La destrucció del patrimoni no és el pitjor

Aquesta tarda llegia la notícia referida a la destrucció del patrimoni iranià per part dels EUA i Israel. És trist i denunciable i caldria exigir responsabilitats. Encara recordo aquelles imatges dels talibans destruint aquells budes gegants, que ens va impactar a tots. Tots teníem clar que es tractava d'uns fanàtics abominables. Avui observem destruccions de patrimoni iranià per part de països democràtics i gairebé no ens escandalitzem. Ens ho hauríem de fer mirar! 

És penosa la destrucció de patrimoni, però no podem oblidar la quantitat de víctimes mortals causades per l'atac i, d'una manera especial, les gairebé dues-centes morts, la majoria nenes de l'escola atacada per les forces militars dels EUA, amb el seu president, el senyor Donald Trump, al darrere.

Com ja he dit altres vegades sembla que ens hem fet insensibles. Que ja no ens provoca pell de gallina ni indignació tot el que està passant. Un inconscient, assassí que no fa tant es lamentava que no li concedissin el Premi Nobel de la Pau. Un personatge indecent que afirmava que no començaria cap guerra i només fa que provocar-ne. Qui vindrà després? Cuba? Groenlàndia? Colòmbia?

El primer ministre israelià ha aconseguit el que volia. Amb el retorn de Trump a la Casa Blanca tenia l'èxit a la butxaca. No és que els anteriors presidents nord-americans fossin bons exemples a seguir. Hi trobaríem molts fets denunciables. Amb Trump, però, s'ha arribat a un extrem inimaginable. Molts diuen que està boig, però continua president el país i destruint tot allò que pot. Els seus votants encara no s'adonen del disbarat. Són uns inconscients que també haurien d'assumir responsabilitats. 

M'indigna tot el que està passant i la impotència que no et deixa moure i només et permet alçar la veu sense aconseguir res de bo. Aparquem el patrimoni i dediquem les nostres forces a denunciar la mort de tantes víctimes innocents.

Ni amb aigua calenta!

Oriol Junqueras ha declarat que es pensa presentar per a presidir la Generalitat. És curiós l'emblema que fa servir per justificar la seva decisió: Una nova ambició nacional. M'imagino que es tracta d'una ambició personal. Un ego que no se l'acaba!

Hi ha gent que no té vergonya. Es pot ser tan cec? Ahir, en el meu post, em preguntava si tot depenia d'un sol home. Em referia a Putin, Netanyahu i Trump, tres líders que fan anar el seu país i el món en general, segons més els convé. Junqueras no pot pretendre arribar tan enllà, però sí que es creu com l'única persona que ens pot salvar. I després de tants fracassos, no se n'ha adonat? 

Hi ha persones que provoquen vergonya, i Junqueras n'és un bon exemple. Desitjo sincerament que la Justícia d'aquest estat espanyol tan maldestre acabi aprovant i aplicant l'amnistia i que Junqueras en surti beneficiat. No es mereix, al meu entendre, trobar-se en la situació que està. Una altra cosa és que me'l trobi de candidat a la presidència de la Generalitat.

Hi ha persones que amb més o menys encert han protagonitzat la vida d'un país, però ja està! No cal continuar. Els ho agraïm. Els perdonem els errors que hagin pogut cometre. Els reconeixem la dedicació i esforços per fer avançar el nostre país, però no cal que continuïn. Poden fer costat als nous líders. Que aquests aprofitin la seva experiència i coneixements, però no cal que siguin protagonistes més temps.

Ningú s'ha de quedar a casa i no implicar-se en la ciutat, el país, l'estat. Això no treu, però, que el lideratge és bo que l'assumeixi gent amb noves idees i menys orgull i ànsia de poder. Tots som servidors dels altres i ho fem de la millor manera, però hem de ser humils i no creure'ns que només nosaltres tenim la veritat. Que només nosaltres ho farem bé. Junqueras va fracassar. No cal furgar més ni exigir gaires més responsabilitats. De fet, ja ho ha pagat amb els anys de presó. Però ja en tenim prou. 

No és fàcil trobar bons líders. Els partits polítics tenen dificultats per aconseguir-los. ERC tampoc ho té fàcil i Junqueras s'hi brinda fervorosament. Els seus militants i votants tindran la darrera paraula. Espero que tinguin seny i sàpiguen el que fan.

Qüestió de lideratges?

Avui, fent una llegida a la premsa, m'he aturat a pensar sobre els líders dels partits polítics i el paper que juguen, o millor dit, la importància que representen per al conjunt del seu partit polític. Repassant els diferents partits polítics catalans m'he anat fixant en els seus líders i el grau de coneixença, i he intentat lligar-ho amb els resultats electorals.

Encara que puguis defensar la importància del treball d'equip i el concurs del més gran nombre de persones possible, t'adones que la significació del màxim dirigent condiciona molt el seguiment i, per què no, el nombre de vots que pot arribar a recollir un partit polític. 

Probablement no és la situació i desgast del president Puigdemont el que provoqui que Junts es trobi en moments complicats i amb una tendència a la baixa de seguidors i votants, però en tot cas es troba a faltar una direcció potent per recompondre el partit després del fracàs del Procés. 

ERC va córrer a salvar els mobles amb la recuperació de Junqueras, per manca d'una alternativa forta que evités més desastres al partit. Junqueras també està desgastat i qüestionat, però qui el pot substituir amb cara i ulls?

El PSC també necessitava un canvi de lideratge, amb uns personatges força caducats. El president Illa, tot i el seu caràcter avorrit, sembla que ha aconseguit aglutinar un partit que havia tingut temps gloriosos, però que havia quedat superat durant l'auge de Ciutadans. 

La CUP i els Comuns resisteixen com poden, possiblement mancats d'un lideratge que els permeti viure amb l'esperança de continuar vius a la política. Pot ser que sigui volgut, pel seu caràcter assembleari, però jugant al costat dels altres, que treballen i poleixen el líder ideal, ho tenen magre.

