Sensació d’inseguretat

Diuen que el nombre de delictes ha baixat, però no vivim tranquils. Per què? Segurament les xifres que la policia i les autoritats ens donen siguin correctes i s’estiguin cometent menys delictes que abans, però aquesta no és la sensació que tenim. Veiem sovint homes armats amb grans ganivets, passejant pel carrer agredint, ni que sigui de paraula els vianants, o enfrontant-se amb la policia.

Les imatges que ens arriben no es donen seguretat. Temem trobar-nos en situacions violentes, i ens ho han dit per totes bandes que els agressors, aquells que ens poden fer mal, si arriben a ser detinguts, poc després tornen a actuar lliurement. Segur o molt segur que mai no viurem cap situació de violència, però malgrat tot, tenim por.

Com podem revertir aquesta sensació d’inseguretat? Hi ha alguna cosa que els nostres representants polítics puguin fer per millorar-ho? 

No vull caure en l’error de pensar que a altres països això no passa, però la fama que està agafant Barcelona amb els robatoris i intimidacions als seus carrers no té res a veure amb el que s’explica de ciutats franceses o angleses. No em detindré a fer comparacions, però feu l’exercici de sortir a l’estranger i parleu de Barcelona. No només us parlaran del Barça o la Sagrada Família. Les estirades de bosses i carteres i potser coses més greus sortiran a la conversa. 

Em crec la policia quan diu que els delictes han minvat, però no podem amagar que la sensació d’inseguretat persisteix.

Un dia gris, esperant la neu

Aquests darrers dies hem vist a les xarxes socials, referides a Arenys de Mar, fotografies de la nevada del 1962 que va deixar imatges de postal. Posteriorment, hi ha hagut alguna altra nevada, si no recordo malament a primers d'any del 1984, però no de l'espectacularitat del 1962.

Els serveis meteorològics anuncien nevades per aquesta matinada de dilluns i demà, dia de la cavalcada dels reis. Encara recordo l'arribada dels reis, a Vic, l'any 1985, retransmès per TV3, tot nevant. Va ser emocionant, i era la primera retransmissió del canal català. Enguany, doncs, algunes poblacions poden reviure una situació semblant.

A Arenys de Mar és molt difícil que hi nevi, i quan això passa queda anotat a la memòria de tots els vilatans. Sembla que demà tampoc hi nevarà, sinó a cotes una mica més altes i més al centre del país. Tot i això, hi ha gent que no perd l'esperança, sobretot perquè no es tractaria d'una gran nevada, amb tot el que això pot significar, sinó d'una emblanquinada.

El dia d'avui, però, ha estat gris. No hem vist el sol i la temperatura s'ha mantingut força baixa, encara que ens avisen que arribarà el fred. I el primer que penses és en la gent que no té llar o, si en té, no reuneix les condicions mínimes de confort. Penso en Badalona, i com que han sortit altres notícies, ja no sabem si els desallotjats per l'alcalde Albiol continuen sota el pont o bé el govern català ha trobat una solució.

És sorprenent que en el món passin coses com aquestes i ningú assumeixi responsabilitats ni rebi cap mena de sanció. És cert que la jutgessa va avalar el desnonament, però deixava clar que l'alcalde havia de donar una alternativa. Què ha passat? L'alcalde no ha complert la sentència i tots pensem que aquí no haurà passat res. A Veneçuela un exèrcit estranger ha segrestat el seu president i se l'ha endut. Algú assumirà alguna responsabilitat contra aquest atac al dret internacional? 

No és estrany que davant d'aquestes actuacions la gent perdi la sensibilitat i la confiança, i que cadascú vagi a la seva sense preocupar-se pels altres. Així la convivència no és sostenible i tots en rebrem les conseqüències.

EUA ataca Veneçuela

No cal dir que la notícia del dia d'avui és l'atac dels EUA a Veneçuela i el rapte del seu president i esposa que, a hores d'ara, desconeixem on es troben. És massa aviat per parlar gaire del tema, i hem de suposar que anirem coneixent tots els esdeveniments. De totes maneres és prou important per a no esmentar-ho en el meu post diari.

Segur que no tothom pensa el mateix i l'anàlisi que es pot fer dels fets és prou complex per no enllestir-ho amb quatre paraules. Estem parlant de l'atac d'un país estranger i la captura del president d'un país sobirà. Això no és poca cosa. Deixem de banda de qui són els personatges, tant d'un país, l'atacant, com de l'altre, l'atacat. És la incursió d'un exèrcit a dins del territori d'un altre país. Imagineu-vos per un moment que Rússia ataqués Ucraïna i capturés el seu president. Què diríem?

No tinc gens de simpatia pel president veneçolà, com tampoc no en tinc pel president dels EUA. La informació que tinc d'un i altre m'arriba per conductes que no sempre puc contrastar. Vaig comentar, el seu dia, que l'atorgament del Premi Nobel de la Pau a la líder de l'oposició veneçolana era un error. El paper que jugarà a partir d'ara pot ratificar les meves sospites. 

