Informació incompleta?

Alguna vegada hem sentit a dir que hi havia un excés de notícies, sobretot amb l'arribada de les xarxes socials. Sempre he cregut que l'abundància de notícies no era mai un problema. En tot cas el problema és la incertesa sobre la veracitat d'allò que llegeixes o, en el cas que avui comento, si hi ha tot el que passa o la informació rebuda és incompleta.

El diari ARA es feia ressò del mapa que et permet localitzar els refugis climàtics que pots tenir a tocar de casa. Un mapa que el proporciona el Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya. Si hi entres pots veure tota mena de refugis, siguin edificis climatitzats o espais ombrívols i frescos.

La notícia pot ser interessant, sobretot per aquelles persones que la seva casa no està prou preparada per afrontar aquestes calorades que patim des de fa una bona colla de setmanes. Perquè ja no es tracta d'una onada de calor, sinó d'una temporada ben llarga de temperatures que en diuen fora de la normalitat, però que aviat haurem d'assumir com a normals.

Dic que podria ser una notícia interessant si reflectís bé la realitat, però temo que no sigui així. Les preguntes que em faig són: Com ha obtingut el Departament d'Interior les dades per poder confeccionar aquest mapa? S'ha assegurat que es relacionaven tots els refugis declarats als municipis catalans? 

Puc entendre que algun municipi no disposi de cap refugi climàtic, però m'estranya que això succeeixi a molts municipis catalans, i poso en dubte l'efectivitat de l'esmentat mapa quan veig, per exemple que a la meva vila no hi apareix cap refugi climàtic, quan em consta que el nostre Ajuntament n'ha relacionat uns quants. I és aquí on em pregunto novament: És culpa del nostre Ajuntament que no ha comunicat les dades al Departament d'Interior de la Generalitat, o bé el govern català ha estat poc curós a l'hora d'exposar el mapa, sense tenir la seguretat que tots els municipis hi han dit la seva?

L'exemple d'avui és una demostració que totes les notícies que rebem les hem de contrastar, fins i tot aquelles que ens venen de diaris que considerem seriosos i que ens diuen que les han tret de fonts gens sospitoses de no ser eficients, o sí?

Tret d'una conversa

Divendres parlava que s'havia de legislar bé, arran de la decisió del Consell General de Garanties sobre les vulneracions que es consideraven en el projecte de llei que impulsaven els partits catalans que varen donar suport al govern socialista i que està, de moment, aturat. Una llei que pretenia limitar la compra d'habitatges amb finalitats especulatives. 

Ahir, mentre sopàvem al carrer amb uns amics i convidats, va sorgir una conversa que em va semblar interessant i he anat a buscar-ho per Internet. Es tracta d'un projecte de llei que pretén, entre altres coses, trencar algunes limitacions a l'hora de convertir locals de planta baixa en habitatges. En general, la llei que es vol portar al Parlament té la voluntat de facilitar la construcció de nous habitatges davant la problemàtica existent i que n'he parlat a bastament.

La gràcia d'aquesta llei estaria a permetre als municipis, per acord de ple, la conversió de locals en desús en habitatges, sense tenir en compte els límits de densitat de població dels edificis o zones afectades, i no havent de modificar el POUM, que és prou complicat.

La idea la veig interessant, sobretot quan limita els metres quadrats mínims per evitar habitatges superpetits, per sota del que permet la llei actual. S'ha de dir, però, que una inspecció exhaustiva de la realitat dels habitatges actuals, ens donaria més d'una sorpresa. 

Caldrà veure que la llei que es proposa estigui ben plantejada, tingui clar totes les casuístiques i que no ens trobem que s'hagi d'enretirar per algun defecte de forma. També és important observar quines són les condicions d'aquests baixos, sobretot pel que fa a la ventilació. Em consta que actualment hi ha antics locals que s'han convertit en habitatge que l'única sortida exterior és la porta d'entrada. Cal estudiar bé què es deixa construir i què no. Hem d'evitar que, amb les ganes d'augmentar el parc d'habitatges, estiguem permetent infrahabitatges.

