Una festa de Sant Joan diferent

Mig dissimulat en un cap de setmana de juny, hem celebrat la festa dels Països Catalans, la festa de Sant Joan, més d'incògnita que de costum. Acostumats amb els ponts o aqüeductes, el fet de caure en diumenge ens ha passat més desapercebuda, malgrat els actes que són tradicionals amb l'arribada de la flama del Canigó com a punt àlgid.

La festa de Sant Joan és la porta d'entrada a l'estiu i a tot el que representa. Des d'un punt de vista festiu, a tot el conjunt d'actes que celebrem al carrer, amb revetlles, festa major i vot de vila, en el cas d'Arenys. Acostuma a passar, que venim d'un període més o menys llarg de mal temps i de fer més vida casolana, i comencem a sortir al carrer per celebrar amb els amics i coneguts, diferents actes festius.

Enguany, però, la festa de Sant Joan ha vingut precedida per uns actes que no són habituals. Des de fa molts mesos la vida al carrer és més activa per tots els moviments i conseqüències del procés independentista. Fa molts mesos, massa mesos, que sortim a denunciar l'empresonament d'unes persones que encara no han estat jutjades i que són a la presó com a venjança per la derrota del dia 1 d'octubre passat.

La incapacitat del govern de l'estat espanyol, amb totes les seves forces polítiques i judicials al costat, d'evitar la celebració del referèndum, va provocar que de manera barroera i forçada, s'empresonessin unes persones acusades de violència quan ha quedat palesa la seva actuació pacífica en la reivindicació del dret a decidir.

Aquesta necessitat de sortir al carrer a denunciar la situació en què viuen els nostres presos polítics, ha fet que la festa de Sant Joan no hagi estat, enguany, la primera sortida massiva al carrer amb un únic objectiu.

Hem banalitzat la democràcia

Entre tots hem banalitzat la democràcia i això ens afecta més als que vàrem viure els anys de la dictadura franquista i que somiàvem en desempallegar-nos-en, que no pas a aquelles persones que han nascut dins d'un sistema democràtic. 

Si ens fixem en tot el que passa a diferents estats declarats demòcrates ens adonem que no tots actuen de la mateixa manera. No en tots aquests estats la democràcia té les mateixes connotacions, ni són les mateixes les sensacions de llibertat, participació i transparència. 

Hem arribat a un punt en què definim un estat democràtic aquell que convoca eleccions per escollir els seus dirigents. És per això que considerem estats demòcrates Turquia, Rússia, Alemanya, Grècia... per què no ho han de ser si el poble ha escollit lliurement Erdogan, Putin, Merkel...?

Hem oblidat que no només convocant eleccions podem declarar un estat com a democràtic. No tenim en compte la llibertat dels seus ciutadans per formar una candidatura i presentar-s'hi, ni les facilitats per donar-se a conèixer... però també deixem de fixar-nos en la independència dels poders judicial i legislatiu, de l'executiu. Potser alguns catalans som especialment sensibles a aquests elements, però caiem en el perill de la generalització o de només mirar-nos el melic.

Avui parlar de democràcia no ens diu res, perquè hem arribat a la conclusió que no és garantia de res. Se sobreentén que l'estat és democràtic i a partir d'aquí es construeix tot, encara que s'entri en contradiccions amb la pròpia definició de democràcia. És per això que molts hem perdut la il·lusió, i hem obert els ulls i ens hem adonat que havíem idealitzat la democràcia. Sens dubte que havíem de sortir de la dictadura, però una vegada fora, ens trobem desemparats i amb pocs recursos per avançar per a un món més just i igualitari.

Cal educar els jutges!

He llegit la frase: "No n'hi ha prou amb canviar el codi penal, cal educar els jutges". Ho deia Viviana Waisman, presidenta de l'ONG Women's Link Worlwide. I té tota la raó, i no és una afirmació gratuïta, sinó que té molt de sentit i explica moltes de les coses que estan passant.

Els jutges no es comporten com un robot que té introduïdes totes les casuístiques i genera automàticament la sentència, sinó que és una persona humana que examina més coses que el simple comportament de les persones jutjades. El jutge interpreta i sentencia, i és per això que es pot equivocar. No ens concentrem només en el cas de "la manada", sinó que ho podem generalitzar.

