Uns sediciosos que animen a votar

Em disculpareu si us dic que desconfio de tothom. Com que la meva formació en dret és mínima se'm fa estrany certs comportaments en nom de la llei, ja no sé si es tracta d'una interpretació interessada o bé d'un desenvolupament que em costa d'entendre. Sigui com sigui, el que és cert en aquests moments és que els interessos polítics i l'aplicació de les lleis van totalment de la mà, i allò de la divisió de poders ha passat a la història.

Fins ahir sentíem parlar de sedició en boca de la Guàrdia Civil, avui, però, ha estat la Fiscalia de l'Audiència Nacional qui l'ha utilitzat, acusant els presidents d'Òmnium i l'ANC de sediciosos. A mi no m'ho sembla, potser perquè no tingui clara la definició. Acusar de sediciós qui anima la gent a votar em resulta estrany. Algú m'ho pot aclarir?

Una altra confusió d'aquests dies és diferenciar entre "alertar" i "amenaçar". ¿El governador Millo alerta o amenaça els directors d'Instituts, si obren les portes el dia 1 d'octubre? Hi ha una expressió molt repetida, però poc assumida, que distingeix "la raó de la força" de "la força de la raó". Ja en temps d'escolarització experimentem la diferència entre els "matons" que tot ho volen acabar solucionant a bufetades, d'aquells que intenten argumentar, però que acaben amb un ull de vellut.

La tàctica de Rajoy, de deixar que l'adversari es cansi, normalment d'avorriment, en aquesta ocasió no li ha sortit prou bé, i al final ha hagut de recórrer a practicar la raó de la força. Aprofitar el seu poder militar, policial i judicial per aniquilar qui pretenia col·locar una urna, després de ser impossible dialogar.

La posició del PP i C's l'hem entès des del primer dia. Aquests darrers varen néixer precisament per atacar Catalunya, des de dins, i més tard també des de fora, però més difícil ha estat copsar el posicionament del PSOE i sobretot del PSC. L'ambigüitat que havien practicat els ha estat difícil de mantenir, i finalment han caigut en mans i territori del PP. Hauran de passar molts anys perquè puguin arribar a ser una alternativa de govern. És una llàstima, però qui la fa, la paga!

Qui ha posat benzina al foc?

És interessant llegir segons quines opinions d'articulistes i escriptors sobre l'actuació de la policia a instàncies judicials, tan emparentades amb el poder executiu espanyol. Avui us recomano l'article al diari ARA, Ja són a l'abocador de la història, de l'escriptor Suso de Toro. El subscric totalment i  felicito el seu autor per explicar les coses d'una manera tan simple i entenedora.

Realment és la ignorància del president del govern espanyol el que ens fa tan mal als catalans, però també la mala fe d'alguns polítics del PP català, persones que no han estimat mai el país i que sempre han buscat excuses per menysprear Catalunya i confondre els seus socis de Madrid. M'heu llegit més d'una vegada l'enveja respecte al País basc on sempre ha posat per davant el país, sense perdre la seva ideologia dretana. A Catalunya el PP català sempre s'ha posat al costat del PP espanyol per torpedinar les nostres lleis, institucions, cultura i llengua.

Vivim uns moments difícils que no podem destensar sota el perill de resultar esclafats per la intolerància, la falta de democràcia i la desaparició dels nostres drets civils, no ja com a poble, sinó com a persones que defensem la nostra identitat.

Hauria estat molt fàcil evitar la situació actual, i menteix qui diu que ha estat provocada pel govern català. Amb un govern espanyol mínimament intel·ligent no hauríem arribat a exigir la independència. Només quan et sents trepitjat, menystingut i arraconat, és quan decideixes aixecar el cap i prendre la iniciativa. Segur que el govern català ha pres decisions equivocades, però qui ha posat benzina al foc ha estat el PP, amb un reguitzell de ministres que em resisteixo a anomenar en aquest bloc.

Tot el meu suport a la meva alcaldessa

Davant dels fets que s'estan succeint, d'atac obscè als drets de la ciutadania, l'agressió a la nostra llibertat d'expressió, i el menyspreu a les nostres institucions i responsables polítics, només puc protestar i denunciar l'actuació de les forces policials sota instrucció d'un president del govern espanyol que ha menystingut el sistema democràtic que, amb dificultats i perills, encara regnava a l'Estat espanyol.

