dissabte, 16 de novembre de 2019

Els avaladors de Vox al Congrés de Diputats

La pregunta que ens hem fet molts ha estat qui ha provocat la pujada de l'extrema dreta a Espanya. Les opinions són variades i tothom té la seva idea que argumenta d'una manera o altra. Alguns ho fan motivats pel propi interès de culpar els altres.
La pressió dels independentistes que posen en perill la unitat d'Espanya, ha estat per algunes persones la causa de l'ascens de l'extrema dreta, com a garants de la unitat, com si aquest discurs no es trobés entre les altres formacions espanyoles. Algú, honestament, creu que el PSOE no defensa la unitat d'Espanya? I el PP o C's no han estat prou clars a l'hora de defensar-la? No podem negar que l'independentisme envalenteix l'extrema dreta, però d'aquí a donar-li la culpa del què ha passat a Espanya hi ha una gran diferència.
La meva modesta opinió és que l'ambient actual a nivell europeu és encara favorable a proclames feixistes i d'involució democràtica. Els mals resultats de la gestió política dels partits tradicionals ajuda a que el populisme agafi força, i és en el populisme on l'extrema dreta s'hi repenja.
A diferència, però de la majoria de països europeus, on la dreta moderada ha establert barreres davant l'auge de l'extrema dreta, a Espanya s'hi ha aliat, configurant governs de coalició que l'ha fet més forta davant l'opinió pública. Els exemples d'Andalusia o Madrid, són claus per a l'acceptació de Vox com una força política dins del sistema democràtic espanyol, la qual cosa és, al meu entendre, la millor ajuda perquè en les primeres eleccions hagi experimentat aquest increment tan alt per acabar sent la tercera força política del Congrés de Diputats.
No saber veure que han estat el PP i C's, amb la complicitat del PSOE, els avaladors de Vox és d'una ingenuïtat o mala fe imperdonable.

divendres, 15 de novembre de 2019

Incompetència judicial

M'imagino que el costum que les mesures de l'Estat, siguin polítiques o judicials no troben aturadors ni necessiten passar cap filtre, arriba un moment que es treballa malament cometent més errors del compte. Al final no passar res.
Ara que el senyor Llarena ha presentat euroordres a Europa i que li han mirat molt prim, s'ha trobat que no li deixen passar els errors comesos i les hi retornen. Si tots plegats tinguessin una mica de vergonya s'hi esforçarien una mica més, per allò de no caure'ls-hi la cara de vergonya. A Espanya, però som molt orgullosos i no ens rebaixem davant de ningú, i és per això que després de presentar tres euroordres encara estan mal fetes.
El meu desconeixement del món judicial no em permet comentar errors de procediment judicial en el Procés, més enllà del que hagi pogut escoltar, però és molt trist, i això és fàcil d'entendre, que la sentència que s'han mirat tant i que han volgut que fos exemplar, cometi errors com el de confondre els càrrecs dels inculpats. Això sol els hauria d'avergonyir i demanar perdó, però el quixotisme espanyol no ho permet. L'orgull del mascle ibèric no pot estar per sota d'un europeu qualsevol. Qui s'han cregut que són!

dijous, 14 de novembre de 2019

Un país de sediciosos i terroristes

Continua el combat judicial per veure qui la diu més grossa. És una llàstima que el Tribunal Europeu sigui tan lent i hagin de passar tants anys abans de comprometre el poder judicial espanyol. Entretant Suprem, Constitucional i Audiència Nacional van fent de les seves i només reben comentaris, declaracions compromeses, però que no van més enllà.
Gràcies a l'Estat espanyol, que fa pinya, Catalunya és un país de sediciosos i terroristes. Avui sortir al carrer a protestar ja és terrorisme, o convocar una manifestació per tallar una autopista, també és terrorisme. No és estrany doncs que les penes aplicades als nostres presos polítics hagin estat tan altes, perquè volen que sigui la manera de que ens ho pensem dues vegades abans de esdevenir sediciosos o terroristes.
Els catalans frissem per veure com acabarà tot plegat, i ho patim també perquè no confiem en els nostres propis polítics, en el nostre govern. Ens ha tingut aturats dos anys, després d'haver-nos mentit sobre plans B, i anem perdent pistonades. No tenim gent millor per pilotar la nau?
Estem ara expectants amb el pacte PSOE-Podemos, primer per conèixer com se'n surten amb els col·laboradors que necessiten, i després per observar quin serà el discurs de Pablo Iglesias una vegada el nomenin vicepresident. Continuarà parlant de presos polítics i queixant-se de la seva situació? Canviarà el discurs per tal de no tocar el voraviu a Pedro Sánchez?
Estem massa acostumats als canvis i contradiccions que ens ensenya l'hemeroteca. Els polítics espanyols, també els nostres, declaren a la lleugera allò que pensen o volen fer veure que pensen en cada moment, i no tenen cap problema de contradir-se a les 24 hores. Hi va haver menys participació electoral, però encara poden estar-ne agraïts, perquè no es mereixen que fem l'esforç.

dimecres, 13 de novembre de 2019

Què demana ERC a canvi de l'abstenció?