És just i encertat que 12 persones, per més ben instruïdes que siguin, puguin tombar una llei aprovada per totes les institucions implicades i referendada pel poble? És el cas de l'Estatut. No creieu que hi ha components més enllà de la causa que hi intervenen?

En el cas de la violació múltiple a Pamplona, que crea alarma i inseguretat entre la població, no creieu que s'ha de tenir en compte més coses que les considerades per l'Audiència de Pamplona?

Com diu la Viviana Waisman a l'entrevista del diari ARA, "Cal examinar el Codi Penal, però sobretot el que cal és educar les persones que tenen la responsabilitat d'aplicar la llei". "L'ONU ha recomanat a l'estat espanyol la formació dels jutges en perspectiva de gènere".

Malgrat aquesta manca de visió que s'hauria de resoldre, hi ha el sentit comú i el concepte "alarma social" que moltes vegades es té en compte a l'hora de prendre decisions que poden provocar més problemes dels existents.

Continuo pensant que la Justícia no s'aplica de la mateixa manera a totes les persones, i això és un problema que només es pot resoldre si en són conscients.

La tortuga babaua de Mataró

Avui hem après una mica més sobre la vida de les tortugues marines, sobretot des del moment de la nidificació fins a l’eclosió. Ens ho han explicat tècniques de la Fundació per a la Conservació i Recuperació d'Animals Marins (CRAM) i de la Xarxa de Recerca de la Fauna Marina (XRFM), de la Generalitat de Catalunya. La xerrada formativa a persones voluntàries s’ha organitzat arran de la nidificació d’una tortuga babaua a la platja de Sant Simó, de Mataró, amb una posta de 173 ous, molt per sobre de la mitjana.

La Generalitat, responsable del seguiment del procés d’eclosió, ha encarregat a l’ajuntament de Mataró la coordinació dels torns de custòdia del niu de la tortuga babaua fins a l'eclosió dels ous i retorn a l'aigua de les cries.

Ha estat interessant les dades aportades i és quan t'adones que al teu voltant estan passant coses que no en tens ni idea, o un coneixement molt superficial. La tortuga que la nit de dijous a divendres, ara fa una setmana, va pondre els 173 ous a la platja de Mataró, ha provocat un moviment de persones amants de la natura, i sensibles a la vida animal. Una sensibilitat que trobem a faltar en altres ambients, però que al mateix temps ens fa descobrir que encara hi ha persones que es commouen per la senzillesa i al mateix temps bellesa de la naturalesa. Diríem que no tot està perdut!

Ara del que es tracta és d'estar alerta perquè el procés d'incubació sigui un èxit i en surtin el més gran nombre de tortugues possible, i en òptimes condicions per a sobreviure. La naturalesa és sàvia, i és per això que les tortugues ponen tants ous, sabedores que la gran majoria de les seves cries no reeixiran. Diuen que de cada 100 tortugues que neixen només una arriba a l'edat d'adult. Aquí rau la necessitat de col·laborar en l'èxit d'aquesta nidificació.

Al rei no el deixen dialogar

Hem llegit la notícia de la negativa de la Moncloa a la petició del nostre president per parlar amb el rei. De què tenen por? Suposo que el tràmit és aquest: el president català sol·licita reunir-se amb el rei, aquest demana permís al president del govern espanyol i aquest decideix si poden o no. En aquesta ocasió Pedro Sánchez no ho ha autoritzat, i el rei vindrà divendres a Catalunya, ens farà un discurs, i se n'anirà cap a casa sense parlar amb el president del país visitat.

Ho trobo ridícul, però ja em sembla bé. De fet per a molts, siguem o no independentistes, el rei no ens fa ni fu ni fa. Si no vol o no el deixen parlar amb el nostre president, doncs que no parlin. Després del discurs del 3 d'octubre passat, ja no és el mateix, ni per aquells que no ens hem considerat mai monàrquics, ni tampoc per a molta gent que no hi tenien cap inconvenient. Aquell 3 d'octubre el rei es va definir perfectament i va deixar de ser rei per a molts.

Puc entendre que si el nostre president demana al rei espanyol que es disculpi pel discurs del 3 d'octubre, a aquest no li faci gaire gràcia. Ell ho va llegir molt convençut i a més tenia tot el suport de la majoria dels grans partits espanyols. Els catalans ens havíem torejat la guàrdia civil, els polítics espanyols i els jutges. Havíem celebrat el referèndum prohibit i els varen pujar els colors a la cara. Després han actuat amb tota la ràbia del món i amb l'objectiu de venjar-se de tanta humiliació.

