Xifres difícils d'imaginar

Aquests dies, arran de l'atac dels EUA i Israel a l'Iran, surten a la premsa unes xifres que no te'n pots acabar de fer el càrrec. Els nostres càlculs matemàtics són de poques xifres, però quan et parlen de milers de milions ja no saps què imaginar-te, en què comparar-ho per fer-te'n la idea.

Nou-cents milions de dòlars diaris és el que els està costant als EUA la guerra. Mil milions de dòlars diaris és el que costa protegir Israel dels míssils iranians. I podríem continuar. Només en qüestió de xifres econòmiques ja t'adones de l'absurditat de la guerra. De l'alt cost i de tot el que podries aconseguir en pau per a milions de persones.

A tot això, evidentment, cal afegir-hi les víctimes humanes, que és la part més important i dolorosa de la tragèdia. I és aquí quan no pots entendre qui defensa l'atac. Per malvats que siguin els dirigents iranians, mai queda justificat un atac decidit per dues persones que, a més, tenen un currículum prou fosc i denunciable, però massa poder. I massa gent que els riuen les gràcies. Això és encara pitjor!

Desconeixem què acabarà passant, i quant de temps trigarà a venir la pau. Tenim prou exemples actuals que corroboren la nostra incertesa i desconeixement. Entretant, moltes persones moriran. Alguns potser són tant o més culpables que els atacants, però la majoria són víctimes innocents que moren per culpa d'uns indesitjables.

Necessitem polítics valents que s'enfrontin al poder. Encarar-se a Trump no és fàcil, però sí que és necessari. Ara és l'hora que Europa i tots els estats demostrin que hi ha uns valors intrínsecs que s'han de preservar. Que la vida té sentit i que hem de dir no a la guerra.

El cost econòmic és exagerat, però les vides humanes són més importants, i per això hem de dir que ja n'hi ha prou. No es poden repetir fets històrics que després hem lamentat. No a la guerra!

Mentides, grans mentides i estadístiques

Aquesta frase del titular no me l'he inventat jo, sinó que me l'he apropiat per explicar com ens podem enganyar si només ens fixem en les dades que ens donen i no rasquem a fons. Ho he buscat per Internet i sembla que l'autor és un tal Benjamin Disraeli, polític i escriptor.

Avui llegíem a la premsa que l'atur a casa nostra ha baixat i s'ha situat una mica per sota del 8%. Recordem que la mitjana europea deu rondar al voltant del 5%, però és cert que l'anem reduint. També ens diuen que ha apujat la taxa ocupacional. Ambdues notícies són positives i seria bo que la tendència continués. De totes maneres, tal com ja he comentat darrerament, tenim un problema greu i és que els salaris són molt baixos i fa que la pobresa no sigui patrimoni dels aturats, sinó que moltes famílies treballadores se situen sota el seu llindar.

Avui és més fàcil trobar feina que no pas fa uns anys, però ens hem de preguntar a quin preu. La precarietat laboral ha anat en augment. Pots estar treballant les quaranta hores setmanals amb un sou que no et permet viure dignament. Els joves no es poden emancipar, i les persones grans tenen encara una pensió massa baixa, i això que les pensions s'han revalorat per sobre dels salaris.

Hi ha problemes que han esdevingut estructurals. Tenim uns sectors amb molta necessitat de mà d'obra, sense qualificar i, per tant, amb uns salaris molt baixos. L'hostaleria i el turisme, en són dos clars exponents, que atrauen immigració, provocant un creixement de la població activa, però amb poca capacitat econòmica, la qual cosa, a part de dificultar-los la vida, limita la despesa i condiciona la producció.

Amb tot això vull dir que no ens podem despistar amb unes xifres, que són positives, però que no van acompanyades d'una necessària reforma del sistema que millori la productivitat, augmenti els salaris i allunyi la sensació de moltes famílies que els polítics diuen que anem bé, quan hem de reduir la despesa perquè no arribem a finals de mes. 

PIB, atur i habitatge

Aquests darrers dies hem pogut llegir diferents articles parlant de la situació econòmica del nostre país. Tot això arran de la publicació, a la revista The Economist, de la notícia del creixement del PIB espanyol i la reducció de l'atur, encara que estigui per sobre de la majoria dels països europeus. De fet, quan s'està molt avall és més fàcil aconseguir millores significatives, però que no et treuen de la cua. També l'OCDE ha arribat a dir que la nostra economia és la millor d'Europa. Una altra cosa és, però, la sensació que tenim, i el que es troben moltes famílies espanyoles. És que ens menteixen?