Per altra banda, tenim un president nord-americà que aspirava a obtenir l'esmentat Premi Nobel, i que en les seves primeres declaracions, després de ser nomenat president per segona vegada, varen ser d'apartar els EUA de qualsevol guerra. És evident que les seves paraules se les emporta el vent i una vegada més queda demostrat que menteix i enganya tothom, començant per totes aquelles persones que li varen donar el seu vot.

Seguirem atentament tot el que succeeixi les pròximes hores, i en farem el cas que considerem, tenint en compte que el principal protagonista de tot plegat ens té massa acostumats a enganyar-nos. Cal suposar que la vida del president veneçolà no està en perill, però no podem oblidar que ha estat capturat violant tots els drets internacionals. Hi haurà qui estarà content i qui se sentirà traït, però en tot cas no podem restar indiferents. Els fets són massa greus per no tenir-los en compte.

Més sobre la balisa V16

El dia 4 de desembre escrivia un post parlant de la nova balisa que serà obligatori portar al cotxe a partir del dia 1 de gener del nou any. Comentava aquell dia que la decisió em semblava improvisada i destacava el fet que només serà obligatori al nostre país, per als nostres cotxes, però si sortim a l'estranger haurem de continuar col·locant els triangles.

Llegia un dia d'aquests que probablement també al nostre país haurem de continuar utilitzant els triangles perquè sembla que la balisa no fa prou llum i pot ocasionar accidents. No sé si aquestes declaracions són contrastades per experts, i desconec si els impulsors de l'ús del nou aparell en són conscients i hi estan d'acord.

Em queixo sovint que a Espanya no es legisla bé. Es redacten i aproven lleis que grinyolen i que de seguida s'han de portar a modificar. Decisions com aquesta d'obligar a tots els conductors a comprar una balisa que potser no acaba de fer el servei que es pretén, no és només un bunyol, sinó que a més és un despropòsit que probablement hauria d'acabar amb una indemnització i potser també dimissions.

M'agradaria equivocar-me i que quedés demostrat que l'eina és efectiva i que evitarà accidents i facilitarà la informació sobre vehicles aturats a la vorera. Permeteu-me que em situï al lloc dels dubtosos, reconeixent que no tinc ni prou coneixement al respecte, ni tampoc cap evidència que pugui ser un error a esmenar ben aviat. Simplement són impressions.

Sigui com sigui, durant els darrers mesos, el tema de la balisa ha estat present a moltes tertúlies, a les xarxes socials i diaris. És cert que els humans, i potser en aquest país de manera especial, som molt propensos a criticar allò que els governants decideixen, però no és menys cert que moltes vegades hi ha motius per malfiar-se de decisions preses, probablement massa a la lleugera. I no dic res sobre possibles interessos comercials, errors a l'hora d'homologar i controlar la seva venda, o poca sensibilitat vers els administrats. Tant de bo que m'equivoqui, i que l'eina, que ja tinc al meu cotxe, si mai l'haig de fer servir, que Déu no ho vulgui, em sigui d'utilitat.

Evitar l'exclusió social

Parlar d'immigració suposa un risc. Hi ha persones que, amb desconeixement de la realitat legal, opinen sobre el fet migratori, o més aviat es dediquen a carregar totes les culpes a les persones immigrants. Si intentes explicar què passa realment i amb què es troben les persones que venen de l'estranger, se't tiren a sobre sense escoltar i voler entendre-ho. Com en totes les coses, hi ha divisió d'opinions, i això no ha de ser negatiu. El problema és quan no es volen escoltar els arguments dels altres.

Avui llegia que el PSOE estaria a favor de regularitzar la situació dels estrangers que viuen a casa nostra. Davant la notícia han sortit totes les veus contràries a la immigració i que acostumen a culpar-los de tots els mals. La realitat, però, és que la legislació vigent no facilita la vida dels immigrants, amb moltes traves per poder treballar i, per tant, obtenir recursos per viure.

El nostre país té un problema de baixa productivitat, salaris baixos i poca qualificació dels treballadors. Aquest panorama és ideal perquè vinguin moltes persones d'altres països, perquè en el fons ens falta mà d'obra, però difícilment ens aixecaran el nivell de productivitat. Tampoc els salaris milloraran, i en conseqüència el poder adquisitiu continuarà baix. És el peix que es mossega la cua.

El risc d'exclusió social és alt al nostre país. Llegia l'altre dia un article on deixaven clar que avui dia tenir feina no és, necessàriament, la clau per sortir de la pobresa. Amb feines tan mal pagades resulta difícil arribar a final de mes. Si a tot això hi afegeixes persones que tenen complicat trobar una feina, simplement perquè no disposen de permís de treball, el risc d'exclusió s'amplia i això té greus conseqüències.

