Jo també hauria donat llibertat de vot

Avui és dia de Ple municipal i tot fa preveure que serà un Ple de llarga durada. El fet que comenci excepcionalment a les 9 del vespre, fa pensar que podem passar de mitja nit, o no! dependrà de les ganes que uns i altres hi posin en cadascun dels 16 punts de l'ordre del dia, de les cinc o sis mocions presentades i del nombre de preguntes i precs que els grups de l'oposició presentin. També podríem tenir la sorpresa que tot anés com una seda i acabéssim abans del previst. Ja tindrem temps de comentar-ho.

Avui, però hi ha un tema que no es pot obviar i és la votació al Parlament català sobre la prohibició de les corrides de toros, que ha tirat endavant gràcies als vots de CIU, que tenien llibertat de vot, tres del PSC (dos d'ells de Cpc) i els vots dels grups d'ERC i ICV.

Tal com dic al títol del post, jo també hauria donat llibertat de vot, perquè em sembla l'opció més encertada. No crec que un grup parlamentari qualsevol representi un únic sentiment al respecte dels toros. Segur que hi ha militants i simpatitzants de CIU que defensarien la continuïtat de les corrides, com també em trobaríem entre els votants d'ERC i d'ICV. Davant de propostes com aquesta, que no són motiu de pactes de govern, el millor que es pot fer és deixar-ho a l'opinió dels nostres representants, i de manera transparent, perquè tothom ensenyi quina és la seva decisió.

Personalment no defenso les corrides de toros, ni n'he vist mai cap ni penso assistir-hi mai, però també em fa por les prohibicions, sobretot quan aquestes vénen imposades políticament. Si d'alguna cosa hem volgut marxar-ne ha estat dels governs dictatorials que han prohibit, no han deixat fer. Davant d'això m'entren molts dubtes sobre la conveniència o no de la prohibició.

Puc parlar dels correbous i algú em dirà que no tenen res a veure. No entro en comparacions, però a mi personalment no em fa cap gràcia veure un bou amb unes entorxes enceses a les seves banyes, essent la riota de la gent. Posats a prohibir jo també ho prohibiria, com segons quines actuacions amb animals a circs o parcs zoològics.

Davant de tot això hem de ser molt escrupolosos a l'hora de prohibir segons què i no fer-ho per a segons què altre. No podem caure amb la demagògia ni amb la dissimulació d'interessos personals o de grup. Puc estar d'acord en què no hi hagi corrides, en defensa dels animals, però haig de ser coherent sempre i amb tot, i això no és fàcil. És per això que jo hauria votat a favor de la prohibició, però hauria donat llibertat de vot als meus companys de partit.

Jo hauria votat en contra

Jo hauria votat en contra de la llei, perquè no crec que sigui ni el moment oportú ni la llei adequada en un moment de desconfiança cap a les administracions i recel vers la despesa pública. La simbologia que podia tenir ara fa uns anys, la implantació d'una distribució territorial autòctona, és al segle XXI d'una aplicació dubtosa quant a la seva idoneïtat. A tot això s'hi suma la impossibilitat actual de suprimir o modificar les províncies, i les crítiques, en el territori, sobre la divisió territorial plantejada. Penso en el Penedès, l'Alt Ter o la Valh de Aran.

Dedicar recursos i temps a lleis que no es poden aplicar és començar la casa per la teulada, i més quan no hi ha unanimitat en la proposta, quan hi ha territoris que no veuen bé la divisió feta des de la direcció dels partits del govern.

La meva opció contrària a la llei no va implícita a la submissió a una normativa espanyola, sinó que veig bé que Catalunya determini la divisió territorial que li convingui, com també defenso una llei electoral pròpia, que en aquest cas els partits no han sabut defensar. Una altra cosa és pensar que ara sigui el moment oportú i la manera adequada de fer-ho. L'administració local porta molts anys maltractada i no reuneix el suport necessari per canviar la truita. Cada vegada hi ha més restriccions pressupostàries per als ajuntaments i la manera de solucionar-ho no passa per crear noves administracions, sinó de concentrar esforços en les actuals i solucionar els problemes financers que tenen.