He arribat a la conclusió que les grans masses veneren els líders i que els partits polítics, per aconseguir governar, s'esforcen a trobar aquests personatges que els han de catapultar a la victòria.

Deixar de fer el ridícul

Si es confirma la retirada de RTVE d'Eurovisió potser serà la manera de deixar de fer el ridícul any rere any. Haig de confessar que no segueixo el festival des de fa molts i molts anys, i simplement llegeixo la notícia que apareix l'endemà, amb la posició final del representant espanyol, o la representant. Si no tinc mala memòria, en dues ocasions Espanya es va endur el primer premi, i varen ser dos anys seguits a la dècada dels seixanta del segle passat. Fa més de cinquanta anys!

He llegit la notícia que el president de la televisió espanyola planteja la retirada si no s'exclou Israel. Una mesura de força contra la presència d'un país on el seu exèrcit està cometent un genocidi que podem veure en directe per televisió.

És curiós que els moviments contraris a Israel es manifestin en espais i activitats esportives i culturals i no hi hagi una pressió més enèrgica en l'àmbit econòmic i polític. És cert que el president espanyol s'ha manifestat en contra de l'acció israeliana, però no acabo de veure en què es tradueix. Potser és que la cosa va lenta i s'anirà concretant amb el temps.

I és molt trist que sigui el genocidi a Gaza un altre element de discòrdia entre els dos grans partits polítics espanyols, amb l'intent del PP de desgastar el govern i aconseguir la convocatòria d'eleccions, amb l'esperança que tot canviï i puguin accedir a la Moncloa. Amb Vox o sense?

Aquest cap de setmana Vox ha celebrat un acte que els ha d'afavorir l'augment de simpatitzants i futurs votants, en detriment del PP, però també de la majoria d'espanyols. Com ja està passant a molts països europeus, l'extrema dreta està guanyant terreny a la dreta moderada, encara que a Espanya de moderada no en té res.

Per tot plegat, ens toca viure els darrers temps d'una esquerra poruga que encara governa, però que té els dies comptats si la cosa no fa un gir de cent vuitanta graus, que no sembla que hagi de passar. A veure, de moment, què decideix el consell d'administració de la televisió pública espanyola, i si això pot ajudar que des d'altres àmbits s'ampliï la pressió a l'estat d'Israel.

Miserables

Avui anava llegint diferents notícies que sortien a la premsa i pensava que està vist i comprovat que els humans ens comportem de manera miserable, sense adonar-nos del ridícul dels nostres actes. El que està passant aquests dies és molt trist i, permeteu-me que em repeteixi, miserable.

El principal problema de comportaments miserables és quan els seus autors tenen prou poder per incidir a la societat i causar danys, a vegades irreparables, o si més no, que requeriran molt temps i esforços per revertir.

A prop de casa, i que ens afecta com a catalans, tenim l'actuació miserable del PP contra la nostra llengua. Pressionant els estats europeus perquè el català no esdevingui oficial a la Unió Europea. Una activitat d'un partit polític que ha governat i que ho tornarà a fer en el futur, i que ara s'entreté convocant una manifestació per fer fora de la presidència del govern espanyol al seu adversari. És el seu estil, i ja ho va practicar l'expresident Aznar per fer fora a l'expresident González. Misèria pura. Els catalans hem patit en diferents ocasions la seva manera de fer política. Una manera mesquina i menyspreable que no és la mena de política que un partit amb aspiracions de govern hauria de fer. 

L'actitud del president dels EUA també es troba en aquest grup de misèries humanes. Està demostrant molt poca intel·ligència, però gràcies al seu poder, ell no en sortirà perjudicat. Seran els seus adversaris, però també la majoria dels seus votants els que ho pagaran car. 

I els nostres veïns de l'Aragó, que sigui quina sigui la força política que els governi, mai ens han estimat prou, s'entesten a recuperar un patrimoni que encara existeix, no pas per mèrits d'ells, i que segons sembla pot destruir-se si s'obeeix la sentència judicial d'un tribunal que sempre ha destacat per l'animadversió contra Catalunya. Tenim prou exemples coneguts que no cal mencionar en aquest post.

Tot plegat, doncs, després d'una lectura de cap de setmana, et fan venir moltes ganes de dir ja s'ho faran! Però hi ha moltes persones que no tenen la sort d'alguns, i que per culpa d'aquests miserables que ens governen, ho passaran molt malament. 

Què entenem per oposició?

En política, estar a l'oposició no és fàcil. No ho és per diferents motius. Si tens la possibilitat de governar, pots portar a terme aquells projectes que havies promès i plantejat a la ciutadania abans de les eleccions i que, d'alguna manera, justifica el fet que t'hagin donat el suport. També pots no fer-ho i canviar d'idea, i pensar que els votants tenen poca memòria i no se'n recordaran d'aquí a quatre anys. Si, per contra, ets oposició, aquelles promeses que havies fet no tens la possibilitat de dur-les a terme, però sí que hi ha tota una feina que no pots deixar de fer, i que els teus votants et poden reclamar.

L'oposició té l'obligació de fiscalitzar la feina del govern, sigui municipal, autonòmic o estatal. I aquesta fiscalització no vol dir posar bastons a les rodes ni bloquejar l'obra de govern, sinó observar si allò que s'està fent és correcte. Segurament no agradarà, perquè és la idea d'una altra formació política, però d'això n'has de prescindir i, en tot cas, demostrar que la teva opció era millor, amb arguments i proves.

Tradicionalment, a Espanya hi ha hagut alternança en el govern entre la dreta del PP i l'esquerra del PSOE. Sigui amb majoria absoluta o sense, aquests dos grans partits han tingut responsabilitats de govern, però també han estat a l'oposició. I quin paper han jugat quan eren oposició?