Les xifres són enganyoses i ens poden aportar informacions que no s'ajustin a la realitat, o que simplement es quedin al paper, però que en el dia a dia no en notem els efectes.

Si ens referim a Catalunya, ens trobem amb problemes d'habitatge significatius on tothom hi diu la seva. El govern català ens promet la construcció de cinquanta mil habitatges públics atès el dèficit, una xifra difícil d'aconseguir, però que, així i tot, com molt bé diu l'economista Miquel Puig, no resol el problema actual. En aquest article, Puig deixa clar quin és el gran problema de la situació econòmica: els sous són massa baixos per poder adquirir un pis.

És cert que falta habitatge públic assequible, però els problemes no es resolen subvencionant, sinó aconseguint que la població pugui, amb el seu treball, aconseguir viure dignament i també disposar d'un habitatge en condicions. Si els nostres governants no legislen correctament en aquesta direcció, no aconseguirem una justícia social i ens continuarem discutint on hi ha el problema.

Les dades econòmiques diuen que l'atur es redueix i que cada vegada és més fàcil trobar una feina, però amb quines condicions? Té sentit disposar d'una feina que el sou no et permeti viure dignament? Si els sous són tan baixos, si les feines no requereixen cap mena de qualificació acadèmica, quin país estem construint? Ens queixem de la immigració i el desarrelament, però no fem res per arrelar-los i donar-los una feina que els permeti viure, afrontant les despeses bàsiques d'alimentació i habitatge. 

Hi ha desafecció política perquè la gent ja no confia en els polítics, perquè aquests no encaren els problemes reals de la població i tot això és un peix que es mossega la cua.

Pendents de les xifres

Acaba el mes de novembre i les persones a qui se'ls hi ha de revisar la hipoteca estan pendents de l'euríbor, i saber si la nova quota mensual baixarà més o menys. Després d'uns anys d'una gran crescuda, s'està observant una davallada, lenta, però constant que deixa respirar una mica més a totes aquelles famílies que tenen una hipoteca d'interès variable, i que ara fa dos anys varen experimentar un ensurt important.

Paral·lelament, els jubilats que tenen la sort de cobrar una pensió contributiva, també s'han fixat en la xifra final de l'IPC anual, que serà l'increment que s'aplicarà a la seva pensió del 2025. I també els llogaters a qui se'ls hagi de revisar la mensualitat, hauran estat atents al valor de l'IPC del mes de novembre.

És evident que les xifres resultants provoquen sensacions diferents segons quina sigui la situació de cadascú. Per a un pensionista, és bo que l'increment proposat es mantingui a l'alça. Per a un llogater, no li haurà agradat gaire veure com el darrer mes l'increment ha estat més alt que en els mesos anteriors. I per als hipotecats, obtindran una rebaixa que no els solucionarà la vida, però si més no mantindrà la tendència dels darrers mesos.

Sovint ens preguntem si aquestes xifres estan ben calculades i s'adapten a la realitat. La impressió que tens és que els sous i pensions creixen molt a poc a poc, i els preus dels productes, també els més bàsics i imprescindibles, cada vegada són més cars.

Necessitem xifres de referència per saber a què atendre'ns, però seria convenient revisar-les per assegurar-nos que són certes, i analitzar els components que les determinen. Hi ha productes i serveis que no es tenen en compte a l'hora de determinar l'increment de preus, i que en algun moment donat experimenten uns increments que capgirarien les xifres obtingudes.

Tenim les xifres, però també les dades del nivell de pobresa al nostre país. Avui no només les persones sense feina tenen problemes per arribar a finals de mes. Tenim persones que treballen i, així i tot, estan per sota del llindar de la pobresa. Moltes d'elles amb problemes per poder gaudir d'un habitatge digne. És per això que els nostres governants han d'esforçar-se per treure'ns d'aquesta situació i vetllar perquè tothom pugui viure amb dignitat i respecte. 

A vegades, les xifres ens perden

La interpretació de les dades, així com de les estadístiques, no sempre resulta prou entenedora, i en algunes ocasions fins i tot s'utilitzen per confondre la gent, per tirar l'aigua al molí. Ho hem vist en campanyes electorals, que és on s'aprofiten més les xifres per convèncer els electors que el recorregut del partit és el millor. Es tracta de recaptar vots.

També fora de les campanyes ens trobem en què llegim segons quines dades i ens podem arribar a convèncer de realitats ben diferents. Diuen que el paper ho aguanta tot, però quan rasques i mires què passa, t'adones que allò no quadra. I tot això sense necessitat de mal pensar.

