Premis Mn. Martí Amagat 2026

Aquest matí he assistit al lliurament dels Premis Mn. Martí Amagat de la Mostra Literària d'Arenys de Mar en la seva 45a edició. Un acte que ha coincidit amb el cap de setmana de l'Arenys de Flors. Hem gaudit de la música de l'Orquestrina Synerenca de l'Escola de Música d'Arenys de Mar, i la Mercè Boher ha recitat els escrits i poemes premiats. 

En un món que sembla que no té remei, actes com aquest et fan veure que no tot està perdut, que hi ha joves amb ganes i imaginació per expressar les seves idees, i és bo que entre tots trobem la manera de fomentar-ho. L'experiència de les quaranta-cinc edicions és una demostració d'aquesta voluntat i interès.

Si divendres assistia a l'Ateneu en una conferència musicalitzada on es parlava de dos prohoms noruecs de la cultura, com són Ibsen i Grieg, avui els protagonistes eren infants, joves i algun adult de la nostra vila que rebien el reconeixement al seu treball literari.

Des d'aquí felicitar a tots els participants, hagin o no estat premiats, i animar-los a continuar escrivint i delectant-nos. Necessitem aquests treballs per combatre la toxicitat que predomina arreu. La cultura és la saba que ens manté vius com a societat massa castigada per la mediocritat predominant. Conrear l'hàbit de la lectura i l'escriptura ha de ser un deure de tots plegats, i totes les iniciatives són benvingudes.

En què quedem? Volem escriure bé o no cal?

Avui potser no hauria d'escriure el post, després de vint anys de fer-ho diàriament. I dic que potser no l'hauria d'escriure pel perill de no dir-la gaire grossa.

Quan em disposava a iniciar l'escrit m'he assabentat del canvi d'opinió del Departament d'Ensenyament del nostre país sobre l'ortografia als exàmens de selectivitat. És evident que des de fa una colla d'anys tenim un problema, i aquest és la manera com funciona la Conselleria d'Ensenyament amb canvis de criteri constantment, però també amb criteris que fan vergonya.

Els meus fills, que són encara prou joves, parlen de la generació actual dels estudiants, com si ells tinguessin cinquanta anys. S'adonen que avui no s'exigeix com s'exigia en la seva època d'estudiant. Imagineu-vos si ho comparéssim amb la nostra generació, aquells que estem a punt de fer la setantena.

L'altre dia s'anunciava que les faltes d'ortografia només restarien punts en les proves de llengua, cosa que permet que en les altres disciplines els correctors els caigui la cara de vergonya llegint segons quines paraules o frases fins i tot inintel·ligibles. No anem bé!

Al final dels estudis obligatoris els alumnes obtenen el nivell de català que els eximeix de les proves que en el nostre temps havíem de superar si volíem accedir a segons quins treballs. Llavors entens per què la gent escriu tan malament. A la meva època disculpàvem els nostres pares que escrivíssim malament en català, perquè no havien tingut l'oportunitat d'estudiar-lo. Ara, que els alumnes l'han pogut estudiar, també els haurem de disculpar? De què? De ser governats per uns ineptes?

Ens queixem i lamentem tot el que està passant al País Valencià o les Balears en contra del català, pels pactes de govern de Vox i PP. Certament és lamentable i vergonyós. Però potser ens hauríem de preocupar del que està passant a Catalunya, amb un Departament d'Ensenyament que caldria reformar de dalt a baix. Són massa anys d'actuacions anòmales i distorsionadores. El nivell formatiu és cada vegada pitjor, i no sé si en tenen la culpa els mestres i professors, o els nostres dirigents que naveguen dia rere dia, sense tocar de peus a terra, ni saber dirigir la nau.

Buscant la inspiració?

Us haig de confessar que després de vint anys d'escriure un post diari, darrerament em resulta més complicat trobar una notícia que m'agradi plasmar en el meu blog. No es tracta que no passin coses per comentar, sinó que ens movem en un bucle que ens fa repetir els mateixos temes dia rere dia, i això cansa, tant a mi, a l'hora d'escriure-ho, com als possibles lectors.

És el que ens passa als que estem acostumats a llegir els diaris, siguin en paper o digitals. Hi ha notícies que no semblen del moment, perquè difereixen ben poc del dia anterior, o de la setmana passada. Si ens fixem en la política internacional, ara només podríem parlar de Trump. En l'àmbit estatal continuen les trobades entre el PSOE i Junts o ERC, per assegurar la governabilitat de l'Estat, i les queixes del PP, que encara no ha paït que no hagi pogut governar.

