Malbaratant els diners dels altres

El que ha fet Ayuso a Madrid no és prevaricació i malversació de fons públics? Es pot invertir d'aquesta manera sense un projecte al darrere que ho pugui justificar? Què vol dir instal·lar un hospital, amb el cost que això suposa, sense tenir un estudi fet sobre la necessitat i la utilitat del mateix?

El drama de tot plegat és que el tema no es tractarà de manera imparcial, sinó que es vendrà com una lluita entre dues forces polítiques i no s'entrarà a fons al fet en si. Aquest és el problema del nostre país, on els polítics actuen de manera irresponsable i no se'ls exigeix res a canvi. 

Avui ensenyaven les imatges de la inauguració del nou hospital de la comunitat de Madrid, sense metges ni malalts, només amb els representants del partit polític del govern, el PP. És un fet que es pot posar al costat de la construcció de molts aeroports i línies d'AVE.

No es pot invertir en infraestructures quan no hi ha cap estudi que n'asseguri la viabilitat i el cost del seu manteniment. Encara que sobrin els diners per invertir, no es pot llençar uns diners que no es podran rendibilitzar. Això fa mal, i posa en dubte tot el treball dels polítics. 

No pot ser que les baralles entre partits acabin amb aquests cops de força, per demostrar qui la té més llarga, jugant amb els diners dels altres i esperar que t'ho agraeixin. Fets com aquest són molt tristos i decebedors, i demostren que el nivell polític del nostre país és molt baix.

Laura Borràs satisfà els militants de JxCat

La victòria de Laura Borràs a les primàries de JxCat no sé com catalogar-la. Estava cantat que aquesta seria l'opció de la majoria dels militants amb dret a vot, però no està tan clar que sigui la millor opció per la majoria de l'electorat. Una cosa és agradar a tres mil persones, els que l'han votat, i una altra aconseguir el vot d'un milió de persones a les eleccions al Parlament.

El posicionament de Laura Borràs és molt clar. Tot el seu discurs gira al voltant de la independència, però no ens explica com hi vol arribar, i els catalans estem escarmentats. A part de la trencadissa al partit, i l'aparició d'una colla de partits força semblants i competitius, fa massa temps que ens trobem encallats, i no sembla que la independència sigui el camí més fàcil en aquests moments.

Presentar-se una vegada més amb l'únic objectiu de ser independents, no sembla la millor manera d'augurar bons resultats, sobretot si es pretén una gran majoria. És cert que l'alternativa a Borràs estava abocada al fracàs, però el seu discurs, no tan radical, podia engrescar més votants el dia 14 de febrer.

Penso que aquestes primàries no comportaven cap novetat, i que a Puigdemont, qui continua liderant el partit, era el resultat que volia. Però la força del president a l'exili crec que ha anat a la baixa. Potser m'equivoco, però el cansament de la majoria d'electors, a mesura que passa el temps, l'ha començat a deixar una mica de banda. Un cansament que ha estat provocat també per la mala gestió del president Torra i dels que l'han acompanyat i que ara el substitueixen.

Encara falten dies per a les eleccions i poden passar moltes coses, entre elles que tinguem problemes per celebrar-les per culpa del COVID-19. De totes maneres si no hi ha canvis en el discurs, em fa l'efecte que JxCat ho té molt complicat per revalidar la victòria i encara més difícil aconseguir un govern fort després de les eleccions.

La situació del Sàhara no canvia

Les informacions que han arribat aquests dies des del Sàhara són inquietants. Espanya va abandonar-los i l'ONU ha estat incapaç de forçar la convocatòria d'un referèndum. Una situació que es pot entendre amb un govern de dretes, però que resulta incomprensible amb el PSOE i Podemos al capdavant. 

Resulta molt complicat analitzar la situació actual des de la distància, perquè no saps com t'arriba la informació, quins interessos hi ha pel mig i què hi ha de cert. De totes maneres, és preocupant saber qui hi ha joves que s'hi estan desplaçant per enfrontar-se al Marroc.

Són massa anys de paràlisi, de domini del Marroc d'unes terres que havien de ser dels sahrauís, i que Espanya no va fer res per evitar-ho. Llegia l'altre dia un acudit on s'esperava que Felipe González fos nomenat president espanyol perquè se'ls solucionés el problema. No només ha passat Felipe González, sinó també Rodríguez Zapatero i ara Pedro Sánchez, i la situació continua igual.

