La tercera en discòrdia al PSOE

Finalment, com era d'esperar, Susana Díaz formalitzarà la seva candidatura a liderar el PSOE. Serà la tercera opció després que així ho fessin Pedro Sánchez i Patxi López. Quines opcions té Díaz? Algunes veus diuen que les eleccions per decidir quina persona liderarà el PSOE estan preparades perquè sigui Susana Díaz la nova líder del partit socialista.

Es busca una lluita a tres per evitar enfrontar Sánchez amb Díaz. D'alguna manera Patxi López serviria per treure vots a Pedro Sánchez i d'aquesta manera brindar la secretaria general a la candidata andalusa, que és qui tindria més suport i la gran estima de patums del PSOE, amb l'expresident González al capdavant.

Què interessa més al PSC? Fins ara jo creia que la millor opció per als socialistes catalans era que guanyés Pedro Sánchez, però després del pacte d'Iceta ja no ho tinc tan clar. Els socialistes andalusos han estat els principals lluitadors perquè Catalunya no obtingués cap privilegi, sinó tot el contrari, que ens poguessin explotar al màxim, en benefici de la resta d'Espanya, sobretot d'Andalusia.

Probablement ho hem explicat molt malament, però el PSC llançant la tovallola ha fet un pas enrere en la tasca de fer pedagogia i diferenciar la solidaritat de l'abús de confiança. Segurament la pressió per aconseguir la independència l'ha rebotat a l'altra banda, simple qüestió de la llei del pèndol, però sap greu.

PSOE, primàries o designació a dit

Sempre s'ha dit que darrere el temporal arriba la calma, i això és el que intentarà la Comissió Gestora del PSOE per tal de facilitar a Susana Díaz el seu camí a la secretaria general del partit, un càrrec que vol recuperar Pedro Sánchez amb el concurs de la militància. Sembla, però, que Susana Díaz i els seus intentaran arribar a la secretaria general sense primàries. Si varen poder defenestrar Pedro Sánchez també poden col·locar-se a dalt sense demanar l'opinió a ningú.

Després de quaranta anys de dictadura n'han vingut quaranta més de democràcia, encara que no hem tingut temps d'aprendre el concepte i molt menys de posar-lo en pràctica. La democràcia que funciona a l'Estat espanyol és la democràcia dels interessos dels de sempre, vagin amb la cara pel davant o es disfressin d'esquerres. 

Avui he llegit l'article d'opinió de Suso de Toro al diari ARA i m'ha semblat molt encertat, dissortadament molt pessimista, però probablement aquesta sigui la realitat. De fet jo sempre he dit que al nostre país l'esquerra sempre juga a camp contrari, i si a sobre hi té infiltrats poc esquerranosos, ho té molt difícil. Ho ha de fer molt malament la dreta perquè l'esquerra tingui l'oportunitat de governar, i quan ho ha fet, les mesures d'esquerra han brillat per la seva absència.

Serà interessant veure què fa el PSOE els propers mesos quan té dos fronts oberts: demostrar que és un partit d'oposició al Congrés i endreçar els seus mobles. Les manifestacions d'ahir dissabte al voltant del Congrés de Diputats són una anècdota, el que importa és veure què passa dins del partit, i això decantarà el futur del PSOE que viu, en aquests moments, la pitjor crisi de la seva història.

El PP continua creixent en intenció de vot

L'últim sondeig en intenció de vot dóna per fet que el PP continua a l'alça, malgrat la corrupció, i que el PSOE passa a ocupar la tercera força, al darrere de Podemos. No crec que ningú se n'hagi d'estranyar, una vegada acceptat que la corrupció no perjudica electoralment el partit que l'acapara sense límits.

El cop d'estat de Susana Díaz, que només té com a objectiu ocupar la secretaria general del PSOE, ha fet mal al partit i més en farà si s'obstina en obligar tothom, també al PSC, a facilitar el govern a Rajoy.

El PSOE ha renunciat a lluitar per a un govern d'esquerres i prefereix tornar a experimentar la travessa pel desert quatre o vuit anys més. Entretant el PP està consolidant una política de la dreta més rància del moment actual, que dificultarà molt poder-nos-en desentendre.

Acceptat que la sortida passa per un nou govern de Rajoy, hauríem de centrar tots els nostres esforços per exercir una oposició crítica i valenta a tot el vendaval que ens caurà a sobre. Disculpeu-me, però, que sigui molt pessimista i no vegi, per ara, la capacitat del PSOE de liderar aquesta oposició necessària per preservar els drets de la classe treballadora. 

Tal com m'hi referia ahir, els dirigents actuals del PSOE estan massa lluny de les bases socialistes i són incapaços d'adonar-se que estan més preocupats per existir que no pas per facilitar una política en defensa dels menys afavorits, una política d'esquerres en contra dels poder fàctics on tan a prop s'hi han col·locat.