Revisar l'enllumenat

El govern local d'Arenys de Mar, ha informat que han arribat a un acord amb l'Associació Catalana de Municipis per contractar l'empresa Boquet la revisió i manteniment de l'enllumenat públic de la nostra vila. Tots som conscients del deteriorament de la xarxa elèctrica al nostre municipi, amb constants interrupcions de l'enllumenat dels nostres carrers i places, sobretot quan plou. Aquesta revisió és totalment necessària per evitar quedar a les fosques, amb el que això representa.

Sovint ens engresquem en grans projectes i novetats, i ens oblidem del manteniment, sigui de l'enllumenat, com és el cas, però també d'edificis i instal·lacions. Arenys de Mar, per exemple, té una assignatura pendent des de fa molts anys, com és la revisió del clavegueram. A través de la Diputació de Barcelona es va encarregar l'elaboració del pla director del clavegueram amb el resultat d'unes deficiències que, en algun cas, són perilloses si no s'hi treballa per resoldre-les. L'import total a invertir és molt elevat i caldrà començar a actuar.

M'agradaria saber també en quina situació es troba la xarxa elèctrica que subministra l'electricitat a les cases. No és estrany sentir les queixes de veïns que han quedat a les fosques, quan avui gairebé tot funciona amb corrent elèctric. Potser seria bo investigar si el monopoli que subministra l'electricitat es preocupa, a part d'obtenir grans beneficis, de donar un bon servei als seus clients. Cal tenir en compte que la companyia ens ve imposada i no hi ha competència que valgui que la pugui amenaçar. Aquest fet, que el tenim totalment assumit, és greu i ningú no fa res per canviar-ho.

Quan analitzes a fons el funcionament de la nostra societat, t'adones de la gran dependència que tenim vers empreses multinacionals i potències mundials. La capacitat de controlar i fiscalitzar la seva actuació és gairebé nul·la, i només ens queda la possibilitat de manifestar la nostra disconformitat, que esdevé un picar ferro fred. Malgrat tot, no podem deixar de denunciar les mancances i servituds a què estem sotmesos, amb l'esperança que es pugui millorar, encara que només sigui per guanyar adeptes.

Erradicar l'amiant del nostre entorn

Avui el Parlament de Catalunya ha avalat la tramitació del projecte de llei d'erradicació de l'amiant de Catalunya. Un projecte de llei que va aprovar el govern de la Generalitat a començaments del mes de desembre passat, i que fins avui no s'ha donat el tret de sortida per a la seva tramitació.

La llei regula la retirada de l'amiant de les nostres teulades, baixants d'aigua i revestiments pluvials, amb la intenció que l'any 2032, tal com aconsella la Unió Europea, estigui tot erradicat, començant pels edificis públics que se'ls dona el termini de l'any 2028.

Em consta que hi ha ajuntaments que hi estan treballant, entre ells el de la meva vila, per detectar tots els elements existents, elaborant-ne un cens, amb la col·laboració de la ciutadania. Una col·laboració que és bàsica tenint en compte la limitació d'eines de què disposen per poder-ho identificar.

Arran de la notícia, he fet una ullada al veïnat i m'he adonat que hi ha més amiant del que ens pensem. Si tenim en compte que fa més de vint anys que està prohibida la seva instal·lació, encara hi ha multitud d'edificis, públics i privats, que tenen una antiguitat molt superior i que han mantingut aquests elements fins a la data d'avui.

L'anunci de l'ARA parlava de les sancions als propietaris que no eliminin l'amiant dins del termini fixat. Ja sabem que això crida més l'atenció i anima a llegir els diaris, però és cert que, si no hi ha una amenaça de sancions, ens ho agafem tot molt a la lleugera.

Us animo a fer l'exercici d'observar teulades, baixants i revestiments de la nostra vila, perquè us adoneu de la quantitat que n'hi ha, i que, si la llei s'aprova, haurem de començar a eliminar, no sé si assumint tot el cost que això representa (imagineu-vos teulats que s'hagin de fer de nou), o bé el govern promourà algun tipus d'ajut per fer-ho més lleu i facilitar que tots hi col·laborem, en benefici de tothom.