El PP s'ha dedicat sistemàticament a increpar els governs socialistes, amb un sentiment molt cregut que són ells els que tenen el dret a ser govern i que els socialistes són uns usurpadors. Els governs socialistes sempre han estat il·legals, als ulls de la dreta espanyola, que fins ara era la més rància d'Europa, però li han sortit competidors. 

Aquest pensar que no els toca als altres, sinó que han de pressionar tant com puguin per fer-los caure i recuperar el govern que no havien d'haver perdut mai, fa que l'ambient crispat sigui permanent i ens cansi a tots, fins i tot als que no tenim una simpatia especial pel partit en el govern. 

Aquesta legislatura està marcada per la denúncia continuada de corrupció, i ho fa un partit polític, el PP, que té un llarg currículum amb imputacions, denúncies i sentències en contra per culpa de la corrupció. I els ciutadans ens ho hem de mirar amb bona cara. El PP no sap quin paper li toca jugar a l'oposició, i per això el país va com va.

Decebut

Les persones que en algun moment o altre de la nostra vida ens hem compromès públicament per treballar en benefici de la societat, i creiem en la política com a eina per fer avançar un poble, un país, un estat, estem decebuts per tot el que està passant. Puc entendre perfectament el desengany i enuig de les persones que no s'apassionen per la política, i veuen tot el que els nostres representants polítics protagonitzen des de les institucions que estan, o haurien d'estar al nostre servei.

L'espectacle que ofereixen els dos grans partits polítics espanyols arran de la catàstrofe del País Valencià és denigrant i ofensiu. No hi ha dret que aprofitin el dolor de tantes famílies que ho han perdut tot, començant pels seus éssers estimats, per intentar demostrar que ells són els millors, i treure'n rèdit polític. Com creuen que els hem de mirar?

La veritat és que, aquest matí, mentre escoltava una part del debat al Congrés de Diputats, que amb cinc minuts n'he tingut prou, em queia la cara de vergonya i d'alguna manera em provocava una sensació de brutícia pel fet d'haver estat implicat políticament. Com un sentiment corporatiu fastigós que necessités treure'm de sobre. Realment ens empastifen a tots, no només ells en surten escaldats, sinó que tota la societat en paga les conseqüències.

I veus que passa a tots els nivells. El debat intern, per exemple, que aquests dies tenen els militants d'ERC és també vergonyós i lamentable. No podem pensar que només afecta els seus militants i votants, sinó que en tractar-se d'un partit polític que ha governat i pretén tornar-ho a fer, ens implica a tots. Perquè és una demostració del que som capaços de fer i de dir per aconseguir el poder. Ara s'estan tirant els plats pel cap, però l'endemà de la votació, quan hi hagi un vencedor, què es diran? Com es tractaran? I el que encara és més important: Quina garantia tindrem que la seva opció política és la millor per redreçar aquest país que es troba en un atzucac? Es podrà confiar en ells després de tot el que han protagonitzat?

No podem continuar d'aquesta manera. No tot s'hi val, i no es tracta només de no fer el ridícul, sinó de no ser dolent i no aprofitar-se dels altres per escalar posicions i viure còmodament amb uns discursos que no tenen res a veure amb el nostre comportament. Aquí sí que hauríem de girar full, i oblidar-nos d'aquesta etapa tan desgraciada i aberrant.

Els draps bruts d'ERC

Cada dia que passa van sorgint notícies que deixen a dirigents d'ERC força malament. Sembla que el pitjor no va ser la derrota electoral, sinó la immoralitat i poca qualitat d'alguns dels seus dirigents. Tot s'ha de deixar en sospites i ha de prevaldre la presumpció d'innocència, però si es confirma tot això que va apareixent, potser seria hora que algú sortís volant i no acabés d'enfonsar un partit que ha estat de govern, que pretén recuperar el poder, i que forma part de la història política del nostre país.

He llegit que l'actual secretària general, la Marta Rovira, estava al cas de tota la brutícia del partit, i que al mateix temps animava a fer-ho més gran, només per beneficiar-se'n electoralment. Desconec si es tracta d'una venjança personal, ara que els punyals dins d'ERC estan tan afilats, i si és cert tot el que es diu, o es menteix per fer més mal. 

Al marge de saber-ne la veritat, sí que podem constatar que les baralles internes són evidents, i que només busquen apoderar-se de la maquinària del partit per continuar vivint de la política. En situacions com aquestes és quan veus clar que els polítics no s'haurien de professionalitzar, o si més no caldria que no s'eternitzessin. No els podem posar tots al mateix sac, però el perill d'actuar de manera il·legal, corrupta o sense escrúpols, és una evidència que haurien de témer i lluitar per no caure-hi.

No prejutgem, i deixem que la Marta Rovira s'expliqui. Ens doni la seva versió. Ens convenci que tot això que es diu d'ella és mentida i que sempre ha actuat honestament. Treballant pel partit, però sense caure en el parany de la immoralitat. Perquè en política tampoc no tot s'hi val. Si juguem brut mai no aconseguirem el suport de la ciutadania. Els tindran durant un temps, fins que s'adonin del joc a què estan sotmesos. 

És una llàstima que, en lloc d'estar treballant per aconseguir fer avançar el país, buscant el millor per a tothom, es dediquin a abonyegar-se i clavar-se cops de colze per fer-se un lloc a costa dels altres i, en definitiva, a costa nostra.

És cert que es tracta d'un tema intern del partit, que els seus militants, votants i simpatitzants han d'intentar resoldre, però per a la resta de catalans és una llosa que ens cau al damunt i que també ens afecta. Com a mínim ens deixa perplexos i tristos. Ens agradaria que la política del nostre país seguís un altre camí.

Illa a canvi de què?

Ens trobem en plenes negociacions entre ERC i el PSOE per veure quin preu, i cost, té investir a Salvador Illa president de la Generalitat. La història recent del nostre país ens ha fet veure que no som gaire bons negociadors. Que ens deixem prendre el pèl fàcilment i que sempre hi sortim perdent. Els dirigents d'ERC sembla que ja ho tenen decidit, i que només es tracta de com ho venen als seus militants i votants perquè s'enfadin poc. Saben que cedint la presidència al socialista no agradarà a una bona part dels seus seguidors i simpatitzants, alguns dels quals els deixaran de votar. També saben que no tenen gaires possibilitats de treure'n profit. Anar a unes noves eleccions encara els deixaria més tocats. 

