La participació i la xocolata del lloro

Qui es creu la participació? Tothom en parla, però ningú la vol. Per quedar bé, algú s’inventa la xocolata del lloro, però per a coses importants tenen molt clar que el nostre sistema és de democràcia representativa. La participació ho maquilla i fa patxoca!

Després de llegir la notícia de l’alcalde que mossega un mosso, he vist que a Moià l’alcalde té problemes amb un grup de persones que li demana una consulta, li demana poder opinar, i té por de perdre-la. Molt democràtic! Ja ha avisat que si l’acaba convocant, aquesta no serà vinculant, i ells, el govern, decidiran quin cas en fan. Democràcia representativa!

El tema és conceptual. Hi ha qui creu que una vegada guanyades les eleccions pot fer el que vulgui, sense escoltar a ningú. Oi que l’han votat? Doncs ara a callar i ja en parlarem d’aquí a quatre anys. I si no fixeu-vos en Trump. És un bon exemple d’aquesta interpretació de la democràcia.

És per això que donar la veu a la ciutadania perquè opini es fa tan poc. Què en saben ells per poder opinar? Llavors el que es fa és donar les engrunes i enganyar el personal fent-los creure que els tenen en compte. És cert que hi ha temes complexos que no tots tenim opinió, però per això hi ha la comunicació, la informació i la pedagogia.

Un procés participatiu no es pot limitar a demanar el vot a favor o en contra. Cal una explicació prèvia que permeti conèixer els pros i contres d’una presa de decisió. Cal que la gent pugui opinar amb coneixement de causa, i això requereix temps i esforç amb el perill que el resultat sigui desfavorable per a qui convoca la consulta. I és aquí on el govern de torn treu la pinzellada participativa i es queda per a ell el gros del pastís.

La decisió del bisbe de Vic

Hi va haver una generació de bisbes catalans que es varen comprometre amb el nostre país, sense oblidar-se de la seva missió apostòlica, però no renunciant a enfrontar-se amb qui fes falta per defensar-nos. No sé si en queda cap d'aquests, però és evident que el senyor bisbe de Vic no formaria part d'aquest estol i, com a vigatà de naixement i convenciment, em sap greu.

Demà, 5 de juliol, és la Festa Major de la ciutat dels Sants. És la festa de Sant Miquel dels Sants, un sant nascut a Vic i que es troba enterrat a la catedral de Valladolid. No sé si per aquest motiu, o bé pel fet que l'arquebisbe de Valladolid és el president de la Conferència Episcopal Espanyola, el bisbe de Vic va convidar l'arquebisbe a concelebrar la tradicional missa de Sant Miquel dels Sants. 

Atesa la ideologia de l'arquebisbe en qüestió, contrari ferotge al dret a decidir i, segons he pogut llegir, als drets LGTBI, les comparses de Vic varen emetre un comunicat rebutjant la seva presència a l'ofici religiós de la Festa Major, convidat pel bisbe vigatà, amenaçant de plantar-se si el Bisbat de Vic no rectificava i no retirava la invitació.

Sobre aquests fets tothom podrà opinar i dir què li sembla. Segur que hi haurà defensors i també detractors de la posició d'ambdues parts, però al meu entendre el més fort de tot és la resposta final del Bisbat de Vic, que em genera molts dubtes sobre l'encert i l'esperit evangèlic d'aquest, i que us transcric per la vostra valoració:

"Comunicat del bisbat de Vic en relació a l'ofici de celebració de la festivitat de Sant Miquel dels Sants de demà, 5 de juliol, a la catedral.

Havent tingut coneixement de la convocatòria i preparació de vàries accions contràries i limitatives de la llibertat religiosa en el marc de la celebració de l'ofici de sant Miquel dels Sants; i atès que aquestes actuacions podrien posar en perill la seguretat de les persones i del patrimoni cultural, el Bisbat de Vic ha decidit suspendre els actes religiosos previstos per aquesta data a la catedral i a la casa natalícia de sant Miquel dels Sants.

Vic, 4 de juliol de 2025"

Ho trobo molt fort, i sense voler entrar en la discussió sobre la laïcitat d'una festa i la religiositat del sant patró, que ben segur donaria per molt debat, considero que la decisió presa pel bisbe no es correspon al que caldria esperar d'un home de bé, patriota i amb ganes de resoldre bé les polèmiques. Aquesta decisió fa que el meu recel sobre el seu nomenament, al capdavant d'un bisbat tan important i al qual em sento molt vinculat, es mantingui. Crec que no s'ha estat a l'altura de les circumstàncies.

La responsabilitat d'un jutge

He llegit que una dona ha estat assassinada a Benalmádena, Màlaga, poques setmanes després d'haver denunciat el seu marit. Un jutge va descartar dictar ordre d'allunyament al marit. Quina responsabilitat hi té el jutge? Algú li exigirà responsabilitats, o bé no passa res, i a continuar dictant sentències, alegrament?

