dimarts, 1 de gener del 2008

L'Església ha pres partit

Després de la manifestació i els actes de diumenge a Madrid, una de les conclusions a què puc arribar és que l'Església jeràrquica espanyola ha pres partit, una vegada més, en els preliminars d'una campanya electoral, en aquest cas la del mes de març.
Com dic, una vegada més, les màximes autoritats eclesials espanyoles han beneït les posicions més conservadores de la societat espanyola, i s'han alineat contra qualsevol postura en favor de separar les creences religioses de l'organització política i social del país.
La postura de monsenyor Rouco i seguidors, cada vegada es manifesta més compacte dins l'Església, perquè afavoreixen que les veus més crítiques surtin, ja sigui per cansament o per impotència. Les veus crítiques cada vegada tenen més arguments per anar-hi en contra, però al mateix temps, cada vegada es troben més cansades pel persistent atac jeràrquic.
Fa uns dies m'avergonyia llegint les declaracions del bisbe de Tenerife, en la línia de gairebé justificar les agressions sexuals a menors, traspassant a aquests la culpa de tot. Ara sents vergonya quan a Madrid es declara que el laïcisme és un atac a la democràcia. A quin tipus de democràcia es refereixen? Què entenen per democràcia?
L'Església, com institució formada per homes (en sentit general, encara que les dones hi són molt mal parades), ha comès molts errors i té molts motius per demanar disculpes. No hi ha dret que per defensar els propis interessos, s'ataqui insultant a la intel·ligència de les persones que creuen en la paraula de l'Evangeli, però veuen horroritzades el nivell cultural i social dels actuals mandataris de l'Església a Espanya.
Convindria que els dirigents eclesiàstics trobessin temps per analitzar els casos de corrupció, explotació i favoritismes que existeixen dins l'entorn amb qui s'emparen, i no veure tants dimonis en les lleis i dirigents que separen les creences religioses de l'organització civil de l'Estat.
Em diuen sovint que la divisió entre dreta i esquerra ha passat de moda, i que en aquests moments no hi ha tantes diferències entre uns i altres. De ben segur no és el mateix el que passava en temps de la dictadura, amb el que estem vivint en aquests moments, però els actuals bisbes i cardenals espanyols, cada vegada tenen menys escrúpols per defensar el posicionament de l'Església jeràrquica a favor dels interessos de les classes més dòcils, perquè tenen tot el que necessiten, i més en contra d'aquells que qüestionen la pròpia existència i la idoneïtat del camí que s'està seguint.
Seria aquest un tema per a una tertúlia, o bé és massa evident i poc rellevant? Poc rellevant perquè el millor que es pot fer és ignorar aquest posicionament de la jerarquia, i avançar en el convenciment que el dia a dia i l'exemple constant de les bases poden fer més servei per a la defensa de la família, per exemple, sense necessitat de posar ningú en contra de ningú.
He defensat, defenso i defensaré la família com a nucli de formació en valors de les persones, però el model de família serà el que serà, d'acord amb l'entorn, el temps i la voluntat dels seus membres. Capitalitzar la defensa de la família i buscar l'enfrontament, és un error del qual algun dia se n'haurà de demanar disculpes.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Benvolgut, vaig sentir les pregaries a TV3 el diumenge, i malgrat ser creient, em vaig esgarrifar. En molt de temps no havia vist una defensa a ultrança d'un model únic de família, i atacant fervòssament el cintifisme, la tolerància, i altres tipus de família que no fos la nuclear d'un home i una dona units en sacrament matrimonial. Ni jo cabia dins d'aquest panorama.
Aquest matí, el Papa Ratzinger, més de lo mateix.... sincerament, esgarrifat i cada cop més emprenyat amb una sèrie de tesitures que fa molts, i molts any, crec que aquest credo havia superat.
Bon post i bon any.

Jordi