Cal diferenciar, doncs, tots els paràmetres i no simplificar-ho. Si el govern no simplifica els tràmits per obtenir el permís de residència i de treball, eliminant el bucle que fa impossible ambdues coses, o si més no ho complica exageradament, no aconseguirem una situació estable, ni un mercat del treball transparent i normalitzat. 

Amb la regularització de les persones arribades al nostre país s'hi haurà d'acompanyar les millores laborals, no només la reducció horària, que sembla que és l'única cosa que tenen a la ment els sindicats. Cal més formació, nivell salarial més alt, i millorar la productivitat. Si no treballem amb aquests objectius, estarem donant cops de pal cec sense aconseguir avançar econòmicament i social.

Una llei electoral del segle XXI

Sabeu allò de la cançó de l'enfadós? Doncs parlar de llei electoral catalana va per aquí. Quants anys fa que vàrem entrar en el procés de democràcia? Quan fa que vàrem poder començar a votar després dels quaranta anys de dictadura franquista? Doncs encara no hem estat capaços d'aprovar una llei electoral pròpia. Som l'única comunitat autònoma que n'ho en té. No ens fa vergonya?

    N'he parlat moltes vegades, però avui hi insisteixo arran de les informacions i queixes que han sorgit sobre el vot des de l'estranger. Sembla ser que s'han descartat molts vots, i s'han destruït abans que acabés el termini previst per a les impugnacions. Tot i que no hi entenc gaire, crec que no és gaire ortodox, i algú n'hauria d'assumir les responsabilitats.

    Al marge, però, de qui pot sortir-ne beneficiat o perjudicat d'una mala decisió, potser estaria bé que els nostres polítics es posessin d'acord per redactar una llei electoral, adequada a la nostra realitat i al segle que vivim. Són moltes les coses que s'haurien de tenir en compte, al marge de la representativitat territorial, que és on hi ha la mare dels ous, i entre aquestes coses hi hauria com posar al dia el vot dels catalans que viuen a l'estranger i, com a mínim, resoldre-ho pel que fa a les eleccions que en tindríem competència.

    La incapacitat per confeccionar una llei electoral catalana és una mostra més de la inoperància dels nostres polítics, i dels interessos que predominen per sobre de tot. Està vist i comprovat que els interessa més els beneficis del partit polític que no pas el benestar de la ciutadania. I això provoca el desencís, la desconfiança, l'apatia i l'abstenció. 

    Ara és Junts qui es queixa de com ha anat el vot exterior, perquè li interessa esgarrapar uns vots i acostar-se al PSC, però s'haurien d'adonar que la feina l'havien d'haver fet abans. O és que el vot dels catalans que viuen a l'estranger ha funcionat bé fins ara? No tenen constància dels problemes eterns per poder votar des del seu lloc de residència? Doncs que s'espavilin a redactar una llei electoral, que ho treballin bé, i potser d'aquesta manera a la propera les coses aniran millor.

    I no ens descuidem d'una cosa tant o més important que aquesta. Saben quants catalans que viuen al país des de fa molts anys, alguns dels quals hi han nascut, no poden votar els seus representants? No és greu això? No hi ha ganes de resoldre-ho per sempre? Parlem de democràcia i participació, però tenim moltes mancances, algunes de les quals són clarament injustes. Sisplau, treballem bé i amb justícia!

Cal ser agraïts

De la mateixa manera que hem de ser crítics quan les coses no van bé, no pas per ensorrar-les més, sinó per intentar fer veure que s'han de millorar, quan funcionen hem d'estar agraïts i fer-ho explícit. No s'hi val només ensenyar unes cartes. 

    La sanitat al nostre país fa temps que trontolla. No sé si s'han fet bé les coses, ni tinc prou coneixement de la política sanitària actual. En el seu dia es varen fer moltes retallades i vivíem d'aquella sensació que al nostre país es feien bé les coses i que teníem un sanitat que era enveja de la resta del món. Tot es va anar deteriorant, i cada vegada hi havia més crítiques dels usuaris, però també dels professionals, metges i infermers. 

    Amb la pandèmia va destacar l'esforç i sacrificis de totes els professionals implicats en hospitals i centres de salut, també a les residències, i varen rebre l'aplaudiment de tothom. Era una emergència i ningú pensava en els problemes de funcionament. Tot anava dirigit a resoldre la problemàtica que ens havia caigut a sobre, i evitar el màxim de víctimes possible.

    Els nostres sanitaris no estan ben pagats, i això es pot entendre quan veus que molts d'ells, quan acaben els estudis se'n van a l'estranger, perquè se'ls reconeix la preparació i se'ls compensa econòmicament molt millor. L'esforç del nostre país per formar aquests professionals no es compensa amb el servei que podrien donar, perquè ho fan a fora.