Ara que els jutges van tan forts i estan tan polititzats, potser fora bo que ens preocupéssim una mica més del que fan i exigíssim responsabilitats per allò que fan malament o que ocasionen danys irreparables a la ciutadania. No pot ser que visquin tan tranquils, immunes a qualsevol responsabilitat per les sentències que dicten, o les mesures que no prenen. 

Entenc que no sempre es pot encertar, però això no impedeix que se'ls exigeixi molta cura en les seves decisions per evitar fets com el que ha succeït a aquesta població malaguenya, amb resultat de mort. Han de ser conscients que la seva decisió afecta els altres i qualsevol error pot ser molt greu.

La violència de gènere és un drama que tenim a sobre i que dia rere dia ens colpeix. Sembla estrany que veient què està passant, els jutges no estiguin més a l'aguait i prenguin totes les mesures per evitar aquestes morts. Fa uns dies vàrem veure una filtració d'un judici on un jutge es mofava d'una denunciant. No sé si el fet acabarà en cap càstig, però ja seria hora que desaparegués aquesta impunitat dels jutges.

Avui lamentem la mort d'una dona en mans d'un assassí que s'ha valgut de la força i probablement els sentiments, per matar la seva víctima. I a tot això hi hem d'afegir el menysteniment de la situació per part del jutge, que voldria que patís la pressió de la seva mala decisió i que no ho tornés a fer mai més.

Si els polítics i tots nosaltres som responsables dels nostres actes i ens poden condemnar, els jutges no poden ser diferents i també han d'assumir la seva responsabilitat professional.

Illa a canvi de què?

Ens trobem en plenes negociacions entre ERC i el PSOE per veure quin preu, i cost, té investir a Salvador Illa president de la Generalitat. La història recent del nostre país ens ha fet veure que no som gaire bons negociadors. Que ens deixem prendre el pèl fàcilment i que sempre hi sortim perdent. Els dirigents d'ERC sembla que ja ho tenen decidit, i que només es tracta de com ho venen als seus militants i votants perquè s'enfadin poc. Saben que cedint la presidència al socialista no agradarà a una bona part dels seus seguidors i simpatitzants, alguns dels quals els deixaran de votar. També saben que no tenen gaires possibilitats de treure'n profit. Anar a unes noves eleccions encara els deixaria més tocats. 

Les declaracions de Marta Rovira, s'afegeixen al seu currículum decadent, que amb el tema dels cartells sobre l'Alzheimer ha quedat lluïda, i cada vegada que obre la boca ho empitjora. El millor que podria fer seria avançar la seva anunciada retirada i no fer més mal, ni al partit ni al país.

La muntanya russa a què ens tenen acostumats els republicans es troba en el nivell més baix. No és la primera vegada. Si repassem la història del partit polític durant aquests anys postfranquistes ens adonarem que l'oscil·lació no para. Hi ha passat un reguitzell de polítics i no han aconseguit consolidar el partit, ni tan sols ara que l'adversari catalanista està en hores baixes des de fa molts mesos. I el panorama catalanista s'acaba aquí.

Tot i que tenim el mes d'agost de coll, m'imagino que aquesta setmana serà força decisiva per veure'n l'entrellat, i conèixer si tenim fumata blanca aviat o bé ens hem de preparar per a unes noves eleccions a la tardor. Estic convençut que la decisió està presa i que només ens falta veure la publicitat i el marc com es presenta perquè sigui menys dolorosa per un partit polític que va creure que desempallegant-se de Junts aconseguiria créixer i s'ha quedat amb les ganes.

Sí que els demanaria que vigilessin el discurs que faran. Que no ens venguin gat per llebre. Els podem entendre sense que busquin excuses de mal pagador. La recompensa la trobaran la pròxima vegada que es presentin en unes eleccions. Ja cal que les comencin a preparar des d'ara, i que molts dels actuals dirigents, si no tots, deixin el pas lliure als que els han de succeir. De moment caldrà veure a canvi de què ens plantifiquen Illa com a nou president de la Generalitat.

Pendents de la decisió del president

La notícia d'avui es va originar ahir a la tarda-vespre, o si més no és quan jo me'n vaig assabentar. El president del govern espanyol va anunciar que cancel·lava la seva agenda durant cinc dies per meditar el seu futur. Una possibilitat és la seva dimissió, cansat per l'assetjament que considera que pateix per part de la dreta espanyola, que tots sabem que quan no governa fa tots els possibles per aconseguir desbancar l'esquerra del govern.

    Això no ens ve de nou perquè ha estat la tàctica que ha seguit la dreta espanyola des del primer dia del restabliment de la democràcia a Espanya. Vàrem sortir d'una dictadura molt llarga per entrar en un model democràtic amb moltes mancances, que encara avui patim. Ara, amb l'auge de l'extrema dreta arreu, encara es fa més palès.

