S'han canviat els papers?

El PP ha criticat la decisió del govern socialista de tornar progressivament a l'IVA del 21% a les factures de la llum i el gas, i es preocupen per la poca sensibilitat del govern per solucionar el problema de la pobresa energètica.

    Si no ens diguessin qui ha dit què segur que tots pensaríem que el govern és de dretes i l'oposició d'esquerres. Doncs no! Resulta que el PP, en la seva etapa més ancorat a l'extrema dreta, té la sensibilitat a flor de pell, i no troba bé que els rebuts de la llum i el gas, que no en podem prescindir, s'encareixin via impostos. 

    La lectura dels fets, però, no es pot quedar aquí. Hem de tenir en compte entre altres coses la pressió que es rep des d'Europa per tornar a la normalitat impositiva, sobretot tenint en compte que som un país deficitari en extrem. Però també cal afegir-hi l'oportunitat política de practicar la demagògia quan no tens responsabilitat de govern. I amb això no vull pas dir que el PSOE, i en aquest cas el govern espanyol, estigui encertat en la decisió, probablement hi hauria altres mesures a prendre en consideració que beneficiessin millor les famílies que tenen tantes dificultats per arribar a finals de mes. Dit això, però, no podem deixar de criticar la dreta del PP amb unes declaracions que no li són pròpies i que no faria mai en cas de tenir el poder a les seves mans.

    I aquest és un dels problemes que causen la desafecció ciutadana vers la política i els partits que s'alternen en el govern. Juguen amb la gent, i amb el que és més sensible i problemàtic com és l'economia d'una bona part de la població que no arriba al tall de la dignitat. Perquè ara ja no només són pobres els que no tenen feina, sinó que tot i treballant hi ha moltes persones que no aconsegueixen sobreviure, i els cal la caritat.

    Demanar que els partits polítics siguin capaços de consensuar decisions que tenen un abast a mitjà i llarg termini sembla que al nostre país és una quimera. Quan governen no tenen cap interès en escoltar l'oposició, i quan no tenen la governabilitat no paren d'exigir ser escoltats. Realment es tracta d'una conversa de sords, on cadascú va pel seu cantó sense escoltar l'altre, i així anem. Veurem com acaba tot plegat, però de moment sembla que les factures, tot i la baixada de preus de la llum, seran una mica més cares.

El fracàs dels barons socialistes i de l'aznarisme

Garrido se'n va del PP, però el trànsfuga és Casado, que ha destruït el partit per convertir-lo en un "Vox blau". De fet resulta patètic veure i escoltar les declaracions del president del PP, el senyor Casado, i contrastar-les amb les anteriors a les eleccions. No entenc com es pot tenir tan barra de fer i dir el que ha dit i després no assumir la seva responsabilitat.

Casado ha fet un discurs d'extrema dreta durant tota la campanya, aliant-se amb Vox i C's, i una vegada comprovada la crisi de resultats, canvia de discurs i ens vol fer creure que no ha passat res. Que ara toca ser de centre-dreta. I el seu mentor?

Aquests polítics històrics que no saben callar i han d'anar incordiant els seus successors, han pogut veure que la seva estratègia és equivocada. Felipe González i la resta de barons socialistes s'han fet un tip d'atacar Pedro Sánchez. L'han acorralat i defenestrat, però ell ha ressuscitat i convertit el PSOE en guanyador, després de molts anys de travessa pel desert. Malgrat tot, podrem comprovar que els barons i el senyor González al capdavant, continuaran enviant consignes i no deixaran d'emprenyar Pedro Sánchez.

També hem pogut assistir a la defunció de l'estratègia d'Aznar imposada al senyor Casado. Aquest, no sé si per incapacitat intel·lectual, o per pressions dels que dirigeixen els fils des del darrere, canvia de discurs per intentar una recuperació que no li serà fàcil. Al senyor Casado se n'hi en foten els principis, la coherència i la responsabilitat. Ell ha nascut per estar manant i ho intenta de la manera més fàcil, aparentment, enganyant, insultant i ridiculitzant l'adversari. De moment, però, sembla ser que la jugada no li ha sortit prou bé.

Seria una sort per a tots que aquestes eleccions generals provoquessin la desaparició dels barons i exdirigents dels grans partits. Que els polítics actuals deixessin de mirar el retrovisor i veure's lligats de mans i peus. Llavors només caldria buscar bons polítics, una gesta, però que es preveu una quimera.

Anar de cara s'ha demostrat infructuós. Treballem estratègicament!

En cap cas em declararé estratega de partit polític, perquè no en sé ni m'ha interessat mai ser-ne. Encara és l'hora que algú em pugui fer qüestionar si m'afilio o no en un partit perquè mai he reconegut prou bé la seva feina en moments importants de país. Això no vol dir que no respecti aquelles persones que pensen diferent i entengui que siguin persones de partit.

Dit això, voldria criticar aquestes veus que surten de JxCat i PDeCat sobre la idoneïtat d'escollir Carles Puigdemont com a president de la Generalitat. Puigdemont és el meu president, però Catalunya és massa important com per fer-la malbé. Què vull dir amb això?