Avui sortia la notícia del nivell d'atur a Catalunya, que es troba per sota del 9%. No hi ha dubte que és una bona notícia. Hi ha menys persones que mai a l'atur, però tot i així és bo analitzar les dades i treure'n conclusions més exactes i realistes, ja que fàcilment podríem concloure que en haver-hi menys atur, la nostra societat va vent en popa.

Sense voler tirar aigua al vi, m'agradaria recordar que el fet que la taxa d'atur sigui baixa no vol dir que tothom tingui feina, però sobretot, que tingui feina no precaritzada. Les xifres arriben en un període on existeixen moltes empreses, sobretot les turístiques, que contracten persones de manera discontínua, i que ara estan actives. Quan s'acabi la temporada aquestes persones aniran a l'atur. Al mateix temps estem parlant d'empreses que ofereixen uns sous molt baixos, alguns dels quals no permeten l'emancipació dels joves, o tirar endavant una família constituïda.

Està bé que l'atur baixi i que ho tinguem en compte, i fins i tot que ens n'alegrem, però no podem oblidar que el nivell de pobresa cada vegada acumula més famílies. Abans les persones que tenien la sort de treballar no es consideraven pobres, només aquelles famílies que, per les circumstàncies que fossin, no podien treballar i per tant ingressar uns diners que els permetés viure dignament. Ara hi ha famílies que tot i treballar, no arriben a finals de mes. Els preus es varen disparar, però els sous són baixos.

És per això que paral·lelament a avaluar el grau d'atur de la nostra població, també analitzada per franges d'edat, caldrà tenir present el nivell de precarietat, perquè els nostres governants no es quedin tranquils amb una part de les dades, i treballin perquè tothom pugui no només tenir feina, sinó que aquesta sigui ben retribuïda, perdurable en el temps, i que cobreixi les necessitats bàsiques de subsistència.

Eficiència absent en la gestió del coronavirus

Ahir parlava del ball de xifres arran del nou mètode de la Generalitat per calcular el nombre de morts i de persones infectades pel virus. Fins ara només es comptabilitzaven les persones que morien en els hospitals, però ara també es pot saber les víctimes en residències i domicilis particulars, és a dir, totes les víctimes. Aquest canvi va ser motiu de crítica del govern de l'Estat, acusant la Generalitat de desorientar la població. Jo defensava que si es mantenia la informació inicial, no era cap problema pels sumatoris, si el govern espanyol no volia fer el canvi. La notícia d'avui és que allò que criticava ahir el govern de Madrid, avui és el que obliga que totes les comunitats autònomes l'informin. Ens posem a riure?

Una mostra més del desgavell en la gestió del govern dels millors. Dels que en saben més que tothom, encara que les estadístiques col·loquin Espanya en la darrera posició dels estats europeus en eficiència en la seva gestió del COVID-19.

Aquí no s'acaba tot, perquè els problemes van més enllà. Sembla ser que hi ha seriosos dubtes que es pugui multar les persones acusades d'haver fet cas omís al confinament. Segons he pogut llegir, la mateixa advocacia de l'Estat ho posa en dubte. Caldria demostrar que realment han desobeït el confinament, i que han posat en perill la salut de la resta de la població. És a dir, M. Rajoy ens va posar en perill pel fet de sortir a caminar de pressa als voltants de casa seva?

Si ara resulta que no hi ha motiu legal per imposar la sanció, ens farem tots plegats un altre tip de riure, sobretot tenint en compte que es basaven en la famosa llei mordassa del PP, que ni PSOE ni Podemos hi donaven suport. Com es pot veure, d'eficiència res de res!

Ball de xifres

El govern de la Generalitat de Catalunya ha decidit donar les dades de les morts i infectats pel coronavirus que no han passat pels hospitals. Són aquelles persones que s'han detectat en residències i a les pròpies cases. Donen les noves dades, però també mantenen la informació de les víctimes i contagiades als hospitals. Quin és el problema?

Des del primer dia, aquí i arreu s'ha criticat que les dades que es donaven de morts i infectats no era real, sinó que n'hi havia tota una colla que no es contemplaven, la qual cosa distorsionava la realitat. Ara la Generalitat ha trobat la manera de poder comptabilitzar la totalitat dels morts, a partir de les dades que proporcionen les empreses funeràries. Al govern de l'Estat no li agrada.