    Els catalans estem molt acostumats a rebre bastonades per tots costats. Normalment és la dreta en forma de partits polítics, jutges i mitjans de comunicació, però no només. L'esquerra espanyola també ens té en el seu punt de mira i només quan ens ha necessitat ha fet veure que ens escoltava i donava la mà. Sabem, però, que és per pura necessitat i interès. La crítica que el PP els hi fa està totalment encertada. Ells i nosaltres sabem que si no ens necessitessin ens tornarien a aplicar l'article 155 de la Constitució. És per això que cal malfiar-se del PSC, que fa només el que li deixa fer el PSOE, i que si aconsegueix governar el nostre país, el posarà a disposició d'ells, i mai en benefici nostre.

    Dit això cal expressar la repulsa per la manera d'obrar de la dreta espanyola. Ja no parlo de l'extrema dreta perquè amb l'actuació de la dreta del PP ja en tenim prou per veure quin peu calcen. És fastigós veure com actuen la majoria de jutges que tenen poder a les institucions d'un Poder Judicial que és el llegat més evident del franquisme, i la defensa dels interessos dels poders fàctics que fan i desfan.

    Estarem a l'aguait per si el gest del president del govern és una simple maniobra per causar efecte i sortir reforçat en uns moments de dificultats, o si tira endavant la idea de dimitir i portar-nos a unes noves eleccions, amb moltes possibilitats que la dreta acabi arribant a la Moncloa. Els catalans sabem que passi el que passi ho tenim molt negre. Es tracta d'analitzar quina tonalitat de gris podem aconseguir segons quina sigui la decisió final. 

    Pedro Sánchez està experimentant allò que molts independentistes represaliats han viscut els darrers anys. Tant de bo li serveixi per obrir els ulls i adonar-se de quina és la realitat del nostre país. Ell repeteix que malgrat tot confia en la Justícia. Jo, malauradament, ja fa molts anys que he deixat de confiar en la justícia que es pot esperar del sistema judicial espanyol.

Què n’opines?

Tot sovint ens demanen l’opinió sobre temes que no sempre coneixem a fons, i se'ns presenten molts dubtes. Demanar l’opinió d’un expert és una cosa, però demanar l’opinió de la gent, de coses que potser no en tenen ni idea, és una altra i, malgrat això, obtenim resposta. Quin cas n’haurem de fer?

Ho dic per la importància que pot tenir a l’hora de prendre una decisió. Si li demanes a qui coneix un producte què opina sobre el seu funcionament pots arribar a la conclusió que és una bona opció adquirir-lo o no. Si l’opinió li demanes a una persona que ho coneix com tu, que potser sí que n’ha sentit a parlar, però res més, no t’ajudarà a prendre cap decisió. A la vida t’adones que massa sovint ens movem per opinions de gent poc autoritzades.

L’experiència és un grau i ajuda a tenir opinió sobre les coses. L’opinió pot ser errònia, i això ho hem de tenir en compte. També pot ser interessada, i això ens pot confondre. D’aquí la importància d’examinar-ho tot molt bé. Investigar qui pot oferir-nos una opinió argumentada i amb coneixement i que ens aporti un mínim de garanties que allò serà d’aquella manera.

Cec que cada vegada hi ha més persones que se'ns presenten com a experts i en el fons són venedors de fum. Creure cegament en ells ens pot perjudicar, però desconfiar per sistema tampoc és una bona praxi. I aquí és on hi veig el perill. Conèixer l’opinió dels altres és bo, però hem de ser capaços de diferenciar quan una cosa és simplement una opinió de quan podem afirmar que qui ho diu en té prou coneixement com perquè sigui creïble. En política cada vegada és més difícil confiar en l’honradesa de les opinions, i llegint la premsa també arribes a la conclusió que al darrere hi ha molts interessos.

Opinar és important, però ho hem de fer amb responsabilitat. Si no tenim arguments ni coneixement per formar-nos una opinió, el més honest és reconèixer-ho i no crear falses expectatives.

Amb les renovables no val a badar

No fa gaires dies que parlava d’energies renovables, però avui, arran de la sentència del TJSC tombant el projecte d’un macroparc fotovoltaic al municipi de Castellfollit del Boix, he pensat que havia de fer-hi algun comentari perquè ho considero important i que ens ha de servir per pensar-hi una mica i intentar trobar-hi solucions.

A vegades penso que ens hi farem mal, i en el cas de les energies renovables també hi ha el perill. Sabem que som a la cua i que ens hem de posar les piles, sobretot el govern de la Generalitat, perquè ja fem tard. Ens trobem que no només anem tard i tenim moltes persones que hi van en contra o bé no ho troben tan necessari, sinó que a més ho estem fent malament. La sentència que atura el projecte té una argumentació basada en la protecció de la ramaderia i l’agricultura del terme municipal, i hem de convenir que no podem avançar amb uns temes perjudicant els altres.

