dimarts, 17 de gener de 2017

Actituds de vilatans que ens avergonyeixen

Ens omplim la boca exigint justícia a les autoritats europees i criticant-los per la situació dels refugiats, però sortim al carrer per evitar que la comunitat musulmana d'Arenys de Mar instal·li una mesquita al nostre barri. Com ho anomenaríeu això? Hipocresia? Racisme dissimulat?
És insultant i que ningú em vingui a explicar històries! Aquelles persones que recullen signatures perquè les campanes de l'Església continuïn sonant, per què no en recullen perquè la comunitat musulmana pugui tenir un nou centre cultural i religiós sense que ningú els posi pals a les rodes?
Què farà l'Ajuntament de la vila? Donarà suport al moviment dels veïns insolidaris que demostren la seva actitud racista més primària? Confio que una de les coses que distingeixi a l'actual govern municipal sigui precisament la seva política social sense excepcions i lluny de posicions xenòfobes que tant critiquem quan ens parlen d'altres indrets, lluny de casa!
És defensable que qualsevol persona vetlli perquè la seva llar estigui en les millors condicions de salubritat, tranquil·litat i amb bons serveis al voltant. Ens pot preocupar que hi tinguem un bar o un supermercat a prop, també una sala de festes i fins i tot una mesquita, però hem de ser coherents i actuar sempre de la mateixa manera. És preocupant que aquestes actituds i mobilitzacions només passin per anar en contra d'una mesquita o un prostíbul. Caldria que tots plegats ens ho féssim mirar i donar la cara quan observem postures xenòfobes entre els nostres veïns.

dilluns, 16 de gener de 2017

Per què el govern de Colau té manifestacions al carrer?

No sé si us heu plantejat mai la pregunta de per què un govern format per persones amb una llarga història al carrer reivindicant justícia i ser escoltades, es trobi amb manifestacions en contra. Sembla que només la dreta pot trobar-se amb reivindicacions de veïns i veïnes molestes en no ser escoltades ni tingudes en compte.
A l'esquerra se li suposa una experiència reivindicativa que l'ha de preparar per governar sense trobar-se amb trifulgues al carrer. Això, però, no és cert i trobaríem molts casos que ho corroborarien. Segur que recordem importants manifestacions i fins i tot vagues en governs socialistes.
Ara, que representaria que el govern municipal de Barcelona es troba més a l'esquerra dels socialistes, també passa. Per què?
Crec que a la ciutadania més disposada a sortir al carrer li resulta incomprensible i menys acceptable que un govern d'esquerres no els escolti ni procuri resoldre les seves demandes. Això faria que s'animessin més a sortir al carrer.
Per altra banda tinc la impressió que l'esquerra del nostre país actua més d'esquerra quan és a l'oposició que no pas quan governa. Deu ser que és més complicat mantenir els ideals quan tens responsabilitat de govern, però això és una cosa que caldria analitzar i tractar d'evitar. No pot ser que assolit el govern es claudiqui i es continuï fent política de dretes.
El cas concret de la superilla el desconec i per tant no puc entrar a valorar-ho, però en tot cas sembla que s'ha escoltat poc els veïns afectats i s'ha treballat massa des del despatx. No es pot acontentar tothom, però és molt important escoltar els veïns, no pas per mantenir la cadira del poder, sinó per pacificar el territori i fer més fàcil la vida de les persones.

