Aznar i Pujol es contraprogramen

Diuen que Aznar tornarà. Això és el que per alguns es dedueix de les declaracions del senyor Aznar ahir en un programa de televisió. Us haig de dir que no vaig seguir l'entrevista, ni tampoc el documental sobre els fets del Palau de la Música, amb Pujol de protagonista. Amb això no vull fer un lleig a cap dels dos, sobretot a qui va ser el meu president. El d'aquí, el nostre. S'ha de dir que vaig estar entretingut amb altres temes i em va passar per alt una cosa i l'altra.

No sé si us preocupa la idea del retorn d'Aznar. Tampoc he llegit gaire els diaris per saber què n'opinen, però a mi ja no sé si dir que em preocupa o bé que amb el que tenim ara ja estem prou mal servits. Aznar acostuma a amenaçar i complir-ho, Rajoy potser no amenaça, però no saps mai per on et sortirà, i a vegades això encara és pitjor.

Aznar va dir fa uns mesos, parlant de Catalunya, que la seva idea era trencar-nos, destruir-nos, abans que poguéssim posar en perill la unitat d'Espanya. Les declaracions d'ahir, pel que m'han explicat, estarien molt en sintonia amb les seves amenaces. Qui controla el partit?

Sempre s'ha dit que Aznar no ha marxat del tot, però sembla que el seu successor, que va escollir a dit, no ha fet el que ell volia. La jugada no li ha sortit bé, i s'ha trobat amb un home gris, que ha incomplert tot el seu programa electoral i les mateixes expectatives de José M. Aznar.

El que sí és cert és que els catalans no ens podem fiar de cap dels dos. Ningú ens salvarà dels seus atacs i la guerra bruta, i només la nostra intel·ligència podrà fer-nos surar, i arribar a l'objectiu desitjat. Necessitem un govern fort i tot el suport de la societat civil. Ja sé que a algú no li agradarà, i jo seria el primer que m'agradaria matisar-ho, però ara hi ha una prioritat, i aquesta passa per sortir de les urpes dels poders polític i jurídicial

espanyols.

Caldrà, sens dubte, que algú treballi el model de país que volem, perquè no és imaginable que tots els catalans estiguem d'acord amb el mateix model. No tindria sentit, però a vegades cal prioritzar i anar cremant etapes, per arribar vius. Després ja ens discutirem per fer-ho de la millor manera possible als ulls de cadascú. Ara, però, ulls oberts i deslliureu-nos del llop.

A l'expectativa de com reacciona el govern

Què voleu que us digui! M'agradaria parlar de temes alegres, notícies positives, però l'actualitat fa que tot siguin fets negatius i deplorables. Em fa ràbia donar tan protagonisme al senyor Wert, però quan veus que s'agafa amb el que sigui per ridiculitzar-nos i portar-nos al precipici, no puc més. Ara resulta que com que no pot dir que el nivell de fracàs escolar a Catalunya és pitjor que la mitjana espanyola, diu que hauria de ser inferior perquè el nostre desenvolupament econòmic és superior. Si ens deixessin probablement tindríem menys fracàs, però no ens deixen.

El que faltava pel duro. Al casament de la filla d'Aznar també hi va haver marro. A part, tenim tot el tema dels sobres que cobraven de més alguns dirigents del PP. Per què no ens ho expliquen tot de cop  que no haguem d'anar-ho descobrint de mica en mica? Tenim un govern ple de corruptes i immorals.

De veritat que és un país fastigós, i encara el president Rajoy diu que ens n'hem de sentir orgullosos. Jo no me'n sento i m'avergonyeix que em tractin d'espanyol (m'agradaria que no em passés el mateix com a català. Que no estem gaire més bé!).

M'imagino que en els propers dies es plantejaran i decidiran accions contundents contra tanta guerra bruta. Si no reacciona el govern i els partits polítics que se senten catalans, ho podem perdre tot. Jo no m'hi conformo i m'hi rebel·lo, però és qüestió d'anar plegats. No la tornem a espifiar!