Ja sé que trobar l’equilibri és difícil. Fins i tot en termes d’estètica hi hem trobat oposició. Els molins de vent no agraden, si, com és lògic, es col·loquen a la carena d’una serralada, i n’hi van molts, o bé al mig del mar, que es poden veure des de la costa. Miracles no se’n poden fer i en algun punt s’ha de prendre una decisió, i ja sabem que quan decideixes estàs descartant alguna cosa, que no sempre és negativa, sinó que prioritzes l’altra.

Com que sabem que el tema no és fàcil i que comporta moltes discussions, és bo que el govern ho tingui en compte i no faci passos en fals, que el que produeixen és més resistència a les energies renovables i que s’aturin projectes on s’hi ha estat treballant amb recursos humans i econòmics que aniran a la brossa. Sisplau, siguem més eficients tots plegats!

La Generalitat i els jocs d'hivern

No acabo d'entendre la manera de procedir de la Generalitat de Catalunya en relació a la proposta d'organitzar els jocs olímpics d'hivern de l'any 2030. Sembla ser, perquè jo no ho he vist, que estan sortint anuncis televisius a favor de la seva organització quan el més calent és a l'aigüera. En primer lloc perquè encara no s'han posat d'acord amb l'Aragó com es distribueixen les seus, però sobretot perquè hi ha un compromís d'organitzar un referèndum per saber què opina una part de la població catalana. Entenc que s'està construint la casa per la teulada, però el que és més fort és que s'intenta influenciar la població que tindrà dret a opinar. És clara la posició del govern català, malgrat tots els interrogants.

Ja vaig dir un dia que no em semblava bé que només poguessin opinar uns quants catalans i catalanes, quan la repercussió, si més no econòmica, afecta la totalitat de la població. Des de quan sectorialitzem la responsabilitat de govern? Al marge que hi hauria alguna activitat que es faria a la mateixa ciutat de Barcelona, i als seus ciutadans no se'ls consultarà, tots els catalans quedem afectats per l'organització dels jocs, si s'acaben fent al nostre país.

Però a més de tot això, hi ha la picabaralla amb l'Aragó, que posa en dubte la presentació final de la proposta d'organització dels jocs. Avui ja es parlava que potser la proposta seria d'organitzar-ho tot des de Catalunya, deixant fora l'Aragó, però... i si els pocs que podran opinar decideixen que no volen els jocs? Tota la feina que s'està fent, i la propaganda favorable que diuen que ja surt al carrer, no haurà servit de res, si finalment no es volen els jocs. 

Penso que el govern català s'equivoca amb tots aquests preparatius. Jo soc contrari a l'organització perquè em sembla que el nostre país no reuneix les condicions per organitzar-los, i que no es pot hipotecar tota la inversió necessària des de fa anys, i ara, amb l'excusa dels jocs, intentar millorar les comunicacions dels pobles dels Pirineus. Però al marge de la meva opinió, que tampoc me la demanen, no em sembla correcta la posició del govern ni la pressió que exerceixen contra els catalans que podran opinar al respecte.

Tot plegat ho situo al mateix sac de la inoperància a l'hora de governar d'aquest govern, el poc respecte a la ciutadania, i el mal concepte i pràctica de la participació ciutadana. Així no es fa, i em sembla que cal dir-ho ben clar. Probablement qui haurà de decidir finalment quina és la seu organitzadora dels jocs tindrà prou elements com per creure que el nostre país no està preparat per dur-ho a terme.

Els sindicats dels mestres anuncien una vaga el mes de març

Em fa l'efecte que la discussió entre els sindicats de mestres i el Departament d'Ensenyament es basa en la forma més que no pas en el contingut. No crec que els representants dels mestres estiguin qüestionant l'avançament de cinc dies de l'inici escolar, pel que això representa, sinó més aviat per com s'ha decidit i l'excusa que ha fet servir el conseller d'Ensenyament.

Dir que es prenia la decisió al marge dels sindicats, perquè era l'única manera d'aconseguir tirar-ho endavant, no crec que sigui la millor manera d'argumentar una decisió de la conselleria. Puc entendre les dificultats que comporta la negociació amb els sindicats, però d'alguna manera és lògic que això sigui així. És a partir del diàleg i les discussions que s'aconsegueix prendre decisions, amb més o menys consens.

És per això que opino que el conseller s'ha equivocat en la forma, però no estic tan convençut que la decisió presa sigui tan perjudicial. Laboralment els professionals de l'ensenyament no els representa més feina, sinó reestructurar-la. Tampoc penso que ara els sindicats decideixin declarar-se en vaga en defensa de les famílies i els alumnes. Pensar que no estan d'acord perquè complica la vida a les famílies és força naïf.