Les declaracions de Marta Rovira, s'afegeixen al seu currículum decadent, que amb el tema dels cartells sobre l'Alzheimer ha quedat lluïda, i cada vegada que obre la boca ho empitjora. El millor que podria fer seria avançar la seva anunciada retirada i no fer més mal, ni al partit ni al país.

La muntanya russa a què ens tenen acostumats els republicans es troba en el nivell més baix. No és la primera vegada. Si repassem la història del partit polític durant aquests anys postfranquistes ens adonarem que l'oscil·lació no para. Hi ha passat un reguitzell de polítics i no han aconseguit consolidar el partit, ni tan sols ara que l'adversari catalanista està en hores baixes des de fa molts mesos. I el panorama catalanista s'acaba aquí.

Tot i que tenim el mes d'agost de coll, m'imagino que aquesta setmana serà força decisiva per veure'n l'entrellat, i conèixer si tenim fumata blanca aviat o bé ens hem de preparar per a unes noves eleccions a la tardor. Estic convençut que la decisió està presa i que només ens falta veure la publicitat i el marc com es presenta perquè sigui menys dolorosa per un partit polític que va creure que desempallegant-se de Junts aconseguiria créixer i s'ha quedat amb les ganes.

Sí que els demanaria que vigilessin el discurs que faran. Que no ens venguin gat per llebre. Els podem entendre sense que busquin excuses de mal pagador. La recompensa la trobaran la pròxima vegada que es presentin en unes eleccions. Ja cal que les comencin a preparar des d'ara, i que molts dels actuals dirigents, si no tots, deixin el pas lliure als que els han de succeir. De moment caldrà veure a canvi de què ens plantifiquen Illa com a nou president de la Generalitat.

Com són les coses!

Ho anàvem dient, però sembla que no hem après a preveure les coses, sinó que sempre ens toca rectificar i fer marxa enrere. No hi ha manera que ens adonem que no tot el que es diu es fa amb bona intenció, que no tot és cert, ni soluciona els problemes que tenim. Tenim uns partits polítics tacats amb la corrupció, amb moltes promeses incomplertes i amb una desconfiança total per part de la població. Davant d'aquest panorama arriba l'extrema dreta i ens diu que són aquí per solucionar-ho tot. Per fer fora aquesta colla de corruptes i recuperar la normalitat. Ells són els nostres salvadors.

    Resulta, però, que assoleixen el poder, o entren a les institucions públiques i comences a mirar què fan, com actuen, què se n'ha fet de tot allò que han promès que canviarien i... t'entren molts dubtes. Potser no són tan diferents, o fins i tot són pitjors!

    Segons sembla, el líder de Vox a Catalunya, i diputat al nostre Parlament, no ha utilitzat correctament els diners que el seu grup parlamentari rep com a subvenció, o més aviat n'ha fet ús privat que no correspondria. Bé, potser ha estat un error i no tornarà a passar.

    El president del Parlament balear, que també és de Vox, ha mostrat la seva cara autoritària i despectiva en la sessió plenària per a la derogació de la llei de memòria democràtica. Els fa tanta ràbia que algú intenti fer memòria de les víctimes de la dictadura, que la seva reacció és la típica d'un hooligan, però que té el poder de fer fora del Parlament qui no li rigui les gràcies. 

    Necessitarem molts episodis com aquests per aconseguir que molts dels seus votants s'adonin de l'error de la seva decisió. En són responsables, però també aquells partits polítics que no han fet prou per evitar que tot es deteriorés tant, i que a la gent li vinguessin ganes de votar uns populistes descarats, pensant que aquell era el camí per redreçar-ho tot. No ho resoldrem en una legislatura, però hem de confiar que amb temps i paciència aconseguirem fer fora aquesta colla d'autoritaris, predemocràtics, que utilitzen el sistema democràtic per destruir-lo des de dins. Això és el que ens toca viure en aquests moments.

Especulant sobre la investidura

Què hi ha al darrere de les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez? Trobo que tots plegats especulem molt, però potser té lògica per la importància del tema i el futur immediat de l'estat espanyol. La premsa, els articulistes, les xarxes socials, les xerrades al cafè, o a l'hora de dinar, estan plens de comentaris sobre què diu un i altre, què pensa fer el president en funcions, com reaccionarà el seu partit, i en concret els famosos barons... I els partits independentistes, fins on seran capaços d'exigir i quan destensaran la corda per no haver d'arribar a les eleccions?

Jo m'imagino que la cosa va per oferir l'amnistia i que ens oblidem del referèndum. És una manera de justificar als socialistes més crítics que regala amnistia a canvi de posar pau i deixar de banda qualsevol intent de demanar què volem els catalans. Si Pedro Sánchez ho ha de donar tot, com ho justificarà davant dels seus?

Però, i els partits independentistes com tenen pensat explicar la seva decisió final? Probablement aquí rau la clau de tot, perquè en definitiva són els que poden decantar la balança. Els dirigents d'ERC i Junts tenen uns militants, simpatitzants i votants molt heterogenis. Alguns d'ells tenen molt clar que s'ha d'anar a màxims i no fer cap tipus de concessió. Exigir-ho tot. D'altres són més cauts i temen més una nova convocatòria electoral que faciliti la majoria dels partits de dreta i extrema dreta. Davant d'aquest perill, prefereixen moderar-se i que els seus dirigents no tensin la corda fins a trencar-la. I segur que n'hi d'altres que ja li donarien el vot, només pel fet que el PP es quedi a l'oposició, si més no durant quatre anys més.

