Obligats a denunciar la injustícia

Ni equidistàncies, ni imparcialitats, ni objectivitats davant la injustícia. No podem mantenir-nos callats quan s'està actuant injustament sobre ciutadans catalans o bascos gràcies als poders de l'Estat, els judicials, els polítics i els policials. Un judici clarament injust als nostres presos polítics, on el jutge Marchena impedeix contrastar les mentides dels testimonis de la fiscalia amb les imatges de què es disposa. Una presó injusta dels joves d'Altsasu per una baralla amb uns guàrdies civils de paisà.

Callar no vol dir ser assenyat i responsable quan la injustícia és flagrant. Estem obligats a denunciar arreu la injústicia de l'Estat per no esdevenir-ne còmplices. Cadascú dins de les seves possibilitats i l'abast de les seves paraules i pensaments ha de proclamar la injustícia perquè ningú la ignori i caigui com una llosa sobre els caps dels que la practiquen.

Avui Altsasu reuneix ciutadans d'arreu per manifestar el seu rebuig a l'empresonament dels seus joves, quan ja hi porten més de 800 dies. La Democràcia espanyola està corrompuda, no només pels escàndols financers del PP, sinó pel poder latent dels franquistes que la transició espanyola no ha sabut ni volgut depurar.

Si volem tenir la consciència tranquil·la, fins i tot per egoisme tranquil·litzador, estem obligats a denunciar la injustícia que s'està impartint a Espanya, dins un sistema que es defineix com a democràtic.

Tots contra Vox

A vegades simplifiquem els problemes posant-hi un nom, un culpable, un moviment on dirigir tota la nostra ràbia, però ens oblidem d'analitzar les causes, què ha originat l'aparició d'un col·lectiu, un partit polític que ens rebel·la i ens indigna. En el cas de Vox també passa, i hauríem de ser molt conscients que no només Vox és el problema, sinó que n'hi ha d'altres, com per exemple, saber entendre què ha provocat l'aparició pública de Vox.

La veu de Vox no és nova, el seu discurs fa molt de temps que existeix, en somort, mig adormit des del franquisme, i que la transició no ha depurat, sinó adormit. Si ara apareix Vox és, entre altres raons, perquè els partits en el govern, el sistema polític ha fracassat i la gent s'ha desencisat. No volem continuar de la mateixa manera. El mal és que, com passa sovint, sortim del foc per caure a les brases. 

El discurs de Vox és, a part de xenòfob, racista i masclista, un discurs populista que aconsegueix penetrar en la ment de les classes populars, enganyant-les com el llop que es disfressa d'ovella. És un partit autoritari que utilitza la democràcia per fer-se un lloc en el sistema polític, però amb la intenció d'abolir tots els drets adquirits amb esforç i lluita social.

Serà Vox el dolent de la pel·lícula, però convé tenir molt present que la bèstia l'hem creat tots plegats. El sistema corrupte, que ha mantingut el poder en mans d'unes classes dominants, que s'ha palanquejat sense treballar de veritat per aconseguir una justícia social, i que ha decebut els votants massa confiats en els dirigents polítics. La desconfiança final ha permès que amb l'engany com a primera premissa, l'extrema dreta hagi sorgit de la letargia de quaranta anys, i ens permet observar el procés d'incorporació d'adeptes que fins ara estaven esperant l'oportunitat per manifestar-se.

Reflexions al voltant de Torra i Arrimadas

Dubtava sobre de qui parlar avui en el meu post. Hi ha dos personatges que en aquests moments ocupen els primers llocs en el rànquing personal de comportaments inadequats que em molesten, encara que no els pugui posar en el mateix sac, perquè els motius i la sensibilitat són diferents. Finalment els encabeixo tots dos.

En primer lloc tenim a Inés Arrimadas que ha donat prou motius per menysprear i qualificar-la d'impresentable. El seu comportament és fastigós, a dins i a fora del Parlament. Una cosa és discrepar, defensar les teves idees i criticar les dels altres. En això no ens hi hem de ficar perquè cadascú defensa allò en què creu. El problema d'Arrimadas és que es desqualifica per ella sola i demostra que la seva ètica és nul·la i la moral no diguem! No es pot fer política d'aquesta manera, perquè no s'aguanta en res de positiu.

Hem arribat a pensar que és una mala persona i que no afavoreix en res la convivència a Catalunya, ans al contrari, és font d'odi i violència, i només així s'aguanten els seus postulats.

El segon personatge és el president de la Generalitat, el d'aquí, l'interí. D'un càrrec com la presidència se n'espera alguna cosa més que jugar amb els llaços grocs sabent que té les de perdre. No es pot fer el ridícul, i això és la impressió que molts tenim, fins i tot els que defensem la llibertat d'expressió, la llibertat dels presos polítics i un referèndum d'autodeterminació. No és això el que esperem del president de la Generalitat, i ens avergonyeix. 