Lluita interna per succeir M. Rajoy

Avui que es coneix oficialment la presentació de les dues candidates a dirigir el PP, les senyores Cospedal i Santamaria, avui parlaré de la successió de Rajoy. Ahir vàrem conèixer la baixa del president gallec i l'alta de l'exministre García-Margallo i el diputat Casado a la carrera per aconseguir el lloc de l'amo. N'hi ha algun més, però aquests quatre serien els que s'han sentit més en els mitjans digitals. 

Les dues exministres, que tothom diu que estan a matar, lluitaran per guanyar posicions i acabar liderant el partit. Si hagués de dir alguna cosa, penso que cap d'elles es quedarà amb el lloc de Rajoy, sinó que s'optarà per una alternativa gens conflictiva. Penso en el senyor Pablo Casado. 

Haig de dir que no veig en els candidats i candidates uns posicionaments tan contradictoris entre ells, com per sumar tantes candidatures. Hi veig més una ànsia de poder, i en el cas de les dues exministres, l'aconseguir dilucidar qui té més suport entre la militància. Tot plegat, doncs, es tracta d'un tema d'interessos personals, gens altruista, amb ganes d'assolir el poder.

Per alguns, aquesta lluita entre les candidatures només s'explica per les ganes de salvar el partit i no desaparèixer. La història del partit, plena de taques, no els ajuda a defensar el partit com a l'idoni per recuperar les rendes de la política espanyola, mantenint la disbauxa en la inexistent separació dels poders. No veig en cap d'ells la capacitat de passar pàgina a tots els esdeveniments polítics, però sobretot a la corrupció del partit, perquè tots han tingut un paper protagonista acompanyant Rajoy, i la seva alternativa no deixa de ser el mateix del mateix, amb un canvi de cromos a dalt. Quin paper hi farà Aznar? Continuarà burxant des de fora? Els deixarà plantats? Aquestes preguntes poden tenir unes respostes molt sucoses. No crec que triguem gaire a conèixer-les. Aznar pot continuar sent una pedra a la sabata, però no crec que se la jugui canviant de socis i acostant-se a Rivera. Ja li agradaria, però no és persona per rebaixar-se d'aquesta manera.

Iñaki Urdangarin té la suite a punt

Podria parlar de la tortuga que ha post 170 ous a la platja de Sant Simó, a Mataró, just a un metre del xiringuito. Un fet insòlit i que ha mogut moltes persones a visitar el lloc protegit per aconseguir que d'aquí a un parell de mesos en puguin sortir les tortugues.

Podria parlar de la llista de candidats a substituir M. Rajoy al capdavant del PP, que avui ha caigut un dels que inicialment semblava el més que probable nou president, però he escollit comentar que avui ha ingressat a presó el cunyat del rei, el marit de la infanta de Barcelona, a qui se li va ratificar la culpabilitat i la sanció de més de cinc anys de presó.

També es pot considerar un fet insòlit. En primer lloc que una persona de la família reial hagi estat jutjada i castigada a presó, i per altra banda que aquest familiar entri a la presó. Perquè estem parlant d'Espanya on força anys després de Franco podem continuar afirmant que és "different".

El que no tenim tan clar és el temps que s'hi estarà, però sí que hem sabut les comoditats que tindrà. A casa no em creien quan els he dit que entraria en una presó de dones. Sí, en una presó de dones, però amb un mòdul masculí, fins ara en desús, i habilitat expressament per al cunyat del rei.

En moments així continuo recordant les paraules del seu sogre quan ens deia que la Justícia era igual per a tothom. Nosaltres rèiem, i sabem perquè ho fèiem. Espanya continua avergonyint-nos i el que fa més ràbia és que es vulgui blindar personatges o institucions, i es reprimeixi la llibertat d'expressió, la que vàrem exigir quan defensàvem l'actual bufó del rei, el senyor Boadella, i que ara, l'hem de tornar a exigir, en aquest cas als amics del bufó per evitar que empresonin artistes innocents que han gosat dir mal del rei o de les forces armades. 

Tots pendents de l'Aquarius

Avui diumenge està prevista l'arribada de l'Aquarius a València. Finalment hauran estat tres les embarcacions que han transportat els emigrants rescatats al Mediterrani i que Malta i Itàlia es negaven a desembarcar a les seves costes. El canvi en el govern espanyol ha permès que aquestes persones poguessin arribar a València i acabar el seu primer malson.

