El tracte amb els clients

Estic d’acord que no podem estar tot el dia queixant-nos, però també caldria que les empreses tractessin millor els clients i usuaris de serveis. El mateix hauríem de dir de les empreses públiques i l’administració. 

Avui tot és automàtic i moltes coses es fan en línia. Gairebé s’ha suprimit el paper i t’arriba per correu electrònic o missatges, però no tot. Domicilies els pagaments i s’obliden d’informar-te si hi ha alguna variació. T’ho trobes a l’extracte bancari, també a través d’una aplicació del mòbil o una web.

No em queixo de la modernització dels tràmits ni de la supressió de la paperassa, però no em sembla correcte deixar d’informar i donar les coses per sabudes. Si no informes a la gent és normal que rebin queixes i això es resol informant.

Aquesta setmana vaig veure uns càrrecs al meu compte bancari d’import superior a l’habitual. No som a començaments d’any, quan t’apliquen els augments de tarifes, però puc pensar que la cosa va per aquí. No seria més correcte avisar-te per avançat que el proper rebut serà d’un import superior, i dir-te el motiu, i fins i tot donar-te l’opció de cancel·lar la subscripció?

Ès cert que algunes empreses ho fan i l’oficina de recaptació de la Diputació també, però hi ha empreses que no ho fan i llavors cal actuar. Retornar els rebuts és una manera de demostrar que no es fan bé les coses. Probablement acabaràs pagant la nova tarifa, però ja els hauràs fet veure que han de millorar la comunicació amb els seus clients. Servirà d’alguna cosa? Em temo que no, però no per això ho hem de deixar de fer.

El trenet, transport o atracció?

En un centre comercial d’una certa envergadura he vist circular-hi un trenet per anar d’una botiga a una altra. De fet es tractava més d’una atracció per a la mainada que no pas d’un mitjà de transport útil. De seguida m’ha vingut al cap el trenet que havia de ser i no ha estat a la nostra vila. He pensat que potser tampoc hem perdut un mitjà de transport a la vila, sinó en tot cas una atracció utilitzada per les nostres criatures acompanyades dels seus avis.

Desconec si hi ha estadístiques ben elaborades que ens diguin quins eren els usuaris del trenet d’Arenys a les anteriors edicions. Qui l’utilitzava i per a quina finalitat, servia per anar més còmodament a la platja? I per pujar al Pla dels frares o al barri dels pescadors?

Les dades sempre són importants perquè ens ajuden a valorar les activitats o projectes, i prendre decisions per al futur. Ara que ens hem quedat sense trenet, creiem que val la pena fer l’esforç perquè l’estiu que ve el puguem recuperar? I per què només l’estiu? Si el podem utilitzar com a transport per desplaçar-nos, per què ho hem de limitat a l’estiu? Quines són les destinacions més habituals?

Vaig llegir l’altre dia que es vol impulsar el taxi a demanda, subvencionat en part per l’Ajuntament. S’ha decidit d’acord amb algun estudi que arribi a la conclusió que és necessari, o es tracta una vegada més d’un impuls poc meditat? De fet fa anys que se’n parla. És un dels molts temes que es varen pensar en el mandat anterior, però que no es varen tirar endavant. La planificació no és una característica del nostre govern municipal, i la lentitud en la presa de decisions espanta.

Sensibilitat

Avui hem estat parlant amb una parella amb qui hem coincidit sopant. Ell és professor de matemàtiques d’institut, i ella llevadora. L’especialitat de llevadora s’obté després d’acabar la infermeria, i el primer que se m’ha acudit dir-li quan m’he assabentat de quin era el seu ofici ha estat: sensibilitat.

La seva resposta m’ha semblat interessant. No em sabia dir si era la sensibilitat la que l’havia portat a escollir aquesta feina, o bé el seu desenvolupament li comportava molta sensibilitat. Fos el que fos, sense vocació no es podria fer amb ganes i il·lusió.

La vocació és molt important i una de les tasques dels pares i mares hauria de ser desenvolupar les vocacions dels fills. No saber què estudiar o a què dedicar-se no ens prepara per a ser bons professionals, que no vol dir que la vocació no pugui arribar tard, però que arribi.

