Metro fins a Mataró

Un dels temes de debat permanent al nostre país és la mobilitat. Tenim molts problemes per afrontar davant les dificultats en què es troba la xarxa de transport públic, sigui per carretera o ferrocarril. Rodalies, que té un volum molt alt d'usuaris que agafen el tren per anar a treballar o estudiar, fa massa anys que arrossega problemes, que s'ha agreujat els darrers mesos. La manca d'inversió i planificació ha fet que cada vegada hi hagi més gent afectada per una xarxa obsoleta amb moltes mancances.

La línia de Rodalies que passa pel Maresme està funcionant, teòricament i fins a Mataró, com un veritable metro. Si funcionés correctament i gràcies a la freqüència prevista, no et caldria mirar quan passa el tren, sinó simplement acostar-te a l'estació de tren i agafar el primer que passi. Malauradament, a la pràctica tot són entrebancs i anomalies.

L'alcalde de Barcelona manifestava avui que el metro hauria d'arribar fins a Mataró i Castelldefels, i potser si fos així, alliberaríem una mica la xarxa de Rodalies a l'espera que la inversió fins ara oblidada posi al dia la infraestructura que permeti un transport digne del segle XXI.

I a tot això cal millorar la xarxa de transport públic per carretera per poder accedir a serveis necessaris i que no és possible arribar-hi en tren. Penso concretament en centres sanitaris de referència, com poden ser l'hospital de Mataró i el de Badalona, que darrerament s'ha reivindicat amb mobilitzacions ciutadanes i suport d'ajuntaments.

Les carreteres es troben saturades, tal com s'ha pogut observar aquests dies de Setmana Santa, però també durant els dies de feina. El transport de mercaderies és bàsicament un transport per carreteres i això afegeix volum de trànsit a unes autopistes sense peatge i amb problemes de manteniment. Millorant el transport públic, la puntualitat i freqüència, ens faria la vida més fàcil, i també més econòmica, sobretot ara que el preu de la benzina s'ha inflat sensiblement.

No m'agraden els petards!

Hi ha coses que sembla fer vergonya a la gent reconèixer-ho, sobretot en ambients de festa i diversió, o en celebracions com la revetlla de Sant Joan, tan nostrada. Em consideraran estrany, val més que no ho sàpiguen. Ho dissimularé i faré com si no passés res. Com si fos la persona més feliç i més enrotllada de tots!

Doncs, no! A mi no m'agraden els petards. Ho trobo una bestiesa, sense sentit. Una despesa inútil i una manera de molestar els altres. Ja sé que un pot gaudir dels petards sense emprenyar ningú, però no em negareu que emociona a més d'un veure l'ensurt que li claves al veí, o a aquella persona que circula tranquil·lament pel carrer.

És cert que de totes les coses se'n pot fer un bon o mal ús, però no em direu que no és absurd gastar-te els diners per encendre la metxa i fer esclatar un petard, o té sentit? Ja sé que hi ha moltes coses sense sentit que fem sovint i no ens queixem, però no em negareu que un dia assenyalat com la vigília de Sant Joan, amb l'arribada de la flama, procedent del Canigó, amb tot el que significa per als catalans, no sigui un bon moment per declarar que no m'agraden els petards! 

Cal anar encenent i llençant petards per aquí i allà? Fins i tot acompanyant la flama?

No em detindré a comentar fets luctuosos que els arenyencs tenim ben presents, només cal veure les notícies de les persones, normalment joves, que ingressen als hospitals i centres sanitaris la diada d'avui, per culpa dels petards. I encara que no ens facin mal ni el provoquem, quin sentit li donem? Gaudir de la fressa i les corredisses? No tenim res més a fer?

Mai m'han agradat ni mai n'he comprat. No crec que canviï d'opinió. Tothom és lliure de fer el que més li plagui, però intenteu no molestar els altres. Si de cas, tanqueu-vos a casa i comenceu a encendre els petards. Fins i tot podreu gaudir de l'art de socarrimar les parets. Es poden dibuixar imatges ben originals!

