La nostra intenció, avui ales 8 del vespre, era discutir la millor manera d'ubicar el mercat setmanal dels dissabtes, perquè afavorís a tothom, o si més no, disgustés el mínim possible. No sé si ho aconseguirem.

dimecres, 15 de desembre del 2010

Jugar amb els diners dels altres

Un dels defectes que he detectat en la gestió pública és la manca de sensibilitat vers el cost real de les coses. M'explicaré. A diferència de la gestió del pressupost personal o familiar, en què tens clara consciència de quins són els ingressos i què costa cada cosa, sovint a l'hora de gestionar el pressupost públic falta aquesta consciència i no es mira tan prim a l'hora de fer la despesa.
Per entendre'ns bé, caldria plantejar als responsables d'administrar els recursos públics que ho fessin com si fos per a ells. Ser més cauts a l'hora de programar una despesa, assegurant-se de l'encert de la seva decisió. No es pot permetre realitzar despeses inútils o mal plantejades.
Però no tan sols cal rendibilitzar al màxim la despesa pública, sinó també tenir cura que la gestió pública no ocasioni despeses supèrflues a la població. M'he adonat que no sempre es té en compte i a vegades es prenen decisions massa a la lleugera, provocant que el ciutadà tingui una despesa que no caldria o que podria ser menor havent optat per una altra cosa.
No sé si heu collit d'on m'ha sortit aquesta reflexió. Avui he pogut llegir a la premsa escrita que l'Ajuntament de Barcelona havia decidit tirar enrere el projecte de parades de les Rambles. Varen voler canviar el model de les antigues parades d'ocells i ara s'adonen que no els agrada, que són un obstacle per a la gent que es passeja. Les persones que varen optar a les parades van invertir uns diners que ara no saben si recuperaran. Si l'administració local els fa el retorn, és un cost sobrevingut per a l'Ajuntament. Tot per culpa d'una decisió errònia.
La responsabilitat del gestor públic és vital, i a vegades no s'assumeix. No es pot jugar amb els diners dels altres. Si amb els teus has d'anar en compte, amb els dels altres la vigilància ha de ser més gran, i això... no passa sempre.

dimarts, 14 de desembre del 2010

Al cap del dia

Avui és d'aquells dies que costa trobar-hi rèdits. M'he passat una bona part del dia a la carretera, dues vegades a Vic i dues a Barcelona, i a tot això cal afegir-hi quatre hores a l'hospital, esperant. He pogut, això sí, llegir el diari més a fons, no només les notícies sinó també els articles. ARA té uns bons articulistes.
He assistit a la reunió de la Coordinadora de Ciutadans pel Canvi, però estava tant cansat que només he pogut escoltar i no he fet cap intervenció. El primer punt de l'ordre del dia era analitzar els resultats electorals, i com a segon hem parlat del paper de la nostra entitat en aquesta nova situació. El tema té molt de suc i convida a parlar-ne extensament.
Algú ha comentat que ahir, a l'entrevista de Carod-Rovira a l'Àgora, ens va mencionar. A mi també em va cridar l'atenció. És ben curiós com a la vida no saps de qui refiar-te o amb qui confiar... Montilla va tenir molt clar que no volia concórrer a les eleccions amb nosaltres. No sé si pensava com en Puigcercós que li podíem fer perdre vots. Més? Vàrem signar un acord...
Herrera ja ha respost a Carod sobre la seva proposta de plataforma catalanista d'esquerra. Penso que moviments d'aquests no acostumen a sortir de partits consolidats, amb més o menys projecció. Una plataforma com CpC?
Berlusconi ha guanyat, a cop de talonari, la moció de censura. Estem parlant de democràcia representativa o dictadura del poder del diner? Si en democràcia poden passar coses com a Itàlia, és que el model no és perfecte. Alguna cosa falla. La corrupció hi té cabuda, i al nostre país en tenim proves.
Ha estat un dia d'idees disperses, que han vingut a batzegades. Com a l'escrit d'avui. Això no vol dir que no tinguin importància. Aquests dies veurem més declaracions i tothom anirà clavant cops d'espatlla per fer-se lloc. Ningú es voldrà quedar com un quadre, però qui serà l'últim?