És per això que facin el que facin els negociadors del vot d'investidura, rebran una allau de crítiques, d'un costat o l'altre. Potser això farà que siguin més lliures a l'hora de decidir-se, sabent que no deixaran contents a tothom. 

Com podeu veure també he entrat en el joc de l'especulació. Suposo que en aquests moments no podem fer res més. Però hi ha una cosa que hem de tenir molt clara, i és que no és el mateix opinar des de fora que des de dins. No és el mateix prendre una decisió que analitzar si qui l'ha pres ho ha fet bé o no. Estem en un país on cada quatre anys, si no és abans, decidim qui volem que ens governi. No estem en una democràcia participativa, sinó representativa. És per això que l'única cosa que podem fer és, quan ens deixen, votar les persones que creiem que ho poden fer més bé, i entretant intentar canviar el sistema, perquè la participació sigui cada vegada més real, acceptada, i per què no, exigible. 

El feixisme és massa present a la nostra societat

Per als patriotes espanyols, aquella gent de VOX i PP que governen una part important del país, i que pretenen governar a l'Estat, el que ha passat a una pista de tennis dels EUA resulta insòlit i incomprensible. Un espectador d'un partit de tennis entre un jugador alemany, Alexander Zverev, i un d'italià, Jannik Sinner, ha expressat públicament una famosa frase de l'himne hitlerià: "Alemanya per sobre de tot".

El jugador alemany ha aturat el joc i s'ha dirigit al jutge de pista i li ha manifestat que el crit no podia impune i ha aconseguit que fessin fora de les grades l'aficionat en qüestió. I és que a Alemanya està prohibit i penalitzat utilitzar, en públic, símbols, escuts i frases de l'època nazi. Quina diferència amb Espanya, oi?

A l'Estat espanyol hi ha polítics amb càrrecs públics que es fotografien amb la bandera franquista i d'altres que es manifesten cantant el Cara al sol, i no passa res! Com podem anar bé?

Els meus contemporanis recordaran la famosa frase franquista: "Espanya és diferent". Res no ha canviat i continuem situats en un clima predemocràtic malgrat les aparences. Vàrem sortir d'una dictadura, i hem caminat per una transició a la democràcia que no ha donat els resultats esperats i volguts.

Al rerefons de tota la política d'aquest país, de la Justícia, dels mitjans de comunicació, i d'una bona part de la dreta i l'extrema dreta, es respiren uns aires preconstitucionals i antidemocràtics que fa por. També hi podríem col·locar molts socialistes que van de progressistes, però que la seva ànima es manté molt tranquil·la en l'ambient feixista que no s'ha mort.

L'actitud del tennista alemany no és cap acte d'heroïcitat, és simplement un acte de responsabilitat democràtica i rebuig al pensament nazi que molts tenen a dins del cor. Per als votants, simpatitzants i militants de Vox, i d'una bona part de la dreta espanyola, el record del franquisme no els provoca cap fàstic, més aviat l'enyoren, i voldrien recuperar els tics de l'autoritarisme, l'anul·lació de molts drets democràtics i l'eliminació de totes les aspiracions del poble català. No ho aconseguiran, perquè som tossuts i valents, però ens ho faran gruar. Exemples com el cas de l'US Open, ens fan pensar que tenim encara molta feina a fer per intentar eliminar del país aquesta xacra que ens empobreix democràticament, i ens avergonyeix davant dels pobles del món.

Tot allò que ha quedat aturat

Un dels articles d'opinió que llegia avui comentava tot allò que Pedro Sánchez ha deixat penjat en el moment de decidir convocar eleccions generals avançades el mes de juliol. No sé si les lleis que estaven pendents d'aprovar-se i els decrets i decisions governamentals que hi havia sobre la taula haurien acabat sortint abans de finals d'any, o si ha estat l'avançament el que les ha aturat.

M'he queixat sovint de la lentitud en la tramitació de lleis i canvis organitzatius quan són els socialistes els que governen a Madrid. La impressió que sempre he tingut és que la dreta és més expeditiva i va més per feina, malauradament perjudicant la classe treballadora i defensant els interessos dels poderosos, dels seus. Ara, doncs, sembla ser que hi ha tot una sèrie de lleis que s'estaven tramitant i que podien arribar a bon port, i que hauran quedat en un calaix, i en funció de qui governi a partir de l'agost, aniran a parar a la brossa directament.

A tot això cal afegir aquelles noves lleis o modificació de les vigents, que no agraden al PP, i encara menys a Vox, i que si entren a governar patiran una retallada, si no és una derogació automàtica. I també podrem observar que això es farà de manera diligent i sense perdre temps. Estem prou escamats, amb el poc recorregut democràtic que hem viscut.

Penso en la llei d'Educació, que ja no sé quantes se n'ha aprovat des de la sortida del dictador, i que cada nou govern s'encarrega d'abolir i elaborar-ne una de nova a la seva conveniència. Aquesta llei segur que serà de les primeres a rebre, quan m'imagino que encara no s'ha acabat d'aplicar, degut a la lentitud que es pateix per costum.

I n'hi ha més, la majoria de les quals perjudicaran als seus propis votants. És aquí quan em pregunto com pot ser que siguem tan babaus i ens deixem enredar tan fàcilment. Llegia, en una entrevista periodística, quins eren els votants de l'extrema dreta, i la resposta era que hi havia els extrems, és a dir, la gent rica i la gent treballadora, cadascú amb una motivació diferent. És evident que als rics ja els va bé l'opció extremista, però... i a la classe treballadora? És, sembla ser, l'enuig i desencís per la manca de resultats beneficiosos de l'establishment. Votar l'extrema dreta és revel·lar-se contra una situació que fa massa temps que dura i que no beneficia els més humils. És per això que fa pocs dies comentava que calia reflexionar al respecte i fer entendre als nostres polítics que han de canviar el xip si volen fer alguna cosa en positiu. No puc ser més pessimista.