diumenge, 15 de gener de 2017

Una crisi política europea que s'eternitza

A l'espera de l'onada de fred siberià que ens han anunciat per aquesta setmana no puc deixar de pensar en el fred que pateixen les persones bloquejades als camps de refugiats, i la insensibilitat manifesta dels polítics dels estats europeus. És vergonyós viure en aquesta Europa insolidària i responsable de la mort de víctimes innocents que han sortit de casa seva fugint de la guerra i la mort, per trobar-la, alguns d'ells, a l'Europa somiada.
Fa mal escriure tot això perquè et fa sentir fals i demagog, explicant-ho des de casa al costat del radiador, i arribes a entendre sortides desesperades de persones que varen intentar endur-se a casa refugiats, de manera il·legal. També les persones que responen a crides poc intel·ligents, però ben humanes, de recollida de roba per pal·liar el fred dels refugiats.
I fa ràbia reviure l'atac de la policia espanyola contra desesperats subsaharians quan intentaven arribar a la costa per salvar-se. Quinze d'ells varen morir i ningú va assumir-ne la responsabilitat, ni els policies que els varen disparar les pilotes de gomes ni el llavors ministre de l'Interior, el senyor Jorge Fernández, que devia ser a missa pregant per la seva salvació.
Les autoritats europees no poden al·legar imprevisió quan fa molts mesos que sabien que això podia passar, si no es buscava una solució abans de l'arribada del fred. La por als moviments xenòfobs i a perdre la cadira del poder ha fet que els refugiats morin de fred i els partits xenòfobs continuïn creixent amb una expectativa de vots superior més que mai.
No és just que la ciutadania hagi de lluitar per salvar vides mentre els seus representants polítics se'n renten les mans i només procuren fer una bona campanya electoral per mantenir-se en el govern. Per què els necessitem si no són capaços de resoldre els problemes que causen víctimes humanes? Podem criticar el futur president nord-americà, però tenim molt feina a netejar la política europea que des de fa molt està en crisi.

dissabte, 14 de gener de 2017

Impeachment a Donald Trump?

Ahir amb una colla d'amics comentava que tenia la impressió que el nou president americà no duraria els quatre anys de mandat. De totes maneres no en feu gaire cas perquè els meus pronòstics no acostumen a complir-se.
Si em demaneu en què ho argumento us hauré de parlar de coses que són evidents, però no necessàriament concloents. L'actitud que Trump ha mantingut durant tota la campanya electoral i també després de guanyar les eleccions no podem dir que sigui gaire pacificadora, sinó més aviat crispa i ho fa en diferents espais i circumstàncies.
No es tracta de les paraules dites contra els seus adversaris demòcrates, amb l'encara president del país o la candidata superada, sinó també amb la CIA, Mèxic, Xina... L'ús del twitter gairebé com a únic mitjà de comunicació i contacte amb els ciutadans americans tampoc entren dins la normalitat a què estàvem acostumats.
La crispació no és mai bona, encara que pugui semblar letal. La crispació crea més crispació, i la por a perdre poder i privilegis pot provocar reaccions impensables fins ara. Bé, la història presidencial americana ha viscut situacions crítiques que no voldríem veure repetir-se.
Avui he llegit la crònica a La Vanguardia sobre la possibilitat d'un impeachment, com a forma de procés de destitució per part del Congrés Nord-Americà format per la Càmera de Representants i el Senat, avui amb majoria republicana.
Donalt Trump xerra molt, diu moltes coses i no són pas inofensives, per la qual cosa tots sabem que aquesta lleugeresa comporta a vegades problemes seriosos. És una manera molt diferent a la que ens té acostumats Mariano Rajoy.
El passat de Trump no és molt afalagador i els moviments que sembla ser que va fer durant la campanya electoral tampoc li resultarien favorables si es donessin a conèixer. Deia al començament que els meus pronòstics no tenen gaire credibilitat, però si ho diu més gent...

divendres, 13 de gener de 2017

Poders Executiu i Judicial contra el Legislatiu

A Espanya, no només no hi ha independència entre els tres poders (legislatiu, executiu i judicial), sinó que, ara que no hi ha majoria absoluta del partit del govern, l'executiu busca l'empara del judicial per deixar fora de joc el legislatiu.
Es tracta d'agafar-se en un punt de la lletra de la Constitució per dir que les lleis que aprova el Congrés de Diputats contra la voluntat del govern del PP provocarien un augment del pressupost, i amb això queden tan amples. O sigui que si domines l'executiu i ets amic del judicial no cal que pateixis per les decisions del legislatiu, ja que tot serà paper mullat. 
Tenim un cap d'Estat que diu i fa el que li mana el president del govern. Tenim un poder judicial que està en mans de l'executiu. Tenim un legislatiu que no pot aprovar lleis en contra de l'executiu, perquè el judicial via Tribunal Constitucional el deslegitima. Serà molt simplista la meva argumentació, però penso que és força preocupant. 
Si tot funciona d'aquesta manera, qui pot imaginar-se que hi pugui haver un referèndum pactat per la independència! És totalment absurd i una pèrdua de temps anar-hi donant voltes. 
I permeteu-me que digui que la ministra d'Ocupació i Seguretat Social menteix i ens enganya. No és cert que no perdem poder adquisitiu i les estadístiques que presenta són interessades. És lògic que l'increment de noves feines a Europa sigui alt a Espanya, perquè venim de molt avall.

