Una dosi de racisme

Davant de manifestacions racistes i xenòfobes tots ens posem les mans al cap. Hi ha, però, actituds i comentaris quotidians que passen gairebé desapercebuts. En el fons, i això és molt trist i preocupant, tothom té una dosi de racisme més o menys desenvolupada.

El fet que es comenta aquests dies són els càntics contra els musulmans en el partit de futbol de les seleccions espanyola i egípcia. Si et bellugues per les xarxes socials, però, només has d’aturar-te en un article que parli de la immigració per adonar-te que aquesta dosi que comento existeix, amb expressions que ofenen.

No m’estendré amb aquest tema perquè ja en vaig parlar no fa gaires setmanes. Feu l’exercici de buscar i llegir aquests articles que us comento i estic segur que convindreu amb mi que el nivell i categoria dels opinadors és mediocre, i desagradablement violent.

Ens oblidem que estem parlant de persones i els neguem els drets que exigim per a nosaltres. Estarem d’acord que tot s’ha de regular i fer-ho bé, però mai en detriment dels drets d’un ésser viu, no importa on hagi nascut.

Qüestió de drets

Avui tampoc no hi ha servei de trens a Rodalies. El motiu sembla ser, que no hi ha prou maquinistes disposats a treballar perquè no consideren prou segura la xarxa, després de la llevantada. Això és el que m'ha semblat entendre i té un sentit. L'altra cosa és que ho veiem bé.

Els treballadors tenen el dret d'exigir seguretat a la feina i no posar en risc la seva vida. Per altra banda, els ciutadans tenen el dret de disposar d'un servei de transport per desplaçar-se a la feina o l'escola. En situacions com la d'avui ens adonem que la facilitació d'uns drets perjudica la satisfacció d'uns altres. Com s'ha de resoldre?

El debat és obert i no té una resposta fàcil ni ràpida. Cal valorar bé la situació i analitzar els arguments d'uns i altres. Passa una mica el mateix quan treballadors de serveis públics convoquen una vaga que perjudica els receptors d'aquests serveis. La llei és ben clara quan reconeix el dret a la vaga, però les persones perjudicades no ens ho acostumem a prendre massa bé.

Conviure no és fàcil i requereix, en primer lloc, voluntat de trobar solucions als conflictes, que per més que no ens agradin, apareixen de tant en tant. Sovint les coses s'agreugen per culpa d'actituds gens propícies a entendre'ns. Una vegada posats d'acord a voler trobar solucions, cal anar a fons i buscar alternatives que minoritzin els danys i perjudicis, i esforçar-se a ser comunicatius i transparents. La manca d'informació és un fet freqüent i poc resolt.

L'empresa pública encarregada del transport dels trens de Rodalies té una responsabilitat davant dels treballadors, però també davant de la ciutadania. Ha de resoldre el conflicte com més aviat millor i millorar el servei, evitant que situacions com la d'aquests dies es repeteixin massa sovint. Els treballadors, sense renunciar als seus drets, han de comprendre que estan prestant un servei públic de gran abast. Els usuaris de Rodalies han d'entendre que estem davant de casos excepcionals, si bé és cert que si s'haguessin fet bé les feines, probablement això no passaria, o seria realment excepcional.

És una qüestió de drets, però els deures?

Jugar amb els símbols

La importància dels símbols ningú no ho pot discutir. Estem plens de símbols que venerem i respectem i no deixen de ser simplement això, símbols. N'hi ha de molt evidents i generalitzats, com pot ser la bandera que en alguns països mereix el respecte suprem i atacar-la et pot comportar anys de presó. Demaneu-li a Trump.

En el món de la política n'hi ha un munt. Als EUA els dos grans partits polítics tenen l'elefant i l'egua que els representen. A Espanya el jou i les fletxes ens recorda una època poc oblidada, o el comunisme tenen el martell i la falç.

A part dels objectes hi ha actituds que són més simbòliques que cap altra cosa. Portar a terme segons quines accions ens serveixen més per manifestar allò que voldríem o atacar allò que no ens agrada, sense esperar-ne resultats efectius. La mobilització, a vegades aconsegueix els objectius, però normalment ens quedem en el tram de la sensibilització, que no és poc.