La por de Duran és real i gens sobiranista

El pare (camí dels 93 anys) em demanava ahir què passaria amb el problema del català. Com ho solucionarien? El pare té molt clar que es troba al llindar de la fi, però no per això es desentén dels problemes, encara que al final, pensa i, si ho veu massa complicat, diu que... Ja us ho fareu!

El pare, nascut l'any 20 del segle passat, de la lleva del biberó, ha viscut la guerra, la postguerra i l'anomenada transició. De l'actual crisi, sortosament no n'és del tot conscient. Sap el que interessa que la gent sàpiga, és a dir, el que surt a TV3. A pare li varen estafar la joventut, que se la va passar fent la mili. Molts anys lluny de casa. Els joves d'avui no ho poden entendre ni imaginar-se què representa. Nosaltres, els que vàrem perdre un any, sí.

El pare, que amb prou feines va poder anar a escola, i que va començar a treballar de nen, molt segur que no entén la reforma educativa del ministre Wert, ni molts dels arguments que hi ha en contra, però sap que des d'Espanya ens volen limitar la nostra llengua i això sí que ho entén perquè ja ho va experimentar durant molts anys.

És per tot això que el pare sempre ha callat. Ha estat dòcil i obedient perquè no vingués cap més guerra. És d'això que se'n va servir el dictador per tenir tothom calladet, i la transició va seguir la mateixa consigna. Es tractava de no fer gaire remor, perquè els militars no s'enfadessin i no hi tornessin.

El PP amb la seva majoria absoluta continua amb la mateixa tàctica. Ens vol fer por perquè ens acovardim i desistim de les nostres aspiracions sobiranistes. Haurem après la lliçó? Hi tornarem a caure? Potser és gràcies a que ens ho posen tan negre i que ja no tenim res més a perdre, que tirarem pel dret. Duran i Lleida ho veu i és per això què demana ajuda a Rajoy. Si continuen en aquesta línia, aconseguiran que la majoria opti per marxar, fent forts el govern català.

32a Mostra Literària d'Arenys de Mar

La Mostra Literària d'enguany no ha estat una mostra més, sinó que venia acompanyada de dues circumstàncies que la feien diferent, si més no per a la meva família. En primer lloc el bateig de la Mostra, amb el record d'en Martí. Arenys li deu molt a en Martí Amagat, no només per haver exercit de rector durant molts anys, sinó també per l'aportació cultural a la vila, i per la seva amistat.

El segon motiu, aquest sí concernent a la meva família, el fet que la Clara hagi guanyat el primer premi, en prosa, del grup de 15 a 18 anys. Ja em perdonareu aquesta llicència, però l'amor de pare és molt fort i el fet que et premiïn la filla et satisfà moltíssim.

A l'acte hi he arribat després de fer una cursa d'obstacles des de Vic, passant per Premià de Mar on jugava l'equip de futbol que entrena l'Ignasi. Amb el pare hem pogut veure com marcaven tres o quatre gols i corrents cap al Calisay. La sala Josep M. Arnau estava plena de gom a gom i això, encara que hi hagi trampa -hi havia pares, mares, avis... dels guardonats- sempre t'anima i et distreu dels moments de mala llet per tot el que està passant al país.

M'ha agradat veure-hi el pare de l'Omar Hariri, el seu fill havia estat premiat en l'apartat de Salvador Espriu. Aquest és el món que ens ha tocat viure i, si ens hi fem una mica, pot ser meravellós, per més ministres Wert que ens posin per davant. La força de la cultura, de la raó, de la cohesió social, ho pot vèncer tot.

