Més que vandalisme

Arran dels aldarulls de les nits de la Mercè, són molts els comentaris que han aparegut i les opinions que s'han expressat al respecte. Estem tots sorpresos perquè no ens imaginàvem l'envergadura dels esdeveniments, ni l'agressivitat dels joves que s'hi troben implicats. La majoria gent normal, amb ganes de gresca i de passar-s'ho bé, però amb joves infiltrats amb moltes ganes de provocar terror i destruir.

N'hem parlant amb joves, fins i tot, i es mostren preocupats, perquè no ho acaben d'entendre. És tot culpa de la situació social i econòmica del país? Ho podem atribuir a fets externs, o bé es tracta d'excuses per justificar el desordre i les bretolades?

Els pares, que tenim joves en edat de sortir les nits i fer gresca, estem molt preocupats, no només per la integritat dels nostres fills i filles, sinó també pel futur que entre tots estem construint. Perquè sembla que els fets d'aquests dies a Barcelona no són aïllats, sinó que han tingut brots en altres indrets, i que van a més. Això és el futur que els hem donat?

No entraré a valorar si les mesures de seguretat han estat les adequades, ni si vistos els fets del primer dia es va actuar correctament els dies següents, preveient que podia anar a pitjor, però en tot cas sí que caldria reflexionar si des de l'administració pública, i des de les forces de seguretat, s'hauria de fer alguna cosa més. Si es confirma que hi ha bandes organitzades que s'infiltren per crear inseguretat, realitzar robatoris i agredir els joves, caldrà trobar la manera perquè no ho tinguin tan fàcil. Als joves no els podem prohibir trobar-se les nits, sinó que hem d'afavorir perquè aquestes trobades siguin segures i lliures dels perills que han existit durant els actes nocturns de la festa de la Mercè.

Adéu a Angela Merkel

Amb les eleccions d'avui a Alemanya s'acaba una etapa de govern d'Angela Merkel que té molt més recorregut que el propi país, amb una incidència important a Europa i el món en general. Amb els encerts i els errors comesos, entenc que la cancellera ha d'estar orgullosa de la feina feta, i els seus ciutadans, simpatitzants o no del seu partit polític, han de reconèixer-li els mèrits.

És en casos com la de la senyora Merkel que es pot afirmar que la política funciona. Una persona que ha deixat empremta, amb el seu esforç i treball durant tots aquests anys, intentant aplicar allò en què ella creia, però amb la flexibilitat d'analitzar les conseqüències de les seves decisions, mirant més enllà de l'efecte immediat.

Seria un error pensar que ho ha fet tot bé, i de ben segur que hi ha coses que se li poden retreure, però penso que d'un polític se li ha d'exigir coherència, treball i generositat. A la política no s'hi va a aprofitar-se del càrrec, sinó a dur a terme aquelles actuacions que es defensen per principis, de la millor manera possible, posant-se al servei dels seus votants, però també dels que no l'han votat.

El futur d'Alemanya i d'Europa en general és incert, i no sabem si la persona que l'haurà de substituir estarà a la seva alçada. Ningú no és imprescindible i per tant el relleu és la cosa més natural de tot. És bo confiar que no tot s'acaba amb la marxa de la cancellera i que hi ha possibles successors que ho podran fer tant o més bé.

Crec que Europa li ha d'estar agraïda, amb les naturals discrepàncies polítiques, perquè les seva actuació no deixa de ser una opció política, enfrontada a altres, però en tot cas em reitero afirmant que la considero una política honesta i que ha treballat fermament per millorar el país i la Unió Europea.

La N-II per Arenys de Mar

L'alçada de la barrera del peatge de l'autopista del Maresme ha fet que molts vehicles deixessin de circular per la N-II i optessin per l'autopista. Tot i així encara hi ha força cotxes que continuen utilitzant la N-II, en part perquè l'accés a l'autopista resulta complicat. Travessar la Riera d'Arenys és un infern. Anar d'una punta a l'altra requereix molta paciència i fa que prefereixis continuar circulant per la N-II i oblidar-te que l'autopista ja no té pagament. 

És evident que la pacificació de la N-II no s'aconseguirà només amb la gratuïtat de l'autopista, sinó que cal trobar la manera d'alleugerir l'accés a l'autopista, fer-la més interessant, i aconseguir realment que circulin menys cotxes per la N-II.

