Respectar els drets internacionals

Va arribar un punt en què confiàvem en les nacions a l'hora de respectar els drets internacionals dels diferents àmbits. Era una manera de jugar segur. Saber fins on podíem arribar sense que ningú s'atrevís a parar-nos els peus. Convenir una manera de funcionar i de respecte als altres.

Avui tot sembla haver canviat. Alguns polítics actuals s'han apoderat de tot i menystingut els drets. No només es donen de baixa d'institucions internacionals, que d'alguna manera avalaven aquesta defensa, sinó que ataquen a qui sigui sense tenir en compte acords presos i respectats durant molts anys.

Aquests dies Israel ha fet cas omís del dret marítim internacional i ha atacat la flotilla més enllà de l'espai que li correspon a la seva jurisdicció. No és la primera vegada i, per tant, no ens ha vingut de nou. 

Si no tenim clar què podem fer i què no, després de les negociacions entre els estats del món, ens mourem en el joc del més fort. Aquell que té més poder, fa el que vol i els altres no poden fer res més que queixar-se, sabent que són clams al desert.

La inseguretat que dona la manca de respecte als drets acordats, fa que desconfiïs de tot i tothom. Que no siguis lliure de moure't d'acord amb tot allò que està pactat, però que ara ja no t'hi pots aferrar. És paper mullat i només podràs actuar si ets més fort.

Cal una anàlisi a fons de tot el que està succeint i intentar donar-li la volta. El món es pot degradar molt més del que ja està, i tots plegats n'hem de ser conscients, i exigir als estats del món un canvi de tendència per recuperar tot allò que teníem. Per recuperar el respecte als drets internacionals en tots els camps. Que tothom tingui clar què pot fer i què no.

Podem estar d'acord o no en l'objectiu de la flotilla, però no hem de tenir cap dubte que l'espai marítim internacional és inviolable i no hi ha cap Estat que el pugui envair. 

Acceptar l'alto el foc?

Segur que algú m'ho podrà explicar, però jo em pregunto si realment al president rus li interessa l'alto el foc que proposa Trump i que ha acceptat el president ucraïnès. Un alto el foc temporal, de trenta dies, per intentar negociar la pau. A la meva manera de veure-ho, a Putin només l'interessa la rendició d'Ucraïna. Va decidir envair-los, com li agradaria fer en altres llocs, perquè té l'espina clavada pensant en la desfeta de la Unió Soviètica.

Trump, que se li'n fot tot el que no sigui ell, ara juga el paper de mediador, per treure'n algun profit, no pas perquè sigui l'àngel protector de ningú. Zelenski té poques possibilitats de maniobra i ha hagut d'acceptar l'aturada per no acabar del tot, però a Putin no li interessa un parèntesi perquè ell no vol negociar res. Putin vol la victòria i annexionar-se la més gran extensió de territori possible.

Quan veus les imatges de la guerra, amb la quantitat de morts per cada banda, et fixes en el president rus i no li veus cap mena de compassió per a les seves pròpies víctimes. Els seus soldats són les peces necessàries per aconseguir la victòria, i no li importa el que els pugui passar. De fet, aquesta és la realitat d'una guerra. Qui la decideix està molt còmode al seu palau presidencial i en tot cas seran les seves tropes les que la patiran.

I Europa decidim rearmar-nos per evitar què? Us imagineu per un moment una situació de guerra al vostre país?, a la vostra població? La meva generació va néixer després de la guerra i, per tant, no tenim l'experiència, però sí que hem conegut escenes viscudes pels nostres pares. És important posar-se a la pell de les persones que estan patint la guerra, sigui al seu país o envaint-ne un altre. És llavors quan t'enrabies per la manca de sensibilitat d'alguns dirigents, la seva manca d'empatia i el seu gran egoisme. 

Putin voldria recuperar la Unió Soviètica per fer què? Quin profit en trauria la seva gent? O és només una ambició personal sense escrúpols?

Ara Putin ha de decidir si acceptar l'alto el foc o el defuig. La seva decisió hauria de tenir conseqüències. Ja n'hi ha prou d'anar passant, mentre el nombre de víctimes va augmentant!

L'entrada a l'OTAN, una provocació o un dret?

La pregunta que plantejo és si la possibilitat que Finlàndia i Suècia sol·licitin entrar a formar part de l'OTAN és una provocació a Rússia, o bé un dret que hi tenen, després de veure què ha fet Rússia amb Ucraïna.

Des del principi Rússia sempre ha manifestat que se sent provocada per l'OTAN, que ha anat avançant fins a les mateixes fronteres amb el seu país, i una de les excuses per envair Ucraïna ha estat la possibilitat que aquest país entrés a l'OTAN. Ara, quan Finlàndia, i també Suècia, estan discutint si fan el pas, Rússia se sent encara més acorralada i amenaça amb represàlies.

Considero que qualsevol país és sobirà per decidir si es manté neutral o bé s'alinea amb altres països del seu entorn, en aquest cas per preparar la seva defensa i seguretat. Des d'aquest punt de vista, Rússia no hauria de moure fitxa perquè és un tema que correspon a aquests dos països. Vist com ha anat tot plegat, es pot entendre que Rússia se senti pressionat per l'OTAN, sobretot tenint en compte la manera de pensar dels dirigents russos, amb Putin al capdavant.

Suècia hi és a prop, però Finlàndia té 1.300 quilòmetres de frontera amb Rússia, i per tant, com en el cas de les repúbliques bàltiques, limita territorial amb el seu país. Amb la possible entrada de Finlàndia a l'OTAN, desapareix aquest marge territorial que separa les dues forces militars i tensiona les seves relacions.

La situació és una mica com allò de què és primer si l'ou o la gallina. La por que pugui tenir Finlàndia en mantenir-se neutral, al costat de Rússia, havent vist què li ha passat a Ucraïna, és prou justificable. Per altra banda, el fet d'entrar a l'OTAN també exerceix una pressió a Rússia que veu com el seu adversari militar avança cap a la seva frontera, ampliant el nombre de països membres.

El més fàcil és defensar la desmilitarització de tot el continent, però avui sembla una quimera. Malauradament el militarisme és ben viu, i la rivalitat entre nacions, amb un component afegit respecte el segle passat, com són les armes nuclears, posa en perill qualsevol moviment d'ambdues parts. 

És lògic, doncs, que una vegada conegudes les intencions de Finlàndia i Suècia respecte a l'OTAN, apareguin opinions contràries sobre la idoneïtat de la seva incorporació a l'Aliança, que el meu entendre són igualment vàlides. No és fàcil posicionar-se al respecte, ni tampoc, per aquests dos països, prendre la millor decisió.