Una mala persona

La premsa ha destacat aquestes paraules del papa Lleó XIV durant la seva visita a la capital espanyola: "Ningú pot agenollar-se davant el Senyor i menysprear el germà", i ho ha fet el mateix dia que coneixíem l'existència d'unes gravacions on el número dos de l'exministre Jorge Fernández Díaz declarava la falsedat de l'informe Trias, on s'acusava el llavors alcalde de Barcelona de tenir un compte en un banc suís. Un fet que Trias va desmentir i es va querellar contra el ministre, però que el Tribunal Suprem se'n va desentendre. Així funcionava i funciona el país! 

En aquestes gravacions, l'exsecretari d'Estat assenyala Fernández Díaz com el responsable de les filtracions i explica com es pagava als col·laboradors policials per inventar-se els informes. Uns pagaments que en algun cas eren de per vida.

Ja em perdonareu si considero l'exministre una mala persona. Una persona que sempre s'ha declarat catòlic practicant, amb un àngel custodi que el salvaguardava de tots els mals. Personatges com aquest fan perdre la fe al més pintat, i és per això que les paraules del papa, tocant el crostó a poderosos hipòcrites són molt encertades i segur que toquen l'os a més d'un.

La visita papal no està resultant tan plàcida com podien pensar alguns càrrecs polítics i posseïdors de grans fortunes i influències. Malauradament, no podrem evitar que els que remenen les cireres continuïn als seus despatxos, però seria bo que s'obrissin els ulls de molts dels que innocentment s'ho creuen tot, sobretot si venen de persones amb corbata i coll fort.

No pot ser que visquem en un món on la calúmnia està a l'ordre del dia. Unes denúncies falses i interessades que, encara que s'acabi descobrint la veritat, el mal ja està fet. Què li hauria de passar a l'exministre com a responsable de la seva actuació? Què li passarà? No és just i la Justícia espanyola no està fent la feina que se li suposa.

I tu més!

Avui hem conegut que s'està investigant per imputar-li casos de corrupció a qui fou ministre d'Hisenda, el senyor Montoro. Això és un no parar, i una manera de posar en boca de tots els partits polítics que ens han governat o governen: i tu més!

Quin exemple ens donen aquells que promulguen lleis d'obligat compliment? Aquells que vigilen que no els enganyem i no deixem de pagar impostos, perquè ells s'ho puguin embutxacar? Segons el que ens expliquen d'aquest darrer cas, que no serà l'últim, l'exministre, quan exercia, ideava lleis que beneficiaven a empreses, estalviant-los molts milions de diners, a canvi d'embutxacar-se'n un feix, pels bons serveis.

No hi ha un pam de net! Això ho hem dit i ho haurem de continuar dient. El PP, que s'esquinça les vestidures davant dels casos de corrupció de membres del PSOE, és qui ens ha de donar lliçons de bon comportament. De qui ens hem de refiar? De ningú.

El senyor Montoro el recordem molt bé per tot el que va fer i com ho explicava, sentenciant i burlant-se de tothom. No ens pensàvem que la seva burla anés més enllà de la manera de dir les coses, amb sorna, sinó que a més tenia molt ben estudiada la manera d'enriquir-se i beneficiar els seus amics. Ja no és un tema de portes giratòries, sinó de sucar diners a costa de tots els contribuents. Què més hem de veure?

Fa molta ràbia que ara estarem mesos i mesos parlant del tema, però l'exministre ha viscut com un rei i no li passarà res. Ens faran veure que està preocupat buscant la seva defensa. Simplement, s'ha esborrat del partit, no sé si per no danyar la imatge, prou maldestre, o com a estratègia que algú ens explicarà de seguida.

N'estic fart de tota aquesta colla i el pitjor de tot és que no ho coneixem tot, i que encara sortiran més coses que ja no sé si ens sorprendran més, perquè més sorpresos ja no podem estar. És un fàstic i no confiem en la Justícia d'aquest país, perquè ja ens han demostrat quins elements tenim per jutges. Ves que no n'hi hagi una bona colla que també hi suquessin. Només podem tenir l'esperança en algun jutge perdut en alguna província espanyola que, per lliure i bona fe, es dediqui a treure els draps bruts d'aquestes mal polítics, corruptes i deslleials.

Diu el PP que és un escàndol sense precedents!