Separar els pobres dels rics

L'Associació de Promotors i Constructors de Catalunya (APCE) s'ha desmarcat del que va dir la seva vicepresidenta primera, la senyora Elena Massot, parlant de la reserva del 30% per habitatges socials. Massot afirmava que el que s'hauria de fer, en els edificis que tinguessin aquesta reserva, seria dues porteries. Una per entrar-hi els veïns pobres i l'altra per a la resta de veïns de l'immoble.

La notícia em va semblar fora de lloc, però haig de confessar que no em va venir de nou, ja que em va recordar una experiència viscuda en el passat. L'empresa on treballava fa una pila d'anys, va traslladar les oficines a un immoble de l'avinguda Pau Casals de Barcelona, al pis de dalt de tot. Un edifici on habitaven dues celebritats, que no descobriré, perquè sempre se m'ha dit que es diu el pecat, però no el pecador.

Aquest edifici disposava de dos ascensors. L'ascensor de la porta principal, i l'ascensor de la porta de servei. Nosaltres, els treballadors de l'empresa recentment instal·lada, teníem l'avís que el nostre accés havia de ser sempre per la porta de servei. No fos cas que coincidíssim amb aquestes celebritats!

Es veu que algú de nosaltres, no ho complia escrupolosament i això va fer que la senyora d'una d'aquestes celebritats, es dignés a parlar amb el nostre CEO, per recordar-li que ens estava prohibit entrar per la porta principal i utilitzar el seu ascensor.

La manca d'habitatge social és evident i comporta moltes converses, crítiques i discussions. No és un fet d'ara, sinó que l'arrosseguem de fa molts anys i ara en patim les conseqüències. La mesura de reservar un 30% en habitatges socials, quan els promotors construïen de nou, o rehabilitaven edificis, semblava una bona mesura, no pas per resoldre el problema, però almenys intentar sumar-hi algun habitatge. L'alcalde de Barcelona, tot i que el seu partit hi va votar a favor, no ho ha vist bé i ho vol canviar, i a més, ha condonat les multes als promotors que varen incomplir la normativa. La cosa té delicte!

Necessitem solucions pràctiques, i m'atreviria a afegir, èticament acceptables. La proposta de la senyora Massot potser salvava la reserva d'habitatge social, però a costa de separar rics i pobres, no fos cas que aquests molestessin als primers.

Paisatge urbà

Ahir us parlava de natura, i hi feia entrar la destrucció que es produïa amb la dèria constructora, la qual cosa no vol dir que no puguem emocionar-nos tot passejant per una ciutat, plena d’elements, aquests sí, obra dels humans. Hi ha veritables disbarats, sigui per l'especulació o pel simple mal gust, però també hi podem trobar belles obres arquitectòniques, bonics conjunts de natura i edificis, parcs i jardins. Només falta que ens proposem passar pels carrers i places dels nostres municipis amb el cap aixecat, observant tot allò que se’ns presenta.

Si ahir acabava dient que féssim memòria d’espais naturals visitats que ens havien agradat, avui podria dir el mateix de paisatges urbans que ens venen a la memòria. Que hem anat a veure expressament o bé ens han aparegut de trascantó. Racons dels nostres pobles, edificis singulars, detalls arquitectònics, parcs urbans que actuen de pulmons verds.

Una vegada més em ve al cap el tema de les instal·lacions elèctriques i de telefonia que embruten les nostres façanes fent malbé la imatge d’elements urbans que podríem valorar molt positivament, però que pateixen l’atac d’una servitud malentesa. Segur que molts de vosaltres us hi heu fixat, i us ha sabut greu. La nostra societat és incapaç de prioritzar l’ordre, la bellesa, el sentit estètic a la comoditat d’anar passant fils sense enretirar aquells que ja no serveixen.

Avui he passejat per una població que no en diré el nom per no deixar-la en evidència. Els carrers estaven plens de fils, penjant per tot arreu, amb molts fils arribant fins a terra, no sé si amb el perill de produir cap descàrrega elèctrica. Desitjo passar pàgina i dirigir-me a un altre municipi que em tregui aquest mal gust de sobre i pugui gaudir d’un veritable espai urbà, amb tots aquells elements que el facin amè, bell i agradable per conviure-hi.

