El dèficit fiscal i la cançó de l'enfadós

Diuen que Espanya no vol sentir a parlar de plurinacionalitat, ni federalisme, i encara menys de referèndum d'autodeterminació, de drets de les nacions de l'Estat, i un llarg etcètera que tindria a veure amb la idea d'una colla d'espanyols de províncies que demanen separar-se de la gran pàtria, la gran nació espanyola. I es pot entendre. 

El problema és que Espanya tampoc vol sentir parlar de dèficit fiscal i com s'escanya a comunitats autònomes com la catalana. No en vol sentir a parlar perquè no accepta que és un estat centralista amb una pràctica injusta respecte la perifèria. No és un tema d'identitat, sinó de mentalitat autoritària i centralista.

En el llarg procés català cap a la independència hi va haver un moment que algú va entendre que per aconseguir més seguidors calia treure el tema del dèficit fiscal. De fer veure que l'Espanya centralista no ens tractava de manera justa i equitativa, econòmicament parlant. I jo crec que algú s'hi va sumar, perquè no a tothom li interessa el fet diferencial, ja sigui cultural o lingüístic. Hi ha molts catalans que no utilitzen el català, tenen, però, sentiment de pertinença al territori i no els fa cap lleig formar part d'Espanya. Una altra cosa és que vegin que des de Madrid ens toquin la butxaca, i ho facin de la manera més barroera possible.

Cada any apareix el tema del dèficit fiscal. S'intenta maquillar tan bé com es pot, siguin socialistes o populars els que governin a Madrid, i tal dia farà un any. Des d'aquí es procura insistir en la necessitat de canviar el sistema de finançament, per aconseguir que sigui més equitatiu i no sempre desfavorable als nostres interessos. No hi ha manera!

Si els nostres polítics no han estat capaços d'avançar en res en temes de reconeixement sobiranista, però tampoc en la manca d'inversions i la política fiscal desfavorable, digueu-me què han estat fent? I ara, si donen la presidència del govern a Pedro Sánchez, a canvi de què serà? De més promeses que no s'acaben complint?

He arribat a la conclusió que els catalans no ens mereixem res més del que ja tenim. Que somiquem molt, plorem i reivindiquem de cara a la galeria, però sense aconseguir res a canvi. Ara podrem parlar català al Congrés de Diputats, però si no aconseguim més recursos per finançar-nos, si no aconseguim que el català sigui la llengua vehicular a l'escola, de veritat, si no és possible defensar-ne l'ús al comerç, en les relacions professionals, als mitjans de comunicació, a Internet... de què ens servirà que el senyor Rufián pugui parlar en català a Madrid? Sisplau, feu-s'ho mirar i anem a les coses importants, i no ens deixem enlluernar per coses, que tindran importància, però que no resolen els molts problemes que tenim.

L'error de la dreta espanyola

Ara que ens trobem en un període de negociacions per aconseguir la presidència del govern espanyol, és interessant llegir l'article de Raimon Obiols sobre la dreta espanyola i les filigranes que ha de fer. Sabem que el guanyador de les eleccions generals del passat mes de juliol no ha llançat la tovallola i intentarà convèncer algú més que a Vox, per obtenir la majoria absoluta necessària per arribar a la Moncloa. No ho té fàcil, bàsicament perquè necessita l'extrema dreta, i la resta de partits polítics no ho accepten ni d'entrada.

Estic d'acord amb el text de l'article. Penso que la dreta espanyola és poc intel·ligent i no ha sabut tractar els catalans per fer-se'ls seus. Està vist i comprovat que nosaltres som poc exigents quan ens presenten un plat assequible. Ens resistim i sortim al carrer quan ens ofeguen. Amb això està tot dit. Es tracta, doncs, de fer-nos alguns regals i llavors ho acceptem submisament.

No sé si la dreta espanyola s'ha de plantejar el federalisme, però en tot cas no pot enfrontar-se sistemàticament als catalans. S'ha demostrat que el vot català decanta el resultat final a Espanya. Els socialistes necessiten el PSC, i el PP necessita treure més vots a Catalunya. Això que sembla tant evident no s'acaba d'entendre des de Madrid, sobretot des de la dreta espanyola. En aquesta ocasió es varen creure que amb Vox acabarien obtenint la majoria absoluta, però ni tan sols així ho han aconseguit.

La història ha demostrat que l'encaix de Catalunya a Espanya és una assignatura pendent, que en un moment determinat pot quedar en standby i no molestar, però a la llarga torna a aparèixer i condicionar la política de l'Estat. Sabent això la dreta espanyola hauria de ser més llesta. Ha vist que ni amb l'ajut dels mitjans de comunicació espanyols, ni amb el suport descarat de la Justícia, ha pogut arraconar Catalunya i evitar que marqui la política de tot l'Estat. I encara bo que som tan mesells que no ho sabem aprofitar, i en lloc d'anar junts a fer força, ens tirem els plats pel cap.