Els catalans, que gairebé no ens recordem del Procés, estem immersos en les negociacions per aconseguir més competències, i per defensar el català davant dels atacs dels tribunals de justícia que supleixen el fet que els polítics de torn o estan a l'oposició o governen necessitant els nostres vots.

No renuncio a llegir tot el que es diu, perquè sempre n'aprens alguna cosa, encara que intento posar-hi distància per no estar tot el dia amargat. Haig de reconèixer que la situació política i social no és bona, i que pot ser que sigui això el que fa que tota la resta passi una mica desapercebut.

Estic també decebut a escala local, perquè tots plegats podríem fer més i millors coses, i estem apagats, amb falta d'idees i una mica superats pels entrebancs que ens trobem pel camí. Hi trobo a faltar més interès a treballar per la cosa comuna, i no hi ha manera que tots, des del nostre àmbit i possibilitats de col·laboració, hi posem el nostre gra de sorra. 

M'agradaria pensar que els esdeveniments internacionals ens han deixat una mica en estat de xoc, però que ens en sortirem. Que les paraules se les emportarà el vent, vindran millors temps, també la primavera i l'estiu ens hi ajudaran, i serem capaços de tornar a emprendre el camí que havíem iniciat per millorar la nostra societat.

Amb tot el temps del món

Hi ha moments i circumstàncies de la vida que sembla que tot es paralitza, també el temps, i tens la impressió que disposes de tot el temps del món encara que no l’aprofitis, el deixis escapar, sense que ningú et vingui després a demanar comptes. És en aquests moments que la teva actitud ha de canviar i diferenciar-se de la del dia a dia en què acostumes a anar de bòlit, amb la sensació que no ho pots abastar tot, relativitzant-ho de la millor manera possible.

Avui seria un dia d’aquests en què ho tens tot programat i només depèn dels altres que tot vagi bé. Que poca cosa pots fer per millorar-ho. Actues passivament, deixant fer, sense preocupar-te de res, i menys del temps. Un temps que passa lentament i desaprofitat, que en certa manera el perds, però que ningú t’ho recriminarà.

Probablement aquest és l’esperit de les vacances. Un trencament amb la rutina, amb les presses per complir amb els compromisos, una mica pendent de les obligacions que t’has fixat o que t’han marcat. I si això són les vacances, benvingudes siguin. Les gaudirem i en prendrem nota per recordar-les. Ens hi posarem bé i ens fixarem en tot allò amb que es diferencia de la resta de dies, sobretot ara que ja he passat a l’etapa de la jubilació i que el ritme i les obligacions han canviat.

I no ens hi posarem nerviosos. Tenim tot el temps del món i l’aprofitarem al màxim. Si podem descobrir coses noves molt millor, però si ens hem d’estar tres o quatre hores asseguts a la cantonada d’una sala d’espera, ens ho agafarem bé, i dedicarem el temps a pensar-hi i a escriure tot allò que ens passa pel cap. És una etapa més de la nostra vida que hem de compartir i mirar de trobar-hi sempre les coses positives.

Benvolgut Albert Pla Nualart, no t'entenc

Sóc subscriptor, des del primer dia, del diari ARA i acostumo a llegir la majoria d'articulistes, amb algunes excepcions, no tant perquè m'agradin més o menys, sinó perquè sovint em trobo que el temps m'obliga a prioritzar què llegeixo i què deixo per a un altre dia, i que a vegades queda sense llegir. Hi ha, però una secció que em produeix una sensació estranya, que moltes vegades deixo de llegir per evitar la meva frustració. Benvolgut Albert, ja em disculparàs, però jo no t'entenc.

Tot i que la meva generació va patir molts problemes per expressar-se en català, personalment vaig tenir la sort de viure en un reducte on el català hi era present, malgrat les lleis franquistes, i el meu primer llibre de gramàtica va ser "El faristol". Sense títol fins no fa gaires anys, que me'l vaig treure no per necessitat, sinó per punt d'honor, he anat parlant i escrivint sempre amb un catala, crec jo, força correcte.

Tinc els meus dubtes a l'hora d'escriure, i molts d'aquests l'Albert Pla els comenta a la seva secció "Un tast de català". El problema que tinc, però és que després de llegir una i més vegades la seva classe de català, em quedo pitjor que al començament. No l'he entès de res i encara m'ha afegit més dubtes.

Ahir, després d'alguns dies d'ignorar els seus escrits, vaig decidir llegir l'article "¿S'ha enrigut de mi o se n'ha rigut de mi?". Ho vaig fer amb molt d'interès i ganes d'entendre quina era la manera correcta d'expressar aquesta idea, i... em va passar com sempre: no vaig saber entendre com ho havia d'escriure. 