La sensibilitat ens ajudarà en segons quines professions. Probablement ens ajudarà en totes les que tinguin a veure amb el tracte humà, però al marge de la nostra professió, la sensibilitat la necessitem sempre per relacionar-nos amb els altres. Si el món està farcit de problemes i hi ha guerres, és en part per manca de sensibilitat. 

La sensibilitat no ho resol tot, però si tots plegats cultivéssim la notra sensibilitat el món seria totalment diferent i viuríem en pau i més felicitat. Que no ens faci vergonya passar per persona sensible. No és cap signe de debilitat ni flaquesa. La sensibilitat ens pot portar molt lluny, i afavorir el nostre entorn.

Incendis a Catalunya

Diuen que el foc té aturador, però l’aigua no. El País Valencià ho va experimentar l’any passat i a casa nostra hi ha prou exemples d’aiguats amb víctimes mortals. També arreu del món, a Texas fa pocs dies i a Petra farà tres mesos. Malgrat la dita, però, el foc és traïdor i encara que l’atures, a vegades és massa tard i amb persones que hi perden la vida.

Avui llegia les notícies de l’incendi al sud del país i espero que tot quedi amb terrenys calcinats, que és un desastre, però sense que ningú hagi de patir la mort d’un familiar o amic. Des del meu blog desitjo que els bombers i voluntaris del territori aconsegueixin extingir-lo el més aviat possible i, sobretot, que no haguem de lamentar cap víctima humana.

Havíem de ser molts més

Vivim uns anys de moltes trifulgues, amb massa guerres en marxa, algunes que són notícia de primera pàgina, però moltes més que tenim mig oblidades o bé oblidades del tot. Només les persones a qui els afecta ho tenen present, perdent familiars i amics, i el seu patrimoni, però també perdent la il·lusió de viure.

I les guerres ho capgiren tot. Ens desfan els nostres plans i són cruels amb les persones. Avui hi havíem de ser més persones. Probablement la majoria desconeguts, però ens hi hauríem d’haver trobat i hi ha faltat la gran majoria.

L’altre dia em corroboraven que la convivència no és fàcil, i que nosaltres encara ho posem més difícil, però hem d’intentar aprendre’n i estimar.

Quan escolto discursos de personatges com Trump, Aznar o Felipe Gonzàlez, per esmentar-ne només tres i que les seves paraules tenen efectes, em fa vergonya pensar que ho puguin dir i pensar. Amb ells no aconseguirem la bona convivència. Perquè conviure vol dir renunciar, però no deixar-te trepitjar, i mentre el seu discurs sigui present i tingui seguidors, no serem feliços i hi haurà guerres i no ens hi trobarem tots els que hi havíem de ser.

Ser amables

 Fa uns anys, o potser mesos, vaig escriure sobre una iniciativa perquè la gent s’acostumés a saludar-se pel carrer, sense la necessitat de conèixer-se. Ho vaig trobar d’allò més interessant i haig de dir que ho acostumo a practicar, potser no sempre, peró força sovint. Si vius en una vila petita o mitjana, que ningú no se m’enfadi,  resulta més senzill, encara que no és una pràctica habitual.

Avui pensava que si tots plegats ens proposéssim a ser més amables ens ho passaríem més bé. Segur que davant d’una situació qualsevol, si el nostre interlocutor es mostra amable i afectiu, allò que volem fer, tramitar o resoldre ens resulta més agradable. Llavors arribem a la conclusió que si ens esforcem, que no costa tant, a ser amables amb les altres persones els agradarà i nosaltres també hi sortirem beneficiats.

Ara que hi ha tant d’enrenou arreu, no creieu que no seria bo promoure aquesta iniciativa? No es tracta de ser enganxós ni flasc, simplement ser amable, atent i respectiuós. Conviure no és fàcil, però ho podem fer més agraït i confortable. Som-hi!

Prou retallar!

Cada any a l'estiu l'ensenyament és notícia i no pas pel que pugui estar passant a les aules, que estan buides, amb tothom de vacances, sinó per les previsions per al nou curs. Sempre tenim l'espasa de Dàmocles a sobre per culpa de les retallades.