Arran de les notícies d'aquests dies, he recordat l'Ahmed, que va estar amb nosaltres un estiu, que li va permetre ser fora del desert d'Algèria, i que m'agradaria saber en quina situació es troba. Han passat molts anys, i de ben segur que no haurà tingut un vida fàcil. Voldria pensar que està bé i que el seu futur pot millorar. Malauradament, som massa injustos i egoistes, i ens mirem massa el melic.

La relliscada d'Arrimadas

De moment a Arrimadas li ha sortit el tret per la culata. El seu acostament a Pedro Sánchez, en contra de l'opinió de molts dels seus militants, no li ha servit perquè li fes lloc al costat en l'aprovació dels pressupostos, i ERC li ha passat la mà per la cara. Aquesta mala jugada li pot sortir cara pensant en les properes eleccions.

Ja comentava fa uns dies que C's han anat canviant de bàndol trampejant com ha pogut la situació, després del desastre que va comportar la retirada de Rivera i el canvi de lideratge. El seu enfrontament visceral amb ERC semblava que li anava bé, però al final Podemos ha aconseguit convèncer Sánchez que ERC era millor parella de ball.

La disputa interna de C's sobre qui han de ser els seus companys de batalla col·loca Arrimadas en una situació molt difícil. El seu lideratge i el futur de C's dependrà d'encertar o no el posicionament, en definitiva si els votants li donen o no la confiança. L'ambigüitat sobre la seva postura no li va a favor.

Avui, quan sentia els arguments d'Arrimadas per no donar suport als pressupostos em preguntava si l'única raó era el fet d'haver-los pactat amb ERC o bé hi havia alguna cosa de contingut que no li agradava. Resulta estúpid segons quin argument i sembla com si ens considerés babaus. Puc entendre que uns pressupostos no agradin per les polítiques que es persegueixen, però em resulta inversemblant que es discuteixi qui hi ha al darrere del sí o el no. Aquesta manera de fer política no condueix a res positiu, és una política de partits que només persegueix ocupar seients i rebre un bon sou. 

BBVA i Sabadell parteixen peres

Avui ens hem despertat amb la notícia del trencament de les negociacions de fusió entre el BBVA i el Banc de Sabadell, o potser seria millor dir, l'absorció del Banc de Sabadell per part del BBVA. Parlem o llegim sobre el banc català, i això sembla que ens el fa més nostre, i potser per això a molts els preocupava aquesta absorció. Oblidem, però que arran del Procés, la seu del banc es va traslladar a Madrid, i això fa que puguem alliberar-nos de sentiments de pertinença.

És cert, però que el Banc de Sabadell està arrelat al nostre país i que té la majoria de les oficines a Catalunya. El fet que s'arribés a la fusió comportava el tancament de moltes d'aquestes oficines i la conseqüent pèrdua de llocs de treball. Però tampoc aquest haurà estat el motiu de la decisió de trencar les negociacions. En el món del diner tampoc es tenen gaire en compte les persones afectades.

La raó que esgrimeix la cúpula del Sabadell per haver trencat les negociacions és el preu d'intercanvi de les accions, segons ell massa baix a proposta del BBVA. La defensa dels accionistes té una raó de ser, i aquesta pèrdua de valor té la seva importància.

Caldrà veure com acaba tot això, ja que l'inici de les negociacions no va ser casual, sinó que al darrere hi ha la necessitat d'enfortir el banc, que avui ha vist com el seu valor tornava a perdre posicions. Segons els entesos en la matèria, el Banc de Sabadell haurà d'afrontar una fusió amb alguna altra empresa financera, i es parlava dies enrere que l'alternativa passava per sortir a fora. Sigui com sigui, tampoc es pot descartar que aquesta negociació trencada no es pugui reprendre, tot dependrà dels interessos que hi hagi al darrere, i les possibles alternatives que existeixin al mercat.

Aquesta nova normalitat

L'experiència del coronavirus ens fa ser més pessimistes. No sé si ho coneixem millor, però el cas és que cada vegada és més complicat ser optimista i mentre sembla ser que estem sortint de la segona onada ja ens estan anunciant una tercera que, en cas de no seguir les recomanacions de Salut, la podríem tenir a tocar.

Mentre les famílies estan pensant en com celebrar el Nadal, ja ens estan dient que si no fem bondat el Nadal el podríem passar confinats. A tot estirar un màxim de sis persones i només alliberades les nits de Nadal i Cap d'Any.

