Fàstic

Moltes persones hem coincidit a dir que sentíem fàstic tot escoltant les actuacions de la senadora del PP, la senyora Alicia Sánchez-Camacho, en relació a l'espionatge contra catalans, segons ella independentistes detestables. Una cosa és la ideologia política que pot tenir una persona i que et pot agradar més o menys, i l'altra és la utilització de la política per agredir l'adversari o aquell que pensa diferent a tu.

No hi ha paraules que puguin justificar actituds com la de la senyora Camacho, sabent que no és l'única que actua o ho ha fet d'aquesta manera, i és per això que tenim l'obligació de denunciar-ho i escopir-li a la cara (simbòlicament) pel que representa. Si tingués un mínim de consciència i moral, dimitiria de senadora, s'avergonyiria del què ha fet i demanaria perdó pel seu comportament. És clar que si tingués dignitat tampoc hauria actuat de la manera que ho ha fet.

Quina confiança pot merèixer una persona com l'esmentada senadora, després de conèixer tot el que ha fet mentre ha exercit el poder el seu partit polític? No soc innocent i sé que no és l'única ni la pitjor de tots els polítics que hem tingut i tenim al nostre país, però quan se saben les coses cal dir-ho ben alt i deixar en evidència la poca categoria i la immoralitat de la persona que s'ha aprofitat d'un càrrec polític, d'un sou amb diners públics, per denigrar la democràcia que tant ens està costant de consolidar al nostre país.

Mai m'ha agradat la senyora Camacho i sempre he desconfiat d'ella, però podies creure que eren prejudicis i el fet de no combregar amb les seves idees. No em sento representat ni simpatitzo amb totes les persones a qui ha traït i fet mal, però en la línia del respecte a la discrepància, em solidaritzo amb els afectats per denunciar una pràctica immoral i corrupte que no hauria de quedar impune.

La senyora Camacho és una vergonya més del món polític del nostre país, i no hauria de tenir l'atreviment de passejar pel carrer sense que tothom la mal mirés i la rebutgés com a membre de la nostra societat. La llàstima de tot plegat és que malgrat l'evidència del seu mal obrar, no deixarà de tenir qui li donarà suport i permetrà que una persona tan fastigosa com ella pugui continuar vivint de la política i cobrant el sou que tots plegats li paguem. Fàstic i ràbia perquè situacions com aquesta siguin tan usuals i que no en paguin les conseqüències. Aquest país no té futur, i anem cada vegada a pitjor!

Els primers conflictes del PDECat

En un dia en què es fa difícil no parlar de la mort sobtada de la senadora i ex-alcaldessa de València, la senyora Rita Barberà, hi ha dues notícies que m'han fet cridar l'atenció. Per una banda les discussions internes sobre compatibilitat de càrrecs en el PDECat, i per l'altra, una mica més lluny, els rumors d'un possible frau, a escala internacional, en el recompte de vots en les eleccions nord-americanes. 

Parlar de Rita Barberà, el dia de la seva mort, no és fàcil, sobretot per la interpretació que es pot fer de les paraules. No ha estat mai santa de la meva devoció, m'he cregut sempre que no era aigua clara, i farà ràbia no saber què hi havia de veritat, però en tot cas tenim prou personatges investigats com per fixar-nos-hi i deixar l'ex-alcaldessa que reposi en pau eternament.

És preocupant que la direcció del PDECat es dediqui a discutir si han de respectar o no l'acord d'incompatibilitat de càrrecs, i no es dediquin més a estudiar què poden fer per millorar el país, des de la seva òptica i ideologia. Tornem a ser al mateix lloc de sempre: la política massa vegades és una qüestió de poder i ambició personal i molt poc de servei a la comunitat. Crec que el nou partit comença amb mal peu i no li auguro massa èxit, a no ser que canviï d'estratègia i potser arraconi velles guàrdies que són més un destorb que no pas una crossa. Veurem què hi diu el Consell Nacional que, per cert, hi figura una regidora de la nostra

vila, però no l'ex-alcalde que s'hi va presentar, però no en va sortir elegit. Curiós, oi?

