dijous, 8 de desembre de 2016

Quin futur ens espera a Arenys de Mar?

L'entrevista a l'economista i sociòleg Josep Maria Pascual, al diari ARA, resulta interessant. De fet n'hi ha més d'una que m'ha agradat llegir i pensar-hi. Pascual, segons diu el diari, és un especialista en estratègies urbanes que ha assessorat més d'un centenar de ciutats, i ja m'agradaria que assessorés el meu govern local, però potser és una vila massa petita com per pretendre tenir un expert com a assessor. De moment tenim un cap de protocol que, a part d'indicar on s'han d'asseure els regidors i regidores a la missa de Sant Zenon, deurà vetllar per quines portes s'han d'anar a tocar perquè no ens quedem gestionant només el migrat pressupost municipal.
Quan li pregunten a Pascual en què consisteix dissenyar estratègies urbanes respon "en conèixer la dinàmica de la ciutat, veure les oportunitats i amenaces que té de cara el futur, i identificar els projectes més interessants".
Jo em pregunto si el meu govern ho té clar, o si més no si s'ho ha plantejat. Fa molts anys que els diferents governs locals de la meva vila s'han dedicat, amb més o menys encert, a tapar forats, viure del passat i no crear expectatives de futur. Si ara els demano un pla estratègic se'm posaran a riure. Una altra vegada? Si ja se n'ha fet molts! I què s'ha posat a la pràctica? Res!
Si hem estat incapaços fins i tot de consensuar un Pla d'Equipaments, o donar sortida a un Mercat municipal que està hivernant, més enllà d'organitzar tastets una vegada al mes! Ens apuntem a la moda, ara toca els emprenedors, però tot queda de cara a la galeria, i tant de bo m'equivoqui aquesta vegada!
Quants anys fa que parlem de desviar el trànsit de la Riera, d'una nova ubicació de la Biblioteca, de solucionar els problemes del clavegueram... Si hem estat incapaços de resoldre tot això i més, com podem pretendre treballar un pla estratègic per a Arenys amb un mínim de garanties de posar-ho en pràctica?
Continuem fent bullir l'olla, sense condiments que facin el caldo una mica gustós i ens animi a tastar-lo. Ah! Les solucions també poden venir de l'oposició, que en són molts ara!

dimecres, 7 de desembre de 2016

La mort també en el bell mig de la natura

Ahir a la tarda, des de l'Avenc, contemplàvem el poc nivell del pantà de Susqueda i poc podíem pensar que poques hores més tard tres persones hi perdrien la vida en un fatídic accident automobilístic. Quan creus que tot allò que la vista et permet contemplar està ple de pau, t'adones de la crueltat de la vida, i de la necessitat de viure intensament el present i aprofitar l'existència per gaudir i fer gaudir els teus.
Una vegada plorades les tres morts i amb la mirada en com evolucionen la resta dels familiars afectats, tres menors d'edat, parlem de la imprudència o temeritat del conductor del vehicle, i tots ens escandalitzem de les condicions del viatge, sense mesures de seguretat i amb excés de passatgers. Ara, però és tard i només pot servir d'exemple per aquelles persones que continuen fent orelles sordes als avisos preventius.
Molts conductors, abans d'iniciar un viatge, no s'aturen a pensar en la seva responsabilitat per les persones que ocupen el vehicle, i la necessitat de conduir amb precaució, no només limitant la velocitat, sinó tenint molt clar també quin és el trajecte a realitzar i les dificultats o perills que pot suposar.
Cal pensar que tan perillós pot ser un conductor que supera els límits de velocitat, com aquell que condueix a poc a poc, però no sap situar-se a la dreta. Tens la sensació que per alguns conductors el fet que els avanci un cotxe sigui un atac al seu honor, i per això fan l'impossible per evitar-ho.
A mi m'agrada conduir, però continuo pensant que la conducció en si mateixa no té cap sentit, i que el cotxe serveix per apropar-te on vols, i ho has de fer amb seny i responsabilitat.
Des d'aquí el meu condol als familiars de les víctimes de l'accident d'ahir a la tarda.

