dimecres, 22 de novembre de 2017

En què es basen els 300 acadèmics espanyols?

Llegeixo que uns 300 acadèmics espanyols han escrit als presidents Juncker i Tusk afirmant que la manifestació del dia 20 de setembre va ser violenta i que el govern de l'Estat ha fet bé de reprimir el poble català. I qui els hi ha explicat? El delegat al govern a Catalunya? El senyor Rivera, que tant ens estima? Els policies que varen actuar el dia 1 d'octubre convidant els catalans a sortir dels col·legis electorals? Qui són aquests acadèmics? Es tracta de corporativisme de magistrats? 
Permeteu-me que m'indigni per aquesta mostra de nacionalisme espanyol arrogant. Ho he dit aquests dies, perquè ho penso, no hi tenim res a fer. Probablement en som els primers responsables, però hi ha un fet que és simptomàtic: és des de dins on rebem més atacs a les nostres institucions, a la nostra llengua i cultura. Ho és el PP català, C's, i una bona part del PSC. Per a la majoria de militants, però sobretot líders, d'aquests tres partits, viurem més contents si el català fos residual, parlat en família, i desaparegués qualsevol signe identitari català. Si a casa no hem estat capaços d'il·lusionar-los, com podem pensar que convencerem a la resta de l'Estat!
A l'entorn europeu tampoc no ens ho posen fàcil. Els estats es protegeixen mútuament per defensar l'statu quo. Temen els canvis i els reprimeixen, i llavors no entenen per què sorgeixen partits d'extrema dreta, i es posen a tremolar. Les raons no els preocupen, les esclafen amb la força que ostenten, però es mostren dèbils davant la violència dels radicals. Heu vist quin paper juga el Tribunal Constitucional amb els ultres de Blanquerna? On és la Justícia? Per què la corrupció i la prevaricació aconseguir sotmetre la ciutadania tan fàcilment?

dimarts, 21 de novembre de 2017

Estem perdent el respecte a la diversitat

Em preocupa que cada dia hi hagi més actes, comentaris o mobilitzacions de caire xenòfob, racista i intransigent contra les persones que no són com nosaltres. Crec que tots plegats hem estat massa benèvols i despreocupats per aquesta creixent fòbia cap a la diversitat. Ho hem considerat potser unes anècdotes sense importància, però el problema pot arribar quan sigui irreversible.
Atacs contra immigrants, verbals o físics, per part de ciutadans o fins i tot policies, ens hauria de preocupar més, i treballar per trobar la manera de frenar aquesta tendència que només pot provocar la pròpia destrucció de la societat on vivim.
Hem observat el creixement de partits europeus xenòfobs que no sorgeixen del no-res, sinó que són fruit dels vots d'uns ciutadans, cada cop més, que creuen en el missatge xenòfob de la por cap allò que desconeixem, cap a les persones que vénen de fora i ens poden treure la feina, i fer-nos la vida impossible. Això està passant a altres països europeus, però no tenim cap garantia que no ens hi trobem també nosaltres.
És cert que projectes com Plataforma per Catalunya, que varen néixer pels mateixos motius que a França, Alemanya o Holanda tenen partits d'extrema dreta, no han reeixit, però no sabem què pot passar en un futur. Probablement el fet de tenir un PP molt a la dreta, més que la majoria de partits conservadors europeus, que aglutina una línia extremista, pot ajudar a què no sorgeixin altres intents, més enllà de C's, que amb una voluntat inicial d'anar en contra de Catalunya, cada vegada se situa, a nivell espanyol, més a la dreta del propi Partit Popular.
Siguem curosos amb els nostres comentaris, que no ens habituem en un context massa frívol i poc respectuós amb els que són diferents, i denunciem sense por tot allò que sigui perjudicial per a la pau social d'un món cada vegada més canviant i divers.

dilluns, 20 de novembre de 2017

Buscar culpables quan ha passat és un absurd

Entrar a discutir de qui és la culpa que l'Agència Europea de Medicaments (EMA) no vingui a Barcelona és un absurd perquè no ens posarem d'acord. Els constitucionalistes del 155 diran que és culpa dels independentistes i aquests donaran la culpa a l'actuació policial del dia 1 d'octubre. Qui té la raó? Probablement la situació política d'aquests mesos hagi condicionat la votació, però en tot cas si fos així, tots plegats en seriem els responsables. El que cal ara és fer millor les coses, sense que això vulgui dir que haguem de donar la raó als defensors de l'statu quo. Algun dia es podrà canviar alguna cosa?
Em preocupa més tenir la certesa que serem capaços de sortir de l'atzucac actual que tot allò que haguem pogut perdre fins ara, perquè lamentar-nos-en no ens servirà de res. Les eleccions del dia 21 de desembre, que algun dia es reconeixerà que es varen convocar sense cap cobertura legal, han de servir per començar a endreçar les coses, però si tothom manté la mateixa posició, no anirem enlloc.
Tenim polítics a la presó per haver complert l'encàrrec de la majoria de catalans, amb encert o no, amb suficient representativitat o no, que haurien de sortir-ne fins que no siguin jutjats i condemnats, si aquest és el cas. La dissortada mort del fiscal general pot servir d'excusa per canviar les formes, sense que això vulgui dir que no ha passat res. Seria interessant que la campanya electoral es presentés sense candidats presoners ni exiliats. Algú podrà pensar que beneficia una part i perjudica l'altra, però personalment crec que és un perjudici per a la democràcia que tant ens posem a la boca.

