Ratllant la ridiculesa

No sabia si riure o plorar, però he trobat molt ridícul el reclam del PDeCAT sobre el vot útil. Cada vegada que hi ha eleccions surt el tema del vot útil. És una manera de demanar a la gent que et votin perquè el seu vot serà útil, a diferència si ho fan a altres, però aquesta vegada no podria ser més curiós. 

Ara resulta que un partit que té moltes probabilitats de no entrar al Parlament, per no aconseguir el mínim del 3%, demana el vot que considera vot útil. Jo més aviat hauria dit que era inútil que es presentessin i que perjudicava més els interessos d'altres agrupacions semblants, sense que ells en poguessin treure rèdit, però resulta que no, es veu que votar-los és convertir el nostre vot en útil. I això ho demana qui va ser president de la Generalitat.

Les campanyes electorals cada vegada són més penoses i ridícules. No en tenim prou en haver d'aguantar els polítics durant quatre anys, estiguin al govern o a l'oposició, que cada quatre haguem d'escoltar discursos buits de continguts, plens de falses promeses i encara que et diguin que si vols ser útil, els ha de votar a ells. Ho necessiten per no quedar despenjats del tot!

No sé si aconseguiran entrar al Parlament, però en tot cas em sap greu per persones com Andreu Mas-Colell, a qui respecto i valoro moltes de les seves aportacions, però penso que estan confonent les coses. La ciutadania no necessita aquestes disputes fratricides que no porten enlloc, i que en tot cas beneficien altres forces polítiques molt a les antípodes seves.

Si mai he cregut en el vot útil, penso que aquesta vegada, el reclam publicitari del PDeCAT fa riure, per no plorar, i els desitjo molt sort, que no sé si es mereixen, i en aquesta tessitura hi podem col·locar molts altres partits polítics que entren en la baralla.

Polítics mediocres

El tema de les imatges d'Internet no l'acabem de resoldre correctament. Anem a qualsevol buscador, cliquem imatges i pengem aquella que més ens agrada, sense mirar qui n'és el propietari i si estàs autoritzat per penjar-la. Crec que és una pràctica molt comú, i que cal analitzar bé les conseqüències, l'ús que se'n fa, i qui ho fa.

En aquesta campanya electoral, que hi tenim tots els ulls posats per mirar qui es mereix el nostre vot, i tenim molts problemes per treure'n l'aigua clara, ens adonem de la mediocritat de molts polítics i els errors i enganys que ens adrecen. Podem confiar en ells perquè siguin els nostres governants?

C's s'ha vist obligat a retirar el material de campanya que va trobar a Internet i no es va fixar que hi havia uns drets i unes prohibicions, precisament que no se'n podia fer un ús partidista. Considero que el cas és greu, perquè no estem parlant d'un particular sense gaire ressò, que ho penja a les xarxes socials, sinó que és un partit polític, que n'edita cartells i pancartes per fer publicitat electoral. No es pot ser tan descuidat, i això demostra que no es té un nivell mínim per estar al capdavant d'un govern.

I estem parlant del partit que va guanyar les passades eleccions, el partit que va obtenir més representants asseguts al Parlament català. Una demostració del poc nivell dels nostres polítics i les seves organitzacions. Una demostració que la democràcia del nostre país té una mancança de polítics de nivell que fa feredat.

Algú podrà pensar que es tracta d'una anècdota sense importància, però en la política, com en qualsevol àrea de la nostra vida, és bàsic fer les coses amb professionalitat, i gens a la lleugera. No es pot improvisar ni deixar d'analitzar les conseqüències de les nostres actuacions. I si el que es pretén és ser els millors, els que han de conduir la societat perquè avanci, no hi poden haver errors tan greus, perquè la responsabilitat i els efectes d'una mala gestió poden ser catastròfics.

Campanya electoral amb els presos polítics

La broma fàcil és dir que no cal organitzar votacions quan qui decideix és el Poder judicial. El problema és que és més seriós del que podria semblar. Hem començat una campanya electoral que ha decidit el TSJC, al marge de la majoria de partits polítics, que són els que de veritat ens representen.

I l'hem començat amb els presos polítics participant-hi gràcies al tercer grau declarat per la Generalitat. Ja cal que ho aprofitin perquè no sé quant trigaran els jutges a revocar-ho. Està clar que la seva obsessió és trepitjar els catalans independentistes, sigui quina sigui la seva actuació. Per al Poder judicial res que vingui de l'executiu català té valor, i després parlen de separació de poders... haurien de parlar d'aniquilació de poders, si més no l'executiu català i ben adormit tenen el legislatiu espanyol.

És d'agrair el detall de la candidata de la CUP d'anar a saludar Junqueras, en el seu míting de campanya a Badalona. De ben segur que les dues formacions a qui representen se les tindran, però el gest és important i el suport a una situació injusta també.

Per cert, no sé si només m'ha passat a mi, però he intentat sol·licitar el vot per correu i no ho he aconseguit. He demanat ajut a Correus, però... suposo que és demanar massa que et responguin a temps. Els tràmits administratius són molt complicats, no pas per les dificultats tècniques, sinó per la resposta humana que tenim, i a tot això s'hi ha de sumar l'atac informàtic que va patir l'Ajuntament de la vila, perquè encara es compliqui una mica més.

No seguiré la campanya, més enllà del que m'arribi per distracció. Per una banda ha estat bé que el TSJC se n'hagi sortit amb la seva de no ajornar les eleccions, perquè d'aquesta manera acabarem abans. Farts estem de polítics, eleccions i inútils!

Repressió política a Espanya

La decisió de l'Audiència Nacional d'empresonar Pablo Hasél és una mostra palpable que a Espanya no hi ha llibertat d'expressió i que la repressió política va més enllà del Procés català. 

Amb aquesta frase ja podria acabar el post d'avui, perquè no hi ha gaire res més a dir ni a matisar. És una vergonya que el segle que som i en l'entorn en què ens trobem hi hagi un estat com l'espanyol que reprimeixi d'aquesta manera. Està vist i comprovat que el Poder judicial té un color i no hi ha Justícia que hi valgui. Qui no fa allò que consideren correcte els jutges hereus de la dictadura no passa i és oprimit.

Què més ha de passar perquè tot canviï i arribi de veritat la democràcia que tan havíem somiat i fins i tot cregut que havíem assolit. Cada vegada hi ha més senyals contràries, dins del Poder judicial, però també al legislatiu, i uns polítics al govern que tenen por i són incapaços de plantar cara a tanta injustícia.

Puc pensar que encara ha de passar molt temps perquè puguem respirar tranquils, si és que algun dia ho aconseguim. No és estrany, doncs, que molts vulguem marxar d'aquest Estat opressor. Que no ens vinguin a dir que som en un país demòcrata. No és cert! És el país dels senyors de Vox, de molta gent del PP i C's, i també del PSOE, la qual cosa encara fa més pena.

Se l'acusa d'enaltiment del terrorisme i injúries a la Corona. Es busca excuses per justificar una mesura totalment injustificable. Injúries a una corona corrupta que no se la pot jutjar perquè ho diu la Constitució, i perquè els polítics són uns covards i venuts.

