Declaracions contradictòries. Qui diu la veritat?

Si a més de tot el que s'està descobrint d'una part de polítics, que no de tots, resulta que es contradiuen a l'hora de donar la informació, com volen que tinguem confiança en ells?

Encara que una mica d'esquitllada, he sentit alguna de les declaracions de la ministra de defensa i del ministre d'interior amb relació als fets de Ceuta de finals de juliol i he quedat molt sorprès. Crec que la millor estratègia per generar confiança és anar tots a la una, encara que no diguin tota la veritat. I amb això no vull defensar la mentida, però declarar coses contradictòries dos membres del Consell de Ministres no és la millor manera d'encarar els problemes.

Són massa els fets que demostren el descontrol de la majoria dels ministeris per a sorprendre'ns del que està passant. Probablement, la ministra de defensa és qui té la raó, ja que les declaracions del ministre d'interior, des del primer dia, han generat molta desconfiança. La seva manera d'exercir la política i de controlar els seus funcionaris té molt a desitjar, i si no que li demanin al menor que aquest diumenge va ser colpejat per uns energúmens, pel simple fet de portar una estelada.

Que ho demanin també als manifestants antifeixistes quan s'encaren amb la policia que protegeix els manifestants feixistes, que cada vegada n'hi ha més. De fet, aquest senyor té un currículum abans de ser nomenat ministre que ja no desperta ni simpaties ni confiança. És el que tenim i es valen del fet que l'alternativa, que es troba a l'altra banda de la porta, encara no un any, té tots els números per malmetre encara més la convivència.

Vivim temps difícils i l'única cosa que podem dir és que només anant de la mà aconseguirem superar aquest període que es pot allargar durant anys, però que un dia o altre haurà d'acabar. De moment, però, els demanaria que a l'hora de donar resposta a les seves actuacions tinguin la delicadesa d'anar junts i no contradir-se, que això ho malmet tot encara més.

Improvisen a costa dels ciutadans

Una vegada més l'Administració ha improvisat a l'hora de tirar endavant un acord ministerial i qui en rep les conseqüències és la ciutadania. El Consell de Ministres va aprovar el decret per a la regularització de persones migrants que viuen a l'Estat espanyol sense tenir permís de residència ni de treball, no pas perquè no vulguin, sinó perquè la llei d'estrangeria és un bunyol que s'arrossega de fa molts anys i no hi ha manera que ho resolguin.

N'he parlat moltes vegades en aquest blog, ja que hi ha una evidència que les coses no es fan bé. No pot ser que una persona d'un altre país pugui venir al país i no se li permeti treballar. Si les coses es fessin bé no caldria convocar aquestes mogudes, que s'acostuma a fer de la pitjor manera possible. La regularització es fa necessària davant l'absurditat d'una llei mal plantejada d'inici. 

Iniciat el període per sol·licitar la regularització dels immigrants, encara s'ha de formar a les persones que hauran d'intervenir en el procés. Els ajuntaments són els encarregats de lliurar el certificat del padró i el de vulnerabilitat. El primer és un tràmit molt ben regulat que no ha de comportar cap problema. El segon, però, s'ha improvisat i ha fet que les persones interessades s'adrecessin als ajuntaments, normalment formant llargues cues, i que els funcionaris no tinguessin la formació ni els coneixements de com procedir.

La imatge que es dona és nefasta i tens la impressió que les autoritats corresponents no tenen vergonya a l'hora de contemplar els efectes de la seva improvisació i la mala planificació, per no dir nul·la.

Qui rep la gent i no sap què dir no és el causant del caos, sinó una víctima més d'aquesta manca de previsió, i de fer malament les coses. Si decideixes que els sol·licitants necessiten un document concret, has de tenir ben pensat com el poden obtenir de la millor manera possible. Has d'informar a les altres administracions de com ho han de fer, i fer-ho amb temps i per avançat. No crec que sigui tan difícil. Només cal el sentit comú i el respecte cap a la ciutadania.

Formació contínua

Cada vegada és més evident la necessitat de la formació contínua. Assolir un lloc professional, pels mèrits adquirits i la formació rebuda no és una meta, sinó que ha de ser un final d'etapa. Un objectiu assolit que et compromet per al futur.

Segurament que tots hem caigut en la trampa de pensar que guanyades unes oposicions a l'administració pública o bé aconseguit un lloc de treball a la privada ja et permet descansar i imaginar-te que tens la vida resolta. Sortosament, el món evoluciona i cada vegada hi ha més reptes a assolir. I si hi ha més reptes vol dir que cal perfeccionar coneixements i eines, i això no es fa per generació espontània.

