Donar veu a la ignorància

Em sorprenen alguns comentaris estranyats davant de segons quines declaracions de personatges que, per la raó que sigui, però no necessàriament per la seva intel·ligència, empatia o sentit comú, s'han fet famosos i potser fins i tot guanyen molts diners. M'imagino que és qüestió de l'èxit, encara que sigui un èxit efímer, però que en un moment donat col·loca una persona al cim fins al punt de ser idolatrat.

Trobaríem un exemple clar en el món de l'esport, sobretot el futbol, i evidentment el masculí. Uns jugadors que encara no han sortit de l'ou i els plouen elogis exagerats de fanàtics i massa de gent il·lusionada per un joc que cada vegada és menys esport i més negoci. Com sempre, no és bo generalitzar i a tot arreu hi ha de tot. Però és cert que podríem fer una bona llista de futbolistes que han tingut, diguem-ne la sort, de triomfar amb la pilota, encara que humanament tinguin molt que desitjar.

I probablement la culpa és nostra. De les persones que segueixen el futbol i necessiten buscar uns ídols que els enlluernen i que adoren. No ha de ser fàcil evitar caure en el parany de sentir-te un Déu tot poderós, capaç de tot, si al teu voltant tot són elogis i catifes vermelles.

No voldria centrar-me només en el món del futbol, com si aquests fossin els dolents i la resta immaculats. Ho trobem en el món de la faràndula, en actors i actrius de cinema, en cantants. Trobar l'equilibri entre el saber fer bé les coses, aquelles que la vida t'ha brindat, i la humilitat de pensar que com a humans tenim els nostres defectes i mancances, i que entre tots ho podem fer bastant tot, sense necessitat de trepitjar ningú, no ha de ser fàcil.

La majoria d'humans, que no tenim un club de fans que ens venerin ni aplaudeixin tot allò que fem, ens pot costar entendre segons quines actituds. Potser els hauríem de compadir, perquè la vida no els ho ha posat senzill, i tenen el perill de caure estrepitosament a la primera ensopegada. I el que no podem fer és sorprendre'ns de segons quines declaracions, perquè haurà volgut dir que hem sobreestimat aquella persona, pel simple fet de ser un crac en el seu ofici o afició, sense valorar el seu fons, tot allò que ha conformat el pòsit que li permet bellugar-se en aquest món cada vegada més competitiu i individualista. Si pensem en la col·lectivitat, potser ens serà més fàcil tot plegat.

Hem idolatrat els jugadors de futbol

Quedi dit per endavant que ni entenc de futbol ni ho segueixo gaire. De petit, ara fa molts anys, hi havia el costum, que m’imagino que encara passa, d’identificar-te amb un club i fins i tot amb un jugador, encara que no tinguessis ni idea de jugar a futbol. A l’escola, no hi havia gaires alternatives a l’hora de distreure’t en les hores lliures, sobretot si estudiaves en un internat, com va ser el meu cas, i això es traduïa a col·locar-te en una porteria, i intentar molestar el davanter que s’acostava a marcar el gol.

El club que vaig escollir va ser l’Athlètic de Bilbao, i el jugador l’Aranguren. Era l’època en què jugava l’Iríbar de porter, i els germans Rojo, i un altre defensa era en Sáez. Des de llavors he estat sempre un seguidor de l’Athlètic, encara que a molta distància. Ni em miro els partits quan juga i amb prou feines sé contra qui ho fa, però al final del cap de setmana m’agrada saber quin ha estat el resultat.

M’agradava i em continua agradant l’Athlètic per la seva política de només fitxar jugadors del seu país, i probablement per això ara trobo escandalós tot el que passa amb els gran ídols. Sempre n’hi ha hagut, però actualment l’actitud de molts d’ells resulta insultant. Els hem arribat a idolatrar tant que es creuen uns déus, sobrenaturals, per sobre del bé i del mal, i que tothom els ha de besar els peus. Quan es cansen d’un club es creuen de mans i forcen la sortida, encara que resulti ruïnosa per aquell club que realment mai han estimat ni respectat. 

Entenc que nosaltres, sobretot els espectadors i seguidors dels clubs, en som responsables. Els hem fet massa cas en tot i són uns consentits que volen fer el que els plau en cada moment sense tenir en compte ningú, ni tan sols la gent que els ha fet famosos i rics.

Cada dia llegeixo de passada, perquè no m’hi aturo, notícies d’actituds d’aquests ídols menyspreant els clubs que els han contractat, i cada vegada estic més convençut que hem perdut el veritable sentit del joc, i ens hem oblidat d’una tasca que el Barça, per exemple, també havia seguit: potenciar la pedrera, potenciar els joves de casa. Tot això fa que cada vegada estigui més convençut que el millor equip de futbol continua sent l’Atlètic de Bilbao, o si més no comptarà amb el meu reconeixement.

El posicionament d'ICV sobre el 9N a debat intern

Una tarda d'agost en què ja es comença a notar que el dia s'escurça, si més no aquesta és la impressió. Una tarda mirant el flight tracker del vol US754, de Los Angeles a Philadelphia, en aquests moments a una hora d'arribar a terra, i també fent la caminada habitual fins a Canet de Mar, a un bon pas, per cremar calories i mantenir-nos una mica més en forma.

Les notícies avorreixen: nous atacs a Gaza i més informacions sobre les finances de la família Pujol Ferrusola. Els atacs un vergonya per tota la humanitat, i el frau o delicte de la família Pujol Ferrusola, una vergonya pel nostre país que havia arribat a idolatrar el megapresident.

Ahir o abans d'ahir deplorava la incapacitat de NNUU d'aturar els atacs d'Israel als palestins de Gaza i per tant no cal parlar-ne més. No pas perquè no sigui tràgic i denunciable fins a l'extenuació, sinó perquè ja no hi ha pitjors adjectius per denunciar la situació.

Avui m'he fixat amb la discussió que es viu dins d'ICV sobre la posició a prendre davant la convocatòria del 9N. Hi ha corrents internes que volen que la direcció es posicioni més clarament a favor del dret a decidir i fins i tot a votar sí-sí. La cúpula del partit no ho té tan clar. Per què?

La resposta és la de sempre: els partits polítics volen assegurar vots i això els provoca por a l'hora de prendre decisions. Ja ho sabem: quan prens partit per alguna opció, guanyes adeptes i perds els que pensen diferent. El mal del sistema polític del nostre entorn és precisament aquest: es pensa massa en els vots i poc en la coherència del missatge que es vol defensar. Això fa que els partits siguin poc coherents. ICV no s'escapa d'aquest vici i ara l'està vivint a fons. Per què? doncs perquè ha aparegut Podemos, i la CUP també li fa ombra. El discurs de Podemos i la CUP hauria de ser el discurs d'ICV, però els anys i l'experiència de govern els ha portat a convertir-se en un partit cansat i amb poca iniciativa, malgrat el nom.

Crec que era ahir que parlava del paper de Podemos i el seu futur. Penso que ICV és força la víctima del naixement de Podemos, i com a ciutadans no podem esperar que Podemos desaparegui de seguida, sinó que agafi força i s'hi apuntin altres forces, entre elles ICV. Es parla molt d'esquerres, però tot queda en paraules. Els fets demostren que l'esquerra al nostre país fa molts anys que no existeix com a tal, i això no és bo.