El respecte a les persones i a les opinions

Hi ha una idea força escampada i repetida, però que no sempre tenim en compte ni tothom n'és coneixedor: Totes les persones es mereixen el respecte, però no totes les opinions són respectables. Una cosa tan senzilla pot portar molts conflictes i confondre els termes. No tot el que es diu mereix ser respectat, sobretot darrerament que hi ha tot un discurs discriminatori i violent contra segons quins col·lectius.

Faltem al respecte a les persones i això és greu. En una societat el respecte és la clau de la convivència. Som diversos i pensem molt diferent, però això no impedeix que ens hàgim de respectar. Una altra cosa, i aquí hi ha la clau, és que totes les opinions mereixin ser respectades, ja que n'hi ha que són clarament ofensives i no es poden acceptar. 

L'extrema dreta acostuma a proclamar idees que són contràries als drets de les persones diferents, les persones que acostumen a ser més vulnerables, ja sigui per la seva situació econòmica, política, religiosa o social, i aquí no podem abaixar la guàrdia. Hem de ser prou forts per fer veure i defensar que la diversitat és una riquesa i que no podem posar tothom al mateix sac tenint només en compte la raça, la procedència, l'arrelament. 

Els nostres dirigents polítics es mouen per ideologies que podem trobar més o menys encertades, i tots han de poder dir la seva, però això no vol dir que s'hagi de respectar tot allò que diuen, i hem d'estar alerta per combatre totes aquelles idees i plantejaments que són contraris al dret de les persones.

Les tertúlies televisives, per no parlar de les xarxes socials, acostumen a recollir un bon grapat d'opinions, algunes de les quals són clarament malintencionades, i també en trobem d'inacceptables. Evitar segons quines afirmacions es fa difícil, i tampoc no es tracta de només convidar experts en la matèria que es tracti. Escoltar quantes més opinions també ens enriqueix, però convé tenir ben obertes les orelles, i valorar allò que ens diuen i discernir entre el que és simplement una opinió i el que podem prendre com idea de raonament. 

L'encert de tancar la televisió

Ja fa una bona colla de mesos que la televisió ocupa ben poc espai a la meva vida. No puc dir que la tingui tancada, perquè en algun moment del dia es connecta, però es tracta de breus minuts, mig d'esquitllada. No m'interessa. 

Sempre m'havia estranyat aquelles famílies que no tenien televisió a casa seva. Em semblava impensable, potser més abans que no hi havia Internet i, per tant, era pràcticament l'única manera que tenies d'assabentar-te de què passava pel món, a part dels diaris. Creia que hi havia programes interessants que valia la pena veure. Ara segurament també n'hi ha, però me n'he cansat.

L'altre dia, de visita, vaig poder veure uns moments d'un programa de tarda de la televisió catalana. Es tractava d'una taula amb quatre o cinc persones parlant de coses sense cap mica d'importància ni interès. Em va semblar fins i tot estúpid i que només es tractava d'anar omplint la tarda, encara que fos dient beneiteries.

Segur que no tot és així, i de tant en tant llegeixo que s'emeten documentals prou interessants, sobre temes que ens afecten, però fa tanta mandra obrir la televisió! I em sap greu que es desaprofiti una bona eina que podria servir per formar, entretenir de manera intel·ligent i no barroera, per aprendre, per estar informat, per gaudir del temps lliure, però... Què millor que un bon llibre, que tu esculls, i una bona peça musical, que t'emociona! 

Llegia avui l'entrevista de l'Albert Om a l'Antoni Puigverd i m'ha fet gràcia quan deia que es penedia d'haver anat a les tertúlies, perquè encara que no es vulgui formes part de l'espectacle. I crec que té molta raó. No he seguit mai cap tertúlia de canals espanyols de televisió, amb unes cadenes privades que fan vergonya. No soc masoquista. La tertúlia surt molt bé de preu, però per aconseguir què? Sé que no es pot generalitzar i que hi ha excepcions que no es poden posar en el mateix sac, però se n'ha fet tant d'abús, sobretot aquelles tertúlies que només serveixen per ocupar hores d'emissió, que no es poden aguantar. Per tot això crec que vaig estar encertat quan vaig dir: fins aquí. Només quan sigui estrictament necessari.

Professionals de les tertúlies

Cada vegada, quan començo a escriure un post en aquest blog, i ja en porto gairebé set mil, tinc molt present que tot el que pugui dir i opinar són idees pròpies que he anat adquirint a base de la lectura d'opinions i notícies, amb total consciència que puc estar equivocat, per la qual cosa intento no sentenciar mai res i, sense fer-me pesat, recordar que hi ha molts temes que em preocupen i que no tinc prou coneixement per aferrar-me en res, més enllà dels meus sentiments i creences. 