Em preocupa tot el que sento sobre l'ensenyament d'avui dia als instituts. Sembla que tothom, pares i educadors, s'hagin de compadir dels pobres alumnes i posar-los les coses fàcils. No els podem frustrar i els hem de permetre superar cursos, per arribar on? És que tot s'acaba amb el títol de batxillerat o una llicenciatura? 

Si l'aprenentatge es reduís a la memorització de textos, potser sí que diria que cal facilitar el pas als cursos superiors, però si del que es tracta és d'aprendre a comprendre bé les coses, i saber donar resposta a tot el que es presenta, segurament que cal anar avançant a poc a poc i demostrar que s'adquireix aquesta tècnica que haurà de servir després a la vida professional, sigui quina sigui la branca escollida.

Potser estic equivocat i poc informat, o se m'ha perdut alguna cosa, però l'opinió que tinc és que avui encara es treballa poc per exigir als nostres professionals la formació contínua. No té cap mena de sentit que un funcionari, després de passar unes oposicions, per més bé que se les hagi preparat, deixi de formar-se i d'adquirir nous coneixements. El mateix s'ha de dir d'un treballador d'una empresa privada, sigui quina sigui la seva especialització.

Probablement, tot està lligat en la línia, massa freqüent, avui, d'anar pel més fàcil. No trencar-se el cap, i gaudir de la vida, encara que sigui amb un grau d'inconsciència important. O m'equivoco?

Formació permanent

Un dels temes que surt a les converses quan es parla de professionals, empreses, administració pública o funcionaris és la necessitat que els nostres professionals estiguin al dia i no es valguin només dels coneixements obtinguts durant l'època dels estudis. És cert que hi ha professions que encara que no vulguis estàs obligat a reciclar-te contínuament. També hi ha persones que, pel seu tarannà, tenen molt clar que els cal posar-se al dia i no viure del passat. Però no sempre és així.

Hem parlat de baixa productivitat, però sovint oblidem de la manca de formació permanent de molts professionals que, una vegada assolit un lloc de treball, s'estanquen i no evolucionen més. La ciència proporciona nous coneixements i nous mètodes d'aplicar-los al dia a dia, i es fa necessari que els professionals se n'assabentin i els puguin adaptar. 

Hi ha una feina per part de l'empresa, sigui pública o privada, però també hi ha la voluntat dels treballadors per saber més de la seva feina o d'altres. L'aprenentatge no té fi. Durant tota la vida has d'estar obert a aprendre, sigui en temes professionals, o també relacionals i de convivència. El món ha canviat i no és el mateix ara que fa seixanta anys. Si no n'ets conscient, et pots quedar aturat en un punt i ser incapaç d'entendre què està passant al teu voltant. En el món laboral pots provocar que la teva empresa, siguis autònom o assalariat, es vegi perjudicada.

En el món de la salut, ara que he passat per una experiència propera i delicada, és important adquirir l'hàbit de voler aprendre més i més, i no oblidar un tema important que ha de ser present arreu on s'interactuï amb les persones, però en el cas de la salut, encara més, i és assolir un grau d'empatia que ajudi la persona atesa a sentir-se millor, no només de salut, sinó també de tracte, confiança i seguretat.

Avui llegia que falten 20.000 infermers i infermeres, i que una bona part d'elles pateixen malestar emocional. Si les professionals no treballen en condicions laborals adequades és molt difícil que puguin transmetre bones vibracions als seus pacients, oferint una bona atenció, com es mereixen.

La burocràcia que ens ofega

Us recomano que llegiu l'article de Ferran Sáez Mateu, al diari ARA, Calvaris burocràtics i fraus consentits, perquè il·lustra el que està passant a l'administració pública i que, no tan ben dit, he comentat en més d'una ocasió. La burocràcia perjudica el bon funcionament i lluny d'aconseguir l'objectiu d'evitar la corrupció, el que fa és aturar tot el procés administratiu, sense impedir que els corruptes se'n surtin amb la seva.

M'imagino que si no estàs o has estat relacionat amb l'administració pública pot semblar estrany i et poden titllar de perepunyetes i ganes d'enredar la troca. La por que funcionaris, polítics i els seus amics s'embutxaquin diners, ha fet que es compliqués tot el procés administratiu de contractació de serveis i obres, fins i tot les més insignificants, aquelles de quatre duros. El resultat, però no ha estat l'esperat. La corrupció hi continua present i només s'ha aconseguit maldecaps a qui hi té tractes, i que moltes persones i empreses decideixin no acceptar ofertes.