Aquesta setmana va sortir de Barcelona l'anomenada flotilla, per dirigir-se a Gaza, moguts per la indignació pel genocidi practicat per Israel. Els seus integrants i tots nosaltres sabem que no podem esperar-ne bons resultats i en tot cas estem a l'expectativa de la reacció del govern israelià. Podem afirmar que aquest moviment és una manera simbòlica de manifestar el rebuig a tot el que es fa contra els palestins, i hem de creure que les persones que s'hi han embarcat tenen molt clar el que això representa.

Hem vist imatges del trajecte que ens creen dubtes veritables de si hi ha prou consciència del que s'està fent. Si hi ha una voluntat real i única de manifestar aquesta indignació o si al darrere hi ha interessos personals obscurs. Algú apunta que hi pot haver propaganda subliminar de cara a les pròximes eleccions. Em refereixo a la participació i les declaracions de l'exalcaldessa Ada Colau. 

No seré jo qui l'acusi de jugar brut. En tot cas sí que recomanaria que ningú no jugués amb les desgràcies dels palestins per obtenir-ne un rèdit personal o de grup. És massa dolorós i cruel tot el que passa a Gaza per a fer-ne escarni. Siguem seriosos i honestos!

Recuperar la gent sàvia

Ahir, a l'inici de la conferència de l'Ateneu, a càrrec del periodista i politòleg Jordi Barbeta, o tertulià, tal com es va definir ell mateix, va anunciar-nos que intentaria minimitzar la sensació que tot funciona malament que, malauradament, és el que pensem molts i que ens amoïna.

Avui pensava que hauríem d'aprofitar tot el que existeix per utilitzar-lo en clau positiva. Intentar aparcar la negativitat i procurar quedar-nos amb la part bona i interessant, que n'hi ha. Les xarxes socials, per exemple, van plenes de bajanades, de gent mediocre, sense educació ni respecte, ni cap mena de sensibilitat. La majoria de les coses que hi trobem són per llençar o riure'n les gràcies. No tot és porqueria!

Si rasquem una mica podrem trobar conferències, lliçons i comentaris que ens han de servir per veure les coses d'una manera millor, i aprendre. Si tenim la capacitat d'aprendre constantment de tot el que veiem, arribarem a créixer com a persones i, fins i tot, podrem observar la vida amb bons ulls i ganes de continuar.

Crec que hauríem de fer l'esforç de cercar la gent sàvia que encara tenim entre nosaltres. Aquelles persones que ens fan descobrir actituds i maneres de resoldre els obstacles diaris. A vegades només cal que ens posin en ordre pensaments i idees que ja coneixíem, però que potser teníem descuidades dins la nostra ment. Si aconsegueixen que les recuperem, ben segur que hi sortirem guanyant.

Convindreu amb mi que és molt agraït i satisfactori poder escoltar a segons qui, que ens fa oblidar per uns instants tota la mediocritat que abunda en aquest món. Una mediocritat que trobem a la feina, al lleure, i entre els nostres polítics. No tots, però són els que més escoltem i sovint els que tenen més poder de decisió i condicionar la nostra vida.

Recuperar la gent sàvia, que n'hi ha, i procurar tenir present tot allò que ens descobreixen o recuperen de dins nostre, per poder-ho aplicar i ser feliços. Tant de bo que la saviesa superés la mediocritat. No podem permetre que el món segueixi aquesta tendència tan autodestructiva i sense sentit.

Miserables

Avui anava llegint diferents notícies que sortien a la premsa i pensava que està vist i comprovat que els humans ens comportem de manera miserable, sense adonar-nos del ridícul dels nostres actes. El que està passant aquests dies és molt trist i, permeteu-me que em repeteixi, miserable.

El principal problema de comportaments miserables és quan els seus autors tenen prou poder per incidir a la societat i causar danys, a vegades irreparables, o si més no, que requeriran molt temps i esforços per revertir.