És molt injust i fa molta ràbia, i no puc deixar de manifestar-ho en el meu racó d'expressió. Què més ha d'esperar veure Europa per adonar-se de com estem oprimits a Espanya? A qui més hauran d'empresonar perquè peti d'una vegada? Senyors polítics siguin valents i defensin la ciutadania davant d'uns opressors amb toga!

Miquel Iceta ja és ministre!

El canvi de cromos que comentava en aquest blog el 30 de desembre passat ja s'ha materialitzat. Iceta ha cedit la candidatura a president de la Generalitat a Salvador Illa, i aquest, plegant de ministre, ha fet que Pedro Sánchez nomenés Miquel Iceta ministre, i d'aquesta manera mantingués la quota catalana al consell de ministres del govern de coalició.

Duran i Lleida ho va somiar molts anys i no ho va aconseguir, i Iceta, amb tota la seva vida dedicada a la política, ha pogut tenir l'honor de formar part del govern de Madrid amb el ministeri de Política Territorial. Ara podrà seure com a mínim en una banda de la taula de negociació, si és que no es dissol definitivament.

Si una habilitat ha tingut Iceta durant tota la seva carrera política és la d'adaptar-se a les circumstàncies sense cap tipus de rubor a canviar d'opinió si això l'afavoria o el salvava d'un mal pas, encara que pogués entrar en contradicció. Això, que l'ha mantingut viu a la política, no és cap garantia per a qui vol confiar en ell per resoldre els molts problemes que sorgeixen dia rere dia, ja que avui et defensarà un model i demà tot el contrari. Aquesta manera de fer i ser, provoca que els seus adversaris no sàpiguen mai amb què els sortirà, i per a la ciutadania en general no és cap garantia de resultats positius. 

Miquel Iceta haurà de tractar amb totes les comunitats autònomes i no sé si la bena federalista que a vegades li ha sortit, la recuperarà o bé ja té clar que amb autonomies n'hi ha prou i suficient. Iceta sempre estava darrere movent fils i hi tenia una gran habilitat. Quan es va posar davant com a candidat a la presidència de la Generalitat no li va sortir tan bé. Caldrà veure si en aquesta segona ocasió, amb responsabilitat delegada, aconseguirà satisfer les expectatives creades.

El desprestigi de la política

Fins que els nostres polítics no acceptin que tots i totes han contribuït al desprestigi de la política no hi haurà possibilitat de recuperar-lo. La corrupció, els interessos partidistes, les mentides i enganys, les falses promeses, la poca empatia i distanciament de la ciutadania, són alguns dels elements que han provocat aquest desprestigi, que quan arriben les campanyes electorals es fa més palès. 

Les decisions improvisades es repeteixen de manera cíclica, la petició de compareixences per denunciar actes il·legals, la judicialització de la política és constant. No accepten que el Poder judicial es posi pel mig, però són els primers a recórrer-hi per aturar allò que no poden fer amb la pràctica política. Tot això provoca fatiga i avorriment.

Aquests dies, per acabar-ho d'adobar, hem pogut observar insults gratuïts a contraris, pel sol fet de tenir la possibilitat d'escriure a les xarxes socials, amb molta facilitat, sense pensar en els efectes que provoquen. Aquesta manera d'obrar de persones que s'ofereixen a representar-nos per fer avançar el país, encara incrementen aquesta sensació de mediocritat dels candidats.

Estic convençut que no sóc l'únic que té greus problemes per decantar el seu vot en aquestes properes eleccions, perquè no hi ha partit polític o candidatura que hagi presentar les seves opcions, amb respecte i mesures clares i concises sobre com encarar el futur, sense que alguns dels seus membres mereixin el rebuig de la ciutadania.

Personalment no he concebut l'opció de l'abstenció com una sortida davant de tants dubtes, i això aquesta vegada ho fa molt difícil. És molt trist haver d'estar mirant quina és l'opció menys dolenta per dipositar el vot, i la culpa és en la imatge que dona la política avui dia, i els fets que se'n deriven. Tal com deia al començament, si no hi ha una consciència clara que s'ha de canviar la manera de fer política, l'actitud i l'esperit de servei, el futur del nostre país és molt fosc i gens afalagador.

Promeses sense cap base

Encara no ha començat la campanya electoral i ja voldríem tenir la resposta, o si més no les explicacions sobre els resultats. Pot ser que siguin les ganes de que acabi tot això el més aviat possible, sigui quin sigui el resultat final.

Una vegada més l'objectiu dels partits independentistes és arribar i superar el 50% dels vots, per poder dir que som majoria, però les expectatives actuals són encara més pessimistes que en les darreres eleccions, i el principal obstacle no és el candidat socialista, sinó la desunió dels independentistes, i els missatges caducs i absurds dels seus líders.

Avui llegia la promesa de la candidata de JxCat de proclamar la república si aconsegueixen aquest 50%. Suposo que no hi deuen confiar, o en tot cas són uns imprudents, per no dir uns irresponsables. Com poden prometre la República a la lleugera, després de tot el que hem passat? Algú s'ho creu?

També escoltava les declaracions de la primera ministra escocesa afirmant que amb acord o sense, celebrarien un segon referèndum d'independència. Aquí és on hi ha molts ulls posats des de Catalunya. Aquí voldríem veure què passa si el primer ministre britànic no els hi deixa convocar.

No hem començat la campanya electoral i ha estem farts de les promeses, més que tot perquè dona la impressió que ens tracten de babaus, que ens volen convèncer amb la cançó de sempre i ja portem tres anys llargs d'aturada i repressió.

El govern espanyol ve amb tota la força a col·locar el seu candidat, que rebrà el suport de tots els espanyolistes per evitar un nou govern independentista. Tampoc hauria d'enganyar a ningú, però sí que es pot veure afavorit per la situació i discursos dels dos partits de govern i la jugada, crec que defectuosa, de la CUP amb el seu pacte amb Guanyem.

Incertesa electoral

Tot i que els partits del govern s'han cregut que les eleccions seran el 14 de febrer, la situació que vivim d'incertesa predomina entre la gent. Tothom espera que el TSJC decideixi definitivament que és aquesta la data de les eleccions a tenir en compte i que la mecànica es posi en marxa. Aquest cap de setmana, però, ja hem començat a veure actes de precampanya amb dos objectius importants. Per una banda lluitar contra l'amenaça de l'abstenció, i per l'altra aprofitar l'avinentesa de l'efecte Illa per reclamar la votació dels independentistes per fer-hi front.

Qui aporta un missatge dubitatiu són els de C's. Per una banda critiquen ERC i PSC i els culpen de tramar d'amagat un tripartit, però per l'altra part es posen a disposició del PSC per sumar. És clar que es temen el que tothom s'imagina, és a dir, una gran davallada, i intenten que aquesta sigui la més lleu possible.

Un altre fet insòlit ha estat el de Vox, que totes les estadístiques els fan dins del Parlament, i algunes amb una gran força, i que diuen que votaran a favor d'Illa per fer-lo president. Qui s'exclama són els Comuns, que voldrien anar de la mà del PSC i es poden trobar que acompanyin els de Vox. Li demanen a Illa si estaria disposat a rebre el suport de Vox, però s'obliden gràcies a qui govern l'Ajuntament de Barcelona.

