dissabte, 24 d’octubre de 2020

És la política qui ha de resoldre el nostre futur

L'absolució del major Trapero i la cúpula dels Mossos d'Esquadra fa arribar a la conclusió a molts que la policia catalana i, sobretot, la seva manera d'actuar s'ha salvat de l'atac que va rebre, en bona part de la policia estatal. Es va poder observar una conxorxa de la policia estatal amb l'aparell de l'Estat per acusar els Mossos de rebel·lió i sedició. La sentència de l'Audiència Nacional fa que es recuperi el prestigi que s'havia atacat i reforci una manera diferent d'actuar de la nostra policia.

El cert és que els Mossos s'han trobat, durant aquests anys, desemparats de tothom. Acusats per la resta d'Espanya de formar part de la conspiració de rebel·lió, i acusats pels independentistes més radicals, per no permetre els aldarulls contra la repressió de l'Estat. El bon fer del major Trapero, i m'imagino que el bon assessorament rebut per la seva advocadessa, l'han ajudat a esperar la sentència amb molta elegància i criteri.

Tant si el major recupera el càrrec com no, la policia catalana sí que haurà de recuperar el prestigi que havia tingut des de l'inici, quan Catalunya va poder crear novament la seva pròpia policia. Li caldrà recuperar el respecte, però també la confiança. Hem de ser capaços de diferenciar què volem amb què ha de fer complir la policia del nostre país, i això no és fàcil.

Trapero ha defensat en tot moment la seva manera de pensar i obrar, respectant la llei vigent, i actuant, quan ha calgut, de policia judicial. Això no ha agradat a tothom, però no podem tancar els ulls a la realitat. Si no ens agrada que es posi tot en mans de la justícia, tampoc hem de voler que sigui la policia qui hagi de prendre les decisions. Hem de tornar a la política, i que sigui a través d'ella que es configuri el futur del nostre país. Siguem honestos i no fem trampes al solitari.

divendres, 23 d’octubre de 2020

Evitar la reprogramació d’intervencions quirúrgiques

Comencem un cap de setmana amb molts avisos d'alarma per la situació del coronavirus. Els dos darrers caps de setmana s'ha omplert els boscos de Catalunya buscant bolets o qualsevol excusa per sortir de casa a prendre l'aire. Es vol evitar que això es repeteixi i es demana seny a la gent, que es quedi a casa, que no es mobilitzi i que es prenguin totes les mesures perquè els contagis no vagin en augment com fins ara.

El govern està dubtant si demana l'estat d'alarma per poder aplicar-se el toc de queda, i algun conseller veuria bé canviar el tancament dels bars i restaurants per aquest toc de queda, tal com comentava ahir en aquest mateix blog.

Hem tornat al teletreball per reduir la mobilitat, i comencem a témer que es tracti realment d'una segona onada, amb el record molt fresc de tot el que va passar a la primavera. L'aparença és que tot està molt més controlat, però en canvi els serveis mèdics ens parlen d'una tendència perillosa a col·lapsar els hospitals, la qual cosa afecta les intervencions quirúrgiques programades.

Perquè aquesta és una altra. L'acumulació d'ingressats pel coronavirus fa que s'arribin a desprogramar intervencions no urgents, però que són necessàries i que comporten greus problemes als malalts afectats. Si mai hem experimentat una reprogramació de les nostres intervencions, sabrem el que això suposa i com ens desagrada. És lògic que es prioritzi el més urgent i necessari, i per això és tan important seguir les recomanacions per aconseguir reduir l'afectació d'aquest virus, que ens ha trastocat el 2020.

dijous, 22 d’octubre de 2020

Toc de queda, sí o no?

Aquests dies es parla de la possibilitat que es dicti el toc de queda davant l'augment dels contagis del coronavirus. Es valora la conveniència o no de prendre aquesta mesura i les seves conseqüències. Entenc que no és una decisió fàcil i que s'ha de tenir en compte tot. 

Crec que s'han pres mesures al meu entendre més dràstiques i que aquesta no és tan descabellada com pugui semblar. El tancament tot el dia de bars i restaurants crec que es podia matisar. Penso que durant el dia l'ambient que hi ha i les mesures que es prenen són prou segures com per permetre que aquests establiments estiguin oberts. Potser tard enllà és quan canvien els hàbits i pot resultar més difícil el control de distancies i protecció.

