Reflexió en un dia de pluja forta

Avui, llegint l'article del senyor Enric González al diari ARA, he recordat una anècdota de fa pocs anys que em va fer pensar i reflexionar sobre la nostra visió de les coses i la vida. Un article, el d'avui, que us recomano de llegir, però també tots els articles que el senyor González escriu per al diari.

Recordo que en una conferència, amb diferents ponents, n'hi havia un, que em reservaré el nom, que va posar en qüestió la preocupació pel canvi climàtic, un fet que va provocar la ira i menyspreu d'una de les persones assistents a l'acte. D'entrada tots, o gairebé tots, ens col·loquem al costat dels defensors del canvi climàtic i, per tant, de la preocupació pels efectes que produeix. També és veritat, però, que analitzant tota la història de l'evolució del món, no només de la nostra era, ens adonem que el clima ha fet unes grans oscil·lacions que fa que puguem relativitzar-ne els actuals efectes.

Continuo pensant que el canvi climàtic és una realitat, si més no en comparació als anys que tenim memòria, i per això intentaré comportar-me de la millor manera perquè, des de la meva humil presència, pugui afavorir a contrarestar els seus efectes. Dit això, haig de reconèixer que la vida d'aquest planeta és molt extensa i va molt més enllà de l'horitzó que mentalment situem i, per això, tot és més relatiu.

Quan a l'article que avui he llegit i m'ha fet escriure aquesta reflexió, ens ve a explicar, o si més no a mi m'ha servit per això, que la crisi que patim en molts aspectes, és una crisi de la civilització actual i que a vegades pensem que ens ha de portar al desastre, però llavors hi ha algú que ens recorda que les civilitzacions del món tenen una llarga història i han anat succeint-se a base de grans crisis, algunes molt destructives. Però el món avança. Som nosaltres que desapareixem, però no ens ho emportem tot a sobre. 

Ja sé que tot això no ens soluciona els problemes amb què ens hem d'enfrontar diàriament, però sí que ens pot ajudar a relativitzar el sofriment, i sense caure en una pura deixadesa, creure que sempre hi ha alguna cosa que podem fer per millorar el nostre voltant. Pensar que podem resoldre el destí del món és una quimera.

Cap entusiasme en les converses entre el PSOE i el PSC

Resulten preocupants les notícies que ens arriben de les converses entre el PSOE i el PSC. Si bé és cert que tot el que podem saber és allò que volen dir-nos i ens traslladen els mitjans de comunicació, no sembla que el PSC tingui gaires opcions de mantenir-se ferm en els darrers principis que encara defensa.

Tots recordem de no fa tant les paraules d'Iceta defensant el dret a decidir. Això ja és història perquè el PSOE els va obligar a claudicar. Una de les poques coses que defensava Iceta, i que potser encara ho fa, a diferència del PSOE, és la definició de Catalunya com a nació. Sembla ser, però que això és excessiu per al PSOE i els amenacen de no tenir ni veu ni vot si no es desdiuen de tals pretensions, i això que afirmen clarament que no som Estat.

Malgrat el trist paper del PSOE a nivell estatal, el PSC encara es veu sotmès als seus desitjos, sota l'amenaça de la ruptura. Estic convençut que el PSC que tots recordem no permetria una abaixada dels pantalons com probablement acabi passant amb els actuals dirigents socialistes catalans. Llavors em pregunto: per què tant d'interès en mantenir les sigles del PSC? ¿No es podrien convertir en la delegació del PSOE a Catalunya, i desaparèixer com va fer el PSUC, un altre dels partits polítics històrics?

Em sap greu, sobretot, perquè encara és hora d'observar un socialisme de veritat en els actuals dirigents del PSOE. Un partit que ha cedit la direcció del govern espanyol a la dreta i que és incapaç de plantar-hi cara, a no ser que les engrunes que arrepleguen siguin considerades suficients. Trista, molt trista és l'etapa actual del socialisme a Espanya i també a Catalunya, i el pitjor de tot és que no es veu a venir cap millora ni tan sols a mitjà termini. 

Preparant les eleccions plebiscitàries del 27-S

A contra rellotge els diferents fronts polítics s'estan posicionant i intentant construir coalicions per ser més forts. Alguns, com ICV, per evitar desaparèixer, d'altres, per ser alguna cosa per primera vegada. En aquesta pugna hi són tots, les dretes i les esquerres, amb un PP immobilista, com si ja hagués llançat la tovallola.

A Catalunya, la primera prova de foc electoral, Podemos pretén fer un bon forat, unint-se a ICV, els quals ho cediran en tot per tal de no quedar al marge. Els dubtes són en el paper de la CUP, i què serà del Procés Constituent. El que sembla evident és que Teresa Forcades no agrada a Podemos i, per tant, s'haurà de sacrificar si finalment es presenten junts. Herrera ja ni s'ho planteja.

A la dreta hi tenim Unió, que cada vegada està més trencada, a punt d'expulsar el sector crític que ja s'ha posicionat defensant Mas davant les plebiscitàries del 27-S. La reducció d'Unió a la mínima expressió, pot compensar-se amb algun dissident del PP que, amb el ruptura de la Federació de CIU, veu bé votar Duran i els seus amics.

Caldrà veure quin mal li pot fer Podemos a ERC, que afrontarà sol les eleccions autonòmiques, convençut que encara està en fase ascendent, i a la CUP que no sembla interessar-li fer front comú amb la llista de les esquerres, probablement perquè no s'han compromès amb el sobiranisme, aspecte bàsic per donar-li a les eleccions un sentit plebiscitari.

El cas d'Unió Democràtica a Arenys de Mar mereixeria un capítol a part. Desconec en quin sector del partit es posicionen. Benet Maimí és de l'aparell del partit, però el regidor electe se l'ha vist amb el sector crític. Es tracta de pur safareig ja que després dels darrers resultats, Unió Democràtica ha passat a ser testimonial, encara que una mica més present que Convergència Democràtica.