Pujada al Púlpit

Ens hem llevat ben aviat, encara que no tant com ahir, per anar a esmorzar i preparar-nos per a un dia que ens han pronosticat que seria dur. Avui el programa era passejar-nos pel fiord de la llum i pujar fins al Púlpit, 604 metres de desnivell sobre el mar.

Si ahir la pluja va fer acta de presència bona part del dia, avui estava previst que només plouria de 4h a 6h de la tarda, i pràcticament ho han clavat. Aquests noruecs són molt aplicats, i el sol ens ha acompanyat pràcticament tot el dia.

La passejada pel fiord de la llum ens ha despertat poc a poc, contemplant les aigües tranquil·les, tot escoltant el Peer Gynt de Grieg, observant les cascades que arribaven fins al mar tranquil del fiord, amb alguns animals a les vores per alegrar els turistes. La segona part es presentava més complicada, encara que desconfiàvem un xic de les alertes que en algun cas varen fer efecte.
El desnivell era d'uns tres-cents metres, i uns quatre quilòmetres de camí. Aparentment era assequible i s'ha aconseguit, encara que amb més dificultats de les previstes. En l'últim quilòmetre, a la tornada, ha arribat la pluja, però ens ha deixat poc abans d'agafar el ferri que ens ha travessat des de Tau fins a Stavanger. Dutxats i descansats ha arribat l'hora de sortir a sopar. On anirem avui?

Primer dia a Escandinàvia

A mig matí hem arribat a la ciutat de Stavanger, la quarta ciutat de Noruega, en nombre d'habitants. Han estat, doncs, les primeres imatges del país que acabem de descobrir i es fa difícil una descripció perquè necessitem més referents, tot i així les primeres impressions són positives.

Ha estat un dia plujós fins a les 9h del vespre, però també us haig de dir que ho he agrait després de tants dies de calor i xafogor a casa nostra. Entens que als noruecs els pugui agradar el nostre sol, però jo no el trobo a faltar.

 

Tal com acostuma a passar, sobretot si t'has llevat aviat, el primer dia dóna per a molt i a mitja tarda tens la impressió que fa més d'un dia que viatges. La temuda sortida de l'aeroport del Prat ha anat com una seda, no sé si gràcies a la Guàrdia Civil. El tema de la vaga, l'externalització del servei i les condicions laborals dels treballadors dóna per a més d'un post. És vergonyós el que està passant i la manera com el govern espanyol, culpable, es treu la responsabilitat de sobre.
La gran tristesa i ràbia ha estat l'atemptat terrorista al cor de Barcelona. La notícia ens ha arribat quan ens disposàvem a sopar, poc abans de les set del vespre, a través de les xarxes socials. Ha estat dolorós i al mateix temps ens ha provocat ràbia i impotència. Mai entendrem una acció com aquesta que afecta a persones innocents sense cap tipus de justificació. 

El que havia de ser un post alegre i interessant, perquè no sempre tens l'oportunitat de viatjar als països escandinaus, s'ha tenyit de sang, per l'odi vessat injustament contra uns ciutadans que passejaven tranquil·lament per les Rambles barcelonines, de la mateixa manera que nosaltres ho fèiem pels carrers de Stavanger. 

El meu condol i suport als familiars de les víctimes, a tots els catalans i a les persones racionals del món sencer. Hem d'aconseguir que fets macabres com el d'avui no es tornin a repetir mai més.

Amb la dansa d'Arenys acabem la festa

Amb la fotografia d'en Xavi Salbanyà il·lustro aquest escrit sobre la diada de Sant Roc que, per diferents motius, he participat menys que mai, però sí que a darrera hora he pogut gaudir de l'alegria de tots els col·laboradors que des de diumenge han estat organitzant diferents actes al voltant del vot de vila a Sant Roc.

He tingut temps també de pensar en Cantonigròs, el poble dels estius de la meva infantesa, que té Sant Roc com a patró. La festa major i l'endemà la tornaboda a la font del faig. Han passat molts anys.