No hi ha dubte que no es tracta del mateix. En el cas d'Arrimadas s'ha superat els límits de la decència, la moralitat i l'ètica. No es pot anar pel món d'aquesta manera, rient-se dels problemes dels altres. No se li demana que defensi la llibertat dels empresonats, però tampoc se li accepta el menyspreu i la burla. És un cas d'humanitat, de sensibilitat i respecte.

En el cas del president català més aviat li demanem i crec que cal exigir-li, més respecte a la institució que representa, al càrrec que exerceix i a la imatge que projecta amb la seva actitud. Des del moment que ens avergonyeix vol dir que no està deixant la Generalitat al nivell que tots volem, en tot cas s'assembla massa al nivell que C's col·loca les institucions catalanes.

Per què Primàries i no Demòcrates?

No és el primer dia que parlo en aquest blog de la candidatura "Primàries" a la nostra vila. Els seus impulsors han treballat de valent per poder confeccionar un llistat amb un mínim de persones per presentar-se a les primàries i encapçalar una nova formació política per a les eleccions municipals del mes de maig. Els seus impulsors són membres de Demòcrates, una escissió de l'antiga Unió Democràtica de Catalunya.

El recorregut d'aquesta iniciativa a la nostra vila ha estat una mica trist, amb moltes dificultats per aconseguir candidats a temps, i tancant la llista ben tard i amb menys persones de les esperades. Ha estat una bona solució? No hauria estat millor presentar-se amb les sigles de la formació? De què es té por?

Feia falta la candidatura de Primàries a Arenys de Mar? La meva opinió és que no, en part perquè el nostre Consistori té una majoria sobiranista que ja desitjarien moltes poblacions. Dels 17 càrrecs electes, només 3 formen part de partits unionistes, dos d'ells governant en coalició amb forces independentistes.

L'altra raó que podria despendre's de la xerrada de l'expresidenta del Parlament català, la senyora Núria de Gispert, defensant una altra manera de fer política, no se la creu ningú. La veritat és que la política es fa només des dels partits mentre el sistema electoral sigui de llistes tancades. No es pot enganyar la gent dient que aquests sí que treballaran per al ciutadà, i no el que fan els partits polítics. M'apunto a un canvi de llei electoral, amb llistes obertes, però entretant són els partits polítics els que dominen el joc.

Potser la nostra vila no ha viscut els millors anys de la seva història, políticament parlant, però això depèn de les persones, formin part d'un partit polític o es presentin a Primàries. El desenllaç del 26 de maig no comportarà gaires sorpreses, però el pitjor de tot serà que tornarem a desaprofitar quatre anys  més de la nostra vida municipal.

On són les garanties d'un judici just?

Segueixo una mica de lluny el judici, no només perquè no puc fer-ho en directe, sinó tampoc me'l miro en diferit. Llegeixo els comentaris i informacions que apareixen a la premsa i a les xarxes socials, amb el risc que em perdi detalls verídics que potser algú s'encarrega de manipular.

Malgrat el risc, sí que em plantejo de quina manera es pot garantir que el judici sigui just, si per exemple el president del Tribunal no permet visionar vídeos que contradiuen declaracions dels testimonis de la fiscalia. O també, si no hi ha manera de comprovar que els testimonis hagin preparat molt bé les seves respostes amb els fiscals que porten el cas.

Qui s'encarrega de vigilar que els testimonis diguin la veritat i només la veritat? Si algú d'ells menteix, com es resol el tema? Què li podria passar al senyor Millo, havent deixat anar alguna mentida, més enllà de la parcialitat dels seus judicis? Algú l'ha de denunciar o bé ho pot fer el mateix jutge, d'ofici?

Sembla que alguns policies i guàrdies civils han declarat fets no contrastats amb imatges, precisament perquè el jutge Marchena no ho permet, segurament perquè deixaria els testimonis de la fiscalia amb el cul enlaire.

Si, segons sembla, cap institució espanyola és capaç d'assegurar-nos un judici just i una sentència justa, quants anys haurem d'esperar perquè la solució arribi d'Europa? Quina Europa hi haurà llavors, davant el panorama que es presenta en les eleccions del mes maig?

Fotut, molt complicat, i malauradament tenim unes persones preses des de fa massa temps, sense una raó justa, simplement per venjança política de l'Estat espanyol.

Més radicalisme al Congrés de Diputats

Molts comentàvem que a Espanya l'extrema dreta era dins del PP i per aquest motiu no hi havia cap partit d'extrema dreta amb cara i ulls. Per a uns era bo perquè s'evitava que un partit d'extrema dreta s'envalentís i d'altres creien el contrari, i defensaven que el PP es mantingués com a força de dretes, i que els extremistes trobessin el seu espai.