dilluns, 13 de desembre del 2010

En política no tots són flors ni violes

Avui volia parlar del poc agraït que és l'ofici de polític, i voldria que s'entengués bé. És cert que a la vida política d'una persona poden haver-hi moments feliços i brillants, però en el fons es pateix més del que un pot imaginar des de fora. No és cert que dedicar-se a la política és un "xollo", perquè si fos així hi hauria més esgarrapades per entrar. En un moment determinat, en un procés de creixement pot semblar que tot són flors i violes, però tard o d'hora arriben els disgustos.
Mirem alguns exemples, com poden ser... el futur president de la Generalitat, Artur Mas, que ha assolit la presidència després de molts anys d'estar a l'oposició. Però malgrat l'èxit, no li faltaran problemes i moments en què haurà de prendre decisions difícils i guanyar-se enemics. 
Fixeu-vos amb Puigcercós. Després de molta insistència ha aconseguit estar al capdavant del partit, però just ara quan podia començar a despuntar, ha patit la gran patacada que posa en perill la seva continuació al capdavant del partit, havent rebut la petició perquè plegui. És una persona jove que ha somiat estar al davant, i quan ho aconsegueix li demanen que es retiri, que quedi en un segon pla. No és fàcil de fer el pas, i per això la seva gran resistència a no moure's.
He començat dient que volia parlar... i finalment ho he anat comentant, però l'entorn no era el més idoni després d'una tarda-vespre molt feixuga, gens amable i difícil de pair. He arribat a casa que no tenia ganes de fer res, ni tan sols sopar. Tenia el cap com un embut i les neurones despistades. Si no hagués decidit presentar-me a unes eleccions, m'estalviaria mals de cap... però llavors no podria defensar els meus punts de vista amb la passió que acostumo a dedicar-hi, sense que dubtés dels meus drets per criticar els altres, els que actuen. Si no fas res, no hi ha perill d'equivocar-te. Si actues tens moltes possibilitats de cometre errades. Demà estaré més inspirat.

diumenge, 12 de desembre del 2010

Cultura de coalició

Avui al Consell Nacional del PSC Montilla ha fet una exposició exhaustiva de les raons de la derrota, moltes de les quals hem pogut anar sentint aquests dies a través de diferents entrevistes que li han fet. Montilla assumeix la seva responsabilitat i la del seu partit, però insisteix que al nostre país no hi ha la cultura per a governs de coalició, un fet que és força habitual a altres països. No tenen la cultura els partits de l'oposició, ni la premsa ni la societat civil, i penso que tampoc els mateixos integrants del pacte o coalició.
Montilla ha acusat els seus socis de govern d'estar moltes vegades més pendents de la seva quota de govern que per governar. Això es tradueix en fer la seva en les seves conselleries i oblidant-se que formen part d'un govern més ampli, amb més responsabilitats que les pròpies, o posar pals a les rodes per evitar avançar. Tots n'hem vist exemples, però segur que n'hi ha hagut més que no els hem pogut detectar. Només des de dins ho vius dia rere dia, i us asseguro que és molt depriment. 
Adonar-te que cadascú va a la seva només interessat en quedar bé i deixar en entredit els altres socis de govern, és el més trist amb què et pots trobar quan has optat a servir el teu poble o país. Pretendre governar sense un mínim de sensibilitat és un altre entrebanc que et priva de governar com cal. Puc entendre Montilla, i amb això no pretenc disculpar-lo, com ha hagut d'afrontar la crítica externa dels mitjans de comunicació i de l'oposició de CIU, per aquesta manca de cultura cap a formes de govern en coalició, però al mateix temps haver de fer front a individualitats dels seus socis en lloc de fer pinya davant l'adversitat.
La campanya, al meu entendre, va ser dolenta, però al mateix temps era complicada de plantejar si no es volia deixar ben clar que no es pensava reeditar el tripartit. Si es deia, com així va ser, donava a entendre que la fórmula era equivocada, i si no es feia, resultava difícil criticar els socis de govern, quan durant els quatre anys havien estat això: socis.
El mes de maig hi haurà eleccions municipals i a moltes poblacions els socialistes hauran estat governant amb la mateixa fórmula que la Generalitat, i hauran de fer campanya per aconseguir ampliar el nombre d'escons i no haver de dependre tant dels altres socis. ¿Com enfocaran la campanya, per no ferir susceptibilitats, però ser sincers i on no hi ha hagut responsabilitat deixar clar qui n'ha estat el culpable? Si durant els quatre anys cadascú ha fet el que ha volgut, és lògic que en campanya es digui i s'assumeixi la part de culpa. Estic d'acord que falta cultura de govern de coalició, però sobretot entre els membres que la configuren. Si no tothom té clar i assumit que el seu alcalde o president del govern és d'un partit determinat, però que a l'hora de governar s'ha de prescindir d'aquesta etiqueta i treballar conjuntament, és segur que el model de coalició no funcionarà.
Montilla ha reconegut els propis errors, i això és bo per a la democràcia representativa, perquè és una mostra d'humilitat, que tanta falta fa, i al mateix temps és un exemple per a no tornar a caure en els mateixos errors. Governar en coalició és bo, sempre i quan tothom jugui el mateix partit.

