Permissivitat davant d'atacs feixistes

Un estat que toleri actituds, actes i exaltacions feixistes no és un estat saludablement democràtic, sinó un estat superat per la iniciativa d'uns grups, d'unes persones que no creuen en la democràcia, que defensen la dictadura, l'opressió del poder d'uns quants sobre la majoria de la població. Això és greu, i això és el que passa a Espanya des de fa temps.

Pedro Sánchez i el seu partit han heretat un país corromput i amb aires autoritaris imposats pel PP, i no ho té fàcil per canviar-ho, però ho ha d'intentar i tots nosaltres hem d'apreciar aquesta voluntat amb fets palpables que ens permetin confiar en ells. Estem, però veient algunes actituds i iniciatives que no ens convencen, que no ens deixen tranquils.

Les accions que porta a terme el ministre d'exteriors no són cap signe de canvi en la manera de governar el país respecte al PP. No apreciem canvis com era desitjable, però que per altra banda no ens sorprèn, coneixent el tarannà de Borrell.

El canvi d'actitud del president del govern respecte a l'acolliment de les persones migrades, avui a bord del vaixell Aquarius, tampoc s'entén gaire, tot i ser conscients de les dificultats de tractar un tema com aquest. La inacció davant d'actituds feixistes amb agressions al carrer, i avui pintades al consolat belga a Barcelona, signades per grups perfectament identificables és una altra mostra de passivitat i permissivitat d'actes que no es poden permetre en una societat demòcrata.

Són moltes les coses que han de canviar i poca la confiança que hi hem dipositat. Hi ha massa inseguretat, canvis d'opinió i incertesa en les decisions del nou equip de govern, i molt ens temem que poques coses canviaran. Tant de bo m'equivoqui.

C's obsessionats en trencar Catalunya

Avui C's és força present a les pàgines dels diaris, tant per les ganes que tenen que els sobiranistes provoquin alguna actuació en contra del rei, el proper divendres, i no paren d'anunciar-ho amb gran interès, com per la proposta que l'exprimer ministre francès, Manuel Valls, encapçali la seva llista a les municipals per Barcelona.

No és només el comportament de mal educats als seients del Parlament català, sinó també la seva obsessió per trencar la societat catalana, que es fan antipàtics i t'obliguen a moderar el llenguatge per no passar-te. Realment el paper el juguen molt bé i ha estat un cert per part dels fundadors del partit de posar-hi aquests impresentables que en una situació normalitzada passarien inadvertits en la més profunda ignorància.

C's desitja que els independentistes fracturin la societat, però saben que sense la seva complicitat serà difícil. És per això que es comporten com ho fan, que contracten gent sense escrúpols per enfrontar-se als ciutadans de viles i ciutats, que organitzen la retirada de llaços grocs, pancartes i estelades, i fins i tot la senyera, que és cert que no s'hi senten representats.

Confio amb la intel·ligència de la gent i que en les eleccions que es vagin succeint deixin els representants de C's al lloc que es mereixen. El seu èxit és un perill, no només per a Catalunya, sinó per a tot l'Estat, per a tots els demòcrates que el radicalisme de l'extrema dreta ens preocupa.

Ferran Mascarell, un bon gestor

Segons sembla Ferran Mascarell estaria disposat a presentar-se a les eleccions per a l'alcaldia de Barcelona. No sé ara, amb tot el batibull que hi ha entre PDECat, JxCAT i demés, quin suport polític tindria, però des de la meva humil opinió, penso que Ferran Mascarell és una bona opció per aconseguir un bon alcalde a la ciutat de Barcelona. 

Està comprovat que Ada Colau, amb tots els seus defectes i virtuts, no és la millor opció i que el seu paper com a líder social té més volada que no pas com a alcaldessa, i l'equip de suport i té molt a veure. Tampoc veig en els candidats d'altres forces polítiques, coneguts o pendents de conèixer, la millor solució per recuperar el lideratge amb èxit de la capital catalana. Potser Jaume Collboni seria un adversari a batre, tot i que a mi fa temps que em va decebre.