    He tingut la sort que sempre m'he sentit molt ben tractat en els centres on m'han atès dels petits problemes que he tingut. La sort, probablement, ha estat no haver necessitat de figurar a cap llista per fer algun tractament o intervenció. Tot sovint sentim a dir que l'espera es fa interminable, si no es tracta d'una emergència. Sigui com sigui, però, la meva experiència és positiva. I avui, una vegada més, i gràcies al bon fer de metges i infermers que m'han atès, haig d'agrair la rapidesa i bon tracte, i defensar que a casa nostra hi tenim molt bons professionals, que no només tenen coneixements de la matèria especialitzada, sinó que saben com tractar les persones, i busquen la manera d'atendre-les amb celeritat, eficàcia i bon tracte. Gràcies.

Titulars que enganxen

Reconec que necessitaria seguir un curs d'elaboració de titulars per als meus escrits. Sempre he pensat que, al marge de l'encert o no dels meus articles, a l'hora de posar-hi un títol tinc molts problemes, i mai l'encerto. La premsa ho té molt estudiat i sap com titular els seus articles per enganxar la gent. A vegades t'emportes una desil·lusió, perquè el titular no té res a veure amb el contingut del text, o bé no desperta l'interès que pressuposaves amb el titular.

Avui he llegit l'article da l'ARA que deia: "Un treballador català ha de treballar 20 mesos per guanyar el mateix que un d'alemany en un any". L'article no era gaire fàcil de seguir, però intentava reflectir la diferència entre europeus, en sous, índex de preus i volum de despesa. 

Parlem molt de la Unió Europea i de les dificultats per aconseguir polítiques comunes. El principal problema que tenim és una política fiscal diferent, la qual cosa fa difícil la integració dels estats membres, i provoca enfrontaments i ganes de sortir-ne, com va passar amb la Gran Bretanya. La realitat, però, és la que és, i no podem comparar la situació d'un alemany amb la d'un búlgar, per posar un exemple.

Analitzar les casuístiques al voltant dels salaris és interessant perquè t'explica molt bé què passa a cada lloc. Els nostres sous són molt més baixos que a Alemanya, i el cost de la vida no és proporcional. Això vol dir que el sacrifici nostre és més gran, i el nivell de pobresa també és més elevat. Si intentem viatjar entre els dos països, ho acabem de constatar.

El turisme, que ha estat i continua essent una font important d'ingressos per al nostre país, no ha evolucionat com hauria calgut, i això ha comportat una baixa qualitat dels serveis, però també del tipus de turistes que ens visiten. Sempre hem tingut por de no espantar els visitants, i això ha fet que no ens haguem mogut de la part baixa, tant dels serveis com dels turistes que ens visiten.

Tornant al tema de l'article, segurament hauríem de concloure que si realment hi ha voluntat d'enfortir la Unió Europea, caldria tenir en compte les diferències existents, i procurar desenvolupar millor la política de compensació. Les reticències dels països del nord s'entenen, però també han de veure que el mercat que els proporcionem els beneficia. Es tracta de ser solidaris, fins i tot per al seu propi interès. Uns països europeus del sud o de l'est precaris no els ajuda a créixer econòmicament. Catalunya, que no està a sota de tot, hauria de treballar per millorar la situació laboral de la seva gent, i treballar perquè el llistó de la pobresa no ens estigui escanyant tant. Com deia fa uns dies, les dades macroeconòmiques ens enlluernen, però la realitat de les nostres butxaques és tota una altra història. Hi ha molta feina a fer!

El dret a empadronar-se

Constar en el Padró d'un municipi o no constar-hi et pot canviar la vida. Al llarg del temps els criteris per poder-se empadronar i com fer-ho han anat canviant. Fa anys no resultava fàcil per a tothom, però amb el temps i la bona predisposició d'algunes administracions locals, la cosa ha millorat, encara que no arreu.

Si no vaig errat, el nostre ajuntament és d'aquells que posen totes les facilitats perquè totes les persones que viuen al municipi figurin al Padró, i amb això tinguin accés als drets més bàsics. Hi ha, però alguns municipis que la interpretació que es fa per poder-se empadronar és molt restrictiva i comporta problemes a les persones que ho intenten.

Professionalment he treballat aquest tema, encara que d'això fa molts anys. Els governs municipals acostumaven a estar interessats en reflectir la realitat del seu municipi i no deixar sense fer constar ningú que realment hi estigués vivint. Això semblaria que és el més correcte, i per això la meva estranyesa quan em comenten de poblacions on es fa difícil aconseguir empadronar-s'hi.

El Fòrum de síndics i defensors locals de Catalunya fa temps que va endegar una campanya per afavorir que totes les persones poguessin empadronar-se sense problemes al municipi on residien, al marge de si disposaven o no d'un contracte de lloguer o propietat d'un habitatge. Poder accedir a la sanitat o l'escolaritat dels fills són uns drets que no es poden negar a ningú, en un món que ens considerem democràtics i civilitzats.