No penso que deixi en gaire bona posició els representants dels mestres, i m'agradaria recollir l'opinió d'aquests, davant la postura dels sindicats. El calendari escolar necessita ser revisat, perquè hi ha molts elements discutibles. El repartiment de les vacances durant l'any i la jornada intensiva són aspectes que es poden posar sobre la taula i ser discutits. Segur que no tenen una solució fàcil, però és així com es demostra la capacitat dels responsables d'ambdues parts, de saber negociar i trobar la millor solució per a tothom.

La vaga anunciada per a començaments del mes de març no crec que sigui beneficiosa per a ningú. Tothom té dret a fer vaga, però és bo que es faci de manera responsable i amb motius suficients com per convocar-la. La manera com els sindicats han anunciat la seva convocatòria, m'ha semblat també molt infantil i poc seriosa. Si volem un país avançat, cal que tothom hi posi de la seva part. Més seriositat a l'hora de prendre decisions, i més tocar de peus a terra. No podem jugar amb l'Educació.

L'empresariat català mou fitxa

L'empresariat català representat pel Cercle d'Economia ha donat suport als indults, com també ho va fer el Congrés de Diputats, aprofitant una moció que va presentar el PP. I també els barons socialistes que en un principi s'hi oposaven. Tot això facilita la situació de Pedro Sánchez a l'hora de prendre la decisió. 

Sabem que els indults no són una solució a res, però és un pas que en aquests moments s'ha fet imprescindible per avançar en el diàleg entre Catalunya i Espanya, amb la voluntat de trobar una sortida a l'atzucac actual. 

La posició del PP cada vegada resulta més ridícula, però sens dubte que la mantindrà per no fracassar públicament en el seu objectiu. Ara és només l'orgull de la bèstia ferida que no pot fer marxa enrere. I en la figura de la presidenta de la comunitat de Madrid hi té una bona representant. A ella no li fa res declarar qualsevol cosa, perquè se sent molt forta després dels resultats electorals que li varen donar pràcticament una majoria absoluta, necessitant només el suport de Vox.

El govern català crec que ha de fer una bona reflexió sobre el posicionament de l'empresariat català, i mirar d'aprofitar-ho per col·laborar-hi a l'hora de trobar mesures de pressió per al correcte finançament, i el control de les inversions espanyoles a Catalunya. El temps de la disbauxa ha passat i convé que tothom prioritzi la situació econòmica, la qual cosa no vol dir renunciar a res.

AstraZeneca o Pfizer?

És d'una gran irresponsabilitat el que està passant amb la segona dosi de la vacuna per a menors de 60 anys. El dilema entre una o altra vacuna no hauria d'existir i encara menys posar la por al cos de la gent i fent-los responsables de la decisió que prenguin.

Entenc que res és fàcil, però no s'hauria d'arribar a l'extrem de fer dubtar la gent sobre quina és la millor vacuna a posar-se. Els que tenim més de 60 anys no tenim aquest dilema, però són moltes les persones que des d'aquesta setmana s'estan posant la segona dosi i han d'escollir quina es posen.

Feia massa temps que anàvem bé i que no hi havia contradiccions ni errors de càlcul amb tot el procés de vacunació, però ha arribat l'hora de la gent que li havien injectat l'AstraZeneca, com a primera dosi, i ha entrat el dubte si es podia barrejar vacunes o era millor mantenir la mateixa, malgrat els casos de trombosi de persones menors de seixanta anys.

Les darreres informacions que he llegit són que des de l'Estat es recomana a les autonomies que subministrin la Pfizer i evitin el risc de l'AstraZeneca per a menors de seixanta anys. Aquí hi havia editat un formulari que havies de signar si decidies que et posessin l'AstraZeneca, que segons sembla recomana Europa, encara que no tinguis els seixanta anys.

Aquesta indecisió fa mal, perquè ningú vol assumir una responsabilitat quan no es té coneixement científic per defensar una cosa o l'altra. D'on ve l'error, no ho sé, però les autoritats sanitàries haurien d'evitar situacions com aquestes que poden comportar conseqüències difícils de valorar.

L'Audiència Nacional és qui mana

La decisió de l'Audiència Nacional de condemnar la destitució del cap de la Guàrdia Civil a Madrid, el senyor Pérez de los Cobos, demostra una vegada més qui mana i que per més que anem votant a les eleccions que ens convoquen, tot plegat no serveix per res. El Poder judicial ho domina tot i a ells no els podem escollir.

