dimecres, 18 de setembre de 2019

Qui tot ho vol tot ho perd

Aquesta frase a casa me l'havien repetit moltes vegades. Era una manera de fer-me entendre que no és bo voler acaparar-ho tot, perquè al final et pots quedar sense res. Cal que valoris el que tens i en treguis el màxim profit. Ara la frase la podríem aplicar al president en funcions, el senyor Pedro Sánchez.
El president diu, falsament, que ho ha intentat tot per aconseguir formar govern. Tots sabem que no és cert, que ha anat fent la puta i la ramoneta fins aconseguir el que pretenia: unes noves eleccions, ara que les enquestes li són favorables. 
Pedro Sánchez pretén créixer en vots i poder formar govern sense necessitar ningú, però molts creiem que això no passarà, malgrat pugui obtenir més escons. La dreta no hi té res a perdre. El PP va punxar tan estrepitosament que siguin quins siguin els nous resultats, difícilment seran pitjors. De C's no sé què se'n pot esperar, però per mèrits haurien de perdre pes al Congrés de Diputats. I Podemos?
Podemos ha mantingut una coherència que a molts ha molestat, però que li pot haver servit per millorar expectatives. Podemos ha anat perdent marxa i aquesta posició inalterable li pot ajudar a recuperar adeptes.
La lliçó seria que la dreta sumés majoria i deixés Pedro Sánchez a l'oposició. Aquesta seria una bona lliçó d'humilitat, però el problema és que, si més no jo, no tinc cap interès que la dreta espanyola sumi, perquè el país, no només Catalunya, se'n ressentiria. Ja ho vàrem patir amb M. Rajoy, no volem que es repeteixi. En canvi sí que alguns pensem que fora bo que continués necessitan els vots favorables de Podemos, perquè aprengui la lliçó i es posi a treballar d'una vegada, que entre tots li paguem el sou.

dimarts, 17 de setembre de 2019

Un mal endèmic del nostre Ajuntament

Sembla ser que la nostra vila té un problema latent que s'arrossega de fa anys. Governi qui governi en el nostre Ajuntament només s'actua a reacció, amb incapacitat total de lideratge i iniciativa. Ho podem comprovar pel fet que hi ha molts temes que es repeteixen una vegada i una altra, sense que es trobi una solució, més enllà dels pedaços.
El tema de la recepció de les urbanitzacions no és cap novetat, sinó que apareix de tant en tant des de fa molts anys. És cert que això no només passa a Arenys, però hi passa. Tampoc no s'ha aconseguit trobar una solució per al bon funcionament del Mercat municipal, més enllà d'organitzar saraus de tant en tant, però sense entrar a fons del problema.
No cal gaires comentaris si parlem de la variant que ha de descongestionar La Riera. En parlaven ja en el primer govern municipal democràtic. I el passeig fins a Caldetes, quant temps fa que se'n parla?
I així podríem anar anomenant diferents temes que es repeteixen més que l'all, però se n'hi ha afegit un de nou, dels darrers deu anys, per posar una data, que és el tema de la recollida selectiva de la brossa. Ja sé que haig de donar més marge al nou govern, que encara no s'ha estrenat, però que tinguin clar que cada dia funciona pitjor, i no té l'aire de canviar. 
I per acabar podria parlar dels arbres, que a Arenys són sagrats. Es confon tenir arbres amb tenir els arbres. Si es vol que s'eternitzin plantats als nostres carrers, s'ha de realitzar un manteniment acurat i creure una mica més en els veïns, que ens entren les branques per la finestra. Hi ha manies, però, que s'arrelen fortament i, com sents a dir alguna vegada, qui arriba a governar es creu més savi que els que l'han votat.