El nostre país té molts problemes legals per reconèixer l'estada de ciutadans que sovint considerem de segona. No és fàcil per a les persones que venen de l'estranger, fora del territori europeu, poder ser reconegudes com a ciutadans amb tots els drets. L'accés al treball acostuma a estar supeditat al permís de residència, però alhora aquest permís ve condicionat per tenir una feina reconeguda. És allò del peix que es mossega la cua.

Fa molts anys que vivim amb aquesta incoherència i absurditat, i ni el govern socialista més progressista de la història ha estat capaç de trobar-hi una solució. Joves immigrants poden estar vivint al nostre país durant anys sense una feina reconeguda ni el permís de residència al dia. No ho poden acreditar perquè la legislació vigent no els ho permet. És per això que, tenint en compte aquesta anomalia, el que no podem fer des dels ajuntaments, és posar més traves a les persones que ho tenen tan difícil per subsistir entre nosaltres. 

Per tot això, és d'agrair la tasca que està fent el Fòrum de síndics i defensors locals de Catalunya per reclamar més justícia i fer més fàcil la vida de les persones que d'entrada ho tenen tan complicat. 

Preocupats per Europa

Les trifulgues dins del PP ens han fet oblidar massa estona el greu problema que travessa Europa, amb un president rus molt decidit a protegir els seus interessos més enllà de les seves fronteres. Cada minut que passa és un minut més d'angoixa per al futur del poble ucraïnès. La decisió del Senat rus de permetre la invasió d'estats estrangers, en aquest cas Ucraïna, agreuja la situació d'aquest país i la pau del continent europeu.

Tot el que podem dir en un moment donat pot quedar obsolet al cap d'uns minuts. La tensió és màxima i la decisió final d'envair Ucraïna està penjant d'un fil. El reconeixement de les repúbliques autoproclamades independents, de l'est d'Ucraïna, per part de Rússia, és una bona excusa per envair el país. Qualsevol mentida és bona per iniciar l'atac, i en això els països de l'OTAN estan molt a l'aguait.

Han començat a sonar les sancions que Europa i els EUA volen aplicar a Rússia, més que res per intentar evitar aquesta invasió temuda. Putin, però, se sent molt valent i amenaça amb represàlies encara més dures. 

És per això que la distracció dels assumptes interns del PP, que certament tenen repercussió de cara a fora, impedeix mantenir tota l'atenció a uns fets crucials per a la pau a Europa, i la possible desestabilització econòmica de tots els països occidentals.

La situació de crisi amb ambient prebèl·lic, ha fet que se'ns recordi la història que va des de la caiguda del mur de Berlín, amb la provocació d'unes ferides que no han cicatritzat. Putin d'alguna manera pretén recuperar l'orgull perdut amb la claudicació gairebé humiliant de la Unió Soviètica, i no vol que amb Ucraïna passi el mateix que va passar amb les repúbliques bàltiques.

El serial del PP no ha acabat, malgrat sembla que Casado ja no té els avals necessaris per continuar al capdavant del partit, però la nostra vista i preocupacions estan posades en el desenllaç de la situació de l'est europeu, amb la por al cos per l'esclat d'una guerra que no tindria guanyadors.

Llei electoral catalana

He llegit l'entrevista que li feien a la consellera d'Acció Exterior i Govern Obert de la Generalitat, la senyora Victòria Alsina, i com manifestava la seva voluntat de tirar endavant l'aprovació d'una llei electoral catalana. Ja seria hora que el nostre país pogués comptar amb una llei electoral pròpia, tenint en compte les característiques que ens defineixin i aprofitant la nova realitat sobretot en el camp de la digitalització. 

Des de la recuperació del govern autonòmic hem estat incapaços d'aprovar una llei electoral, tot i alguns intents que hi ha hagut i les propostes elaborades. Els partits polítics catalans s'han mogut sempre per interessos de partit i han posat en segon terme la necessitat de tenir aquesta llei en benefici de tota la ciutadania.

Em temo que una vegada més no aconseguirem que els partits polítics es posin d'acord i ens quedarem allà on som. Aquest fet és denunciable i els partits polítics haurien de justificar la seva posició i els obstacles que sempre han posat per poder aprovar una llei electoral consensuada.

El problema de la manca d'acord no és per no saber trobar una fórmula que sigui més o menys justa amb la realitat social i demogràfica del país, sinó pel càlcul previ dels perjudicis partidistes d'un canvi de llei que prioritzi el territori o la densitat de població. S'ha intentat trobar maneres que tinguessin en compte els dos factors i compensessin d'alguna manera la distribució desigual de la població al territori, però ni així s'ha aconseguit posar d'acord els partits polítics.

Tant de bo m'equivoqués amb les meves previsions, i poguéssim aconseguir aquest acord, ja que hi ha elements a tenir en compte en la llei, com pot ser el vot electrònic, que corregirien problemes actuals que passen amb els catalans residents a l'estranger, que tenen greus dificultats per exercir el seu vot. M'agradaria dipositar la meva confiança en la capacitat dels dirigents polítics actuals per aprovar una llei electoral catalana, però els meus dubtes em frenen i em fan sentir molt poc optimista.