Després podem entendre que moltes de les empreses seleccionades per executar obra pública o subministrar materials, siguin les menys adients, o bé subcontractin altres empreses que no estan prou preparades per assumir, en condicions, l'encàrrec original. 

Com diu l'articulista, no té comparació el control minuciós de factures insignificants amb contractes de grans dimensions, que tenen el seu propi recorregut, i que les empreses o intermediaris que ho gestionen ja saben com fer-ho per tirar endavant sense gaires traves. Llavors, passats uns anys, apareixen les notícies de fraus escandalosos que acaben en no res, però els diners embutxacats no apareixen per enlloc.

Llegia aquesta setmana la notícia d'una sentència sobre una contractació sistemàtica i fraudulenta de periodistes, per part de l'alcaldia de Calella, aquí al Maresme. No he sabut veure que els acusats, que han reconegut el frau, se'ls demani que retornin tots els diners cobrats il·legalment. Això és la bicoca! Et passes uns anys cobrant uns diners, que no et correspondrien, i si t'enganxen, com a molt et condemnen a una pena de presó, que no has de complir, i a viure que són quatre dies!

S'ha de replantejar seriosament tot el procés administratiu, eliminant traves inicials i reforçament el control posterior i, si s'escau, fent complir la sentència als culpables de frau o corrupció, rascant-se la butxaca. 

Una burocràcia asfixiant

L'article d'Andreu Mas-Colell al diari ARA, "El combat contra la corrupció", és molt interessant i convindria reflexionar-hi, sobretot les persones que creiem en l'administració pública, la necessitat d'enfortir-la, i ens preocupen els problemes de gestió i de burocratització, que perjudiquen tant a la ciutadania. Hi ha una frase que considero clau per resoldre els problemes d'alentiment de la gestió pública, i és quan diu:"El camí que cal seguir és un altre: alleugerir la tramitació ex ante i enfortir molt les estructures ex post d'investigació i penalització de la corrupció."

    Si analitzem què està passant a l'administració pública, per què la maquinària és tan lenta, per què hi ha tantes traves a l'hora de resoldre els temes, expedir permisos, pagar factures, contractar serveis... arribarem a la conclusió que tot és culpa de l'excés de control previ a qualsevol resolució administrativa, per la por a una mala praxi o a la pràctica corrupte d'alguns. Tot això fa que es posi en dubte els funcionaris de torn, els polítics responsables i la pròpia dinàmica administrativa, i els grans perjudicats són els contribuents, els ciutadans que s'adrecen a l'Administració.

    Estic totalment d'acord, com diu l'articulista, que caldria agilitzar els tràmits i després tenir les eines necessàries i suficients per investigar si s'ha obrat bé, si s'ha errat en els tràmits, o si hi ha hagut pràctiques corruptives. No pot ser que la por a que es faci malament ho paralitzi pràcticament tot.

    Les persones que avui dirigeixen un ajuntament, que és l'administració pública ase dels cops, saben perfectament quines són les dificultats per tirar endavant els tràmits administratius. No estem parlant de manca de recursos humans, o de capacitat dels funcionaris, o de deixadesa i vagància d'aquests. Estem parlant que per fer qualsevol tràmit s'ha de picar molta pedra. Que es requereixen uns passos, a vegades absurds i redundants, o existeixen unes limitacions que no tenen sentit, però que s'imposen per dificultar qualsevol arbitrarietat.

    L'administració pública gestiona els nostres diners, i és bo que es tingui cura perquè es faci de la millor manera possible, amb la màxima eficiència i eficàcia, però també a bon ritme i sense encallar-ho per desesperació d'aquells que necessiten una autorització per tirar endavant el seu projecte professional o familiar. Cal rigor en la investigació de tot el que es fa i passar comptes a aquells que no han fet bé, però no es pot asfixiar l'administració pública per una simple malfiança.

Primeres informacions de la nova organització municipal

El desmanec que ha patit el nostre Ajuntament, i de retruc la nostra vila, fa que tinguem molta pressa a veure resultats que clarifiquin la situació i ens tranquil·litzin després de conèixer els resultats de la setmana passada, on una força política ha aconseguit la majoria absoluta. També crec que no podem perdre el temps i que ens hem de posar a treballar, sobretot l'equip que podrà governar amb una oposició sense possibilitats d'incidir-hi, més enllà de fiscalitzar l'obra de govern, que espero que es faci en ànim constructiu. Tot i així hem de respectar el tempo i donar un marge de temps al nou equip, que encara no ha pres possessió dels seus càrrecs, perquè pugui analitzar a fons quina és la situació del nostre Ajuntament, i comenci a treballar per desencallar-ho.