Si es decreta el toc de queda a partir d'una certa hora, hauria de ser possible mantenir obert bars i restaurants, amb totes les mesures de seguretat i aforament, sabent que a partir d'aquella hora han de tancar, perquè no es pot circular pel carrer.

Estarem a l'aguait per veure què s'acaba decidint, però és important que no es decideixi res a la lleugera, per les conseqüències que pot tenir, tot i la necessitat d'anar fer el seguiment de l'evolució de la pandèmia, i no baixar la guàrdia.

dimecres, 21 d’octubre de 2020

El major Trapero absolt

Feia temps que esperàvem aquesta notícia i tot feia pensar que el resultat seria l'absolució, però en aquestes coses, tal com pinten, no pots dir res fins que no hi ha la sentència. M'imagino que tot es pot recórrer, però és bo saber que l'Audiència Nacional absol el major Trapero i els altres acusats, dels delictes de sedició i desobediència. 

Semblava ben clar que no hi havia cap altra possibilitat, però quan has vist què ha passat amb els presos polítics jutjats i severament condemnats, et pots imaginar que no vulguin fer el mateix amb el major Trapero, en la línia de revenja pels fets de 2017.

Han estat tres anys de patiment, de ben segur, però la coherència amb tot el que s'ha dit i fet no podia comportar cap tipus de pena per al major dels Mossos d'Esquadra i els altres jutjats. Alguns diuen que això és una contradicció respecte a la resta de condemnats, però jo penso que no, sinó que d'alguna manera han volgut evidenciar la diferència entre la policia catalana i els polítics catalans immersos en el Procés.

Una altra cosa és considerar les penes proporcionades o no, al marge de si et sembla que hi ha delicte de sedició, que això és un altre tema. Des del primer dia he defensat que fins i tot des del punt de vista dels adversaris dels independentistes, les penes varen ser excessives i només s'expliquen per l'ànim revengista i les ganes de fer mal, d'escarmentar.

Celebro la sentència del major i li desitjo tota la pau que no ha tingut durant aquests tres anys. No sé si el govern li retornarà el càrrec que tenia quan varen succeir els fets, ni tampoc si l'hi apeteix. Vivim uns altres temps, encara que ningú hagi oblidat què va passar. Ningú ha posat en qüestió, aquí, la seva feina, al marge de què puguin pensar uns i altres, tant els independentistes, com els unionistes. Seria bo que es diferenciés d'una vegada per sempre les funcions de policia de les actuacions dels nostres polítics.

dimarts, 20 d’octubre de 2020

La Fiscalia no s'atura

Ens la prometíem molt feliç, però la fiscalia ha recorregut la sentència absolutòria de la Tamara. Havíem arribat al punt de preguntar-nos qui li demanaria perdó per tot el que havia passat, amb un final feliç. Ara, però la fiscalia no ha volgut quedar-se quieta i ha recorregut la sentència. Què pretén?

La fiscalia li demanava set mesos de presó i considera que amb els fets provats, n'hi ha prou per condemnar-la, i és per això que no està d'acord amb la sentència absolutòria. Em direu que la fiscalia fa la seva feina, i potser teniu raó, però segons com es miri, sembla que només desitgi fer la punyeta, i que es tracti de justificar-se davant d'una sentència que ens provocava, com deia al començament, moltes preguntes.

El que està clar és que des de fa temps, i això durarà molt, estem parlant de sentències, judicis, acusacions i recusacions, d'uns fets que havien de ser purament polítics, però que es varen judicialitzar, i que ara els jutges no deixaran passar fàcilment.

I mentre passat tot això, tenim la polèmica per la renovació dels jutges que ja se'ls ha expirat el càrrec, i que té bloquejada el PP. Avui llegia que la seva proposta és que els jutges siguin els que elegeixin els càrrecs i no el poder legislatiu. Ho justifiquen com una clara separació dels poders, i d'independència ideològica, com si els jutges no tinguessin la seva ideologia, que bé han demostrat.