En política tot és possible, i malauradament també la incoherència, els interessos de partit i la poca empatia amb la ciutadania. Tenim ganes que arribi el dia de les eleccions i que ho passem de la millor manera possible. Esperem que el resultat no sigui impugnat i que en surti un govern reforçat. Portem massa desgavell polític!

La vacuna provoca dimissions

Hem vist aquests dies que la vacuna contra el coronavirus està provocant diferents dimissions. Algunes d'elles voluntàries i altres perquè han estat cessats, i tot per haver-se vacunat sense seguir el protocol establert, sinó aprofitant-se dels beneficis del poder.

S'ha vacunat a familiars d'infermers i metges, a militars i dirigents polítics, tots ells sense que hi tinguessin dret, tenint en compte que encara hi ha personal sanitari i residents d'edat avançada que no ho han estat. És molt important l'exemple que es dona, i és bo que qui no actua correctament cessi del càrrec a través del qual se n'ha beneficiat.

El darrer cas que hem llegit és el del cap de l'estat major de la defensa, el senyor Miguel Ángel Villaroya, i que de ben segur ha tret d'un mal pas la ministra de defensa que se li havia presentat un cas prou difícil si li tocava a ella cessar-lo. Sigui com sigui com ha anat la cosa, com a mínim li ha estalviat una imatge desagradable de cara a l'oposició i a tots els mitjans de comunicació que té en contra.

Sembla estrany que es caigui tan fàcilment en l'error d'aprofitar-se d'un càrrec públic per saltar-se la llei, o en aquest cas les directrius fixades. Penso en el cas del conseller de Salut de la comunitat de Múrcia. Què tenia en el cap quan va prendre la decisió de vacunar-se? Pensava potser que no se n'assabentaria ningú? O potser creia que tothom trobaria tan normal que es vacunés quan no tocava?

No és estrany que hi hagi tants casos de corrupció en la política, si en situacions com aquesta, que resulten tan evidents, passa el que passa, imagineu allà on és més difícil de descobrir. Hi ha gent, però que té molta cara dura, i ara em ve a la memòria qui fou presidenta de la comunitat de Madrid, amb la falsificació del seu màster. És que no hi ha ni un pam de net!

La renovació del Mercat municipal

He llegit que el govern municipal està treballant per tenir un avantprojecte del Mercat municipal. De ben segur que hi ha un conjunt d'actuacions que s'han de tenir en compte perquè el Mercat tingui cobertes les mínimes necessitats amb un mínim de qualitat. Fa molts anys que està deixat de la mà de Déu, amb algunes actuacions puntuals, però que no han evitat que la sensació que es tingui sigui de degradació progressiva.

És important la qualitat de l'espai, però no podem oblidar que un dels grans problemes és el propi funcionament del Mercat. La gestió actual no és la desitjable i cada vegada hi ha menys parades i amb un horari que no és el que caldria, perquè fos aprofitable per a més vilatans. 

És bo que es plantegi un concurs públic per ocupar les moltes parades buides, però caldria comptar primer amb un model de mercat que s'avingués a la realitat d'avui dia. Recuperar el mercat dels nostres avis, no té sentit, perquè la vida ha canviat molt i les necessitats també. Cal estudiar a fons què demana la societat avui, els consumidors i clients del Mercat municipal.

Em fa por que només s'intenti buscar una millora de la imatge, però no es vulgui solucionar els problemes que han portat al mercat a la situació d'aquests darrers anys. La possibilitat d'incorporar-hi un supermercat i un aparcament, que facilitarien l'embranzida que necessita el mercat, varen fracassar, però hi ha altres opcions que segur que es podrien prendre i tenir en compte. La franja horària, la tipologia de productes a vendre, la digitalització de la compra, el servei a domicili... són algunes de les variables que s'haurien de contemplar, per tal que el mercat pugui ser viu i competir amb la realitat que hi ha a l'altra banda de la Riera.

Animo el govern municipal a estudiar a fons, no només el rentat de cara, sinó la gestió del Mercat municipal, perquè recuperi la vitalitat necessària i pugui ser un referent del comerç de la vila.

Bernat Solé, culpable

Avui li ha tocat el torn al conseller d'Acció Exterior, el senyor Bernat Solé. Mira que n'hi havia d'alcaldes i alcaldesses per triar... però havia de ser precisament aquest alcalde que ara és conseller i que pretenia presentar-se a les eleccions al Parlament català.

Alguns diran que la Justícia va fent el seu curs i que l'han declarat culpable per la seva actuació el dia 1 d'octubre de 2017 i que no hi ha cap tipus de venjança ni persecució personal. Es pot defensar, però mira que és casualitat, eh. 

Fins avui tots els alcaldes i alcaldesses acusades inicialment d'haver permès el referèndum havien estat absoltes o bé arxivada la causa, però ara es tractava de jutjar un exalcalde que exerceix de conseller, i això és un peix gros, i valia la pena descarregar-hi tot el pes de la Justícia.

Ja em perdonaran, però jo no crec en la imparcialitat de la justícia que els nostres tribunals estant impartint. Per molt que s'escarrassin no em convenceran que actuen sense motivacions polítiques ni moguts per ànims de revenja, per trepitjar tot allò que fa tuf d'independentisme. I com a mi, hi ha molta més gent, i així no anem bé.

Aquesta desconfiança en la Justícia no ajuda a viure en una societat pacífica i tranquil·la. En un principi semblava que això afavoria la radicalització, però ara ha aconseguit desarmar molta gent, fins i tot als mateixos implicats directament en els fets. Fins on arribarà?

Se'ns va dir que judicialitzar la política era el mecanisme per iniciar un procés de mai acabar, i s'està demostrant que és així. Amb l'incident d'avui no acaba res, sinó que continua i encara sortiran més casos, perquè l'estratègia és la de no deixar respirar ningú i menys aquells que encara ostenten algun càrrec públic. És per tot això que, si això és Justícia, jo no hi crec i em sento indefens i impotent.

Relleu a la Casa Blanca

Comiat a l'expresident Trump i benvinguda al nou president dels EUA, el senyor Joe Biden. Aquest migdia, nosaltres ho hem seguit durant la tarda, ha pres possessió de la presidència envoltat de banderes que substituïen les dues-centes mil persones que havien de rebre la invitació, però que les estrictes mesures de seguretat, arran dels incidents del dia de reis, han fet impossible.

El discurs, força pobre, al meu entendre, s'ha centrat molt en la unitat dels EUA i acabar amb l'enfrontament entre demòcrates i republicans, aprenent a discrepar sense violència. Biden no és un gran orador i en certa manera se'l notava cansat. No ho tindrà fàcil.

De fet el nou president ja té una edat, i resulta evident que era l'opció menys dolenta, després del que s'ha vist durant aquests darrers quatre anys. Europa està a l'expectativa de veure canvis i recuperar els EUA d'abans de Trump, però no sé si això serà possible. Pel bé del món en general, sí que seria bo que retornessin a institucions mundials que Trump ha defugit.