diumenge, 19 de novembre de 2017

Sobtada mort del Fiscal General de l'Estat

Mentre repassem els noms a les diferents candidatures electorals, aquest cap de setmana ha tingut com a notícia destacada la mort sobtada del Fiscal General de l'Estat, el senyor José Manuel Maza, el fiscal que volia empresonar el president Puigdemont.
La mort d'una persona no pot ser mai motiu de burla, i per més que haguem criticat la seva manera d'obrar, hem de ser capaços de diferenciar l'ofici, de la persona, i en aquest cas el fiscal de l'Estat i la seva família es mereixen tot el respecte i ningú té dret a fer cap tipus de comentari despectiu. Una altra cosa és si considerem que va fer bé la seva feina o no, i a partir d'aquí fer la crítica que considerem oportuna. És cert que la seva tasca i formació ha estat reconeguda per la majoria dels professionals del dret. 
Se l'ha acusat de partidista, però aquesta era la seva feina, qui no ho pot ser és un jutge. Esclar que podem pensar que es va obsessionar contra Catalunya i les seves institucions i sembla ser que no tot el que va fer és correcte. Ni els motius de les querelles ni la competència de l'Audiència Nacional serien decisions encertades, però ja se sap que qui ostenta el poder se salta tots els límits sense problemes. Si això ho fa la part contrària, llavors els cau tot el pes de la Llei.
He vist que algun ministre, per twitter, amenaçava qui es burlés de la seva mort per les xarxes socials. Crec que no calia perquè és de sentit comú i de gent civilitzada i no hauria de passar ni en aquest cas ni en tots els altres que hem pogut llegir més d'una vegada a les xarxes i que no s'han pres mesures. El problema del nostre país és que no s'actua de la mateixa manera en tots els casos. La llei no s'aplica de la mateixa manera i la repressió de l'Estat no és la mateixa si es tracta d'un independentista passiu que d'un ultranacionalista espanyol que agredeix, i això els treu credibilitat.

dissabte, 18 de novembre de 2017

Què se n'ha fet d'ICV?

Coneguda la composició de les diferents candidatures per a les eleccions del 21 de desembre hi trobem a faltar el partit hereu del PSUC, ICV. Entre els noms que figuren a la llista de Catalunya en Comú hi podem veure algun militant d'ICV, però l'efecte que dóna és que es tracte d'un fet testimonial, sense capacitat per fer-se notar. 
Després de les actuacions de Rabell, independent, i Joan Coscubiela al Parlament català, ovacionat pel PP i C's, no ens ve de nou, però sap greu la pràctica desaparició d'un partit que va tenir tan protagonisme al nostre país. Dos històrics, PSC i ICV, que avui estan en hores baixes, o molt baixes, i que en perilla la seva continuïtat, si més no en el contingut ideològic.
Preciso que si això succeís amb el PP o C's no hi dedicaria ni cinc minuts, però en el cas d'ICV em sap greu i més que fer-ne llenya m'agradaria que es veiés com una reflexió a com es pot acabar si no es treballa el fons de les coses i només es dedica a assegurar poltrones. A ICV hi ha hagut moltes persones sacrificades per l'oportunisme d'alguns dirigents, probablement no tantes com en el PSC, però tampoc tenien la força ni el suport estatal amb què ha comptat el PSC, encara que en alguns moments els hi hagi pogut fer més mal que bé.
No sé si ICV se'n podrà refer, però en aquests moments qui ocupa el seu lloc polític són els comuns i EUiA, que de companys de viatge ha esdevingut un fort competidor, potser per la coherència i saber fer del seu líder Joan Josep Nuet.

