La diada de Sant Jordi

Avui hem celebrat la diada de Sant Jordi amb moltes ganes de deixar enrere l'excepcionalitat dels darrers anys en motiu de la pandèmia. I ho hem fet coincidint en cap de setmana, recordant la discussió sobre la preferència que sigui un dia festiu o no. I a tot això hi hem d'afegir la proximitat de les eleccions municipals, que treu els partits polítics al carrer amb més ganes que en un any normal.

M'agrada aquesta festa, perquè els catalans ens la sentim molt nostra. Entre tots hem aconseguit creure'ns que podíem ser diferents a l'hora d'estimar una diada pensada per a tots i totes, amb el llibre com a excusa per declarar el nostre amor a la parella, la família, els amics, però sobretot a la terra.

L'he començat amb un acte entranyable organitzat per la Biblioteca de la vila, amb la participació de dos cors, un infantil, el cor Tiamat, i un altre d'adults, el cor Adzé, i els participants del taller d'escriptura creativa. Ha estat un acte emotiu, amb molta assistència de públic, que ens ha permès celebrar la diada d'una manera diferent.

Després han vingut les parades de llibres, amb una presència destacada de les diferents formacions polítiques que volen presentar-se a les eleccions del mes de maig. Alguns amb els candidats com a gran reclam. D'altres més implicats amb el protagonista de la jornada: el llibre.

Haig de dir que, si em feu escollir, em quedo amb l'acte que ha obert la festa. Ho he comentat amb alguns amics que s'han acostat a la parada. Si bé és cert que són coses que es fan i que es justifiquen, no són la meva prioritat. El contacte amb les persones és important, i la possibilitat d'intercanviar idees i opinions també, però en essència estem parlant d'un acte amb un component preelectoral important, que em deixa un cert regust.

Valoro positivament la jornada, i sobretot les cares alegres de joves i grans. Intento deixar una mica de banda aquesta sensació de no estar fent ben bé el que voldries, i procuro barrejar-me entremig de tothom, pensant que la festa s'ho val, i que és bo que, sigui quina sigui l'excusa, els vilatans trobem la manera de gaudir de la vida i oblidar-nos per unes hores dels problemes, que per alguns no són pocs, que ens condicionen el dia a dia. 

Michel Corboz, quaranta-vuit anys després

Avui m'he assabentat de la mort, el passat dijous 2 de setembre, del director d'orquestra i de cors, Michel Corboz, que vaig conèixer fa quaranta-vuit anys, a la trobada Europa Cantat d'Autun, a França. Amb la Coral Canigó de Vic, ens vàrem desplaçar uns quants cantaires per treballar el Magnificat de Bach, a mans del director suís.

No cal dir que va ser una gran experiència i en guardo un molt bon record, per diversos motius. Jo, llavors era jove i va ser la primera sortida a Europa, fora de la família, i la primera trobada de cantaires que al llarg dels anys he participat, sempre amb bona companyia i gaudint de la música.

El fet de ser jove, experimentar sortir de casa, i cantar tot el dia, des que ens llevàvem fins que anàvem a dormir, assistint a molts concerts i treballar amb ganes una peça musical, en aquest cas el Magnificat de Bach, va fer que guardi un gran record del músic suís que acaba de morir.

En aquells moments, que no tenia tan a mà els viatges arreu del món, em va sorprendre que el director Corboz també dirigís un cor de Lisboa, la qual cosa feia que hagués d'anar amunt i avall per assajar. Per a mi, en aquells moments, el desplaçament era una excepcionalitat.

Recordo molts moments d'aquells dies a Autun, allotjats de mala manera i amb prou feines ens podíem dutxar, però és ben cert que la joventut ho aguanta tot. A mesura que et fas gran, vas seleccionant i ja no ho veus tot de la mateixa manera.

Després vingueren altres trobades Europa Cantat, a Lucerne, Namur, Strasbourg, i alguna setmana cantant entremig, però diuen que la primera sempre és la que et queda més memoritzada, si més no la que et fa més impacte. És per això que havent conegut la mort del director Michel Corboz, he volgut fer un recordatori en el meu blog. Ell ha format part de la meva història.