Dolor, ràbia i impotència!

Ahir ens reuníem a la plaça de l'ajuntament per escoltar el manifest contra el genocidi de Gaza i manifestar el nostre rebuig a la criminalitat del govern d'Israel, amb la complicitat directa o indirecta, activa o passiva, de molts governs d'occident, amb els EUA al capdavant. Amb impotència i ràbia mostràvem el nostre dolor per uns crims que no tenen cap mena de justificació, i que els humans som incapaços d'aturar.

Estem cansats de sentir a dir que l'alto el foc és a prop, mentre l'exèrcit israelià continua massacrant la població civil. No s'està atacant a un exèrcit enemic. Els palestins de Gaza no són víctimes col·laterals, sinó que estan al punt de mira de l'atac israelià, i això no té cap perdó de Déu.

Observàvem, l'altre dia, imatges de la intervenció del representant palestí a les Nacions Unides, arrencant a plorar, de desesperació i ràbia per tanta maldat. I la pregunta que ens fem és què estava passant per la ment dels altres participants en la reunió? Ho patien, solidaritzant-se amb les víctimes del genocidi, o simplement es tapaven les orelles i els ulls per no veure l'evidència dels crims?

La nostra participació en la convocatòria contra el genocidi és un gra de sorra en el desert. Hi ha dirigents polítics que hi poden fer molt per aturar tanta maldat, però no fan res. Qualsevol crit d'alarma i denúncia contra l'actuació del govern d'Israel és benvinguda, però hem d'aconseguir que el desastre no continuï. No es pot aguantar més!

Hem de ser conscients que els crims contra la humanitat no només s'estan produint a Gaza. Hi ha molts altres racons d'aquest món on la injustícia preval i es permet matar a víctimes innocents sense aconseguir aturar-ho. Tot i això, Gaza, en aquests moments, s'emporta la palma de l'extrem més violent que puguem imaginar-nos, i tots els habitants d'aquest planeta ens hem de solidaritzar amb ells, i denunciar amb totes les nostres forces l'ús de les armes per massacrar la població civil, amb l'agreujant que no es permet l'entrada d'aliments, amb la qual cosa, són víctimes no només de les bombes, sinó també de la fam i la impossibilitat de ser assistits pels hospitals que pràcticament han desaparegut del tot. 

La importància del servei d'atenció primària

Encara no hem sortit de la pandèmia que ens afecta des de fa més d'un any, però sí que podem ja afirmar que una de les coses a resoldre és l'atenció primària que ha resultat bàsica i per altra banda molt mancada de recursos i professionals. No calia la pandèmia per adonar-nos-en, però sí que ha servit per cridar l'atenció i, confiem, per intentar resoldre-ho d'ara endavant.

Els que tenim ja una edat recordem el metge de família com a gran recurs per al seguiment de la nostra salut i de totes aquelles malalties que anaven sorgint, la majoria d'elles poc importants, però que ens proporcionava seguretat i confiança. L'aparició dels centres d'atenció primària va ser l'alternativa pública al metge de família. Era el centre de proximitat on acudir, amb el metge que et podia fer un cert seguiment. 

La saturació d'aquests centres va en contra de la idea inicial de coneixença dels malalts, com és el cas del metge de família, i de la interelació entre metge i pacient. Els canvis sovintejats de metges i metgesses també és un obstacle per aquesta relació necessària.

Els centres d'atenció primària actuen de fre a la tendència de moltes persones d'acudir als centres hospitalaris via urgència, on el tracte no pot ser mai familiar, bàsicament pel volum d'atencions i diversitat de procedències, però una mala gestió i funcionament dels centres d'atenció primària provoquen que les visites als hospitals s'incrementin.