És cert que ens venen que tenim la vacuna a tocar, però aquest tocar són com a mínim tres o quatre mesos per als més afortunats, i això, després de tot el que hem passat, s'està fent molt llarg. Hem passat de tenir por i obeir fidelment a sentir-nos cansats i mal dirigits per qui ens ho hauria de resoldre. 

El coronavirus, si una cosa ha ajudat, ha estat que hem fet fàcil la vida dels nostres polítics locals. Considerant que eren víctimes com nosaltres, els hem permès que estiguessin aturats sense fer gairebé res. Tenen l'excusa per no haver complert les seves promeses electorals, algunes d'elles justificables, però no pas totes. 

El pitjor de tot plegat és que els problemes econòmics derivats de l'epidèmia ningú no vol fer-se'n responsable, i s'ha treballat molt prohibint activitats i molt poc compensant les pèrdues econòmiques dels petits empresaris i autònoms. Els ajuntaments, però, n'han quedat al marge, més enllà de compensació d'arbitris i alliberament de taxes. Veient que la cosa va per llarg, sobretot si es confirma una tercera onada, seria bo que algú mirés de trobar la manera de passar millor aquesta nova normalitat, i no agreujar més els problemes de la nostra societat.

Un 25 de novembre

Un dia com avui ens convida a reflexionar com hem d'actuar la resta de dies de l'any. Tenim una xacra cruel, com és la mort de tantes víctimes en mans de les seves parelles o ex parelles, i no sabem com actuar per evitar-ho. Sens dubte que l'educació és un factor clau, però no únic. No està escrit enlloc que la gent amb cultura i educació no corren el risc de caure en la temptació.

Avui llegia que en molts casos de víctimes per violència domèstica hi havia indicis previs i que una denúncia a temps podia haver salvat la víctima. Això ens obliga a ser més solidaris i observadors, i saber actuar quan les circumstàncies ens fan témer una acció com aquesta. S'ha d'evitar, però de caure en el perill de veure crims arreu, o entrar en la intimitat de les persones.

Es fa difícil jutjar els nostres veïns i familiars, i per això hem de ser capaços d'actuar amb naturalitat. No podem anar a l'extrem de la desconfiança total amb l'altre, sinó simplement tenir els ulls oberts i saber reconèixer quan es fa necessària la nostra col·laboració.

Malauradament continuarà havent víctimes de violència, i per això caldrà sensibilitzar més la nostra societat sobre la necessitat de respectar els altres, fer adonar que la violència no porta enlloc, i que ens cal aprendre a conviure amb les dificultats, en la diversitat i sempre amb el respecte mutu.

Són tots els dies de l'any que ens cal tenir present aquest tema pendent, escampar a tort i a dret que no es pot actuar a través de la força, per sotmetre la parella, l'amiga, la més feble, fins al punt de llevar-li la vida per no acceptar-la com és, o no acceptar la seva decisió de tallar la relació.

Amb tota la humilitat m'uneixo al dolor de les persones que han perdut una persona estimada per culpa d'aquesta xacra, i imploro la necessitat d'avançar cap a la conscienciació que res es pot resoldre a partir de la violència.

Joaquim Cassà, cent anys de vida

L'esmentava el passat 2 de novembre, aniversari del meu pare, perquè recordava que es portaven cinc dies de diferència. Efectivament, el dia 7 de novembre el senyor Joaquim Cassà va celebrar el seu centenari. Són cent anys de tot un senyor, que es fa estimar i respectar. Una bona persona, treballadora i intel·ligent, que dona exemple de vida i admiració.

És un honor comptar amb ell dins d'aquesta vila, de nostàlgia cultural, però que ha canviat molt fins al punt de posar en perill tot el seu bagatge. El senyor Cassà ha estat una persona molt activa tota la seva vida, i això és palpable als seus cent anys, amb una brillant contribució a la vida cultural i industrial de la vila.

Avui el meu cor ha fet un salt quan he vist una carta a la bústia, l'adreça escrita a mà, un fet gairebé insòlit avui dia, que gairebé ho rebem tot per correu electrònic, tret de les circulars administratives. A l'interior del sobre, un punt de llibre amb la imatge del senyor Cassà i el seu agraïment als cent anys de vida reeixida.