Tots tenim clares les prioritats, algunes de les quals no són fàcils de resoldre, si més no a curt termini. És bo que alguna persona, amb coneixements i experiència, pugui posar-hi ordre i aprofitar la capacitat professional dels nostres treballadors municipals per aconseguir resultats tangibles que ens confirmin que l'administració pública també pot ser eficient i eficaç.

I com que el futur alcalde ja ha presentat el repartiment de carteres del nou equip, podem començar a veure per on poden anar els trets. El primer que observem és el canvi de càrrec de confiança, substituint una figura més protocolària per una altra més de batalla, sobretot pensant en la necessitat d'organitzar l'administració. En tota empresa, i l'Ajuntament ho és, cal que hi hagi una bona sintonia entre direcció i treballadors, i en el cas de l'administració pública això es complementa amb la necessitat d'una bona entesa entre funcionaris o laborals, i càrrecs públics. Els càrrecs de confiança, tenen el component polític, però necessàriament també el tècnic, sobretot quan sortim de protocol per anar a la gestió.

L'experiència de la figura d'un gerent, que segurament serà l'etiqueta que podrem col·locar al nou càrrec anunciat pel futur alcalde, no té un llarg recorregut al nostre Ajuntament, i la majoria de treballadors municipals en actiu no ho han experimentat. Aquesta novetat no serà fàcil d'encaixar, i caldrà molta habilitat de la persona encarregada de reconduir la dinàmica administrativa del nostre Ajuntament.

Només vull desitjar i esperar encerts en aquesta tasca, perquè al capdavall és el que ens podrà beneficiar o continuar perjudicant a tots els administrats, en les nostres relacions amb la casa Consistorial. Tenim una experiència molt negativa de manca de resposta i poca empatia de certs polítics, i crec sincerament que això serà el primer que caldrà resoldre perquè puguem assegurar que Arenys ha canviat. Gairebé tothom demanava un canvi, i ara veurem si aquest canvi va per a bé, o ens quedem amb una mica del mateix.

Polítics que van fent amics

Aquests dies Ernest Benach, polític d'ERC, que fou president del Parlament català, ha sortit a les primeres pàgines dels diaris pels privilegis dels funcionaris del Parlament i els diners que exparlamentaris han cobrat gràcies a la seva gestió, essent ell un dels més beneficiats. Benach sempre dona la mateixa excusa, dient que tot s'ha de contextualitzar, però el que és evident és que la seva butxaca va rebre molts més calerons dels que probablement hauria estat just.

Hi ho dic arran de les declaracions de la portaveu d'ERC, la senyora Marta Vilalta, que aprofita totes les ocasions per atacar Junts, i intentar convèncer-nos que ells són els més nets i honrats del món. Avui manifestava que cap polític d'ERC està acusat de corrupció.

No entraré a investigar si hi ha polítics d'ERC corruptes o acusats de corrupció, però precisament tot el que s'ha sabut d'Ernest Benach, no els deixa en gaire bona posició. Si bé és cert que tot s'hauria fet legalment, no podem deixar de pensar que és lleig, i que no és la millor demostració d'honradesa i esperit de treball pel país. Els polítics no han de treballar de franc, però tampoc cal que es facin rics a costa de tots.

La senyora Marta Vilalta faria bé de mirar cap a dins i no fixar-se tant en els altres. Avui l'hi anava bé criticar a la senyora Borràs que està sent jutjada per pràctiques no gens clares i que s'ha trobat amb uns companys de judici que l'hi han fet el llit, sembla ser que a canvi de reducció de penes. Sempre he dit que a la senyora Borràs no se la jutja per la seva actuació en el Procés, encara que estic convençut que no se la mirarien de la mateixa manera si no s'hagués significat com ho ha fet.

Si normalment els catalans hem estat l'ase dels cops, en els darrers anys s'ha intensificat la repressió i, arran del referèndum de l'1 d'octubre de 2017, la venjança pel nostre atreviment i èxit obtingut. I això farà que qui porti l'etiqueta no serà jutjat de la mateixa manera. És per tot això que els polítics d'ERC haurien de ser més cauts a l'hora de parlar dels seus adversaris, sobretot tenint en compte el fracàs del seu suport al govern del PSOE.