El PP català té un problema de manca de lideratge efectiu. Al meu entendre és degut a la incapacitat de liderar un projecte beneficiós per a Catalunya. Sempre han viscut supeditats a Madrid, i això els ha fet insignificants i residuals. Quan el PP necessita els vots dels catalans es troba que no hi som. Se n'adonaran algun dia, o bé hauran d'esperar que l'esquerra i l'independentisme ho faci encara pitjor, per poder aconseguir la majoria necessària per obtenir el govern anhelat? 

Òmnium Cultural i l'ANC per camins diferents

Si fins ara hem estat parlant del trencament entre els dos partits independentistes catalans amb majoria al Parlament català, ara hi haurem d'afegir les diferències que hi ha entre dues de les entitats protagonistes del procés independentista, com són Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana.

Tinc la impressió que els tics personals pesen més del compte. Puc entendre que una entitat social giri al voltant dels seus dirigents, atès que la majoria opta per obeir, sense gaires miraments, el que es diu des de dalt. Potser per això el canvi de president d'una entitat pot fer canviar la seva estratègia.

No sé si la diferent postura que en aquests moments han pres les dues entitats esmentades es deu a les seves respectives presidències, o bé perquè alguna d'elles ha vist que probablement era hora d'aturar-se i reflexionar sobre quin havia de ser el seu paper en aquest moment actual. Un moment complicat, on cal recuperar el sentit i tot l'esforç que es va dipositar per un objectiu que no ha estat possible.

Crec que seria interessant analitzar el paper que ha desenvolupat Òmnium Cultural des del seu inici fins ara, amb tota la moguda del procés independentista entremig. Estic convençut que hi ha força socis inicials que varen sortir-ne, sobretot quan el paper de l'entitat va ser tan decididament a favor de la independència. Si no vaig errat, molts dels primers socis mai s'haurien imaginat la deriva de l'entitat, i potser ara toca pensar-hi.

La veritat és, però, que tots hem canviat. Nosaltres mateixos tampoc som com érem, ni pensem el que pensàvem ara fa uns anys. Això és lògic i no és qüestió d'incoherència, sinó que la vida et porta per uns camins que no sempre has imaginat. L'evolució ideològica, i en el cas concret del sentiment independentista, ha estat gran. Molts haurien signat una transformació de l'Estat en un model federalista sense necessitat de trencar lligams. És cert que el federalisme només s'ha vist des d'una part, i quan ha estat l'hora de mirar-ho seriosament s'ha comprovat que estàvem sols. El mateix PSC és una mostra d'aquest revés que els ha costat justificar, ateses les simpaties i compromisos amb el PSOE.

Veurem si el camí que segueixen Òmnium i l'ANC es va separant o bé aconsegueixen retrobar-se en algun punt, i que sigui possible avançar, si no cap a la independència, sí cap a un reconeixement més alt de la nostra manera de ser i pensar, i en defensa de la nostra llengua i cultura.

El rei es trasllada a Catalunya

Davant la nova visita del rei a Catalunya, amb motiu del Saló de l'Automòbil, s'ha organitzat una manifestació per demostrar el rebuig d'una bona part de catalans, amb el lema que Catalunya no té rei. 

És evident que es tracta d'un acte testimonial amb la importància que se li vulgui donar. El nombre de participants no serà de ben segur elevat, però serveix per fer constar que una part de la població està en contra de la figura i el que significa, però també de l'actitud que va tenir el 2017, amb el recordat discurs del 3 d'octubre, on va deixar clar quina era la seva posició davant del conflicte territorial.

Els seus defensors diran sempre que no tenia altra opció, però jo sempre he pensat que no s'esperava una defensa del territori català, però sí una posició més en la línia de sobirà de tot el territori espanyol. S'esperava un discurs demanant diàleg per resoldre el conflicte, i no pas mà dura contra els independentistes catalans. Molts que no haurem sortit al carrer, més enllà de les manifestacions de l'onze de setembre, ens vàrem sentir agredits i des de llavors, si encara ho estàvem, gens representats per la figura del rei d'Espanya.

Entenc, doncs, que davant d'una visita del rei a Catalunya, hi hagi gent disposada a sortir al carrer a tirar-li en cara la seva posició i la poca estima que va demostrar cap a una part de la població, que hi discrepava, però que havia de reconèixer com a part del poble espanyol. Agradi més o menys.

El principal problema de Catalunya no és el rei, sinó la manca de respecte, per part de les institucions estatals, vers la diferenciació territorial de l'Estat. La idea que en algun moment havia defensat el PSOE, del federalisme, no ha estat mai ben vista per la majoria de la població espanyola, sobretot per la dreta, i aquesta negació d'una realitat diversa, fa que no sigui possible un encaix de Catalunya en el conjunt de l'Estat, i que el problema s'allargui en el temps, sense que mai s'acabi de resoldre, perquè els catalans mai renunciaran al seu dret a l'autodeterminació.

On és el PSC d'Arenys?

He trobat a faltar el PSC a l'acte institucional de l'Onze de setembre a Arenys de Mar. S'han posat al mateix nivell que el PP, quan formaven part del consistori. Crec que no és bo que no hi fossin, en un acte on hi hauria d'haver representat tot el poble. Ja entenc que hi ha diferències entre els partits polítics, però continuo pensant que les formes són importants.