Quant als EUA no sé massa què pensar-ne. Pot ser que Rússia hagi hackejat els vots nord-americans perquè guanyés Trump? És una casualitat que en els estats sorpresa Trump hagi guanyat als llocs amb vot electrònic i Clinton en els presencials? És clar que el sistema electoral nord-americà comporta situacions com l'actual en què perd qui més vots ha obtingut. Si s'accepten les regles s'han d'acceptar els resultats, però si hi ha possibilitat de frau, llavors caldria investigar-ho, si més no per poder continuar confiant en l'electrònica.

Permeteu-me la llicència de la fotografia que acompanya aquest escrit. El toro escapat d'Argentona passejant-se pels carrers de Mataró.

Qui va escollir Rita Barberà pot recuperar l'escó del Senat?

L'actitud de Rita Barberà de no abandonar l'escó de senadora ens fa reflexionar sobre el sistema electoral i la propietat dels escons. En aquest cas no el podem posar en el mateix sac dels regidors i diputats trànsfugues, que han estat elegits per la ciutadania dins d'una llista d'un partit polític, sinó que l'elecció l'ha fet un Parlament autonòmic.

La llei marca que la propietat de l'escó és de la persona que ha estat elegida, sigui amb el sistema i àmbit que sigui, i no és possible canviar-ho si no es fa una reforma electoral que ho tingui en compte. En el cas de les persones que es presenten en unes llistes de partits polítics, tot faria pensar que és la direcció d'aquests partits, o els militants, si molt m'apureu, els que haurien de cessar-les i recuperar l'escó quan hi hagués alguna causa que ho justifiqués.

En el cas del Senat la cosa és diferent. Els candidats es presenten per uns partits polítics, però els electors marquen els noms. Si bé la majoria vota els candidats d'un partit, tothom té l'opció de marcar el nom de les persones que volen que surtin elegits senadors al marge del partit pel qual es presenten. És per això que l'escó té molt sentit que sigui de la seva propietat durant el temps que duri la legislatura.

En el cas de Rita Barberà, l'ha escollit les Corts valencianes i no la ciutadania, i les Corts podrien tenir el dret de revocar l'elecció, amb les mesures de control i justificatives que es cregués oportunes. Aquesta modificació de la llei electoral no crearia cap crisi, perquè no desvirtua el sistema: qui tria una persona té l'opció de retirar-li la confiança i recuperar l'escó per assignar-lo a una altra persona.

Catalá i Mundó acorden permetre l'ús del català a l'examen per exercir d'advocat

Avui surt com a notícia un fet que no hauria d'ocupar les pàgines dels diaris. Em refereixo a l'acord a què han arribat el Ministre i Conseller de Justícia dels respectius governs perquè els exàmens que han de fer els llicenciats en dret per poder exercir d'advocats, es puguin fer també en català, i no només en castellà com fins ara.

No hauria de ser notícia, però tal com van les coses a Espanya, sobretot pel que fa a Catalunya, resulta sorprenent que s'arribi a aquest acord. Ja es veu com a una cessió a la pressió del govern de Catalunya i el Consell de l'Advocacia catalana. Però, a més, té mèrit perquè tant l'Audiència Nacional com el Tribunal Suprem no veien que fos necessari que es pogués fer també en la nostra llengua.

Això me n'assabento el mateix dia que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya rebutja els recursos presentats per Mas, Ortega i Rigau, i considera que s'ha de continuar en el processament per l'acte del 9-N. No sé si es tracta de la política de les compensacions, però encara que fos així, no hi estem pas acostumats, sinó que acostumem a rebre per totes bandes sense contemplacions.

I el xou de la Rita Barberà continua. Ara sembla ser que la majoria del PP (no pas la senyora Cospedal) vol que la senadora abandoni el Senat. Quines amistats que té Rajoy! Ell que els alabava i els considerava els més vàlids, els més honestos, els exemples a seguir! Quina vergonya!!! 

Un president en funcions i envoltat de corrupció

Avui escoltava les notícies sobre l'exministre Matas i la senadora Rita Barberà i pensava com podien ser tan descarats els senyors del PP d'estar demanant presumpció d'innocència en el cas de la senadora, que no acudeix a les sessions del Senat, sinó que només l'utilitza per amagar-se de la Justícia, amb el suport de Rajoy. I també el pacte de Matas per no tornar a la presó.

