Eufòria per un grup d'amics!

Hem acomiadat diumenge amb l'eufòria de l'afició blaugrana celebrant el campionat de la lliga, amb la seva victòria davant l'etern rival. Al marge de les simpaties que pot despertar el club, o les antipaties dels seus contrincants, m'agradaria destacar uns elements que s'han comentat i crec interessants.

A l'hora de valorar l'èxit de l'equip s'ha posat en relleu la unió de la plantilla, que es comporta com un grup d'amics, diferenciant-lo d'altres que més aviat s'han llençat els plats pel cap. Un fet que hauria de ser una normalitat es destaca com una característica a ressaltar. La meva experiència en aquest món no va més enllà del que vaig viure durant els anys que el meu fill jugava a futbol, des de petit fins a l'adolescència, i que tots teníem clar que l'objectiu era gaudir de l'esport i, a poder ser, aconseguir la satisfacció de guanyar algun partit.

Recordo que entre els pares, sempre hi havia aquell que prioritzava el triomf a la formació esportiva i humana dels fills. Alguns que no entenien com un entrenador col·locava a l'equip titular jugadors que no estaven a l'altura, la qual cosa actuava en detriment dels resultats.

En el camp professional, s'ha d'entendre que qui no ho fa prou bé s'ha de quedar a la banqueta, perquè els clubs tenen l'obligació de guanyar i, per això, necessiten els millors jugadors. Tot i això, però, és bo considerar altres aspectes i la companyonia i saber-se ajudar els uns als altres no s'hauria de perdre mai.

L'altre element és la vinculació amb la ciutat i el país que els acull o els anima. El fet que de la plantilla hi hagi un percentatge elevat de jugadors que han crescut dins, és un mèrit, però també una virtut que no s'hauria de deixar perdre. Aquest ha estat un element que he tingut sempre molt en compte a l'hora de simpatitzar amb l'Athletic Club. Prioritzar els jugadors de casa, treballant per formar els de casa, per donar-los oportunitats de ser uns bons esportistes, uns jugadors de referència.

Al marge, doncs, de les simpaties que puguem tenir, és bo adonar-nos que, en el fons, l'esport forma part de la nostra vida en societat i que tot el que fem per millorar-la ha de ser benvingut.

El futbol, un món d'escàndols

Molts s'esquinçaven les vestidures llegint la notícia de la quantitat d'euros que cobrarien els seleccionats espanyols si guanyen el mundial de futbol d'enguany. Un escàndol que es repeteix cada quatre anys, però que no va sol, sinó que forma part d'un escàndol més gran que és el de tot el món del futbol.

Encara que podem trobar molts exemples en altres camps, és vergonyós que uns professionals del futbol, que cobren una milionada cada temporada, ara se'ls proposi un afegit de 720.000 euros per quedar campions, que és per això que se'ls ha seleccionat.

Una vergonya tenint en compte el moment de crisi econòmica que vivim, on moltes famílies tenen dificultats per menjar cada dia, sense ingressos i dependents de l'ajuda social. Una injustícia que ajudem a sostenir amb el nostre comportament. Tots plegats en som culpables i queda una mica frívol que ara ens escandalitzem.

Resulta molt fàcil culpar de tot als altres i no reconèixer la nostra contribució a la conformació de la societat on vivim i en som partícips. Penso que pagar 720.000 euros a cada jugador, és un error i una immoralitat, però no és l'única. L'espectacle del futbol l'hem catapultat a un nivell insostenible que ho fa grinyolar tot. És una tendència que sembla no tenir aturador, i que cada vegada és més complicat compensar-la.

No tinc xifres i no sé d'on surten els diners de la Federació espanyola de futbol. No sé si rep subvencions ni quin import, però no hi ha dubte que qui hagi decidit l'import del premi als guanyadors s'ha equivocat, també qui ho hagi autoritzat i també nosaltres si no fem res per denunciar-ho.