Jornada de reflexió

Desconec si la justificació de la jornada de reflexió prèvia al dia de les votacions continua tenint sentit o més aviat seria de les coses que caldria canviar. Tampoc he aprofundit en la comparativa amb altres estats, però sí que n'hi ha molts on aquesta jornada no existeix. I avui, que el món no té res a veure amb l'any 1977, potser caldria fer alguna revisió al respecte. També és cert que Catalunya, tot i tenir-ne la competència, ha estat incapaç d'aprovar una llei electoral pròpia. És per això que no som ningú per anar demanant que es revisin les altres.

Els mateixos diaris en paper, que ja existien fa quaranta anys, i tot el món de les xarxes socials, fan que avui tinguis informació de tot el que va passar ahir mateix, on totes les forces polítiques es varen dedicar de ple a tancar la campanya electoral, penjant l'últim cartell que els pogués durar fins demà diumenge a la nit. També és cert que cap partit polític, si és escrupolós i respectuós amb la legalitat, pot sortir avui a demanar el vot, i en tot cas els candidats faran acte de presència pública que els pugui ajudar a recordar a possibles votants, que són allà i que confien en ells.

Les persones que anem a les llistes, tampoc tenim cap necessitat d'una jornada de reflexió que ens serveixi per decidir quina papereta posarem dins de l'urna, i com a molt ens pot servir per reposar una mica, després de moltes setmanes de precampanya i campanya, tenint en compte que demà també serà un dia dur, des de primera hora fins a conèixer els resultats de l'escrutini.

Avui es pot demanar que la gent surti demà a votar, ja sigui a un partit polític, o bé emetent un vot en blanc o nul, per expressar quina és la seva opció. Particularment sempre he votat, per responsabilitat democràtica. No vaig poder votar des dels 18 anys, perquè la dictadura no ens ho permetia, però sí que ho he fet des de l'inici de la transició. I això no vol dir que estigui content de com funciona tot, que m'agradin els polítics i la política que moltes vegades han seguit, però sí que entenc que si no t'expresses no tens gaires motius per després criticar allò que fan o deixen de fer.

Cadascú ho veu de la seva manera, i per tant accepto l'abstenció amb tots els arguments que em puguin presentar. En tot cas es tracta d'opinar, escoltar i si et convencen, rectificar. 

Us desitjo que passeu una bona jornada de reflexió i que demà actueu de la manera que considereu més escaient.

La utilitat de les enquestes electorals

Moltes vegades hem parlat del paper que juguen les enquestes a pocs dies d'unes eleccions, i la prohibició de fer-les públiques els darrers dies de la campanya. Conèixer per avançat què opina la gent de tu mateix o el teu partit és prou interessant i pot condicionar la campanya, la teva actitud i la del partit polític que representes, per intentar reforçar l'opinió, quan és favorable, o capgirar-la, si les coses no es presenten bé.

Tot i així, és important analitzar què hi ha al darrere d'una enquesta, com està feta, i quin grau de fiabilitat que no ha estat manipulada per interès de qui la promou. Sobretot quan el promotor és un partit polític. Si realment no tenen cap tipus d'influència en la gent, no haurien de preocupar, com defensen alguns, però si poden condicionar el vot, llavors és lògic que provoquin preocupació i hi hagi qui procuri influir-hi perquè el seu resultat l'afavoreixi.

D'entrada la gran majoria de les persones volen situar-se amb els guanyadors. És per això que una previsió de bons resultats afavoreix que hi hagi més gent que es decanti cap al candidat o partit polític que en surt beneficiat. 

El concepte que l'electorat té dels partits polítics que es presenten en unes eleccions també té un pes molt important a l'hora de decantar el vot, encara que es tracti d'eleccions municipals, i de poblacions on es coneix bastant tothom. L'experiència ha demostrat que l'evolució del vot no és tan diferent d'un lloc a l'altre, i sí molt relacionat al conjunt del país.

El resultat de tot plegat és que una mala gestió no sempre és castigada a les urnes, si es disposa d'un bon coixí, i una maquinària prou greixada per confondre i desorientar els votants. No sempre és així, però sí que explica alguns resultats que acabem dient que no entenem, o bé que els electors s'han equivocat. És una manera d'excusar-se quan els resultats no han estat els que esperaves.

Seria bo que a l'hora de votar tothom tingués en compte a qui confia el vot, i què sap de les persones que, sota les sigles d'un partit polític, es presenten per gestionar un municipi. Però tot plegat no és tan fàcil, perquè hi ha molts condicionants i poca transparència a l'hora d'explicar la feina que es fa dins d'un ajuntament. No es pot, doncs, donar la culpa a qui acudeix a votar, sinó en tot cas al sistema que utilitzem per renovar els càrrecs polítics.

Les enquestes electorals intenten avançar els resultats que la gent espera, encara que a vegades el que fan és avançar els resultats que els seus promotors desitgen, amb l'esperança que hi hagi més gent que s'apunti al carro del guanyador, deixant de banda temes tan importants com la vàlua i capacitat de les persones que opten al càrrec, o la incapacitat manifesta dels darrers anys al capdavant d'un govern municipal. 

Els moviments d'última hora són poc creïbles

Sempre he pensat que els moviments que acostumen a fer els diferents partits polítics quan s'acosten unes eleccions són els menys creïbles i que més ens han de fer reflexionar sobre el significat, la motivació i els interessos que hi ha al darrere. No és cap novetat ni passa desapercebut, però malgrat tot existeixen i es repeteixen una vegada i una altra.

Tots fan els seus càlculs. Els que estan governant analitzen les possibilitats que tenen de continuar i com ho han de fer per aprofitar les plataformes que dominen per aguantar-s'hi. Els que aspiren a guanyar també s'espavilen a estudiar de quina manera poden comprometre els que estan governant, que acostumen a tenir més desgast.

És per això que la ciutadania ha de posar en dubte aquelles estratègies que apareixen a última hora i preguntar-se per què totes aquells actuacions no s'han pogut fer abans. Per què s'ha d'esperar a darrera hora per endreçar la vila, crear aquells organismes que han estat aturats durant quatre anys, o revisar les ordenances que han esdevingut obsoletes.