Tal com m'avançava un dia d'aquests, cal agrair a totes les persones el seu temps, enginy i treball perquè la vila d'Arenys s'ompli de festa aquests dies. La pedalejada del diumenge; la passejada nocturna dels gegants, la nit de dilluns; la festa de la pesta, el capvespre de dimarts, i avui els macips, són els actes més destacats, però no els únics, d'uns dies que comencen a escurçar-se i preparar-se per a l'arribada del nou curs.

El govern municipal de torn ha d'estar cofoi de la col·laboració ciutadana i ens hauria de donar un marge de confiança que serem més cívics i no embrutarem tant la nostra vila. Potser, amb l'ajuda de la nova normativa d'animals domèstics i amb una mica d'esforç a l'hora d'encertar quina bossa hem de treure per al porta a porta, aconseguirem una vila neta, que és el repte que ens cal superar. Gràcies a tots, però sobretot als joves que són el nostre futur.

El xollo del ministre d'Exteriors

Hem pogut constatar que ser ministre d'Exteriors té uns grans avantatges, ja que tens allotjament gratuït a qualsevol país del món per poder-hi passar les vacances. Segons han publicat els diaris, el ministre d'Exteriors espanyol, el senyor Alfonso Dastis, es troba de vacances a l'Equador i està allotjat a l'ambaixada espanyola, convidat per l'ambaixador que ell mateix va nomenar, i disposa de cotxe oficial per fer les seves excursions.

Els polítics, en aquest cas del PP, s'acostumen als càrrecs i a tot allò que se'n deriva que al final ja no saben destriar què correspon a la seva tasca professional de la seva activitat familiar, i en el cas del ministre, vacacional.

Tots recordem la reacció de la primera dama catalana, la senyora Ferrusola, quan els electors varen permetre que el president de la Generalitat no fos el seu marit, sinó el líder del PSC. Per a ella això va ser com treure'ls de casa seva: els varen ocupar la seva residència.

També un ministre d'esquerres viatjava en helicòpter oficial amb la família. Vull dir que no tots són del mateix partit polític, i és que falta ser més curós i ser conscient que quan ocupes un càrrec polític no és la bicoca, sinó que et deus als electors i la teva vida privada n'ha de quedar al marge. La corrupció sovint neix d'aquesta confusió a la que s'hi adjunta l'ànsia de poder i la manca d'escrúpols.

Mentre tinguem polítics d'aquesta mena difícilment aconseguirem una societat plenament justa i democràtica. Ara encara hi ha curses i travetes per poder aconseguir el poder i arribar allà dalt, no pas per servir el poble, sinó per servir-se'n.

Una taxa per als barcelonins a les platges d'Arenys

Cada dia t'assabentes de coses noves, algunes d'elles força estúpides i d'altres molt discutibles i, en tot cas, necessiten ser estudiades a fons. Avui, doncs, parlo de les declaracions que s'han fet des de Barcelona en contra dels turistes de visita d'un dia i que són allotjats en altres poblacions catalanes. 

La raó que esgrimeixen és que a Barcelona hi ha excés de turisme, i que això és culpa dels turistes que no s'allotgen a la ciutat, sinó dels que vénen de visita. Com que aquests no fan despesa a la ciutat, els volen fora.

I jo em pregunto... els barcelonins i habitants de l'àrea metropolitana que vénen a passar el dia a les platges d'Arenys, es porten el menjar i no fan cap despesa, sinó que només n'obtenim les deixalles, què haurien de fer? Deixar de venir? Els fem pagar una taxa?

Penso que és important ser seriós a l'hora de fer denúncies i opinar sobre mesures a tenir en compte, sobretot si no es tenen en compte totes les variables. Ningú no pot negar la importància de la ciutat de Barcelona i el paper que juga com a capital del país i com a centre cultural i turística. S'ha d'estudiar la manera de solucionar els problemes que un excés de turisme ocasiona, però no es pot ser frívol, sobretot quan es tracta de persones amb càrrecs públics.