No estem parlant d'una manifestació pels carrers, o la reivindicació de la independència, que ja sabem que no la desitgen, sinó d'un acte de celebració de la resistència d'un poble davant la injustícia de l'abús de poder d'un estat. No tot el PSC ha actuat de la mateixa manera arreu de Catalunya, i he suposat que s'ha tractat d'una decisió de la gent d'Arenys de Mar. No ho trobo bé.

És molt important ser coherent i també ser present a tot arreu defensant la posició pròpia. Absentar-se dels llocs no és la millor manera de representar a ningú. Ho puc entendre de partits polítics intolerants com el PP o C's, però tinc un altre concepte del PSC, al marge d'estar-hi o no d'acord amb els seus principis. Ara veig que tornen a insistir amb el federalisme. La llàstima és que no hi creu ningú, potser sí sobre el paper, però no a la pràctica.

Enguany ha estat un onze de setembre estrany, molt diferent als darrers anys, i hauria volgut que només fos degut al COVID, i no a posicions partidistes que ja veiem que no ens porten enlloc. Implicar-se en la vida diària de la vila és important, defensant cadascú la seva posició, però no amagant-se de la gent, i deixar un buit inexplicable. Tots hem canviat molt, però el PSC, si més no el local, haurà d'esforçar-se molt per deixar de ser un partit residual.

La inoperància interadministrativa

L'organització administrativa a l'Estat espanyol no funciona perquè no s'entén com una manera de fer més eficaç i eficient la seva gestió, sinó més aviat com una disputa entres les diferents administracions per veure qui té més poder i qui condiciona la gestió de les altres. L'Estat no es fia de les administracions autonòmiques ni aquestes de les locals. Cadascuna fa el seu paper, segons està descrit, però sense posar cap facilitat a les altres administracions, sinó més aviat tot el contrari.

El problema descrit el pateix, com sempre, l'administrat que, en el fons, tant li és qui en té competències i l'únic que demana és ordre i rapidesa en les tramitacions, però amb l'afegit que qui acostuma a donar la cara és l'administració local, que per altra part és la que menys poder té per decidir.

Precisament ara, arran del coronavirus, els ajuntaments han fet inversió i han deixat d'ingressar per fer front a temes de primera necessitat i molts, els sanejats, no tenen autorització per poder utilitzar el superàvit per a aquestes despeses sobrevingudes. El més trist és que s'ha demanat amb insistència i l'administració de l'Estat no dona resposta. Aquesta inoperància la pateixen els ajuntaments, i sembla que a l'Estat no els és cap problema.

Com deia al començament, l'administrat es troba indefens davant de tanta ineficiència i sobretot aquesta lluita entre administracions, per malfiança i competitivitat. Llavors ens parlen de federalisme i descentralització. Tot és pura comèdia per anar passant el temps i viure de la rifeta.

Trist paper del PSC

Qui l'ha vist i qui el veu! Voldria parlar amb els socialistes de fa uns anys i que encara es mantenen dins del PSC perquè m'expliquessin el canvi. Com és possible que fa res Iceta afirmava que el final s'havia d'acabar amb un referèndum d'autodeterminació, i que un cop abandonada la idea, es va agafar en el federalisme, i que ara veu i escolta el seu amo, el president espanyol en funcions, com descarta federalisme i plurinacionalitat! No li fa vergonya?

La resposta és que no, perquè no en té de vergonya. S'ha de ser molt hipòcrita per seguir en política després de tot el seu historial. El PSC ja fa uns anys que va desaparèixer com a partit polític i s'ha convertit en la secció catalana del PSOE. Només això pot explicar el canvi sofert en els seus principis.

El PSC creixerà, perquè no hi ha una alternativa socialista a Catalunya i qui li va esgarrapar vots, el C's, està en hores baixes, tal com es pot esperar d'un partit polític que només existeix per provocar i crear embolics. Però la crescuda del PSC no és per mèrits propis, sinó per demèrits dels altres. No cal dir que prefereixo veure créixer el PSC a que sigui C's, però em provoca vergonya aliena l'actitud i discursos d'Iceta. Ni moral ni ètica, sinó simplement ànsies de poder i de defensar els mobles, al preu que sigui.

I vergonya la ministra Carmen Calvo amenaçant el govern belga si no intervé en el conflicte judicial. El govern espanyol té massa cregut que no hi ha independència del poder judicial i pensa que això passa a tots els estats democràtics. Algú li ha de fer veure que pixa fora test.

Per què el PSC no va renéixer?

En la línia d'escrits anteriors, tots ells després de conèixer els resultats de les darreres eleccions al Parlament català, avui em fixo amb el PSC i les esperances frustrades de renéixer després d'un període, ja força llarg, de retrocés en els seus resultats electorals. Un partit polític que va governar no fa tants anys, i que ara és la quarta força política, amb menys de la meitat dels escons del partit guanyador.

