El duet Laporta-Oliver torna a ser notícia

Hi ha persones que són especialistes a complicar les vides dels altres, de ficar-se en embolics i passar moltes estones als jutjats. Persones que ocupen càrrecs de responsabilitat, siguin públics o privats. Que tenen una imatge pública i no passen desapercebuts, i que són notícia per enganys i estafes, i sembla que la cosa no vagi amb ells. Ni s'immuten.

    Joan Laporta és prou conegut i no necessita presentació. Tothom, encara que no estigui en el món del futbol, el coneix de sobres, i també sap que no sempre actua de manera clara. Sempre provoca dubtes, i per això hem de parlar d'ell com a presumpte no sé què.

    L'altre Joan, l'Oliver, potser és més desconegut, però segur que, fent una mica de memòria, tothom li coneix algun episodi poc clar en la seva biografia. Recorden el cas del Reus Esportiu? També va passar per TV3. Aquell home que entrevistava la gent tot remenant-se els cordons de la sabata. No us hi vàreu fixar?

    La notícia de l'ARA parla d'un afortunat a la loteria primitiva que va caure a les mans d'unes societats on ambdós protagonistes en formaven part. Varen aconseguir-ne uns crèdits que sumaven gairebé cinc milions d'euros, i els diners sembla que han desaparegut, com tampoc n'han obtingut els interessos promesos. 

    Algú dirà que no es pot anar per la vida invertint diners sense saber on es col·loquen. Tenim prou experiències amb entitats bancàries que també varen fer el seu agost a costa dels clients i la seva total confiança. Si els bancs eren un reclam amb un cert risc, què no seran les empreses que en desconeixes els promotors i administradors!

    Entenc que la família estafada tindrà la seva feina per recuperar els diners, si els acaba aconseguint, però entretant m'agradarà veure què passa amb els dos Joans i si, després d'aquesta, vindran altres històries, amb més persones afectades. És tot un sainet.

Trist paper del PSC

Qui l'ha vist i qui el veu! Voldria parlar amb els socialistes de fa uns anys i que encara es mantenen dins del PSC perquè m'expliquessin el canvi. Com és possible que fa res Iceta afirmava que el final s'havia d'acabar amb un referèndum d'autodeterminació, i que un cop abandonada la idea, es va agafar en el federalisme, i que ara veu i escolta el seu amo, el president espanyol en funcions, com descarta federalisme i plurinacionalitat! No li fa vergonya?

La resposta és que no, perquè no en té de vergonya. S'ha de ser molt hipòcrita per seguir en política després de tot el seu historial. El PSC ja fa uns anys que va desaparèixer com a partit polític i s'ha convertit en la secció catalana del PSOE. Només això pot explicar el canvi sofert en els seus principis.

El PSC creixerà, perquè no hi ha una alternativa socialista a Catalunya i qui li va esgarrapar vots, el C's, està en hores baixes, tal com es pot esperar d'un partit polític que només existeix per provocar i crear embolics. Però la crescuda del PSC no és per mèrits propis, sinó per demèrits dels altres. No cal dir que prefereixo veure créixer el PSC a que sigui C's, però em provoca vergonya aliena l'actitud i discursos d'Iceta. Ni moral ni ètica, sinó simplement ànsies de poder i de defensar els mobles, al preu que sigui.

I vergonya la ministra Carmen Calvo amenaçant el govern belga si no intervé en el conflicte judicial. El govern espanyol té massa cregut que no hi ha independència del poder judicial i pensa que això passa a tots els estats democràtics. Algú li ha de fer veure que pixa fora test.

No hi ha ni un pam de net!

Amb aquesta expressió casolana conveníem que a tot arreu hi trobaves problemes, actituds deplorables, situacions crítiques, embolics de tot tipus... No sabies cap on mirar per no veure-hi coses que no acabaven de funcionar, baralles, discussions i... Ara parlem de corrupció i pràctiques il·legals, com el pa de cada dia, i sense que passi res.

En la meva lectura diària d'abans d'escriure el post m'he fet un tip de llegir notícies que evidenciaven un tipus o altre de corrupció, favoritisme descarat, insults demagògics... tot per amagar la realitat, no donar la cara i anar allargant el patiment de tots.

Ningú no ens va dir que els mesos que vindrien no serien tensos i imprevisibles, però sempre confies que no sigui tant extrem com en la realitat succeeix. Deia l'altre dia que amb l'aprovació dels pressupostos que ens va anunciar la CUP, ja no hi havia excusa per convocar el referèndum. El problema està en saber com es pensa fer i les possibilitats que sigui factible, encara que de tot plegat el pitjor són els polítics que tenim en un i altre costat, la seva manera d'actuar i el trist nivell democràtic de l'actual sistema polític.

Ens preocupem si veiem Errejón i Iglesias barallant-se i no es preocupen prou si la lleialtat institucional i bon govern estan garantits o no. Mai m'hauria imaginat que la necessitat de sortir al carrer per treure'ns de sobre l'opressió tornaria, malgrat formar part d'Europa i haver enterrat el franquisme. I a nivell mundial tampoc era creïble que ens haguessin de recordar com Hitler va guanyar unes eleccions, amb la mirada posada als Estats Units.

Podem estar pitjor i això ho hauríem de tenir molt present per tal de posar obstacles al retorn als dies negres del segle XX. No ens ho podem agafar a la lleugera encara que ens pugui semblar que exagerem. No abaixem la guàrdia perquè no hi ha un pam de net!