Conseqüències de la derrota electoral

És ben cert que tothom s'apunta a cavall guanyador, i quan pinten bastos correm-hi tots! En el món de la política això es fa molt evident i ho hem pogut comprovar darrerament amb partits polítics com el PP o C's.

Avui llegia dues notícies referides a aquests dos partits. Per una banda el representant del PP a l'Ajuntament de Barcelona, el senyor Bou, amenaçava de marxar del partit si no plegaven els del capdamunt, a qui acusava d'haver portat el partit al desastre, després dels mals resultats a les eleccions autonòmiques. També la coordinadora de C's a la demarcació de Tarragona ha dimitit.

En el cas del PP és un esglaó més de la davallada a Catalunya i el poc pes polític que té des de ja fa molts anys. Quant a C's segueix la tònica iniciada a les eleccions generals en què va patir una patacada molt forta, que va provocar la dimissió del seu líder, i que ara s'ha repetit a Catalunya, sense que ningú, però, s'hagi sentit al·ludit i hagi dimitit.

Aquests partits, com C's, que no han tingut mai una estructura consolidada, han estat molt vulnerables i molt en funció de les expectatives electorals. A diferència de partits com el PSC, que han tingut els seus moments baixos, sí que han aprofitat el seu arrelament per recuperar posicions, quan els vents els han estat favorables. Se'm fa difícil pensar que això pogués passar a C's, i potser per això els seus dirigents han anat sortint tan de pressa com han pogut.

En el cas del PP, sobretot a Catalunya, tot dependrà molt de la resistència que pugui tenir Vox, amb un discurs molt directe i sense escrúpols. Els seus dirigents hauran de mantenir el seu caràcter bel·licós i amenaçador, per retenir els seus votants. El seu discurs populista és difícil de conservar si la força és petita, o bé si es té la possibilitat de governar. És en un entremig que es pot captivar els votants, i sobretot si el seu discurs s'impregna en les institucions on són presents i aconsegueixen modelar els altres. A vegades n'hi ha prou en fer por, per acovardir qui tindria les regnes del poder.

Una recollida de signatures inútil i conflictiva

El PSC d'Arenys de Mar ha iniciat una recollida de signatures buscant que els vilatans es manifestin en contra de la recollida selectiva de la brossa amb el sistema de porta a porta, que és la que funciona en una bona part de la població i que el govern actual vol implementar a tota la vila. 

El PSC sempre ha defensat que en punts d'alta densitat de vilatans era millor la recollida amb contenidors i deixar per a les parts menys denses el porta a porta. Ara, com que veu que el govern no li fa cas, ha decidit comprometre la decisió de l'equip de govern amb una moguda de signatures, a imatge del que va fer el PP en contra de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.

Al marge d'estar a favor o en contra de la recollida porta a porta, penso que és una mala praxi utilitzar la població per les picabaralles polítiques dels partits que són a l'Ajuntament. Quan ja està clar quin és el sistema preferit per la majoria del govern municipal, i en el moment que ja està a punt de licitar-se la seva execució, no té sentit aquesta recollida de signatures, que no farà més que provocar més malestar entre la població.

El tema de la participació ciutadana els partits polítics no l'han acabat d'entendre, o el que és pitjor l'utilitzen segons la seva conveniència. A Arenys de Mar, al marge de l'exercici que es repeteix des de fa uns quants anys, dels pressupostos participatius, la participació no ha tingut gaire bona acollida. Encara recordo l'ús que es va fer per escollir la nova ubicació de la biblioteca, que es va respectar perquè qui va guanyar les eleccions era on la volia.

M'agradaria equivocar-me, però crec que la iniciativa del PSC arenyenc només portarà més conflicte i les signatures recollides només serviran per anar a parar a les escombraries, sigui quin sigui el nombre que se n'obtinguin. Com a molt podrà contribuir a augmentar l'ego de qui ho impulsa, si és que la xifra resulta prou significativa.

