40 anys a Europa

Avui he assistit, en línia, a la conferència organitzada per Cafè Europa, "40 anys a Europa". Es tractava d'una segona conferència sobre l'entrada d'Espanya a la Unió Europea. A la primera no hi vaig poder participar, i s'analitzava el paper dels ajuntaments, i avui era la visió de la ciutadania. 

Si em seguiu el blog sabreu que el tema de la Unió Europea m'interessa i sovint faig comentaris al respecte. Les tres persones que han intervingut a la xerrada eren de generacions diferents, dels 22 anys de la més jove, a 61 anys el més gran. Tots més joves que jo. La diferència d'edat ha servit per valorar les sensacions d'uns i altres. No és el mateix haver viscut el final del franquisme i l'entrada a la Unió Europea, que haver nascut estant a dins.

No pretenc fer un resum de tot el que s'ha dit, perquè m'allargaria massa, però voldria destacar el to optimista del futur de la Unió que es respirava en les intervencions. Més aviat és el contrari del que acostumem a llegir, sobretot darrerament. És bo pensar que hi ha futur, però també és cert que aquest no vindrà sol, sinó que cal treballar-ho de valent.

Per xat he comentat que em preocupa que els acords s'hagin de prendre per unanimitat, sobretot tenint en compte que cada vegada som més els països que en formem part, i som més diversos. En un principi els països membres eren molt semblants, culturalment, de raça i religió. Ara ha canviat i cada vegada som més diversos. I això s'ha de tenir en compte per evitar que la unanimitat bloquegi els acords per avançar la Unió. 

Tots esperem que es revisin els protocols d'actuació, entre ells, aquesta unanimitat per canviar-ho a majories qualificades. Segons Xavier Mas, un dels conferenciants, pensant a quaranta anys vista, veu possible l'entrada de Rússia. Un fet que canviaria radicalment la situació actual. En la línia positiva que he comentat que es respirava, la Unió Europea emprendria una bona via de consolidació.

I per acabar, una idea que m'ha semblat molt interessant: el futur de la Unió Europea ha de ser l'Europa de les ciutats, que és on hi ha l'activitat i el progrés, i no pas dels estats. Això donaria per un debat específic.

La vigília de la Diada

He llegit que l'ANC ha detectat una disminució important de les persones inscrites per assistir a la manifestació de l'onze de setembre a Barcelona. De fet, no crec que ningú se n'hagi sorprès ja que això estava cantat. Jo mateix en aquest blog ho comentava l'altre dia. 

La gent estem cansats, i m'hi incloc, de tot el que ha estat passant els darrers anys, i que d'alguna manera s'ha agreujat darrerament. Els nostres polítics probablement han estat a l'alçada de tots nosaltres i han demostrat una incapacitat per motivar-nos i engrescar-nos a construir un país on tots hi puguem viure bé, o si més no tenir la possibilitat d'afrontar amb certes garanties les penúries que se'ns anuncien.

Quant al Procés ja només ens queden records no gaire estimulants, i de mica en mica anem assimilant que aquesta oportunitat ha passat de llarg, i que en tot cas caldrà esperar-ne una altra més endavant, probablement amb protagonistes d'altres generacions, no pas de la nostra.

Aquest sentiment no hauria de ser necessàriament trist i descoratjador, sinó en tot cas ens hauria de fer veure que hi ha moltes coses a resoldre, i que seria hora que ens arremanguéssim i ens poséssim a treballar per millorar la situació del país. No podem abaixar la guàrdia i davant de problemes com el d'aquest divendres amb l'avaria caòtica de la xarxa de trens de Rodalies, hem d'exigir un millor servei, més inversions per un manteniment decent i, si fa el cas, traspàs de competències per gestionar-ho des d'aquí.

La manifestació de demà diumenge anirà com anirà, i serà una demostració del trencament entre els partits polítics independentistes, que han pres decisions diferents. Cap d'ells es pot escapar de la crítica, perquè en el fos hi ha un interès de partit que els fa perdre la confiança de la ciutadania. Sense aquesta confiança és impossible avançar amb èxit. 

Com ja he dit moltes vegades, estem vivint una etapa grisa de la política catalana i el que podem esperar i desitjar és que sigui la més breu possible, per entrar en una dinàmica diferent, amb nous polítics, més eficients i amb més esperit de servei. Tots plegats hem d'aprendre la lliçó i procurar no anar més enrere del que hem fet fins ara. A veure si el fracàs de demà ens estimula per canviar de ritme i traçar un altre camí.

Una escalada més en les incerteses del Sàhara

Què passarà amb el Sàhara? Amb la mort del líder i fundador del Front Polisario, i president de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), Mohamed Abdelaziz, s'obre un període d'incerteses més grans, fins i tot, de les viscudes fins ara. La seva figura i empenta ha fet possible la resistència al govern del Marroc fins ara, reclamant la independència que cap país del món ni la mateix ONU ha estat capaç d'atorgar-li, malgrat els acords que fins ara hi ha hagut.
Com passa sempre, no n'hi ha prou en tenir la raó, sinó que cal la força necessària per a què te la donin. S'ha vist en bons ulls les seves aspiracions, però la força i estratègia marroquí ho ha impedit des del primer dia. I quan ets un perdedor tens moltes dificultats perquè et reconeguin els teus drets.
Els enemics del Front Polisari no són només externs, sinó que internament hi ha moltes dificultats per mantenir el pols de la independència, i en les noves generacions cada vegada hi ha més joves que qüestionen viure sempre en aquesta reivindicació fallida. Amb la desaparició del líder és més que probable que les postures contestatàries prenguin força, amb la qual cosa el seu futur és molt incert.
En la distància, les famílies que en algun moment de la nostra vida hem acollit nens del campament de Tindouf, lamentem la seva situació, però al mateix temps dubtem de quina és la sortida i l'actitud que cal que prenguin. Espanya els va abandonar de manera descarada i ha estat incapaç de donar el suport necessari, ni que fos per compensar l'error i la vergonya. Marroc s'ha valgut de la situació estratègica, fronterer del món musulmà i aliat dels Estats Units, per sotmetre els sahrauís i desatendre les resolucions de les Nacions Unides.
Aquesta és una de les moltes injustícies que hi ha pel món, que et fan adonar que els nostres problemes són insignificants i que a vegades dramatitzem sobre aspectes que per a molts habitants del planeta resulten simplement anècdotes.