Més pressió per a Espanya

L'exconseller Mas-Colell ha reaccionat dient que no és només ell qui pateix la pressió del Tribunal de Comptes per embargar-li béns i diners, per la seva responsabilitat política més enllà del procés democràtic. La seva reputació mundial ha fet que moltes personalitats d'arreu sortissin a reclamar justícia i que no se'l condemnés a la lleugera.

L'actuació del Tribunal de Comptes és un episodi més d'aquest procés de venjança i persecució de totes les persones que han tingut algun paper destacat en la política catalana. Ha consistit a buscar qualsevol declaració a favor del procés català per encolomar totes les despeses dels viatges a l'estranger, encara que fossin per promocionar l'economia local.

Aquesta persecució no ha vingut de nou, perquè tots sabem com actuen les institucions de l'Estat espanyol contra els independentistes, però també contra els polítics catalans, al marge de la seva ideologia particular.

No sé si el carisma de l'exconseller li servirà per alliberar-lo d'aquesta aberrant actuació del Tribunal de Comptes, ja que l'orgull espanyol és molt fort i acostuma a enrocar-se quan es veu atacat per forasters, que no li han d'ensenyar res. Sí que haurà servit per tacar encara més la imatge de l'Estat espanyol, que ara també està pendent de l'Assemblea del Consell d'Europa sobre l'informe que s'ha presentat exigint l'alliberament dels presos polítics i la retirada de les euroordres. Tot això el mateix dia que el president espanyol ha actuat al Liceu barceloní, anunciant l'aprovació dels indults pel consell de ministres que tindrà lloc demà dimarts.

Massa prejudicis sobre els altres

És important que Mossos d'Esquadra reconeguin que no actuen de la mateixa manera a l'hora de fer identificacions, i es deixen portar pels prejudicis. No és el mateix ser blanc i aparentment autòcton que tenir trets que et facin sospitós de ser estranger. Això els passa a persones que no són del país, però també a persones que han nascut a Catalunya, de pares immigrants.

Ni en un cas ni en l'altre queda justificada aquesta diferent actuació de la policia catalana, perquè és greu per les conseqüències que se'n deriven. Hi ha persones que viuran permanentment sota l'amenaça de ser identificats, no pas per res que hagin pogut fer, sinó pel simple fet que els seus trets facials els fa diferents a la majoria del país.

Com dic, és bo que la policia ho reconegui i ara caldrà que treballin a fons la manera d'evitar aquesta mala pràctica. Tret de casos aïllats, com ens hem trobat amb l'inspector Jordi Arasa, entenc que la majoria dels mossos d'esquadra si ho fan, no és voluntàriament, sinó com reacció espontània, i que han de procurar deixar de fer-ho.

Aquesta pràctica és comú a moltes persones. Quan ens creuem al carrer solem fixar-nos en les persones que ens trobem i segur que podríem diferenciar el nostre comportament, la nostra reacció espontània, en funció de qui sigui la persona amb qui ens creuem. Estic convençut que, per a molts, trobar-se una persona que els pot semblar d'un altre país, els comporta una atenció especial, com si l'hagués d'agredir. Nosaltres no portem armes ni tenim cap dret a identificar ningú, però si poguéssim potser faríem el mateix que els mossos. Aprenem la lliçó i no jutgem per les aparences. 

Obrint la porta als turistes

Si fa uns dies escrivia que no entenia com el govern espanyol havia incorporat la quarantena per a les persones que entressin per les fronteres de França i Portugal, ara sembla que tenen pressa a fer entendre que a finals de mes es podrà entrar sense quarantena, no fos cas que perjudiquéssim més el turisme.

No ho entenia perquè precisament Europa ja estava parlant d'obrir fronteres i en canvi Espanya, que necessita el turisme estranger, semblava que hi posava més inconvenients. Ha estat una mica més del mateix, és a dir, navegar força a l'hora de prendre mesures i retirar-les al cap de poc. S'ha dubtat molt i semblava com si no s'adonessin dels perjudicis que podien provocar.

L'altra dia la ministra ja avançava que les portes s'obrien el dia 22 de juny, l'endemà del final de l'estat d'alarma, però de seguida varen córrer a rectificar-la, només perquè Portugal es queixava que es prenguessin decisions sense pactar-les. Madrid està tan acostumat a fer i desfer sense tenir en compte ningú, que fins i tot a l'hora d'obrir portes es descuida que l'altra banda hi han de dir la seva.

Suposo que si arribem a la fase 3 en vuit o quinze dies, caldrà suposar que no hi haurà més impediments perquè entrin els turistes i comencin a fer despesa. Torno a insistir en la necessitat de canviar el perfil de turistes que arriben al país, però ara en aquests moments la prioritat és que arribin i salvin una part de la campanya d'estiu.