El cas en si em preocupa poc, perquè tant m'és que mani un o altre a la institució de la Guàrdia Civil, però és el fet, un més, que demostra qui són els que tallen el bacallà. Està bé que no només passi amb les decisions que prenen els governs catalans, sinó que també ho pateixin els governs de l'Estat. La llàstima és que això només passa quan governa l'esquerra. La dreta a Espanya continua immune, i pot fer el que li roti. Els anys de transició no han servit per a res.

I està bé que el cas li hagi passat al ministre Marlaska, perquè va molt de suficient pel món. És bo que a persones com ell tinguin aquestes patacades, a veure si s'adonen que a la vida s'ha d'anar amb més modèstia i que també els pot passar allò que a ells els agrada que passi als altres.

Sigui com sigui, tot plegat és un desastre, i no és estrany que la gent normal estigui tan cremada i desencisada de la política i dels que hi ha al capdavant. Avui no et pots refiar de res ni de ningú. I allò que et semblaria que queda decidit, perquè ho diu la majoria que governa, fruit dels pactes post electorals, t'adones que ho pot canviar un jutge o un tribunal, format per persones que no cal que siguin demòcrates, perquè no n'han tingut mai necessitat.

Canvi d'estratègia de C's

Tal com ja vaig comentar fa unes setmanes, sembla confirmar-se el gir de C's en relació al govern socialista. A diferència de quan ho liderava Albert Rivera, ara veuen bé d'asseure's a la mateixa taula i negociar. Aquest canvi és lògic si tenim en compte la gran patacada que varen patir a les eleccions generals, però tot està per veure si d'aquesta manera recuperaran força o bé s'acabaran d'enfonsar.

La decisió d'Arrimadas de canviar d'estratègia, encara que mantenen els pactes amb VOX i PP a diferents comunitats autònomes, s'haurà d'analitzar què comporta. Pactar amb el PSOE els posa a l'altra banda dels dos partits de dreta i això és un avís per als simpatitzants i votants. Acceptaran aquest canvi?

Caldrà veure si els seus votants valoren aquesta aproximació a l'esquerra moderada del PSOE, i es mantenen fidels, o bé si prefereixen anar cap al PP, que és l'alternativa de govern. Què pot beneficiar a C's aquest canvi? No és fàcil de preveure, però sempre s'ha vist que els partits que han pactat amb el govern hi han sortit perdent, i aquesta podria ser la conseqüència d'aquest canvi de posició de C's.

Arrimadas no ha vist mai bé que el PSOE s'hagués de refiar d'ERC, els independentistes a batre, però no crec que aquesta sigui l'única raó per alinear-se amb el PSOE. Arrimadas és intel·ligent i no vol ser un partit polític residual, i ha de fer esforços per sortir al mapa. El problema és encertar la decisió, perquè estiguin amb uns o els altres, sempre poden rebre disgustos. Les persones ens apuntem als guanyadors, i els segons partits no ho són mai. El canvi de postura pot beneficiar el PP, que torni a ser el gran partit de la dreta d'abans.

L'alternativa de govern era la CUP

Si es confirma que Junts per Arenys donen l'alcaldia a ERC, tot i haver estat el partit polític més votat a la vila, podrem afirmar clarament que l'alternativa de govern era la CUP. Una altra manera de fer política, amb un equip de persones ben preparades i amb il·lusió, virtuts que hem trobat a faltar durant aquests darrers quatre anys.

Si bé Junts per Arenys ho tenia molt malament per formar govern, havent-se estancat i no comptar amb clars col·laboradors, la seva renúncia a lluitar per l'alcaldia deixa amb la boca oberta i moltes persones indignades que havien dipositat la seva confiança i el seu vot. A partir d'ara Estanis Fors deixa de ser una garantia de govern per passar a ser un col·laborador, ja sigui formant part del govern, o el que sembla més factible, en una oposició sense arguments.

Tot el discurs polític de durant la campanya se'n va en orris, i claudica davant l'empenta d'ERC, una empenta fruit del moment dolç que viu el partit més que no pas els mèrits del govern dels tres darrers anys, amb enfrontaments a dins i fora de l'Ajuntament.

Com deia al començament, si es confirma que Estanis Fors llança la tovallola, hi haurà molts votants seus defraudats, que no s'empiparan tant amb els resultats obtinguts, sinó amb la decisió de donar l'alcaldia d'una manera tan fàcil com sembla ser que pot passar.

Una vegada més haurem de confiar amb la feina de la CUP, des de l'oposició, conscients, però, que la seva influència serà nul·la si el conformisme de Junts per Arenys és tal com ens presenta el seu líder i exalcalde Estanis Fors.

Estanis Fors llança la tovallola

Si hem de fer cas a la notícia que he llegit al web de Ràdio Arenys, qui va guanyar les eleccions municipals, Estanis Fors, ha decidit pactar amb ERC i donar-li l'alcaldia. Es tracta d'una mostra de generositat inesperada, fruit de les dificultats per trobar altres forces polítiques que li facin suport.