dimarts, 6 de desembre de 2016

Quan i per què fem el paperot

Treballar avui és fer el paperot. Crec que una cosa així l'ha dit un representant de Societat Civil Catalana de Badalona, en relació al fet que càrrecs electes locals hagin anat a treballar als ajuntaments. I voleu dir que no l'estem fent sempre tots el paperot?
També podríem dir que les dotzenes de persones que s'han manifestat per Barcelona celebrant el dia de la Constitució han estat fent el paperot, no? O la seixantena, segons diu la premsa, que ho han celebrat davant de l'ajuntament de Rubí, i la cinquantena que els han xiulat també, oi?
El paperot el fem sovint i normalment serveix per manifestar, de manera molt expressiva, allò que pensem, volem o reclamem, però no ens deixen. Si no ho podem votar, ho manifestem. 
Anar a treballar avui, el dia de la Constitució, pot semblar una rucada, però també es pot interpretar que estem farts d'aquesta Constitució que se'ns planta a la cara cada vegada que reclamem ser lliures i poder decidir. Quina manera millor de dir que no volem aquesta Constitució que ens ofega?
Perquè el problema és quan les coses es converteixen en sagrades i inamovibles. Una constitució no es fa per canviar-la cada dos per tres, però tampoc ha de suposar una llosa que no avança amb el temps, quan sí que ho fa la societat. No voler entendre això és d'ignorància o mala fe. Que cadascú esculli el que cregui més versemblant.

dilluns, 5 de desembre de 2016

La ciutadania es manifesta en un referèndum

Estic convençut que no se us ha escapat algun comentari sobre el referèndum italià d'aquest cap de setmana, amb un resultat contrari al que defensava el primer ministre. ¿No heu sentit alguna persona dient que no es poden organitzar referèndums sense tenir assegurat l'èxit? ¿No li heu sentit dir que el primer ministre italià, com també el primer ministre anglès amb el Brexit, han estat uns irresponsables? Si acceptem aquest pensament li estem donant la raó al govern espanyol respecte al referèndum català.
Tot parla i diu defensar la participació, però quan s'organitza un referèndum i no agrada el resultat, menysté la voluntat popular. Això també passa amb els resultats electorals quan guanya qui no voldries. La culpa és que la gent no sap votar. Doncs, no! La gent sap què vota, i en tot cas són els polítics que no saben què demanen.
Si no es vol convertir una referèndum en un plebiscit, cal explicar millor i no obsessionar-se amb el resultat. Si poses el càrrec a disposició del resultat és evident que forces el vot a favor o en contra teu. La ciutadania té dret a manifestar la seva disconformitat i no haver d'esperar quatre anys amb les eleccions que es convoquen. Si creiem sincerament en la participació, siguem coherents i acceptem l'opinió dels ciutadans.

diumenge, 4 de desembre de 2016

Un diumenge pendents d'Àustria i Itàlia

Dels dos reptes europeus d'aquest diumenge sembla ser que del primer que se'n tenen notícies podem respirar. He llegit que amb el 58% de l'escrutini, el candidat verd austríac hauria guanyat al candidat xenòfob, que fins i tot ja l'hauria felicitat per la victòria.
Tot això ho sabem perquè ens ho diuen uns periodistes que ens han deixat clar que un era el bo i l'altre el dolent. Ens havien espantat dient-nos que si guanyava el xenòfob ens trobaríem en el primer pas de la conversió d'Europa en un conjunt d'estats governats per l'extrema dreta.
Àustria votava el seu president i l'opció era entre un extrem i l'altre. Què vol dir això?
La segona incògnita, que encara no s'ha desvetllat, és el resultat del referèndum italià. ¿Donaran suport al primer ministre italià a la modificació de la Constitució, o bé l'obligaran a dimitir, complint la seva promesa? En aquest cas, l'italià, les informacions han arribat una mica més confoses, defensant el suport al primer ministre, per evitar un daltabaix que ens afectaria a tots. Ara podreu entendre el content que està Brussel·les amb la victòria de Rajoy!
Sembla ser que la modificació proposada de la Constitució italiana enforteix el govern estatal, tot afeblint les províncies, d'alguna manera reduint la capacitat decisòria de la ciutadania, si més no allunyant-la de la presa de decisions. Veurem com acaba.
L'altre dia en una conferència-debat sobre la participació, organitzada per la FMC, ja vaig comentar que per a molts polítics locals i també tècnics municipals - el tema anava d'ajuntaments - la participació és la causa de l'alentiment de la presa de decisions i per tant una mala praxis. En el cas d'Itàlia es veuria com una feblesa del poder polític central.

dissabte, 3 de desembre de 2016

Quin gust tan diferent al meu!!!

