Com quedem: reguem o no?

Siguem seriosos i no confonguem la gent. Un govern ha de donar instruccions clares, que t'agradaran més o menys, però el que no pot fer és dubtar públicament i arribar a confondre la gent a qui serveixen.
No fa massa dies, potser setmanes, que parlava del poc lluïment dels consellers d'ICV, i sembla que no ho estan tenint fàcil. No ho entenc gaire, perquè no estem parlant de novells, sinó de persones amb una llarga trajectòria política. No sé si el problema és el fet d'anar de bracet amb altres forces polítiques amb qui no combreguen el cent per cent. El que es fa evident és que en aquesta legislatura, a diferència de l'anterior on ERC donava la nota, són els consellers d'ICV els que ocupen o han ocupat les primeres pàgines dels diaris.
És de savis rectificar, però en el cas de les restriccions de l'aigua, més que una rectificació ha estat anul·lar una ficada de peus a la galleda. Com és possible que, després de l'expectació que es va crear sobre el transvasament o el nom que li vulgueu dir, amb les primeres pluges i havent dit tothom que l'augment dels envasaments no era tan gran com es podia pensar, va i el conseller diu que ja podem emplenar piscines i regar la gespa? Ho pensava tot el govern i ara li han fet el llit, o va ser iniciativa d'ell? Sigui el que sigui, no es pot donar aquesta imatge d'improvisació, perquè el que provoca és desconfiança, i quan això passa es fa difícil convèncer a ningú, per més proves que puguis tenir.

Salut i vida

Avui he tingut uns moments per pensar en un bon amic a qui intervenien, i el cert és que dilluns, mentre m'ho comunicava, semblava que no les tenia totes, em comentava que era la primera vegada que es trobava en una situació així. És cert que, al marge del tipus d'intervenció i la causa, l'operació en si ja es fa respectar, i com més gran et fas, més respecte li tens.
Desitjo que li hagi anat bé i que la recuperació sigui ràpida, perquè ara s'acosta l'estiu i li agrada molt prendre el sol. Des del blog li envio una salutació i els millors desigs.
El dia ha estat fatigant, com cada dimecres més o menys, però gratificant, tocant moltes tecles, però també hi hagut temps per indignar-me contra l'atemptat salvatge del país basc, on ha mort una víctima innocent, que el seu pecat fou haver decidit servir a la Guàrdia Civil. No cal dir que res justifica la mort d'una persona, per més que puguis discrepar políticament, socialment o culturalment. La nostra societat ha de rebutjar aquestes accions que no tenen cap sentit, i treballar perquè la democràcia i el respecte als drets més elementals, entre ells a la vida, no es posin en perill amb l'excusa de qualsevol ideologia o objectiu.

La feina de cada dia, el treball sense pausa

Sempre he donat importància als granets de sorra, però ara, després de les llevantades sembla una mica una burla, perquè el que ens fa falta són tones. El granet de sorra o la feina de formiguetes, una altra manera d'expressar-ho.
Aquesta tarda, al despatx de l'Ajuntament m'estava barallant per trobar una informació que considerava important. Al mateix temps, però, pensava que algú em podria dir que estava perdent el temps, perquè no es tracta de cap gran empresa, ni serà motiu de les primeres pàgines dels diaris, sinó que pot passar més o menys desapercebut, encara que... potser no ben bé del tot, sempre hi haurà qui en sortirà guanyant.
Són moltes les petites coses que es poden anar arranjant i que sumades poden fer un bon servei. Sóc conscient que no podem oblidar-nos dels grans projectes, i d'això en tenim una responsabilitat que no podem ignorar, però no ens hem de descuidar dels detalls, d'aquelles actuacions que milloren la qualitat dels serveis, que estalvien passos inútils, que faciliten les gestions, i d'aquests n'hi ha molts a la nostra vila que estan pendents des de fa massa temps. És per això que no puc ignorar-ho i de ben segur que ens en podrem sentir orgullosos. Es tracta d'avançar, probablement més a poc a poc del que desitjaríem, però amb pas ferm i sense mirar enrere, implicant a totes les persones que es troben pel camí, perquè es tracta de sumar, i això encara és possible. Avancem i això és el que val. Demà és un dia important, un dia que podem fer un pas significatiu en el camí que vàrem iniciar fa uns quants mesos i que té l'objectiu molt a prop.

No ens equivoquem d'adversari

El fanatisme a vegades juga males passades, però passa que sovint va de bracet de la ceguera i la inconsciència, i això ho dissimula tot, però els altres ho veuen i ho entenen, i al final s'adonen de la ridiculesa més pregona.
N'hi ha que no es cansen de buscar motius per combatre idees contràries, fins al punt de caure també en el ridícul. No diré que es tracti de postures contradictòries, sinó més aviat cançoneres i al final avorrides, que no porten enlloc. Actuen d'artificiers de festa major, aconseguint combinacions colorades cada vegada més ben elaborades, però de curta durada.
El radicalisme no és bo, perquè només pot coexistir amb qui pensa igual, i és negat a cap tipus de diàleg i negociació. No veure això porta a que les possibilitats d'èxit siguin molt remotes, i condueix a un fals sentiment de coherència quan més aviat es tracta d'un orgull mal dissimulat.
El nostre país necessita unitat, sumar i anar junts a defensar els nostres drets, sense oblidar-nos de ningú, sense excloure a cap veí, per raó de llengua, cultura o ideologia. Hi ha qui no ho veu ni ho veurà mai, i llavors es quedarà sol i tota la seva lluita perdrà sentit, perquè no hi tindrà cap motiu.
La capacitat de pensar que hi ha coses per aprendre dels altres, és l'única manera de caminar plegats, de guanyar força i aconseguir aquells objectius en què creiem. Sumar i no dividir. Fixeu-vos en aquells que presumeixen de ser la clau de volta del nostre país, de la nostra nació, com es descomponen fàcilment i no es posen d'acord en qui ha d'anar a primera fila. Només els salvarà si són capaços d'entendre que el total és la suma de les parts, i que cada peça del trencaclosques és necessària per aconseguir la panoràmica final.
Tant de bo que siguem capaços de reconèixer les nostres mancances i els encerts dels adversaris, o encara millor, tant de bo siguem capaços de descobrir qui són els nostres adversaris, i amb qui cal fer camí junts. La inconsciència ens farà reviure la història una vegada rere l'altra, sense aconseguir veure la llum que tant desitgem.