El PSC no ho tenia fàcil, i encara que estant tan avall podies pensar que créixer no era tan descabellat, el panorama no es presentava propici, ni el candidat va fer una bona campanya. Les ballarugues varen fer gràcia una vegada, però ara ja cansen. Si no hi ha al darrere alguna cosa important, tot el demés és pur folklore que no et porta en lloc.

Iceta volia posicionar-se al mig, desmarcant-se dels independentistes, però marcant paquet davant del PP i, sobretot, C's. Aquests eren els adversaris a batre i no se'n varen sortir. Iceta tenia un suport que ha resultat fatídic. Ni l'ombra de Josep Borrell, ni la de Zapatero o de Sánchez, li han fet cap favor. Les seves intervencions i desautoritzacions han comportat que Iceta no fos garantia de res.

Qui pot creure en una persona que els seus el desautoritzen en plena campanya electoral? Com pot estar parlant de la tercera via, de federalisme i reforma constitucional, si l'alternativa de govern, el PSOE, no s'ho creu? Iceta ho tenia molt difícil i tampoc ho va encertar.

Espadaler va aconseguir el que volia: votar socialistes, tapant-se el nas, per aconseguir un escó i una nòmina a final de mes. Aquesta incorporació de qui va destrossar Unió Democràtica, no li ha servit de res al PSC, que ha crescut en un escó, però que ni tan sols pot influir en el bloc unionista.

El resultat podia ser diferent, però té tota la lògica del món i no ha d'haver sorprès a ningú. Com fa sempre Iceta, ara l'objectiu són les municipals del 2019. Ell és un home de partit, i el que menys l'interessa és saber què passa a fora.

Per què votar la CUP?

En aquesta precampanya electoral són molts els detalls que hem anat observant que ens poden fer decantar fàcilment el vot, potser no a un partit polític concret, però si a una tendència específica que ens pot semblar necessari per evitar una catàstrofe. Cadascú de nosaltres tenim les nostres preferències, i si no som militants o simpatitzants d'un únic partit, tindrem l'oportunitat, una vegada més, d'escollir entre aquells que ens sembla més capaços de treure'ns de l'atzucac.

Per a la dreta recentralitzadora, que enyora restar competències a la Generalitat, és molt evident que té dues opcions clares: el PP i C's. Aquests darrers amb un esperit de venjança que no se l'acaben. Per aquelles persones que encara no s'han despertat de l'ensurt en veure el seu partit tan avall, i que continuen somiant en un federalisme utòpic, tenen un PSC que intenta sortir de les cendres amb un Iceta que ha jugat totes les cartes per créixer, sacrificant-ho tot. Un partit que també pot engrescar tots aquells contraris a qualsevol idea independentista, encara que en aquest cas tenen a prop Catalunya en Comú que intenta repetir l'èxit de les darreres eleccions estatals.

Les altres opcions porten el segell independentista, encara que no de la mateixa manera. La llista del president intenta salvar la legitimitat del govern cessat i ERC vol aprofitar la primera ocasió que té de resultar el guanyador de les eleccions i no haver de continuar fent el paper de segon. Ambdues candidatures han resultat molt afectades per l'aplicació de l'article 155 de la Constitució i la decisió judicial d'empresonar-los de manera preventiva. Un fet que els experts només s'expliquen per ànims venjatius i humiliants.

Ens queda la CUP, els més radicals independentistes, que al mateix temps s'han lliurat de qualsevol càstig judicial, si més no per ara. El seu posicionament és transparent i a diferència de la llista del president i ERC, que no acaben de donar entendre quin camí seguiran en el cas de sumar majoria absoluta, la CUP ha deixat clar que el procés ha de continuar.

El vot a la CUP ha de ser d'aquells persones convençudes en la imperiosa necessitat de desfer-nos d'aquest estat que ens oprimeix i que ho demostra dia rere dia. Un Estat que només ens pot dur a la destrucció total de la nostra cultura, llengua i manera de ser. ERC i Junts per Catalunya han de dir-nos ben clar si creuen que la supervivència passa per aconseguir la independència, i davant del dubte, la CUP els pot donar la mà.

Visca la democràcia i bon any!!!

Avui i demà toca desitjar un bon any, si pot ser millor que l'actual, encara que conscients que ho podíem haver passat pitjor, sobretot uns quants, aquells que no som ni refugiats ni estem malalts i tenim feina. Pensem que n'hi ha uns quants que necessiten que l'any 2017 els sigui més propici.

Un 2017 que caldria que afinés el concepte de democràcia. Quant veus què passa, per exemple, dins del partit polític de Rivera, C's, entens que seria impossible que amb majoria aquest partit pogués oferir una democràcia real. Un partit que no permet corrents internes contràries a la direcció. Se'm fa difícil diferenciar-ho d'una dictadura.

No només C's tenen problemes interns, perquè Podemos tampoc estan tranquils, però aquí el tema no és tant la democràcia interna com l'afany de liderar-lo, que si es fa bé resulta del tot legítim, però no sembla que sigui el cas.