Com que és de domini públic que sobre gustos no hi ha res escrit, l'afirmació que em venia primer al cap "quin mal gust!" no seria correcte, sinó que hauria de dir "quin gust tan diferent al meu!". Em refereixo a la il·luminació de Nadal a Arenys de Mar on, a part d'alguns arbres, han col·locat unes bombolles de colors amb banyes incorporades que ens serviran també per la Festa Major i qualsevol altre festivitat que vulguem celebrar durant l'any.
Potser sóc l'únic arenyenc a qui no li agrada la il·luminació d'enguany, però no em sap gens de greu de fer-ho públic. Mira que n'hi ha de figures i combinacions possibles sense la necessitat de col·locar-hi angelets i garlandes nadalenques, però aquestes bombolles... (per cert, al catàleg de l'empresa aquest model no figura a l'apartat de Nadal).
M'agradaria saber quines persones han estat les encarregades de decidir el model que ens imposaven als arenyencs. Potser van d'acord amb com estem deixant els nostres carrers i places, tots ells pixats fins al punt de tirar per terra fanals de llum. I en això hi tenim tots responsabilitats.
Esclar que avui la imatge sembla no importar a ningú, i ens limitem a fer neteja de casa i llençar per la finestra la brossa. Això sí, la primera opció del pressupost participatiu ha estat una màquina per netejar la vila. És realment bruta, però no podem oblidar-nos que no és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta. L'ajuntament s'ha de posar les piles, però nosaltres hi hem de col·laborar, i els propietaris i passejadors de gossos, evitar malmetre i embrutar fanals i façanes.
No us amoïneu, però, que el temps passa de pressa i no ens n'adonarem i ja serà hora de llevar la il·luminació nadalenca.


divendres, 2 de desembre de 2016

Cap entusiasme en les converses entre el PSOE i el PSC

Resulten preocupants les notícies que ens arriben de les converses entre el PSOE i el PSC. Si bé és cert que tot el que podem saber és allò que volen dir-nos i ens traslladen els mitjans de comunicació, no sembla que el PSC tingui gaires opcions de mantenir-se ferm en els darrers principis que encara defensa.
Tots recordem de no fa tant les paraules d'Iceta defensant el dret a decidir. Això ja és història perquè el PSOE els va obligar a claudicar. Una de les poques coses que defensava Iceta, i que potser encara ho fa, a diferència del PSOE, és la definició de Catalunya com a nació. Sembla ser, però que això és excessiu per al PSOE i els amenacen de no tenir ni veu ni vot si no es desdiuen de tals pretensions, i això que afirmen clarament que no som Estat.
Malgrat el trist paper del PSOE a nivell estatal, el PSC encara es veu sotmès als seus desitjos, sota l'amenaça de la ruptura. Estic convençut que el PSC que tots recordem no permetria una abaixada dels pantalons com probablement acabi passant amb els actuals dirigents socialistes catalans. Llavors em pregunto: per què tant d'interès en mantenir les sigles del PSC? ¿No es podrien convertir en la delegació del PSOE a Catalunya, i desaparèixer com va fer el PSUC, un altre dels partits polítics històrics?
Em sap greu, sobretot, perquè encara és hora d'observar un socialisme de veritat en els actuals dirigents del PSOE. Un partit que ha cedit la direcció del govern espanyol a la dreta i que és incapaç de plantar-hi cara, a no ser que les engrunes que arrepleguen siguin considerades suficients. Trista, molt trista és l'etapa actual del socialisme a Espanya i també a Catalunya, i el pitjor de tot és que no es veu a venir cap millora ni tan sols a mitjà termini. 


dijous, 1 de desembre de 2016

Aturats a l'asfalt

Si ahir us comentava la travessia del Montseny per anar a parar a Tavertet, avui haig de comentar-vos la cara d'estúpid que et queda quan et trobes en un embús a l'entrada de Barcelona i no pots anar ni endavant ni enrere.
Tenia calculada l'estona que necessitava per arribar a la capital, més del que en situacions normals necessitaria, però essent previsor. La realitat ha estat que ni així he aconseguit arribar a l'hora, i tot per un accident de trànsit, sembla ser, que ens ha deixat a quatre quilòmetres de la ciutat aturats, avançant, quan ho aconseguíem, a no més de 20 quilòmetres per hora.
Res a veure un dia i l'altre. Si ahir em vaig haver d'aturar perquè passés un ramat d'ovelles, avui era l'acumulació de cotxes per metre quadrat el que no em deixava avançar. Si ahir contemplava a mà dreta un prat sembrat de vaques paint el dinar, avui m'he hagut d'acontentar amb observar les zones industrials a la perifèria dels municipis metropolitans i cotxes a banda i banda.
El conferenciant no havia començat, tot just l'acabaven de presentar. És allò dels cinc minuts de llicència que tant molesten qui acostuma a ser puntual, i això que la xerrada començava més aviat a l'hora dels senyors, tot un detall per als que venim de fora i no podem trobar-nos amb les cues diàries de primera hora.
El contingut de la conferència molt interessant, però... estem tant cremats amb la participació que ja no sé si ens ajuda o ens acaba de rematar. Esteu segurs que ens creiem això de la participació? Què entenem per participació? Us fa una mica de mandra participar, oi? Us encalla els projectes també, oi?
La sortida ha estat més ràpida. M'he estalviat la tortura de les obres de la plaça de les Glòries. N'hi ha por molt temps més? Confiem que ens compensi el patiment de tots aquests mesos.