A prop de casa, i que ens afecta com a catalans, tenim l'actuació miserable del PP contra la nostra llengua. Pressionant els estats europeus perquè el català no esdevingui oficial a la Unió Europea. Una activitat d'un partit polític que ha governat i que ho tornarà a fer en el futur, i que ara s'entreté convocant una manifestació per fer fora de la presidència del govern espanyol al seu adversari. És el seu estil, i ja ho va practicar l'expresident Aznar per fer fora a l'expresident González. Misèria pura. Els catalans hem patit en diferents ocasions la seva manera de fer política. Una manera mesquina i menyspreable que no és la mena de política que un partit amb aspiracions de govern hauria de fer. 

L'actitud del president dels EUA també es troba en aquest grup de misèries humanes. Està demostrant molt poca intel·ligència, però gràcies al seu poder, ell no en sortirà perjudicat. Seran els seus adversaris, però també la majoria dels seus votants els que ho pagaran car. 

I els nostres veïns de l'Aragó, que sigui quina sigui la força política que els governi, mai ens han estimat prou, s'entesten a recuperar un patrimoni que encara existeix, no pas per mèrits d'ells, i que segons sembla pot destruir-se si s'obeeix la sentència judicial d'un tribunal que sempre ha destacat per l'animadversió contra Catalunya. Tenim prou exemples coneguts que no cal mencionar en aquest post.

Tot plegat, doncs, després d'una lectura de cap de setmana, et fan venir moltes ganes de dir ja s'ho faran! Però hi ha moltes persones que no tenen la sort d'alguns, i que per culpa d'aquests miserables que ens governen, ho passaran molt malament. 

Demà, actueu en consciència!

Amb un dia no en tenim prou. Està ben clar que ens cal molta reflexió, els votants i els líders polítics, però sobretot honradesa i voluntat de millorar les coses. El sistema polític que vam dissenyar reserva la vigília de les eleccions com a jornada de reflexió, amb la prohibició de fer campanya electoral, suposo que per no influir el vot. Crec que convindreu amb mi que avui és tota una absurditat. Ens trobem al segle XXI amb un desenvolupament de les xarxes socials i les tecnologies que no té res a veure amb abans. Segur que caldria canviar-ho, la qual cosa no vol dir que no necessitem reflexionar.

Ens queixem molt del perill que suposa guanyar l'extrema dreta i el feixisme en un país que se les té de democràtic, però som incapaços d'analitzar com hi hem anat a parar, què hem fet malament, i què hauríem de fer per evitar situacions com les actuals.

ReflexióParlem clar i deixem de dir mots que no ens aporten res de nou, ni ens ajuden a resoldre els problemes de la nostra societat. No ens trobem sota l'amenaça d'un populisme que tothom interpreta com vol, sinó que es tracta de feixisme. Aquest no ha desaparegut mai, encara que es mantenia latent i sense el poder suficient com per fer-ho trontollar tot, però hi era, i ara vol emergir per decidir què podem fer i què no ens deixaren fer.

Sabem que la repressió mai és eterna, però pot durar molts anys. Espanya va patir-ho durant 40 anys, i quaranta anys més tard encara no se n'ha rescabalat. Allò que crèiem oblidat ha tornat i ens amenaça.

I els responsables, al marge dels propis feixistes, som els que no hem estat capaços de fer desaparèixer aquesta llavor maleïda que busca incansablement com fer mal. Hem desenvolupat una manera de viure on la ignorància presideix molts dels actes i actituds de la nostra societat, i és la manca de cultura i poder de reflexió el que facilita l'ascens del feixisme. Només així s'explica que les classes treballadores acabin votant formacions feixistes que encara les enfonsaran més.

I això no s'arregla votant un partit socialista que s'ha dedicat simplement a fer bullir l'olla, procurant salvar els mobles sense enfrontar-se als problemes reals. Només així s'explica que "el problema català" encara sigui vigent. No es pot fer callar la gent a base de promeses que mai s'acaben complint, i entendre-ho com a una realitat temporal, sabent que ho arrosseguem des del regnat de Felip V. 

Avui, respectant la jornada de reflexió, no us diré a qui heu de donar el vostre vot i la vostra confiança demà diumenge. Només cal que reflexioneu sobre tot el que ha passat aquests darrers quatre anys, i us adoneu de qui són els responsables de la desafecció política, del resorgiment del feixisme, del perill de perdre drets i llibertats. I davant d'aquesta realitat, actueu en consciència.