Tot això ho dic perquè passa massa sovint que hi ha persones que surten a la llum pública, fent sentències sobre temes que no coneixen ben bé prou, i no ho reconeixen. Si això passa en un blog particular perdut a la selva de l'Internet, que hi vas a parar si t'interessa, però que pot passar molt desapercebut, la repercussió és escassa. En canvi, si això succeeix a una televisió pública o un mitjà de comunicació de gran abast, els efectes són diferents.

Des de fa molts anys les televisions s'han especialitzat en les tertúlies, amb uns opinadors clàssics i gairebé permanents, alguns dels quals opinen sobre totes les coses, independentment que en tinguin coneixement. Són els professionals de la tertúlia. Els homes i dones que ho saben tot, i que pretenen que els oients els segueixin sense crítica. Com en totes les coses, hi ha exageracions que clamen el cel, i d'altres que simplement justegen. 

El problema no rau només sobre els convidats, ja fixes, sinó que moltes vegades hi hem de sumar els moderadors o conductors del programa. Presentadors que també s'han arribat a creure que saben de tot. I això no ens fa cap bé. Probablement és per això que he renunciat a seguir els debats i tertúlies, i només arribo a veure moments puntuals, quan em trobo a prop d'un aparell de televisió. A vegades, amb pocs segons en tinc prou per canviar d'espai i oblidar-me del que estan dient.

Sempre s'aprèn dels altres, encara que només sigui per decidir-te a no fer cas d'allò que t'estan comentant. Hi ha molta saviesa escampada arreu, però també hi ha molta mesquinesa i aquesta fa mal, i fa perdre la confiança en mitjans que potser s'ho estan treballant prou bé. 

Per als meus lectors més fidels, us recordo una vegada més que aquest espai intenta expressar públicament pensaments que em venen al cap arran de notícies i fets que passen pel món. Més enllà d'això, és bo que cadascú pensi per ell mateix i tregui les seves conclusions, que poden ser totalment contràries a les expressades en aquest espai.

Més enllà del COVID

Avui, mentre estava escoltant el telenotícies, em preguntava de què estaríem parlant si no hi hagués el COVID. Que ningú es pensi que li faig la pilota al president Trump, sinó que em prenc molt seriosament la seva existència, i crec que hem de lluitar-hi per evitar més víctimes. Però sí que em feia la pregunta, perquè és cert que l'epidèmia ocupa bona part de les notícies, però també de totes les tertúlies i avisos que es produeixen al llarg del dia.

Probablement repescaríem alguna notícia que ara queda aparcada, i no pas perquè no sigui important, sinó perquè no ens toca de prop. Hem dit moltes vegades que les informacions passen molt de pressa, i que tens la sensació que només succeeix allò que et comenten, quan t'ho fan saber, però que després desapareix el problema, amb la mateixa rapidesa que la notícia.

Quantes guerres no hi ha que nosaltres només ens n'assabentem de tant en tant, però el dolor i la mort hi perduren. Fa uns dies parlàvem de l'enfrontament entre armenis i azerbaidjanesos, i n'hem deixat de parlar. És que la guerra no continua? No és això, sinó que hem passat pàgina i anem per un altre tema.

Les redaccions dels diaris i les televisions, segur que tenen molts temes a tractar, però la prioritat ara és el coronavirus i totes les conseqüències. S'entén, però el que no s'entén és el nostre poc interès per les injustícies que s'estan produint en aquests moments al món, més enllà de casa nostra.

Malauradament la previsió és que durant molt més temps haurem d'estar parlant del coronavirus, però seria bo que els mitjans d'informació no s'oblidessin dels desastres que passen pel món, i que massa sovint ens n'oblidem. També de les bones notícies, que segur que n'hi ha!

Sorpresa pel nomenament del nou director de TV3

Cal ser molt curós en la presa de decisions i no sempre es fan bé les coses. El nomenament de Vicent Sanchís com a nou director de TV3 ha provocat crítiques, no només dels partits unionistes, sinó també d'independentistes. Un nomenament amb urgència d'una persona que no deixa ningú indiferent.

