La pandèmia i els líders autoritaris

El comentari d'avui és sobre l'article que reprodueix el diari ARA, amb Copyright The New York Times, d'Ivan Krastev, president del Centre d'Estratègies Liberals de Sofia. El tema gira al voltant dels líders autoritaris i explica quel no els va bé aquest tipus de crisis, perquè no les han creat ells.

Em sembla un bon argument i que ho podem contrastar amb la realitat. Podem posar l'exemple en Trump, Putin, Bolsonaro... tenim prou exemples per veure que són uns dirigents autoritaris, voltats de polèmiques que ells mateixos han creat, i que els va prou bé per continuar governant els seus països. 

Per què no els ha anat bé la pandèmia del coronavirus? Doncs perquè els posa en la mateixa situació d'altres dirigents democràtics, i se'ls pot comparar els resultats obtinguts. Deixen de controlar la crisi, i els posa al mateix nivell. Han de competir, i això els pot fer perdre prestigi. Automàticament busquen qualsevol cosa perquè la gent es despisti i no es fixi tant en la pandèmia.

M'ha semblat una bona reflexió, i el que és més preocupant és que cada vegada hi ha més exemples al món. No es tracta de països irrellevants, sinó que estem parlant de països com els EUA. Ningú s'ho hauria pogut imaginar abans de Trump. Tots pensàvem que era cosa de països sud-americans, asiàtics... però que la principal potència del món estigués en mans d'un impresentable, autoritari i que poses en dubte la democràcia als EUA, ens ha vingut de nou. Ens ha sorprès molt. Ho podíem entendre de Rússia o ara a Bielorússia, 

Us recomano la lectura, perquè és un escrit molt planer, que no té grans pretensions, però et fa entendre el comportament d'aquests dirigents, que cada vegada en són més, i que posen en perill l'estabilitat democràtica i social del nostre planeta. Aprofiteu-ho per llegir l'article d'en David Fernàndez, que també està bé, i ens refresca la memòria.

L'impresentable de Borrell

Ahir quan parlava dels personatges que ens governen em venien al cap molts noms, de tots colors i partits polítics, però tenia molt present el ministre d'exteriors Josep Borrell. Considero que és el pur exemple de persones que no ens mereixem que tinguin una representativitat i responsabilitats adjuntes als càrrecs que ocupa i ha ocupat al llarg dels anys. El seu currículum és impur, i la seva boca és fastigosament malvada.

La vida ens ensenya que en política no cal ser bo, sinó més aviat un cara dura. Els polítics que són bones persones se'n cansen molt aviat o bé tenen una gran paciència i sentit de la responsabilitat, perquè el seu entorn, començant per dins dels partits polítics, és d'una irresponsabilitat i mediocritat, que en el fons t'adones que el que importa a la gran majoria és el poder i el diner fàcil, però sobretot el poder, que els altres s'hagin d'agenollar davant teu.

Borrell només viu per fer mal, políticament parlant. És rabiós i venjatiu, i un desconsiderat respecte els que pensen diferent, no cal que siguin d'altres partits. La seva piulada amb dades de l'euroordre i que des d'Europa li han fet esborrar, és només una petita mostra de quina persona és, de la seva malícia i de les seves ganes de fer mal. Aquesta venjança és la que han practicat els membres de les diferents institucions espanyoles contra Catalunya, que els va passar la mà per la cara. Venjança policial, judicial i de l'executiu. Europa no ho veu prou clarament, però ho comença endevinar. El fet és que té prou problemes com per analitzar els dels seus països membres.

La presència de Borrell en les institucions europees no les afavoreix com es mereixerien, o potser és per la participació de personatges com Borrell que Europa ha perdut valors, moral i solidaritat vers les persones que ho passen malament.

Reflexions al voltant de Torra i Arrimadas

Dubtava sobre de qui parlar avui en el meu post. Hi ha dos personatges que en aquests moments ocupen els primers llocs en el rànquing personal de comportaments inadequats que em molesten, encara que no els pugui posar en el mateix sac, perquè els motius i la sensibilitat són diferents. Finalment els encabeixo tots dos.

