La paciència té un límit i a vegades s'acaba

Tal com estan anant les coses, em fa pensar que estem arribant al punt d'inflexió a partir del qual començarem a restar adeptes a l'independentisme. Totes les coses tenen un límit, i és d'agrair la paciència i implicació de tantes persones al fet nacional. El marge de maniobra concedit als nostres polítics ha estat molt ampli, més del que ells podien haver imaginat. Ara, però la gent comença a estar cansada i a molts els entren les ganes de dir: ja us ho fareu!

Penso que si encara hi ha prou gent defensant l'independentisme és gràcies a Rajoy, el seu govern i els jutges que l'apadrinen. Estic convençut que si a Espanya no hi hagués un govern corrupte i no hagués desaparegut la divisió de poders, ja faria estona que molts catalans i catalanes haurien desistit i deixat Puigdemont amb el cul enlaire.

Probablement la distància no li deixa veure la realitat del carrer, però té prou gent que l'assessora que li ho podria explicar. S'han comès molts errors i tots s'han excusat i perdonat. Això és molt d'agrair, però no se'n pot abusar i ara toca ser transparent i efectiu, i davant la situació en què ens trobem, els símbols són molt bonics, però no ens solucionen els problemes.

No sé si els lletrats ens anunciaran que les properes eleccions estan a punt de caure, però en tot cas seria desitjable que Puigdemont i els seus prenguessin una decisió seriosa i "resultona". És cert que cada vegada hi ha més institucions, organismes i grups d'opinió que posen en dubte la constitucionalitat i legalitat de les mesures preses per Rajoy i beneïdes pels tribunals judicials i el Constitucional, però això no treu que haguem d'avançar, perquè els resultats trigaran a estabilitzar-se. Serà llavors quan la història explicarà l'autoritarisme antidemocràtic del govern del PP, però potser nosaltres ni ho podrem llegir.

Tres candidats a liderar un partit en hores baixes

Si dic que la proclamació del nou líder del PSOE comportarà moltes portades dels diaris, a ningú li sorprendrà. És evident que serà matèria de molts comentaris i articles a la premsa en els propers mesos. Tots tenim molt clar que la identitat del nou líder del PSOE no deixarà ningú indiferent. Hi ha molts interessos al darrere i això pot comportar molta desconfiança en el procés d'elecció. 

Fins ara sembla ser que seran tres les candidatures. Patxi López i Pedro Sánchez ja s'han manifestat, i falta fer-ho Susana Díaz, que ja ha iniciat la campanya. Tots sabem que l'aparell del partit donarà suport a la presidenta andalusa, que té molts números de ser escollida per tots els militants.

El PSC podrà votar i si no canvien les coses ho farà a favor de Pedro Sánchez, que necessita recuperar la posició que va perdre per un cop d'estat de les mòmies socialistes que remenen els fils. Una vegada més tot fa pensar que el PSC resultarà perdedor, perquè els interessos del PSOE són molt poc d'esquerra. Sempre he cregut que el socialisme espanyol fa molts anys que va perdre la visió d'esquerres de la política i ha resultat ser un partit descafeïnat que l'ha conduït al lloc que es troba ara, molt lluny de qualsevol possibilitat de liderar un govern a l'Estat espanyol.

Seguirem amatents a l'actualitat política per veure si el PSOE arriba al punt d'inflexió per tornar a ser realment una opció de govern per al futur incert de l'Estat espanyol.

Farts de l'status quo

La situació política actual dissenya un futur imprevisible. No ens trobem en un moment qualsevol de la història, sinó que s'han accelerat tot un conjunt de moviments i canvis que es preveien fa uns anys, però potser no amb la contundència amb què han arribat ni en la confluència de la majoria d'ells. 

El populisme que fa temps que ens preocupa ha tingut en Trump i en les expectatives de l'extrema dreta a Holanda i França, uns protagonistes prou destacats, que se sumen a les hores baixes de la Unió Europea que perd els britànics i deixa en entredit la continuïtat d'altres estats europeus, en funció dels resultats electorals dels propers mesos.

Paral·lelament als discursos de la por per als catalans sobre la sortida o no de la UE en cas d'assolir la independència ha coincidit la voluntat de molts europeus de marxar-ne, bàsicament perquè no hi troben cap benefici, ans el contrari, consideren que les decisions polítiques i, sobretot, econòmiques les prenen els de fora. Aquella tendència que observem en les persones a actuar cada vegada més individualista, sembla que ha pres força també a nivell dels estats, i creix la voluntat de tancar fronteres a les persones, però també a l'economia.