Tot i perdre dos escons, ERC es veu valenta per tenir un paper a jugar a l'hora de pactar el nou govern espanyol. El PSOE ha escollit un govern progressista que necessita la complicitat d'uns quants partits més. Si hagués optat per la gran coalició ja tindríem president i també govern, però no. Ha volgut escoltar la militància i deixar de banda els partits espanyols que donen suport a Vox a canvi de governar a Andalusia i a Madrid.
ERC, doncs, té clar que pot jugar un paper important i es vol fer valdre. En sabrà? Ho sabrà fer bé? No voldria dubtar de la seva capacitat per afrontar aquest repte, però aquests dos darrers anys han fet que en sortíssim una mica decebuts. No només d'ERC, sinó també de JxCat. 
Sempre he pensat que per a Catalunya és millor un govern socialista que no pas de la dreta espanyola. La qual cosa no vol pas dir que un govern socialista sigui per a nosaltres la bicoca. Si més no la seva incapacitat de formar una majoria absoluta estable ens pot ajudar a aprofitar escletxes per fer-nos sentir. Malgrat tot, el paper d'ERC tampoc ha estat clar, i a les xarxes socials han rebut moltes crítiques, fins al punt de ser insultats com a botiflers. Governar no és fàcil i sortir de l'atzucac encara menys.
ERC ofereix l'abstenció perquè, en segona votació, Sánchez pugui ser nomenat president i configuri un govern amb el pacte amb Podemos. Una abstenció que ha de venir acompanyada d'altres. Tot i així, què demana ERC a canvi? Què ha de prometre Pedro Sánchez perquè els 13 diputats d'ERC s'abstinguin? Si Sánchez només es vol moure en el marc d'aquesta Constitució, i no hi ha voluntat, ni possibilitats de modificar-la, què espera ERC obtenir? Un referèndum és evident que no! Una millora de l'autonomia? Del finançament?
Hi ha el perill de tornar on érem, i això ja acostuma a ser massa habitual. ERC se les promet molt fresques, però no li serà fàcil justificar als seus votants el resultat que pugui obtenir del pacte amb Pedro Sánchez. Temps al temps!

dimarts, 12 de novembre de 2019

Acord de govern PSOE-Podemos

Tot i que la notícia és la signatura del pacte entre PSOE i Podemos, deixeu-me que comenti un moment les declaracions de C's en el sentit de signar un gran pacte sense Vox. Una vegada més, i ara sense Rivera, C's canvia d'opinió i vol enganyar la població. Després dels seus pactes a Andalusia i Madrid, on governen amb PP i Vox, ara ens ve a dir que cal fer un gran pacte contra Vox. A qui més volen enganyar?
Pedro Sánchez ha anat ràpid a signar un acord amb Pablo Iglesias després que la convocatòria d'eleccions hagi estat un fiasco. Sánchez es creia molt llest i ha vist que no tenia el suport que es creia. Una lliçó d'humilitat sempre va bé, sobretot si serveix d'escarment. Ara caldrà veure amb qui corren a buscar ajuda perquè els voti o s'abstinguin. Potser als independentistes?
Una vegada més als ciutadans ens tracten com a rucs que ens ho empassem tot i que no som capaços de veure-hi les jugades i les patinades que els partits polítics pateixen i que després ens volen dissimular. L'increment de l'abstenció ha estat una mostra del cansament de la majoria de ciutadans i que si no ho desbloquegessin i anéssim a unes terceres votacions potser ja no hi quedaria ningú.
És aquesta prepotència dels líders polítics el que m'indigna, perquè ni són transparents, perquè enganyen, ni són sincers perquè no diuen la veritat. Sánchez buscava més suport per poder fer el govern sense necessitar ningú més i la població li ha dit que si vol governar, abans ha de pactar. Ho haurà entès?

dilluns, 11 de novembre de 2019

Per què ha fracassat C's?