Només es pot entendre de persones podrides de corrupció fins a l'extrem que trobin naturals aquests comportaments indignes. Com poden tenir la consciència tranquil·la els populars del País Valencià, coneixent tot el que han fet els seus líders i predecessors? Com la pot tenir tranquil·la el president del govern de l'Estat?

Si a mi em fan sentir vergonya, com pot ser que ells no pateixin gens? Algú pot pensar que són d'una altra fusta, però no és cert. Són com nosaltres amb la diferència que han orientat la seva vida a aconseguir el poder personal, sense importar-los ningú ni res i, a sobre, diuen que treballen per al bé de tots. De tots els que els protegeixen per continuar vivint a costa dels altres.

Caldria analitzar com és possible que una persona envoltada de corrupció i corruptes pugui estar governant un país i guanyant totes les eleccions. Potser llavors entendrem que encara som molt lluny d'aconseguir un país just. 

El cas Rita Barberá cada vegada més fastigós

No només la corrupció empastifa la política, sinó també els tripijocs que els polítics fan per defensar-se mútuament i no haver de donar la cara, o si més no, que això resulti el més complicat possible. El cas de l'ex-alcaldessa de València Rita Barberá és realment fastigós. Com ja sabeu el PP la va escollir com a senadora en representació de les corts valencianes i ara, davant la possibilitat que es convoquin noves eleccions, i per tal de conservar-li l'aforament, l'ha situat a la Diputació Permanent del Senat. 

El PP té la barra de deixar-la sense la presidència de cap comissió del Senat, però la protegeix al màxim, li assegura que continuï vivint de la política i en dificulta la seva judicialització. De què tenen por? D'entrada no ha estat ni imputada ni investigada. Si no és culpable ningú no hauria de tenir por de res, i deixar que la Justícia treballi més còmodament. 

Aquesta actitud del PP és la clara demostració que hi ha una bona colla de polítics, molts d'ells dins del seu partit, que són a la política per enriquir-se a costa de tota la ciutadania. D'això en són responsables tots els seus dirigents, amb Mariano Rajoy al capdavant.

El que encara és més trist és que a sobre que ens roben, ens prenen per babaus, i si ens queixem, ens reprimeixen. Certament el sistema polític espanyol està en crisi pel mal fer dels polítics que han governat els darrers anys. La societat es troba malament, però els seus líders, els que vàrem votar perquè tiressin el país endavant, no fan més que procurar per ells mateixos i ens deixen a l'estacada, amb un somriure sota el nas.

Jordi Pujol sí, però Alícia Sánchez-Camacho també

Poca varietat en els temes que es comenten a casa nostra. Es continua parlant de la V de l'Onze de setembre i de la consulta del 9-N. Es farà? no es farà? Mas diu que sí, mentre que la vicepresidenta recorda que ningú amb voluntat de governar pot exigir a cap govern que incompleixi la llei. Com s'explica tot això? Potser és que el govern té un as a la màniga? 

Lligat o no amb tot això, hi ha la famosa confessió de Jordi Pujol i les conseqüències que se n'ha derivat i una pregunta que molts ens formulem: Pot Alícia Sánchez-Camacho exigir Pujol a presentar-se al Parlament quan ella s'hi va negar? A la vida la coherència és important, però en política hauria de ser imprescindible. Com pot un polític demanar el nostre vot si actua de manera incoherent, exigint als altres allò que ell no és capaç de fer?

Estic totalment d'acord en que Pujol doni la cara al Parlament i expliqui el seu comportament i passar la vergonya del que ha enganyat tothom, però si el PP sabia alguna cosa i va planificar la trobada de la senadora amb l'exnòvia de Jordi Pujol Ferrusola, ho havia de dir. Amagar un frau no és el mateix que realitzar-lo, però es converteix en encobridor i no crec que això sigui massa ètic ni justificable.

Les compareixences al Parlament no són la bicoca, però tenen un significat que per ell sol ja té la seva importància. La negativa a presentar-s'hi és una demostració de menyspreu a la institució. Aquest menyspreu el va tenir la senadora que la va escollir per anar a Madrid. Espero que Pujol no actuï de la mateixa manera, i estic convençut que no ho farà perquè li demana l'Alícia Sánchez-Camacho, sinó per respecte a la institució i al país.