D'altres, com el PSC, sembla que tenen molt clar qui ha de ser el seu líder, però no tant les relacions amb el PSOE, que els ha obligat a renunciar posicions que abans defensaven, com el dret a decidir i el referèndum. Tampoc se'ls permet optar al federalisme que amb tanta insistència han defensat des de fa molts anys.

Per a uns i altres cal desitjar-los una bona entrada d'any i coherència i servei a la ciutadania que és qui ostenta la sobirania. I per a tots nosaltres que puguem gaudir tot l'any de salut i felicitat junt amb tots els nostre amics i familiars. Bon any nou!

El federalisme de Pedro Sánchez

No és parlar per parlar, sinó que ho penso seriosament: m'agradaria que el candidat socialista a presidir el govern espanyol em digués clarament què entén per estat federal. Em temo que no ho sap ben bé, o sinó que la seva definició de federalisme és molt diferent a l'estàndard.

Ahir es parlava de la pàgina 53 del document del PSOE, abans i després de modificar la referència al federalisme. No cal insistir-hi, però és evident que per aconseguir suport polític tot s'hi val. També m'agradaria saber què en pensa Miquel Iceta. No pas el que diu, sinó el que realment pensa de tot plegat. Voldria creure que l'Iceta s'ho creu això del federalisme, encara que no li corri gaire pressa. Fa un temps que hauríem dit que això li restava vots al PSC. Ara, tal com estan, ja no els fa falta.

Avui no he seguit gens les notícies, i per tant no sé res de les declaracions de Jordi Pujol a l'Audiència Nacional, ni tampoc com segueixen les negociacions de Pedro Sánchez per aconseguir el suport necessari perquè sigui investit. Personalment crec que, tot i no ser sant de la meva devoció, és la millor alternativa, vist el panorama polític espanyol. Per a Catalunya cap opció és òptima, però sabem segur que amb Rajoy no podem millorar i amb la col·laboració de Rivera encara menys. Que Déu hi faci més que nosaltres!

Finalment el PSC ha vist la llum

Han hagut de patir durant molt de temps davallades, enfrontaments, escissions i esquinçades de carnets perquè finalment el PSC vegi quin és el seu paper per al futur pròxim. Han dedicat moltes hores a discutir quin havia de ser el seu paper en el socialisme espanyol. Havien de recuperar la independència respecte al PSOE? El seu lloc era una secció o delegació del PSOE a Catalunya? Podien aconseguir del PSOE un pronunciament sobre el federalisme? 

Els fets han donat la raó als que volien desmarcar-se i oblidar el seu passat sobiranista i entrar amb força a defensar el model del PSOE i formar part activa del partit. L'elecció de Carmen Chacon com a candidata a Barcelona per a les eleccions del mes de novembre, és una aposta ferma a oblidar-se definitivament del sobiranisme, però també del dret a decidir.

El PSC sap que només amb uns resultats importants a Catalunya pot ajudar a que el PSOE obtingui uns grans resultats a Espanya. En aquests moments les majories absolutes són poc probables, però sí que han d'intentar que el PSOE sigui fort a l'hora de comparar resultats amb el seu adversari tradicional, el PP, però també amb C's i Podemos.

Els que en surten més mal parats de tot això són els sobiranistes d'esquerres, que es troben amb un panorama poc definit i amb molts dubtes a l'hora de decidir el seu vot. ERC ha prioritzat el fet nacional al model social i la CUP ha posat en dubte, després dels resultats de les eleccions autonòmiques, la idoneïtat del seu vot com a garantia de futur per a Catalunya. 

Caldrà veure si amb l'entrada novament en joc d'Ada Colau, revoluciona el trist paper que varen fer Podemos i ICV en les autonòmiques, i és capaç d'arreplegar vots perduts i els de la CUP, que no es presenta, sobretot si mantenen la defensa en el dret a decidir.

Falten dos mesos per a les eleccions generals, i poden passar moltes coses, però en tot cas caldrà veure quines són les opcions que ens presenten a l'hora de decidir el nostre vot. Amb la participació del PSC a l'acte d'avui de Societat Civil Catalana, ens han definit ben bé quina és la seva postura, la qual cosa els hi hem d'agrair.

El PSC i Societat Civil Catalana

La sortida del corrent sobiranista ha permès que ara el PSC no hagi de continuar dissimulant i es pronunciï decididament com pensa i què pretén. Érem molts els que ho demanàvem, encara que una bona colla hauríem preferit una altra determinació i haver evitat la renúncia a la defensa de la singularitat catalana, a la defensa dels nostres interessos com a poble sobirà. 

Ahir vàrem poder veure com polítics de relleu del PSC, tals com Joan Rangel, compartien espai amb els dirigents de Societat Civil Catalana, per celebrar l'aniversari de la seva creació. Definitivament el PSC s'ha alineat amb el PP i Ciutadans en el seu enfrontament amb els partits sobiranistes. Es troba bé amb Societat Civil Catalana que va néixer per desafiar l'Assemblea Nacional Catalana. 