Per cert, de barcelonins i d'altres ciutats també en trobem a la Catalunya interior, i en cap cas se'ns ha acudit exigir-los una taxa per ocupar camins rurals i no fer despesa amb esmorzars o dinars. Siguem seriosos!

Hi haurà referèndum

És interessant l'article de Suso del Toro, aquest diumenge al diari ARA, que titula "Espanya creu que té lumbàlgia". De fet m'agrada llegir diferents opinions respecte a la situació de Catalunya i concretament pensant en el referèndum del dia 1-O. És evident que cadascú manifesta què pensa i per tant simplement es tracta de llegir els arguments i fer-ne el cas que vulguis.

No m'agraden les persones que rebutgen qualsevol opinió que no els sigui favorable pel simple fet de defensar coses diferents. Una altra cosa és que puguin opinar-hi en contra i argumentar-ne els motius. Hi ha alguns habituals de les xarxes que es dediquen a insultar els que pensen de manera diferent, i això potser els alleugereix la consciència, però haurien de saber que els fa menors i prescindibles.

Em sap greu que en aquests moments transcendents per a Catalunya, l'esquerra estigui tan desdibuixada i dubtosa. Voldria veure com es defensa el país des d'una posició realment progressista, amb el permís de la CUP que a vegades surt amb ciris trencats.

L'escrit de Suso del Toro ajuda a reflexionar sobre les dificultats d'entendre'ns, des de dintre, amb l'Espanya més casposa, que és la que ens governa. Hi ha una altra Espanya que encara no ha despertat, o bé es troba massa pressionada com per reeixir i exigir ments obertes als seus dirigents.

És per tot això que tan sovint comento el meu disgust per l'actitud del PSC, que s'ha deixat portar per la mentalitat del PSOE, que no és una veritable esquerra, i no té cap sentit federalista, com ens volen fer creure. L'experiència, en temps de majoria absoluta, ens ho ha demostrat.

Que fàcil és viure a l'oposició

Sempre s'ha dit que a l'oposició es passa molt de fred, però no em negareu que s'hi viu molt bé. No he passat per aquesta experiència, però si et fixes en les declaracions i actituds de les mateixes persones des de l'oposició o des de govern t'adones que no diuen el mateix ni es comporten de la mateixa manera.

L'alcaldessa de Barcelona n'és un bon exemple. Si recordem Colau quan teòricament no tenia vocació política i es manifestava contra les institucions i la veiem ara enfrontant-se, com a alcaldessa, a les vagues i manifestacions de diferents col·lectius, t'adones del canvi i de la saliva que s'ha d'empassar.

Però seria injust parlar només de l'Ada Colau, perquè hi ha infinitat d'exemples que corroboren la idea que a l'oposició, o al carrer, es viu molt millor que no pas governant. No s'han de prendre decisions, la majoria de les vegades desagraïdes i poc estimades. Quan no es governa és molt fàcil criticar-ho tot, i posar en dubte la capacitat dels governants.

De totes maneres res d'això serveix d'excusa als polítics que han rebut l'encàrrec de governar, perquè sinó tothom s'hi apuntaria, seria molt fàcil dir que és complicat acontentar tothom. Si Colau va guanyar les eleccions i, encara que en minoria, va ser escollida alcaldessa de Barcelona, ara d'assumir aquest paper i donar resposta a tots els problemes que se li presenten, i no evadir-se ni excusar-se, i encara menys fer la puta i la ramoneta, que sembla ser que és bastant propi del seu equip de col·laboradors. No és estrany que s'ajuntessin amb l'extingida (¿?) ICV.

Sant Roc, el Vot de Vila!

Aquests dies són el punt àlgid de les festes d'estiu a Arenys de Mar. Tot i que el sant patró és Sant Zenon, el 9 de juliol, la festa de Sant Roc, que és el sant que va deslliurar la vila de la pesta, cada vegada té més embranzida .

