Uns polítics sense criteri ni iniciatives i moooolt participatius!

Després de fer un seguiment de l'acció de govern municipal arribo a la conclusió que no tenim els polítics que Arenys necessita. Passen els mesos i arribem a la meitat d'aquest mandat i tot està per fer. Només avancem a mata-degolla per solucionar els problemes que van sorgint, perquè no hi ha hagut previsió, o bé ens temes anecdòtics. Tenim un Pla d'Actuació del Mandat, on és visible l'endarreriment d'acord amb els terminis previstos per a l'execució de les moltes actuacions relacionades.

Per què dic que no hi ha iniciatives ni criteri? Doncs perquè podem fer un llistat ben llarg d'actuacions importants pendents, algunes d'elles que ni tan sols es proposen dur-les a terme: Pla de mobilitat; Pla Estratègic; Pla d'Equipaments... En parlen, sí, però no fan el pas.  

I ara els escolto (al govern) defensant que són molt favorables a la participació, però en el cas de les Clarisses no! De què tenen por? Que la vila voti en contra de la seva voluntat? Això és democràcia o no ho és?

Molta demagògia, i els vilatans hem d'empassar-nos moltes coses, però no som il·lusos, i després mesurarem molt bé el nostre vot. Molt decepcionat per les intervencions dels nostres polítics en el Ple Municipal.

Ni dignitat ni cortesia, Rajoy és gris i prescindible

No sé si estareu d'acord amb mi, però sempre he pensat que amb una persona que es comporta amb mala educació és molt difícil d'entendre-s'hi. Em refereixo a persones que han tingut la sort d'estudiar, han tingut una família a qui no els ha faltat mai res, si més no el més essencial, però que en canvi es comporten de manera indigna. 

El president espanyol és, al meu entendre, una persona en qui no hi pots confiar, perquè el seu tracte no és bo, ni agradable, si més no políticament. No provoca respecte ni admiració, sinó tot el contrari. És un polític gris i esquerp amb qui no et vénen ganes de treballar, ni tan sols discutir.

No dic tot això per la seva visió de l'Estat, ni la manera de jutjar i d'actuar en contra dels interessos dels catalans, que ni el mateix Aznar ens havia obviat tant, sinó que dic que Rajoy es comporta com un mal educat i que no es mereix el càrrec polític que les urnes li han donat, per detalls com el de no felicitar Pedro Sánchez per la victòria aconseguida en el PSOE. Ja sabem que no li ha agradat, i que preferia la fidel i obedient Susana Díaz, però per cortesia calia felicitar, des del primer moment, el seu adversari polític. És una anècdota, si vosaltres voleu, però de ben segur que en trobareu més.

Espanya no es mereix un president com Rajoy, i si ens el mereixem serà perquè hem caigut molt avall. Se'm fa difícil veure'l com a una persona honrada, justa i neta. Hi ha unes normes de comportament que tota persona que exerceix algun tipus de responsabilitat, sigui social, cultural o política, ha de seguir. Rajoy és feréstec, utilitza la ironia per menysprear qui no pensa com ell, no fa ni deixa fer, i aconsegueix mantenir el país a l'ombra del progrés, de la justícia social i la democràcia. Me l'imagino com aquell company de classe que te les fotia pel darrere, sense donar mai la cara.

Rajoy està tranquil perquè qui li ha de fer ombra encara ha d'aparèixer, però és cert que preferia mil vegades el PSOE de Susana Díaz i totes les patums dels anys 80, i no l'incòmode d'en Pedro Sánchez a qui Díaz i els seus l'han fet bo.

A mercè dels terroristes

Una de les preguntes que en els darrers temps molts ens repetim és si ens hem d'acostumar a conviure amb la por i la mort de víctimes del terrorisme. Durant molt anys hem observat a través de la premsa i la televisió els efectes del terrorisme a diferents parts del món, lluny normalment d'Occident. Ara, però el terror el tenim aquí i ningú s'acaba de sentir segur en el moment que surt de casa o participa en actes multitudinaris.

L'atac terrorista d'ahir a Manchester ha colpit potser encara més, per la joventut de moltes de les víctimes. Ja sé que al cap i a la fi són morts, però veure-hi entre elles criatures de set o vuit anys fa mal, molt mal.

No ens entretindrem a analitzar quin és l'origen de l'existència d'Estat Islàmic ni els seus crims, perquè semblaria que els exculpem o fins i tot justifiquem. Res justifica el terrorisme, sigui d'un cantó o l'altre, però sí que convé tenir present que a vegades els nostres actes imprudents i temeraris poden comportar mals pitjors. 