Ferran Mascarell ha demostrat la seva talla en tots els llocs que ha estat, i les crítiques que ha rebut han estat més polítiques que no pas de capacitat de gestió i èxit professional. Barcelona necessita un lideratge fort i amb les idees clares, i penso que Ferran Mascarell potser no és l'única persona, però si una bona opció per aconseguir que Barcelona recuperi el prestigi que en els darrers anys ha perdut.

Les oportunitats de Pedro Sánchez

Tothom té la vista posada en Pedro Sánchez, alguns esperant a veure en què s'equivoca per retreure-li a la cara, molts desitjant que Espanya recuperi l'honor perdut amb tants anys de presidència de M. Rajoy, un president que ha deixat el país en una situació de ridícul i pena als ulls de molts estats europeus.

Pot semblar fàcil de dir ara que M. Rajoy no hi és. Molts l'hem criticat ara i abans, però els estats europeus no critiquen mai els governs dels altres països com a autodefensa. Ha de ser molt gros perquè un estat es fiqui amb un altre. Quan un govern cau, llavors els és més fàcil deixar de dissimular. En el cas de M. Rajoy ho hem vist clarament amb la posició i actitud de molts caps d'Estat. Avui, que visita Espanya la cancellera alemanya, és una demostració palpable del que estic dient.

Pedro Sánchez ha d'aprofitar els pocs moments de glòria que li permeten les circumstàncies i els partits petits que li han donat la majoria necessària per fer fora M. Rajoy, i ho ha d'aprofitar demostrant que té clar quins són els objectius de la seva política, sense tenir por del PP ni de C's. Ambdós partits, sobretot aquests darrers, han demostrat haver perdut els papers i esdevenir uns partits ratllant la xenofòbia i el radicalisme extrem. Això ha de donar ales al PSOE i Pedro Sánchez ho ha d'aprofitar per convèncer els que té a dins, que també n'hi ha uns quants que cal espavilar-los, entre ells el mateix ministre d'Exteriors que li dóna suport.

Espanya, en aquests moments, no necessita un segon Zapatero, sinó un líder espavilat, valent i defensor de les polítiques progressistes, coneixent que tindrà moltes resistències, també dins del seu partit, i ha de tenir molt clar què vol de i per a Catalunya, sense oblidar el fracàs del seu antecessor per voler amagar el cap sota l'ala.

Pedro Sánchez obre la capsa de Pandora

Tot ha estat obrir la capsa de Pandora i han aparegut totes les serpents, algunes mig enterrades des de feia temps, però d'altres mig adormides o bé força actives per la gràcia dels grans partits espanyols, que no només les permeten, sinó que a més les subvencionen.

Pedro Sánchez va comunicar que exhumaria el cos del dictador Franco i tots els seus simpatitzants i nostàlgics de la dictadura han sortit als carrers i places a desafiar tal atreviment del president espanyol. No sé si ha estat innocència o desconeixement, però Pedro Sánchez ha despertat tota la ràbia continguda de l'extrema dreta espanyola, amb el PP i C's inclosos.

Espanya no ha fet la transició! A Espanya s'han mantingut els privilegis dels franquistes i el poder econòmic de sempre, mal dissimulat per no fer parlar més del compte i intentar passar desapercebuts, però de tant en tant sorgeixen rebrots que ens recorden el passat i maleïm el dia que ens vàrem creure això de la transició democràtica.

Ni Podemos, amb tots els seus discursos, és capaç de canviar la història de l'Espanya casposa, ultra dretana i obedient als poders polítics i econòmics, es disfressin de dreta o esquerra. Aquesta és l'Espanya que observem mirant tota la manipulació de la cúpula judicial, les institucions d'Estat i els partits polítics corruptes, la majoria d'ells, incapaços d'oferir un sistema polític just i democràtic.

Veurem si Pedro Sánchez se'n sortirà i no haurà de fer marxa enrere, per a més escarni a la seva direcció política del país. Amb Catalunya s'atreveixen, però no amb totes les forces ultradretanes espanyoles, infiltrades al món judicial, polític i militar.

Beure a totes hores i amb desmesura

He llegit l'alarma a la Gran Bretanya per la desaparició de la majoria de Pubs. Sembla ser que l'augment de les taxes sobre la beguda alcohòlica fa inviable la continuació del negoci. La cervesa resulta molt cara i la gent prefereix prendre-se-la a casa i deixar d'anar al Pub.