Els polítics són conscients que la nostra memòria és efímera i acostumem a recordar el més immediat i oblidem què ha passat durant els primers anys de mandat o legislatura. Les promeses que es fan en campanya tenen la voluntat d'engrescar els votants, que no castiguen l'incompliment com caldria.

Ja fa dies que tots els partits polítics estan preparant la campanya oficial per a les eleccions municipals del mes de maig i això es nota en la manera de parlar de molts polítics, que intenten ser amables, ser empàtics i fins i tot transparents. Tot és lícit, però seria d'agrair que l'amabilitat no es limités als darrers mesos del mandat, sinó que fos una característica que regnés sempre.

Tots estem compromesos amb el nostre entorn, i d'alguna manera hauríem de contribuir en millorar-lo. Si podem dedicar part del nostre temps lliure a la vila, no podem negar-nos-hi. No es tracta d'imposar res, sinó d'aportar el nostre coneixement, el nostre esforç i el nostre temps per aconseguir el millor per a tots, sobretot pensant en aquelles persones més vulnerables, ja sigui per l'edat, la salut, la procedència o les circumstàncies adverses que han provocat unes desigualtats massa pronunciades.

Abans d'ahir parlava de la sensibilitat que trobo a faltar en els polítics. Aquesta és molt important per tenir en compte les persones que s'ho passen pitjor. Hem d'avançar tots, i per això cal no oblidar-se de la gent que més ens necessita.

Els candidats de Mario Vargas Llosa

Aquests dies a les xarxes socials i diaris digitals llegeixes comentaris satírics contra l'escriptor Vargas Llosa, qui s'ha destacat per defensar posicions properes a la ultradreta, també a Espanya, i en el cas de Catalunya, molt crític cap a tots nosaltres, sobretot els que defensem una cultura i una llengua diferent a la castellana, sense oblidar la importància d'aquesta.

Les sàtires es basen en el seu posicionament davant de diferents eleccions d'arreu del món, on els resultats han estat favorables als candidats que ell donava per perdedors. Els seus, els que defensava com la millor opció, han perdut les eleccions. És per això que moltes persones li demanen que es manifesti a favor de Feijóo, a les eleccions de l'any vinent, amb l'esperança que el seu ull clínic continuï funcionant de la mateixa manera.

Haig de reconèixer que he llegit els diferents comentaris amb una rialla. Vargas Llosa em cau malament des del primer dia que va defensar el seu posicionament polític, després del seu fracàs al seu Perú natal. El fet de guanyar el Premi Nobel de Literatura no el capacita per donar lliçons de política arreu del món. 

Passa sovint que personatges que destaquen en alguna disciplina es creuen que poden opinar de tot, però més que opinar, donar lliçons i menystenir els que pensen diferent a ell. El fet que defensi un candidat determinat és totalment legítim. Si resulta que el seu candidat perd les eleccions, s'ha d'entendre que la majoria dels votants d'aquell país no pensen el mateix que ell, però no per això s'equivoquen.

El que em rebenta és precisament el seu convenciment que qui vota diferent a com ho faria ell, s'està equivocant. Aquest posar-se per sobre del bé i del mal, i creure's el més encertat de tots, el que posseeix la veritat i sap el que convé a tothom, em fa rebutjar-lo i no tenir-lo en compte.

M'imagino que és per la seva manera de dir les coses i pensar-les que la gent reacciona de manera burlesca, més que pel fet de no haver encertat les seves prediccions. El que li hauríem de demanar al senyor Mario Vargas Llosa és que continuï escrivint, i que, amb humilitat, reflexioni sobre la vida de tots els pobles i respecti el que els seus habitants decideixen per governar-se. Tots plegats tenim prou problemes per conviure amb un mínim de dignitat, com per haver d'aguantar lliçons polítiques de qui no ha triomfat.

La CUP d'Arenys de Mar reacciona

Vint-i-quatre hores després de conèixer el comunicat de l'alcaldessa de la vila retirant la delegació de competències en matèria de serveis municipals i medi ambient a la regidora de la CUP, Ona Curto, l'Assemblea d'aquesta formació ha anunciat la sortida del govern municipal, acusant l'actuació de l'alcaldessa de traïdoria per manca de diàleg. Crec que no m'equivoco si dic que la majoria dels vilatans esperàvem aquesta reacció, probablement la més lògica, la qual cosa no vol dir necessàriament que sigui el millor per a la vila.

Des de fora podem pressuposar que el diàleg no ha funcionat en l'actual govern municipal, i això mateix demanava l'altre partit polític del pacte, Arenys en Comú. De diàleg en parlem sempre i en tots els llocs i moments de la nostra vida, però al final resulta que tot queda amb voluntat de diàleg i no gaire res més. Perquè hi hagi diàleg cal predisposició i saber escoltar l'altre, un fet que no acostuma a ser gaire freqüent, i que a casa nostra hem pogut observar que té moltes mancances. 

Arenys de Mar ha patit en els darrers dos mandats un problema de lideratge, pel caràcter dels dos principals líders polítics, la qual cosa també ha fet que els partits petits ho hagin tingut molt difícil per defensar el seu ideari polític i poder engrescar els seus votants a participar a les eleccions. Avui una candidatura com Arenys en Comú té molt complicat animar a votar-los sabent d'entrada cap on aniran els seus vots. El mateix podríem dir del PP d'Arenys i fins i tot del PSC, encara que en aquest mandat l'hagin deixat a l'oposició, primant l'opció de la CUP.