Avui ha mort un home de 81 anys, a Madrid, després que rebés un cop de puny a la cara per part d’un conductor a qui li recriminava no respectar el pas zebra. No em direu que no és molt trist que els humans haguem arribat a aquests extrems.

El meu condol als familiars de les víctimes i ferits de l’atac terrorista de Manchester, i el prec als governants a buscar la pau per sobre dels interessos personals.

La lliçó de la militància socialista

Per sorpresa ahir Pedro Sánchez va escombrar la cúpula del PSOE. Certament, contra molts pronòstics no va ser Susana Díaz, la protegida de les grans patums socialistes, amb Felipe González al capdavant, qui es va fer amb la secretaria del partit, sinó que el guanyador va ser l'expulsat exsecretari, amb el suport de més del 50% dels militants.

Vist com ha anat tot plegat no se m'acut res més que insistir en la lliçó que els militants socialistes han donat als líders del passat, aquells que no han sabut retirar-se a temps, i des de l'ombra han volgut continuar movent els fils al marge de la voluntat dels militants i simpatitzants socialistes.

La resposta de la majoria dels militants socialistes ha demostrat que no varen acceptar el cop d'estat dels membres de la gestora socialista que va acabar donant suport a Rajoy a la presidència del govern espanyol, amb l'abstenció del PSOE al Congrés de Diputats. Pedro Sánchez, als ulls de molts socialistes, és qui pot recuperar el govern espanyol, amb una política diferent a la que ens ofereix el PP. Susana Díaz no és aigua clara per a la majoria de socialistes, i per això no ha guanyat. Només els socialistes andalusos li han donat suport, i això, per a defensora a ultrança de la unitat d'Espanya, és un avís important.

Pedro Sánchez té per endavant una feina important i difícil. El PSOE està en hores baixes i no només ajuntant esforços podrà sortir de l'atzucac on es troba. Caldrà enginy i no fer més passos en fals. Caldrà valorar quin paper pot i ha de jugar en el marc parlamentari i polític espanyol. No ho té gens fàcil, però al meu entendre, només amb un partit socialista fort podrem aconseguir que el partit de la corrupció, el conservadorisme i la nostàlgia franquista, desaparegui del govern d'Espanya.

Un temps sense relleus ni efemèrides a recordar

Em desespera pensar que hi ha personatges a la vida que passen sense aportar res que en el futur puguem recordar i celebrar. Personatges que tenen el poder i que són grisos, mediocres i poc respectuosos amb les persones.

Avui podem commemorar moltes i diverses efemèrides que en un moment de la nostra vida ens han omplert i aportat coneixement, saviesa, alegria... Cinquanta anys del moviment coral infantil, vint-i-cinc de les Olimpíades de Barcelona, cent setanta-cinc de la Casa Escolàpies a Arenys de Mar... Què podrem celebrar d'aquí a 25, 50, 100... anys? La grisor del PP i el seu president? L'inici de la fi de l'alternança política del PSOE?

Somio viure en un país on la sobirania rau en el poble i que quan aquest es manifesta els polítics de torn l'escolten i l'obeeixen. Un somni impossible amb els protagonistes que tenim ara, i molt difícil d'aconseguir pel poder que tenen, no només polític, sinó també legislatiu i mediàtic.

Avui he anat a Vic a donar el meu condol als familiars i amics de la Pilar Cabot, una persona que ahir ens va deixar i que podria ser una mostra de la persona que concentra tot el seu poder en la veu, les paraules, la coherència en la manera de ser i viure, sense necessitat de figurar, dissimular ni sobreactuar. Persones com la Pilar són les que donen sentit a la nostra vida. I nosaltres què fem? Com hi col·laborem? Donar sentit a la vida, estimar i ser honest en tu mateix i als altres és un bon consell per viure plenament, malgrat els entrebancs que la vida et presenta.

No ens podem obsessionar, però hem de ser valents, actius i conseqüents. Probablement aquests són els temps més difícils que la nostra generació li ha tocat viure. Una generació que vàrem viure els darrers anys del franquisme, però que vivíem il·lusionats pensant en el futur. Ara el futur ens espanta, perquè la tendència dels nostres governants és d'anar enrere. Pesa massa la nostàlgia del passat gris de la dictadura. Tenen massa força els espectacles estúpids de les cadenes de televisió. Enaltim massa la ignorància, el menyspreu i la misèria. Alguna cosa estem fent malament i ens hauríem d'aturar per repensar si això és el que volem aconseguir, o bé encara som a temps a reconduir-ho. Pensem-hi!