Resulta difícil analitzar els EUA des d'una visió europea, perquè no té res a veure. La religiositat americana sorprèn a uns europeus poc creients, que separem molt més el fet religiós del fet polític, però no és aquest l'únic aspecte que ens diferencia. Durant anys se'ns ha venut que la societat nord-americana era molt més avançada que l'europea, però en segons quins aspectes sembla com si estiguessin més endarrerits, i que arrosseguessin els pocs anys d'història.

No podem oblidar, però, que els EUA ha liderat el món occidental i ens ha creat molta dependència i que amb Trump semblava que estàvem aprenent a caminar sense el seu concurs. No sé si la trobàvem a faltar i teníem ganes de recuperar-la, o bé si ja ens està bé cert alliberament. Estarem amatents a la reacció de la Xina, que durant l'època Trump ha fet un gran salt per esdevenir una potència de primer ordre.

Decret 0 - Recurs 1

Al marge de la decisió final del TSJC sobre la data de les eleccions al Parlament, convindria saber si el procés, i en concret el decret del govern, s'ha fet correctament o bé els polítics han estat mal assessorats. Es tracta de fer bé les coses, i com que estem tan acostumats a que el govern les faci malament, ja res no ens sorprèn.

La situació d'avui és molt confusa i això de no saber si haurem de votar aquest febrer o podrem esperar el mes de maig no ajuda gens. De moment s'ha congelat el decret i ara haurem de veure com el defensa el govern i com justifica el recurs l'advocat que l'ha presentat. Entretant el temps continua corrent i el procés electoral no s'atura.

En aquesta ocasió entenc la reacció del TSJC i no hi veig males arts com alguns polítics apunten a les xarxes. El problema, com ja avançava ahir, és que ens hem acostumat a portar-ho tot al jutjat i la política està encallada. No pot ser que siguem incapaços de funcionar políticament sense haver-hi d'intervenir els jutges, perquè al meu entendre això no beneficia a ningú.

Si no vaig equivocat, aquest dijous és el marge que s'han donat per tenir una resposta de les dues parts implicades, govern i advocat recusador, i espero que després no passi gaire temps perquè es desencalli del tot. Ja deia jo ahir que tant m'era una data com l'altra. Entenc la situació, però el que no pot ser és que juguin amb nosaltres i ens confonguin d'aquesta manera. Qui hi guanyarà? De moment hi perd la ciutadania que no entén res.

A veure qui presenta més recursos!

Avui el que es porta són els recursos a la decisió del govern català d'ajornar les eleccions al Parlament, després de l'acord majoritari dels partits parlamentaris. Ens queixem que la política la portem als jutjats, però no ens cansem de fer-ho, aprofitant qualsevol excusa.

És curiós que siguin partits que no es presenten a les eleccions, com la Lliga Democràtica, els que presentin aquests recursos, no sé si per fer veure a la gent que ells són molt legalistes, encara que no tinguin el suport popular per poder optar a ser presents al Parlament.

Ja fa temps que diem que estem molt cansats de tot i de tothom. Estem farts de la inoperància dels partits que governen i els que fan oposició, i ara hi haurem d'afegir els partits que ni tan sols hi són presents. Què en treuen de tot plegat?

Ja he dit en alguna ocasió, i sinó ho faig ara, que d'entrada m'és igual que es facin les eleccions ara que suara. Sí que és cert que tinc moltes ganes que es canviï el govern, però tampoc tinc gaires esperances d'aconseguir un canvi substancial, un canvi que ens porti a millorar la situació, no només econòmica o política, sinó també social. El que ja m'atabala més és el conjunt d'estratègies que utilitzen alguns partits per sembrar la confusió i intentar treure'n rèdit.

Ara resulta que haurem d'esperar què hi diu el TSJC, i encara ens confondran més, perquè ja no sabem com queda el calendari de la campanya electoral, si haurem de tornar a comprovar si som al Cens, si hem de tornar a Correus per demanar el vot anticipat, ni si els partits hauran de tornar a demanar avals per presentar-se. Aquest desori és desencoratjador i probablement el que en sortirà serà una disminució de la participació, perquè tots plegats els direm que s'ho facin ells!

Policia agredida per joves de festa

Avui hem llegit els fets de Matadepera i Pallejà on membres de la policia local i de Mossos d'Esquadra han estat agredits per joves quan els anaven a denunciar per estar incomplint les mesures dictades per a fer front al Covid-19. 

A ningú no ens agrada veure intervencions de la policia contra ciutadans, i exigim la proporcionalitat en la manera d'actuar de les forces policials. Fets com l'1 d'octubre de 2017 varen ser molt penosos i s'han repetit en altres ocasions, també a mans de la policia catalana. Tanmateix no podem permetre que la policia, en acte de servei, sigui agredida per ciutadans que no estan actuant segons les normes, perquè al final ens podríem trobar en què no tinguéssim aturador.

Cada vegada veiem més agressivitat en el jovent i això s'ha d'estudiar bé i procurar que no vagi a més. Sens dubte la situació en què ens trobem, reclosos contra la nostra voluntat per culpa de l'evolució de la pandèmia, no és gens favorable a la vida confortable i la convivència, però això no justifica comportaments agressius. Hem de saber comportar-nos com a societat, hem de saber conviure amb la realitat que vivim, i actuar conforme a les normes que ens establim.

L'actuació policial hauria de ser l'última cosa que hauríem de veure, però en això hi hem de col·laborar-hi tots. Si no respectem les normes, sabem que hem de donar comptes de la nostra conducte, i la policia és un recurs que té l'autoritat pública per fer complir-les.

Evitem al màxim les represàlies policials, però no podem deixar passar alegrement comportaments il·legals, i encara menys agressions a l'autoritat pública, perquè després no hi serem a temps i la degradació de la societat pot ser greu. Tenim molt presents les imatges del Capitoli, el dia de reis, i això ens ha d'ajudar a veure clar fins on podem arribar.

La mort de dos esportistes

Quan et comenten la mort d'una persona jove, un esportista, una persona que arrisca la vida en allò que li agrada i l'apassiona, t'entristeix. D'alguna manera assimiles la mort dels humans, però d'una certa edat, quan ja han fet un llarg recorregut. Si la mort no és volguda i arriba massa d'hora, et fa mal, ho sents encara que no hi tinguessis cap lligam.

Avui hem conegut la mort de l'escalador Sergi Mingote, que intentava escalar el K2 en període d'hivern. Lamentablement, una relliscada li ha provocat la mort, com deia, massa aviat. Ho feia amb il·lusió, respectava la perillositat de la muntanya, però no li tenia por, sinó respecte.

També vàrem conèixer la mort d'un motorista francès Pierre Cherpin a la prova Dakar d'aquests dies. També es tractava d'una persona que considerem que no li tocava morir, però que arriscava la seva vida amb l'esport que l'apassionava. També ens ha dolgut, sobretot en un temps tan esbojarrat amb tantes persones irresponsables que posen en risc la vida en societat.