La postura del PSC ja no es tracta d'una estratègia, perquè diguin el que diguin no em puc creure que no estiguin convençuts que encara no han tocat fons, sinó que s'hi troben bé i a diferència de tots aquests anys en què somiaven poder alliberar-se de la càrrega catalanista, ara respiren tranquils en la seva defensa de la unió d'Espanya. La seva defensa del federalisme sí que es tractava d'una estratègia, per desmarcar-se dels sobiranistes, sense arribar a l'altre extrem, on realment volien ser i hi acabaran anant. 

Descartat el PSC ara és el torn d'ICV. En aquest cas em decantaria per l'estratègia. Entenc que Joan Herrera s'adonés que la seva formació política tenia els dies comptats si no movia fitxa. L'aparició de Podemos semblava que els podia arraconar definitivament i han optat per renunciar al fet nacional i apuntar-se al discurs populista, sense adonar-se que varen ser en el govern i no foren capaços de canviar res. El futur d'ICV es troba en el món municipal, de manera residual i pactant amb qui els necessiti i els pugui donar ales per no desaparèixer definitivament.

Si bé és cert que ICV no s'ha acostat a Societat Civil Catalana, o això és el que a mi em sembla, sí que s'ha desmarcat de l'ANC i dels partits sobiranistes. La seva proposta és, com sempre, ambigua, a l'espera de què passa i on s'apunten. Podemos, per una banda, i la CUP, per l'altra, els fan avui prescindibles.

Pedro Sánchez qüestionat des de dins

La política està plena de personalismes. Tot i que estem parlant de partits polítics, i per tant de col·lectius, grups, assemblees... en  el fons el que acaba succeint és una lluita entre candidats a liderar una massa dòcil que els fa la vida fàcil per aconseguir sortint-ne beneficiats.

El PSOE no se n'escapa i aquests dies s'ha fet més palès que mai. De fet no és la primera vegada perquè ja ho vàrem viure en la lluita entre Alfredo Pérez Rubalcaba i Carmen Chacón. No es tractava d'una pugna entre dos candidats, sinó més aviat d'una lluita a mort per aconseguir el tron i desterrar el vençut. Ara és el cas de Pedro Sánchez i Susana Díaz.

Qui hagi seguit més de prop l'ascens de Susana Díaz i Pedro Sánchez que no pas jo, entendrà més fàcilment què passa, però jo hi veig la continuació de la lluita entre candidats a liderar el PSOE des de l'època esmentada de Rubalcaba i Chacón, que malgrat haver-se decidit en votacions, ningú s'ha donat per entès.

Aquesta lluita interna no beneficia la ciutadania i encara menys el partit i les seves aspiracions a governar. La gent apostem pels guanyadors i quan el que ens presenten són personatges debilitats i insegurs, girem el cap a una altra direcció. La pugna entre Sánchez i Díaz, alimentada per l'expresident Zapatero, dóna ales a Podemos i al mateix Partit Popular. Aquestes baralles per aconseguir la cadira els poden condemnar a una derrota encara més clara de la que ja tothom preveu.

I el PSC de rebot rep per dues bandes. El fet d'haver apostat per l'actual dirigent, pot provocar-los problemes amb una Susana Díaz que té molt clar que no vol cap canvi que beneficiï Catalunya. En segon lloc, les declaracions de Pedro Sánchez sobre federalisme i Catalunya, tampoc li fan cap bé a Iceta i al PSC, que acumula disgustos de cara les properes eleccions del mes de maig i el setembre.

Susana Díaz vigila que Rajoy no ens regali res

La gran preocupació de Susana Díaz, la presidenta andalusa, és que Rajoy no pacti cap finançament nou amb Catalunya. Aquesta senyora és la presidenta socialista de la comunitat amb més presència del PSOE, un partit que segons Iceta ens ha de portar el federalisme, la gran solució per a Catalunya.

Intento creure que tot allò que em diuen els diferents partits polítics és sincer, però no és fàcil, sobretot quan t'adones que una vegada rere l'altra te la fan. A la que et despistes ja t'han fotut. He procurat entendre aquells que em diuen que no es pot ser extremista, que les coses no s'arreglen anant a màximes i que sempre es pot dialogar i pactar sortides que no excloguin ningú. Ho procuro, però l'evidència no m'ho permet.

I ara tenim a Pablo Iglesias que també ha vingut a engrescar-nos perquè confiem en ell. Ens diu que el que cal ara és canviar Espanya i deixar-nos de banderes. El que no tinc tan clar és l'Espanya que vol arreglar, o millor dit, quina Espanya vol. L'Espanya que ha de posar ordre en el finançament territorial, o bé hem de continuar amb dèficit fiscal?

Gat escaldat d'aigua tèbia fuig, i nosaltres som gats escaldats i ja no ens fiem de ningú. La llàstima és que entre nosaltres no ens entenem i així no arribarem enlloc.