S'ha de ser cínic, oi? El PP parla d'escàndol sense precedents la probable corrupció, dins del PSOE, de l'exministre Ábalos. Probablement es tracta d'un escàndol que convindria depurar amb la màxima diligència, i està bé que el PP s'encarregui de denunciar-ho i treballar perquè la justícia actuï, però declarar que es pugui tractar d'un escàndol sense precedents no sé com catalogar-ho. 

Realment s'ha de ser molt cec o cínic fer aquestes afirmacions, vist l'historial del mateix partit polític. No només entre els militants i polítics amb responsabilitat de govern, sinó al mateix partit com a estructura, hi podem trobar un reguitzell de casos de corrupció que, malauradament, no han tingut el desenllaç que calia esperar, ja sigui per connivència amb alguns jutges, per la lentitud de la justícia, o per negligència de qui havia de ser molt taxatiu a l'hora de sentenciar.

Arrosseguem casos de corrupció des del primer dia de la democràcia. Ja deixo a banda tot el que es va fer prèviament, perquè el mateix sistema ja ho permetia. Casos de corrupció que no han deixat de succeir-se i que tenim acumulats a les portes dels jutjats, o bé han prescrit per interès de qui tots sabem.

El PSOE no està net de culpa. Hi ha moltes coses que no sabem i potser no acabarem de conèixer mai. També partits més modestos, com ERC, s'han vist esquitxats. I podríem anar seguint. Però el PP té un llarg currículum en el món de la corrupció, i s'ha de ser molt mal arribat declarar que el que va fer l'exministre socialista no té precedents. 

Els polítics espanyols, els catalans inclosos, es pensen que la gent no ens adonem de tot el que passa. No ho sabrem tot, però intuïm moltes coses. El problema està en el fet que el sistema democràtic no té totes les eines per destronar els corruptes i apartar-los de la circulació. Els hem d'aguantar fins que marxen, o la fan molt grossa. Hi ha molt ego entre els polítics. I si no fixeu-vos en la Laura Borràs o l'Oriol Junqueras, per posar només dos exemples. Hauríem de fer net, per això és massa difícil.

Responsabilitat política

Tal com he estat comentant aquests darrers dies, arran del descobriment de l'actuació corrupta d'un assessor de qui fou ministre socialista, José Luis Ábalos, és bo que s'investigui fins al final, perquè és molt trist i indignant que es continuïn produint casos de corrupció i encara més si després no hi ha conseqüències per als responsables, siguin directes o indirectes, de l'actuació fraudulenta. Ara bé. Convindria que tots plegats fóssim honestos i mirar la biga al nostre ull. No sigui cas que siguem molt estrictes amb els altres i molt poc amb nosaltres mateixos.

    És insòlit tot el rebombori del PP sobre el cas Koldo. Que s'estiguin esquinçant les vestidures quan tenen una motxilla plena de casos de corrupció que la justícia, sempre de la seva part, ha estat incapaç de sentenciar definitivament, malgrat tota la informació que se n'ha obtingut. És insòlit, però també indignant i mesquí, que estigui passant tot això. Repeteixo que és bo i necessari que s'investigui a fons el cas, però sisplau, una mica d'honestedat. El PP té un currículum de corrupcions que fa feredat!

    No sé si el diputat i exministre Ábalos acabarà dimitint, però entenc que és el millor que podria fer per a la democràcia i en concret per al seu partit polític. El PSOE no està en situació de rebre gaires patacades, i la seva energia demanant-li la dimissió és gairebé una necessitat de supervivència. Amagar o dissimular una responsabilitat política, no els pot ajudar gens.

    Quan estàs gestionant els recursos dels altres assumeixes una responsabilitat molt gran, i que a vegades no en són conscients. No només tens l'obligació d'actuar d'acord amb la llei, sinó que has de procurar actuar de manera eficient, amb resultats favorables per a les persones que han dipositat la seva confiança en tu, i també per aquelles que no t'han votat. Si t'envoltes d'un equip de treball, has de donar la cara per tu i per la gent que està amb tu. Has de confiar en ells i te n'has de responsabilitzar. No sé si l'exministre es va enriquir personalment o va beneficiar conscientment a tercers, amb aquesta actuació il·legal del seu assessor, però en tot cas n'és responsable polític i com a tal n'ha de respondre.