Amb el poc espai d'un post no puc expressar tot el que seria necessari per opinar sobre un sistema o altre, però sí que és important puntualitzar que no és tan simple com ho presenten els populars. Jo sempre he defensat que la sobirania emana del poble, i que la millor manera de saber i respectar la voluntat popular és a través de les votacions. Només els membres d'un Parlament són votats pels ciutadans, doncs què més democràtic que derivar-ho tot a partir d'aquest. I dic del Parlament, i no dels partits polítics, que això és una altra cosa.

dilluns, 19 d’octubre de 2020

Segueixen les condemnes derivades del Procés

Es van succeint sentències i acusacions fruit dels fets del Procés. Avui hem conegut la condemna als membres de la mesa del Parlament, que és de vint mesos d'inhabilitació, molt diferent del que li va caure a la llavors presidenta, Carme Forcadell, que va exercir les mateixes competències, però se li dona més relleu, probablement pel fet de ser la presidenta, però no sé si això és motiu suficient per aquesta gran diferència. 

També avui hem pogut conèixer que es demana tres anys de presó a dos càrrecs electes i el cap de la policia local de l'Ajuntament de Pineda de Mar, per haver fet fora policies d'hotels de la ciutat. Policies que havien intervingut el dia 1 d'octubre de 2017 atonyinant persones que anaven a votar i defensar les urnes, i que estaven allotjats en aquesta població.

I aquí no s'ha acabat. Encara hi haurà més conseqüències mentre s'està mirant com es pot fer sortir els presos polítics via indult, segons pensen des del govern de Madrid, perquè sigui la manera menys traumàtica a l'hora de defensar-ho davant de la dreta venjativa que només busca això: venjança.

I tot plegat és per culpa dels polítics que s'han venut i han passat el testimoni al poder judicial. Incapaços de fer política, de negociar i dialogar, han trobat en la Justícia el seu substitut, i aquesta maquinària és imparable. Tots plegats hem contribuït a que la democràcia al nostre país estigui malalta i de molt difícil solució. Perquè fins ara tor requeia sobre els independentistes, però ja hem vist, des de fa un temps, que no només els independentistes en són víctimes, sinó que la taca s'ha anat estenent i ja són altres qui reben les conseqüències. Vàrem avisar, però ningú en va fer cas!


diumenge, 18 d’octubre de 2020

L'experiència de la Queralt

L'arenyenc Lluís Danés ha aconseguit un nou èxit, ara amb la pel·lícula La Vampira de Barcelona, que ha rebut el Premi del Públic, al Festival de Sitges. Una vegada més la professionalitat i bon fer d'en Lluís ha aconseguit entusiasmar. Serà qüestió de veure la pel·lícula quan en tinguem l'oportunitat.

L'elaboració d'aquesta pel·lícula l'he anat seguit de prop, atès que una companya meva de la feina hi tenia la filla com a participant. Una nena de vuit anys, la Queralt, que ha viscut una experiència que no oblidarà mai, i que en Lluís li ha proporcionat tot el suport i empatia.

Em comentava la seva mare anècdotes de la seva filla que donaven a entendre la importància d'una experiència com aquesta, i que va tenir el colofó a Sitges en una fotografia sobre la catifa vermella. Per a la Queralt, la pel·lícula li ha donat l'oportunitat de conèixer i ampliar el nombre d'amigues, tal com ella parlava de les seves companyes de repartiment, relacionant-se amb persones que tenen una llarga experiència en el món del cinema i el teatre.

No sabem si el futur de la Queralt serà el cinema, però de ben segur que els mesos viscuts, en el rodatge de la pel·lícula i l'apoteosi de Sitges, no ho oblidarà, i segur que l'hi servirà per al seu futur. La seva mare, la Glòria, ens comentava com havia crescut la seva filla durant aquest temps, i n'estic segur que passi el que passi en el futur, l'experiència l'ajudarà en el creixement personal. Enhorabona Queralt!

dissabte, 17 d’octubre de 2020

Més sobre la generació tap

Avui Marina Subirats, al diari ARA, sortia en defensa de l'anomenada generació tap, on m'hi haig d'incloure, després que aquests dies se n'hagi estat parlant. Crec que tal com es va definir era bastant bé el que ha passat amb aquesta generació, la qual cosa no vol dir que impliqui tothom. Jo al menys no m'he sentit al·ludit, i és que poca, per no dir nul·la, influència he tingut en els esdeveniments que han succeït, i per tant no m'he considerat un tap. 

Sí que és cert que les característiques que han regit els diferents temps han condicionat la situació de la nostra societat, i per tant de cadascuna de les generacions tractades. Si analitzem la situació dels nostres pares, que varen viure la guerra i sobretot la postguerra, podem entendre perfectament que no és el mateix que nosaltres, que també vam patir el franquisme, i encara menys la d'aquells que ja només el varen sentir anomenar.