La Sanitat s'ha de reinventar i donar solució als molts problemes que s'han originat arran de la pandèmia, però una cosa ha quedat clara i és que s'ha d'incrementar la inversió als centres d'atenció primària perquè puguin desenvolupar satisfactòriament la seva funció i generin o recuperin la confiança de la ciutadania que des de fa uns anys s'ha perdut.

Eficiència absent en la gestió del coronavirus

Ahir parlava del ball de xifres arran del nou mètode de la Generalitat per calcular el nombre de morts i de persones infectades pel virus. Fins ara només es comptabilitzaven les persones que morien en els hospitals, però ara també es pot saber les víctimes en residències i domicilis particulars, és a dir, totes les víctimes. Aquest canvi va ser motiu de crítica del govern de l'Estat, acusant la Generalitat de desorientar la població. Jo defensava que si es mantenia la informació inicial, no era cap problema pels sumatoris, si el govern espanyol no volia fer el canvi. La notícia d'avui és que allò que criticava ahir el govern de Madrid, avui és el que obliga que totes les comunitats autònomes l'informin. Ens posem a riure?

Una mostra més del desgavell en la gestió del govern dels millors. Dels que en saben més que tothom, encara que les estadístiques col·loquin Espanya en la darrera posició dels estats europeus en eficiència en la seva gestió del COVID-19.

Aquí no s'acaba tot, perquè els problemes van més enllà. Sembla ser que hi ha seriosos dubtes que es pugui multar les persones acusades d'haver fet cas omís al confinament. Segons he pogut llegir, la mateixa advocacia de l'Estat ho posa en dubte. Caldria demostrar que realment han desobeït el confinament, i que han posat en perill la salut de la resta de la població. És a dir, M. Rajoy ens va posar en perill pel fet de sortir a caminar de pressa als voltants de casa seva?

Si ara resulta que no hi ha motiu legal per imposar la sanció, ens farem tots plegats un altre tip de riure, sobretot tenint en compte que es basaven en la famosa llei mordassa del PP, que ni PSOE ni Podemos hi donaven suport. Com es pot veure, d'eficiència res de res!

Ball de xifres

El govern de la Generalitat de Catalunya ha decidit donar les dades de les morts i infectats pel coronavirus que no han passat pels hospitals. Són aquelles persones que s'han detectat en residències i a les pròpies cases. Donen les noves dades, però també mantenen la informació de les víctimes i contagiades als hospitals. Quin és el problema?

Des del primer dia, aquí i arreu s'ha criticat que les dades que es donaven de morts i infectats no era real, sinó que n'hi havia tota una colla que no es contemplaven, la qual cosa distorsionava la realitat. Ara la Generalitat ha trobat la manera de poder comptabilitzar la totalitat dels morts, a partir de les dades que proporcionen les empreses funeràries. Al govern de l'Estat no li agrada.

La portaveu del govern espanyol diu que la Generalitat, donant aquestes noves dades, desorienta la població. No ho veig així. Entendria que amb les noves dades s'estaria complicant el seguiment de l'epidèmia si la Generalitat deixés d'informar sobre les víctimes dels hospitals catalans, i no es pogués sumar amb la resta d'Espanya, però la Generalitat les continua donant. On és el problema?

Al meu entendre és bo conèixer la magnitud del problema i saber que més enllà de les víctimes que han fet estada als hospitals, n'hi ha tota una colla que han mort a fora, sobretot tenint en compte que en són tantes. Les xifres s'han doblat, la qual cosa reafirma l'encert de comptabilitzar-les. Que Espanya no vulgui fer el mateix pot ser comprensible, però molestar-se perquè la Generalitat ha anat més enllà, sense afectar les xifres que els continuen proporcionant, és un error, o simplement una rebequeria perquè potser la Generalitat se'ls ha avançat. Tot plegat no deixa de ser una picabaralla més entre els dos governs. N'hi haurà més!

Què esperem d'una residència de la gent gran?