PSC - PSOE, una llarga amistat plena d'espines

Sembla que els efectes CUP han arribat al PSC: Iceta i Parlon empaten a 3.717 avals. Mira que ja és casualitat, eh! Els dos aspirants a la secretaria general del PSC coincideixen en la defensa de Pedro Sánchez i en votar NO a la presidència de Rajoy. Els andalusos, però, ja han avisat que aquí ningú trenca la disciplina de vot. On s'és vist!

La dependència del PSC respecte el PSOE no ha estat mai una bassa d'oli, al marge de qui liderés el partit català. Fins i tot ara, que els més catalanistes tenen un paper molt insignificant dins del PSC, les relacions amb el PSOE no són bones, i és que Catalunya és diferent, ni millor ni pitjor, simplement diferent.

La situació social, política i cultural no es veu de la mateixa manera des de Catalunya que des d'una altra part d'Espanya, i quan un té la sensació que li estan trepitjant l'ull de poll des de fa massa temps, no és estrany que li vinguin ganes de marxar ben lluny.

La llàstima de tot plegat és que passarà com sempre, després de molt bordar, tothom tornarà a jóc com si res no hagués passat. Això ho tenim molt els catalans. Pot semblar que hem de trencar les cartes, però a l'hora de la veritat ens sap greu. Això és el que li passa al PSC des del primer dia, però el sacrifici inicial, que mai li haurem agraït prou, s'ha tornat en una rutina que, en aquests moments, no porta enlloc.

Per altra banda, la notícia que gairebé ha passat desapercebuda ha estat la del trencament amistós de la FAES i el PP. Caldrà veure quina és l'estratègia, que de moment no sé endevinar. Què pretén Aznar amb aquesta operació? Segur que algun opinador mediàtic aviat ens ho farà veure.

Iceta i Parlon, dues maneres d'entendre el PSC

El procés de primàries del PSC ens presenta la incògnita de si hi haurà votació o bé les dues opcions que opten a la secretaria general arriben a un pacte de col·laboració. Iceta ja ho ha demanat, però de moment la Núria Parlon ho ha desestimat. 

Iceta és partidari de no canviar gaire res i avisa Parlon que els canvis dràstics sempre han comportat problemes d'estabilitat interna. Iceta té el suport de les patums del partit, dels dirigents que no els interessa els canvis, es mantenen amb el discurs federal tot i saber que Espanya no està preparada perquè aquesta sigui una opció factible. Sempre és millor defensar una alternativa que no pas combatre una proposta.

Parlon vol una renovació profunda del partit perquè el PSC torni a ser el referent de l'esquerra catalana i surti d'aquesta letargia que fa tant temps que dura. Això espanta els dirigents històrics i farà difícil la victòria de la jove alcaldessa de Santa Coloma.

La situació política a Catalunya no resulta innòcua en la rellevància del PSC en el conjunt de partits catalans, sinó que li ha fet molt mal. L'ambigüitat en què s'ha mogut, per intentar acontentar tothom, a dins i fora de Catalunya, l'ha portat a la seva mínima expressió en l'àmbit polític català. Iceta creu que la seva feina va per bon camí i que encara no ha conclòs. Per la seva banda Núria Parlon entén que cal una sacsejada per recuperar tot allò que s'ha perdut en els darrers anys i aconseguir que el PSC ostenti el protagonisme que mai havia d'haver perdut.

Es busca voluntari per liderar el PSOE

En hores baixes per al PSOE cada dia hi ha renúncies a optar a la seva secretaria general. A l'anunciada per Rubalcaba s'hi ha anat sumant les de Patxi López, Carmen Chacón i ara Susana Díaz. És com si ningú es volgués complicar la vida o, en algun cas, es reservés per liderar la candidatura a cap del govern espanyol.

He llegit les raons de Susana Díaz a la seva renúncia i les he entès. La presidència del govern andalús és prou significativa i implica suficient dedicació com per rebutjar altres funcions. El PSOE a Andalusia ha resistit, encara que sigui amb el suport d'IU. A Andalusia no ha passat el mateix que a Extremadura on, els que no coneixem tots els entrellats, no entenem que IU donés suport al PP.

Però els catalans vivim les nostres històries i tenim un singular protagonista en la persona de Duran i Lleida. Aconsegueix el que es proposa: sortir a les primeres pàgines dels diaris, sense cap motiu important; només es tracta de fer reflexions en veu alta i després negar-ho tot. I nosaltres hi caiem una vegada rere l'altra. No ens el creiem, però en parlem i li donem protagonisme, que és exactament el que busca.

Però també en Pere Navarro ha badat boca. Insisteix en la necessitat de modificar la Constitució i reconèixer les singularitats de la nació catalana. Ha 'perdonat' els diputats 'díscols' i sembla que vol refer llaços, però alguns pensen que ha fet tard. Sigui com sigui, el més important és sortir als diaris, encara que sigui a la manera Duran i Lleida. Els lectors i opinadors som tan innocents, que continuem fent-los cas. D'això viuen.