Dol a València

L'incendi dels habitatges, ahir la tarda a València, ens ha corprès a tots. És molt difícil posar-se a la pell dels afectats, encara que tots som conscients de les terribles conseqüències. En primer lloc per les víctimes mortals, que és totalment irreversible, però també pels danys materials, econòmics i emocionals que han patit els residents als habitatges incendiats, un fet que no oblidaran mai més.

    Quan succeeixen fets com aquest t'adones del risc que patim constantment, a vegades per una mala gestió de les coses, i d'altres per imponderables en què poca cosa es pot fer al respecte. És important, però, que es treballi per investigar les causes del sinistre. La procedència de les guspires que van iniciar l'incendi, i el fet que es propagués tan ràpidament, afectant tot l'edifici.

    Llegint les primeres notícies tot indica que la velocitat amb que les flames varen propagar-se per tot l'edifici podria ser degut al tipus de material de la façana. El mateix que va passar fa pocs anys en un edifici de la ciutat de Londres on hi varen morir més de setanta persones. I això ens fa pensar molt. Com és possible que hi hagi uns materials que poden agreujar les conseqüències d'incendis fortuïts, i que no es trobi la manera de detectar-ho i posar-hi remei abans no sigui massa tard?

    No pretenc donar les culpes a ningú. Ni soc la persona adient ni crec que sigui la solució al problema. Penso que cal reflexionar sobre el fet i investigar si hi ha més edificis al món que poden patir les mateixes conseqüències. Detectar-los i reparar-los ens estalviaria possibles morts del futur i tot el que comporta la destrucció d'uns habitatges, on hi ha records i patrimoni, que o bé és irrecuperable, o que suposa grans costos per rehabilitar.

    Des d'aquí envio el meu condol a les famílies afectades per aquest incendi devastador, desitjant-los que es puguin recuperar el més aviat possible, i a les autoritats a qui correspongui, els demano un esforç per trobar definitivament la causa del fet, i l'inici d'una investigació exhaustiva per localitzar possibles edificis que es puguin trobar en la mateixa situació. Estic segur que des de les pròpies constructores, les institucions que han validat els projectes, els col·legis d'arquitectes i altres ens que se'm puguin escapar, poden aconseguir reunir la informació necessària per identificar altres habitatges on s'utilitzés la mateixa tècnica i productes, si és que realment s'arriba a la conclusió que aquesta n'ha estat la causa.

Una passejada pel patrimoni artístic de la nostra vila

A la conferència d'ahir el vespre a l'Ateneu Arenyenc la Montse Viader ens convidava a caminar per la vila amb la vista molt atenta, per observar un conjunt de meravelles que acostumen a passar desapercebudes. Potser ho fa que has de vigilar molt bé on poses els peus, ja sigui per no embrutar-te o no arribar a caure, però el cas és que ens perdem alguns detalls prou bonics, a les façanes de les cases.

No sempre són grans edificacions, tot i que n'hi ha unes quantes, sinó que es tracta de petits detalls, ja sigui a les portes o les llindes, i aixecant una mica més la vista, també a tocar de les teulades. 

Ens coneixem les famoses torres de guaita, que tenim ben comptabilitzades, però hi ha altres edificis que no hi parem atenció. Algunes cases de la Riera mereixen que ens hi aturem i detectem els diferents elements que les caracteritzen i que marquen un estil i una època. En altres casos ens costa més de desxifrar, però en uns i altres casos és d'agrair que els seus propietaris hagin tingut l'encert de protegir-ho i rehabilitar-ho, en algun cas, amb molta cura.

D'alguna manera ens hauríem de responsabilitzar que les nostres cases oferissin la millor imatge als vilatans, per al seu gaudi, i també perquè en el transcurs dels anys fem possible un record de la nostra època amb detalls que potser ara no valorem prou, però que els nostres nets sabran valorar i agrairan.

Una vegada més l'acte organitzat per l'Ateneu Arenyenc, dins del cicle dedicat al Patrimoni, ha estat un encert, i hem pogut gaudir del coneixement d'una professional, la Montse Viader, que ens ha obert els ulls a una riquesa que tenim a l'abast, però que no hi parem prou atenció.