Un racisme que ataca les bases de la nostra societat

La discriminació racial als EUA és una realitat molt trista que sovint amaguem, però que de tant en tant surt a la superfície. No és que no existeixi, sinó que necessitem oblidar-la i creure'ns que és cosa del passat, que ara tots som iguals. Aquest racisme està molt arrelat a l'espècie humana i no és només cosa dels EUA.

Ens hem acostumat a pensar que amb Martin Luther King es va destapar la capsa dels trons i es va córrer a posar-hi remei, però els que no ho vivim cada dia, perquè som lluny, de tant en tant rebem informacions que ens afecten i fins i tot ens sorprenen. Com pot ser que es pugui discriminar un home pel color de la seva pell?

La mort de George Floyd ha provocat una gran quantitat de protestes arreu del món. Sé que sempre hi ha qui s'aprofita de qualsevol excusa per sortir al carrer a fer destrosses, però la indignació pel darrer assassinat en mans de la policia és gran, i es vol posar de manifest. 

A casa nostra també hi ha racisme. No es considera de la mateixa manera un estranger que un autòcton, sobretot si és un estranger pobre, sense recursos, que ha de lluitar per subsistir. Fins i tot aquelles persones que venen a treballar de manera temporal, per necessitat també dels productors autòctons, es veuen discriminats i amb moltes dificultats per trobar lloc on viure. Obrim les portes als forasters que porten diner a la butxaca, però les tanquem a qui ve a treballar per poder viure la resta de l'any.

Les imatges dels EUA ens ha de servir també per adonar-nos que a casa nostra tampoc es tracta de la mateixa manera totes les persones i que hem de reflexionar com tenim controlat el virus del racisme que ens envaeix el nostre interior.

El juliol obrirà les portes al turisme

Avui no ens podem atabalar gaire per les decisions que pren el govern en la seva lluita contra el coronavirus perquè està vist i comprovat que les coses canvien d'un dia per l'altre. Fa quatre dies que posaven en quarantena les persones que arribaven de l'estranger, mentre Europa obria fronteres, però ara ja ens han dit que al juliol tindrem les fronteres obertes.

Ens preocupa la mesura presa pel govern espanyol perquè perjudicava el turisme, que és un dels sectors més afectats, no només aquest temps, sinó en els mesos a venir. No serà fàcil recuperar la situació anterior i la baixada de turistes, per bé que vagi la situació a partir d'ara, serà molt important.

Aquest cap de setmana el president del govern espanyol ho ha dit molt clar, com si d'alguna manera pretengués treure la por a qui els havia sembrat. Comunitats com la Balear el turisme és una font d'ingressos clau per a la seva economia. Ja saben que els agradaria un canvi en el perfil de turista que reben, però ara no és el moment de permetre's el luxe de canviar-lo. Per ara el que els interessa és recuperar-lo i no deixar tants treballadors a l'atur.

Un estiu anormal per al turisme

Una de les incògnites és què passarà aquest estiu, si es podrà viatjar per vacances o ens haurem de quedar dins del país. El cas de les Balears, on hi ha gairebé un 2% de persones nascudes a Alemanya que estan empadronades a Mallorca, crida l'atenció i hi ha una pressió sobre el govern alemany, perquè deixi sortir del país aquest estiu, i sobre el govern balear, perquè hi puguin entrar. 

No hi ha dubte que si les portes es mantinguessin tancades seria una bona sotragada per al món del turisme i agreujaria la situació econòmica que ja s'està patint. Sembla, però que el govern alemany ha canviat d'opinió, i si en un principi prohibia que els alemanys sortissin del país per anar de vacances a l'estranger, ara ja no hi posarà traves, i podria ser que a partir de mitjans de juny ja obrís les portes.

Caldrà veure si, al marge de les Balears, també hi ha incidència a Catalunya. Els alemanys també hi tenen tirada, encara que no sigui turisme de residents temporals, sinó de passavolants, i més aviat amb poques despeses, però que al cap i a la fi també sumen i donen treball. Un turisme que caldria replantejar, però que no es pot fer de cop i volta, i que prescindir-ne ara, tindria conseqüències negatives.

Haurem d'esperar a veure com evoluciona tot plegat, i si el desconfinament pot anar sent progressiu fins arribar a l'estiu. De ben segur que serà un any anormal, però es tractaria de recuperar el que es pugui, i no haver d'esperar a finals d'any per normalitzar la situació, sobretot tenint en compte que ja es parla del mes d'octubre que hi pugui haver algun rebrot del coronavirus.

Els populismes del senyor Duran

El senyor Duran diu que tots els moviments que surten per tal de canviar la manera de fer política són populistes i per això ell ha de crear un moviment transversal que no serà populista. El populisme s'exerceix des de fa molt temps. Per guanyar vots els partits polítics s'han dedicat a prometre tot allò que saben que la gent vol i fent concessions quan es té el poder, per després fer el que volen i oblidar-se de les promeses. No sé què entén el senyor Duran per populisme.