dissabte, 11 de desembre del 2010

Feina de formigueta

Avui aquesta tarda he assistit a la conferència que des de l'Ajuntament hem organitzat dins el cicle commemoratiu dels 75 anys de l'Arxiu Municipal. Si a la primera xerrada parlàvem de l'inici de l'Arxiu d'Arenys, el període 1934-39, avui s'ha centrat en la política i activitat arxivística en el període de la guerra civil espanyola. Tota la planificació arxivística que es va iniciar l'any 1931 es va haver d'aparcar per dedicar-se, de manera urgent, a salvar els arxius de Catalunya, públics i privats, en temps de guerra.
M'ha cridat l'atenció, perquè no ho sabia, que Viladrau va ser un dels arxius-refugis més important de Catalunya. El motiu és perquè Durant i Sampere, responsable màxim de la Generalitat en matèria d'arxius, hi passava les vacances d'estiu, i que el municipi és prou lluny de Barcelona, per evitar els bombardejos.
A l'Arxiu de Viladrau s'hi va guardar els principals documents de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, tot i que aquests estaven gestionats per l'Estat, que hi va enviar persones de la seva confiança per fer-se'n càrrec.
Una de les coses de què estic més satisfet d'aquest mandat, ha estat tots els treballs que hem iniciat a l'Arxiu Municipal. Quan vaig arribar a l'Ajuntament, el 2007, i em vaig fer càrrec, entre altres, de la regidoria d'Administració General, vaig poder observar que l'Arxiu administratiu estava abandonat de manera increïble i fins i tot, jo penso, punible. Des de l'any 1953 els expedients no estaven referenciats i resultava molt complicat poder-los localitzar. La planta baixa de l'Ajuntament, que encara guardava la estructura de residència, amb cuina lavabos i menjador, tenia expedients als armaris i racons. 
Després de les obres realitzades per adaptar la planta baixa a arxiu, i la col·locació d'un parell de mòduls d'armaris compactes, vàrem començar a informatitzar tots els expedients, que a la data d'avui són 12.000 i arriben a finals dels anys vuitanta. Paral·lelament s'ha començat a digitalitzar les fotografies de l'Arxiu, que en aquests moments ja ha arribat a la xifra de 4.000, i fa pocs dies que s'ha començat a digitalitzar els llibres d'actes dels plens municipals que daten de l'any 1599, o la restauració de llibres antics.
Es tracta d'una feina de formigueta, que no es veu ni es nota, des de fora, però que resulta tan important per endreçar la història i permetre treballar amb la documentació arxivada. És una satisfacció personal que m'he permès expressar en aquest post, aprofitant la referència a la conferència que forma part de la commemoració dels 75 anys del nostre arxiu local.

divendres, 10 de desembre del 2010

On és el projecte polític?