Que cadascú es cuidi de les seves coses, que prou feines tenim tots per tirar endavant, i si volem ser crítics, hem de començar per nosaltres mateixos. Els nostres polítics no ho han fet prou bé, però... i nosaltres?

Tracte de favor als funcionaris del Parlament català

La proposta de la mesa del Parlament ampliada sobre el treball i sou dels treballadors del Parlament que arribin a l'edat de 60 anys està provocant molta polèmica a les xarxes socials, molta més de la que al meu entendre hauria de provocar entre els polítics del nostre país. Des que es va destapar els privilegis dels funcionaris del Parlament de Catalunya amb les llicències per edat, han estat moltes les gestions que s'han fet per intentar apaivagar la polèmica originada, sobretot pel que fa al tracte de favor cap a aquests funcionaris, sobretot tenint en compte la situació general del país quant a treball i atur.

He intentat entendre la nova proposta després de tot el que es va dir i dels atacs al que es considerava un tracte de favor injust per a la resta de funcionaris, i de treballadors en general. No acabo d'entendre els motius que porten als polítics catalans defensar aquest tracte a persones que han treballat més de 15 anys al Parlament de Catalunya i que tenen més de 60 anys. 

Les persones que hem tingut la sort de poder-nos jubilar, després d'una vida laboral intensa, però agraïda, sovint ens mirem qui no en pot gaudir, amb una certa sensació desagradable, com si se'ns hagués fet un favor que no ens mereixíem. Ara, però, després de veure quina és la solució que es vol portar a aprovar al Parlament català per a aquests funcionaris, se'ns queda la cara de babau i no entens perquè a ells sí i a nosaltres no.

Hi hauria molts exemples a contrastar la seva situació laboral que ens faria pensar que la mesura que es vol prendre per aquests funcionaris del Parlament no és justa comparativament parlant. Si una persona normal i corrent, amb feina, ha de treballar mínimament fins als 65 anys, en funció dels anys de cotització, si no vol veure reduïda la pensió, com es pot explicar que els funcionaris del Parlament català se'ls doni una excedència a partir dels 60 anys, cobrant el 100% de la pensió que els correspondria, com a mínim cinc anys després?

Ens queixem molt de la justícia que no sempre es tracta tothom de la mateixa manera, però quan rasquem a fons ens adonem que en molts aspectes està passant el mateix. No tothom rep els mateixos tractes, però és que a més s'aprova davant dels nassos de tothom. Puc entendre, encara que no comparteixo, que molta gent demani que els polítics es redueixin el sou, perquè es consideri que fan un mal ús del diner públic, del diner que és de tots. Aprovar tractes de favor com aquest no és la millor manera de governar i acontentar la gent. Es crea molta divisió d'opinions i, sobretot, un desencís per la manera d'obrar dels polítics que representa que ens han d'afavorir a tots de la mateixa manera, al marge de la nostra situació personal. No em sembla bé!

Les amenaces del Tribunal Suprem als funcionaris de presons

Avui encara podíem llegir les reaccions a les amenaces del Tribunal Suprem als funcionaris de presons que han de plantejar si proposen que el presos amb disposició de l'article 100.2, entre els quals hi ha els presos polítics, poden passar el confinament a casa seva, atès l'estat d'alarma declarat pel govern espanyol. Un article que tots en parlem sense pràcticament conèixer-lo.

Aquestes amenaces d'acusar-los de prevaricació si decideixen atorgar-los aquest permís són una demostració del nivell dels membres del Tribunal Suprem, i del seu ànim de venjança més que no pas de justícia, com hauria de ser.

No ens ve de nou, perquè tot el procés ha seguit les mateixes pautes. En cap moment hem cregut en la seva capacitat d'administrar justícia, perquè l'únic objectiu era posar-los la pena més gran possible com a escarment per haver gosat fer front i deixar en ridícul l'Estat espanyol.

Som molts que fem aquests comentaris, però sabem que no porten enlloc, perquè tot està bloquejat per les forces de l'Estat, les judicials, les policials i les polítiques, però també de tot el seu aparell. En una situació normal, en una situació de democràcia real, això no hauria succeït. Ja no es tracta dels fets condemnats, sinó de la manera de fer el seguiment dels condemnats i de tractar-los diferent per ser presos polítics, per la seva ideologia.

La CUP aposta per la participació de veritat

M'he llegit les declaracions d'Ona Curto, transcrites a la pàgina web de Ràdio Arenys i hi he sabut veure moltes ganes de canviar la dinàmica del govern municipal que ara plega, però també la dinàmica de l'anterior govern. Es creuen la participació, cosa que no podem dir del govern d'Estanis Fors ni tampoc d'Annabel Moreno, encara que aquests ho dissimulen amb un procés participatiu i el consell d'infants. La resta de consells... 