dijous, 12 de gener de 2017

La manca de majoria absoluta trasbalsa els ministres

En diuen globus sonda, però jo més aviat ho anomenaria disbauxa o potser irresponsabilitat. Em refereixo a les darreres declaracions de diferents ministres de l'Estat espanyol, amb contradiccions entre ells o fins i tot rectificant declaracions pròpies del dia abans.
Fa uns dies que la flamant ministra de la quota catalana, la senyora Dolors Montserrat, va manifestar que modificarien els imports dels medicaments que paguen els pensionistes, d'acord amb la seva renda. L'endemà ho negava, no sé si després de ser renyada pel propi president del govern espanyol. Ella mateixa ja s'havia embolicat unes setmanes abans parlant de temes d'Ensenyament, que no sé perquè n'havia de parlar, sobre erasmus entre comunitats espanyoles per alumnes de batxillerat.
Sempre he pensat que era una dona molt xerrameca i ja passa que aquelles persones que els costa està callades fàcilment cometen disbarats. Ella és una persona que quan parla ni respira i aconsegueix que et falti l'alè només d'escoltar-la.
També se les han tingut els ministres Català i De Guindos parlant de les clàusules terra que el segon declarava que els bancs haurien de tornar els imports en el termini de tres mesos, i corria l'altre a negar-ho. Per què passa això?
Segons el meu entendre tot ve degut a la manca de majoria absoluta del PP que els obliga a fer afirmacions que agradin a l'audiència sense pensar en les conseqüències de la seva posada en marxa. Després quan hi paren a pensar s'adonen que allò no pot ser. Si tinguessin majoria absoluta, tal com hi estan acostumats, no tindrien cap necessitat de fer declaracions i tot això que s'estalviarien.
Ens queixem de l'estancament en la gestió política catalana, però l'espanyola no ens va pas al darrere. Sort n'hi ha que estúpidament ens consolem veient què passa als Estats Units.

dimecres, 11 de gener de 2017

A la caça dels més dèbils!

Sovint em pregunto, i crec haver-ho escrit en el meu bloc, com és possible que famílies amb rendes baixes i problemes laborals puguin votar el PP que fa tot el possible per fer la guitza als pobres i defensar i protegir els rics? L'única explicació que trobo lògica és que l'esquerra espanyola no ha fet gaire més per a ells, ni tampoc per als que ens considerem classe mitjana.
Avui es feien públiques unes declaracions de l'expresident de l'Organització Professional d'Inspectors d'Hisenda de l'Estat, José Maria Peláez, en què deia que Hisenda persegueix més les treballadores de les llars, els pensionistes i els joves que no pas els grans fraus. Que Hisenda enfoca massivament les seves accions contra els més dèbils. Per què serà?
Hi poden haver moltes explicacions. En primer lloc perquè és molt més fàcil. Aquests col·lectius prioritzats ho tenen molt més complicat defraudar i, a més, quan els enganxen no tenen gaires recursos per defensar-se o esquivar la multa. També perquè aquests pobres infeliços són 'els altres'. No és estrany comprovar que els grans corruptes tenen molts parentius i fils conductors amb els que governen i per tant amb els que prenen la decisió de a qui cal perseguir primer.
I esclar, si a la notícia hi sumes els acords del PP i el PSOE per nombrar els nous càrrecs del Tribunal Constitucional, t'adones que la gran majoria estem sota el poder i pressió d'una minoria que té grans capitals i molt poder. Hi ha molts catalans que volen marxar d'Espanya pel seu nacionalisme i la defensa de la llengua i cultura catalanes, però n'hi ha d'altres que ho volen fer per estar farts de tanta corrupció i manipulació de la dreta espanyola i la incapacitat de l'esquerra per solucionar-ho. Tot i així cal que l'alternativa sigui transparent i clara, no fos cas que sortíssim del foc per caure a les brases!