No sé quants escriptors o poetes en sorgiran de la fornada 2013, però el cas és que en tenim una bona colla en potència. Si els pares en sabéssim més, probablement en sortirien més. Seria bo que fóssim un bon reforç per les matemàtiques, la gramàtica o la física, però molt millor si esdevinguéssim el seu professor de la sensibilitat, de l'emoció, de la humilitat i de les ganes de treballar per un món més just. La Literatura és una bona eina, ara cal que sigui ben usada. Felicitats a tots els concursants!

La ideologia del PP és franquisme pur

Som molts que durant anys hem intentat fer pedagogia i fer entendre que el PP era un partit de dretes força conservador, però que no necessàriament havíem de vincular amb el franquisme. Enteníem que a dins del partit hi havi extrema dreta, la que no havia estat capaç de consolidar un partit per entrar al Congrés de diputats, però que també hi havia demòcrates convençuts encara que molt conservadors i contraris a la intervenció estatal, contraris a la política del benestar social.

Ho hem defensat davant d'aquells que els penjaven una sola etiqueta, moltes vegades amb prou arguments. Ha arribat un punt, però en que se'm fa molt difícil continuar defensant la meva teoria i, tot i que estic convençut que a les seves files hi ha demòcrates de vàlua, la línia que està traçant la direcció del PP en aquest mandat és una línia totalitària, gens dialogant, que no busca el consens perquè considera que no el necessiten. Un PP arrogant i prepotent que basa tota la seva actuació en la majoria absoluta que va assolir en les darreres eleccions generals.

Aquest PP no té res de democràtic. Només el nom, però no les formes. Aquest PP ens està portant al passat, anul·lant tot el progrés democràtic i social adquirit, amb esforç, durant aquests anys de transició política. Estic molt d'acord amb l'editorial de l'ARA, sobre el retorn al blanc i negre, i em sumo a totes les iniciatives per plantar cara a aquest govern involucionista que ens vol malmetre el país, com a catalans i també com a demòcrates que vàrem néixer en temps de la dictadura.

Si els diputats abandonen el Parlament, se'ls hi descompta?

La columna de Josep M. Espinàs, avui al diari El Periodico, m'ha agradat. Els diputats i senadors han de seure i aguantar el que pugui dir l'adversari. Això d'aixecar-se de la cadira només té la voluntat de visualitzar la discrepància, però els senadors i diputats cobren, i aguantar l'altre va inclòs amb el sou. Espinàs té molta raó quan diu que la senyora de la neteja o el policia de l'entrada no poden marxar quan els hi sembla, doncs els diputats tampoc ho han de poder fer.

Una vegada més aniríem a parlar de la categoria dels actuals polítics i el descrèdit de la política, després de tanta corrupció i malbaratament de recursos. Perquè quan parlem de corrupció ens referim a uns polítics que han buscat lucrar-se il·legalment, però cal tenir en compte que hi ha hagut una despesa innecessària i ineficaç que també els n'hauríem de demanar responsabilitats.

El més preocupant, però, és la direcció que ha pres la política de l'actual govern. Penso que ni en la pitjor època del president Aznar havia perillat tant la democràcia a Espanya, ni s'havia recuperat amb tanta força els valors del franquisme més totalitari. No és només l'atac als drets del poble català, sinó que també s'ataca els principis elementals de la democràcia.

Aquests darrers dies hem observat un nou gest de la delegada del govern espanyol, la darrera decisió del ministre d'Interior expulsant al perillós salafista, i l'aprovació, pel Consell de Ministres, de la nova llei d'Educació, una clara voluntat d'atacar la llengua catalana i no renovar res en positiu.

Ho deia ahir i em repeteixo: cada vegada em fa més fàstic viure en aquesta Espanya involucionista, que va votar majoritàriament un partit descendent del franquisme transicionat, sense que hi hagi un partit socialista prou ferm i amb idees prou clares per defensar la democràcia i els drets de la classe treballadora. Tenim una Espanya que no castiga els defraudadors de fortunes i si mai n'enganxa cap, no espereu que retorni el que ha estafat. Una m...