Podemos debilita el procés sobiranista

Pablo Iglesias ha vingut a Barcelona a demanar que els catalans ens afegim al seu projecte, un projecte que té per objectiu canviar el país, fer fora tota aquesta colla de polítics que s'han apalancat i només es troben en la política per exercir-ne l'ofici, però havent-se oblidat de la ciutadania. Uns polítics, del PP i el PSOE, que han conduit Espanya al fons del forat amb un crisi econòmica que trigarem anys a sortir-nos-en. Però hi ha afegit CIU, i ha deixat ben clar que no s'abraçaria al president Mas.

Les imatges que s'han pogut veure de l'acte de Podemos a Barcelona podrien recordar-nos les visites de Felipe González uns anys enrere. Sembla com si la història hagués fet un salt enrere i, com en el cas del dia de la marmota, repetíssim els mateixos episodis, amb la mateixa il·lusió per part dels assistents.

No hi ha dubte que la desgraciada legislatura del president Rajoy ha afavorit l'auge de Pablo Iglesias, fins al punt de fer-nos creure que es tracta del Messies esperat, el que ens ha de redimir i portar-nos la llum. El nefast Rajoy i els seus no menys inútils ministres Soria, Fernández Díaz, García-Margallo... han aconseguit que l'actual legislatura sigui la pitjor de la història recent espanyola, tot i haver patit presidents com Aznar o Zapatero.

Ara tots els partits polítics pateixen el mal anomenat Podemos, que no és res més que la mala consciència per no haver actuat com calia i haver jugat amb la gent aprofitant-se de la seva bondat i paciència.

El procés sobiranista també en rep les conseqüències, i ERC i la CUP ho saben, però el que no saben és com combatre-ho. Demanar que Podemos s'apunti al carro de la independència és demanar peres a l'om. La desinflada sobiranista que no ha aconseguit ni el PP, amb la seva majoria absoluta i el control de totes les institucions, ni el PSOE amb el seu federalisme inconcret, un desconegut i ple de dubtes Podemos ho aconseguirà.

Si els partits sobiranistes volen que el procés no es trenqui definitivament caldrà que comenci a actuar amb coherència i dient-nos clarament què volen i com ho volen fer. La gent seguirà qui més confiança li desperti. 

El PSC rebutja les crítiques de Bono a Maragall

Un dels problemes que el PSC arrossega des de fa molts anys és la seva dependència al PSOE, un partit socialista espanyol amb figures molt dubtoses de ser progressistes i d'esquerres. Criticar ara Bono pot semblar oportunista i gratuït, però si repassem els comentaris i escrits veuríem que no és un tema nou, sinó que surt a la llum arran del seu article a El País d'aquest cap de setmana.

El que pugui dir de Maragall ara té molt poca importància i cau pel seu propi pes. El que pesa és la concepció que té de la nació espanyola i de la diversitat de l'estat. Bono no està en la línia del federalisme que sembla defensar l'actual primer secretari, però tampoc es troba tan lluny d'altres polítics actuals. Una mostra és l'exministra Carmen Chacon.

El senyor Bono no és la imatge que esperem d'un líder socialista, al marge de les discrepàncies que hi pugui haver en la qüestió territorial i sobirana. El gran problema del PSOE, al meu entendre, ha estat que quan podia no ha actuat com a partit socialista. No sé si per covardia o bé per complex, no ha estat capaç de defensar els principis del socialisme, i s'ha quedat a mig camí, sense acontentar ningú. Això explica per què només ha guanyat quan la dreta ha fet fallida, per tant, no pas per mèrits propis, sinó per demèrit de la dreta conservadora.

El PSC ha tingut una visió molt diferent, però tampoc ha estat capaç d'aplicar una política d'esquerres, sinó que normalment ho ha confós en populisme, un defecte que ara el PSOE critica de Podemos. El populisme és un mal greu que els partits polítics, sobretot els d'esquerra, han practicat per guanyar vots. La conseqüència és una societat civil passiva i depenent dels favors dels polítics. El pitjor que pot passar és que una força política actuï pensant en els favors de l'audiència i no tant en els principis que diu defensar.

Avui el PSC ha sortit a criticar les paraules de Bono i li ha volgut fer veure que no va ser la reforma de l'Estatut el que va fer créixer el sobiranisme, sinó la sentència del Tribunal Constitucional. Personalment hi afegiria també l'actitud de Rodríguez Zapatero que no va complir la seva promesa de donar suport al que decidís el poble català. Tot plegat ens ha portat a un punt de no retorn que pot acabar molt malament si el govern espanyol es manté en aquesta posició de negació de les aspiracions de la gran majoria de catalans, també el PSC, de poder decidir el futur del nostre poble.

Entrevista al president

Ni les dites de tota la vida no s'aguanten. Avui, dia de la candelera, no ha plogut, per la qual cosa continuaria l'hivern amb fred viu "si la candelera plora, l'hivern és fora, si la candelera riu, el fred és viu". Doncs de fred viu, res de res i, segons ens diuen els meteoròlegs, vénen dies de temperatures altes, si més no per un mes de febrer.

Tot canvia menys la política espanyola que sembla viure vint anys enrere. Si més no la manera de governar ens retorna al passat, i pel que fa a Catalunya intenten ofegar-nos cada vegada més. 