dilluns, 16 de setembre de 2019

La Justícia barroera de l'Estat espanyol

El cas Valtònyc demostra una vegada més la barroeria de les actuacions de la Justícia espanyola i de totes les institucions de l'Estat, en general. Vergonya els hauria de fer que Europa no els acceptin les seves demandes perquè estan mal fetes. Ja no es tracta de la intencionalitat, sinó de la manera d'actuar. De fet, en aquest cas, sí que podríem dir que s'estava actuant de la mala fe, per intentar enganyar els tribunals europeus. Quan es tracta a dins de casa, tot s'hi val, però quan intervenen a fora, s'ha de fer bé, i és aquí on fallen.
Vergonya i ràbia, perquè al darrere hi ha persones que ho pateixen. Tots sabem, i ells també, que les coses del procés no s'han fet bé, però el problema és que es dirà quan haurà passat massa temps, i les persones preses i a l'exili ja ho hauran sofert.
El nivell polític espanyol és penós, però el judicial és perillós, perquè s'està jugant amb la credibilitat de la Justícia, i això és molt greu. Ningú, en situacions normals, hauria d'anar en contra de la Justícia, ni en contra de les sentències judicials, però la veritat és que no ens trobem en situació normal, sinó que s'actua amb ànim de revenja fent passar bou per bèstia grossa. Només quan arriba a Europa queda en evidència.

diumenge, 15 de setembre de 2019

Ruta literària per la ciutat de Vic

Hem tornat a Vic, però en aquesta ocasió no pas per acomiadar ningú, sinó per gaudir literàriament d'una part de la ciutat, la que hem pogut recórrer en tres hores. La riquesa i la història de la ciutat, en aquest cas, culturalment, és magnífica i dóna per fer-hi moltes passejades i descobrir racons que a vegades has passat per alt, i referències històriques, i avui literàries, que il·lustren els diferents personatges nascuts o relacionats amb la ciutat de Vic.
Des de Balmes, Verdaguer, Joaquim Salarich fins a M. Àngels Anglada, Lluís Solà o Víctor Sunyol, per posar uns pocs exemples, hem recorregut els espais relacionats i hem escoltat recitar breus narracions dels seus autors. En Pere Tió ha estat qui ens ha conduit pels carrers de la ciutat, seguint el llibre del qual n'és autor. La Margarida n'ha estat la rapsoda.
Ha estat una agradable matinal de diumenge que hem iniciat a la cantonada del carrer Manlleu, a la Farmàcia Genís, continuant per la Rambla del Carme, Davallades, la Plaça, el carrer de la Riera fins a la plaça de la Catedral. Hem tingut la sort de visitar l'Arxiu i Biblioteca Episcopal, que ens han obert les portes especialment, on hem contemplat el llibre de les mosques, del qual parlava l'escriptor de Roda de Ter, Emili Teixidor.
Hem d'agrair al Patronat d'Estudis Osonencs l'oportunitat de seguir aquesta ruta literària, tan ben dirigida per en Pere Tió.

dissabte, 14 de setembre de 2019

Mercè, sé que no t'oblidaràs de nosaltres

Avui hem acomiadat la Mercè, ahir a la matinada se'n va anar, amb tota la discreció que ha estat la seva manera de treballar, però quin treball! No és estrany que avui l'església de Sant Domènec fos plena de gom a gom. El teu discret treball ha arribat a molta gent, molta més de la que ens podíem imaginar.
Ara t'hem entès i t'hem plorat. T'has entregat als altres des del primer dia. La teva vida no s'entén sense els altres, beneficiats de la teva simpatia, de la teva ajuda, de la teva entrega. Una mostra que això no és un discurs qualsevol ha estat l'espontani que ha sortit a parlar de tu, que ho ha fet en nom de tots aquells "que mai posaran els peus en un lloc com aquest", que t'ha agraït tot el que has fet per aquells que més ho necessitaven. O bé les paraules de la germana vedruna: que ens ha comentat com t'anomenaven aquells a qui tractaves: "la monja dels diumenges".
La teva vida ens demostra que no cal ser un xavacà perquè la gent s'adoni que hi ets. Tu has estat la persona més discreta que he conegut, que no s'ha desentès dels problemes que patia la gent del teu voltant. Ho has donat tot, perquè això era el que et feia feliç. 
En un món que viu un temps tan difícil, amb tanta agressivitat, però sobretot amb tant egoisme i individualisme, tu has destacat sense cridar l'atenció. T'ha conegut qui et necessitava i no has anat a buscar cap més recompensa que la gratitud que has obtingut per comprovar que la teva ajuda era resolutiva. 
No has rebut cap medalla pel teu comportament, però has tingut la gran sort de gaudir fent el bé entre nosaltres. Avui t'hem dit adéu i el nostre egoisme ens ha fet pensar que t'hem perdut, però fins i tot avui, que eres de cor present a l'església de Sant Domènec, ens has fet feliç i aquesta felicitat ens durarà per sempre.
Gràcies Mercè pel teu exemple humà, en un món en què fan falta moltes persones com tu, per aconseguir fer justícia i assolir la pau interior que tant necessitem.