dimarts, 10 de gener de 2017

El perill de mirar-se massa el melic

He llegit l'article de Marc Murtra "TV3 i Maquiavel", al diari ARA, i l'he trobat interessant i al mateix temps he compartit el seu contingut, que va més enllà d'una crítica constructiva a TV3, sinó que ens critica com a societat que sovint oblidem que els altres potser també tenen raó, que també hi són i potser en són més i tot.
En relació a TV3, que és el canal més seguit a casa, amb un percentatge proper al 100, estic d'acord amb els comentaris totalment esbiaixats, sobretot en espais de tertúlia en què els moderadors o moderadores actuen d'una manera totalment parcial. Ja sé que sumant totes les tertúlies que es poden seguir a Catalunya el sobiranisme perd per golejada, però no és menys cert que cal lluitar per una televisió seriosa, que no amagui res ni tanqui la porta a ningú.
També estic d'acord que la llengua catalana ha estat la gran beneficiada de l'existència de TV3, i que continua essent una llengua que necessita ser protegida. Convé, però saber quina és la realitat del nostre país i en això ens hi ha d'ajudar la nostra televisió en lloc de mostrar-nos una societat irreal, que no s'adequa amb el que realment passa.
També és interessant l'article de Jaume López "Dues paperetes per a Catalunya", al mateix diari, que ens fa avergonyir en pensar que durant tots aquest anys hem estat incapaços d'aprovar una llei electoral catalana, i tot per interessos de partit.

dilluns, 9 de gener de 2017

Època de molts equilibris dels partits polítics

En un moment de baralles internes en la majoria de partits polítics, i d'una pèrdua important de la seva credibilitat, observem que el PP, que es manté ben cimentat i sense escletxes aparents, veu com des de fora, qui va ser president del partit i del govern durant dues legislatures, els està apunyalant descaradament i els diu tous.
Avui ens han recordat que Aznar, quan plegava, va afirmar que només tornaria a la política activa si Espanya el necessitava, i sembla ser que ara, a ulls seus, ha arribat aquest famós moment. Espanya el necessita perquè el seu hereu, la persona que va col·locar al capdavant del partit, el president Rajoy, no ho fa prou bé.
Cal dir que no m'imagino Aznar encapçalant un nou partit i presentant-se a les eleccions si no ho té tot lligat i assegurat el triomf. Aznar no pot fer el ridícul i sortir a perdre ho seria. En aquests moments tampoc està clar que trobi prou gent per fer-li costat, sobretot quan el PP té la comoditat de governar en front d'una oposició que trontolla i no li pot fer ombra.
Un PSOE amb tendència a perdre encara més vots i que es mig salva per la mala salut política de Podemos i C's. Una situació que molt bé podria ser la millor plataforma per a unes noves eleccions i una victòria per majoria absoluta del Partit Popular.
A Catalunya no estem pas millor i excepcionalment les expectatives del PP català són a l'alça, també en bona part per les dificultats d'estructurar positivament el relleu de CDC, i la multiplicació d'alternatives de partits de dretes. Hi ha qui només s'aguanta pel discurs independentista i la promesa de dur a terme el referèndum. Si els falla se n'aniran en orris. 
Cada vegada més tot s'aguanta per un fil finíssim que de moment només voleia, però es pot arribar trencant. Llavors trobarem la terra erma i una sequedat extrema. Ens hem oblidat de llaurar-la i abonar-la.

diumenge, 8 de gener de 2017

Indignació davant la injustícia i la barbàrie

Com ja hem comentat moltes vegades, els continuats atemptats terroristes, sobretot a Síria i Iraq, fa que ens convertim en persones menys sensibles. Esdevé una rutina i fa més difícil posar-nos a la seva pell, experimentar el seu dolor i neguits per aquesta inestabilitat i inseguretat que no té fi.
És molt difícil parlar-ne sense indignar-te i queda clar que els ciutadans de peu són els grans damnificats per aquest injust repartiment del capital. No cal anar gaire lluny per adonar-te'n, però és cert que geogràficament podem determinar qui té més números per patir l'abús del poder.
A Espanya continuem indignant-nos per la immoralitat de molts polítics que no assumeixen mai les responsabilitats i, malgrat totes les conseqüències, continuen exercint càrrecs públics i cobrant alts salaris. Aquest és el problema de viure en un Estat on no es castiga la corrupció, sinó el dret d'expressió. ¿On són les accions denunciadores de la corrupció i els corruptes que tan predicaven des de C's? Han trigat molt poc temps per demostrar que tot era falç i que són com els seus amics del PP a qui varen donar el suport per governar igual que ho ha fet sempre. I el PSOE no està lliure de culpa. Amb aquest panorama, de qui ens hem de refiar?