Estic convençut que en un futur s'estudiarà aquesta època que estem vivint, com el naixement d'un canvi transcendent en la manera de funcionar del món occidental. Seran aquests anys el punt d'inflexió cap a una nova manera d'entendre la vida, amb menyspreu a les institucions internacionals que es varen crear el seu dia per unir esforços i potenciar el lliure mercat, la llibertat de moviments de les persones i el respecte dels drets humans a les nacions del món.

No caiguem en l'error de considerar que la culpa és dels quatre xenòfobs i demagogs que practiquen el populisme i els discursos de la por, sinó que l'error ve de més lluny, del moment en què la majoria dels ciutadans varen deixar de confiar en els sistemes democràtics estancats, amb uns governs que varen girar-los l'esquena.

La llista de Mas i Junqueras fa por

Tot i que no hi ha res assegurat, sinó molta feina per fer, la llista d'Artur Mas i Oriol Junqueras, amb Raül Romeva al capdavant, fa por i provoca declaracions a la defensiva, i ja se sap, la millor defensa és un bon atac.

El PP i el PSC es mantenen en la mateixa línia, i ara s'hi ha afegit UDC que fins ara defensava les decisions de Mas, si més no públicament. Les declaracions més patètiques són les de Dolors Camats, d'ICV, i ho dic amb pena, perquè sempre he pensat que era una bona política, però ja se sap... les males companyies fan forat.

Dic que les declaracions de Camats són patètiques perquè justifica la llista única i sobretot el fitxatge de Romeva, per la por de Mas i ERC a la gran força del seu bloc trencador, el bloc format per Podemos i ICV, que en realitat es tracta de l'absorció d'ICV per evitar la seva desaparició. I ataca la CUP perquè els farà mal. 

Els independentistes d'esquerres tindran una llista a qui donar suport, sense haver de votar ni a Mas ni a Junqueras. La CUP és l'alternativa d'esquerres a la llista unitària, i Podemos, si és intel·ligent, valorarà molt la seva aliança amb ICV.

Entenc que els partits polítics han de treballar en positiu les seves propostes, i el PSC ha de demostrar que a les darreres eleccions municipals va aconseguir el punt d'inflexió i pot tornar a créixer en vots. Que deixin el PP i C's que s'entretinguin amb els seus atacs a Mas i es dediquin a recuperar el seus simpatitzants que els varen permetre presidir la Generalitat de Catalunya. Al final, els electors tindrem la paraula i estic segur que votarem en positiu i no en contra a ningú.

A la recerca del punt d'inflexió

Si és cert que els humans ens apuntem a la llista guanyadora, aplicat a les eleccions tindríem que la llista formada per la societat civil, desbancant els polítics professionals, seria la guanyadora i per tant, la llista on apuntar-nos. Per altra banda, el PSOE i PSC farien un tomb i canviarien la tendència a la baixa amb una petita remuntada.

Si vols que la gent defensi una posició només falta que la donis per vencedora i tothom s'hi afanyarà. No ens agrada ser comptats entre els perdedors, i darrerament semblava que els independentistes s'havien convertit en els perdedors, a diferència d'ara fa dos anys en què els federalistes pidolaven per aquí i allà poder guanyar adeptes.

Es tracta d'un moviment cíclic que no està estàtic, sinó que es mou contínuament, pujant i baixant. Encertar el moment de convocar les eleccions és la clau de la victòria o la derrota. Molts varen pensar que Mas es va equivocar en convocar les plebiscitàries tan tard, perquè ha donat peu a què sorgís el projecte Podemos, o massa aviat, perquè no tindrà temps de contemplar el fracàs del projecte Podemos.

Ara qui calcula el temps és el PP, i sobretot el president Rajoy. Ha vist que no li convenia convocar les eleccions generals massa a prop de les municipals i autonòmiques, per evitar que el cicle depressiu i compromès per al PP, sigués encara vigent. Confia que es refredi i vinguin millors temps. Ara ens obsequia amb 10 euros l'any, perquè compensin els 400 o 500 que ens varen treure fa uns anys. Com que som com som, encara hi haurà que li agrairà i li farà confiança. Desitjo que la memòria no sigui tan efímera, i recordem el mal que el PP ha ocasionat a la nostra societat, en limitació de drets i atacs a la llibertat d'expressió.