Com dèiem aquests dies, els resultats a Arenys de Mar no afavorien Junts per Arenys, tot i ser la força més votada. El fet de necessitar el concurs d'un mínim de dos partits petits per aconseguir l'alcaldia, li dificultava la jugada. Aparentment ni Arenys en comú ni la CUP estaven per la labor i més aviat es decantaven per afavorir l'actual alcaldessa en funcions.

Si es confirma la notícia, ERC aconseguiria l'alcaldia i només caldria esperar la configuració del govern, amb presència o no d'altres partits polítics. Per un govern estable, com demana Estanis Fors, caldria ampliar el nombre de regidors i regidores del govern, per poder centrar-se més en les regidories assignades i millorar-ne la gestió. Caldrà veure si uns i altres estaran disposats a formar part d'un mateix govern, o bé si es tracta només de donar l'alcaldia i mantenir-se a l'oposició.

Permeteu-me que us digui que per a la vila seria bo que, siguin quins siguin els partits que pactin el nou govern municipal, en formessin part, però normalment els acords comporten negociacions i cessions per ambdues parts, i és bo que aquestes es concretin a començaments del mandat, per evitar mals entesos i picabaralles durant els quatre anys.

De ben segur que molts votants d'ambdues formacions no acabaran d'entendre la decisió de Junts per Arenys, ja que és una opció que molts no hi havíem ni pensat, però que és possible. En els propers dies veurem si el pacte es confirma o bé encara hi ha molts detalls per anar polint.

Ens hi atrevim?

La CUP en aquestes eleccions municipals ens repta a atrevir-nos a votar-los. Ens hi atrevim? Qui té por de la CUP? Per què hauríem de votar la CUP?

Parlant-ne amb altres persones haig de dir que la CUP crea certs dubtes, recels i una mica de por. Per què? El seu posicionament al Parlament de Catalunya, sobretot quan va donar l'esquena al candidat dels altres partits independentistes va fer mal, li va fer mal, la qual cosa no vol dir que no fos una decisió presa reposadament i coherent, però no hi estàvem acostumats. Era massa fort.

Quan va decidir no presentar-se a les eleccions generals també va molestar a simpatitzants que haurien preferit votar-los que no haver de fer-ho a d'altres forces polítiques o abstenir-se. Probablement va afectar menys la decisió de no presentar-se per anar a Brussel·les, però d'una manera o altra, amb més o menys força, la CUP no ha deixat de sorprendre i fins i tot molestar, molestar als propers o a aquells que en algun moment s'hi han volgut acostar.

Per què ens hauríem d'atrevir a votar Ona Curto com a alcaldessa d'Arenys de Mar? A nivell local també han tingut els seus detractors. Hi ha qui els ha acusat de donar suport a la moció de censura, però no entrar al nou govern, mantenint-se a l'oposició, sense assumir responsabilitats de govern. Per què hem de confiar en ells en aquesta ocasió? Què faran de diferent que ara ens els haguem de creure?

En aquesta campanya electoral, i encara falta una setmana, han manifestat que ara volen entrar al govern, i ens ho podem creure. Hem vist amb enveja com la CUP governava Berga o Argentona, per posar un parell d'exemples. Per què no podríem tenir un govern de la CUP a Arenys de Mar? Potser som massa conservadors, més clàssics i ens fa por el jovent tan radical?

La CUP ens demana que ens hi atrevim, doncs si més no ens ho podem plantejar. 

La CUP diu no a Europa

Avui la CUP, en Assemblea, ha decidit no concórrer a les eleccions europees de l'any vinent. Ho argumenten perquè el seu projecte polític no té cabuda en les institucions europees, i que es volen concentrar en la seva tasca als ajuntaments. La decisió és respectable sobretot pel fet que ha estat decidit en assemblea i per tant ha obtingut la majoria dels seus vots.

Personalment no hi estic d'acord i hauria preferit que la CUP hagués optat per presentar-se a les eleccions, encara que no tingués opcions d'obtenir cap representació. No voldria pensar que és aquesta nul·la possibilitat la que ha empès a no presentar-s'hi. A mi m'agrada afrontar els reptes i defensar els meus ideals, encara que pensi que no hi tinc res a fer, ni m'agradi el marc on puc anar a defensar-los.

Entenc millor la seva posició sobre el Congrés i el Senat espanyols, que no l'opció europea. Si l'esquerra  hi renuncia, l'extrema dreta hi presenta totes les seves forces i el poc que es pot decidir des de les institucions europees anirà agafant un color molt fosc.

La CUP tampoc volia presentar-se a les eleccions al Parlament català i bé o ho va fer més endavant. En què havia canviat? Crec que les coses s'han de canviar des de dins, arremangats i amb els peus al mig del fangar i assumint responsabilitats. No ha estat així al Parlament des de que hi són?