Amb la notícia de la gratuïtat de l'autopista va sorgir l'anunci que quedava suspesa la construcció de la variant de Valldegata, una variant que havia d'alleugerir la circulació de la Riera, i que se'n parla des de fa quaranta anys. Deixar de construir la variant, només és defensable si es troba una alternativa a passar per la Riera, i això sembla ser que és el que el govern municipal té intenció de discutir amb la Generalitat.

Queda molt bé dir que el Maresme pacifica la carretera nacional, però ha de ser efectiu, i de moment això no passa. Ha disminuït la circulació de vehicles, però no tant com seria desitjable, i encara menys si pensem en una via interior de la població que creua. 

Penjat a Youtube es pot veure una proposta de pacificació de la N-II al seu pas per la població del Masnou. És un treball ben elaborat i que sembla que té la benedicció de totes les forces polítiques de la població. No sé si des de la Generalitat ho veuen factible i estan disposats a executar-ho. A Arenys de Mar s'hauria de fer alguna cosa semblant.

Desitjo molta sort al govern municipal de la nostra vila en les seves negociacions amb la Generalitat, per aconseguir que la barrera que suposa la N-II deixi de ser-ho, i que la circulació per la Riera sigui l'estrictament necessària, i no generi el caos que ara ocasiona.

A la mort del senyor Cassà

Ens ha deixat tot un senyor, ens ha deixat un home bo. Així definiria a Joaquim Cassà. Un home d'una gran cultura i una història interessant, però al mateix temps una molt bona persona. Ha tingut una llarga vida, però tot i així la seva mort ens dol, per la pèrdua que suposa per a la nostra vila. 

Acostumava saludar el senyor Cassà, en les seves passejades per la Riera. Una salutació i alguna reflexió que l'acompanyava, sempre de bon record i amb un fons interessant. Es portaven cinc dies amb el meu pare, i això ho havíem comentat alguna vegada. Es varen arribar a conèixer, un any que el pare ens va visitar durant uns dies.

Amb tota la humilitat vull recordar la persona del senyor Cassà, que té merescut el qualificatiu de senyor, en el fons i en la forma, i agrair la possibilitat d'haver-lo conegut i haver-hi intercanviat quatre paraules, sempre edificants i positives. La vila d'Arenys el va reconèixer com a fill predilecte i també vilatà de l'any en una ocasió, per votació popular. Cap d'aquests reconeixements és suficient per valorar la qualitat humana de Joaquim Cassà.

Arenys de Mar seria molt diferent si sovintegessin persones com el senyor Cassà, Ens ha donat exemple a seguir i un repte per fer de la nostra vila un lloc de convivència i respecte. Gràcies senyor Cassà per haver ajudat a fer gran la nostra vila, per les vostres aportacions en el món professional del tèxtil, en el món de la cultura i en el civisme i bon fer d'un il·lustre vilatà.

La ignorància i atreviment d'alguns polítics

Moltes persones que s'han ficat en política són tan barrudes que no els fa res caure en els més grans ridículs, demostrant sovint la seva ignorància. Aquests dies n'hem tingut un exemple amb la política catalana del PP, que és al Senat espanyol, la senyora Alicia Sánchez-Camacho. Les xarxes n'han anat plenes, però ella segur que ni s'ha immutat. No passa res. Probablement la culpa no sigui només dels polítics implicats, sinó de tots nosaltres, de la nostra societat que té el nivell que té, i ofereix els polítics que pot. No n'hi ha més!

D'anècdotes com la de la senyora Camacho en trobaríem un munt, i normalment van acompanyades d'una crítica ferotge contra els seus adversaris, a qui pretén menystenir. En aquest cas, i com és costum en molts polítics catalans del PP i PSOE, i no cal dir de Ciutadans, els adversaris a combatre són els catalans que pretenen ser alguna cosa més que una colònia espanyola.

Ignorància i mala educació són dues característiques de moltes persones que es dediquen a la política i que donen molt mal exemple. Si una cosa voldries trobar en els polítics seria l'esperit de servei i la humilitat. Jo mai criticaré els sous, perquè entenc que el fet de cobrar o no, mai ha de ser un impediment perquè una persona entri en política. En tot cas podríem parlar del conjunt de dietes i beneficis que s'acompanyen, i que probablement en algun cas són desorbitats i caldria controlar. Sí que s'ha d'exigir, però, treball i compromís. No es pot entrar en política simplement per guanyar-te la vida, desconeixent què passa més enllà de les oficines del ministeri o el Parlament.