Som doncs en el moment en què els extremistes estan formant un partit polític que a Andalusia ja ha entrat al seu Parlament i que a finals del mes d'abril passarà el mateix al Congrés espanyol. El que no hem encertat és que aquesta sortida comportés que el PP es consolidés com el partit de la dreta espanyola, sinó que el seu líder, el senyor Casado, està lluitant amb Abascal, de Vox, per veure qui les diu més grosses, a veure qui és més extremista.

I a tot això hi tenim un tercer partit polític, C's, que volia fer el paper de dreta moderada, però el seu fanatisme contra Catalunya i els sobiranistes, i aprofitant l'avinentesa dels vents favorables al populisme i a la radicalització de la dreta, també competeix amb els altres dos partits per guanyar adeptes en aquest mateix entorn polític.

On serà el centre? El paper el vol jugar el PSOE, que té la sort de no haver destacat mai gaire com a partit progressista, i això el fa més creïble per liderar aquest centre tranquil i civilitzat. Serà el PSOE el pal de paller de la política assenyada d'aquest Estat? És el vot socialista el vot útil contra la barbàrie radical d'Abascal, Rivera i Casado?

Catalunya tindrà l'opció radical amb Poble Lliure i els seus companys de llista d'aquestes eleccions generals. Podrà jugar algun paper? Hi haurà presència radical per l'esquerra?

Tot fa pensar que el Congrés de diputats es convertirà en un recipient farcit d'exabruptes i populisme barat, però ens falta saber si seran majoria, o bé simplement deixaran constància del seu fanatisme i nostàlgia franquista.

Les memòries de Josep Antoni Duran i Lleida

No he llegit el darrer llibre que ha tret Josep Antoni Duran i Lleida ni me'l penso llegir. Ja fa molt temps que vaig comentar en el meu blog que si els fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya aixequessin el cap plorarien de ràbia de com Duran i Lleida havia conduit el partit. Això ja ho deia abans que desaparegués. 

Avui he llegit un article dur al diari ARA, però que hi estic totalment d'acord, i que signa Francesc Canosa, "Josep Miserachs i Duran i Lleida". Mentre el llegia m'anava indignant només de pensar en qui és i ha estat Josep Antoni Duran i Lleida.

Només una persona com ell és capaç d'escriure les memòries on, segons afirma l'articulista, només qüestiona els altres i considera que tot el que ha fet ell està ben fet. Com té la barra de fer les declaracions que fa sense que li caigui la cara de vergonya. Heu llegit l'entrevista que li fa l'Antoni Bassas? Denigrant.

Duran i Lleida s'ha ben retratat i com altres polítics que tots coneixem, ha utilitzat la porta giratòria per continuar vivint de la rifeta. S'ha retratat perquè qualsevol persona que hagi seguit la trajectòria política sabrà que menteix, que no ha estat sincer i ha jugat amb la gent, de dins i fora del partit. Ha utilitzat el partit històric català per a la seva conveniència, fins que n'ha provocat la fallida.

I el seu deixeble preferit, l'exconseller Ramon Espadaler continua a la política, cobrant de la política, sense cap mania per trobar-se enmig de polítics, els socialistes, que tant ha arribat a criticar i que defensen ideals tan antagònics dels que defensava la Unió de Duran i Lleida i, per tant, la seva Unió. 

Una persona té dret a rectificar, a canviar de partit polític, però ho ha de deixar molt clar, ho ha d'explicar, perquè la ciutadania hi pugui confiar. No es pot amagar el cap sota l'ala, i quedar-se a l'aixopluc d'aquells que el continuaran alimentant, encara que pensi diferent.

La confecció de les llistes des de dalt i la democràcia representativa

En els meus post d'aquests dos darrers dies he parlat de dos exemples de dirigents del PP català que han quedat arraconats per la direcció estatal a l'hora d'elaborar les llistes electorals. M'he referit a l'actual portaveu del Congrés, Dolors Montserrat, i a l'exdelegat del govern a Catalunya, el senyor Millo. Tot i així hi ha un element que no he tractat i que m'hi vaig a referir.

La decisió de la direcció del PP estatal és un menyspreu als militants i dirigents del PP català. La decisió ve de dalt a baix i no és el millor signe de democràcia. El problema, però, no acaba aquí. Hi ha més persones afectades i em refereixo als electors catalans que hauran de votar per a qui ha decidit Madrid.