    Aquests dies a les xarxes, on és molt fàcil acusar la gent sense proves, només per gaudi personal, han sortit altres noms de polítics a qui s'acusa d'actuacions corruptes, també durant el període de la pandèmia. Caldria assegurar-nos que no hi ha evidència en aquestes acusacions, i que només es tracta de desprestigiar els polítics, que és un exercici molt usual i fàcil de fer. En tot cas, que la maquinària es posi en marxa per descartar altres casos de corrupció. No sigui que carreguem tots els morts a l'exministre i n'hi hagi d'altres que se n'escapin alegrement.

Com detectar els paràsits?

La pregunta que em faig i us plantejo en aquest post és quina és la manera de poder detectar els paràsits a la vida política. Perquè tenim evidències suficients que la corrupció és molt present, que no tots els polítics són corruptes, però que en tots els partits polítics n'hi ha, sobretot en aquells partits polítics que tenen opcions de governar i, per tant, d'embutxacar-se diners il·legalment.

    Si repassem la història de la democràcia a Espanya, deixant de banda els períodes previs d'autoritarisme i repressió, ens adonarem que de manera sistemàtica s'han anat produint casos de corrupció, amb més o menys enginy, i amb més o menys conseqüències per a l'erari públic, i per als corruptes. N'hi ha molts que no han trepitjat mai la presó, malgrat les sentències. Això també ho hauríem d'estudiar i arribar a conclusions.

    Un partit polític a mesura que es fa gran i poderós va augmentant el nombre de militants i simpatitzants, amb la dificultat que això comporta a la direcció del partit de conèixer a fons les persones i les seves intencions. No em crec que tot es basi en la idea que el poder corromp. Estic convençut que la majoria de corruptes entren en política, i en uns partits polítics concrets, per tal d'enriquir-se, encara que sigui de manera fraudulenta. De fet, sense actuacions il·legals és molt difícil enriquir-se en política, la qual cosa no vol dir que molts hi busquin la seva professió i estabilitat econòmica. Però això seria un altre tema a discutir: polítics professionals o dedicació temporal?

    Si agafem l'exemple del PSOE veurem el cas del director de la Guàrdia Civil, el senyor Roldán, què va fer i com se'n va sortir. Per a mi és un cas clar d'intromissió d'un delinqüent en potència, d'un corrupte, dins d'un partit polític en creixement, on ningú controlava qui es feia militant. Els més llestos, i a la vegada immorals, varen aconseguir ocupar llocs de poder que els permetia enriquir-se fàcilment. I si anem avançant en el temps en trobaríem més. Algun funcionari d'ajuntament que va arribar a ser alcalde, i el varen enxampar. No cal dir noms, oi? I ara tenim el cas de qui va ser assessor de l'exministre José Luis Ábalos, que també va aprofitar el càrrec per augmentar el seu patrimoni.

    I en trobaríem més. I per això em pregunto: com podem detectar els futurs paràsits del nostre partit polític? I l'altra pregunta que té una resposta més fàcil és: què cal fer quan detectes un cas de corrupció? Si el deixes al cistell, el mal es farà més gros, i et perjudicarà en un futur, perquè els altres partits, amb demagògia, t'atacaren fins al fons. D'aquesta manera dissimularan els pecats propis. 

    I per acabar i només apuntar-ho, per tractar-ho un altre dia: com és possible que hi hagi mesures de control tan severes que compliquen la burocràcia dels ajuntaments, i en canvi es continuïn produint casos de corrupció? 

Cada dia més casos de corrupció

Avui hem pogut llegir a la premsa com el jutge Manuel García-Castellón ha reconegut que va mentir als representants de la justícia francesa, per tal d'obtenir-ne una col·laboració en el cas de Yan Colonna. També hem vist com es detenien uns col·laboradors polítics de l'exministre José Luís Ábalos per un cas de corrupció, en saber-se que varen cobrar comissions il·legals durant la pandèmia. Tot això es va sumant al llista interminable de casos de corrupció dels nostres polítics i jutges, i això no fa cap bé.

    No ajuda anar coneixent més casos de corrupció per part de persones que, pel càrrec que ostenten, haurien de donar exemple d'honestedat i bon fer, però encara ajuda menys quan veus que malgrat totes les imputacions no els passa res. Podríem fer una repassada a tots els càrrecs del PP que han actuant de manera corrupta, il·legal o fraudulenta i estan vivint tan tranquil·lament. També podem pensar en el rei emèrit que viu feliç, a costa nostra, malgrat tot el que s'ha sabut d'ell.

    És per això que quan sents a dir, per exemple al nostre rei, que la justícia és igual per a tothom, et venen basques, i et produeix una sensació que t'estan prenent el pel i tractant-te de ruc. No hi ha manera de revertir la situació?