Un dels temes que caldrà analitzar a fons, després de tot el que hem viscut aquests dies de pandèmia, són les residències de gent gran. És on han tingut més problemes amb les infeccions i de resultes d'elles moltes defuncions. Som conscients que es tracta d'espais amb uns residents amb moltes patologies, poques defenses i edats avançades, però això no treu que no s'hagi d'estudiar bé què ha passat i valorar com s'ha de canviar perquè uns fets com els actuals no tornin a succeir.

Però no només cal pensar en prevenir fets com els actuals, sinó també estudiar si el seu funcionament és correcte, fins i tot en temps de bonança, en temps favorables. I en això segur que anirem a raure si el tracte que la nostra civilització ofereix a les persones grans és el més apropiat. I no cal culpabilitzar les famílies que hi tenen familiars propers, es tracta d'analitzar si tots plegats ho estem fent prou bé.

Ara encara patim el xoc de les defuncions i de la precarietat en què s'han trobat els nostres avis, però també els seus cuidadors. Hem d'esperar que passi més temps i que tinguem el cap serè per jutjar els fets, però també la realitat viscuda fins abans de la pandèmia.

Una pregunta sí que m'agradaria fer-me i deixar-la a l'aire. Tenim prou coneixement de l'oferta de les residències, la preparació dels cuidadors i de les possibilitats dels locals on es troben? Hem vist exemples de grans equipaments al costat d'altres de molt petits i amb poques possibilitats de fins i tot aïllar les persones infectades pel coronavirus. Hem exigit que la resposta fos com si es tractés d'hospitals, amb infermeres i metges en plantilla, però ens hem adonat que no sempre això ha estat així.  No són centres sanitaris, sinó socials. Reflexionem-hi i parlem-ne més endavant.

Obren hospitals de campanya en detriment dels CAP

Entre el col·lectiu de metges hi ha una discussió sobre la decisió de la conselleria de salut de tancar la majoria de Centres d'Atenció Primària (CAP) que es troben repartits per la geografia i concentrar els metges en hospitals i les seves ampliacions en pavellons diversos. Els metges de família consideren que els CAP fan d'aturador de moltes persones que sense ells aniran directament als hospitals, amb la possibilitat de saturar-los. 

Des de la conselleria es vol concentrar els metges de família per atendre els malalts que s'ubicaran en aquestes ampliacions dels hospitals. Entenc que la conselleria ha calculat que aquesta és la millor manera d'atendre els contagiats pel coronavirus, i deixen de banda la política en èpoques normals, de prioritzar els CAP per evitar la saturació dels hospitals.

Uns i altres tenen els seus motius per defensar la seva postura, però com a persones que en algun moment o altre som atesos pels metges de família, entenem molt bé la posició d'aquests i valorem la feina que fan, tant per proximitat, com per coneixement dels usuaris.

Hem de confiar que les decisions es prenen observant els criteris de donar la millor resposta a la crisi actual, però a vegades costa d'entendre i d'acceptar el que des de la distància, encara que en ple coneixement dels fets, decideix aplicar en cada moment.

La por és una protagonista temible

Ja fa uns dies que, arran de l'epidèmia del coronavirus, es fa memòria de la grip espanyola d'ara fa cent anys i també de la pesta del segle XVI, que a Arenys de Mar rememorem cada any per Sant Roc, a qui se li atribueix que ens en salvés. Suposo que enguany, quan és d'esperar i confiar que ja haurà passat tot, no hi podrà faltar algun tipus de referència.

No podem comparar uns fets amb els altres perquè les circumstàncies són molt diferents, però sí que m'imagino que hi ha un element que s'ha repetit en un i altre cas: la por. He detectat molta por entre les persones davant el que es considera una amenaça de contraure la malaltia. Una por que ens diuen que és protagonista dins dels hospitals. No és només cautela i respecte, sinó també por.

Diuen que la por guarda la vinya, i que aquesta ha fet que la humanitat hagi persistit, però hem de trobar la manera de poder-la dominar. No és senzill, perquè intervenen els sentiments, també la imaginació i sovint la desconfiança davant d'allò que és desconegut.