La portaveu del govern espanyol diu que la Generalitat, donant aquestes noves dades, desorienta la població. No ho veig així. Entendria que amb les noves dades s'estaria complicant el seguiment de l'epidèmia si la Generalitat deixés d'informar sobre les víctimes dels hospitals catalans, i no es pogués sumar amb la resta d'Espanya, però la Generalitat les continua donant. On és el problema?

Al meu entendre és bo conèixer la magnitud del problema i saber que més enllà de les víctimes que han fet estada als hospitals, n'hi ha tota una colla que han mort a fora, sobretot tenint en compte que en són tantes. Les xifres s'han doblat, la qual cosa reafirma l'encert de comptabilitzar-les. Que Espanya no vulgui fer el mateix pot ser comprensible, però molestar-se perquè la Generalitat ha anat més enllà, sense afectar les xifres que els continuen proporcionant, és un error, o simplement una rebequeria perquè potser la Generalitat se'ls ha avançat. Tot plegat no deixa de ser una picabaralla més entre els dos governs. N'hi haurà més!

Els efectes de les enquestes

Segons el baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), tot indicaria que l'actitud del PSOE a dialogar amb el govern català l'estaria ajudant a incrementar la distància respecte al PP. Tampoc és una gran diferència, però contra el que es podia pensar, que l'oposició del PP a la taula del diàleg l'afavoriria en el conjunt d'Espanya, resulta que no, sinó que perd una mica de suports.

A Podemos li passa una mica el que acostuma a passar als partits que donen suport al govern, i baixa respecte les últimes enquestes, i sorprenentment C's puja, potser perquè havia arribat molt avall. Tot això són, però, xifres que només es poden contrastar amb els resultats de les votacions, i a hores d'ara falta molt temps perquè se'n convoquin de noves, de generals, i han de passar moltes coses entremig.

No sé mai si les enquestes són el reflex de la realitat o bé aquestes serveixen per modificar-la. Sabem que la persona tendeix a ajuntar-se amb el guanyador, i això fa que si les expectatives són favorables a un partit polític, aquest rebi més suports de qui no vol perdre.

De moment som al començament del diàleg entre governs i caldrà seguir-ho molt de prop. Un fracàs de les negociacions pot condicionar l'expectativa de vot, i això segur que ho tenen molt clar des del PSOE, però també hi han de pensar la gent d'ERC, i en aquest cas, les eleccions són més a prop.

Adéu al 17

L'any acabat en 17 se'ns en va, ja només quedaran dos dies i en començarem un de nou, un any parell, però en el meu pensament no hi ha només l'acabament d'un any qualsevol, sinó el fet que sigui precisament aquest 2017.

La mare, que ens va deixar a primers de 2003, hauria acabat de fer els 99 anys. La mare va néixer a finals del 2018, però el número que li agradava era el 17. No en recordo el motiu. Potser perquè era el seu número de col·legi. No ho sé, però sí que recordo que li agradava aquest número, i han estat moltes les vegades que durant l'any hi he pensat. És per això que, ara que començarem un nou any, m'ha tornat a la memòria la xifra del 17, i la mare que, per més anys que faci que ens va deixar, mai no he deixat de pensar-hi.

La mare tenia molt present les dates, i les xifres en concret. Recordava la data de naixement de tots els seus nebots directes, la majoria dels quals els havia vist néixer vivint a casa seva, onze de la seva germana gran. El dotzè ja va néixer quan la mare s'havia casat i començada la seva lluita particular per quedar embarassada. 

Recordo que sempre ens parlava que s'havia casat un 13 de desembre i a taula eren 13 convidats. No tenia cap tipus de superstició, simplement li agradava recordar els detalls. Potser per això tenia tant present la xifra del 17 i ens ho havia comentat més d'una vegada.

Sóc persona més de números que no pas de lletres. Els recordo més fàcilment i em recorda la mare de qui tantes coses hem après, encara que la nostra generació li semblés començar de zero. No ho varen tenir gens fàcil, perquè la guerra i la postguerra els ho varen posar difícil. Una guerra de tres anys i una dictadura com a única manera possible d'organitzar-nos políticament. Nosaltres, malgrat viure part del franquisme, ho vàrem tenir més senzill, potser perquè també contra Franco vivíem millor (?). La sensació de viure un neofranquisme liderat per Rajoy, amb l'ajut de joves ultres com Rivera, no ens ajuda gaire a ser optimistes de cara el futur, però no podem enfonsar-nos i continuar lluitant per un futur millor per al nostre país.