Més raons per al canvi a l'Ajuntament de la vila

Durant el Ple municipal d'aquesta setmana, corresponent al mes de febrer, es va fer evident que quan es parla dels contractes caducats de l'Ajuntament d'Arenys de Mar, no estem parlant d'un parell o tres, sinó que en són molts més, i si es consulta la secció del perfil del contractant, n'hi ha uns quants més que acabaran properament, sense tenir la seguretat que la renovació es faci en temps.

La sensació que tens és de total desmanec i difícilment explicable, fins i tot per a persones que hem treballat a l'administració local, i coneixem a fons la mecànica administrativa. També les dificultats burocràtiques o les mancances formatives o de personal que en municipis petits acostumen a ser més greus.

La situació ha arribat a un punt que ja no ens escandalitzem quan a preguntes de l'oposició sobre la situació d'un nou contracte caducat, la resposta del regidor responsable és que malgrat estigui caducat, el servei es continuarà fent. Es dona per suposat que aquest Ajuntament treballa amb els contractes caducats, sense cap mena de problema.

La responsabilitat és compartida i tothom ha d'analitzar la seva part, però no podem oblidar que l'estructura municipal, i sobretot la d'Arenys de Mar, centralitza tota la gestió en la figura de l'alcaldessa, que delega el mínim, no sé si per manca de confiança o d'afany de protagonisme. És per això que s'ha de ser molt curós a l'hora d'exigir responsabilitats i centrar-se en alguns casos, els que interessen, i oblidar-se dels altres, els que t'afecten particularment.

Davant de tot el que ha passat, no és estrany, doncs, que el govern municipal de la nostra vila hagi quedat en minoria i que tinguin dificultats per acabar el mandat amb el compliment dels principals objectius fixats. Si analitzem tota la feina realitzada durant els quatre anys, ens adonarem que és una feina de mínims, amb moltes excuses a fets externs per justificar els incompliments, i una mala relació amb els socis de govern, o amb els veïns, amb una manca d'empatia i incapacitat per dialogar i acceptar opinions contràries.

És evident que Arenys de Mar necessita un canvi de govern, que escolti la gent, que treballi amb eficàcia, que resolgui els problemes interns d'organització i formació, que aconsegueixi resultats positius i evidents de millora de la vila, que en puguem estar orgullosos. És per això que ens presentem per fer un tomb en actituds i resultats.

Assalt a la democràcia al Brasil

Els fets d'aquest diumenge al Brasil d'alguna manera estaven anunciats des de l'assalt al Capitoli als EUA d'ara fa dos anys. Si no ho recordo malament, en aquest mateix blog ja vaig comentar que el nou president del Brasil, en la seva tercera presidència, no ho tindria fàcil. 

També vaig escriure, arran de l'assalt al Capitoli dels EUA, el 6 de gener de 2021, que això tindria conseqüències més enllà de les fronteres del país, i com no podia ser d'una altra manera un país, amb un expresident d'extrema dreta, com és Bolsonaro, que encara és hora que reconegui la seva derrota, va trobar el camí obert a seguir l'exemple, i així hem pogut veure l'assalt d'aquest diumenge a les seus dels tres poders del Brasil. L'exemple d'actes fanàtics, que es veuen recolzats per polítics amb molt de poder, resulten molt perillosos sobretot per la facilitat d'escampar-se com una taca d'oli.

M'agradaria pensar que l'observació d'aquests fets hauria de fer reflexionar a molts polítics i ser molt curosos davant d'actituds i discursos populistes i que no fan res més que provocar la gent, ja sigui per ignorància o manca d'informació, però també per aquella inèrcia de molts a reaccionar sense raó.

Europa no està exempta del perill de caure en situacions similars, i no podem oblidar que l'extrema dreta ha anat guanyant terreny i és precisament aquesta ideologia la més propensa a desinformar la gent, i exaltar-los perquè es rebel·lin contra els governs establerts i aconseguir desestabilitzar-los quan no poden guanyar-los a les urnes.

Seguirem els esdeveniments del Brasil, com ja ho fem dels EUA, i desitgem que la gent es tranquil·litzi i s'adoni que en el fons són víctimes de la rancúnia i venjança d'uns líders polítics i els seus partits, que només busquen el seu anar bé, venent fum i falses promeses. 