    T'adones que el PP està ple de corruptes. No ho són tots, però n'hi ha una bona colla. Però també veus que el PSOE té un llistat prou ampli. I també altres partits polítics que, en ser menys determinants, no en parlem tant.

    Vivim, doncs, en un país on els jutges fan política a favor d'una ideologia gens democràtica, i utilitzen qualsevol eina, menteixen si és necessari, per aconseguir els seus objectius. Si a això li diem democràcia crec que estem molt perduts. Si el somni dels que vàrem viure el franquisme era aconseguir un estat de dret, on es respectessin les persones al marge de la seva ideologia, raça, cultura, llengua i procedència, hem de concloure que encara no hi hem arribat, i tot fa pensar que en tenim per estona.

    Algú es pot sentir segur essent jutjat per un jutge que ha mentit per aconseguir allò que volia? A vegades parlem que no ens sentim segurs passejant pel carrer o viatjant en tren, però a aquesta inseguretat n'hi hem d'afegir una de molt més important: la inseguretat de no ser tractats com ens mereixem pels nostres representants polítics i els jutges que han d'impartit justícia.

Gaudint de la natura

 M’he proposat desconnectar del món i avui ho he aconseguit. Ahir em vaig assabentar de la mort de l’exministre Josep Piqué i em va semblar que havia d’escriure un petit comentari. És important reconèixer els mèrits de la gent que ha treballat d’una manera eficient i efectiva, encara que no combreguis amb les seves idees, i que t’hauria agradat que s’hagués fet d’una altra manera.

Avui sí que he desconnectat i no sé pas què ha passat arreu del món. Tot i que soc una persona a qui li agrada saber què està passant i que d’alguna manera ho necessito, també és bo ser capaç de fer aquesta desconnexió, encara que només siguin unes hores, un parell de dies.

I m’he dedicat a gaudir de la natura, massa vegades oblidada i menystinguda per tots, per les nostres autoritats que no fan prou per salvaguardar-la i per tothom en general, que tampoc som prou curosos, amb honroses excepcions. Una natura que a vegades resulta abrupta i això ens impressiona.

Probablement és fer una mica de trampa, perquè resulta més fàcil parlar i admirar aquells fenòmens que ens sorprenen, ja sigui per l’espectacularitat, o per la novetat, que no pas allò habitual que ens resulta gairebé inapreciable.

Quan admiro la naturalesa penso en la gent que és incapaç d’estimar-la, que n’hi ha. Si aquests són majoria és quan perilla l’ecosistema, i si els nostres governants no s’hi esmercen suficientment és quan tot comença a trontollar i no ens hi trobem a gust. Avui sí que he disfrutat del paisatge, també de l’urbà, perquè estava net i endreçat. Segur que se l’estimen!

Mor l’exministre Josep Piqué

Estic segur que molts voldríem conèixer els pensaments interns de Josep Piqué, exministre d’Aznar, ja sigui per la seva evolució política, com per la seva situació dins del PP que el va fer pujar fins a ministre, però que també li devia fer pagar car la seva manera de pensar i de respectar el nostre país.

Ho he escrit en més d’una ocasió en aquest blog, parlant del PP català i la seva priorització per l’Espanya centralista, amb poca fidelitat a Catalunya. Sempre he pensat que Catalunya es mereixia una altra dreta, que es cregués el país, hi confiés, i treballés per defensar-lo en tot moment. Això, amb el PP català no ha passat mai, però d’alguna manera podríem imaginar que estava en la ment de Josep Piqué.

Probablement no hi va lluitar prou, ja sigui perquè els seus companys de partit no li posaven fàcil, o perquè li calia una empenta, però en el fons jo penso que alguna cosa s’entreveia en ell, que el diferenciava de la resta de dirigents del PP català. Només, per posar un exemple, encara que n’hi ha molts, atureu-vos un moment a pensar en l’eurodiputada Dolors Montserrat, i convindreu amb mi que la diferència amb Piqué és abismal.

Durant un temps, això que jo reclamava al PP català, ho estava fent el PP basc. Crec que ara les coses han canviat molt i també s’ho haurien de fer mirar. En tot cas no ho segueixo gens i per tant no puc dir gaire res més al respecte. A casa nostra el PSC jugava a favor nostre, tot i la feblesa davant la intransigència del PSOE per defensar a fons segons quins temes transcendents per a nosaltres. Això també es va acabar i avui podríem afirmar que estan fent el mateix paper que el PP català.