Pendents de França

Avui els francesos van a la segona volta de les eleccions presidencials amb menys interès que en la primera, perquè el guanyador ja és conegut. Si ara fa quinze dies va sorprendre Macron proclamant-se guanyador i passant a la segona volta, avui ningú no espera cap altre resultat que la victòria de Macron per fer fora Marine Le Pen. Els dubtes, en tot cas, són les xifres finals: quants vots obtindrà Macron per la por a l'extrema dreta.

França haurà rebutjat una vegada més l'extrema dreta, però es quedarà amb un president que no convenç la majoria de francesos. Els ulls, forçosament estaran mirant les eleccions legislatives que s'han de celebrar d'aquí a poc, per endevinar què passarà a França els propers anys. L'esperança de Brussel·les es troba en el suport que Macron dóna a la Unió Europea, i la permanència de França. De totes maneres alguns canvis hi haurà d'haver perquè l'estabilitat de la Unió Europea no continuï penjant d'un fil i a expenses de qui guanya les eleccions de cadascun dels seus estats membres.

Una bona diada de Sant Jordi a Arenys de Mar!

Sembla ser que, per les informacions que rebem, un Sant Jordi en festiu no és tan catastròfic com sempre s'ha dit. No sé quines seran les xifres que es donaran al vespre, però en tot cas la placeta de l'Església, aquest matí, era intransitable. Llibres, roses, plantes, punts de llibre... Tot ple de parades per poder comprar i badar, i també per signar el nostre suport al referèndum.

Els barcelonins potser no s'han quedat a Barcelona per celebrar la diada de Sant Jordi, però en tot cas han participat al municipi de segona residència, o la vila visitada en diumenge.

El meu llibre no l'he trobat, si més no en català, però ja l'he encarregat. Això pot passar quan no vius a la capital i tens poques opcions per escollir llibreria, i sobretot quan no vas darrere dels grans candidats a ser el llibre més venut de la diada. En aquest cas he escollit Retrotopia, del filòsof i sociòleg polonès Zygmunt Bauman.

Les roses repartides entre dos punts d'interès, per lligams familiars, el Cau Flos i Calcat i La Presentació. Les dues vermelles, que són les tradicionals, i al meu entendre les més encertades per a un dia com avui.

I els polítics, com sempre, menant l'aigua cap al seu molí. De fet tot és política, també la festa de Sant Jordi, que fins i tot el govern de Madrid defensarà perquè sigui declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat. De fet la política no faria mai nosa si no fos per la corrupció i la mala praxis d'uns quants dels seus protagonistes. Que acabeu de passar una bona diada de Sant Jordi!

Primeres valoracions dels resultats electorals Europees'14

Avui sí, avui toca fer valoracions dels resultats de les eleccions europees d'ahir diumenge, i si tothom s'hi veu en cor, perquè no ho puc fer-ho jo també?

En clau catalana és clar que el PSC continua el seu trajecte pendent avall i el PP és un partit gairebé testimonial. Els dos grans partits espanyols ocupen a Catalunya llocs menors. Això passa en les eleccions autonòmiques, les generals i ara en les europees. A les municipals, cada terra fa sa guerra, però també han anat reduint el nombre de ciutats on han guanyat.

A part d'aquestes dades reals hi ha les opinions que cadascú exposa i les lectures que es fan de les xifres resultants. Hi ha qui accepta la derrota, però també hi ha qui es defensa o intenta dissimular-la penjant l'etiqueta a l'adversari. No podem oblidar que els partits que porten motxilla, és a dir, que governen o ho han fet, els vots els són més costosos. Aquelles forces que no han tingut mai responsabilitat de govern, poden fer moltes promeses i criticar molt als que sí n'han tingut, i a vegades som poc justos a aquests. Una mica el que comentava el president Mas dels marrons que han hagut de menjar-se.

Estic d'acord amb qui diu que sense el president Mas no hi hauria cap possibilitat que es convoqués la consulta, i per tant que ERC té clar que el necessita, i si no ha volgut entrar mai en el govern, és perquè sap que això els cremaria i no li facilitaria el creixement que ara han tingut.

El senyor Rubalcaba ha entès bé que havia de marxar i que probablement no li va fer cap favor al PSOE quedant-se en lloc de cedir el pas a Chacón. A casa nostra el senyor Navarro és prou orgullós com per creure's que no és el culpable del camí que segueix el PSC i continua essent incapaç de fer una autocrítica. Fins ara ha preferit aprimar el ventall de maneres de pensar del partit, pensant que l'enfortia, però s'ha trobat que ha perdut vots. Per què? això és el que no vol saber o, si ho sap, no vol que se sàpiga. Continuarà...