Contínuament arriben notificacions d'administracions supramunicipals on se'ns comunica retalls pressupostaris, sense que s'aportin solucions. Si no som capaços de resoldre el finançament de l'administració local, no ens dediquem a aventuretes.

Robar o malgastar

No sé si llegiu els fòrums que es creen als diaris a partir de les notícies que es publiquen a Internet. Jo ho faig de tant en tant, i més aviat em penedeixo de seguida. Avui he llegit una frase que l'he agafat com a motiu del meu post. Discutien sobre els partits polítics i, com acostuma a passar, no en deixaven cap de bé. Un dels participants ha dit que la dreta robava i l'esquerra malgastava. Evidentment és una acusació molt fàcil de fer i després quedar tan ample.

Malgrat tot he volgut reflexionar sobre aquests dos comportaments diferents, però que perjudiquen el bé públic, per un mal ús del seu diner, del diner de tots. El que no faré serà subscriure l'afirmació de l'anònim del fòrum, bàsicament perquè està comprovat que no és certa, ja que malauradament hi ha de tot a tot arreu. Sí, però que s'acostuma a acusar l'esquerra de malgastar diner públic i té, al meu entendre, una explicació.

Per definició la dreta defensa millor el bé personal i l'esquerra el bé social. Defensar el bé personal té una imatge de més eficàcia, és més palpable. Defensar el bé públic porta implícita la sensació que es perden pistonades, que no s'optimitzen els recursos. Cadascú dirà què hi veu de cert en una i altra afirmació, però segur que em donareu la raó si us dic que resulta molt difícil engrescar una persona a prioritzar el bé de tots abans que el propi. No és popular. És precisament aquí on rau la dificultat de viure amb principis socialitzants quan no et falta res, quan vius còmodament.

L'afirmació inicial no la defensaré, però puc entendre que sigui fàcil de seguir una posició que pugui veure en la dreta una tendència més clara a l'enriquiment personal, i a l'esquerra una casa mal organitzada on se'n gasten més dels que calen. Insisteixo que són sensacions, imatges, tòpics... potser ben llunys de la realitat.

Objectiu: sumar

Si volem estar al dia en l'actualitat política hem de continuar divagant sobre les possibles respostes a la gran pregunta: I després del TC què? Cada partit s'ha posicionat d'acord amb els seus interessos, malauradament acostumen a ser electorals, i el gran dilema és veure les diferències entre l'anàlisi que es fa des de Catalunya i el que es fa des d'Espanya.

És evident que on hi ha més dubtes i contradiccions és en el PSOE-PSC que acostuma a fer dos discursos diferents en funció del seu àmbit d'actuació i que no s'acaba d'entendre. Els altres partits, però no són pas clarividents, si exceptuem el Partit Popular que tant si ho mireu des de Catalunya com de la resta d'Espanya el discurs és sempre contrari a qualsevol aspiració d'autogovern de Catalunya.

CIU també utilitza un doble llenguatge. Ho fa ara, però ho ha fet sempre. El cap visible que és Duran i Lleida, sempre ha jugat a ajudar el PSOE a Madrid a canvi d'un reconeixement a Catalunya. No sempre li ha sortit bé, sinó que més aviat jo diria que n'ha sortit escaldat. El doble joc amb PSOE i PP tampoc li està fent sortir bé la jugada, sobretot ara que el PP s'ha manifestat tan clarament contra els nostres interessos.

ERC té el problema de voler utilitzar discursos d'oposició estant al govern. Els seus dirigents són conscients de la dificultat d'agrupar els dos sentiments i tenen feina per explicar-ho a les seves bases. És per això que tot sovint tenen escissions i es creen nous partits o moviments amb consignes més independentistes, però que no tenen lloc dins el sistema polític actual.