La sala estava plena, tot i la coincidència amb altres actes de la vila amb prou interès com per assistir-hi. Ahir, en el meu post, parlava de les entitats i la importància de la seva feina. L'Ateneu Arenyenc és una d'aquestes entitats que cal tenir en compte i que probablement el nou govern municipal hauria d'intentar mirar amb bons ulls per tal de donar-li tot el suport necessari perquè ens continuï obsequiant, de manera totalment desinteressada, amb aquesta oferta cultural tan interessant.

De manera molt diplomàtica la conferenciant es queixava de la quantitat de fils que desllueixen les nostres façanes. No s'hi pot fer res? No valdria la pena estudiar a fons com eliminar-los per embellir encara més el nostre entorn urbà?

L'envelliment dels edificis és un problema

Avui us parlo d'un tema important que passa força desapercebut tot i els problemes que pot ocasionar si no es troben solucions. Es tracta de l'envelliment dels edificis a Catalunya. Una de les dades a tenir en compte és que la meitat dels edificis del país tenen més de 40 anys i s'ha fet molt poca rehabilitació.

De totes les inspeccions realitzades pel govern català, només el 13% superen la revisió sense cap problema. El 87% restant presentaven algun tipus de deficiència, el 32% era greu, i el 3,8% molt greu.

Una vegada han passat els inspectors, les comunitats de veïns han de procedir a solucionar les deficiències detectades, i és aquí quan surten els problemes. Hi ha moltes comunitats de veïns que tenen problemes econòmics i la necessitat de fer-hi obres agreuja la situació. Hi ha immobles que comporten risc a les persones que hi resideixen i també als voltants. Què fer en aquests casos?

La revisió ha trigat massa temps a fer-se i la situació de molt immobles és greu i, per tant, la inversió que es fa necessària també és costosa. El govern es veu obligat a finançar aquestes obres en casos d'emergència, però no ho pot solucionar tot.

Aquest problema, que el veig important, sorprèn a molts perquè no hi ha consciència de quina és la realitat. Només cal passejar pels diferents barris d'una ciutat, per adonar-te de les deficiències existents, i això sense gratar ni ser expert en la matèria.

Penso que és important que el govern trobi la manera de pal·liar la situació i potser que s'arremangui una miqueta més i es posi a treballar. La notícia d'un bloc de pisos que amenaçava de caure fa pocs dies a Badalona, pot no resultar una anècdota i esdevenir una notícia habitual.

Prohibit el color groc

No és un acudit, sinó una cosa molt seriosa. El color groc és prohibit perquè condiciona el vot. Quin país!!! No només els llaços de color groc, sinó també il·luminar edificis oficials de color groc, o les fonts públiques, i tot allò que tiri a groc serà prohibit per la Junta Electoral de torn. I jo que em pensava que el fet de tenir mig govern a la presó i la resta a l'exili (això TV3 no ho pot dir), seria motiu suficient per influir el vot, ara resulta que és el color groc.

M'imagino que el dia 21 de desembre el sol no apareixerà, doncs el seu groc esplendorós condicionaria el vot dels electors. Caldrà tapar tot allò que groguegi, no fos cas que ens servís per decantar el vot. ¿Hi ha alguna persona sensible que a hores d'ara no tingui el vot condicionat per la injustícia de tenir els nostres polítics presoners sense ser jutjats, i els fatxes condemnats, al carrer per decisió dels 12 jutges del Tribunal Constitucional?

Quina vergonya de país! Quina vergonya de club d'estats europeus, que es protegeixen les misèries perquè no es descobreixi la corrupció que els enfanga. I ara surt l'Audiència Nacional, eximint el president del govern espanyol d'anar a declarar, no fos cas que el seu delicte fos encara més vist!

Que ningú em vingui a explicar mai més que la Justícia en aquest Estat es practica de manera independent dels altres poders, ni de la mateixa manera per a tothom. Tenim condemnats a Suïssa que no saben què és estar en una presó, i polítics de PP amb no se quantes sentències condemnatòries i viuen tan tranquils. Siguem francs i acceptem que els jutges són humans i... molt del PP!