divendres, 17 de novembre de 2017

Fastigosament parcials

Hi ha moments en què envejo les persones que són capaces de viure al marge de la política, al marge de les notícies que ens ofereix la política, sobretot en aquests moments en què la trobo fastigosament injusta. A vegades penso que vivim un càstig diví. Ens hem comportat tan malament que ens mereixem els polítics que tenim!
Quan parlo ara de política, penso també en totes les institucions de l'Estat, del poder judicial i també de el legislatiu, perquè ningú seriosament i honradament pot estar defensant la separació de poders a Espanya, ni tampoc la imparcialitat de la Justícia, que no existeix.
He llegit que el TC ha suspès, un dia més tard del termini legal, l'entrada a presó del grup de fatxes que va entrar al local de Blanquerna ja fa uns anys, no és d'ahir mateix. Hi ha una cosa que se'n diu moralitat que a Espanya s'ha perdut, i això provoca que tot allò que fa la dreta i l'extrema dreta sigui permès, i només s'estigui a l'aguait de què pretén fer el moviment sobiranista català i la majoria del nostre poble. Això ens fa ser independentistes als que en un principi n'hauríem tingut prou amb un tracte just per part de l'Estat espanyol.
És realment fastigós llegir un dia rere l'altre la porqueria que amaguen les estores del PP, i de quina manera se'n surten per no ser culpats, tret d'algun cap de turc que paga per tota la resta. En un país realment demòcrata i amb polítics honrats, molts dels nostres haurien dimitit, començant pel mateix president del govern espanyol. Ho llegíem en temps de Franco, però continua vigent: Spain is different!

dijous, 16 de novembre de 2017

Els comicis de les candidatures transversals

A punt de tancar-se el termini per presentar les candidatures que volen participar a les eleccions del proper 21 de desembre, hem pogut observar que les candidatures amb opcions d'entrar a formar part del nou Parlament català s'estan confeccionant amb una gran dosi de transversalitat, totes elles excepte PP i C's que actuen sempre de manera molt compacta i sense opció a discrepar de la direcció dels seus partits.
Començant pel PSC, que ha incorporat exmilitants d'UDC (si els fundadors del partit aixequessin el cap!), i també membres significats de la plataforma SCC, que consideren que els professors a Catalunya adoctrinen i inciten l'odi contra Espanya; ERC també incorpora polítics que varen sortir d'UDC o del PSC; els Comuns, que han deixat clar que els seus vots no donaran suport a la independència, també han acceptat independentistes a la llista, la CUP, amb la pròpia diversitat que la caracteritza, també presenta diferents corrents ruptoristes, i la candidatura del President Puigdemont, que ha treballat fins a darrera hora per presentar una llistà unitària.
Aquesta transversalitat té un objectiu clar, ja sigui a favor o en contra, que és la independència. No sabem si el PSC, en funció dels resultats, s'aliarà amb C's i PP per oposar-se a qualsevol majoria independentista, ni tampoc si les tres candidatures independentistes, en cas de conservar la majoria absoluta, actuaran unides per tornar-ho a intentar. La pregunta que em faig és: I al marge de la independència o la unitat d'Espanya, hi ha alguna cosa a treballar?
Si ens creiem que hi ha vida més enllà de la discussió sobre la independència, aquesta transversalitat ajudarà a avançar en l'elaboració de lleis que permetin arrencar novament el país? Ens trobarem amb un jeroglífic amb pronòstics difícils? Tindran llibertat de vot els membres d'un grup parlamentari?
Si en tot moment es tracta d'elaborar la llista dels millors, s'ha tingut en compte a l'hora de confeccionar aquestes candidatures transversals? No creieu que hi ha el risc que s'hagin deixat dur més per les aparences que no pas per la capacitat de treball dels seus personatges? S'haurà d'anar seguint.

dimecres, 15 de novembre de 2017

Justícia en singular o plural i arbitrària?

Haig de confessar que estic una mica verd en tot el tema judicial, i se m'escapen coses com ara les competències d'una institució o una altra i, per tant, saber si l'Audiència Nacional té o no competència per jutjar els presos polítics que en aquests moments tenim a les presons de Madrid i que, si es confirma trasllat dels casos dels nostres consellers empresonats, i també els jordis, de l'Audiència Nacional al Tribunal Suprem, sigui més fàcil la sortida de la presó, sempre sense judici.
Si la Justícia és la mateixa per a tothom, no tindria sentit que amb el canvi d'institució els consellers ara empresonats poguessin sortir de la garjola, simplement per decisió del jutge del Suprem, contrària a la decisió de la jutgessa de l'Audiència. 
Esclar que tots ho agrairíem, bé, totes les persones amb sentiments i voluntat de justícia, que entenem que la presó incondicional és fruit d'un esperit de venjança, res a veure amb la justícia.
Sigui com sigui, m'apunto al trasllat per aconseguir veure els nostres presoners polítics de nou en llibertat per defensar els seus principis i, sobretot, els seus drets.
D'aquest embolic, i convençut que no totes les persones són jutjades de la mateixa manera, també tindríem que en funció del jutge el resultat seria totalment diferent, és a dir, es tracta d'uns criteris arbitraris. Si és així, queda encara més qüestionat el Tribunal Constitucional, on dotze persones tenen més poder de decisió que tot un poble (recordeu allò de l'Estatut d'Autonomia, oi?).
Tinc molt present les paraules de l'alcalde de Jerez, el senyor Pedro Pacheco, quan l'any 1985 deia que "la justicia es un cachondeo". Sempre he pensat quanta raó tenia!