I dic primer, perquè les seves peripècies no hauran acabat una vegada posin peus en terra ferma. Cap d'ells pot estar segur de què li passarà en els propers dies. Seran acollits a Espanya? Els tancaran en un CIE? Els deportaran als seus països d'origen?

Estem parlant de persones i no pas d'objectes, i això vol dir que hauríem de ser més curosos. No podem estar jugant amb éssers vius com si es tractés d'objectes. Cal tenir molta cura, sensibilitat i respecte per a unes persones que han estat patint fins al punt de jugar-se la vida per sortir dels seus països. No es tracta de frivolitzar ni jugar a veure qui queda més bé davant dels ulls del món.

Vull pensar que el govern espanyol és conscient de tot plegat i no utilitzarà els pobres emigrants per posar-se cap medalla, en la seva cursa per escalar posicions i obtenir més mèrits davant d'unes possibles eleccions generals.

Aplaudeixo la decisió del govern de Pedro Sánchez, però li demano seriositat i consciència que estem parlant de persones. El seu principal objectiu ha de ser trobar una solució per a aquestes persones i no un rèdit personal.

Miquel Buch i els mossos d'esquadra

No sé si a vosaltres us passa, però jo, a vegades, tinc uns pressentiments que no sé d'on em vénen ni perquè, i s'acaben complint. Normalment hi ha poca base, perquè si no fos així ja no tindria gràcia, sinó que no en saps ben bé els motius, però veig que allò, o tal persona, no acabarà de rutllar, que no acabarà bé, vaja!

Aquest és el cas del conseller d'Interior, el senyor Miquel Buch, que no conec personalment, ni tinc prou coneixement del seu currículum personal ni polític com per opinar, però que des del primer dia m'ha estranyat el nomenament. No sé què em passa, però no li veig una bona fi.

Dit ara, pot semblar que tot em ve pel malestar dels mossos d'esquadra per la decisió d'apartar qui ha estat el màxim responsable del cos, després de la destitució del major Trapero. No és això, sinó que aquesta notícia m'ha recordat la sensació que vaig tenir el moment de conèixer el seu nomenament com a conseller.

Voldria no estar encertat i que la seva tasca al capdavant de la conselleria sigui tot un encert. No ens podem permetre relliscades després de tot el que ha passat, però continuo pensant que no haurà estat la millor decisió.

La política no és agraïda, i no sempre el millor gestor en surt victoriós. A vegades són els més foscos, els més "putes", que en solem dir, els que millor se'n surten, i això pot resultar molt desagradable per a les persones honestes que han decidit entrar en el món de la política. Li desitjo tot l'encert al conseller, però li recomano molta humilitat i també molta sensibilitat a l'hora de tractar les persones, sobretot aquelles de qui depenen moltes de les seves decisions.

La derrota de Rajoy ha d'obrir la porta a les mesures socials pendents

Rajoy abandona el Congrés de Diputats i se'n va al Registre de la Propietat. Una decisió que hauria de ser més normal del que acostuma a passar en política al nostre país. Mai he cregut en l'ofici de polític i sempre l'he considerat una ocupació temporal. Probablement el mal que pateix la política a Espanya (Catalunya inclosa) és l'excessiu professionalisme de la política.

Us imagineu que Felipe González, Zapatero o Aznar, quan varen perdre les eleccions o es varen retirar de la primera línia de la política, haguessin pres la mateixa decisió que Rajoy?

Ara Espanya ha de recuperar aquelles lleis, sobretot les socials, que el PP es va encarregar de frustrar, a Catalunya a través del Tribunal Constitucional, i a Espanya per la seva majoria el Congrés de Diputats, sempre amb el suport de C's, el partit polític que havia de regenerar la política i fer fora la corrupció, cosa que s'ha acabat demostrant que no era cert, i això els pot fer molt mal de cara a futures eleccions.

Si Zapatero, amb majoria suficient, no va ser capaç de contrarestar la regressió d'Aznar, ara ha de servir d'exemple per no caure en el mateix error i aprofitar l'oportunitat per aprovar lleis progressistes i fer sortir els colors a la cara de C's, perquè es vegi clar que és un partit de dreta extrema i no allò que ens volen fer creure amb un populisme que ratlla l'autoritarisme.