La Fiscalia contra la sobirania del Parlament

Una vegada més la Fiscalia ataca la sobirania parlamentària i castiga els membres de la mesa del Parlament que varen permetre debatre lliurement una proposta presentada. Què hi ha de malament? Desobeir uns jutges retrògrades que no creuen en la veritable democràcia? Mai tindran la legitimitat per fer callar un Parlament escollit pel poble sobirà.

Avui hem conegut la notícia de la querella de la Fiscalia, que segons Pedro Sánchez depèn d'ell, contra el president del Parlament de Catalunya i els membres que varen donar suport a que es pogués debatre la reprovació de la monarquia i la defensa de l'autodeterminació.

La resposta que dona Eva Granados és una evidència més de que no pot arribar a ser nomenada presidenta del Parlament, perquè està a favor de tapar la boca a aquells temes que no agraden als membres del Tribunal Constitucional, que no hem escollit, sinó que ens han imposat. És una mostra més del tarannà de l'actual PSC, que no defensa els interessos de la majoria de catalans, ni les seves institucions. No sé per què tant d'interès en voler ser-ne presidenta, si no creu en la seva funció principal, que és la de donar veu a tots els representants del poble.

Avui s'ha demostrat, una vegada més, que només deixant al marge els polítics que no defensen la sobirania de Catalunya es pot avançar. Malauradament ens falten polítics amb convicció, empatia i rigor. Polítics que donin la talla i que ens treguin de l'atzucac on estem ficats. Vergonya per a Podemos, i els seus amics Comuns, que no aprofiten la seva posició per fer caure la cara de vergonya als seus socis de govern. Faria bé la senyora Albiach de retirar-se de la primera línia i intentar ser coherent amb el que el seu partit defensa, aquí i a Madrid. 

Res no justifica la violència

Res no justifica la violència i per tant els sentiments que tinc aquests dies són de ràbia, tristor i impotència. La violència que es produeix després de les manifestacions convocades a favor de la llibertat d'expressió no beneficien en res a Hasél ni a la societat reprimida, sinó tot el contrari. De fet, molt probablement tampoc ho intenten defensar, sinó que s'aprofiten de la crispació per destruir i fer mal.

És evident que els temps que vivim són complicats i difícils, sobretot per als joves que tenen un futur tan fosc, amb tants problemes per poder planificar la seva vida, amb moltes dificultats per trobar una feina estable, uns ingressos que els ajudi a independitzar-se i encarar el futur amb un mínim de garanties per tirar endavant els seus projectes. Això, en tot cas, no justificaria gens ni mica les actituds dels joves que veiem destrossar mobiliari urbà, centres comercials, i posar en risc la vida dels altres.

El govern, encara que estigui en funcions, ha de donar un cop de puny a la taula i ser molt clar en la defensa de l'ordre. No es pot dubtar a l'hora de fer claudicar aquests joves, infiltrats o no, que posen en risc la convivència de la nostra societat. No es pot permetre el caos d'aquests dies, i si no som capaços d'aturar la violència, potser caldrà suspendre, temporalment, els permisos per sortir al carrer. Els instigadors de les protestes han de ser capaços de conduir les seves marxes, i evitar que els seus participants, alguns d'ells, acabin destrossant tot el que troben per davant, i el que és pitjor, traient valor a les pròpies reivindicacions ciutadanes.

Aturem el vandalisme, defensem la convivència i mantinguem el pols en contra la repressió, sense caure en l'error que aquests dies es produeix nit rere nit. Que la manca de llibertat d'expressió no es substitueixi per una manca de civisme i ordre, en un perill per a la convivència pacífica de tota la ciutadania.