La figura de Sanchís és polèmica vagi on vagi i el fet de ser nomenat per dirigir una entitat pública de relleu, com és la televisió catalana, no passa desapercebut i provoca reaccions de sorpresa i també d'indignació. Que Sanchís dirigeixi TV3, en un moment convuls i de seguiment escrupolós per part de qui la critica de parcial i plataforma d'independentistes, no era, al meu entendre, la millor opció.

A les tertúlies on s'ha fet popular és un provocador que acostuma a animar-les, però no té res a veure amb dirigir una televisió pública que ha d'abastar tota la ciutadania, que és plural i diversa.

Tot i les diferències, he recordat el nomenament de l'actual director de La Vanguardia, Màrius Carol, que acostumàvem a veure a les tertúlies de TV3, amb un paper que no té res a veure amb el càrrec que ostenta. En el cas de Sanchís no es tracta d'una empresa privada, sinó pública, i d'alguna manera el canvi d'actitud que se li espera hauria de ser més radical.

La notícia ha sorgit en el mateix moment que es coneixia la sentència del cas 9N, i l'inici del judici del cas Pretòria. Això li ha tret relleu, però estic segur que no quedarà en un pou mort, sinó que en continuarem sentint a parlar. Serà capaç de dirigir la televisió que el nostre país necessita? Desitjo que el futur de TV3 sigui pròsper. Avui la televisió pública i privada a l'Estat espanyol té moltes mancances i no serveix pel que molts desitjaríem. No podem permetre que l'única televisió que es fa a casa nostra passi a engruixir el grup de la televisió brossa. 

La CUP està en contra de l'adquisició de les Clarisses

Encara que potser avui tocaria parlar de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya del cas 9N, tenint en compte que donarà per a moltes xerrades, tertúlies i comentaris, avui em referiré a l'opinió que la CUP d'Arenys de Mar va fer pública a través de Ràdio Arenys, sobre la compra del convent de les Clarisses.

La CUP està en contra d'aquesta compra perquè considera que no és correcte fer la despesa, tenint com tenim a Arenys, altres equipaments públics, alguns dels quals no són utilitzats. La CUP considera que anar en contra de la compra del convent de les Clarisses no és anar en contra de la Biblioteca, que és la destinació que li vol donar l'actual govern, perquè a més de disposar d'altres equipaments hi ha l'acord de Ple de celebrar una consulta ciutadana sobre el lloc on es vol situar la Biblioteca.

Aquesta notícia la relaciono amb alguns dels meus escrits sobre equipaments municipals, per recordar que és necessari disposar d'un Pla d'Equipaments, per no anar treballant a mata-degolla, improvisant sempre. Cal una visió global que contempli què tenim i què necessitem. Després ja planificarem el calendari d'acord amb les decisions preses i les possibilitats pressupostàries. 

Decidir on ubiquem la Biblioteca és molt important. S'han de tenir en compte molts aspectes tècnics, de mides, accessibilitat, centralitat... però hi ha un tema que l'hauríem de considerar i és l'entorn. Per experiència en altres ciutats no es tracta d'un factor menor, sinó que repercuteix en el dia a dia dels usuaris de les biblioteques.

Un entorn desangelat condiciona el fet que els nens i nenes més petits hi puguin accedir sense companyia dels adults. Hi ha experiències amb problemes derivats de la inseguretat que pateixen els més joves en el seu recorregut cap a la Biblioteca, sobretot l'hivern quan els dies són curts i es fa fosc molt aviat.

Potser el convent de les Clarisses és un bon lloc per situar-hi la nostra Biblioteca, però considero que és una irresponsabilitat anar adquirint equipaments públics sense actualitzar i consensuar un Pla d'Equipaments.

El Clam, un nou concepte de llibreria a Vic

Aquest matí, llegint el diari ARA, he recordat els meus anys a Vic i les seves llibreries. L'Anglada o l'Atlàntida venien llibres, i també material d'impremta, com la Mater, però en va aparèixer una de diferent, que potser també et podia vendre algun bolígraf, però bàsicament venia llibres, i no només els best sellers, o aquells tan bonics de fotografies, reportatges o biografies.

El Clam, va ser la joguina de la Pilar Cabot, una poetessa immersa en el món de la literatura, la poesia i la cultura en general. La Pilar feia venir ganes de llegir al més resistent, perquè estimava la literatura, els llibres. Els seus clients, els que no vivien en aquest món, hi anaven com qui va al metge a veure què els recomanava. La Pilar coneixia quins eren els llibres que entusiasmarien a cadascú d'ells.