Núria Parlón esdevé el far del PSC

Si l'altre dia afirmava que el PP ha estat el gran perdedor a Catalunya, i també a Espanya, avui em vull referir al PSC. Després de moltes eleccions a la baixa, en aquesta ocasió s'han pogut veure elements que permeten pensar que ens podem trobar en un punt d'inflexió.

El comportament del PSC no ha estat igual a tot arreu, sinó que hi ha diferències considerables. En molts municipis ha continuat caient, i si es compara amb les municipals de 2011 és prou evident. Però això no ha passat arreu, sinó que en alguns municipis han recuperat l'alcaldia i fins i tot s'ha aconseguit la majoria absoluta, com és el cas de Santa Coloma de Gramenet.

M'imagino que ha quedat clar que el moviment 'Podemos' o 'Guanyem' ha irromput amb força en moltes localitats, per reivindicar la situació precària de bona part de la població. Els partits polítics PSC i ICV, varen deixar de fer veritables polítiques d'esquerres ja fa molt temps i això és el que ha reclamat el nou moviment emergent. ICV només s'ha salvat on ha aprofitat l'ocasió per arrepenjar-se en aquest moviment. Allà on s'ha presentat sol, ha perdut regidors i fins i tot ha desaparegut de l'ajuntament.

El PSC s'ha mantingut, perdent pocs efectius, o fins i tot ha crescut on tradicionalment ha desenvolupat una tasca més propera a la població. L'exemple de Santa Coloma de Gramenet ens ha de fer pensar que hi ha molta feina a fer i que els polítics s'han de costar més a la població.

Núria Parlón és en aquests moments la perla del PSC i probablement qui té més clar el futur del partit. Si molts alcaldables del PP, erròniament varen agafar Albiol de referent, no passaria el mateix si els alcaldes o aspirants del PSC estudien a fons la tasca de Núria Parlón a Santa Coloma i intenten posar-ho en pràctica.

És evident que el territori català és molt divers i es fa difícil fer comparacions, i fins i tot seria un error segons quines pretenguéssim fer. Cadascú sap molt bé la situació del seu municipi, l'entorn on es troba, els problemes que arrossega i les solucions que ha d'aplicar. També tots tenen clar el pes que el moviment sobiranista té al seu municipi, però el que no es pot oblidar és que un PSC ha de fer polítiques d'esquerra i no haver d'esperar que surti un moviment per posar-les en pràctica.

El PSC té l'oportunitat de no quedar-se content amb els resultats municipals, i demostrar que a nivell català encara no ha dit la darrera paraula.

2014, un any en què s'ha ventilat molta corrupció

S'acaba l'any i continuen apareixent casos de corrupció i immoralitat. El 2014 haurà estat, i de ben segur que així passarà a la història, l'any amb el descobriment de més casos de corrupció. Un any que serà molt probablement un punt d'inflexió entre el desconeixement de que ens estaven estafant i la plena consciència que això ha estat així i encara continua essent. El futur?

Avui llegíem que el FROB ha enviat a Fiscalia documents que posarien en evidència el cobrament de sobresous de dirigents de Caja Madrid, que després absorbiria Bankia i que alhora seria rescatada amb els nostres diners. Dirigents com el senyor Blesa que va ser empresonat de manera irregular i se'n va fer l'ofici el jutge. Un dirigent, el senyor Blesa, que va voler enganyar-nos fent-se passar per víctima d'un desaprensiu jutge.

Avui he tornat a veure la pel·lícula basada en la vida de Pere Casaldàliga, i m'he fixat en algunes de les seves reflexions i proclames, i he pensat que el seu és el veritable sentit de l'Evangeli que, fins i tot per als no creients, és una lliçó de compromís a la vida en la defensa dels més dèbils. La pel·lícula està ambientada al Brasil, on ha estat testimoni de vida, però a casa nostra també tenim els nostres racons i misèries, els nostres tirans, militars i polítics corruptes, encara que potser la ciutadania no actua tan unida i ens mirem les penes dels altres una mica per sobre l'espatlla.

No tots podem ser un Pere Casaldàliga, però segur que tenim oportunitats per ser més justos i exigir-ho als nostres polítics, lluitant amb les nostres armes que són la coherència, el respecte i la solidaritat amb tots els altres.