dimecres, 30 de novembre de 2016

Una escapada a la natura

Aquest matí he travessat el Montseny que és la barrera natural que separa la meva ciutat natal de la meva vila d'adopció. La destinació era Tavertet, al bell mig de les Guilleries, però no hi volia anar pel camí més ràpid, la C-17, sinó pel trajecte que t'acosta a la natura en l'estat més pur, per Coll Formic. És una carretera que, entre setmana, en un dia feiner com avui, et vénen ganes d'aturar-te cada vegada que et creues amb un altre cotxe, i saludar-lo. Oi que ho fem quan passegem pel bosc, i no ho recordem quan som a ciutat?
Ahir el meu fill, parlant de Barcelona, em comentava que allà la gent no saluda. Entren a les botigues i com si no hi hagués ningú. Passejant per la vila et fas un tip de saludar i desitjar el bon dia, i això és agradable perquè dóna sentit al compartir un espai i un temps, i deixar de viure isolat.
Tavertet es lleva molt tranquil, amb molt poca gent pel carrer. Uns jubilats ben abrigats i calçats, han deixat aparcats els cotxes i es disposen a fer una petita ruta, potser camí de Rupit, per l'Avenc. Hi ha uns joves que han instal·lat un càmera fotogràfica a sobre d'un trípode de color groc llampant, o potser és una filmadora. No ho acabo de veure, però s'han situat a la punta de l'espadat. 
Els sis excursionistes em desitgen bon dia, quan passen pel meu costat, i un bon profit. Estic menjant l'entrepà de pernil dolç de cara a la Mare de Déu del Coll, a sobre d'Osor i del pantà de Susqueda. Després aniré a fer el cafè a Can Mariano. L'avi Mariano havia estat veí nostre fa anys, i ens conreava l'hort. Després la casa els hi va comprar la filla de la propietària del pis dels meus pares. Casualitats de la vida. Han passat molts anys!
La tornada l'he fet pel camí més usual, com per anar-me acostumant al que veuré la resta de la setmana. Molt més trànsit, radars i civilització. M'ho prenc com si es tractés d'una vitamina, que ens reforça...

dimarts, 29 de novembre de 2016

El guió ens porta a parlar del Pressupost

Ahir podia estar parlant de la hipocresia i les incongruències d'una esquerra plorant i lloant la figura de Fidel Castro, encara que cadascú pensa el que vol i s'expressa com vol, sempre i quan els poders polítics i militars li ho permetin. Això a vegades hi ha qui no ho té massa clar. Avui hem de plorar la mort de setanta-cinc persones que sobrevolaven Colòmbia, entre elles un equip de futbol brasiler i els seus acompanyants.
La mort tràgica és sempre impactant i et fa trontollar pensant en com et pot canviar la vida en uns segons, o com la pots perdre. I és pensant en això que transcendeix quan trobes encara més absurd i inútil el joc polític que s'està vivint al nostre país, ara arran de l'aprovació, per part del govern català, del seu pressupost.
Parlo de joc polític perquè les regles estan establertes i el paper que cada partit polític ha de representar ja està escrit. Llegeixes les declaracions dels partits unionistes o de Catalunya sí que es pot, i no et vénen de nou, són les que toquen, sigui quin sigui el pressupost que se'ls presenti. Ja ho tenen escrit de fa temps, des de sempre.
Tampoc sorprèn el paper de la CUP, ells també fan el paper que se'ls ha reservat perquè interpretin. Són el corcó del govern de Junts pel Sí, i amb ells hauran viatjar sense treva. Són els que donen la nota de color i evitin que el resultat sigui del tot previsible. Amb la CUP no saps mai si acabaran en un bàndol o l'altre, i aporten una mica d'emoció, talment un partit de futbol que es guanya per la mínima i el contrari està abocat a la nostra porteria.
De la mort dels futbolistes i els seus acompanyants els nostres diaris no en parlaran gaire més, i només ho trauran per recordar els aniversaris, però dels nostres polítics i el pressupost en sentirem a parlar durant molt dies. Paciència!