La decisió d'ERC d'apartar la CUP del govern municipal, ha estat una jugada mestra que ha descol·locat la CUP que no ha sabut reaccionar a temps. Tal com s'ha pintat la situació, la CUP es carrega amb tota la culpa per la deixadesa de la vila, i la brutícia que hem denunciat des de fa molts mesos. Ara ERC haurà de demostrar que té recursos per capgirar la situació i convertir la vila en un referent de netedat i endreça. Tot això l'ha d'ajudar per obtenir el suport que necessita per encarar unes eleccions on el partit que les ha guanyat en les darreres convocatòries, no aconsegueixi una majoria absoluta que faci impossible cap pacte de circumstàncies.

Els vilatans hem d'esperar que la millora que tant hem reclamat sigui un fet, però ho hem de fer amb la nostra necessària aportació. La vila no s'embruta sola! Cal no pensar tant en les eleccions del maig vinent, i més en millorar la nostra convivència. Que ens puguem sentir orgullosos de viure a Arenys de Mar, que no ens avergonyeixi ensenyar-ho als nostres visitants. L'equip de govern que acabi dirigint aquests deu mesos que falten de mandat, ha de procurar revertir la situació i demostrar que és capaç de gestionar un ajuntament, salvant les moltes dificultats que genera una administració pública al nostre país, i fer-nos feliços. Els partits polítics hauran de reflexionar sobre què han fet bé i malament, i procurar millorar si volen tornar-se a presentar per gestionar la nostra vila.

Pedro Sánchez, un immoral

L'actitud i les paraules del president Pedro Sánchez sobre els lamentables i cruels fets de Melilla on es diu que han mort més de trenta persones a mans de la policia marroquina, amb connivència amb l'espanyola, són una demostració de la poca vàlua del president del govern espanyol i expliquen la seva decadència al capdavant del govern. No tenen cap tipus de justificació, ni política ni social, sinó que es tracta d'una immoralitat que no té nom.

Puc entendre que en política s'ha d'utilitzar l'estratègia i que no sempre ets lliure de dir ni pensar el que lliurement voldries, però tot té un límit. Les imatges que arriben de Melilla són denigrants i prou explícites com per denunciar les paraules del president espanyol i deixar-lo en evidència.

Actituds com aquesta són les que el perden i que faran que els socialistes perdin les properes eleccions. La base electoral sobre la qual aixequen el vol no està d'acord amb el que ha passat a Melilla i farà que molts ex-votants socialistes s'ho repensin la propera vegada. La dreta, que probablement està d'acord amb tot el que ha passat, però s'ho calla per estratègia, tampoc simpatitzarà amb el socialista, perquè ja té la via directa.

Però no és només per estratègia electoral que el president s'equivoca, sinó per sentit de la responsabilitat i principis morals i ètics. Podia trobar moltes maneres de dissimular i no arribar a culpar explícitament les accions de la policia marroquina, sense la necessitat de donar-los suport i considerar que la seva actuació ha estat correcta. 

Pedro Sánchez perd els papers quan improvisa davant de situacions que ningú voldria encarar, però que les responsabilitats de govern comporten i que s'han de resoldre, fins i tot quan no ets un protagonista directe.

La posició de Podemos és prou complicada, donant suport a un govern que aplaudeix actuacions com la d'aquests dies de la policia marroquina. La reacció lògica seria denunciar-ho i forçar els socialistes a fer el mateix, però molt em temo que les conveniències faran que intentin passar pàgina el més ràpid possible. Una vegada més la crueltat de la realitat quedarà sotmesa als interessos partidistes, però a la llarga això es paga i la pèrdua de seguidors i votants és una possibilitat més que probable. 

Opinió diversa i plural

Sovint trobem afirmacions gratuïtes sobre la capacitat de la gent d'emetre el seu vot, des d'una posició prepotent i de possessió de la veritat absoluta. Posar a votació unes opcions de govern o decisions sobre actuacions a realitzar vol dir confiar en les persones convocades i tot allò que posi en dubte la seva consistència va en contra del sentiment democràtic que ha de presidir qualsevol societat que es tingui per demòcrata i plural.

Hi ha persones, més de les que ens creiem i que es retraten, que no creuen que les persones tinguin criteri a l'hora de decidir, i d'aquí la resistència a sol·licitar l'opinió oberta a la gent. Hi ha països que de la pràctica dels referèndums n'han fet la base de la seva vida en comú. Tots coneixem el cas de Suïssa on tot sovint se'ls demana que opinin sobre temes ben diversos, abans de posar-ho en pràctica. A casa nostra són rares les ocasions que podem opinar, i quan ho fem encara se'ns qüestiona.

Aquests dies hem pogut sentir una de les persones que es creu viure per sobre del bé i del mal. Com molt bé deia un articulista, potser pel fet de ser premi Nobel pensa que està per sobre dels altres i que la seva opinió és millor que no pas la de tot un país. L'escriptor Vargas Llosa en més d'una ocasió ha afirmat que els opinadors o votants, com és el cas de Colòmbia, han votat malament. S'han equivocat. Ho va dir en relació al Perú i també a casa nostra.

Malauradament hi ha massa condescendència vers aquests personatges que es creuen Déu, i se'ls fa massa cas. Tot i que obtenen fracassos, com seria el cas del seu suport a Valls, a Barcelona, o a Ciudadanos, a Espanya, continuen a les primers pàgines dels diaris, i la seva opinió és respectada i fins i tot considerada com a tesi a tenir en compte. S'arriba a posar en dubte l'encert de la voluntat de tot un país, en contraposició del que pensa l'escriptor.

Cadascú de nosaltres, en algun moment ha tingut la temptació de voler interpretar el vot dels altres i les ganes de poder-hi incidir com per voler-los fer veure clarament la realitat. Acceptar que els altres puguin opinar diferent de tu és clau per a qualsevol persona que es tingui per demòcrata, i aquesta sensació de tenir la raó sempre, és molt negativa per a la convivència de tots, donada la gran diversitat. És cert que la població és manipulada, però això no vol dir que les persones no tinguem criteri i puguem discrepar d'aquells que per el motiu que sigui esdevenen personatges notables, que els mitjans de comunicació en parlen, destacats de la resta de mortals.