El desenvolupament econòmic ha influït a les nostres vides i és lògic que no ha estat el mateix a l'hora de trobar una feina estable, més corrent fa uns anys, que no pas ara, i que la globalització ha tingut una influència brutal sobretot per als nostres fills.

Tornant a l'article de la Marina Subirats, no he experimentat la mateixa sensació que ella, ni m'he sentit atacat en la definició. Penso que en el cas de la política, és ben clar que la nostra generació ha exercit de tap, i ha posat moltes dificultats als joves per abonar el relleu. El fet de ser la generació que va sortir de la dictadura, també és lògica la reacció, i la facilitat en què moltes persones s'han apoderat d'una cadira i ha estat molt complicat fer-los fora.

divendres, 16 d’octubre de 2020

Oriol Mitjà, desconcertant

No hi ha dia que no llegim alguna notícia relacionada amb el jove metge Oriol Mitjà, que ens resulta desconcertant. Si més no se'l pot considerar molt atrevit perquè no hi ha dia que no critiqui algun govern. S'ha ficat amb el govern estatal, i en concret amb el metge portaveu de totes les novetats sobre el COVID-19, i ara també amb la consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya.

La seva crítica no es dirigeix a opinar sobre la certesa o no de les teories que ens venen des dels mitjans de comunicació, sinó que entra a valorar la capacitat dels informadors, polítics i portaveus, per realitzar la tasca que fan. Ahir vèiem com considerava Vergés inepta per ocupar el càrrec que ocupa.

No tinc prou coneixement sobre la matèria per opinar si Oriol Mitjà té raó o no sobre el coronavirus i com se l'està tractant, però sí que em sembla que ha perdut una mica els papers i ha barrejat la seva figura de tècnic professional, coneixedor del tema, amb la seva vocació política d'ocupar càrrecs públics.

Personalment no em mereix la confiança del principi, sense que posi en dubte els seus coneixements i saviesa, però trobo desencertat aquest atac sistemàtic i constant contra tots aquells que opinen diferent a ell, amb arguments poc sòlids. Crec que està mal assessorat, i això no li fa cap bé a la seva carrera científica. Barrejar la política amb la ciència és un error, i el que li provoca és un desprestigi que probablement no es mereix, però que ell mateix conrea perillosament.

dijous, 15 d’octubre de 2020

Vuitanta anys de l'assassinat del president

No es tracta de comparar Espanya amb Alemanya, però sí que és important conèixer que hi passa allà per valorar què tenim aquí. Em refereixo a la memòria històrica i en com recordem els fets del feixisme en un lloc i l'altre, i com s'ha actuat i s'actua des de les institucions. La permissivitat que els respectius governs ofereixen a la barbàrie del passat.

Alemanya ha demanat perdó per l'holocaust, per la injustícia i la mort de víctimes innocents, i no permet la reproducció ni l'exaltació del nazisme ni la seva simbologia. Grècia també ha actuat contra l'autoritarisme criminal. Espanya, però respecta el passat cruel i també el present. Espanya permet que la simbologia i l'exaltació del feixisme sigui una realitat als nostres carrers, i no ha demanat mai perdó per la mort, avui commemorada del nostre president Companys, i tantes altres víctimes de la dictadura franquista.

Avui, a Espanya, condemnats ultres per actes vandàlics són incomprensiblement lliures al carrer, mentre d'altres han estat tancats sense sentència condemnatòria durant més de dos anys. On és la Justícia d'aquest país? O quina mena de justícia tenim? La resposta és clara: tenim la justícia practicada pels hereus de la dictadura. No és estrany, doncs, que la ultradreta i els nostàlgics del franquisme puguin viure tranquils als carrers i places espanyoles.

Cap govern, ni de dretes ni d'esquerres, ha estat capaç de reconèixer públicament, i demanar perdó, pels horrors de la dictadura de quaranta anys. És comprensible que això hagi estat permès des de la dreta, però no té cap sentit ni explicació que l'esquerra hagi actuat de la mateixa manera. Ens parlen d'esquerra, però potser no és això el que tenim al govern en aquests moments, ni amb Zapatero o González en el passat.

Una esquerra que quan té el poder, dubta i fa marxa enrere, fins i tot l'esquerra que alguns, des de la dreta, consideren radical, bolivariana. Està vist i comprovat que la unitat de l'Estat està per sobre de tot, fins i tot dels crims del franquisme. Vergonya!