Tothom que ha visitat la Gran Bretanya ha pogut veure l'acumulació de persones als afores dels pubs que pots trobar a cada carrer, bevent cervesa i fent-la petar. Ara, segons la notícia això deixarà de ser usual i no se sap ben bé quines conseqüències podrà tenir en les relacions socials de la gent que s'hi trobava.

Les dificultats per trobar alcohol a bon preu i a totes hores ha diferenciat la situació de la majoria de països del nord d'Europa de la casuística al nostre país. No sé qui beu més, doncs hi ha la fama, sembla ser que guanyada a pols, que en països com Noruega la borratxera està assegurada els caps de setmana. Què passa a casa nostra?

També es beu molt, i resulta molt barat. Ho solucionaríem apujant els impostos sobre la beguda? Potser sí que algun jove deixaria de beure, o beuria menys si el preu fos més car, però no estic convençut que amb l'apujada de preus resolguéssim res. Com s'ha de fer?

Si tingués la solució la patentaria i em jubilaria, però no és així. De totes maneres, però, estic convençut que si tots hi poséssim una mica de la nostra part, ho milloraríem. Un control dels establiments que serveixen begudes alcohòlics i que concentren multitud de joves cada nit, sobretot els caps de setmana, no estaria malament. Vetllar perquè als menors no se'ls serveixi alcohol, també seria una bona mesura, però no ens oblidem de casa nostra. L'exemple que els nostres fills veuen a casa, també els ajuda a l'hora de comportar-se a fora. No és determinant cent per cent, però es té en compte.

Massa mentides per refiar-te d'algú

A casa els pares sempre ens deien la coneguda frase "s'atrapa abans un mentider que un coix", i la vida t'ensenya que tard o d'hora les mentides s'atrapen. El problema s'agreuja quan el mentider no és una persona que actua de manera aïllada, sinó que forma part de tot un complot de gent que es beneficia enganyant i mentint els altres. Al final s'acaba sabent tot, però a vegades aquest final és molt al final, i entretant els mentiders han pogut viure molt tranquils.

Aquests dies s'ha aguditzat la vergonya que sents de ser considerat espanyol, quan llegeixes fets i experiències d'altres països europeus. I encara et fa molta més vergonya quan t'adones que hi ha ciutadans d'aquest estat que es vanaglorien de ser diferents, i ser més corruptes que ningú.

El mentider a qui em referia seria en Casado, amb els seus màsters, o diaris com La Razón o ABC. Esclar que en aquests casos ja no són simples mentides, sinó relats descaradament tergiversats de la realitat, que ningú no es creu, però a molts els agrada llegir, a molts, s'entén, que tenen simpatia per partits polítics com PP i C's, per posar un parell d'exemples.

La mentida col·lectiva té una eficàcia més alta a curt i mitjà termini, però a la llarga els mateixos protagonistes es delaten, normalment per enveja, per sentir-se més maltractats que els altres col·legues. Això ha descobert trames internes al PP, i avui en sortien del PSOE, amb els famosos ERE a la Comunitat d'Andalusia.

El més trist de tot és que Espanya queda retratada. Ho estava abans en temps del dictador, i ho continua ara en aquest model de societat pseudodemocràtica que ens han portat els dos grans partits polítics espanyols, el PP i PSOE, amb l'ajuda de tots nosaltres. Molts continuarem sentint vergonya aliena.

Un jutge instructor ex-senador del PP

És legal que un jutge, ex-senador del PP, sigui l'instructor dels recursos que han presentat els nostres presos polítics al jutges que els han de jutjar? M'imagino que sí. És ètic? Jo penso que no. Potser ho seria si tinguéssim la convicció que els jutges espanyols són imparcials i deslligats de la política, però això no s'ho creu ningú, ni tan sols ells.

Tot i que les altes temperatures i la necessitat de fer vacances han apaivagat una mica els ànims i refredat l'ímpetu reivindicatiu dels independentistes i no tant als defensors de l'espai públic lliure de llaços grocs, no hi ha res mort, sinó que es troba en somort.