divendres, 13 de setembre de 2019

Deu anys del primer sí a la República Catalana

Els nostres veïns de munt, celebren avui els deu anys de la collonada que ningú podia imaginar-se'n la seva repercussió. Deu anys de la primera votació en referèndum, no vinculant, sobre la independència de Catalunya. No les tenien totes i no sabien si serviria per caure en el ridícul extrem. La senyora Eva Granados ens diria que aquesta pregunta és massa important com per deixar que la població la pugui votar.
Deu anys que han canviat la manera de fer política a casa nostra, però també a l'Estat. Veníem d'una transició tranquil·la i parsimoniosa, i de cop i volta a algú se li acudeix posar en solfa el referèndum d'autodeterminació. Uns vilatans d'una població d'encara no deu mil habitants.
Han estat uns anys difícils políticament, d'unes conseqüències que encara desconeixem definitivament, de moment amb polítics catalans presos i a l'exili, però en fa dos que s'ha encallat la maquinària i només fem passes endavant i endarrere, sense aconseguir moure'ns del fangar on hem caigut. Parlem molt del futur, però no tenim clar com hi podem arribar. Sense reforços consistents no hi ha manera de trencar, perquè ningú ho vol fer a les armes, i ningú està disposat, tampoc, a dialogar a fons.
Però avui Arenys de Munt està de festa, molt contents d'haver iniciar aquest camí cap a la República catalana, que cada vegada està més embolicat. Deixem que ho celebrin, que el president hi digui la seva, però exigim que demà els nostres polítics es posin a treballar per aconseguir desencallar la situació que estem patint des de fa massa temps.

dijous, 12 de setembre de 2019

En democràcia, el poble té dret a votar-ho tot

Eva Granados s'ha equivocat i de ben segur no volia dir el que ha dit. En democràcia no es pot pensar que hi ha coses massa importants que la gent no pot votar. Pensar o dir això és menystenir la democràcia. Precisament la democràcia es diferencia d'una dictadura en que és el poble qui és sobirà i no el dictador, sigui rei o sigui militar.
La pobra Eva Granados no em cau bé, no sé si és perquè la trobo una mica cínica, però en aquesta ocasió vull pensar que no ho volia dir. No pot ser que el seu subconscient l'hagi traït. De totes maneres, als partits polítics se'ls ha d'acusar en més d'una ocasió, que es pensen que són els que saben fer les coses. Hi ha molts polítics que no es consideren representants del poble, sinó dirigents del poble que ha de fer allò que ells volen.
Si hi hagués formació de polítics, amb cara i ulls, potser sí que podríem pensar que estan en un altre esglaó, però no és així. La Diputació de Barcelona, per exemple, és un cas flagrant d'assessors sense coneixement, simplement es tracta de tenir el carnet del partit polític de torn per poder estar en nòmina. Que quedi clar que no és tothom, però... Déu n'hi do!
Jo puc entendre que a l'Eva Granados, com a militant del PSC, no vulgui que s'organitzi un referèndum d'autodeterminació, però arribar a dir que hi ha coses massa importants com perquè la gent no ho pugui votar, és més greu del que alguna persona benèvola la voldrà excusar.
El gran problema de l'encaix de Catalunya a Espanya és precisament aquest, on preval la Constitució, encara que alguns hi votessin en contra, que no pas la veu del poble que representa que és sobirà.