Estic parlant de persones sanes, esportistes i no d'eixelebrats que desorienten el món. I és per això que dol més quan t'assabentes de la seva mort. Voldria, doncs, fer arribar aquest meu dolor a les persones afectades directament per la mort d'aquests dos esportistes, que sàpiguen que no estan soles, i que si alguna cosa els ha de servir de consol és pensar que han mort mentre realitzaven allò que més estimaven, i han mort amb el cor net i que en guardarem un bon record.

Catalunya en standby

L'evolució de la pandèmia del coronavirus en aquesta suposada tercera onada fa que els partits polítics catalans pactin una nova data per a les eleccions al Parlament, el dia 30 de maig. Ja es veia a venir que acabaria passant, tant per les dades que teníem aquests darrers dies, com les manifestacions dels diferents partits polítics. Només el PSC estava reclamant que es mantingués la data del 14 de febrer, fins al punt d'amenaçar la impugnació de l'ajornament.

També la gent de Vox diu que ho impugnarà, però no és el mateix. Ja sabem quin peu calcen els de Vox, però el PSC és un partit de govern i sembla que hauria de ser més seriós. No tant per la defensa de la data de les eleccions, com la manera de fer-ho. Fins i tot el ministre de Justícia espanyol es va manifestar d'una manera esperpèntica que li dona una imatge que no escau a un ministre de l'Estat.

L'ajornament fa que continuem amb aquest govern tres mesos més, però sembla que ens hi haguem acostumat, però el pitjor de tot és que tenim el Parlament dissolt i si ha treballat poc mentre ha estat vigent, imagina't ara!

Ens hauran d'explicar com continua tot, si es tracta de paralitzar el procés electoral on som, aquests tres mesos i després reprendre-ho, o bé si caldrà iniciar-ho tot. Si es podran presentar més partits polítics i coalicions, perquè podran recollir noves signatures, o bé això ja és inamovible. Si les llistes es podran tornar a confeccionar, o bé s'hauran de mantenir les actuals...

Tot això jo ho desconec, i no sé si està escrit en algun lloc. De fet hi ha precedents molt a prop. El País Basc i Galícia també varen ajornar les seves eleccions i d'alguna cosa ens haurà de servir per poder-ho aplicar. Esclar que nosaltres, per desídia dels nostres partits polítics, no disposem d'una llei electoral pròpia, sinó que fem servir la llei general espanyola. Això tampoc ha permès avançar en aspectes que, amb la situació actual, potser hauríem pogut utilitzar, com per exemple el vot electrònic. Una vegada més queda demostrat que estem aturats des de fa molt temps, i no s'hi veu ganes de canviar d'actitud.

Polítics que et provoquen vergonya aliena

Llegia avui l'entrevista que el diari ARA fa al secretari general d'Units per Avançar, el senyor Ramon Espadaler, i m'anava tornant vermell de cara. És realment allò que diem vergonya aliena. Amb respostes com les d'Espadaler és quan t'adones de la falsedat de la majoria de polítics. Costa d'imaginar la capacitat que tenen per mentir descaradament, sabent, perquè són espavilats, que ningú no se'ls creu.

Les preguntes anaven al voltant de la seva inclusió com a número 3 a les llistes del PSC, per Barcelona, com la darrera vegada, i les respostes no podien ser més cíniques i falses. Els polítics, que s'hi dediquen professionalment, són incapaços d'acceptar que es presenten en unes llistes per conveniència personal. Hi ha alguna resposta sincera, com per exemple en manifestar que s'hi troba bé, sense el concurs de Lliures i la Lliga.

També contesta interessadament, contrari al que realment pensa, quan li demanen sobre el possible ajornament de les eleccions catalanes. Tots sabem que al PSC li interessa fer-les ara per aprofitar l'efecte ministre de Sanitat, però ell, com els mateixos socialistes, ho justifiquen per la necessitat de comptar amb un nou govern. Si us haig de ser franc, tampoc m'agrada l'actual govern, però s'ha de ser sincer, també en les entrevistes.

Aquesta manera d'actuar i de respondre les preguntes compromeses és el que marca distància entre polítics i ciutadania. Estem molt cansats de la seva falsedat, de que ens enganyin i menteixin contínuament, que ens tractin com a babaus. Tenim un sistema polític molt feble, que no ha acabat de sortir-se'n històricament, i amb uns polítics actuals molt mediocres i poc transparents ni sincers. Tots desitgem les eleccions, i ho desitgem sense pensar en qui hi surt guanyant, més enllà del poble que clama per un govern amb cara i ulls, un govern que ens tregui de la misèria política actual.

Arran del confinament municipal

Avui pensava que som massa condescendents amb els polítics, o bé no tenim memòria del que ens han dit en el passat, i no parlo de gaire temps. Recordeu que el govern català es queixava de les decisions que es prenien a Madrid, sobre la COVID, i es reclamava poder-ho gestionar des de Catalunya, perquè coneixíem millor el terreny? Es parlava de la divisió, que no havia de ser provincial, perquè no era el mateix parlar de Barcelona que d'una capital de comarca del Pirineu o de les Terres de l'Ebre.

Jo considerava que era cert, que la proximitat t'ajuda a veure que no sempre les coses passen de la mateixa manera en un lloc que en un altre, i que per això s'havia d'acostar la presa de decisions al territori. Per això penso que són tan importants els ajuntaments, i que estan massa deixats de la mà de Déu.

Ara, moltes coses es decideixen des de Catalunya, i es prenen decisions diferents a Madrid, València o Barcelona, però mirem si s'aprofita la proximitat per ser més conseqüents, o no. A Catalunya s'ha dictat el confinament municipal, per la qual cosa la gent de Barcelona no pot anar a l'Hospitalet de Llobregat. Encara que sigui a l'altra vorera del carrer, i la gent de Gisclareny tampoc pot anar a Berga, i la pregunta que em faig és si els dos casos són similars, o bé caldria fer diferenciacions.

Si realment exigim el poder per proximitat, per què som incapaços de prendre mesures diferents quan es tracta de Tavertet o Mataró? Els habitants de les dues poblacions esmentades tenen cobertes totes les necessitats, sense sortir del municipi? Si la gent de Tavertet no les té cobertes, per què ha d'estar confinada com la gent de Mataró?

Ja sé que els controls s'han de regir pel sentit comú, però les normes també han de tenir sentit comú, i no es pot deixar tot en mans de la policia de torn a l'hora de decidir com s'ha d'interpretar un cas o un altre. Pot semblar una bajanada, però jo li dono molta importància, perquè és molt fàcil exigir i reclamar a les altes instàncies, però llavors actuar de la mateixa manera al territori propi. La conclusió a la que arribo és que la mediocritat del nostre govern és de pes, i costarà molt haver d'aguantar-los tres o quatre mesos més!

Aquesta setmana es decideix què passa amb les eleccions

La Taula de partits ha de decidir si se celebren o no les eleccions catalanes convocades el 14 de febrer, atesa la situació actual del coronavirus. Ha de ser una decisió tècnica i amb criteris estrictament sanitaris, o bé hi juguen interessos de partit? Ho dic perquè en un principi semblava que tothom tenia clar que només es podia desconvocar les eleccions si sanitàriament es considerava un problema, però darrerament...