Amb l'entrada de Vox a les institucions, hem pogut constatar un disminució del respecte entre diputats i un augment d'exabruptes i proclames xenòfobes o masclistes. La qualitat democràtica s'ha vist afectada i si això és un reflex de la societat, tenim un greu problema que hauríem d'intentar resoldre. És per això que està molt bé que quedi constància del nivell de la senyora Camacho, però preocupem-nos sobretot de com creix Vox i algun sector del PP, ja que els problemes greus poden venir d'aquí.

El foc que crema La Palma

La notícia d'aquesta setmana és el seguiment que s'està fent del volcà de La Palma i els rius de lava que destrueixen tot allò que es troben pel camí. Aquesta impotència davant la natura et fa reflexionar i adonar-te de la vulnerabilitat en què vivim, alguns més que altres.

El canvi climàtic, que provocarà la reducció de platges, també de casa nostra, no és cap entreteniment, sinó una realitat en què pensar i mirar com podem suavitzar-ne els efectes. Al Maresme, per exemple, vivim a les lleres de rieres, que la major part del temps son eixutes, però que sempre hi ha aquell dia que es desborden, provocant aiguats i danys importants.

L'home ha viscut massa temps d'esquena a la natura, no fent cas d'aquells avisos més evidents com si tinguéssim solucions per a tot. Sempre arriba el dia que t'has de penedir de no haver estat més caut i construir on realment era segur. 

El cas que ens ocupa, probablement ja va néixer amb el perill a sobre. De fet són illes volcàniques, i per tant, resulta evident que la protecció de l'obra humana no és efectiva, si més no al cap dels anys. És molt trist veure com persones que han treballat tota la vida per fer-se un futur, estan perdent les seves pertinences, sota les brases del foc viu que davalla fins al mar.

Les imatges són impressionants, i és d'esperar que tothom rebi el suport que necessitarà per superar aquest tràngol, tant econòmic com emocional. La solidaritat acostuma aflorar en aquestes circumstàncies, i és d'agrair totes les mostres de suport. Ara cal que l'administració pública s'impliqui de valent, per contrarestar allò que la natura s'ha endut amb la força de les emissions del volcà.

Iceta, l'estaquirot

Jo no li demano al ministre Iceta que defensi des de Madrid la independència de Catalunya, sinó simplement que defensi la nostra llengua, que treballi perquè el català no es vegi menystingut i davant la debilitat, el potenciï quan li sigui possible. Això crec que no és demanar gaire.

Per què ens serveix un ministre català a Cultura, si no és capaç ni té la voluntat de defensar el català? Aquesta és l'actitud del PSC i de tots els seus líders, que quan van a Madrid s'obliden de Catalunya. És per això que la representativitat territorial és nul·la. No volem que facin excepcions, però ja que són a la capital d'Espanya que no s'oblidin dels problemes discriminatoris que patim, i intercedeixin per nosaltres.

Iceta, però és ministre de Cultura com ho podria ser de qualsevol altre ministeri, i no es notaria en res. És per això que l'he batejat com estaquirot. No serveix per a res, només per fer embalum, per sumar, però no per afegir contingut. Ho podrem valorar al llarg del seu mandat. Ens adonarem que la seva presència a Madrid serà inútil i qualsevol altre ho hauria fet igual o millor.

Aquest és el típic personatge que haurà viscut tota la vida de la política en benefici propi, sense aportar valor afegit, sense tenir en compte l'administrat, només anant-lo a buscar per obtenir-ne el vot, però sense donar res a canvi. D'aquests personatges els partits polítics n'estan plens. Escalen posicions per ocupar cadires que els assegurin un sou. No tenen vocació de servei, sinó ànsia de poder. És una professió més, però mancada d'empatia i predisposició a millorar les coses.

Tots som capaços de fer un llistat de líders polítics que reuneixen les mateixes característiques que el ministre Iceta, i per això la política va com va. Mentre no siguem capaços de capgirar la situació i aconseguir polítics de veritat, amb ganes de millorar la societat, no podrem cantar victòria i ens haurem d'acontentar en anar passant anys, sense que res canviï, veient com els rics continuen sent rics i els pobres cada vegada més pobres. Això, tant si som independents com formant part d'aquest Estat espanyol que tanta mania ens té.

Tornant a la normalitat de la setmana

Ahir, tot baixant de la creu de Canet, pel cantó d'Arenys de Munt, observava com a l'esplanada on hi ha les cabines del peatge de l'autopista, a l'alçada d'Arenys, els cotxes havien de frenar per superar la frontera que, tot i tenir les barreres alçades, obligava a reduir considerablement la velocitat. Avui he llegit que l'empresa encarregada de treure aquestes cabines està treballant dia i nit, amb la intenció que el mes d'octubre estigui tot llest.