La CUP té la raó de ser en la gent i per això defensa la participació, perquè no pot ser d'una altra manera. Aquesta hauria de ser la pràctica dels governs progressistes, però no acostuma a passar. La participació és dura, no és un exercici fàcil i a més és molt poc agraït, però en l'actitud dels governants es demostra si s'hi creu o no.

Els governs actuals, en general, creuen que amb la llei de transparència ja en tenen prou. Esforçant-se en ensenyar les misèries ja queden redimits de tota culpa, però no és això. A més, ens trobem en casos com a Arenys que no se'ns deixa veure les actes de les sessions de la Junta de Govern, per posar un exemple. Sempre amb excuses. Tampoc s'ha volgut modificar el ROM, obsolet, per por a haver d'ensenyar massa coses.

L'Ona planteja temes sobre el funcionament de l'Ajuntament i també de formació als treballadors municipals. És important l'organització del personal i la seva formació. Podem queixar-nos més o menys de la burocràcia administrativa, però a vegades hi ha un problema de base i, sobretot, una manca de direcció tècnica que fa carregosa la tasca administrativa. He parlat amb membres de la CUP i tenen molt clar que això ha de canviar.

No és estrany que la CUP es presenti com a revulsiu, perquè es tracta de desencallar l'Ajuntament, adormit des de fa un parell de mandats, amb grans promeses i pocs resultats, per no parlar de l'eficiència que no es veu per enlloc.

L'Ajuntament d'Arenys de Mar necessita una bona gerència

A l'hora de presentar les propostes de treball per als propers quatre anys, les diferents candidatures s'esmercen en prometre diferents obres i projectes, alguns d'ells irrealitzables, bàsicament perquè l'Ajuntament no en té competència o bé perquè el seu cost és inaccessible, i en canvi hi trobo a faltar propostes per posar ordre i encarrilar la direcció d'una de les empreses més grans de la vila, si no la més gran.

L'Ajuntament compta amb un estol important de treballadors i treballadores municipals, siguin funcionàries o laborals. El fet de disposar de brigada, policia i residència fa que el nombre de treballadors sigui important. Tot plegat requereix d'una direcció clara, ja que no n'hi ha prou amb tenir bons treballadors si no hi ha una direcció que prioritzi i marqui, tècnicament, les línies de treball.

Des de fa molts anys Arenys pateix la manca d'aquesta direcció i no he sabut veure que cap de les candidatures que poden acabar dirigint l'Ajuntament es plantegin resoldre aquesta necessitat. M'agradaria que el debat d'aquest diumenge sortís el tema i així ho exposaré al seu director. És una llàstima que un ajuntament amb superàvit constant no tingui una direcció àgil i eficient perquè tothom vagi en la mateixa direcció. 

En aquest darrer mandat es va crear la figura del Cap de protocol, una figura que si em permeteu és totalment innecessària, i en canvi no s'ha cobert la gerència de l'Ajuntament, que resulta imprescindible avui dia. Els polítics, la majoria dels quals no tenen dedicació exclusiva, no poden estar a sobre de totes i cadascuna de les casuístiques, ni crear uns grups de treball amb els directors d'àrea per valorar les tasques, sinó que els polítics han de marcar els objectius que volen assolir, i són els tècnics, amb un gerent al capdavant, els que s'encarreguen d'aconseguir-los de la manera més eficient possible.

Arenys es mereix un bon govern, amb les idees clares, i també una bona direcció tècnica per aconseguir els millors resultats de la gestió eficient de l'Ajuntament.

Ara toca el Consell per la República, i després?

Si d'una cosa n'estem farts de sentir-ne a parlar i demanar és "Unitat". Us adonareu que cada vegada que hi ha una manifestació, unes declaracions o uns actes de creació de no sé quines entitats, moviments o organismes sobiranistes, parlen d'unitat, que hem d'anar junts, que ens hem d'unir per fer front als unionistes... No sé vosaltres, però jo en començo a estar cansat. Potser per aquest mateix motiu la CUP ja no ha assistit avui a la presentació del Consell per la República.