Poca confiança en el futur govern

Em resulta absurda la resposta de JxCat a la pressió per pactar el nou govern. Diuen que no cal córrer, sinó fer un bon recorregut i un bon pacte. No estem preocupats perquè no hi hagi un pacte de govern, sinó perquè no tenim cap confiança que per més que es trigui s'aconsegueixi construir un bon govern, capaç de solucionar els molts problemes que té el país i fer-nos avançar.

No és qüestió de temps, sinó de persones i actituds. Els actuals polítics que estan negociant el nou govern, no ens mereixen cap tipus de confiança, que siguin capaços de liderar un govern eficaç. Ens han ensenyat com són i com pensen i ja en tenim prou.

El problema és que sembla ser que no hi ha alternativa. Que tot el que hi ha és el que tenim al davant i amb això no podem anar enlloc. No confiem en els polítics de JxCat i ERC, però tampoc ens engresquen els alternatius, els que ens podrien presentar els socialistes amb Salvador Illa al capdavant. 

De veritat que al nostre país no hi ha ningú millor? Hem de deixar-lo a les mans dels que ens han governant els darrers temps, o els que hem tingut a l'oposició? Sé que a aquests darrers no els hem donat l'oportunitat de demostrar-ho, però veient com han actuat a l'oposició i escoltant les declaracions de persones que ocupen els primers llocs, com ara Eva Granados, ja en tenim ben bé prou.

Avui llegia Vicenç Villatoro al diari ARA demanant un nou govern, que Catalunya necessita un nou govern, però jo li diria que no qualsevol govern, i el que em temo és que no tindrem el millor govern que podríem esperar, com tampoc Espanya té el govern més progressista possible, tal com ho estant proclamant.

Que no sigui un pacte de circumstàncies

L'esperança en el nou pacte de govern, que mantindrà l'alcaldessa dels darrers tres anys, és que sigui valent i que els partits que el facilitaran siguin forts i contundents a l'hora de corregir els errors que puguin presentar des de la força majoritària. Hem de pensar que la CUP, que s'estrena, estigui més atent que no pas el PSC del passat mandat i no permeti segons quines actituds i resolucions que vàrem patir i tenim presents.

Hem de confiar que la CUP no es deixi portar per la il·lusió de figurar en el govern, renunciant a principis que té molt clars i que esperem mantinguin. El pacte no pot ser un full en blanc que pugui decebre totes les persones que els varen votar el passat 26 de maig.

Els que em seguiu de fa temps sabeu la meva preocupació pel funcionament intern de l'Ajuntament. En cap cas poso en dubte la capacitat dels treballadors municipals de realitzar correctament les seves funcions, però si la manca de direcció que aconsegueixi eficàcia i eficiència en el seu treball.

Veurem si es repeteix el nomenament d'un cap de protocol, sense funcions essencials per dur a terme i es torna a prescindir de la figura de gerent que tanta falta hi fa. Confio que l'experiència de veure les coses des de l'oposició serveixi perquè ara, amb responsabilitats de govern, es corregeixin els defectes detectats i es millori el servei a la ciutadania.

Diuen que demà dilluns els tres partits que opten a formar govern es reuneixen en assemblea per decidir-lo. Hem d'esperar i confiar que aquestes reunions vagin més enllà del copet a l'esquena i adquireixin uns compromisos mínims que no s'hi pugui renunciar. És millor quedar-se a l'oposició, fiscalitzant la feina del govern, que no pas ser còmplices d'una mala gestió municipal.

Responsables dels nostres actes

Potser d'aquí a vint anys entendrem la realitat actual i, sobretot, algunes actituds que ara ens deixen una mica sorpresos. Intento llegir el màxim d'articles de persones diverses per aconseguir entendre què està passant realment, però sobretot què pot arribar a passar en els propers mesos i anys. La recent lectura de l'obra d'Stefan Zweig, el món d'ahir, m'ha fet reflexionar molt sobre la situació actual. No és la mateixa que descriu l'autor, però sí que hi veus moltes reaccions semblants.