Recordant l'amiga Pilar Cabot

Estimada Pilar, amb molt de respecte et dedico el meu escrit d'avui, conscient que no estaré a l'alçada teva, tu que sempre has jugat amb les paraules, d'una manera tan sensible, bella i entenedora al mateix temps. Sempre vaig admirar el teu amor pels llibres, per la poesia, per la cultura. 

Avui és un dia molt trist, perquè t'hem perdut, fins i tots aquells que feia tants anys que no coincidíem. Et confesso que darrerament intentava trobar el dia per venir-te a visitar, i mai em perdonaré no haver-m'hi esforçat més. Ara ja no hi sóc a temps, i em dol.

Encara que llunyans són molts els records que guardo dels moment que vàrem compartir, tant de veïnatge a la llibreria El Clam, com a la Coral Canigó, assajant, fent concerts i viatjant. Tinc molt present la nostra estada a Heiligenblut, que fa poques setmanes comentava en el meu blog. 

Crec que vàrem viure moments interessants, i era un plaer ser amic teu. La teva llibreria va ser un revulsiu cultural a Vic. Els amics que et venien a veure i a fer tertúlia literària. Tot just obria els ulls a la vida, a la cultura i et tenia com a referent.  

Han passat molts anys, però sempre t'he recordat. La vida ha fet que m'allunyés de la meva ciutat natal i per tant de molts amics que hi vaig fer, però és ben cert que dels bons amics no te n'oblides mai, i sempre t'he tingut present.

No vàrem recuperar mai un episodi de la nostra vida que potser tu vares oblidar, però que jo sempre he retingut a la memòria, fins al punt d'imaginar què hauria passat si la història hagués estat una altra.

La teva dedicació a la poesia és el millor regal que has fet al país i encara que tu saps molt bé que jo no en sóc un bon seguidor, i d'això n'havíem parlat, entens que les meves paraules són sinceres i en aquests moments plenes de dolor.

Adéu Pilar, gràcies per tot el que ens has donat, la teva alegria, el teu coratge i la teva amabilitat i saviesa. Molts petons!!!

Albert Boadella en contra de la llibertat d'expressió

Podem continuar parlant de corrupció, o bé del procés sobiranista, dels atacs a Catalunya i al fet català per part de grups minúsculs, revengistes, però sobretot nostàlgics del franquisme. En podrem continuar parlant en els propers dies, perquè això no s'acaba i té encara un llarg recorregut. Permeteu-me que, no pas per primera vegada, esmenti Albert Boadella. Qui l'ha vist i qui el veu!

Tothom té un passat i tots sabem que la vida ens porta per camins que no sempre hem previst, per la qual cosa podem arribar a transformar-nos completament, i això és totalment legítim. El que no pot ser és jugar amb els sentiments de la gent, sota la protecció del poder i del diner, actuant de la manera que havies criticat anys enrere, i carregant totes les culpes als altres.

A Albert Boadella se li ha de recriminar la seva hipocresia malaltissa, la seva ràbia incontenible, probablement per haver abraçat tot allò que tant havia criticat. Un pot renegar del seu passat, però no pot culpar dels seus errors als altres. Boadella va ser un crític de la política del seu país, Catalunya, a qui valoràvem l'enginy, la frescor, la seva actitud implacable contra tot allò que feia tuf de corrupció, al poder absolut, a la manca de democràcia, defensant a tothora la llibertat d'expressió.

Aquest era el director teatral que ens va mobilitzar en contra del franquisme, i quan la seva obra va deixar d'interessar, mai ha estat capaç d'autoculpar-se, sinó que va responsabilitzar-ne tot els país i va marxar a abraçar el poder nostàlgic del sistema que havia combatut, i encara és allà.

Avui ha sortit a Madrid per manifestar-se en contra de la llibertat d'expressió d'uns polítics escollits pel poble que defensen el dret a votar. Vergonya aliena.

Per acabar-ho d'adobar ens demanen paciència!

Enric Millo, el delegat del govern espanyol a Catalunya, ha entrat a formar part de la llista de polítics impresentables, molts d'ells a les files del PP català. Les seves paraules i actitud davant dels problemes de col·lapse de l'aeroport de Barcelona no només són una demostració de cinisme, sinó que al mateix temps deixen veure l'atac constant a Catalunya. Volen ofegar la gallina dels ous d'or?

Aquest rancor cap a Catalunya es podria entendre per part del govern espanyol i els seus seguidors, però que això vingui per part de catalans, és increïble. No sé si tenen la ment bloquejada i actuen com a titelles, o bé com es pot ser tan cec anant en contra del país que t'ha vist néixer.