Des dels ajuntaments es pot fer molt bona feina, molta més de la que s'acostuma a fer, però no podem oblidar els marcs on ens belluguem i la repercussió que tenen sobre nosaltres. Massa sovint ens escudem en què això o allò no és competència nostra. El que cal, doncs, és procurar que això o allò arribi ser de la nostra competència per canviar el que no ens agrada i millor l'actual funcionament.

Mantenir les formes, també en la Justícia

Aquests dies s'ha criticat el pacte entre el PSOE i el PP a l'hora de nomenar els jutges que hauran de formar part del Consell General del Poder Judicial, però sobre tot a l'hora de decidir qui el presidirà i també el Tribunal Suprem. El president del CGPJ el nomenen els vocals, però en aquesta ocasió ni això faran, o si més no ja els han dit a qui han de votar.

Si els nostres polítics fossin escrupolosos no haurien pactat en obert el nomenament del president del tribunal, sinó que haurien donat les consignes als vocals a qui haurien de votar, i d'aquesta manera tots pensaríem que el resultat ha estat fruit de la deliberació i decisió dels vocals. Tots ho pensaríem i ningú creuria que el poder polític s'ha posat pel mig.

Ho dic perquè fa vergonya i ràbia al mateix temps, el discurs de molts polítics remarcant la independència dels tres poders, quan no hi ha dia que no es presenti alguna evidència que tira per terra el seu discurs. Haurien de pensar com demostrar, per exemple, que amb aquesta intervenció política millora la composició del poder judicial, i deixar de mentir descaradament com si tothom fos ignorant i no se n'adonés.

Hem tingut un canvi de cromos en el govern de Madrid i, tot i que jo prefereixo que hi siguin els d'ara, poca cosa ha canviat, en aquest cas, ni les formes.

Desconfiança malgrat la sentència del Tribunal Suprem

Tal com gats escaldats tenim poca confiança en aquelles decisions que en principi ens són favorables. Sempre pensem que tard o d'hora descobrirem la trampa a través de la qual ens foten per un altre costat. Em refereixo a la decisió del Tribunal Suprem sobre el pagament del manteniment del Castor per part dels consumidors. La CECOT va presentar recurs i l'ha guanyat.

El problema és saber si realment recuperarem els diners que no havíem d'haver pagat, segons la sentència, i com s'ho farà l'Estat per fer front al compromís assumit davant l'empresa constructora. Si ho paga igualment a través del pressupost estatal, consumidors de gas i no consumidors seran els que ho acabarem pagant igualment.

Estem massa acostumats a què sempre són els mateixos qui ho acaben pagant tot, ja sigui de manera directa o indirecta, i és per això que la nostra confiança és mínima. Sembla com si ara el Tribunal Suprem vulgui ensenyar la cara amable, però desenganyem-nos, res no canviarà.

Ona Curto, futura alcaldessa d'Arenys de Mar?

Avui hem conegut que l'alcaldable per la CUP a la vila d'Arenys de Mar serà l'Ona Curto, i he pensat que era una molt bona decisió. Una persona jove, però que té un extens currículum, amb molta implicació en  la vila que la pot fer alcaldessa en les eleccions de 2019.

Ja fa dies que es parla de les eleccions del mes de maig de l'any vinent, i els partits polítics van descobrint qui serà el cap de llista que els representarà. També, aquest cap de setmana, Ciutadans varen fer acte de presència als nostres carrers, per tal que els arenyencs els anem coneixent i sapiguem que aquest partit també té seu a la nostra vila.

La decisió de presentar-se com a cap de llista en unes eleccions municipals és valenta, sobretot si es fa seriosament i amb ganes de treballar honestament per a la vila que t'estimes. El cas de l'Ona és molt clar i no li cal cap nomenament ni ocupar cap càrrec perquè fins ara ha demostrat sobradament la seva vàlua en tot allò que s'ha proposat de fer.

La CUP, que compleix escrupolosament el nombre màxim de mandats per presentar-se a les eleccions, substituirà un excel·lent cap de llista, en David Caldeira, per un gran candidata amb qui la resta de formacions hauran de batallar perquè no els prengui protagonisme.

L'Ona ha de saber que la política no és agraïda i que cada vegada és més difícil diferenciar-se uns dels altres, perquè molts cauen en el populisme, en quedar bé amb tothom perquè et votin. Les CUP treballen per ser l'excepció, i ho fan ensenyant les cartes i essent coherents, tot i que sempre hi ha un dia que és molt difícil prendre una decisió. Molts encara es pregunten si la posició de la CUP en el moment de la moció de censura a l'alcaldia va ser encertada i coherent, sobretot pel fet de quedar-se a l'oposició. Potser aquesta qüestió pot frenar possibles votants, però estic convençut que l'Ona compensarà a l'alça les expectatives de vot.