Avui llegia que el PSC està molt interessat en què se celebrin el dia 14 de febrer, potser perquè ha llegit les darreres enquestes que deixen molt bé el seu candidat, i pensen que... o ara o mai! Entretant, i fins que no s'iniciï oficialment la campanya electoral, Salvador Illa no dimitirà de ministre i d'aquesta manera podrà continuar sortint a la televisió, perquè ara els problemes sanitaris ja no són considerats responsabilitat del ministre, sinó en tot cas de les diferents autonomies, que se'n surten més o menys a l'hora d'arribar a la gent que s'ha de vacunar.

De fet, no ens hauria de venir de nou que els motius que uns partits polítics donin per celebrar ja les eleccions o ajornar-les, siguin per interès propi. En política ha quedat molt clar des de sempre, però no només en política. Si mirem què diuen els candidats a la presidència del Barça, veurem que les escenes es repeteixen. Qui es considera guanyador no vol ni sentir a parlar d'ajornar les eleccions, i qui no ho veu clar, pensa que amb un ajornament potser tindria més possibilitats de recuperar simpaties i optar a guanyar-les.

Fet i fet tothom actua de la mateixa manera, i es prengui la decisió que es prengui, sempre hi haurà qui ho criticarà i, sobretot si perden, ho consideraran un greuge intencionat. Personalment, voldria que se celebressin les eleccions, les del Parlament, el més aviat possible, amb la mica d'esperança que en pugui sortir un govern capaç de treure'ns del pou on ens han ficat. Són poques esperances, però sempre anirà millor que ara, o no!

Mil dies a l'exili

El cas d'Adrià Carrasco, a qui se li ha arxivat la causa després de mil dies a l'exili, et fa pensar que alguna cosa no funciona bé. M'imagino que és possible acusar a algú i que al final resulti innocent, però quan això és la tònica dominant i, sobretot, quan les acusacions són tan greus, de terrorisme, arribes fàcilment a la conclusió que no s'està obrant correctament. Que es tracta simplement de represàlies per escarmentar la gent sense fer un bon ús de la Justícia.

Celebro que el noi hagi pogut tornar a casa amb la causa arxivada, però crec que seria bo que s'expliqués per què ha passat. Sembla ser que el jutjat ordinari, on ha arribat el cas, no hi ha vist delicte. Probablement és una mica com el cas de la Tamaro Carrasco que la jutgessa crec que va fins i tot renyar la Guàrdia Civil perquè ho havien basat tot en un comentari de whatsapp.

No es pot anar acusant de terrorisme a la lleugera, perquè la cosa és molt greu. T'adones que el que es busca és acusar d'una cosa molt greu per poder retenir la persona el màxim de temps possible i llavors, quan queden lliures... no passa res!

He llegit qui ha criticat els jutges belgues per entrar massa a fons a l'hora de valorar si s'extradeix o no a una persona perseguida per la justícia espanyola, però veient aquests casos, potser s'ha d'entendre que hi tenen motius. Si els jutges europeus s'adonen com les gasten els jutges espanyols, potser és per això que no permeten les extradicions. 

Sigui com sigui, celebrem el retorn de l'Adrià, però condemnem la lleugeresa amb què actua la justícia espanyola a l'hora de fer les seves greus acusacions, que fins ara queden en no-res, tret dels presos polítics que han pagat els plats trencats.

Trump, quatre anys de provocacions

He llegit diferents articles i opinions sobre els fets de 6 de gener als EUA, amb l'ocupació del Capitoli per part dels fanàtics engrescats per Trump, però combrego amb aquells opinadors que miren enrere i no es queden en els darrers dies, sinó que fan referència als quatre anys del mandat presidencial de Trump, des del primer dia de la presa de possessió.

Tampoc podem dir que s'hagi acabat tot, doncs d'una persona com Trump se'n pot esperar de tot fins al darrer moment, i encara no som el dia de la presa de possessió del nou president. Han estat quatre anys de presidència que ens han avergonyit a mig món. L'ús de les xarxes socials per animar els supremacistes, el seu atac als immigrants i els oprimits, les seves polítiques i discursos populistes, però el pitjor de tot és el fet d'encarar-ho tot per al benefici propi.

Avui sentia com parlaven de l'entesa amb el vicepresident fins a darrera hora, però s'ha de dir que s'ha tractat de pura conveniència i quan el vicepresident ha actuat com havia de fer, ha estat quan Trump l'ha desprestigiat. Perquè Trump va a la seva, només li interessa la seva supervivència i es val dels altres per aconseguir-ho, però té la capacitat d'enredar a tothom, o a gairebé tothom.

Els fets d'aquests dies han estat greus, però no ho ha estat menys el dia a dia de la seva presidència, i d'això se n'ha de responsabilitzar a la majoria de republicans que ho han beneït i permès. Són responsables d'haver aprofitat la follia de Trump per viure tranquils i riure-li les gracietes. Ara alguns, no tots, se n'han adonat, però ara ja és tard. No serà fàcil convèncer els fanàtics seguidors, que en són molts!, que han de fer marxa enrere i intentar recuperar el seny, el sentit del civisme i el raciocini.

La dependència del preu de l'electricitat

Arran de les baixes temperatures al nostre país ha sorgit la discussió sobre l'encariment de l'electricitat. És molt clar que en un mercat d'oferta i demanda lliure la major demanda significa un increment dels preus, i això no ha de sorprendre a ningú. Una altra cosa és pensar que l'electricitat s'hagi de moure segons la llei de l'oferta i la demanda, o bé creure que en tractar-se d'un bé essencial, necessita una regulació diferent. No hi ha competència en l'oferta d'electricitat, i això fa que no hi hagi manera de controlar-ho, a no ser que estigui prevista una regulació del poder públic. 

Aquesta setmana també llegia un article sobre la pobresa energètica, en què l'articulista Xavier Roig defensava que no havíem de parlar de pobresa energètica, sinó simplement de pobresa. Arran de l'escrit hi havia certa discussió, més aviat tècnica.

El que m'interessa remarcar, però, és que davant els problemes econòmics d'una bona part de la població del nostre país, i de la impossibilitat de prescindir de l'energia elèctrica, no és molt humà que els preus puguin augmentar fruit de la llei de mercat, sinó que es fa necessari un control directe de l'administració pública, per evitar que una gran majoria de la població tingui problemes econòmics per fer front al seu cost.

La diferència entre un sistema d'organització política d'esquerres i de dretes hauria de ser precisament l'enfortiment de l'administració pública, per part dels primers, per tal de fer front la despesa que en podríem dir social, i contrarestar els efectes de la llei de mercat. A la dreta ja li està bé que l'Estat sigui pobre, i per tant defensa la supressió o reducció dels impostos, que beneficien els que més tenen, i l'esquerra s'hauria d'esforçar més per recaptar-ne més i aconseguir un Estat fort capaç de regular el mercat dels productes bàsics i imprescindibles. A la meva manera d'entendre, l'esquerra actua de manera molt feble i no aprofita la seva majoria per revertir la situació, i no hi sé veure signes de canvi a curt termini.