Tot i que la Roser m'ha dit que La Vanguardia ni mirar-la, jo continuo amb la meva de contrastar diaris, sense caure en el masoquisme de comprar El Mundo o La Razón, perquè haig de vigilar la meva salut física, però també mental. Aquest contrast de què parlo el faig entre l'ARA i La Vanguardia.

I avui he llegit la entrevista que el nou director de La Vanguardia li feia al president de la Generalitat. La sensació que n'he tret és la d'una certa moderació per part del president quant a la seva intencionalitat sobiranista, reforçant la idea de defensar el dret a decidir, per després anar a negociar a Madrid. 

Probablement molts independentistes hauran llegit l'entrevista o el resum que d'altres diaris en puguin fer, amb un cert desencís, però crec que és bo que no ens deixem enlluernar i vulguem tocar de peus a terra. La llàstima que el PSC no estigui per la labor de fer el mateix, és a dir, reclamar el dret a decidir, que defensava durant la campanya electoral, per després anar a Madrid, en el seu cas, a defensar un model federal per al futur d'Espanya.

Segur que les paraules del president tindran repercussió a la premsa i en els debats de tot tipus en els propers dies, però jo les he entès perfectament, encara que a vegades t'agradaria deixar-te portar per l'eufòria, els sentiments i la utopia.

Espanya ens ajuda, gràcies a Espanya ens mantenim

"Quan diuen que Espanya ens roba és mentida. Espanya ens ajuda. Gràcies a Espanya ens mantenim i ens podem finançar". Segons he pogut llegir al diari ARA, aquestes han estat unes declaracions de la diputada del PP i vicepresidenta tercera del Congrés, Dolors Montserrat, a Cope Catalunya.

Llegint la notícia no sé si pensar que la noia actua de bona fe i l'enganyen, o bé és que ens pren per babaus. Aquestes declaracions no lliguen amb les de Mariano Rajoy quan afirma que la independència de Catalunya suposaria un desastre per a Espanya, ni tampoc quan diuen que no ens poden fer el mateix tracte que el de Navarra i País Basc, perquè la nostra participació al PIB és molt elevat.

Així com quedem? és Espanya qui ens manté i finança, o bé som nosaltres, amb els nostres impostos els que financem la resta de l'Estat?

Com que considero que la diputada Dolors Montserrat és intel·ligent, dedueixo que ens pren per uns ignorants que ens ho empassem tot, i això m'indigna. I aquí ve la meva següent pregunta: hi ha algun ciutadà de Catalunya que pugui estar defensant el tracte que rebem de l'Estat espanyol? no parlo ni d'independència ni de federalisme, sinó només parlo del tracte que rebem. Tampoc no em fixo en la cultura ni la llengua, ni la història, només des d'un punt de vista econòmic.

Accepto que puguem ajudar regions o nacionalitats més empobrides, però això no té res a veure a que ens prenguin el pèl. Dolors Montserrat podria dir que la sort ens ha acompanyat i estem obligats a fer concessions a la resta d'Espanya, que no hi estaria d'acord, però el que sí que no ens pot dir és que gràcies a Espanya ens mantenim i ens podem finançar. Això és una burla massa infame que només mereix la nostra repulsa.

I els regidors del PSC d'Arenys de Mar?

"Els regidors socialistes de Badalona, Cervera i Caldes de Montbui se sumen als electes del PSC de Flix, Ripoll, Arenys de Munt, Igualada, Santa Coloma de Farners, Montblanc, Bisbal d'Empordà, Olot, Palafrugell, Vic i Berga, on també han aprovat declaracions de suport a la consulta."

És per això que em faig aquesta pregunta: què defensarien els regidors i regidores del PSC d'Arenys de Mar. En cas de plantejar-se a l'Ajuntament d'Arenys de Mar, donarien llibertat de vot com quan jo hi era? Encara recordo quan un exalcalde socialista em va renyar davant de militants socialistes, per les meves declaracions al meu bloc.

Hi ha municipis on el PSC no és uniforme, amb regidors totalment contraris al dret a decidir, compartint grup municipal amb regidors i regidores que hi votarien favorablement. I tot això té les seves explicacions. El PSC agrupa militants i simpatitzants que no es diferencien en res del PP o C's en la seva espanyolitat, i d'altres que són hereus del socialisme català que es mossega la llengua quan veu i sent el que diu Pere Navarro i el seu entorn.

Una cosa és defensar el dret a decidir i una altra la independència. Si es defensa un model federal, que probablement seria el més coherent, s'ha de defensar poder-ho votar. L'excusa que per avançar en la consulta cal l'acord amb el govern de Madrid, és un engany que només té sentit en boca del PP i C's, però no pot sortir del PSC. En això cal que demostrin que són totalment diferents, de la mateixa manera que ho són davant dels atemptats als drets de les lleis de l'avortament, la seguretat ciutadana o la reforma de l'administració local. Aquí som molts que anem junts. Per què no podem anar junts també amb el dret a decidir?