dimarts, 14 de novembre de 2017

Preparats? Un, dos, tres... 21D

A poc més d'un mes de les eleccions catalanes i encara no iniciada la campanya electoral, ja sabem a qui podem votar i a qui no, si ens movem en clau sobiranista o unionista. La llista del president Puigdemont, ERC i la CUP, per aquelles persones que busquen la independència; PSC, PP, C's i En Comú Podem, per aquelles que no es considerin independentistes.
Si la classificació la fem entre dretes i esquerres potser no tots coincidirem. Hi ha alguns partits clarament definits, però d'altres la seva classificació és més opinable. La meva proposta seria la CUP i En Comú Podem, a l'esquerra; ERC al centre, i PP i C's a la dreta. Em quedarien fora la llista del president i el PSC. Quant a la llista del president s'haurà de mirar qui la conformen, i el PSC hi ha una barreja de dreta intensa (exUDC), extrema dreta (SCC) i esquerra moderada (socialistes), que fa difícil situar-lo.
A partir d'aquí sorgeixen diferents preguntes: a qui opti pels independentistes, quina garantia tindrà que els elegits ja estaran preparats i no la tornaran a espifiar? Hauran tingut temps per arreglar tot allò que no els ha funcionat? Creuen que l'actitud del PP serà diferent? i la dels estats europeus?
Qui opti per l'esquerra, atès que difícilment hi haurà una combinatòria amb majoria suficient, què prioritzaran? l'esquerra independentista (CUP)? l'esquerra dels dubtes (En Comú Podem)? ERC, que ho porta al nom? El PSC, que se'n considera, malgrat les incorporacions actuals?
L'opció més clara és per als ciutadans de dreta i unionistes. Només tenen dues opcions (PP i C's), i a més saben que votin qualsevol de les dues, l'única diferència seran els noms, però no la seva actitud al Parlament català.
Segur que fins a l'inici de la campanya electoral passaran moltes coses i probablement seran unes altres les preguntes que ens haurem de plantejar. A mi, però, em preocupa que els candidats, de la llista que sigui, tinguin clar què volen aconseguir. No podem estar més temps en fals. Serem seriosos?


dilluns, 13 de novembre de 2017

El procés de la inconsciència o alta sensibilitat per alliberar-nos de l'opressió

En paral·lel als preparatius electorals del 21D es poden llegir algunes reflexions de polítics immersos en el procés independentista que ens fan pensar. Ens preguntem si la manca de reacció dels partits independentistes una vegada el govern de l'Estat va posar tots els mecanismes per fer-lo fracassar es deu a una reculada per evitar víctimes humanes, tal com algú diu, o és que només s'havien preparat el camí per arribar a la proclamació de la República i prou.
No vull col·locar-me al costat dels destructors que fan llenya de l'arbre caigut, però sí que val la pena valorar si els catalans anem amb el lliri a la mà, i ens deixem entabanar fàcilment. Polítics del PSC advertien que els partits independentistes portaven enganyats els catalans sobiranistes i que al final tot seria un fracàs. Es podia interpretar com una manera de defensar els seus principis, o potser és que sabien alguna cosa més.
Més d'una vegada hem sentit a dir que els experiments amb gasosa a casa. No serà que l'exaltació d'una majoria de catalans va empènyer més enllà del convenient al govern del president Puigdemont? Quin grau de responsabilitat compartida hi tenim cadascú de nosaltres?
La pregunta que sorgeix ara és què passarà el dia 22 de desembre, l'endemà de les eleccions. Si els resultats són semblants als actuals, es partirà del mateix lloc on va acabar l'anterior etapa, just abans de l'aplicació de l'article 155? Es farà una passa enrere per agafar embranzida?
L'objectiu dels independentistes, en aquests moments, és no treure pitjor resultat, i el dels unionistes aprofitar els fets per animar la seva gent a votar en contra dels actuals socis de govern. Això és molt clar, però no tant què passarà després de les eleccions, encara que, vista la situació i la manera com es preparen les llistes, hi ha una cosa molt clara: si els unionistes sumen majoria absoluta, el moviment que va iniciar-se l'any 2010 haurà acabat, i la història ens haurà de preparar nous temps, que molts de nosaltres probablement ja no veurem.
La necessitat de creure que no continuarem sent governats per un govern corrupte, com és el PP, ens fa somiar en canvis. La il·lusió que no es perdi mai!