No és incivisme, sinó frau

Ara resulta que el nostre país és un país d'incívics, i en això s'inclouen tots els corruptes. Va ser el president del govern espanyol que va considerar el comportament del rei emèrit d'incívic, quan del que es tracte és de corrupció i estafa econòmica. Resultarà que defraudar a Hisenda és un acte d'incivisme, o és que no s'atreveix a dir les coses pel seu nom?

Ja vaig comentar ahir que el fet de no reclamar un judici per l'actuació fraudulenta del rei emèrit li treia molt de sentit a les paraules d'actuació incívica. Sempre he defensat que una cosa és protegir qui ostenta el poder de les conseqüències de les seves decisions de bona fe, i una altra de diferent és protegir-lo de l'actuació corrupta aprofitant-se de la seva posició de poder. És per això que entenc que és un error el tracte que es fa sobre la inviolabilitat.

Si alguna cosa provoca desafecció i avorriment entre l'electorat és aquesta manera d'obrar dels polítics, que d'alguna manera practiquen un corporativisme clarament defensiu. Un engany en les paraules i els fets. I precisament és Pedro Sánchez un clar exponent de les promeses incomplertes, i del canvi d'opinió segons com bufa el vent. I desgraciadament això li surt bé.

No sé com és possible que els ciutadans siguem tan benèvols amb els enganys i les mentides dels nostres polítics, i no els castiguem suficientment. Ho veiem d'anada i tornada que ens prenen el pèl, i som incapaços d'escarmentar-los. I així ens va!

Més irregularitats del rei emèrit

La sèrie Joan Carles I "el corrupte" continua avançant i van apareixent capítols nous. Avui llegíem a la premsa el pagament de més de quatre milions d'euros per regularitzar una situació il·legal no declarada, i la pregunta que ens fèiem tots era: d'on haurà tret els diners? D'alguna altra estafa?

Sembla ser que el rei emèrit té molts bons amics i li han deixat els diners perquè d'aquesta manera no hagués d'anar a judici, perquè... esclar, encara no li han requerit res, i per tant ho pot anar regularitzant, cosa que una persona normal, de carrer, no ho podria fer. Llavors diu, ell mateix, que la Justícia és igual per a tothom. Ja s'ha vist!

Se m'escapa una cosa. Si a mi em regalen quatre milions per pagar a Hisenda, no hauré de declarar aquest ingrés? I les ànimes caritatives com justificaran aquesta generositat? Suposo que no ho acabo d'entendre perquè ni he tingut ni tindré l'oportunitat d'experimentar-ho, però estaria bé que algú ens ho expliqués.

Ha sorprès el to del president espanyol queixant-se de la manera d'actuar del rei emèrit. No sé si ha exagerat la nota per reforçar el seu suport i confiança en el rei actual, però si més no ha estat un canvi de posicionament, que de totes maneres no ens portarà enlloc. Seria bo que ara donés suport a algun tipus d'investigació, però això ja seria demanar massa. Potser ha estat una picada a l'ullet al seu soci de govern.

Sigui com sigui, és de lamentar la situació que estem vivint i tot el que es de domini públic sobre la manera de fer del monarca espanyol. Fa dos dies que se li feia un reconeixement públic per la seva actuació arran del 23 de febrer de 1981, però alguns creiem que no se sap tota la veritat, sinó que hi ha alguna cosa que se'ns amaga. No tenim tan clar que el rei no jugués un paper més que de salvador de la democràcia, i que no hagués tramat alguna operació política que finalment no va acabar de funcionar. A hores d'ara t'ho pots imaginar tot. No hi ha aigua clara en el rei emèrit.

Treballant la substitució de Torrent a la presidència del Parlament

He llegit que la CUP s'ofereix per presidir el Parlament i que per altra banda Illa proposa Granados per ser la presidenta. Entretant la gent de JxCat reclama que són ells qui hi tenen el dret, sempre i quan hi hagi un pacte entre els partits independentistes i donant per fet que el nou president del govern serà Pere Aragonès.