Després d'uns resultats electorals tots som capaços de dir-hi la nostra com si fóssim uns experts de la política electoral, però ens agrada, sobretot quan es compleixen aquelles previsions que en principi sorprenien, però que a la llarga anaves veient que tenien molta part de raó. Deixeu-me, doncs, dir-hi la meva per quedar també satisfet.
Sempre he escrit sobre la idea coneguda per tothom que C's va néixer purament per anar contra Catalunya, contra la Catalunya que treballava la seva autonomia, protegint una llengua pròpia, una cultura, una història i una manera de ser diferent de la resta d'Espanya. C's no entrava en política per oferir res positiu, sinó només per atacar l'status quo.
Al llarg del temps hem pogut observar que el partit taronja era un partit oportunista, que canviava de criteris contínuament, que només buscava anar-se engrandint fent creure la gent que eren uns liberals, demòcrates i el futur de l'Espanya democràtica. Tot això han estat falòrnies, només ha conservat un objectiu que és anar contra Catalunya, creant polèmica arreu, des del Parlament català fins als carrers de les ciutats i pobles que visitaven.
Amb tot aquest currículum no es podia esperar un altre final. Fins i tot els fundadors, els impulsors del partit polític han anat dimitint i sortint per la deriva de Rivera i els seus fidels seguidors, fins al punt de pactar, a Andalusia i Madrid, amb el PP i Vox. Malgrat això es feien dir liberals.
El poble, que és savi, ha castigat el seu partit i l'ha destrossat, desapareixent pràcticament del mapa. No és ell qui deixa la política, sinó és aquesta qui l'ha abandonat. L'ha deixat a l'estacada i només podia dimitir. El futur del partit és ara una incògnita, que haurà de decidir si segueix amb la mateixa política, que l'ha fet arribar fins aquí, o bé canvia de rumb i esdevé de veritat un partit moderat de centre que planti cara al feixisme de Vox, encara que això li suposi perdre una colla de càrrecs al llarg de la península.

diumenge, 10 de novembre de 2019

Esperant l'escrutini d'aquest vespre

Per més que no et motivi, sempre una jornada electoral et fa estar atent a tot el que passa i, sobretot, els resultats obtinguts pels diferents partits polítics. En aquesta ocasió, una convocatòria errònia del president en funcions, Pedro Sánchez, li pot donar una bona lliçó. L'excés d'orgull juga males passades i aquesta en podria ser una. O no! També podria ser que la baixada de la participació, que durant el dia ens han anat comunicant, el beneficiés.
A Catalunya no hi ha hagut cap tumult ni acció contra les eleccions, tal com semblaven esperar les forces policials espanyoles. El Tsunami democràtic ja ho va dir, i de moment tot allò que anuncia es compleix, però ells ens veuen tan dolents que es creuen que ho anem a rebentar tot, i de moment qui ha rebentat actuacions democràtiques han estat ells.
A una hora de començar a recomptar els vots, escric aquest post diari amb l'esperança que els resultats ens siguin beneficiosos. Els catalans sabem que passi el que passi no hi tenim res a guanyar, però l'única cosa que ens consola és que la suma dels partits sobiranistes superi la dels unionistes, un fet que no acostuma a passar quan es tracta d'eleccions generals.
A la meva vila s'ha respirat tranquil·litat. Quan hem anat a votar, en una mesa hi havia cua i l'altra podies votar directament. El fet que s'hagin rebut menys vots per correu respecte a les eleccions del 28 d'abril, podia fer pensar que la participació seria més baixa. Veurem en què acaba.

dissabte, 9 de novembre de 2019

Per què són importants aquestes eleccions?

Si tots els sondejos deixen clar que demà el PSOE mantindrà més o menys les mateixes posicions; que PSOE i Podemos no sumaran majoria absoluta i necessitarien ERC; que la dreta tampoc no sumarà... Per què anar a votar? O, a qui votar perquè tot això no passi?
A nivell espanyol hi hauria dues possibilitats. Per una banda sacrificar Podemos i decantar-nos tots a votar PSOE per aconseguir la majoria absoluta. O bé, sacrificar VOX i C's i votar massivament PP perquè aquests obtinguin la majoria absoluta. Tenen prou carisma Sánchez o Casado per aconseguir-ho?
Des de Catalunya la cosa es pot mirar de manera diferent. Hi ha en joc l'equilibri entre posicions constitucionalistes i independentistes. Votar PSC és reviure un partit en hores força baixes i aconseguir donar empenta el PSOE de Sánchez, o bé votar un dels partits independentistes per poder demostrar que l'independentisme és majoritari a Catalunya. L'opció dreta catalana crec que és molt minoritària, sobretot tenint en compte el moment que travessa C's.
Si realment volem optar per l'independentisme tenim 3 opcions que sumen per aconseguir superar el 50%. Tres opcions que no han aconseguit unir-se i que tenen objectius, en primera instància diferents. ERC sembla optar per aparcar les presses i intentar eixamplar la base de la defensa al referèndum, incloent-hi els Comuns. JxCat, dins dels embolics en què viu, sembla voler defensar l'autodeterminació al preu que sigui. La CUP vol entrar al Congrés que fer-se notar, per fer posar nerviosos els altres grups municipals que només pensen en il·legalitzar els partits independentistes i enviar-nos la policia.
Davant d'aquest panorama podem escollir, la independència la tenim molt lluny, però el protagonisme pot ser més rellevant segons la nostra tria. Jo tinc clar a qui vull votar, encara que sigui per tocar els nassos.