Trump deixa els seus fans a l'estacada

A Trump se l’hauria de fer fora, perquè ja no pot ser més escandalós. Després de tot el que ha fet per embrutar la democràcia al seu país, mentint a la població i engrescant-los a ocupar el Capitoli, ara, quan veu que tothom s’hi posa d’esquena i l’acusa directament, castiga els seus fans i els amenaça amb càstigs pel que han fet.

No sé si amb aquesta actitud vol evitar que se’l condemni, però jo entenc que ja és massa tard. No pot ser que el seu mal fer passi sense cap tipus de condemna i el més just seria que se l’expulsés de la Casa Blanca sense haver d’esperar el dia 20 de gener, quan hi haurà el relleu de presidents.

Tal com ja comentava ahir, és una vergonya, però molt més que això. No té cap sentit que una persona pugui actuar d’aquesta manera sense que tingui conseqüències penals. Hi ha hagut víctimes, al marge de la imatge que ha donat dels EUA, però a més ha deixat un futur incert. Encara hi ha molts americans que es creuen que hi va haver frau electoral, tot i que no ho ha pogut demostrar, i això posa mitja població en contra del nou president.

Realment, ens queixem del nostre país, i crec sincerament que en tenim motius, però no som únics, no estem sols. La política en general està en hores baixes i cal una revisió total del funcionament polític i social del nostre món. Els fets dels EUA són greus perquè poden tenir repercussió a altres parts del món. És per això que la responsabilitat de Trump és molt més important i caldria solucionar-ho amb un càstig exemplar.

Pot ser que encara hi hagi persones que no s’adonin que Trump va a la seva i no li importa el més mínim tots els demés?

Dia trist per a la democràcia als EUA

Ahir va ser un dia negre per a la democràcia al món, pel que representa l'escenificació d'una república bananera a la capital de la democràcia del món occidental. Vergonya és el que vàrem passar molts, i també ràbia i indignació. Com pot ser que un president actuï de la manera que ho va fer el senyor Trump, animant a descontrolats i fanàtics a ocupar el Capitoli. 

Les imatges eren molt tristes i no m'agradaria que passessin sense cap tipus de conseqüència per a qui les va provocar, mentint descaradament en benefici propi i posant en perill la democràcia dels EUA. Vergonya em faria ser un representant republicà, sobretot aquells que han donat suport a Trump fins al darrer moment. Els americans no es mereixen un president com Trump, que els ha enganyat i utilitzat per interès propi, per mantenir-se en el poder actuant de manera fraudulenta.

Sí, em va fer molt mal quan manifestants descontrolats varen intentar entrar al Parlament català i varen increpar els nostres representants quan ho intentaven fer. Ahir es reproduïa una situació que no s'hauria de donar en un país democràtic com cal. Són imatges típiques de països amb una manca important de civisme i sentit democràtic, de respecte a la diversitat i a l'opinió contrària.

No hauria de ser possible que el senyor Trump acabés el seu mandat el dia 20 de gener, sinó que hi hauria d'haver la manera perquè sortís immediatament de la Casa Blanca i patís un judici com cal, i encara més tenint en compte que a resultes de la seva actuació hi ha hagut quatre morts. No sé si hi ha la manera per fer-ho en forma, però en tot cas és molt trist que el senyor Trump se'n vagi a casa com si res no hagués passat, deixant mig país convençut de les seves mentides, d'haver perdut il·legalment unes eleccions, que abans d'ahir es varen ratificar en la segona volta per al Senat a Geòrgia.

Senat republicà o demòcrata?

Estem a l'espera dels resultats de la segona volta de les eleccions a Geòrgia, on s'ha de veure si els demòcrates aconsegueixen frenar els republicans i permetre dos anys de vida tranquil·la al president electe Joe Biden. Els dos senadors guanyadors poden decantar la majoria republicana del Senat. Si els demòcrates es fan amb els dos llocs, aconseguiran l'empat i qui decidirà serà la vicepresidenta electa, la qual cosa permetria al nou govern dels EUA tenir majoria a les dues càmeres de representants i que no li frenessin els acords presos.

Ahir llegia que republicans que havien votat Biden, per no estar d'acord amb Trump, podrien ara votar republicans, per compensar la balança i evitar tot el control per part del govern. La idea tenia un sentit, ja que sempre fa por les majories absolutes. La necessitat de consensuar decisions sempre ha estat positiva. En resulta un govern més lent, però evita segons quines trifulgues, que a Espanya, amb el PP, ho hem pogut constatar.

Aquest temps d'espera, mentre dura el recompte de vots, tenint en compte la diferència horària, l'hem passat celebrant la Pasqua militar, amb un altre discurs del rei espanyol. L'interès d'aquest es veu que es trobava en saber si parlaria dels militars que li varen enviar una carta demanant que intercedís per canviar el govern. Sembla ser que el rei no n'ha dit ni mu. Algú s'ho pensava?

El rei només va ser contundent el dia 3 d'octubre de 2017, i per això hi ha tants catalans que varen fer creu i ratlla amb el rei i la monarquia. Fins i tot monàrquics de tota la vida. El perfil de l'actual rei és el que és, molt de la línia conservadora i en cap cas gens disposat en quedar en evidència amb qui li podria fer mal. Pedro Sánchez diu que vol millorar la monarquia. Què vol fer? Més transparència, diuen. Per veure què? Jo crec que ja ho hem vist tot, i no ens han d'ensenyar res més. Total... amb la inviolabilitat ja està tot dit.

Nit de naps, confinats

Enguany la nit de naps arriba amb el confinament nocturn, la qual cosa afecta directament l'activitat frenètica del jovent d'Arenys. La policia avisa que vetllarà pel compliment d'aquest confinament, la qual cosa provocarà que els naps i les cols s'hagin de penjar ben aviat del vespre, o matinar demà dimecres abans no ens desvetllem per jugar amb els regals de reis.

La tradició es manté, malgrat que durant uns anys semblava que la cosa podia anar de baixa. Per una banda es reclamava suport de l'administració pública i per l'altra més permissivitat amb les bromes, algunes de les quals havien pujat de to.

Desconec quin suport rep de l'ajuntament l'entitat coordinadora de la nit de naps, però en tot cas continuo pensant que les tradicions no poden viure exclusivament del patrocini públic, sinó que hi ha d'haver la part generosa de la ciutadania. Precisament si algun problema hi ha amb en el món associatiu és que hi ha entitats que només es belluguen si hi ha diner públic al darrere, i això és el que ho fa malbé tot.

La iniciativa ciutadana sempre haurà de prevaldre i és la prova de la vivesa de les entitats i de la societat en general. És bàsic entendre que l'associacionisme només té sentit si té alguna cosa per aportar a la col·lectivitat, més enllà de distreure els seus socis. Quan les entitats s'impliquen en les festes i tradicions d'una població, és quan tenen més vida i ressò.

Tot això no treu que no haguem de reconèixer el valor i l'empenta dels seus organitzadors i, d'alguna manera, col·laborar-hi perquè no defalleixin, i es continuï amb les tradicions. El 2020 ha estat un mal any i un entrebanc per a les festes populars, i la nit de naps també en pot sortir mal parada. Desitgem que aquest 2021 sigui diferent, que puguem sortir aviat de la captivitat a què ens té sotmesos l'epidèmia, i que recuperem les nostres festes amb tota l'energia i participació de sempre.