Probablement el problema és meu, i hauria d'esforçar-m'hi més, però li voldria demanar a l'Albert si seria possible escriure d'una manera més entenedora, sobretot per a aquelles persones que no tenim el seu nivell, però que considerem molt interessants les seves ganes d'ensenyar, de fer pedagogia sobre la llengua. Recordo una anècdota que m'explicaven els meus pares, ja fa anys, d'un capellà i gran teòleg, que en una conferència un dels assistents va dir a qui l'acompanyava: "Ha de ser molt intel·ligent, perquè no l'entenc de res!".

L'intel·lectual Félix de Azúa

A l'escrit d'en Carles Capdevila "Masclisme, classisme i de què serveix ser intel·lectual", jo li deia "Carles, estic totalment d'acord amb tu. Malauradament tenim una bona colla dels anomenats intel·lectuals que ens avergonyeixen. És cert que ells mateixos es desacrediten, però els hem d'aguantar tota la seva supèrbia."

No puc escriure millor el que molt bé diu en Carles d'en Félix de Azúa i altres intel·lectuals com ell, per més que m'ho proposés. Tot i així voldria manifestar el meu menyspreu a persones que sense excusa, per la formació rebuda, embruten la societat que els ha ajudat a ser on són.

Curiosament Félix de Azúa diu que ha votat C's i que ara no ho té tan clar. Si us hi fixeu us adonareu, si no ho havíeu fet abans, de quin és el perfil de les persones destacades dins de la formació de C's. Concreto 'persones destacades' perquè, com a totes bandes hi ha gent humil, voluntariosa i de bona fe, però és evident quin va ser el motiu de l'aparició d'aquest partit a Catalunya, i les persones que el varen crear i promocionar.

Dir que a les escoles catalanes s'ensenya a odiar Espanya o fer creure que aquí només parlem català i que els castellanoparlants són arraconats, menystinguts, i que si no marxen de Catalunya és perquè són massa grans per començar una nova vida en un altre lloc, no és tan sols mentir, sinó agredir la nostra societat, insultar-la. 

Com a català de llengua materna i que ha viscut en temps de la dictadura en què se'ns privava parlar-la, estimo enormement la meva llengua i la defensaré on sigui, però mai deixaré de banda cap persona que parli una altra llengua, sempre i quan em respecti. Personatges com Félix de Azúa, mai seran a la meva llista d'amistats, no pas per la llengua que utilitzen, sinó per insultar tot un poble i provocar que els espanyols que no ens coneixen ens arribin a odiar.

Titulars de premsa d'un any electoral

Hi ha dies que estàs més inspirat que d'altres. Dies que ho veus tot negre i tens poques ganes d'obrir la boca perquè no trobes res ben fet. Aquests dies són complicats d'escriure, perquè pots caure en el parany de descriure la realitat, la teva visió d'ella, amb un to massa pessimista. 

Avui, per exemple, si em posés a parlar de la premsa del nostre país i dels corresponsals locals seria molt dur, probablement gens injust, però sí massa cruel. Ja sé que quan ells escriuen, precisament es valen de la crueltat per fer-se llegir més i vendre més notícies als directors i responsables dels diaris. Quan uns i altres estan en sintonia, el resultat pot ser fatídic.

Que ningú pensi que les notícies no s'han d'explicar, encara que no siguin agradables per als afectats, però seria molt lloable que l'autor abans de donar per llest l'escrit es posés a la pell de l'altre i donés el vistiplau. Hi ha persones que es creuen infal·libles, que ho fan tot bé. Jo tinc la sort que m'equivoco molt i se'm fa més difícil pecar d'orgull.

Avui, però ens podem fixar en frases titulars dels diaris, a càrrec de polítics que tenen clar que enguany és un any electoral. "Roben als més pobres per donar-ho als independentistes", parlamentari del PP català. "Anar amb ICV-EUiA a Barcelona no crec que sigui regenerador", alcalde de Barcelona. 

Però a Espanya passen més coses. A l'Audiència Nacional perden l'expedient sobre l'esborrat dels ordinadors de Bárcenas. El president de Telefónica, César Alierta manifesta que en quatre anys Espanya situarà la taxa d'atur per sota del 8%. L'any 2014 es va tancar en gairebé un 24%. Arturo Fernández, expresident de la Patronal madrilenya CEIM, justifica la utilització de les black card en els seus restaurants perquè eren més barats. O sigui, negoci rodó.

Però nosaltres tranquils que tot quedarà resolt, i continuarem pobres i enganyats.