La seva tàctica política ha consistit en sortir al diari cada dia per tapar les notícies importants, i quan hi ha marro desaparèixer en un viatge a l'estranger. La seva política consisteix en culpar els altres de tots els errors, apuntar-se els encerts i amagar-se davant les dificultats.

Entenc que la seva posició davant la incertesa del nou 9N és molt delicada. Això de no saber què acabarà passant és fotut, perquè no pot preparar el terreny per desentendre's dels problemes, si n'hi ha, o apuntar-se al carro si la cosa surt bé.

El meu alcalde, que és d'Unió, ho té clar. Ell vol la consulta i la independència, encara que el seu líder hi estigui en contra. Suposo que com el meu alcalde n'hi ha més dins d'Unió que votarien 'sí, sí'. És per això que Duran tindrà molts problemes si el president opta per unes eleccions plebiscitàries, les dels dictadors segons Iceta, perquè haurà de posicionar-se, i si es manté contrari a la proclamació de la independència, què faran els seus militants sobiranistes?

Entenc, doncs, que ara el senyor Duran s'entretingui buscant alternatives i criticant els populismes, i d'aquesta manera desviar l'atenció, però tard o d'hora haurà de prendre partit. A veure si pren una decisió d'una vegada!

Del Bed & Breakfast a la casa dels cònsols

Als que ens agrada visitar les capitals europees se'ns pot haver acabat el 'xollo' d'allotjar-nos de franc en les residències dels cònsols espanyols. El fet que es descobrís que el protegit del govern espanyol, l'exbanquer Blesa, s'allotgés a casa del cònsol espanyol a Londres, durant la seva visita turística, pot fer que ara ho tinguem més difícil perquè ens hi deixin estar.

Perquè suposo que tots els que en alguna ocasió heu visitat Londres, París o Berlín, heu intentat allotjar-vos a casa dels cònsols, oi? és la manera més fàcil i barata d'allotjar-se a l'estranger. 

Hi ha alguna manera de superar el sentiment d'impotència que experimentem quan llegim el diari o escoltem el telenotícies, sense que caiguem en la depressió? Podem somiar en un futur, més o menys llunyà, en què la corrupció es detecti i castigui automàticament, sense que els corruptes continuïn vivint burlant-se de nosaltres?

Hi haurà un dia, en el nostre país, en què els polítics corruptes dimitiran? que no haurem d'estar insistint perquè ho facin, sense aconseguir cap resultat, com fins ara? I la premsa?

¿No hi ha una manera per fer callar la premsa mentidera que enganya en benefici propi o dels partits polítics i líders que els paguen favors? ¿Seria possible, en un país normal i democràtic, que existís un diari com La Razón, i un director com el senyor Marhuenda?

El dia que arribes a casa cansat i llegeixes el reguitzell de notícies que remarquen en titulars els diaris espanyols, només tens ganes d'engegar-ho tot a rodar. L'única cosa que et salva és la família que tens al costat, que estimes i per la qual t'esforces per continuar avançant. Adéu Espanya, no m'aportes res de positiu!

Llibres i roses per damunt de la política

Avui toca parlar de Sant Jordi, llibres i roses. Hauria de ser un dia en què la política passés a un segon pla, però és demanar massa. El PP té molt clar que només atacant i fent-se present pot aconseguir frenar l'impuls sobiranista. I unes declaracions interessants de Carod Rovira. Un govern dèbil dificulta l'èxit del procés. Què demana Carod Rovira als partits polítics? que donin suport al govern de CIU. Què li responen? que en el tema sobiranista ja li donen suport, però no tot és sobiranisme, i cal tenir-ho present.

I la vicepresidenta visita Barcelona i convoca els editors i llibreters que no els agrada, però hi assisteixen. Es tracta de guanyar protagonisme, però els catalans sortim al carrer i ens perdem entre els llibres i les roses, celebrant la nostra diada. Diuen que després que Pedro J Ramírez rebés la salutació de Mascarell, ha demanat a qui havia encaixat la mà. Sens dubte Mascarell no té el protagonisme de Wert i no li va haver d'investigar els seus comptes a l'estranger.

El gremi de llibreters ha comunicat quins han estat els llibres més venuts: 'L'analfabeta que va salvar un país', de Jonas Jonasson, en l'apartat de ficció, en llengua catalana, i 'Las tres bodas de Manolita', d'Almudena Grandes, en llengua castellana. No sé si els escriptors més mediàtics no han encertat en les seves obres, o és que els catalans ja no ens deixem portar tant pel que surt a la televisió. ¿I els llibres que d'una manera o altra parlen del 1714? potser ja en tenim prou amb els diaris i el telenotícies.