En primer lloc tenim a Inés Arrimadas que ha donat prou motius per menysprear i qualificar-la d'impresentable. El seu comportament és fastigós, a dins i a fora del Parlament. Una cosa és discrepar, defensar les teves idees i criticar les dels altres. En això no ens hi hem de ficar perquè cadascú defensa allò en què creu. El problema d'Arrimadas és que es desqualifica per ella sola i demostra que la seva ètica és nul·la i la moral no diguem! No es pot fer política d'aquesta manera, perquè no s'aguanta en res de positiu.

Hem arribat a pensar que és una mala persona i que no afavoreix en res la convivència a Catalunya, ans al contrari, és font d'odi i violència, i només així s'aguanten els seus postulats.

El segon personatge és el president de la Generalitat, el d'aquí, l'interí. D'un càrrec com la presidència se n'espera alguna cosa més que jugar amb els llaços grocs sabent que té les de perdre. No es pot fer el ridícul, i això és la impressió que molts tenim, fins i tot els que defensem la llibertat d'expressió, la llibertat dels presos polítics i un referèndum d'autodeterminació. No és això el que esperem del president de la Generalitat, i ens avergonyeix. 

No hi ha dubte que no es tracta del mateix. En el cas d'Arrimadas s'ha superat els límits de la decència, la moralitat i l'ètica. No es pot anar pel món d'aquesta manera, rient-se dels problemes dels altres. No se li demana que defensi la llibertat dels empresonats, però tampoc se li accepta el menyspreu i la burla. És un cas d'humanitat, de sensibilitat i respecte.

En el cas del president català més aviat li demanem i crec que cal exigir-li, més respecte a la institució que representa, al càrrec que exerceix i a la imatge que projecta amb la seva actitud. Des del moment que ens avergonyeix vol dir que no està deixant la Generalitat al nivell que tots volem, en tot cas s'assembla massa al nivell que C's col·loca les institucions catalanes.

De Felipe González, per aquí m'entra i per allà em surt

Em vaig llegir la carta que ens adreçava l'expresident Felipe González a través del diari El País. Se'n va fer prou ressò a les xarxes socials que calia saber què ens deia, quina solució ens donava que ens fes desistir de demanar la independència.

Potser no la vaig llegir prou bé, per la pressió mediàtica, perquè no m'acabava d'agradar tot allò que deia, però sobretot per l'estil i l'insult injustificat que es desprenia del global de la carta. Penso que, al marge de la meva opinió sobre la necessitat de ser independents o no, el senyor Felipe González no té cap legitimitat ni moralitat per escriure una carta com aquella, ni tan sols opinar sobre els catalans.

Segurament que en algun moment de la història el senyor Felipe González va representar una bona part de catalans en la seva gestió a Madrid, però ja fa molt temps que va esdevenir un impresentable i, una persona que no representa ningú més que a ell mateix, cobrant de tots nosaltres i oblidant el seu passat socialista.

Cadascú actua com vol, sempre i quan el seu comportament no sigui denigrant per als altres, i es guanyi la vida honradament i sense privilegis. Però al marge de la seva situació social i econòmica, tampoc té dret a utilitzar un llenguatge fals i acusador, banalitzant el nazisme com ho fa qualsevol extremista de dretes.

El senyor Felipe González fa molts anys que va perdre els papers, i tot allò que ens pugui dir, ha perdut qualsevol prestigi, i la seva repercussió és mínima. Qui lloa el seu escrit caldria que s'ho fes mirar. Només ho fa qui no té arguments prou sòlids per desfer els arguments dels independentistes. Com ja he dit moltes vegades, qui m'asseguri un procés federalitzant a Espanya tindria molts vots a favor, un d'ells el meu, però de moment no hi ha ningú que em demostri prou garanties d'assolir, encara que sigui a mitjà termini, una solució federal per Espanya. González no ens dóna cap solució, només que abaixem el cap i continuem tres-cents anys més sota la prepotència dels successius governs espanyols.