Però tenia també un nucli de clients i amics amb qui compartien el seu amor per la literatura, pel món dels llibres. Amb ells improvisaven grans tertúlies, en un petit racó de la minúscula llibreria, però al mateix gran llibreria de Vic. Després vindria La Tralla o la llibreria Mots.

Llegint l'ARA, doncs, he recordat aquells anys, quant més he llegit i que voldria recuperar per no haver de lamentar-me de tot el que m'hagi pogut perdre. A casa la M. Àngels llegeix per tots quatre, i això li dóna vida i riquesa cultural. La diada de Sant Jordi és motiu de reflexió i sovint ens prometem que llegirem més. No sempre ho posem en pràctica.

La Pilar va tancar la llibreria per dedicar-se plenament a la poesia. Ara fa molts anys que no en sé res més que les referències que puc llegir dels llibres que escriu i els actes culturals on intervé.

A casa ja tenim el pessebre!

La tradició diu que per la festivitat de la Puríssima les famílies construeixen el pessebre que presidirà la llar fins a la festa de la Candelera, a començaments de febrer. A casa ens ho hem pres al peu de la lletra i aquesta tarda ho hem posat en pràctica. És una pràctica que venim fent any rere any, tot i que l'any passat vàrem passar amb un mini pessebre. 

Les figures imprescindibles són la sagrada família amb el bou i la mula, els pastors, l'àngel i els tres mags. En un racó, mig amagat, hi tenim el caganer. Aquesta figura no havia existit mai a casa dels meus pares, on també construíem el pessebre cada any i participàvem en el concurs que organitzava l'entitat dels Pessebristes de Vic. 

Els partits polítics que estan en campanya també tenen els seus protagonistes, encara que tot ha canviat respecte a altres vegades. Els debats i els cara a cara, ja no s'organitzen tant a la lleugera com abans. Ara, per exemple, el president del govern hi delega la segona de bord, m'imagino que per seguir la seva tradició de no donar la cara, i encara menys, que algú li tiri res en cara.

Diuen que el president i candidat del PSOE tampoc no ha volgut celebrar un debat amb el president català en funcions. Sembla ser que l'excusa és perquè està en funcions, però ja em permetreu que us digui que, si és cert que s'hi ha negat, que no ho sé, no serà per altre motiu que per la seva incapacitat de defensar el seu partit fins i tot quan governava a Espanya. 

Avui el que es porta és la participació a les tertúlies de les televisions privades. Un escàndol pel que veig a través del programa APM, ja que tinc la virtut de no sintonitzar-les mai. M'ofèn la mediocritat, la incultura i les escridassades, en lloc de l'excel·lència, la cultura i l'educació en els torns de paraules.

Malauradament el nivell és molt baix, també entre els polítics, i és molt trist adonar-se que una persona amb el nivell del senyor Rajoy, pugui haver estat president del govern, amb majoria absoluta dels vots. Això sol indica que per ser polític i governant, no cal ser molt intel·ligent, sinó en tot cas oportunista, espavilat o cara-dura.

En record d'en Santi Herce

Arribant a Arenys, després d'un bonic dia a la Costa Brava, m'he assabentat de la mort d'en Santi Herce. La notícia m'ha colpit. Vaig conèixer en Santi en unes tertúlies radiofòniques, amb en Francesc Castell, però sobretot durant la meva etapa de regidor, quan ell fou regidor del PP a l'oposició, després d'haver format govern en mandats anteriors. Puc parlar poc d'ell, perquè la seva vida era molt diversa, abastant molts fronts, però en guardo un bon record.

Sempre el vaig considerar una persona afable, que li agradava saludar tothom i que estava content si els altres ho estaven. Persona molt de la broma que sempre em recordava que ell no aniria al cel, que no li voldrien, però jo no penso igual. Si realment hi ha aquesta vida eterna, segur que ens hi retrobarem. No podríem estar sense ell.

Amb ell vaig descobrir una cosa tan senzilla, però que sovint oblidem. Es podia pensar molt diferent, pertànyer a partits polítics contraris, però guardar una bona amistat. Mai vaig saber si militava al Partit Popular amb convicció o per amistat amb la Rosa Saragossa i altres simpatitzants populars. Recordo que li deia que no sabia què hi feia al PP.

Avui us volia comentar la jornada a Port de la Selva i Cadaqués, sense tocar l'aigua, però gaudint de la seva bellesa, però conegut el traspàs d'en Santi, no podia deixar de recordar-lo en aquest meu racó d'Internet, per dedicar-li el meu humil homenatge. Santi, espero que ens retrobem, allà dalt. Bon viatge!