Des de la fe, en la defensa de l'Estat laic

Avui, durant la missa de dotze en què la meva filla Clara feia la primera comunió, pensava amb el laïcisme de l'estat i les moltes trifulgues que ocasiona cada declaració de representants del govern espanyol, en la línia d'anar-hi avançant.
Sense moure'ns massa del guió estaríem pensant en algun dels insults que Jesús feia en els seus sermons: "sepulcres blanquejats". Hi penso sovint perquè al meu entendre hi ha molta hipocresia, i quan s'esvalota la gent contra la idea del laïcisme, s'invoquen motius que ningú es creu, i es presenten perills inexistents.
Estic convençut que som molts els catòlics que defensem l'Estat laic, perquè creiem en les persones i les respectem; perquè no entenem la fe ni tan sols la pràctica religiosa des d'un sol punt de vista, sinó que partim de la necessitat de sentir-nos lliures i d'obrar segons la nostra consciència, i en cap cas imposats per ningú ni cap causa.
Desconfieu d'aquelles persones que s'omplen la boca en la defensa de la catolicitat de l'estat espanyol i la nostra societat. Una cosa és la història i els nostres orígens, que ningú pot posar en dubte ni denunciar, i l'altra és la societat actual, fruit de la nostra evolució i l'arribada d'altres persones i altres cultures.
L'Estat ha d'estar al marge de les creences religioses, siguin majoritàries o no, i aquí hi entra el segon factor: el respecte a les noves religions, a les minories practicants. Qui no ho vulgui entendre és que realment es troba molt lluny del missatge de l'evangeli, i que segueix un model fals o bé un camí equivocat.
La mateixa jerarquia eclesiàstica hauria de reflexionar sobre el seu discurs, i acostar-se més al que fa un vicari de poble, com pot ser en Pepe, en que constata la disminució dels catòlics practicants, però adverteix de l'augment de la fe entre la gent que es manté en la comunitat catòlica. Deia durant el sermó d'aquest diumenge: "hem baixat en quantitat, però augmentat en qualitat". No sé si som qualitativament millors, però sí que crec que som més lliures i que és una opció escollida lliurement, sense por i a consciència.
Siguem coherents i transparents. No tots entenen tothom, però això no és motiu per no defensar la llibertat de pensament, creença i cultura, i un estat que vulgui servir a tothom, ha d'estar obert a tots i en condicions d'acceptar qualsevol persona, defensant els seus drets i valors.

Bona pluja, bona jornada

L'aigua és vida, i avui ens han ben regat. Finalment ho han encertat i tenim un cap de setmana plujós. Plou de manera civilitzada, com no hi estem acostumats.
La sequera ha posat en evidència les trifulgues del tripartit per poder anar a la una i, sobretot, donar un missatge clar a la ciutadania.
No sé si ha estat l'aigua, ara que no hi estàvem acostumats, però el cas és que m'he quedat sense Internet, i resulta complicat actualitzar el blog.
La meva filla, que demà fa la primera comunió, estava una mica trista perquè demà plourà i hi haurem d'anar amb paraigües. Li he volgut fer entendre que al nostre país quan plou estem de sort, i no podem demanar que deixi de fer-ho perquè no sabem quan hi tornarà.
Bona nit I bona pluja!

Més sobre federalisme

Avui, al grup de Debat i Tertúlia hem parlat de federalisme i ho hem basat en alguns escrits que ens havíem llegit (menys que més), i de la nostra percepció, coneixements i voluntat. Hem contraposat federalisme amb independència i hem analitzat actuacions, història, i relacions entre Espanya i Catalunya. No hem arribat a conclusions, perquè tampoc era l'objectiu, i tampoc, per ser sincers, hem arribat massa a fons.
Una de les idees que he exposat i que hi penso sovint, és que costa molt separar la teoria de la pràctica, o dit d'una altra manera, separar la teoria federalista de la realitat diària en les relacions Espanya i Catalunya.
Ho dic perquè quan veus que l'interès de les dues parts és tan diferent, i que des de Catalunya tens la percepció que el conjunt de l'Estat no ens aprecia massa i no està gens disposada a formalitzar compromisos, es fa difícil pensar que es podrà arribar a la constitució d'un estat federal.
Diria que ningú ha vist malament la idea del federalisme, sense que això signifiqui que ningú signaria ara mateix la independència. Probablement es tracta d'una utopia, però jo sempre he pensat que les utopies són les que ens fan créixer i donen sentit a la nostra vida.
Com acostuma a passar, al final la conversa ha derivat a parlar de fets locals i això ho hem acompanyat amb galetes, infusions i refrescs, fins ben passades les dotze.