Què més haurem de veure i patir? Fins on seran capaços de massacrar-nos? Resistirem? Triomfarà la raó o caurem a l'abisme de la tirania, el clientelisme i la prepotència? A veure si fins i tot el Real Madrid de Mouriño i Cristiano Ronaldo es queda sense cap títol. Potser seria massa càstig per a un club que aspirava a tot. Les nostres aspiracions són unes altres. Confiem que els nostres polítics sàpiguen reaccionar i portar-nos a bon port.

Nexus Piano Duo o Orfeó de Sabadell, aquesta és la qüestió

Avui he rebut la invitació per assistir a dos concerts a la mateixa hora i dia a Arenys de Mar. Sense voler-ho ni provocar-ho, hi ha qui m'ha posat davant d'un dilema que preferiria no haver de resoldre. És cert que Arenys de Mar acull una gran varietat d'actes culturals al llarg de l'any, però tampoc en són tants com perquè coincideixin dos del mateix estil.

No he entrat a analitzar qui són els organitzadors d'ambdós concerts, ja que la invitació m'ha arribat des dels propis concertistes, però en tot cas seria bo que recuperéssim l'exercici de la coordinació i d'aquesta manera poguéssim evitar contraprogramacions com la del vespre del dia 25 de maig.

Dit això, i aclarint que les invitacions les haurà rebut bona part de la població, voldria engrescar les entitats a no defallir i continuar organitzant actes culturals que, com a mínim, tenen una significació i un valor mil vegades millor que els actes que pugui organitzar la brillant i "pija" delegada del govern espanyol a Catalunya.

Ara resultarà que després de ser insultats i considerats nazis, són els espanyols els que premien les forces armades que varen lluitar junt amb el nazi Hitler. És ben bé que la vida és molt més complexa i sorprenent del que molts la consideren. Cada vegada em fa més fàstic formar part d'un Estat amb una direcció tan miserable, embustera i deslleial. Diu Bono que "la llei està per sobre dels sentiments i la història". Suposo que ens ho explicarà amb exemples històrics palpables. La ignorància és l'element més present en la majoria dels polítics espanyols. Quants anys fa que no en tenim d'aquells de qui en guardes bona memòria! També conservadors, eh!

Ah! Per cert... en aquests moments el perillós salafista, casualment vinculat a CDC, i encara més casual, proper al moviment sobiranista, està volant cap al Marroc, expulsat pel gover espanyol. Tenim un govern que té les idees molt clares i pren les decisions de manera àgil i contundent, oi senyor Rajoy?

El PSC continua sorprenent-nos

Decididament les decisions del PSC no deixen de sorprendre'm. Intento entendre-les, però em costa i no sé veure-hi ni l'estratègia ni els motius. Si estiguéssim parlant d'un partit qualsevol, d'un partit minoritari, sense història ni futur, seria versemblant, però el PSC no és ni un partit minoritari, ni sense història ni futur. Com a mínim, això del futur, ho penso jo, i de la història ningú no ho pot negar.

Avui llegia que el PSC ha votat al costat del PP i C's a favor de deixar d'utilitzar el català com a llengua prioritària a l'administració pública. La decisió sorprèn perquè quan es varen fer públiques les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, anul·lant els reglaments d'usos lingüístics de les diputacions de Lleida i Girona, els socialistes s'hi varen oposar. Ara pensen diferent? Per què han canviat? Hi ha alguna cosa que no sabem? Algú els ha fet canviar d'opinió o només de vot?

Avui tocaria parlar de Participació, després de la sessió d'aquesta tarda amb en Xavier Pastor i en Daniel Tarragó. Una sessió per a iniciats, però amb responsabilitats. El que passa és que la lectura d'aquesta notícia m'ha deixat glaçat, i em sap greu. Si és una estratègia tipus "la puta i la Ramoneta", ja m'explicaran com continua, però si és un error (no seria el primer), val la pena que s'hi mirin més.