divendres, 8 de novembre de 2019

L'impresentable de Borrell

Ahir quan parlava dels personatges que ens governen em venien al cap molts noms, de tots colors i partits polítics, però tenia molt present el ministre d'exteriors Josep Borrell. Considero que és el pur exemple de persones que no ens mereixem que tinguin una representativitat i responsabilitats adjuntes als càrrecs que ocupa i ha ocupat al llarg dels anys. El seu currículum és impur, i la seva boca és fastigosament malvada.
La vida ens ensenya que en política no cal ser bo, sinó més aviat un cara dura. Els polítics que són bones persones se'n cansen molt aviat o bé tenen una gran paciència i sentit de la responsabilitat, perquè el seu entorn, començant per dins dels partits polítics, és d'una irresponsabilitat i mediocritat, que en el fons t'adones que el que importa a la gran majoria és el poder i el diner fàcil, però sobretot el poder, que els altres s'hagin d'agenollar davant teu.
Borrell només viu per fer mal, políticament parlant. És rabiós i venjatiu, i un desconsiderat respecte els que pensen diferent, no cal que siguin d'altres partits. La seva piulada amb dades de l'euroordre i que des d'Europa li han fet esborrar, és només una petita mostra de quina persona és, de la seva malícia i de les seves ganes de fer mal. Aquesta venjança és la que han practicat els membres de les diferents institucions espanyoles contra Catalunya, que els va passar la mà per la cara. Venjança policial, judicial i de l'executiu. Europa no ho veu prou clarament, però ho comença endevinar. El fet és que té prou problemes com per analitzar els dels seus països membres.
La presència de Borrell en les institucions europees no les afavoreix com es mereixerien, o potser és per la participació de personatges com Borrell que Europa ha perdut valors, moral i solidaritat vers les persones que ho passen malament.

dijous, 7 de novembre de 2019

A l'hora de votar, qui és el menys dolent?

Una de la pregunta que et fas, i aquests dies amb més èmfasi, és per què ens han de governar aquests personatges. Sobretot quan els sents enraonar i t'expliquen què acaben de fer, és quan amb més força et planteges la pregunta. És una pregunta retòrica, però que dol, perquè coneixes la resposta i et venen ganes de rebel·lar-te.
Avui per exemple ens fixàvem amb en Borrell. Una persona com ell ha de poder ser un polític de referència a nivell europeu? Ara, amb les xarxes socials, s'escapen més coses, algunes de les quals s'esborren de seguida, però sempre hi ha qui anat més ràpid a llegir-ho. 
Continuo pensant que hi ha massa ràbia interior i ganes de venjança per tot el que els independentistes han aconseguit, sobretot fer por al govern. Llavors s'actua en calent i no es pensa prou. És llavors quan s'aproven decrets d'urgència que retraten quins polítics tenim, i això que aquests representa que són els progressistes!
Com es pot ser tan mediocre i poc enginyós. Suposo que encara els funciona destapar merda per amagar la veritat, allò que cou. Fixeu-vos que cada vegada que l'Estat espanyol, sigui el poder judicial o l'executiu, rep una trompada, de seguida es filtren notícies per desviar l'atenció. Ara ha passat amb les declaracions dels detinguts el 23 de setembre. Encara els funciona? Aconseguiran que més gent vagi a les eleccions i els voti?
En aquestes eleccions, tots els partits polítics ens ho han posat molt difícil, i això que no he seguit cap debat. El nivell dels polítics actuals és molt baix i estan massa supeditats al vot, a dir allò que a la gent li agrada sentir. No és estrany que Vox pugui, perquè és l'únic partit que pot parlar clar, sense amagar res. Són els més sincers i tranquils, i això els beneficia, obtenen més seguidors. Trist panorama!