Si us dic la veritat, jo tampoc sé què carai és aquest consell, ni com funcionarà més enllà de declaracions d'intencions que no ens porten enlloc. Des del fracàs d'ara fa un any, quan vàrem comprovar que no hi havia cap pla B, i que tot s'apuntalava en una innocent idea que Espanya cediria, no he vist cap proposta amb sentit, ni cap moviment que ens fes pensar que els nostres polítics s'han refet de l'ensurt. Més aviat m'he trobat amb un govern mediocre, amb molts interrogants i dubtes, sense governar i barallant-se entre ells per veure qui té més força. Tot plegat un desfet de temps.

Tant de bo m'equivoqui, però ara estic una mica a l'expectativa sense ganes de fer cap pas en fals, amb molt poca confiança en els actuals dirigents. Només faltaven les declaracions del president, demanant responsabilitats als Mossos per la seva actuació a Girona i Terrassa, sense tenir el seny d'investigar-ho abans de fer-se sentir. Desconfiar en públic dels teus funcionaris, sense tenir-ne proves, és una demostració de la poca intel·ligència del nostre president, com a governant. 

Com vaig dient aquests dies, si no en saben més que deixin el lloc a uns altres.

Senyor Millo, desconfiem del PP

En un Estat democràtic, amb un govern immaculat i amb una tradició democràtica de temps resultaria una estupidesa voler fer el recompte de vots paral·lelament a l'oficial, senyor Millo. El problema que tenim és que ni l'Estat dóna signes de veritable democràcia, ni el govern del PP té tradició democràtica, sinó que està acusat de corrupció per tots els costats, i si la cosa no va més enllà és perquè controlen tots aquells que, de manera justa i independent, els portarien a la garjola. No senyor Millo, no desconfiem dels funcionaris, sinó del PP.

El recompte paral·lel que ERC ha anunciat que faria, el trobo correcte davant el perill, com escrivia jo ahir, que es produeixi un frau electoral en benefici dels partits unionistes, els favorables a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, entre ells el PSC (exceptuant els dos regidors d'Arenys de Mar).

Avui escoltava les declaracions del ministre de Cultura, lloant els efectes de l'aplicació de l'esmentat article. M'imagino que el millor ha estat el trasllat de les obres del museu de Lleida cap a Sixena. L'alcalde Ros ha patit una de les conseqüències de l'aplicació de l'article 155 que tant ha defensat.

També he llegit que el mediocre ministre d'Exteriors ha acomiadat tots els treballadors de les ambaixades catalanes. Espero que una vegada restablert el govern legítim de Catalunya, aquestes persones recuperaran la seva feina. Les obres d'art no, senyor Ros!

És un cúmul de despropòsits que caldrà resoldre després de les eleccions, unes eleccions que no poden perdre els partits sobiranistes, si no volem retrocedir quaranta anys, tal com desitja la gent de C's i PP, i no ens garanteixen evitar-ho ni Comuns ni el PSC.

El cap de gabinet no és prioritari a Arenys de Mar

Abans de justificar la meva afirmació voldria que s'entengués molt bé que no vaig en contra de ningú, sinó del càrrec de confiança que s'ha prioritzat. Si l'Ajuntament es pogués permetre el luxe de contractar molts càrrecs, no hi ha dubte que la figura d'un cap de gabinet podria encaixar, però si toquem de peus a terra, calia mirar bé què era el més urgent i necessari per posar ordre a l'Ajuntament i jo penso que més que un cap de gabinet el que convé en aquests moments és un o una gerent.

L'organització del nostre ajuntament necessita una revolució i posar-hi ordre, no pas per les capacitats dels nostres funcionaris, sinó per fer eficient la feina que realitzen. Sovint passa que cadascú fa la seva feina i es desconeix què fa el del costat, un orgue de gats. Hi ha tramitacions que requereixen un seguiment transversal que no sempre existeix i qui ho pateix és el vilatà.

Els polítics elaboren un PAM que els funcionaris no hi diuen o no poden arribar-hi a dir res, i per tant no sempre se'l fan seu o ni tan sols hi creuen. La relació entre el treballador i el polític no sempre és la millor, no pas per manca de voluntat, sinó freqüentment per desconeixement del polític, que és el passavolant, i la desconfiança del funcionari o laboral, que coneix els punts flacs del polític.

L'organització d'un ajuntament ha d'anar a càrrec d'un professional de l'administració, que ha de llegir la voluntat política dels càrrecs electes i traslladar-la a l'equip de treballadors de la casa, organitzant els equips de la millor manera per aconseguir els millors resultats de la seva gestió.