Aquests dies tots plegats parlem molt de què ha de fer el PSC o ERC en el futur per evitar caure més avall i recuperar-se per a les properes eleccions. Tothom hi diu la seva i es parla molt de persones, de qui liderarà el PSC o si Puigcercós ha de continuar al capdavant del partit. Tot això és important i ho han de resoldre. No està tan clar quan s'ha de fer, si abans o després de les eleccions municipals, que ja les tenim al caure.
Paral·lelament no ens podem oblidar d'una cosa tant o més important, que és el projecte polític. Ens equivocaríem si no veiéssim que el PSC ha tingut una reculada tan exagerada perquè ningú ha entès el seu projecte de futur. No cal donar totes les culpes al tema identitari que, amb més o menys força, ha pogut incidir, sinó que s'ha d'analitzar perquè tots aquells factors i elements diferenciadors del programa convergent han desaparegut o bé no s'han explicitat suficientment. 
Si caiem en l'error de jugar amb personatges anem arreglats. És cert que té molta importància la persona que es posi davant, que haurà de dinamitzar el partit i fer-li obrir els ulls i treure-li aquest to pessimista de perdedors, però és necessari que hi hagi un discurs polític clar, que sigui trencador respecte al que predica CIU, amb presència dels valors d'una socialdemocràcia d'esquerra que ens hem de creure. Si fem el mateix discurs que els adversaris, només ens discutirem la figura que volem davant, i això no té cap mena d'importància.
Cal recuperar la lluita per a la transparència, per a l'equilibri econòmic i la cohesió social. Cal potenciar la participació i, per tant, la confiança amb l'administració pública. Cal definir ben clarament si el PSC és un partit catalanista, amb veu prou valenta davant de qualsevol pacte, relació o vinculació amb el PSOE. No ens creguem que amb un discurs catalanista es perdrà l'àrea metropolitana de Barcelona, perquè la història ens ho ha deixat clar. Es perden militants i simpatitzants quan el projecte polític és confús, es va a la deriva i es perd la confiança dels electors.
Està molt bé que es deixi per després de les eleccions la revisió a fons del partit, PSC o ERC, però si des d'ara no es realitza una anàlisi del per què s'ha arribat tan avall; no s'explica els avenços que sí que hi ha hagut en política social, sanitària i educativa; no es treballa per presentar un projecte clar i creïble als ulls de la ciutadania, ens podem esperar qualsevol desastre també en les municipals, perquè l'etiqueta els dos partits la porten penjada i no es treu així com així, i encara menys dient que a la tardor vinent posaran les coses al seu lloc.
Em fa por sentir parlar del poder del PSC en el món municipal, si no hi sé veure un projecte que el justifiqui i que sigui garant per a la ciutadania, de progrés i cohesió social. Ja està bé tant de populisme, buscant els electors a través d'amiguismes i favors. Em preocupa que estiguem mirant quins caps tenim per defensar una força democràtica, si no hi ha al darrere uns objectius ben definits i atractius per a la majoria, per al bé col·lectiu.
Que cadascú faci el que més bé li sembli, però que ningú s'equivoqui, que en la davallada, si no hi ha bons frens, ningú serà capaç d'evitar la patacada final.

dijous, 9 de desembre del 2010

Inútil total i cara dura

Amb aquestes paraules el Congrés de diputats ha explotat. Les ha dit el cap de l'oposició, el senyor Rajoy, referint-se al ministre de Foment, encara que de seguida ha afegit que aquestes varen ser les paraules de Rubalcaba contra el ministre del PP, Rafael Arias Salgado.
La pregunta que em faig és si al Congrés de diputats, al Parlament o al Ple municipal, els polítics s'han d'insultar o ha de predominar la diplomàcia, encara que sigui totalment fingida, i que tombant la cantonada se'n va tot en orris. Rajoy ha dit que Blanco era un ministre a temps parcial i que calia que posés ordre al seu ministeri. 
Sempre hem recordat o millor dit, ens han explicat, la gran oratòria de diputats en temps de la República, i ha sortit a la conversa tot lamentant que ara no passés, que el comportament actual sigui molt barroer, sense gràcia ni massa capacitat oral. No hi ha dubte que és més agradable si la gent es comporta, però també crec que quan hi ha algú que no ha jugat net, els adversaris polítics el puguin castigar anant directe al gra, sense retòrica.
Governar no és fàcil, com tampoc ho ha de ser estar a l'oposició. Tothom té la seva feina per procurar fer-ho bé, i per tant estem a mercè de la crítica, tant si governes com no. També des de l'oposició es pot estar enredant el personal, encara que les conseqüències puguin ser diferents.
El bipartidisme espanyol fa que el líder de l'oposició prengui un gran protagonisme i que el comparteixi amb el president del govern. És fàcil que tot giri al voltant d'un intercanvi sistemàtic d'atacs personals. A més, ni Rajoy ni Zapatero brillen per la seva dialèctica i llavors han de destacar pel lèxic emprat. Sovint quan hi ha cridòries fa l'efecte que siguin criatures barallant-se, i perden molta credibilitat. Potser per això és millor tenir enginy en el diàleg i no caure en l'insult, que al cap davall et posa en evidència.