De fet, Granados podria molt ben ser la nova presidenta del Parlament català si el PSC hagués obtingut suficients vots per obtenir la majoria absoluta, o si més no que sumessin amb els Comuns, però aquest no és el cas. Ni en l'hipotètic cas de pacte d'esquerres, Granados no hauria de ser nomenada presidenta del Parlament, perquè no és una persona de consens. Ha estat molt crítica amb els partits independentistes i amb un discurs molt punyent, ratllant la mala educació.

Si em demanéssiu qui voldria per president o presidenta del Parlament, no us sabria qui dir, però de ben segur que no escolliria Eva Granados. Tan ella com el candidat socialista han estat unes persones molt dures en la seva crítica al govern anterior, molt lluny de posicionaments socialistes que podien tenir certs elements de consens amb la voluntat de trobar solucions a l'encaix de Catalunya amb la resta d'Espanya, i més aviat favorables a considerar el nostre país com una part més de l'Estat espanyol. Ambdues persones són clarament representants del PSOE a Catalunya, per la qual cosa seria una mala notícia per al nostre país que un i altra poguessin acabar sent presidents del Govern i del Parlament.

Avui dia no és fàcil trobar una persona que tingui la categoria per ocupar la presidència del Parlament, i tampoc hi col·locaria la candidata de la CUP o la mateixa Laura Borràs. Segur que hi ha millors candidats per representar-nos des de la primera cadira del Parlament, i aquesta hauria de ser una feina a treballar des dels diferents partits polítics. 

Els comuns surant sense avançar

I per acabar aquest seguit d'anàlisis sobre els resultats electorals del dia 14 de febrer, tenim a En Comú Podem, que també va perdre molts vots i percentatge de vot, però va mantenir els 8 escons que tenia actualment. On varen anar a parar els seus vots? No sé si se n'ha parlat gaire, però jo pensaria que es tracta de gent que va quedar-se a casa o potser es va passar al PSC, per allò que... per ser-ne tan dependents, potser millor votar-los directament. Ja fa molts anys que aquest tram electoral, ocupat pel PSUC, Iniciativa i ara Comuns, s'aguanta amb prou feines, intentant diferenciar-se del PSC, però sense acabar de tenir prou força i presència.

L'única esperança, després de conèixer els resultats, és la d'aconseguir un pacte d'esquerres, sense que això els deixi de ser la part feble del pacte i per tant l'ase dels cops. El seu discurs a Catalunya, que no governen, és molt diferent al d'Espanya, que sí que estan al govern. Ja sabem que és molt diferent governar que ser a l'oposició, però és precisament quan es té l'oportunitat de condicionar les decisions, que es demostra la seva capacitat i, d'alguna manera, la justificació per demanar el vot.

Els Comuns no acceptaran mai un pacte amb JxCat, a qui consideren la dreta, però sí que és cert que hi ha altres institucions on els pactes o el lliurament de vots han estat acceptats de posicions més compromeses. Al final t'adones que tot és qüestió d'interessos, i per tant no cal xerrar tant i anar més al gra.

Per al PSC serien una bona crossa, però no tenen ningú més on agafar-se, sempre i quan ERC es mantingui fidel a la seva promesa de no voler saber res d'una pacte amb els socialistes. Les converses continuen avançades, ERC voldria pensar que la seva indefinició sobre el dret a l'autodeterminació continua pesant com abans, i que els pot fer entrar al govern i d'aquesta manera agafar més força davant el seu adversari JxCat. 

La CUP incrementa el percentage del pastís

La CUP també varen perdre votants, uns sis mil, però en percentatge va créixer i això ha fet que més que dupliqués el nombre d'escons obtinguts, passant de 4 a 9. No és la vegada que en tenen més, però s'hi acosten.

També hi va haver votants de la CUP l'any 2017 que aquesta vegada varen decidir no votar. No sabem si els sis mil, o bé es varen compensar amb nous votants. El cas és que també és bo que pensin en els resultats i mirin quin grau de responsabilitat tenen amb la seva actuació.