Benvolgut Joaquim Cassà, no sabeu l'alegria que ens ha fet, a la M. Àngels i a mi, rebre aquest present, per la vostra consideració a unes persones que us tenen amb molta estima i respecte. La vida en societat només té sentit quan t'adones de l'existència de persones com el senyor Cassà. Tot seria molt diferent si existissin més persones de la categoria, generositat i amabilitat del senyor Cassà, i no és estrany que al seu dia fos reconegut com a fill il·lustre de la vila.

Desitjo de tot cor poder continuar molt més anys gaudint de la vostra amistat, aprendre del vostre saber fer, i recordar la vostra trajectòria cultural i humana. Gràcies per pensar en nosaltres a l'hora de celebrar els vostres cent anys de vida, rebeu una forta abraçada de qui us admira i us desitja bé.

En defensa del català

Amb el risc de passar per antipàtics hem de tenir clar que haurem de sortir sempre en defensa de la nostra llengua, que és minoritària, convivint amb el castellà amb la força que aquesta té. La defensa no s'ha de veure com un atac al castellà, sinó fer evident que si no protegim el català hi ha el perill que passi a ser residual i de parla familiar.

Avui hi ha hagut una discussió a les xarxes socials arran d'una intervenció, en castellà, de l'alcaldessa de Barcelona, on es justificava perquè així arribava a més enllà de Catalunya. La veritat és que no ho entès gaire, perquè si parlava d'un tema de Barcelona, l'abast havia de ser de ciutat i per tant no calia fer-ho en castellà, sinó en la llengua pròpia de la capital del país.

Tots coneixem el passat de l'alcaldessa i les seves aspiracions, i probablement no s'adona que el seu recorregut actual és aquest i no més enllà. Seria bo que entengués que com a alcaldessa de la ciutat, ha de donar exemple i saber que la repercussió de les seves actuacions és més important que la que pugui tenir un escrit meu, que sempre serà a títol individual i en representació de mi mateix.

Dels escrits, a part d'insults, que sempre són sobrés, n'hi ha que la defensen tot atacant els defensors de la nostra llengua, en un aspecte que no tenen ben entès, i és el que comentava al començament de l'escrit, sobre la necessitat de defensar l'ús de la llengua minoritària, però que és la nostra.

Ens morirem i aquest assumpte continuarà vigent, i és molt clar que tots hi tenim la nostra part de responsabilitat. Des de sempre he fet ús de la meva llengua fins i tot en ambients castellanoparlants, sempre que he constatat que se'm comprenia. El canvi d'idioma quan et responen en castellà, és un error, perquè d'aquesta manera poses la teva llengua en un segon terme, i això no l'afavoreix. No es tracta de ser antipàtics, sinó fidels a la llengua pròpia del nostre país.

Nusos de fils a les façanes

He aprofitat una fotografia de Facebook que ensenya com es troben moltes façanes de les nostres cases de pobles i ciutats del país. Aquesta és un representació gràfica de la manera de posar en ordre les nostres cases i la manera de treballar del nostre país en temes tan moderns com és la telecomunicació.

Us haig de ser franc si us dic que em fa una mica de mandra parlar d'aquest tema perquè la batalla està perduda. Va haver-hi un moment que semblava que les coses es podien fer millor i que es trobarien maneres perquè els nostres carrers estiguessin més decents. Ens demanen que tinguem cura de les nostres cases, però ens les empastifen amb fils i més fils.

He vist exemples de propietaris d'habitatges que han lluitat contra les empreses instal·ladores del cablejat d'internet i alguns se n'han sortit, però és trist que hi hagi d'haver aquesta lluita, i sobretot quan això comporta un perjudici per a veïns que volen instal·lar wifi a casa seva.

Havia defensat que quan s'obrissin carrers de la vila s'aprofités per canalitzar-ho tot per sota la vorera i d'aquesta manera anar-ho regularitzant, sense necessitat de fer grans inversions. Més que obligar a canviar el pas superior a l'inferior a tots aquells que ja ho tenen instal·lat, es tractava de fer passar per sota les noves conduccions, i animar els propietaris que rehabiliten les cases a preveure la instal·lació per sota.

A casa ho hem fet, però no ha servit per res. L'Ajuntament no ha fet cap pas per forçar les companyies a fer les noves instal·lacions per sota terra, la qual cosa fa que cada dia hi hagi més fils a les façanes de les cases. Com deia al començament, fa mandra parlar del tema perquè una cosa que podria ser força senzilla en bé de l'estètica dels nostres pobles es converteix en la cançó de l'enfadós.