Hem fet molta broma amb la lectura de l'expresident espanyol, el senyor M. Rajoy, però és més seriós del que sembla. No n'hi ha prou en tenir uns estudis, uns màsters, sinó som capaços de llegir com pensa tothom, els del nostre voltant, que ja ens els triem, però també els que pensen diferent a nosaltres. I la història, que malgrat hem de ser molt cauts segons de quina font ens vingui, sí que ens permet posar en quarantena moltes de les coses que barroerament sovint es donen per vàlides.

Els discursos de Casado aquests dies són un veritable atac a la intel·ligència. Poden venir per ineptitud i ignorància del seu autor, o per maldat i ganes de fer mal. Se'm fa difícil de discernir, però sigui quina sigui la causa o origen, ens trobem davant d'un problema, no només a Catalunya, que som els que més rebem, sinó també a Espanya.

Ahir jo parlava del 12 d'octubre, però en cap moment mencionava la hispanitat, perquè només de pensar-hi tinc pell de gallina. Casado, en canvi, la veu com la pàgina més brillant de la història de la humanitat. Si s'ho creu és un perill, i si ens vol convèncer, també. No és estrany tot el que passa políticament i judicial, observant els personatges que tenim davant nostra i que pretenen dirigir el futur del nostre país.

Que fàcil és viure a l'oposició

Sempre s'ha dit que a l'oposició es passa molt de fred, però no em negareu que s'hi viu molt bé. No he passat per aquesta experiència, però si et fixes en les declaracions i actituds de les mateixes persones des de l'oposició o des de govern t'adones que no diuen el mateix ni es comporten de la mateixa manera.

L'alcaldessa de Barcelona n'és un bon exemple. Si recordem Colau quan teòricament no tenia vocació política i es manifestava contra les institucions i la veiem ara enfrontant-se, com a alcaldessa, a les vagues i manifestacions de diferents col·lectius, t'adones del canvi i de la saliva que s'ha d'empassar.

Però seria injust parlar només de l'Ada Colau, perquè hi ha infinitat d'exemples que corroboren la idea que a l'oposició, o al carrer, es viu molt millor que no pas governant. No s'han de prendre decisions, la majoria de les vegades desagraïdes i poc estimades. Quan no es governa és molt fàcil criticar-ho tot, i posar en dubte la capacitat dels governants.

De totes maneres res d'això serveix d'excusa als polítics que han rebut l'encàrrec de governar, perquè sinó tothom s'hi apuntaria, seria molt fàcil dir que és complicat acontentar tothom. Si Colau va guanyar les eleccions i, encara que en minoria, va ser escollida alcaldessa de Barcelona, ara d'assumir aquest paper i donar resposta a tots els problemes que se li presenten, i no evadir-se ni excusar-se, i encara menys fer la puta i la ramoneta, que sembla ser que és bastant propi del seu equip de col·laboradors. No és estrany que s'ajuntessin amb l'extingida (¿?) ICV.

Actituds de vilatans que ens avergonyeixen

Ens omplim la boca exigint justícia a les autoritats europees i criticant-los per la situació dels refugiats, però sortim al carrer per evitar que la comunitat musulmana d'Arenys de Mar instal·li una mesquita al nostre barri. Com ho anomenaríeu això? Hipocresia? Racisme dissimulat?

És insultant i que ningú em vingui a explicar històries! Aquelles persones que recullen signatures perquè les campanes de l'Església continuïn sonant, per què no en recullen perquè la comunitat musulmana pugui tenir un nou centre cultural i religiós sense que ningú els posi pals a les rodes?

Què farà l'Ajuntament de la vila? Donarà suport al moviment dels veïns insolidaris que demostren la seva actitud racista més primària? Confio que una de les coses que distingeixi a l'actual govern municipal sigui precisament la seva política social sense excepcions i lluny de posicions xenòfobes que tant critiquem quan ens parlen d'altres indrets, lluny de casa!

És defensable que qualsevol persona vetlli perquè la seva llar estigui en les millors condicions de salubritat, tranquil·litat i amb bons serveis al voltant. Ens pot preocupar que hi tinguem un bar o un supermercat a prop, també una sala de festes i fins i tot una mesquita, però hem de ser coherents i actuar sempre de la mateixa manera. És preocupant que aquestes actituds i mobilitzacions només passin per anar en contra d'una mesquita o un prostíbul. Caldria que tots plegats ens ho féssim mirar i donar la cara quan observem postures xenòfobes entre els nostres veïns.