I l'exministre... tan panxo!

Cada dia que passa ens adonem més de quins polítics han governat el nostre país, de quin nivell de democràcia hem gaudit, i que la transició des de la dictadura franquista a la situació actual no ha estat la millor ni la més desitjable. Avui les declaracions de qui fou ministre d'Interior amb Felipe González demostren quina mena de personatges han conduït el país i també expliquen per què hem arribat a la situació actual, amb una ultradreta a punt d'entrar a governar-nos.

Les paraules de l'exministre socialista José Barrionuevo han molestat als actuals governants socialistes perquè els deixa en entredit. L'exministre ho ha dit molt tranquil·lament, perquè és el que pensa i ha pensat tota la vida, i estic convençut que és el mateix que pensa l'expresident Felipe González. Aquest país nostre ha protegit la corrupció i també els atemptats a l'estat de dret, com seria el cas dels GAL. És per això que no hi tinc cap mena de confiança, tampoc ara quan podria ser el moment de posar fil a l'agulla i castigar qui ha aprofitat el poder per actuar il·legalment. Això no passarà.

Com sempre, tindrem uns dies de reaccions i condemnes, que acabaran al calaix, i els indignes continuaran vivint de la rifeta. Aquest és el panorama polític d'un país que va viure quaranta anys de franquisme i que malgrat tot el que es digui, encara viu sotmès per la corrupció, la prevaricació i l'autocràcia dissimulada amb una pinzellada de democràcia representativa.

No és estrany que passi el que passa al Poder judicial. Tothom procura per mantenir-se al poder i no permetre que ningú els pugui tirar en cara tot el mal que han fet. Són ells mateixos que ho reconeixen sabent que no els passarà mai res. Els poders fàctics continuen governant i decidint el futur del país, i morirem sense haver aconseguit netejar tota la porqueria que ens va portar el franquisme, i que ha servit per aprofitar-se'n tota una colla de polítics, jutges, militars i classes altes de la societat, vivint a costa de la majoria, que tontament els ha donat suport.

Quan una cosa la trobes la més natural del món no tens cap necessitat d'amagar-la ni dissimular-la. Això és el que ha fet l'exministre José Barrionuevo. Hi ha qui s'ha esquinçat les vestidures, però a la majoria de socialistes el que els ha molestat no és el que va passar, sinó que ara es digui amb total impunitat, per les repercussions que poden tenir electoralment. Ni un bri de culpabilitat ni de penediment. L'ètica ni se l'espera ni se la suposa.

Cop d'efecte de Rodolfo Martín Villa

Aquests dies ha estat notícia l'exministre i exgovernador de Barcelona, franquista, el senyor Rodolfo Martín Villa, perquè va presentar recurs contra la decisió del ple municipal de Barcelona, de retirar-li la medalla d'or de la ciutat, i el TSJC li ha donat raó. Una vegada coneguda la notícia, ha decidit renunciar a la medalla. És això una demostració del poder que encara té el franquisme a casa nostra. Li importa un rave la medalla, però no vol que li prenguin, ell hi renuncia per vergonya de qui ha lluitat per retirar-li.

Una vegada més hem pogut constatar que la transició democràtica del nostre país és una pantomima. Els mateixos que manaven amb el franquisme, ho continuen fent ara, ja sigui des dels tribunals de justícia, les forces de seguretat o les grans empreses. Els que varen perdre la guerra, continuen a sota, i sense possibilitats que es faci justícia.

Personalment no crec gens en aquestes medalles i condecoracions, perquè no són representatives de res. Estem farts de veure nominacions de premis Nobel de la pau, de persones tacades per la sang. No cal que relacioni els noms, prou coneguts per a tothom. En el cas del senyor Martín Villa, va ser un ajuntament franquista, predemocràtic, qui li va atorgar la medalla, i amb això està tot dit.

Per diferents raons el senyor Martín Villa ha esdevingut la imatge del franquista que ha fet la transició sense que se'l jutgés ni recriminés per tot el que va fer i va permetre, però no és ell l'única persona que podríem portar al banc dels acusats. Com ell són molts més els que varen canviar de camisa sense necessitat d'amagar-se'n gaire. Han tingut totes les forces i poders de l'Estat defensant-los. La mateixa esquerra progressista, de què fa gala el president Pedro Sánchez, s'ha posicionat en la seva defensa, incapaç de fer sortir a la llum tot el seu passat. Aquesta por a remoure el passat ha portat que Espanya sigui un país de dretes, amb els poders judicial i econòmic tapant les vergonyes dels que continuen manant, encara que al davant hi pugui haver esquerranosos, que no els fan cap mica de por.