Desembolicar l'embolic no és fàcil, i titllar d'encertats i equivocats els diferents partits polítics tampoc ho és, ja que a tots els partits hi ha diferents sensibilitats i resulta difícil trobar aquella que els defineix d'una manera estable. D'aquí que un tripartit sigui tan difícil de mantenir a primera línia i amb coherència, perquè malgrat els pactes signats, les persones canvien i la seva manera de veure la política també, ja que no estem parlant d'un objecte mort, sinó d'una activitat vital com és la política. 

Dia rere dia s'anirà definint el nostre futur i el paper que faran els diferents partits polítics, i més concretament els seus líders. Des de la ciutadania tenim molta feina i responsabilitat. Havent-los votat no se'ns ha acabat la feina, sinó que els hem d'acompanyar i exigir seriositat en la seva presa de decisions i, sobretot, coherència amb els seus principis i el seu programa electoral. Hem d'ajudar a sumar i això ho podem fer amb la gent del nostre entorn, al treball, família, lleure... hem de ser capaços de fer entendre que sumant aconseguirem més èxit que barallant-nos. Volem millorar el nostre autogovern? doncs defensem la nostra unitat en front del nacionalisme espanyol.

L’Aeroport com a mostra

Ja hi som tots! Avui ha arribat la Clara del seu stage de dansa a Londres. S'ha de felicitar la Mercè Freixas per tot com ha anat, pel seu treball i esforç, i pel record que en tindran totes les nenes que formaven part del grup d'alumnes de l'escola de dansa Sinera.

Ens fixàvem amb la Terminal 1 i realment avui dia els aeroports són una estructura complexa que aconsegueix una gestió còmode i àgil. No té res a veure amb el que teníem a l'actual Terminal 2, però són altres temps. Ens falta només poder participar en la seva gestió, un fet que no acaba de convèncer al govern espanyol. No tenen cap voluntat de posar en pràctica un model de gestió federal, amb predomini del treball de proximitat.

Des d'una posició lògica, de sentit comú, quin problema hi ha que la gestió d'un aeroport la porti a terme el govern més proper, amb la participació dels principals usuaris? L'única explicació és que es treballa i pensa en clau centralista, de poder i no pas per principis economicistes i evidents.

Amb un pensament com aquest, que comporta recels i enveges, difícilment es pot pensar en una administració federal, i encara menys si entenem que aquesta no ha de ser mimètica. Això no vol dir que cregui que no cal anar lluitant per aconseguir-ho, però hem de canviar d'estratègia. De fet és el que reclamo des de fa temps, i el cas del transport aeri és una columna important que pot servir per convèncer més persones de la bondat d'una gestió pròpia, no pas per ser més xulos que els altres, ni més identitaris, sinó per ser més eficients.

Un partit socialista fort a Catalunya ha de poder convèncer el seu aliat a Madrid. No és fàcil i la història no ens dóna massa la raó, però no per això hem de llançar la tovallola. El que sí és evident que amb un govern del PP a Madrid, no hi hauria res a fer. No cal anar tan lluny, sinó que en tenim prou escoltant el discurs del Partit Popular català.

Juguem des de dins o des de fora? Si ho fem des de fora no tindrem servituds, però ens faltarà oportunitats. Si ho intentem des de dins, caldrà afrontar moltes contradiccions, però és més fàcil trobar les oportunitats. Però no si val a enganyar-nos ni a claudicar a la més petita. Si ho volem fer, ens hi hem de fer.

La gota malaia

El president Montilla ha d'actuar decidit perquè té els dies comptats (políticament). La seva relació amb el PSOE i la seva condició de president de la Generalitat no li permeten actuar rauxosament, ni perdre els papers, però no pot abaixar el cap una i altra vegada. Al president només li val assumir el paper de la gota malaia per aconseguir per la via democràtica la recuperació dels nostres drets i un autogovern d'acord amb la realitat de la nostra nació.