Si ens fixem en què ha passat els darrers mesos ens adonarem que en les diferents batalles on ens hem enfrontat cara a cara amb l'Estat, n'hem sortit escaldats. Contràriament, quan la batalla ha consistit en el treball de formigueta per demostrar la injustícia que patim i què volem per al nostre país, aquí hem guanyat.

La feina que ha fet Pugidemont i els consellers exiliats als diferents països europeus no ha estat estèril. Una feina que continuaran fent i que ajudarà en la tasca d'eixamplar cada vegada més el suport a la realitat catalana. El testimoni que malauradament donen els nostres polítics empresonats, també ajuda a fer veure la injustícia flagrant que estem patint.

Pretendre elegir Puigdemont per a un nou període legislatiu és una quimera. És anar en contra no només del govern de Madrid, sinó també del seus amics del Tribunal Constitucional, i atacant-los pel dret ja hem vist que no serveix per a res. L'única possibilitat que hi veig és formant govern i treballar per recuperar els nostres drets usurpats, i aconseguir la República catalana. No podrem oblidar-nos en cap moment ni del nostre president legítim ni dels consellers empresonats i exiliats, però ho farem amb un govern fort, independentista i sobirà.

A poc més de 24 hores de conèixer el futur de Catalunya

Avui es jornada de reflexió i, per tant, no es pot fer campanya a favor dels partits polítics que es presenten a les eleccions de demà. Qui no pot fer campanya? Ningú? Només els partits polítics? Ho deia ahir que en els temps que correm, pretendre mantenir una jornada de reflexió lliure de propaganda electoral és una quimera. Caldria canviar-ho, i si mai arribem a tenir una llei electoral pròpia, seria bo liquidar-la.

Aquests dies de campanya he sentit a més d'un polític, de més d'un partit polític, que es queixava de la Junta Electoral Central. No només els partits independentistes arran de la compensació de TV3 als no independentistes, sinó també per part d'aquests últims. Polítics de partits que han estat incapaços de pactar una llei electoral catalana. Vergonya haurien de tenir els principals responsables, PSC, ICV i CIU. Tot el que els pugui desagradar de la llei vigent, fa més de trenta anys que ho podien haver canviat.

El cas de la llei electoral pròpia, és un exemple entre tants d'altres dels interessos partidistes, que posen per davant de tot, els interessos del partit. No és estrany que els electors s'ho pensin dues vegades abans d'acudir a les urnes, i que per això l'índex d'abstenció sigui tant alt i creixent. 

Com que al final tothom ha acceptat que les eleccions de demà no són unes simples eleccions autonòmiques, cal esperar que la participació sigui més elevada. És important que així sigui, per tal que el resultat sigui més significatiu, tant si guanyen els partits independentistes, com si ho fan els unionistes. 

Hem de ser capaços de posar per davant de tot l'esperit democràtic i saber acceptar la derrota, com fem amb la victòria. Demà, agradi o no, els resultats no deixaren indiferents a ningú. Hi haurà qui voldrà negar qualsevol lectura dels mateixos, però guanyi qui guanyi, la repercussió serà important i la política pot fer un gir de 180 graus.

La CUP pot tenir la clau del futur del país

Vist el que va passar ahir a la Meridiana de Barcelona, i suposant el més que probable desencís de moltes de les persones que estan dubtant en donar el suport a Rabell, per la seva total aversió a la política del president Mas, els recomano que no s'ho pensin dues vegades i votin la CUP.

Si de veritat creuen que Mas i Junqueras ens portaran a un país conservador, amb retallades i maltractament a la ciutadania més desvalguda, qui ho pot remeiar és la CUP i no pas un partit polític que quedarà a l'oposició, amb molt poca representativitat i sense cap aliat per fer front a la política conservadora de CDC.

Està vist i comptat que a Catalunya la força de Podemos està més devaluada que a l'Estat espanyol, i que a molts ciutats també catalanes. El seu company de viatge, ICV, també fa molt temps que va a la deriva per falta d'una direcció clara, que no estigui sempre dubtant de què fer, per por a desaparèixer.

La CUP ha entrat amb força, bàsicament perquè ha estat clara i transparent. Diu les coses pel seu nom i deixa ben clar a qui agrada i a qui no. Si, com diuen les enquestes, els vots de la CUP han de permetre la majoria absoluta de les dues candidatures independentistes, serà en aquesta negociació on la CUP podrà incidir en la política social del futur president.

El discurs de Catalunya sí que es pot no és clar, és ambigu i sense possibilitats de reeixir. Esperar negociar amb Espanya, després del que ha passat, i amb la circumstància d'una derrota de les forces independentistes, és una quimera. Per altra banda, ni PP ni C's l'ajudaran a aconseguir un canvi en la política social actual, i amb el PSC sol, tampoc sumarien.

Cada vegada està més clar que ens trobem en una disjuntiva de model de país i no social, perquè el canvi social pot venir per cadascun dels dos bàndols, sempre i quan s'aconsegueixi una presència i situació privilegiada al Parlament català. La CUP pot esdevenir clau per al futur social i de país de Catalunya.