Aquesta és la història passada, present i del futur. Podem exclamar-nos i criticar la realitat, però sabem que tot plegat no passarà d'una rebequeria que no fa trontollar les estructures corruptes i autoritàries d'un Estat gens democràtic, encara que ens ho vulguin fer creure.

Les declaracions de l'excomissari Villarejo

Les declaracions de l'excomissari Villarejo, que avui han transcendit als diaris digitals, són greus, siguin o no veritat. L'acusació al CNI sobre l'atemptat a les Rambles i a Cambrils, l'estiu de 2017, no són coses menors i, si es confirmés que són certes, caldria exigir responsabilitats. Això en un país, Espanya, on no acostuma a passar res, encara que els delictes siguin tan greus.

Estem molt acostumats a sentir grans declaracions de l'excomissari, el qual està immers en una gran quantitat de causes, algunes de les quals comportarien molts anys de reclusió. Aquest fet també fa que a vegades es tregui importància al que diu, i es posi molt en dubte la seva veracitat.

Sigui com sigui, remoure tot el que va passar quan el PP governava a Espanya, tant el que es relaciona amb l'atemptat terrorista de Barcelona i Cambrils, com de l'operació Catalunya, a mans de qui fou ministre de l'Interior, el senyor Jorge Fernández Díaz, fa posar la pell de gallina i t'indigna pensant en la possibilitat més que probable de que tot això que Villarejo diu sigui cert.

Catalunya fa nosa a molts espanyols, i per això és l'objectiu, som l'objectiu, de moltes operacions censores i de calumnies. Hi ha qui, des de dins o des de fora, procura posar en dubte tot allò que és català, la llengua, les institucions, els polítics... i acusar-nos de terroristes, si cal.

Hem de tenir molt present que, mentre estiguem subjectats a Espanya, el problema no quedarà resolt, i facis el que facis, sempre tindràs les culpes de tot, i pretendre un tractament just per part d'Espanya, és una utopia.

La justícia argentina no jutjarà Martín Villa

El dia de Nadal les notícies també es paralitzen, i sembla que la vida hagi entrat en una pausa a l'espera de l'inici de la nova setmana. Enguany podem parlar de les mesures contra la Covid, però tampoc no són cap novetat, ja que l'any passat ja teníem el coronavirus entre nosaltres.

Tot es paralitza i només algunes desgràcies poden ocupar les primeres pàgines dels diaris. El País hi ha col·locat el rei, arran del seu discurs anual. Un discurs que sembla ser que no ha aportat res de nou, i tampoc s'esperava.

Llegint els diaris digitals m'he detingut en la notícia que anunciava que la justícia argentina no jutjaria l'exministre espanyol Martín Villa, que també va ser governador civil de Barcelona. Des de fa més de 10 anys hi ha una moguda per acusar l'exministre d'haver comès crims contra la humanitat, arran de les morts de tres obrers a Vitòria l'any 1976, i un altre durant les festes de San Fermín, a Pamplona, l'any 1978.

A Espanya ha estat impossible aconseguir portar-lo a judici per la llei d'amnistia general, que ho va perdonar tot, i es va obrir la via des de l'Argentina, que sembla que tampoc haurà reeixit, encara que la sentència podrà ser recorreguda. Els motius que s'han donat són que no hi ha proves suficients com per imputar-li els assassinats esmentats.

La transició ha servit per mantenir els poders fàctics de sempre, i permetre que els botxins del franquisme rentessin la roba i entressin dins del model democràtic nets de culpa, malgrat tot el que havien fet o permès fer. Aquesta manera de perdonar els pecats i mirar només endavant, ha provocat que quaranta anys després ens adonem que el camí no va ser del tot encertat, però ara ja és tard.

No seria el mateix si els culpables de les matances durant el franquisme, ara estiguessin aparcats i no tinguessin cap influència sobre la política i l'economia del país, però no és així. Aquests que es varen estalviar enfrontar-se a la justícia pel mal provocat, són els que tallen el bacallà avui dia. Aquest problema l'arrossegarem sempre més, i caldrà moltes generacions fins que no puguem alliberar-nos d'uns fets que han marcat la història del nostre país.

Passar pàgina, però com?