Tot el meu suport a l'alcaldessa de la vila que m'ha acollit des de fa trenta-set anys, en uns moments difícils i de compromís valent vers la nació catalana, a qui no li ha tremolat el pols a l'hora de signar el seu suport a la celebració del referèndum.

Com ja avançava en un altre post, on parlava d'aquesta signatura, cal ser conscients del que representen actituds com la de la nostra alcaldessa i de més de set-cents alcaldes més, i no podem deixar de donar-los el nostre suport. De la mateixa manera que som crítics amb les seves accions, també hem de valorar positivament quan donen un pas, com l'actual, que els comporta molts problemes personals. Actituds que no podem ni tan sols exigir-los.

Aprofito el post d'avui per felicitar el PSOE la seva actitud d'ahir al Congrés de Diputats, votant en contra d'una moció totalment repressora del partit que ja anomenen l'ala extrema dreta del PP.

Ves que la pastisseria dels pares no sigui una tapadora!

Mireu si tenen poca imaginació que tornen a insistir en acusacions gratuïtes als polítics catalans, en aquest cas el president Carles Puigdemont, per debilitar l'independentisme. Què es pensen aquesta gent? Realment es creuen que estem abduïts i ens volen fer obrir els ulls? Per què fer? Per posar-nos al costat de l'Espanya del PP, l'Espanya corrupta que s'alia amb el C's, un partit que no ha complert els seus objectius de lluitar contra la corrupció?

Cada dia fa més vergonya veure la reacció del govern espanyol i l'actitud del PSOE i els seus socis del PSC. Creieu que no els farà vergonya d'aquí a un temps repassar com han afrontat la situació actual? 

Molts catalans, o sinó uns quants, esperem que el PSC aixequi la veu per protestar contra l'actuació del govern espanyol, els seus fiscals i policies. No demanem, ni confiem que reclamin el dret a decidir, sinó simplement que no s'atempti il·legalment contra els drets dels ciutadans. És això demanar massa?

El més curiós de tot és que un govern com el del PP, el partit més corrupte en democràcia, insisteixi en acusar els altres de corrupció. Quina dèria! Han de saber que els catalans que volen anar a votar no faran cas d'aquestes acusacions, no deixaran d'anar-hi, i en certa manera és perquè ja ens han escarmentat més d'una vegada. Encara recordem les acusacions a l'ex-alcalde Trias. Vergonya!

Com podem sentir-nos units a Espanya, amb els partits polítics que hi governen, amb els jutges polititzats, amb la premsa més casposa del món occidental... No, hauria de canviar molt perquè ens sentíssim atrets. 

Qui nega la vulneració de drets civils?

Negar que s'estan vulnerant drets civils i atacant la llibertat d'expressió és una bestiesa que es pot entendre si ve del PP i C's, perquè tots sabem de qui són hereus, però es fa molt difícil d'entendre i alhora entristeix, si t'arriba dels socialistes. La primera pregunta que et fas és com poden haver caigut tant avall? Tan malament estan que hagin de liderar aquestes declaracions? No seran ells els abduïts de qui parlava l'altre dia el fiscal general?

Oblidem-nos del motiu de tot aquest aldarull, no creieu que hi ha una extralimitació per part del govern i la fiscalia? Estic totalment convençut que la història donarà la raó als que en aquests moments denuncien una pràctica il·legal i destructora dels drets civils. La història ho dirà quan tot això haurà acabat, però així va el món.

I la història també situarà a cadascú en el lloc que es mereix. Cada partit polític haurà d'arrossegar i empassar-se les actuacions que en aquests moments ha dut a terme, i adonar-se de l'encert o error en el seu posicionament. Tots han actuat pressionats i probablement amb el cap calent i amb poca racionalitat, però els que s'ho miren des de l'altra banda de la barrera, en una posició còmode, com són C's i PSOE, tenen menys perdó que el PP que es mou per ràbia, orgull i autoritarisme. A aquests la còlera els encega i no veuen més enllà del nas.