Se'ns prepara una tardor moguda, que pot començar abans, amb la commemoració de l'aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils, amb la presència del rei dels espanyols. No podem abaixar la guàrdia, i hem de tenir molt clar què volem, però per sobre de tot hem de fer fora la violència. Defensar els nostres drets sense atacar ningú. Qui se senti atacat perquè demanem la llibertat dels nostres presos polítics, és un problema seu, que no ha entès què vol dir llibertat d'expressió, però no hem de caure en la provocació dels seguidors de C's i semblants. La seva actuació els passarà factura. No permetem que nosaltres caiguem en aquesta temptació. Hem de continuar manifestant els nostres valors i sentiments en pau i tranquil·litat. 

Envoltats de tortugues

Aquests dies hem viscut moltes hores al voltant de la vida de les tortugues, de manera casual, però intensa. A la campanya televisiva sobre les bosses de plàstic que es troben als oceans i que causen la mort de moltes tortugues, s'hi ha afegit l'arribada a la platja de Sant Simó de Mataró d'una tortuga babaua que hi va pondre 173 ous, i ara fa un parell de dies, i també amb èxit, ha estat a Premià de Mar. Avui, a la Biblioplatja d'Arenys de Mar, el Centre de Recuperació d'Animals Marins (CRAM) explicava la seva feina per salvar les tortugues i donava a conèixer qui era la tortuga babaua, fins fa poc molt desconeguda per la gran majoria de maresmencs.

A Mataró s'ha organitzat uns torns amb més de 150 voluntaris per vetllar el niu des de la posta, el dia 15 de juny, fins a l'eclosió, prevista per a una d'aquestes nits, sobretot si es té en compte que aquesta matinada de dilluns n'ha sortit una de ben espavilada.

La tortuga, doncs, ha estat present en la majoria de les nostres converses familiars, i no cal dir professionals. L'objectiu: aconseguir el més gran nombre de tortugues d'aquesta posta, tenint molt present que l'estadística ens diu que només una de cada mil tortugues aconsegueix arribar a l'edat adulta. Tenen molts depredadors.

Felicitar l'Ajuntament i la Biblioteca de la nostra vila per la iniciativa pedagògica d'aquesta tarda, i també el públic assistent, sobretot els més petits, pel grau de coneixement de la vida de les tortugues i tot el que avui han après. I esperar que a Mataró hi hagi una riuada de tortuguetes en destinació a alta mar.

L'extrema dreta s'envalenteix

Ja ho he comentat altres vegades i per tant no és novetat, i aquests dies ho podem observar més que mai. Els extremismes es retoalimenten i no neixen mai sols. Pensar que l'extrema dreta ha sorgit ara del no-res seria un error. L'extrema dreta s'ha mantingut durant tota la transició, apareixent en dates senyalades, però ha anat treballant per sota.

L'hem notat a la premsa amb uns diaris que cada vegada han dissimulat menys la seva posició, i en partits com Vox, C's i el propi PP. Arran del procés d'independència l'extrema dreta s'ha col·locat en situació d'alerta i ha aprofitat qualsevol excusa per sortir al carrer, no pas a manifestar-se verbalment i amb simbologia franquista o fins i tot nazi, sinó atacant les persones que han considerat rivals.

L'article d'avui de David Fernàndez a l'ARA, a part de ser molt interessant, treu una frase de Xavier Vinader que és molt aclaridora: "L'Estat mai ha vist l'extrema dreta com un perill, sinó com una col·laboradora. Arriba allà on la gent d'uniforme no pot arribar". Podríem afegir que molts es treuen l'uniforme, però ensenyen la placa impunement.

Demanar l'actuació contra la violència d'aquests grups feixistes és picar ferro fred. Políticament també resulta difícil perquè els partits polítics espanyolistes han titllat de feixisme el procés, i sota aquest prisma es justifica qualsevol actuació de l'extrema dreta.

És per això que resulta tan trist veure perdre el temps i discutir-se entre partits independentistes quan el que caldria és anar junts per fer front els atacs extremistes amb arguments i pas fer. Demanar això ja sé que també és demanar massa, i així som on som.