Els darrers espeternecs de Trump

Feia dies que no em parlàvem, però Trump ha tornat a ser notícia pels seus esforços per no marxar de la Casa Blanca, tot i que ha quedat clar d'anada i tornada que va perdre les eleccions, i que no s'ha pogut demostrar que hi hagués hagut frau. Ara són unes converses telefòniques on pressiona i fins i tot amenaça perquè li trobin els vots que li fan falta per guanyar a Georgia. Vergonyós!

He arribat a pensar que l'home no es troba bé del cap, ja no es tracta d'una obsessió per mantenir-se al poder, sinó que es tracta d'una malaltia que el fa desvariejar. Sembla estrany que els seus propers no siguin capaços de fer-li veure que no hi té res a fer, i que està fent el ridícul, posant a prova la qualitat democràtica dels EUA.

Algú ha comentat per la xarxa que li resulta fastigós, i en certa manera entenc el sentiment. No es pot ser d'aquesta manera, quan s'ha ocupat un càrrec de tanta responsabilitat. Sembla impossible que un home d'aquesta poca qualitat, hagi pogut estar quatre anys al capdavant de la potència mundial dels EUA. Ho podries entendre d'una persona amb poca cultura i recursos, però no d'una persona que ho ha tingut tot, potser tot menys l'educació...

Fa molt temps que els EUA necessiten passar pàgina, i crec que els que més ho desitgen són la majoria de republicans, que els ha fet quedar molt en evidència. La incapacitat de tenir una persona que els pogués representar de manera brillant i democràtica. No sé si la salut de Joe Biden li permetrà presentar-se a la reelecció, però en tot cas els republicans tenen quatre anys per treballar a fons com recuperar el seu posicionament i tenir alguna opció a recuperar la presidència dels EUA.

La vacunació evidencia la ineptitud política

No s'hi val a posar per excusa que a tot arreu passa el mateix. Estem cansats d'un govern incompetent que no em fa cap de bona. Com pot ser que ens enganyin d'aquesta manera? Com és que tenim uns consellers i conselleres tan ineptes? No saben organitzar res i pretenen dirigir un país, i encara tenen la barra de tornar-se a presentar! Per què no pleguen i se'n va a casa?

Ens varen dir que ho tenien tot organitzat i que es vacunarien unes seixanta mil persones cada setmana, aquestes eren les vacunes que arribarien cada dilluns, i només se n'ha vacunat un deu per cent! Ara diuen que no creien que fos tan difícil d'organitzar-ho! Que no troben suficient infermers per posar la vacuna! No tenien els equips formats i les persones preparades? 

Una vegada més s'ha demostrat que el govern català no està a l'alçada de les circumstàncies i que no ens mereixem uns polítics tan incompetents. I, com dic sempre, el pitjor de tot és que no trobem relleu i els mateixos pretenen governar a partir del mes de febrer. No hi ha ningú millor? 

Tampoc és garantia que una opció espanyolitzada, com és la d'Illa, sigui la solució per a Catalunya. Crec que no hem entès res, i continuem en la divisió que ens paralitza. Potser sí que tenim els polítics que ens mereixem, i que continuarem més anys estancats, veient com els altres països i comunitats autònomes ens passen la mà per la cara. No avancem ni com a país ni com a societat del benestar. Cada vegada estem pitjor i no sabem trobar la clau per sortir-ne. Mals auguris per a un any que acabem de començar!

Pendents dels mossos d'esquadra

Aquests darrers dos dies hem estat molt pendents per saber què passava amb la festa de cap d'any organitzada en una nau abandonada de Llinars del Vallès. Hem llegit molta crítica i s'ha generat molta expectació per conèixer com acabava la festa i quin paper hi jugava la policia, i el govern de la Generalitat.

Som molt conscients de què representa complir les normes i directrius imposades per evitar un contagi general del coronavirus, i molt sensibles respecte al comportament dels altres en relació amb les mesures preses. A ningú agrada haver de quedar-se a casa i veure que els il·legals s'ho passen bé sense cap tipus de conseqüència. És per això que tothom tenia els ulls ben oberts per observar en què acabava tot plegat.

La policia catalana ha actuat i ho ha fet en retard segons molts opinadors, però ho ha justificat dient que ho ha fet quan ha disposat de tots els efectius necessaris per fer complir la llei. Probablement ens falta confiança, i estem massa acostumats a veure garrotades i, quan no hi són, les trobem a faltar.

Sens dubte que l'organització de la festa no pot quedar sense càstig, ni els seus participants sense conseqüències, si es vol que es respecti el govern i les seves ordres. No tindria sentit que els que compleixen la llei només rebin garrotades i els il·legals se'n surtin sense cap càstig. Cal, però deixar treballar la policia i entendre que ho fan segons els criteris més encertats. No acceptarem que qui ha incomplert les mesures dictades pel govern se'n surti alegrament, però tampoc calia veure segons quines imatges, que ja en vàrem tenir prou el dia 1 d'octubre de 2017.

Pocs canvis polítics a la vista

Comencem un nou any amb una vella reivindicació. Demanem l'alliberament dels presos polítics i una solució política a la situació de Catalunya i el seu encaix a Espanya. Entenc que els unionistes no ho veuen igual i es mantenen ferms en el càstig a l'atreviment dels polítics catalans. Entenc que Europa es mantingui tan prudent considerant que la raó s'ha de donar als estats, que són els que conformen la Unió Europea, però la situació política del nostre país no pot continuar igual, i encara menys quan les previsions dels resultats electorals del 14 de febrer no consideren la possibilitat de cap canvi important en l'equilibri de forces entre independentistes i unionistes.

Tot i l'esforç del PSC per trobar un líder que els catapulti a l'èxit electoral, no es preveu que els seus guanys vinguin de les forces independentistes, sinó més aviat de la pèrdua de pes de C's. L'opció Illa, amb tots els seus col·laboradors interns del PSC, com ja avançava fa un parell de dies, és una opció espanyolitzada del partit, que treu possibilitats a C's, però no als que defensen la independència i el dret a decidir.

La lluita electoral en què ens trobem és una lluita interna dins de cada opció, però tot fa pensar que l'equilibri final entre independentistes i unionistes es mantindrà, amb un lleuger avantatge per part de les forces independentistes, a l'espera de què passa amb la CUP, que és qui darrerament ha permès la majoria al Parlament.

Només es podria donar el cas d'una pèrdua de vots independentistes, fruit del desencís de molts votants, i de la lluita entre les diferents opcions partidistes, no només entre JxCat i ERC, sinó amb el concurs dels partits polítics que s'han creat amb la desfeta dels hereus convergents. Caldrà seguir molt de prop què passa fins al 14 de febrer, però molt ens temem que pocs canvis hi haurà. És per això que es fa més necessari que mai, un canvi en les relacions entre Catalunya i Espanya, que només és possible amb la fermesa del PSOE i l'actual direcció. No podem ser gaire optimistes, però és l'única cosa que tenim per poder-nos-hi agafar.