No és qüestió d'independència, sinó de dignitat i democràcia

Cada dia es fa més evident que, passi el que passi el dia 1 d'octubre, la situació política del nostre país no serà la mateixa. Qui cregui que prohibint la celebració del referèndum haurà solucionat el "problema" està molt equivocat. Es voti o no es voti, s'arribi a un escrutini favorable o no, el camí emprès pel Parlament català i el govern del país no té aturador, i aconseguirem una nova realitat.

Qui també es cregui que creant una comissió i debatent la possibilitat de millorar l'encaix de Catalunya amb la resta d'Espanya n'hi ha prou per aconseguir-ho, també s'equivoca. Si s'arriba a pactar alguna cosa amb Madrid no haurà estat per l'actitud del PSC i alguns comuns o d'ICV, sinó pel cop de força del govern i la majoria del Parlament.

Per què ho dic? Doncs perquè sempre hi ha aquell qui et ve i et diu: Ja ho deia jo! aprofitant-se de la feina que han fet els altres. Amb el govern de Rajoy no hi ha debat que hi valgui, i només ensenyant les dents es pot arribar a aconseguir alguna cosa. El model federal? I per què no! però no hi arribarem només asseguts en una taula, i la demostració és palpable des de fa molts anys.

Ara, però estem lluitant per la llibertat d'expressió, i això va molt més enllà de la independència sí o no. Em sap greu que no hi hagi més queixes socialistes per la manera d'obrar del PP. Callant i beneint l'actuació de Rajoy, es posen al costat dels autoritaris i repressors, i la seva actitud dista molt de la democràcia.

Acció i reacció

Sempre s'ha vist que quan més tenses la corda més resposta trobes a l'altre costat. Quan t'esforces a prohibir una cosa més reaccions contraries apareixen, i és per això que sovint avises que el millor és no fer-ne cas. És cert que no sempre pots restar quiet, però sí que és convenient estudiar quina ha de ser la millor resposta o acció per evitar que la reacció sigui encara més sonada i hi surtis perdent.

La tranquil·litat aparent del president català, consellers i diputats, i també de la majoria d'alcaldes del país, fa que més ciutadans reaccionin amb seguretat i energia a les provocacions de Rajoy i el fiscal general. 

Ja estem sentint opinions discordants entre la gent que mai col·locaries en el bàndol sobiranista, i això, encara que no tindrà efectes abans del dia 1 d'octubre, sí que pot servir per als dies posteriors. Ja sabem que passi el que passi el dia 1 d'octubre, hi haurà dia 2, i aquest s'haurà de programar, per ambdues bandes.

Entretant, a l'amenaça de la democràcia del PP hi ha la resposta del poble amb els seus alcaldes. Que ningú oblidi que el poble unit mai podrà perdre. La debilitat d'una reivindicació popular és la desunió. És en aquest punt on l'adversari ha de fer-hi més èmfasi. Aznar ja va dir que abans de trencar Espanya es trencaria Catalunya, i aquest ha estat l'objectiu del govern espanyol, intentar fraccionar el nostre país. Si no ho aconsegueixen haurem guanyat la batalla, i la batalla és poder votar, sí o no, però poder votar.

Tan senzill com respectar el dret a decidir

Porto una bona estona reflexionant i intentant trobar un adjectiu que m'escaigui. Què carai sóc? Un català abduït? Potser millor, un català emprenyat? O seria més encertat dir-ne un català enganyat? O encara millor, un català oprimit, explotat, pressionat...?

El fiscal general, que està de moda, ens ha advertit que el referèndum és il·legal i que som molts els catalans que estem abduïts, creient que hi ha un dret internacional que ens empara, i que això no és cert. Ens avisa que si anem a votar cometrem un delicte, i m'imagino que, a diferència del 9N, en aquesta ocasió ens poden encausar.

Si una cosa tinc clara és que em considero un català atabalat, que n'estic fins als... i que encara espero que algú, des de la resta d'Espanya m'expliqui bé els avantatges de quedar-me silent com a bon espanyol; que em garanteixi la protecció de la meva llengua i cultura, i la dels meus fills; que solucioni el greuge comparatiu del finançament i la manca d'inversions de l'Estat; que respecti les institucions catalanes i deixin de recórrer totes les lleis que s'hi aproven...

