Gràcies, Cinto!

Aquesta matinada el pare Cinto ens ha deixat. En Jacint Duran, frare caputxí ha estat un gran referent de la comunitat de caputxins d'Arenys de Mar, de la bondat i l'amor als més vulnerables. La seva mort no ens deixa indiferents, com tampoc no ens hi ha deixat la seva vida dedicada als altres, sobretot a aquelles persones marginades de la nostra societat.

Amb la mort de persones com en Cinto recordes bé les paraules d'agraïment a Déu per la sort d'haver-lo tingut entre nosaltres. Els arenyencs, amb més o menys fe, amb més o menys proximitat a la vida comunitària dels caputxins, en algun moment o altre de la nostra vida hem sentit parlar d'ell, de la seva tasca altruista, del seu amor il·limitat a les persones més vulnerables del nostre entorn.

El pare Cinto, com molts l'anomenaven, també ha estat un exemple per aquelles persones que hem tingut la sort de què gairebé tot ens ha anat de cara. A través de la paraula, el seu exemple de vida, els seus escrits, les seves homilies, hem entès què vol dir realment conviure, i les dificultats que a vegades ens trobem per manca d'estima, de respecte i de consideració cap a les persones que són diferents.

Sabíem del llarg patiment d'en Cinto i, per tant, no ens han estranyat el desenllaç, però sí que ens dol, encara que sigui per pur egoisme, perquè ja no el tindrem entre nosaltres. 

En Manel Pou, una altra bona persona d'aquesta vila, que l'estimava molt i el coneixia bé, ens ho avançava fa ben pocs dies, i ens demanava que preguéssim per ell. La porta del cel l'ha trobat oberta de cap a cap, i des d'allà continuarà treballant per intercedir pels més pobres, per aquelles persones que tenen greus dificultats per encaixar a la nostra societat. 

Avui, només podem agrair-li tota la seva tasca de vida i animar els seus companys de la comunitat de caputxins que continuïn la seva tasca i ens reclamin l'ajuda que els podem oferir, que de segur la necessiten i no podem negar-la. La millor felicitat d'aquest món és tenir la sensació d'haver estat útil als altres, i és per això que en Cinto era la persona més feliç.

Iftar a Al Ouahda Mataró

Aquest vespre he assistit a l'Iftar (trencament del dejuni) amb la comunitat islàmica d'Al Ouahda, al barri de Rocafonda de Mataró. L'entitat, amb qui tenim contactes tot l'any, ha convidat a representants d'entitats, associacions de veïns, grups municipals, entitats religioses, cossos policials i tècnics municipals per celebrar l'Iftar en aquest mes del Ramadà, en una jornada de portes obertes de la seva mesquita.

Només amb el diàleg, el coneixement entre diferents col·lectius i les ganes de fer coses junts farà possible la convivència i que la societat civil s'enforteixi i creixi en pau. És precisament el desconeixement mutu el que ens manté distants i perjudica les nostres percepcions de l'altre, i així no es pot fer ciutat, no es pot teixir la ciutat.

Les diferents comunitats islàmiques de Mataró ens han convidat al llarg de la setmana a les seves seus, per compartir un ritual que mantenen estrictament, en un mes de pregària i reflexió que els ha de permetre encarar un nou any, ara ple de dificultats econòmiques.

Un representant de la comunitat musulmana deia no entendre l'expressió 'primer els de casa', perquè ell havia nascut a Mataró i la seva mare hi vivia des dels 18 anys. Qui és de casa i qui no ho és? el president Pujol deia que era català qui viu i treballa a Catalunya. Amb això està tot dit. Són mataronins aquells que viuen i treballen a Mataró, hagin nascut a l'Hospital de Mataró, a Múrcia o a Marràqueix. Aquest grup polític que té tant en compte la cultura, raça i procedència, és la que nega el dret a decidir, com també fa el PP. 

He celebrat que l'arxiprest de Mataró assistís a l'acte d'aquest vespre i defensés tot allò que tenim en comú les diferents confessions religioses, sense oblidar-nos que vivim en un estat laic on es defensa la llibertat de creences i la pràctica religiosa.

A Arenys, amb mantellina al DNI

Més en veurem i no ens ho creurem. Si vols, la vida et pot sorprendre cada dia, però tot plegat és una opció personal. L'alternativa passa per no deixar-te sorprendre de res. Tot és possible a la vinya del Senyor, i encara ha de néixer qui la dirà més grossa.

Em permetreu la llicència que avui m'aturi amb aquesta notícia del DNI o equivalent de Txèquia, amb la fotografia de la persona amb una escorredora al cap. Sembla ser que la seva religió, la pastafari, l'obliga a portar sempre l'escorredora al cap i Txèquia, que és un país molt respectuós amb les creences religioses dels seus ciutadans, li ha permès que a la fotografia hi surti amb l'escorredora al cap. De fet, si la seva religió l'obliga a portar-la sempre, no hi haurà cap problema en identificar-lo, sempre que ens el trobem pel carrer.

La pregunta que em faig és quantes persones segueixen l'esmentada religió. Seria interessant disposar d'aquestes dades i també on es troben les esglésies o locals, si és que en tenen, per celebrar les seves cerimònies i pregàries.

No fa tants anys que les nostres dones havien de dur mantellines per anar a l'església, i jo encara recordo com un capellà va negar la comunió perquè la dona en qüestió no duia la mantellina posada. Si els papes haguessin seguit la tradició del futur Sant Joan Pau II, i amb els canvis que es preveuen a casa nostra, potser recuperaríem la tradició de les mantellines i, de ben segur, amb el PP governant a Madrid, es podrien treure el DNI amb la mantellina posada.