Ens bloquegen els ports marítims, posen totes les traves al corredor del Mediterrani i col·lapsen l'aeroport de Barcelona per frenar qualsevol intent de progrés econòmic. I ens demanen paciència! Que s'ha tornat boig? Com es pot ser tan cínic i malalt? No era el senyor que parlava de diàleg? Com és que no va convocar la part catalana? Com és que no es va presentar a la convocatòria de la Generalitat? Tàctica o gamberrisme?

Reconec que em vaig equivocar arran del seu nomenament. Em pensava que l'etapa gris de l'anterior delegada del govern hauria finit i que en començaria una altra de millor, però va ser un error. No es pot confiar en la gent del PP. Mai faran res per millorar Catalunya, ni l'economia, ni la cultura, ni el benestar social, mai!

I ens demana paciència? A mi se m'ha acabat i crec que tenim prou motius com per pensar d'aquesta manera. El PP català és la negació del nostre país, i em sap greu per molts regidors i regidores d'aquest partit que treballen de la mà de la ciutadania per treure'ns del cul de sac on vàrem acabar arribant, però els seus companys del govern i de la institucions supramunicipals els fan un flac favor.

Qualitat democràtica sota mínims

En els pocs moments que les notícies sobre el procés sobiranista ens deixen una mica tranquils ens adonem que la qualitat democràtica al nostre país ha baixat estrepitosament. Poc ens imaginàvem, sortint del franquisme que al cap de quaranta anys hauríem de manifestar-nos a favor de la llibertat d'expressió, i autocensurar-nos per no ser perseguits i empresonats per dir allò que pensem i defensar-ho.

Durant molt temps hem comentat que el PP, en el govern, és el garant dels principis franquistes mal dissimulats per una lleu capa de pintura democràtica. Cada vegada ha estat més evident i darrerament veient què fa el govern del PP quan tota l'oposició política li treu els colors vermells de la cara, resulta esperpèntic i trist.

El pitjor de tot, però és que no confiem en l'alternativa. El PSOE no és avui cap garantia de canvi ni de millora de la qualitat democràtica, i la prova ens la va donar la seva abstenció al Congrés de Diputats, que entronava Rajoy a la Moncloa. El PSOE fa molts anys que el tenim travessant el desert, sense rumb ni programa. No és una alternativa capaç de trencar amb els nostàlgics i fer canviar la sort dels perdedors de la guerra civil. 

En honor a la veritat s'ha de dir que la sort dels socialistes espanyols segueix els mateixos camins de la resta de països europeus, la pega nostra, però és que aquí la dreta satisfà els anhels de l'extrema dreta, cosa que no succeeix en els altres estats.

La Fiscalia al servei del ppoble

El procés sobiranista, si una cosa té és que ha aconseguit agilitar la feina dels jutjats. Allò que ens tenia acostumats la Justícia, i el Tribunal Constitucional en particular, on s'eternitzaven les sentències, ara es resolen en un pim pam. Qui es queixa que els jutges treballen poc? En tot cas no seran tots, perquè els fiscals pressionen molt i no els deixen tranquils.

L'entrada i sortida de polítics i alts càrrecs catalans de les dependències judicials és un no parar. Les convocatòries per donar-los suport cada vegada en són més, i probablement ens arribaran a cansar, o no?

Avui llegia que la consellera de governació, Meritxell Borràs, i el seu secretari general, Francesc Esteve, han rebut una querella de la Fiscalia Superior de Catalunya, a instàncies del Fiscal General de l'Estat, el senyor José Manuel Maza, que fa pocs dies era qüestionat per suposades feines brutes. Entre amics, però es fan favors, i això no ha de semblar tan estrany. Jo t'ajudo en això i a canvi tu em dónes un cop de mà en allò. Sempre s'ha fet així, i el PP encara més.

Una altra cosa que ha aconseguit el procés sobiranista, i les corresponents querelles, ha estat el suport unànime d'una bona colla d'espanyols enganyats pels mitjans de premsa més casposos de tots els temps a l'Espanya canyí. Probablement nosaltres no ho hem sabut explicar, però bona part de la culpa de tot plegat ha estat provocada per les forces polítiques i mediàtiques hereves del franquisme i que mai han hagut de donar comptes de res. 

La Solidaritat que s'exigeix a Catalunya no és la mateixa que s'exigeix a altres comunitats autònomes, però, fins i tot deixant les comparacions, el problema no està en la solidaritat exigida, sinó que se'ns demana ser cornuts i pagar el beure. El més greu de tot és que això no ho volen ni veure els partits sucursalistes dels partits polítics espanyols. L'enemic el tenim a dins.