Un paper difícil i que pot ser considerat inútil per alguns, en què no pot defallir en l'intent ni deixar-se dominar per l'adversitat. Només amb tenacitat, idees clares i utilitzant la via política, podrà aconseguir que se'ns reconeguin els nostres drets posats en dubte i menystinguts per una sentència d'un Tribunal Constitucional moralment deslegitimat.

L'encaix de la nostra nació ha de ser possible en una Espanya oberta democràticament, positiva i reformada, lluny de l'Espanya que representa el PP o el PSOE més oxidat. És per això que el president Zapatero té una gran responsabilitat en aconseguir que Espanya entengui la singularitat de la nació catalana, la defensi davant tota la crítica dipositada en el marc del nacionalisme espanyol.

Montilla té la responsabilitat de fer créixer el nombre de catalans convençuts de la seva catalanitat, al marge de la llengua i sentiment identitari, per aconseguir sumar més força davant els atacs dels espanyols ultraconservadors i centralistes. És el president Montilla qui pot animar molts catalans a formar part del projecte nacional, molt més que veus excèntriques que discriminen, censuren i divideixen els catalans, en funció de la seva cultura i manera de pensar.

Com en tota foguera és important la feina dels branquillons, però qui assegura la seva continuïtat és el tronc massís i sec que proporciona les brases, també en la construcció de la Catalunya lliure i rica cal un partit fort, convençut, concorregut i amb les idees clares, a qui li hauran precedit minories més arrauxades. Però tot això s'ha de demostrar i no s'improvisa. Això és el que esperem els milers de persones que no ens volem deixar portar pels encanteris, sinó que volem resultats ferms, i decisions valentes.

Una darrere l’altra

Amb tot el que està passant el govern de Madrid, només faltava les notícies que ens donava avui el ministre Blanco sobre les inversions de Fomento, i per si això no era suficient, la Cort Internacional de Justícia de L'Haia dictaminava com a legal la declaració unilateral d'independència de Kosowo. Cal recordar que Espanya es va posicionar a favor de Sèrbia, com també ho va fer Rússia, contra la independència de Kosowo. Ara també li ha sortit el tret per la culata.

Algú diria que Zapatero ha trepitjat m... perquè no el podem culpabilitzar de tot el que passa, encara que no ha estat massa brillant. Governar en temps de crisi, ja ho he dit més d'una vegada, no és fàcil ni gens agraït. En aquests moments és més fàcil estar a l'oposició i carregar de tots els mals qui governa. Però tampoc podem pensar que no s'hi pot fer res, i en això molta culpa se li ha de donar al govern de Madrid que ha estat lent a l'hora de reaccionar, a vegades ho ha fet malament, i en el cas de Kosowo no sé si tenia por del que podia passar a Espanya si beneïa la declaració d'independència. Ara s'haurà de veure si aguanta el tipus o bé acaba cedint a la realitat acceptada per tots els països occidentals.

Divendres, anant cap a l'aeroport de Girona em vaig adonar (no passo gaire sovint per aquest tram de la Nacional II) que hi havia trams mig construïts de l'ampliació que estaven abandonats. Avui el ministre Blanco ha anunciat que hi hauria un altre tram que deixarien a mig fer. És cert que calen mesures per controlar el deute, però el govern de Zapatero continua donant la impressió que improvisa tota l'estona i fa que no tinguis cap confiança amb les mesures que pren. A tot això li sumes la manca d'inversió de l'Estat a Catalunya durant tants anys, i fa que la retallada en la inversió cridi més l'atenció.

El nostre govern, el català, tampoc és que pugui anar amb la cara massa alta i a més tenim el costum de tirar-nos els plats pel cap, amb la qual cosa tampoc dóna per a massa alegries. Ho faríem millor si anéssim sols?

El pa amb tomàquet està servit i ja veurem qui serà capaç de desembolicar la troca. Ara tindrem uns dies de reaccions contra les darreres retallades, però a mi també m'agradarà veure com se'n surten del cas Kosowo.