Sembla ser que de moment no les retiraran de la nostra vista, sinó que les podrem contemplar a l'espai que ara quedarà lliure, una vegada es marquin els trams de circulació. Un espai molt més reduït, que no pas ara, amb moltes cabines per controlar-ne el pagament.

Hem començat setmana i et posaries a plorar. T'adones que cada vegada les coses funcionen pitjor i no et donen gaires ganes de llegir la premsa. La repressió de l'Estat continua impecable contra els independentistes, i en canvi té la màniga molt àmplia, en casos de corrupció, com serien les activitats del rei emèrit. Aquest procedir i l'acceptació tàcita del govern espanyol, et fa veure que no som en un país normal, en un país democràtic, sinó molt lluny.

És sorprenent l'actitud del PSC, perquè ja no es tracta del Procés, que podríem entendre que hi estigués en contra, sinó del tall democràtic que s'hauria d'exigir al nostre sistema polític, i que sembla que ja els està bé. Això és recriminable i no es pot justificar per res. Això és el que no els pot fer superar el llistó que tenen fixat molt arran de terra. Aquesta ceguesa volguda, no els pot fer aspirar a esdevenir un canvi a no ser que s'acontentin en ser més del mateix. Potser és això el que pretenen. Qui l'ha vist i qui el veu!

La creu de Canet

Avui hem anat una mica més al nord, al poble veí, per admirar el Maresme des d'un altre mirador: la creu de Canet. Hi hem anat des d'Arenys de Munt, on hi ha el pavelló nou i hem trigat una hora i mitja, a pas lent, sense atabalar-nos, aprofitant que el sol ja no escalfava gaire, però sabent que ens donaria temps a arribar-hi i tornar al punt de sortida.

El dia avui acompanyava més, i per això hem trobat més caminadors, i també vehicles motors. S'ha de dir que resulta agradable saludar-te pel camí, com si fos tot un ritual, la qual cosa és d'agrair. Quan vius en un poble petit és més usual saludar els veïns i les persones que acostumes a trobar-te pel carrer, però a la muntanya això ja està més arrelat, com si els consideressis dels teus, dels qui agrada sortir a caminar.

A dalt, a la creu, no hi ha res més que la mateixa creu, però la vista també és bonica. T'alces per sobre de la vila de Canet, on la muntanya hi penetra fins al mateix centre. En altres ocasions hi hem pujat des de baix, passant pel costat del castell de Santa Florentina, però la passejada des d'Arenys de Munt et permet fer un recorregut que et separa les vistes del mar i del Montseny.

La passejada d'avui també ens ha permès oblidar-nos una mica de la situació política que estem vivint, i del mal de cap que fa dies que em turmenta. És un agafar forces per encarar una nova setmana de setembre, i planificar un curs que volem que sigui de més pràctica saludable aprofitant la natura que tenim tan a prop.

El castell de Burriac

Avui necessitava escampar la boira i havent dinat, amb la Clara, hem anat fins a Cabrera de Mar, per enfilar el camí cap al castell de Burriac. Era la primera vegada que hi pujava i gairebé em feia vergonya. El castell és un bell mirador del Maresme, i és imperdonable no haver-hi pujat mai.

El dia no acompanyava gaire, i fins i tot queien algunes gotes, amb l'amenaça que es convertís en un petit temporal. L'avantatge era que en no fer sol, no es feia tan cansat. T'estalviaves una bona solellada, que el camí, molt obert i costerut, ho permet.

Hi havia poca gent a dalt, alguna família amb quitxalla, la qual cosa sempre és bo. Una manera d'acostumar els més petits a caminar per la muntanya, una afició saludable que de ben segur no es perd mai, o si més no serveix per guardar-ne un bon record.

Veritablement, tot i que el dia no acompanyava, la visibilitat no era la millor, es tracta d'un gran mirador, per veure el mar i una part extensa del Maresme. L'esforç de superar el desnivell en pocs metres, és compensat pel goig d'arribar al cim i contemplar la natura.

Pel camí ens hem trobat unes quantes famílies que encenien el foc per fer la graellada, un costum força arrelat a casa nostra, i que al Maresme, a la serralada litoral, hi pots trobar diferents indrets preparats per aquelles persones que els agrada sortir de la rutina setmanal, i parar la taula al mig del parc.

Ha estat un dissabte diferent, i encara que la boira no ha acabat d'escampar, ha servit per passar un parell d'hores distrets, fent exercici i salut, i reparar el deute de no haver pujat, encara, al castell de Burriac.