Una vegada més la CUP pot ser decisiva si el govern s'inclina per l'opció sobiranista. Haurem de veure a quin preu posa les condicions i si envia algú més a la paperera de la història. Caldrà observar quins objectius es marquen, una vegada coneguts els resultats i la força dels seus escons.

Desitjo que no tot estigui en mans de la seva cap de llista, amb qui jo no hi confio gens. Crec que no ha fet una bona campanya, potser superada per la responsabilitat que assumia, i també una mica fora de joc. Ja ho vaig dir el seu dia que no m'agradava la decisió que havia pres la CUP, però el cas és que són on són, i amb molta força per poder decantar la balança.

Una vegada més juguen amb despistar sobre el seu grau de compromís a l'hora d'assumir responsabilitats, i crec que tenen molt assumit que el seu lloc és a la rereguarda, defugint precisament responsabilitats i evitant la crítica directa. És una posició fàcil, però entenc que potser tampoc el nostre país està en condicions com perquè un partit com la CUP assumeixi el lideratge, ja sigui a la mesa del Parlament, o en el Govern.

Seguirem l'evolució de les negociacions i tot el que ens depara el futur. Probablement han arribat al seu sostre natural, i ara el que els convé és no defraudar els seus militants i simpatitzants, encara que això provoqui enrabiades a bona part del sobiranisme català.

L'auge de Vox és culpa de tots

No vivim aïllats, sinó en un món globalitzat i això fa que fenòmens que succeeixen en altres indrets també passin aquí. Els que estimem la democràcia, el diàleg i les bones intencions no ens agrada l'auge de Vox, però no podem fer altra cosa que acceptar-ho i procurar desinflar aquesta crescuda tan important i significativa.

No hi ha una única causa per explicar l'entrada de Vox al Parlament català. En són vàries i totes elles sumades han provocat que la seva presència sigui més alta de la que inicialment podíem imaginar. L'extrema dreta ha crescut arreu d'Europa i nosaltres no podíem ser una excepció. A més, hi ha molts elements particulars que l'han fomentat. Els mateixos partits polítics l'han alimentat i l'han fet créixer. 

Les idees de Vox no són noves, sinó que es trobaven més o menys dissimulades dins d'altres opcions. Partits com el PP o C's, han conreat aquesta cultura populista i extremista, que les circumstàncies també l'han potenciat. No és estrany que C's hagi perdut tants vots i escons, i que no se n'hagi aprofitat el PP. És més que evident que bona part d'aquests vots, els que no han anat a parar al PSC, s'han desplaçat a Vox.

El fons és el mateix, encara que el plantejament és diferent. C's ho intentava dissimular i es disfressava de partit demòcrata. Vox no en té cap necessitat, i ho diu clar i sense embuts. Vox està en contra de l'Espanya de les nacionalitats, de les llengües que no siguin la castellana, i de qualsevol singularitat cultural, social i econòmica que no sigui la centralista, la que defensa a ultrança la sagrada unitat espanyola.

També els partits independentistes hi han tingut alguna cosa a dir. Les seves baralles constants, el desgovern i la paralització del país, han fet que molts catalans es quedessin a casa. També han perdut molts vots i no és només culpa de la pandèmia. Aquest fre motivat pel desencís de molts, també ha ajudat que la crescuda de Vox fos més significativa.

Cal que el nou govern, el que surti de les negociacions en marxa, ho tingui molt present, i sàpiga reconduir la situació. Han de guanyar-se la confiança perduda, i fer veure a tota la població que el discurs de Vox és fals, que s'aprofita de les circumstàncies, per cridar l'atenció, però que els seus mètodes mai seran operatius ni ens portaran a la solució dels problemes. Tenim quatre anys per convèncer-nos, que una altra manera de fer política és possible, sense el concurs de populistes ni feixistes.