No tenim doncs un sol repte, com és el coronavirus, sinó que se'ns hi afegeix la por, que a vegades ens pot jugar una mala passada. Jo voldria animar tothom a vèncer aquesta por, que no vol dir despreocupar-nos de com va evolucionant tot, sinó sense perdre-li el respecte, seguir les pautes que els científics ens indiquen, i confiar que podrem sobreviure a la malaltia. Això és el que desitjo al més gran nombre de persones possible, amigues i desconegudes.

Reaccionar ràpid i correctament al coronavirus

De tota la cruesa del coronavirus que ens en fa parlar a cada moment, hi ha un tema que sents darrerament que és la manca de recursos dels hospitals que pot portar a haver de triar a qui salves. Dit d'aquesta manera és molt fort. No puc imaginar-me ser una persona que hagi de decidir a qui salvo i a qui deixo que la malaltia avanci fins a una mort segura.

Desconec si es tracta només d'hipòtesis de treball o bé ja està passant. Ho he sentit a dir d'Itàlia, però també de casa nostra. Hi ha qui ho desmenteix que sigui una realitat, i voldria pensar que és així, i que només ens trobem en un punt anterior, que fa patir si això arribés a succeir.

S'ha acusat les retallades a Sanitat dels governs espanyol i català, i també de la famosa frase del ministre Fernández Diaz sobre la destrossa del sistema sanitari català. No sé en què ha afectat aquelles retallades, que sí hi varen existir, però en tot cas ens trobem davant d'una situació anormal, probablement imprevisible i ara caldria saber reaccionar de la manera més positiva possible.

No és estrany que les diferències entre els governs català i espanyol sorgeixin en moments de crisi. No tothom pensa igual i això no seria dolent si no s'agafés com a arma per fer partidisme, per fer política d'una situació que és sanitària i que causa mortaldat, de moment entre les persones grans.

Voldria pensar que revisaran les mesures preses i seran capaços de rectificar en allò que es consideri que no s'ha actuat prou bé. Sempre he dit que la gent bona és aquella que té capacitat de reacció immediata. Davant les crisis s'ha de saber actuar i qui ho fa bé i més ràpid és qui mereix tota la nostra confiança.

Pedro Sánchez visita els policies ferits

Dins del conjunt de fets que succeeixen aquests dies a Catalunya, avui s'hi ha sumat la visita llampec del president espanyol en funcions als hospitals de Sant Pau i el Sagrat Cor, una visita molt discutida per la part independentista i jo hi afegiria humanista. Per què desplaçar-se a Barcelona per visitar uns ferits i els altres no?

Això diu molt de la poca moralitat del president en funcions i que ho col·loca tot al calaix de l'èxit electoral. Tots els moviments pensats per afavorir la seva imatge davant de la majoria electoral que el pugui fer president. Se'n sortiran?

En situacions i actituds com aquesta només em fa desitjar el pitjor resultat personal del president en funcions, sense oblidar quina alternativa ens dóna a nivell espanyol, amb una dreta embogida i amb moltes ganes d'ensorrar Catalunya.

Quant a la negativa de Sánchez a trobar-se amb el president català, ja ho vaig comentar l'altre dia, hi hem de tornar a veure la imatge de les eleccions del 10 de novembre que condiciona qualsevol moviment al respecte. Es tracta d'un president en funcions que aspira a guanyar les eleccions i ha de fer molts equilibris. Però també hem de veure la imatge que dóna el president català, un president que no només l'oposició li demana la dimissió, un president que no és capaç de liderar la gestió política de Catalunya, un president que no sap ni vol parlar amb els partits de l'oposició, i que només es dedica als catalans independentistes.

És important tenir tots els elements presents per saber valorar la situació en què ens trobem, i és per tot això que jo repeteixo una vegada més que necessitem un canvi de líders polítics al nostre país.