Que no s'equivoquin els que tenen més pressa i ignorin el futur del PSC. Catalunya hauria de canviar molt per poder-ne prescindir, i és per això que convindria que els passos que faci el PSC siguin clars, que convencin a uns quants, però que convencin. Voler acontentar tothom és impossible i qui ho intenta acostuma a fracassar.

Defensem el nostre país amb elegància i intel·ligència

Les xarxes socials fan possible que persones com ara jo escrivim amb naturalitat i atreviment dia rere dia, sovint improvisant i caient en el perill de no mesurar prou bé les paraules. Fan que no siguin els il·lustrats només els que donin a conèixer els seus pensaments, sinó que una bona colla de persones, amb poca o nul·la cultura literària i pocs recursos lingüístics, ens sumem als que en saben i aporten coneixement. Malgrat tot, si som capaços de separar el gra de la palla, també dels menys preparats en podem aprendre alguna lliçó, i potser només per això ja val la pena perseguir-ho.

Per què ho dic això? El motiu és la reflexió que he fet de la lectura continuada d'escrits independentistes que trobo a la xarxa, sobretot perquè algú en va incloure en una xarxa local per la independència. Ja sé que a vegades sóc massa exigent, però entenc que reclamar la independència no és un fet menor, sinó que és prou important com per agafar-s'ho seriosament i evitar la frivolitat.

Cadascú utilitza els recursos que vol i pot, però seria interessant pensar abans d'opinar i, sobretot, abans de criticar. És important avançar amb pas ferm sense passos en fals. No és bo que els nostres adversaris tinguin motius per desprestigiar-nos. No els hi podem fer fàcil. La crítica fàcil, l'insult, el menyspreu són actituds que no ens fan millors, que no ens deixen en una posició de la qual puguem enorgullir-nos.

No siguem simplistes, intentem sumar i, als nostres adversaris, els que pensen diferent a nosaltres, no els insultem, sinó fem-los envejar tot el que tenim, tot el que sabem, tot el que ensenyem. Si ens situem a la part barroera de la discussió només hi podem perdre.

Demostrem que saber argumentar els nostres somnis, els nostres objectius de poble sobirà i independent.

I avui podem estar molt orgullosos del resultat del català de l'any, perquè com a poble, hem escollit una formigueta del nostre país que ho ha donat tot, per amor, professionalitat i esperit de superació. No hem anat al més fàcil, com podia ser l'opció de la Carme Forcadell, a qui felicito per la feina realitzada. Mirem-ho positivament, que és el que quedarà.

Salvados, un retrat de la mediocritat a Espanya

Sempre s'ha dit que s'atrapa abans un mentider que un coix, i també podríem afegir que qui té boca s'equivoca. Per què ho dic? M'ha vingut al cap quan he recordat el programa Salvados d'ahir diumenge. No el vaig veure tot, sinó només una part del mig, quan em vaig despertar ja havien acabat.

L'alcalde de Saragossa, el senyor Alberto Belloch, que havia estat ministre de justícia del president Felipe González, opinava sobre certs indults, reconeixent que eren decisions errònies. Belloch deia això sense recordar que ell també signat indults molt discutibles, si més no de la mateixa naturalesa dels que poc abans criticava. Concretament va dir que no es recordava d'haver indultat a Jesús Gil.

Entenc que després de tants anys i havent viscut etapes difícils de la política d'Espanya, un pugui haver-se oblidat de detalls i actuacions concretes, però en tot cas és aquí quan el subconscient treballa millor, i a vegades et traeix. De totes maneres se'm fa difícil pensar que Belloch hagi pogut oblidar l'indult al senyor Gil.

El programa Salvados té la virtut de deixar retratades les persones que l'Évole entrevista. A vegades tens la impressió que es tracta d'un muntatge; que no és possible que una persona pugui quedar en evidència tan fàcilment. Probablement és aquest el gran mèrit del programa televisiu, el gran mèrit de Jordi Évole.