dimecres, 11 de setembre de 2019

Érem sis-cents mil

No ens hi vàrem inscriure, però hi hem anat. No ha estat el resultat de la palleta curta, palleta llarga, sinó de valorar el sentit, més que no pas les ganes. Hem estat una colla de gent que hi hem assistit emprenyats amb el govern. He tingut el president davant meu, saludant els meus veïns. No m'ha sortit cap comentari, perquè no era el moment. Estava gaudint de la resposta de la gent, i m'he mossegat la llengua.
Governar no és fàcil, però quan un s'hi fica, ha de ser conseqüent. No estic d'acord amb l'actual govern. Ja ho he dit moltes vegades en aquest espai. No estan legitimats per demanar-nos que ens manifestem al carrer. Ho hem fet, no per ells, sinó perquè valorem l'esforç de la gent que amb ganes i una certa innocència es desplaça a la capital per manifestar el seu rebuig a l'empresonament dels nostres polítics. Ho hem fet pels polítics presos i exiliats. Ho hem fet per ells.
Després de la manifestació d'aquesta tarda, tothom hi dirà la seva, però la majoria dels comentaris ja els coneixem, perquè és més del mateix, i tenim molt clar que el mes d'octubre tornarem a manifestar-nos, en aquella ocasió per protestar contra la sentència als polítics jutjats. Una sentència que serà condemnatòria, perquè segueix el ritual traçat al marge de la justícia democràtica. Es tracta d'una justícia parcial i venjativa, amb la voluntat d'escarmentar uns polítics que varen gosar enfrontar-se a l'Estat.

dimarts, 10 de setembre de 2019

Tot apunta a unes noves eleccions generals

La incògnita és si algun dels dos partits polítics en negociació està disposat a cedir. Parlem de diàleg i negociacions, però hem de constatar que en aquest país no se sap negociar perquè ningú mai cedeix. Tots tenen apreses les línies vermelles que no volen traspassar i no es mouen d'aquí. Aquesta és la tristesa del nostre pobre país, amb unes deficiències democràtiques importants.
A Pablo Iglesias, doncs, li passa el mateix que als representants independentistes. L'interlocutor no accepta cap premissa i impedeix un bon diàleg. Pretendre negociar amb el convenciment i creença que l'altre només pot acceptar les meves imposicions és un error. Això no és negociar.
Si les coses continuen com ara, el dia 10 de novembre tornarem a votar en eleccions generals, amb l'esperança que els resultats facilitin la constitució del govern. D'entrada, a la meva manera de veure-ho, només hi ha dues possibilitats reals. Per una banda que les forces de la dreta, a semblança d'Andalusia, sumin la majoria absoluta que els permeti governar. L'altra possibilitat és que el PSOE faci una crescuda important del nombre de vots i no necessiti ningú més per donar la presidència del govern a Pedro Sánchez.
Sembla ser que les enquestes auguren una crescuda important del PSOE, que li permetria formar govern, però el risc que el votant d'esquerres estigui cansat de tanta comèdia i no es presenti a les seus electorals, existeix. Si la dreta sumés, seria una lliçó d'excés d'orgull dels dirigents d'esquerra, sobretot per a Pedro Sánchez.

dilluns, 9 de setembre de 2019

Suso de Toro anima els catalans a manifestar-se

En el seu article, l'esperança, al diari ARA, Suso de Toro explica per què els catalans hem de manifestar-nos aquest onze de setembre. Ens anima a defensar les nostres vides i llibertats, que no tothom ho pot fer, i afegeix que ells, que no ho poden fer, es beneficiaran del nostre exemple de dignitat i valentia.
Aquests darrers dies he anat comentat els dubtes sobre la participació o no a la manifestació d'enguany. A diferència dels anys anteriors, ens trobem molt cansats, no pas de sortir al carrer, sinó d'observar que els polítics independentistes ens fan molt poc cas. S'omplen la boca de grans proclames, que espanten els unionistes a no participar de la festa, però al darrere només hi ha palla.
Per tapar la boca els detractors de la Diada, et sents cridat a participar-hi, per demostrar que no hi ha res tancat, però emprenya deixar massa contents els partits independentistes que ens ho paguen malament.
L'escrit de Suso de Toro, com és habitual en ell, desprèn un regalim d'enveja sana per la nostra situació política i econòmica, pensant que a Galícia són molt lluny de tot plegat. No podem pecar d'optimisme, perquè després ens arriba la patacada, però també va bé llegir, de tant en tant, escrits que t'alegrin una mica l'estona.