Reis Mags, centreu-vos en la mirada i il·lusió dels petits

Els adults sovint tirem molt de la demagògia. Ens agrada donar consells i exigir actituds que potser nosaltres mateixos som incapaços d'observar. Ens justifiquem i auto-perdonem, i a l'hora d'escriure la carta als reis mags demanem que canviïn moltes coses, però potser no fem el propòsit de canviar nosaltres també. Si es tracta de reflexionar en veu alta estarà bé, sempre i quan intentem posar-hi remei o una mica d'esforç de la nostra part.

Als reis mags d'enguany algú els demanarà la república catalana i d'altres que s'acabi el procés d'una vegada. Els reis, per més mags que siguin, no sé si ens podran satisfer, però en tot cas no ho podran fer a tothom a l'hora.

Perquè el sistema polític que ens governa no és una joguina per entretenir-nos dia rere dia sense pensar en gairebé res més. És una eina per aconseguir avançar com a societat justa, en defensa dels menys afavorits, i ho podem fer des d'un estat o una autonomia, però s'ha de fer seriosament i respectuosament.

La manera d'organitzar-nos és massa important per deixar-ho en mans de corruptes, il·lusos o mediocres, i el problema és trobar les persones que puguin exercir els càrrecs de responsabilitat pensant en els altres i no en ells mateixos. L'egoisme de tots plegats ens ha portat a un cul-de-sac del qual només en sortirem si fem algun pas enrere i agafem el camí correcte.

Segur que els reis mags d'enguany es sorprendran de com actuem i què els demanem. S'adonaran, però que des de l'any passat no hem avançat gaire. En algun poble es trobaran amb un alcalde canviat, o alcaldessa, però sense que es noti en res a la vila. Potser hi haurà més estelades en mans de nens i nenes que no entenen el significat ni els ho podran explicar. Sortosament la il·lusió dels petits amagarà aquesta grisor que des de fa temps impera al nostre país i que ens pot deixar molt tocats, si no ens ho agafem tot més seriosament.

Unió cada vegada més desunida

Hi ha actituds similars que podem posar sobre la taula. Penso que el paper que fa Duran a Unió Democràtica és força similar al de Rajoy en el PP. La gran diferència és que Rajoy governa a Espanya i decideix amb majoria absoluta tot allò que vol, i en canvi Duran només pot anar fent la viu-viu, i algú dirà fer la punyeta a Mas.

El resultat de la consulta d'Unió Democràtica d'aquest cap de setmana és, al meu entendre, un gran fracàs de Duran, Espadaler i la resta de la Junta defensors del Sí. Tot i haver guanyat és un fracàs perquè, en primer lloc la diferència és mínima i ja sabem que quan un govern o institució organitza una consulta o referèndum, defensant una opció, té tots els punts de guanyar, i fer-ho solemnement. Això no ha passat.

També és un fracàs perquè una vegada ha guanyat el Sí, ningú sap què ha de passar. Creieu que és lògic que UDC demani a CDC que canviï el full de ruta? Si gairebé el 50% dels seus militants no ho volen! De quina manera forçarà els votants del No a que acceptin el lideratge de Duran en contra del President, CDC i ERC?

Duran ha predicat sempre que la posició de Rajoy era un error i s'ha lamentat que no s'adonés que havia de canviar. Duran i Lleida ha vist l'error de Rajoy, però no el seu. És allò de la palla a l'ull de l'altre i la biga en el propi.

Aquests dies passaran coses i suposo que seran importants dins d'Unió Democràtica. No seran, però les úniques que veurem. Forcades, també al meu entendre, continua equivocant-se, i això em sap més greu, perquè pot tenir més conseqüències.

N'hi ha que han existit sempre, però n'hi ha d'altres que han sorgit darrerament. Hem tornat als temps dels messies que ens han de salvar de tots els mals, sense que s'adonin que el més important és treballar de manera coordinada i des de la base, però tots, no només la majoria i uns quants mirant-s'ho des de dalt.