M'ha agradat llegir l'article de Joaquim Coello a l'ARA, "Passar pàgina". M'ha agradat perquè hi estic totalment d'acord i hi pensava quan sentia l'exministre Illa manifestant la seva voluntat de passar pàgina i només mirar el futur. La pregunta que se li ha de fer al candidat socialista és què entén per passar pàgina? Perquè sembla ser que la cosa no va per aquí.

Es podria passar pàgina si no s'arrossegués res del passat i es fes foc nou, però què passarà amb els presos polítics i els exiliats? I amb totes les persones que estan pendents de judici? Passar pàgina, per a l'exministre vol dir renunciar a la voluntat de la majoria que es va manifestar l'1 d'octubre de 2017, renunciar a l'autodeterminació, però assumir totes les conseqüències, i això no té sentit. Així és molt fàcil de resoldre les coses que t'interessen.

No!, no es pot passar pàgina mentre continuï la revenja i el càstig de l'aparell de l'Estat contra els independentistes. No es pot passar pàgina sense resoldre els problemes reals de Catalunya, un dels quals és decidir el nostre futur. La posició i les paraules de Salvador Illa són absurdes i no s'aguanten. Entenc que li fa molta gràcia poder governar, però no té capacitat de pactar amb suficient forces polítiques per sumar una majoria efectiva al Parlament. 

Avui mateix hem vist com la Fiscalia, que depèn del govern de l'Estat, en mans del PSOE, presentava recurs contra el tercer grau dels presos polítics. Aquesta és la manera de passar pàgina? No!, no hi pot haver un govern dels socialistes si es manté la posició de l'Estat espanyol contra Catalunya, contra una majoria de catalans. Això ens porta a defensar un govern independentista, malgrat la trista experiència d'aquests darrers mesos. Hem de confiar que ho faran millor, encara que ens costi de creure-hi, però l'alternativa no és viable. L'Estat no vol realment passar pàgina, i per tant el millor que pot fer el candidat Illa és reflexionar i procurar convèncer els seus socis de Madrid que canviïn d'estil.

Després del debat de TV3

No vaig seguir el debat que va organitzar ahir dimarts TV3 i per tant no en puc parlar, però sí que em vull referir a després del debat, amb les notícies que han sortit avui als diaris, i a les xarxes socials. De fet sembla ser que ningú va sorprendre gaire més del que es podia aspirar dels diferents candidats i candidates, però amb alguna excepció.

Segons he pogut llegir de més d'un comentarista, sembla ser que el candidat del PP ho va fer molt bé. Suposo que no hi té gaire a perdre i molt a guanyar, i això probablement el faria estar més tranquil, a diferència del que sembla entendre's, pels comentaris, de l'estat d'ànim de Carrizosa.

Hi ha dues coses que han cridat l'atenció, i a mi també, i són la proclamació de Laura Borràs de qui seria el seu conseller de Sanitat, si l'escollien presidenta, i la reacció del metge Argimon, per una banda, i la negativa de l'exministre i candidat socialista a fer-se una prova PCR. Hi tenia tot el dret, però es fa estrany i poc empàtic. De fet a mi no m'ho ha semblat mai, no pas ara que era ministre, sinó abans i tot.

També m'ha cridat l'atenció errors que es varen dir i que el programa Planta baixa de TV3 va detectar, alguns dels quals no va ser contestat, la qual cosa fa veure que els candidats potser no estaven prou tranquils com per detectar aquests errors, al marge de la demagògia del representant de Vox.

Per acabar, la premsa no ha deixat gaire bé a la candidata de la CUP, que penso que no havia de ser, i la va trobar molt dubtosa en les seves intervencions. Crec que Riera hauria estat molt millor candidat, i probablement ho hauria fet millor en el debat.

I el CIS insisteix

Mai havia vist tant de suport a un partit polític català des de l'aparell de l'Estat. Avui podíem llegir més estadístiques del CIS insistint que el PSC guanyarà i que l'exministre de Salut serà el nou president de la Generalitat. És allò de publicar-ho d'anada i tornada per veure si així és més creïble. Sempre he pensat que les estadístiques electorals servien per decantar el vot cap als partits que es donaven per guanyadors, i aquesta és la pràctica que es porta a terme.

No sabem com acabarà, i si els independentistes tornaran a vèncer, malgrat els hi posin tot en contra. S'ha venut Salvador Illa com el nou Messies, el salvador. Hem oblidat el seu paper dins del PSC abans de ser nomenat ministre, el seu to agre i sempre insultant contra els seus adversaris, i ara ens el volen vendre com la solució de tots els mals del país.