No estic valorant la capacitat de les persones, sinó la manera com s'organitza a vegades amb pautes contradictòries o simplement sense instruccions prou clares. Ja sé que Arenys de Mar no és cap excepció, però ara estem parlant del nostre ajuntament. Cal que els polítics facin de polítics i els tècnics el que els correspon, i que hi hagi la màxima transparència i comunicació entre ambdues parts. És per això que avui a Arenys el que necessita és una gerència potent.

Joaquim Ponsarnau, a qui considero amic, estic convençut que serà un molt bon cap de gabinet. El que jo expresso és que la gerència és prioritària.

Ni Rajoy ni el Tribunal Constitucional em frenaran

Demanar la dimissió de Jorge Fernández Díaz és absurd perquè en aquest país governen els corruptes i no dimiteix ningú. Els meus incondicionals lectors recordaran les vegades que en aquest meu blog he parlat de la ineptitud del ministre, que es va guanyar el càrrec no pas per mèrits, sinó per amistat i servitud incondicional a Rajoy. Però el ministre no és només un inepte, sinó que a més juga a traïció i fins i tot se'l podria acusar de prevaricació. 

És molt trist que Espanya tingui un ministre de l'Interior de la categoria de Fernández Díaz. Això sol ja fa venir ganes de marxar-ne. Esclar que amb el cap del govern que tenim, tampoc podem esperar gaires meravelles en la resta de l'executiu.

Senyor Rajoy, ni vostè ni el Tribunal Constitucional em faran quedar a casa el dia 9 de novembre. Només per demostrar-li que la seva manera d'actuar és impròpia d'un cap de govern d'un país democràtic, jo el dia 9 de novembre aniré a votar. No sé si ho podré fer, però no em quedaré a casa perquè vostè i el seu inestimable Tribunal Constitucional ho diguin.

Sàpiga senyor Rajoy que si em quedava cap partícula de respecte en vers el seu govern i les seves institucions, ara ja ni això. No tinc gens clar que el govern del meu país, Catalunya, sigui el millor dels millors, ni sé què pot passar en un futur proper, però el que sí que tinc molt clar és que pitjor que vostè i els seus ministres és impossible. Lluitaré per aconseguir el millor govern per al meu país, i sortir tan lluny com pugui de les seves mans. Si es creu que amb les mesures preses defensa la democràcia i funcionaris catalans, està molt equivocat. Vostè només busca no sortir-ne escaldat, però espero que en la propera ocasió que es presenti davant la ciutadania, rebi el càstig que es mereix.

En campanya els imputats són dins de l'armari

Aquests dies en què els partits polítics ens demanen el vot, he comprovat que han tingut la decència de no treure les persones imputades, perquè ja seria gros que se'ns presentessin a casa aquelles persones que suposadament s'han embutxacat diners públics, és a dir, els nostres diners.

Tot i el poc temps que he tingut avui per mirar els diaris he comprovat que es torna a parlar d'imputats, en aquest cas socialistes, que o bé han malgastat diners nostres, amb l'excusa de les dietes, o bé han prevaricat, contractant amics, al marge dels processos d'oposicions a llocs de funcionaris o falsejant-ne les actes del Tribunal.

Per a les persones que no ho tinguin tant per mà, els diré que una cosa són els funcionaris i l'altra els càrrecs de confiança. Aquests, com indica el seu nom, els col·loquen els polítics amb responsabilitat de govern, perquè són de la seva confiança, però els altres, els funcionaris, accedeixen a l'administració a través d'unes oposicions que se suposen justes, i sense regals de cap tipus.

Parlant de polítics que ens demanen el vot, el que no em queda clar és si el representant i cap de llista del PP espanyol, el fins ara ministre Miguel Arias Cañete, ha aclarit el tema d'aquells negocis seus que tenien tractes amb l'administració... 

Arriba un moment que tot això és tan habitual que ja no ens escandalitzem. Que els familiars d'Esperanza Aguirre tinguessin propietats prop de Guadalajara, on hi varen col·locar una estació de l'AVE, o que el president Rajoy cobrés dietes per viure a Madrid, com si no tingués pagada l'estada a la Moncloa, són fets tan naturals, que ja no sabem què podem impugnar i reclamar.

I parlant de les eleccions europees, desitjo que tots plegats no siguem tan ximples de donar ales a una persona que no es mereix estar en la política, com és el senyor Vidal Quadras. A veure si aquest VOX passa sense pena ni glòria per aquest món, que ja ha hagut d'aguantar prou anys les misèries del seu líder que va sortir desesperat del PP, per la seva indulgència a Mas, i la impossibilitat de virar al partit a l'extrema dreta, on si sent tan còmode.