Xavier Roig ha escrit mil vegades sobre sistemes electorals i s'ha mostrat favorable al britànic. D'alguna manera i per resumir-ho molt, es tracta de trobar la relació més directa possible entre l'elector i l'elegit, per aconseguir una cosa de molt sentit comú, com és la responsabilitat directa del diputat escollit davant dels seus electors. Jo hi estic totalment a favor.

Reconec que aquest sistema pot deixar amb el cul a l'aire als partits polítics. Aquell conglomerat a l'hora de votar qualsevol decisió és molt fàcil quan hi ha una dependència directa al partit, que no pas quan la dependència és amb qui t'ha votat. És molt millor aquest darrer cas i reflecteix millor el que anomenem sempre democràcia representativa.

Espanya sempre ha funcionat de la mateixa manera, però en aquesta ocasió s'ha radicalitzat molt més la dependència dels partits, no només al PP, sinó també al PSOE, al PDECat-JxC-Crida... a l'hora de confeccionar les llistes. No es tracta d'una discussió menor, però personalment tinc molt clar que el sistema electoral espanyol, i per tant també el català, té menys qualitat democràtica que no pas el britànic.

Al Regne Unit, amb un sistema electoral com l'espanyol, a hores d'ara el Brexit ja s'hauria aprovat. Algú podrà dir que hauria estat millor, però jo penso que el fet que t'obligui a dialogar i a pactar cada detall és molt més valuós i a la llarga efectiu i democràtic.

Enric Millo, també arraconat

Si ahir us parlava de Dolors Montserrat, exministra i portaveu del PP al Congrés, que Casado li ha negat la primera posició per Barcelona a les llistes del 28A, avui esmento l'exdelegat del govern a Catalunya, Enric Millo, que tampoc li paguen els favors i el deixen arraconat a Girona.

No m'he cansat de dir que la política és desagraïda i de la mateixa manera que un puja, l'endemà l'ensorren sense contemplacions. Millo va jugar l'opció que li semblà més rendible i s'ha trobat que el temps ha canviat, més de pressa del que es podia imaginar i l'han aparcat, ha quedat amortitzat abans d'hora.

No entraré a valorar-lo personalment, sinó com a polític, i penso que és una bona lliçó per a qui no ha estat ni sincer ni honest, políticament parlant. No només ha mentit en seu judicial, com a testimoni, com s'ha pogut veure amb les imatges contrastades, sinó que la mentida ha estat present tot el temps mentre ha durat com a delegat a Catalunya. I, com diu la dita que s'atrapa abans un mentider que un coix, Millo ha estat molt poc intel·ligent a l'hora de mentir, i ja no se'l creu ningú.

A Millo ni el volen els seus opositors durant aquests anys, ni el seu partit, ara que ha fet el canvi cap a la radicalització. Les seves simpaties i absoluta lleialtat a M. Rajoy i a Sáenz de Santamaría, l'ha acabat enfonsant políticament. És massa jove per jubilar-se i haurà de buscar una sortida airosa, que, a títol personal, li desitjo sincerament.

La radicalització de la dreta en les eleccions d'abril

Tot apunta, doncs, que la línia que segueix Pablo Casado és la de radicalitzar-se a la dreta, descartant els aliats a M. Rajoy i optant pels deixebles i simpatitzants d'Aznar. S'ha cregut que l'ambigüitat de l'expresident ha estat clau per la davallada de vots i que el missatge a seguir és del guru Aznar, que està per sobre del bé i del mal.

Vox és una motiu important d'aquesta radicalització, i en cap moment s'ha vist la intenció de situar el seu missatge en una posició de dreta moderada. Diuen alguns que aquest lloc se'l queda Ciutadans. Potser hi ha persones que es creuran això i a C's els anirà molt bé, però si som una mica curiosos ens adonarem que cap dels tres partits està per la moderació, sinó que, amb més o menys encert, volen exhibir musculatura davant d'un PSOE que sí que contemplaria aquesta centralitat.

A nivell català, he llegit que l'elecció de la número un per Barcelona ha estat tota una sorpresa, sobretot per a qui es pensava tenir tots els números per aconseguir-ho, l'exministra Dolors Montserrat. Malgrat tot el que molts pensem d'ella, sembla ser que no és prou dretana ni anticatalana, si més no als ulls del senyor Casado. 

La persona escollida és la senyora Cayetana Álvarez de Toledo, que haig de confessar que no tenia el gust de conèixer, i que segons he pogut llegir és, entre altres càrrecs, directora de l'àrea internacional de la FAES, o sigui, ben col·locada en la direcció actual del PP. Ella serà, doncs, qui se les haurà amb la dirigent de C's, la senyora Inés Arrimadas. A veure qui la diu més grossa! Batet haurà de tenir molta paciència perquè per unes setmanes la convertiran amb l'íntima amiga de l'independentisme i dolents de la pel·lícula.