Només l'orgull caspós d'un espanyol del temps del Quixot pot explicar l'actitud de Rajoy i el PP, amb el suport del PSOE, que si hagués actuat amb intel·ligència des del primer dia, no ens trobaríem en la situació actual. Perquè els catalans tenim molt de respecte a la nostra llengua, dret i cultura, però la pressió econòmica ha jugat un paper clau per fer decantar la balança dels partidaris a la independència. Però, a més, som molts que exigim el dret a decidir, encara que sigui per continuar dins l'Espanya, però una Espanya del segle XXI i respectuosa amb tothom, també amb els catalans.

Activitat frenètica per avortar el referèndum

L'altre dia vaig estar a punt d'escriure un tuit sobre la semblança entre la imatge del fiscal general amenaçant els ajuntaments favorables a la celebració del referèndum i la que ens va oferir Carlos Arias Navarro anunciant la mort del dictador.

Avui hi ha massa coses que ens recorden els temps del franquisme i això vol dir que la nostra democràcia no ha avançat tant de com ens volen fer creure. De fet els governants espanyols actuals, amb el suport de C's, són els hereus d'aquells anys que alguns crèiem superats, però no.

Arran de la tenacitat del govern català, amb el president Puigdemont al capdavant, les mesures que va prenent el govern espanyol i el fiscal general resulten patètiques, i farien riure si no fos que ho pensen de veritat i han perdut el seny. Només el seu orgull els permet anar buscant la manera de posar impediments. Crec que mai s'havien imaginat que els costaria tant i a costa de deixar la seva reputació molt tocada, tant a nivell espanyol com internacional.

Independentment del que arribi a succeir el dia 1 d'octubre, l'endemà la situació no tornarà a la normalitat que voldria el govern espanyol. Els deures quedaran per fer i ningú no podrà abaixar la guàrdia, perquè el procés no haurà mort.

Sembla estrany que el PSOE, i evidentment el PSC, no s'adonin que han equivocat el camí. I amb això no vull dir que haguessin de defensar el referèndum, que ja m'agradaria, sinó simplement haver marcat distàncies amb el PP i C's. D'ara en endavant, tot el que puguin fer serà a remolc del lideratge del PP i la possibilitat de ser una alternativa de govern a Espanya, encara s'allunyarà més. És una llàstima!

La por a sentir-te sol

Aquests moments que vivim políticament a Catalunya és bo reflexionar sobre el valor i el mèrit d'assumir responsabilitats que van més enllà de l'actuació diària i que no sempre som capaços d'apreciar en les altres persones.

Som moltes les persones que hem pres un posicionament en relació al referèndum i el nostre compromís social i polític, però no tots assumim la mateixa responsabilitat ni, per tant, estem exposats als mateixos perills i conseqüències.

Alcaldes com la nostra alcaldessa, que han optat per seguir els acords del Parlament català, tots ells anul·lats pel Tribunal Constitucional, s'enfronten a penes d'inhabilitació i sancions econòmiques i qui si sap si també a penes de presó. Tot això per defensar-ho amb coratge, encara que algú dirà amb irresponsabilitat, sense tenir cap garantia de poder aconseguir celebrar el referèndum, que és el seu objectiu.

Actituds com aquestes no són normals i passen en circumstàncies molt especials, potser una vegada a la vida, si és que passen, però sí que hauria de ser més habitual veure els nostres polítics defensar amb més interès i empenta les voluntats dels vilatans, i això no sempre succeeix.

En la nostra vida diària tots tenim por a sentir-nos sols. És molt fàcil parlar pels altres i donar consells quan no som nosaltres qui hem de fer el pas. És molt fàcil presentar-nos al Passeig de Gràcia amb una estelada sabent que n'hi trobaren centenars de milers, però no ho és tant signar un decret a favor d'un referèndum anul·lat pel Tribunal Constitucional.

És important que tinguem molt clar el paper que hi juga cadascú i ho valorem en la seva justa mesura. Junts podem fer moltes coses i ens repartim les responsabilitats i també les conseqüències, però quan un està sol la pressió recau sobre un mateix i això no és poca cosa, i es necessita l'empara dels altres. Hi ha decisions que permeten fer marxa enrere, però n'hi ha d'altres que és molt difícil rectificar i és llavors quan s'ha d'actuar amb claredat, responsabilitat i solidaritat.