Els vilatans han aconseguit en pocs anys que a la tradicional sortida dels macips i macipes, ruixant amb les almorratxes plenes d'aigua i brots d'alfàbrega, s'hi hagi sumat tot un seguit d'actes festius que ja podem considerar tradicionals. A diferència de la festivitat de Sant Zenon, que es conserva més clàssica tipus Festa Major, els actes de Sant Roc són molt participats, sobretot pel jovent, i a més s'hi afegeixen concerts i actes del mes d'agost, com pot ser les sessions de Jazz al Xifré o els concerts a la gruta de la Mare de Déu de Lourdes, que fa la vila estigui de festa de manera continuada.

És tanta la moguda d'aquests dies que, arribats al 17 d'agost, et sembla que l'estiu ja va de baixa, tant per presència de forasters, o perquè el dia s'escurça, i perquè ja no queden dates assenyalades a festejar. Malgrat tot, els carrers continuen celebrant les seves festes i els cicles musicals s'allarguen fins a finals d'agost.

Convido a qui no ho hagi vist i es trobi de vacances a prop, a venir a Arenys el dia 16 d'agost, a bona hora, a presenciar la desfilada dels macips i a participar de la festa. Segur que us encantarà!

La fi del món, el proper setembre

Llegeixo la notícia dels que preveuen la fi del món per al mes de setembre, d'acord amb una d'aquestes teories que de tant en tant, i fins ara no ho han encertat, avancen la data de la fi del món a partir d'algun dels eclipsis solars o planetes en òrbita xocant contra la terra. Ja seria trist que Rajoy se'n sortís i no arribéssim a temps a celebrar el referèndum. Seria de molt mala sort, encara que com a mínim no ens ho podria llançar per la cara.

Els gats de casa es diria que dormen amb un estat de vigilància que al mínim soroll ja obren els ulls per veure què passa, quin perill se'ls acosta. Penso que aquest estiu els polítics estan de vacances com els meus gats, amb els ulls mig oberts per veure què fan els altres, i els pobres magistrats del Tribunal Constitucional també. Potser és per això que han anat més lluny i ara ja hi impliquen tots els jutges, no fos cas que se'ls escapés algun moviment.

Tot i que m'ho miro tot des de mitja distància, si em deixen triar, m'agradaria que la teoria esmentada torni a fallar i pugui viure l'1-O i comprovar què passa. Jo, que no he deixat de votar mai, des de que m'ho varen permetre l'any 1977, aniré a votar, no sigui dit que ara desaprofito les poques ocasions que ens deixen dir la nostra. Qui m'ho impedirà? Aquesta és la pregunta que ens fem tots i totes. Per si de cas, continuaré gaudint de les vacances, que com a mínim això no m'ho traurà ningú.

Un fantasma que ens deixa intranquils

A casa, de personatges com l'actual president nor-damericà en dèiem fantasmes perquè els agrada molt dir bajanades i fer-se valdre, per acabar en no-res. Al mateix temps, però, no te'n pots refiar i en qualsevol moment et poden sortir amb alguna treta desagradable.

Les amenaces nuclears dels mandataris dels EUA i Corea del Nord es poden agafar en broma o bé fer-nos estar intranquils. Avui les baralles entre dos de ben segur que afecten a tercers i això és una amenaça per a tot el planeta.

Els estudiosos de la política internacional ens podran dir fins a quin punt ens hem de creure que les amenaces siguin reals, però en tot cas no és una música agradable d'escoltar. Tothom té, doncs, els ulls posats al país comunista i el seu líder, amb l'esperança que tot plegat quedi en no-res i continuïn subsistint com fins fa uns anys, en què la majoria de mortals no recordàvem la seva existència, més enllà d'algun documental d'afers exteriors.

És cert que aquesta notícia junt amb les que ens arriben des de Veneçuela ha deixat una mica en standby tot l'enrenou que vivim a Catalunya a l'espera de què passarà tornant de vacances i quan es posi en marxa tot el dispositiu per al referèndum de l'1-O, que el rei, informat per Rajoy, ja sap com s'evitarà, o si més no com pensa fer-ho el govern espanyol. Desitgem que no siguin els dos mandataris amenaçadors d'una guerra nuclear els que evitin el referèndum.