Caldrà veure fins on arriben els vots dels socialistes, i també la possibilitat que tenen de formar aliances per aconseguir el govern. Si tots els partits polítics respecten les seves promeses, el PSC ho té molt difícil de poder pactar amb ningú més que no sigui els Comuns, que és a l'única cosa que aspiren. De totes maneres ja estem prou acostumats a què els polítics ens enganyin, i allò que han dit que no ho farien mai, ho acabin fent.

Inés Arrimadas va guanyar les eleccions, però no va tenir cap possibilitat de pactar, perquè el seu discurs, que els seus hereus no han canviat, feia impossible un pacte de govern. Ara acceptarien els vots de Vox per governar. Ja ho han fet a altres comunitats autònomes. Passa, però que les expectatives de resultats són tan dolentes, que no hi ha perill que tinguin cap tipus de possibilitat de sumar. 

Illa podria governar, si els independentistes fracassen, però hauria de ser gràcies al suport de la resta de partits espanyolistes, i ara ens han dit que no li volen donar suport. Mantindran la promesa? Canviaran per interessos partidistes? Aquest és el panorama que se'ns presenta. 

Tanta corrupció ens fa perdre el fil

Jo, ja m'he perdut. No sé vosaltres, però avui quan llegia la informació que apareix a la premsa sobre el cas "kitchen" he arribat a la conclusió que no m'aclaria de què estaven parlant, si d'un nou cas de corrupció, o de la continuïtat d'un dels casos que fa temps que se'n parla. Hi ha tanta corrupció a mans de polítics, com és el cas del PP, que arriba a un punt que ja tot ho veus igual i no diferencies una cosa de l'altra.

El que és clar és que hi ha implicats exministres que ja fa temps sabíem que eren corruptes i que com a tals havien actuat. El missaire Fernández Díaz no va fer altra cosa que remenar les clavegueres de l'estat en benefici propi i del partit, llavors en el govern. Recordem que el PP ha estat condemnat, però això no li ha tret que surti a acusar els altres com si estigués net com una patena.

La llàstima de tot plegat és que quan s'arriba al final ja és massa tard. Ja han viscut prou temps corrompent tot allò que tocaven i res els fa mal. Una cosa seria la reputació i la dignitat, però aquesta ja l'han perdut fa temps, si és que mai n'han tingut.

A més tenien la barra i la destresa d'acusar els altres de manera falsa i és per això que tard llegim que s'arxiven acusacions per falta de proves, quan el mal ja està fet. Això és indignant, perquè entenc que caldria posar més energia per restablir l'honorabilitat de les persones acusades injustament. A vegades penso que potser fins i tot algú, com el senyor Fernández Díaz, s'arriba a creure que les acusacions que rep ara són injustes. Ell que té un àngel que el guarda, però que penso que deu ser d'aquells que porten banyes.

Avui és el torn de la ministra d'Hisenda

La senyora Pepis que fa de ministra d'Hisenda d'on l'han tret? Què passa amb els dirigents socialistes? No n'hi ha de millors? Tan avall es troba el llistó?

Recordo encara exministres com Joan Majó, per nomenar-ne només un... en trobaríem tan sols un com ell en l'actual govern socialista? Ja us ho dic jo: No!

Com se li acut a la ministra d'Hisenda fer xantatge i posar la por al cos als magistrats del Tribunal Suprem per si gosen sentenciar en contra dels bancs? Qui s'ha cregut que és? Que no recorda que hi ha una cosa molt valorada, que sempre es diu que Espanya respecta que és la independència dels diferents poders de l'Estat? D'on l'han tret aquesta persona?

El futur d'Espanya continua sent molt negre, perquè si el socialisme que ens ha d'alliberar de l'extrema dreta que configuren VOX, PP i C's, és el PSOE actual, amb uns i unes ministres impresentables, no hi tenim res a fer. La dreta continuarà manant i legislant contra la classe mitjana i baixa. Només els grans milionaris continuaran vivint de renda a costa dels altres. Però senyors! el PSOE actua en contra de la ciutadania i a favor dels bancs! Quin tipus de progressisme prediquen? 

No és estrany que alguns vulguem marxar-ne. N'estem molt farts i ja fa molts anys que no ens sentim, no tan sols representats, sinó tampoc defensats ni tractats justament.