Estem cansats de llegir que tenim problemes amb les competències del nostre alumnat, en matemàtiques i també en idiomes. Ens queixem que la matrícula viva és molt viva, amb la incorporació constant de molts alumnes durant el curs, la qual cosa provoca un augment de la ràtio important. I malgrat tot això, llegeixes que el Departament té la intenció d'eliminar línies de les escoles. Segurament per estalviar costos del professorat, però es té en compte què passa amb l'alumnat?

M'imagino que, com a la nostra vila, hi ha moltes poblacions que viuen amb l'amenaça de la reducció de línies al seu institut, i això no és bo. No és bo per al professorat, que s'haurà d'enfrontar amb un augment del nombre d'alumnes per classe. No és bo per l'alumnat, perquè molts d'ells no podran estudiar on havien escollit. I no és bo per a la nostra societat que necessita una millora dels resultats. Els alumnes d'ara són el futur del país, que estarà a les seves mans, i convé que tinguin la millor preparació possible.

La història de l'ensenyament a Catalunya està plena de bons exemples, tant teòric com pràctic, i sap molt greu que després de quaranta anys de dictadura, en plena transició democràtica, i en l'actualitat, que ja no sé com definir, tinguem una situació tan precària i poc exemplar. 

A cada canvi de govern, que n'hi ha hagut una bona colla, hi ha un canvi de política educativa. Noves lleis i plantejaments que, lluny de representar una millora, creen més dubtes que encerts. El fet de tenir les tisores a l'esquena, a l'espera de veure per on retallaran, fa que la confiança en millorar el sistema educatiu se'n vagi per terra.

Crec que falta serenor. Tenir les idees molt clares i donar la importància que es mereix l'ensenyament. Cal formar bons mestres i professors. Proporcionar-los les eines necessàries per a un bon ensenyament, i reduir la ràtio, però no l'exigència, de l'alumnat. No penso que sigui una cosa tan difícil d'entendre i posar en pràctica. Em sorprèn tanta inoperància.

La decisió del bisbe de Vic

Hi va haver una generació de bisbes catalans que es varen comprometre amb el nostre país, sense oblidar-se de la seva missió apostòlica, però no renunciant a enfrontar-se amb qui fes falta per defensar-nos. No sé si en queda cap d'aquests, però és evident que el senyor bisbe de Vic no formaria part d'aquest estol i, com a vigatà de naixement i convenciment, em sap greu.

Demà, 5 de juliol, és la Festa Major de la ciutat dels Sants. És la festa de Sant Miquel dels Sants, un sant nascut a Vic i que es troba enterrat a la catedral de Valladolid. No sé si per aquest motiu, o bé pel fet que l'arquebisbe de Valladolid és el president de la Conferència Episcopal Espanyola, el bisbe de Vic va convidar l'arquebisbe a concelebrar la tradicional missa de Sant Miquel dels Sants. 

Atesa la ideologia de l'arquebisbe en qüestió, contrari ferotge al dret a decidir i, segons he pogut llegir, als drets LGTBI, les comparses de Vic varen emetre un comunicat rebutjant la seva presència a l'ofici religiós de la Festa Major, convidat pel bisbe vigatà, amenaçant de plantar-se si el Bisbat de Vic no rectificava i no retirava la invitació.

Sobre aquests fets tothom podrà opinar i dir què li sembla. Segur que hi haurà defensors i també detractors de la posició d'ambdues parts, però al meu entendre el més fort de tot és la resposta final del Bisbat de Vic, que em genera molts dubtes sobre l'encert i l'esperit evangèlic d'aquest, i que us transcric per la vostra valoració:

"Comunicat del bisbat de Vic en relació a l'ofici de celebració de la festivitat de Sant Miquel dels Sants de demà, 5 de juliol, a la catedral.

Havent tingut coneixement de la convocatòria i preparació de vàries accions contràries i limitatives de la llibertat religiosa en el marc de la celebració de l'ofici de sant Miquel dels Sants; i atès que aquestes actuacions podrien posar en perill la seguretat de les persones i del patrimoni cultural, el Bisbat de Vic ha decidit suspendre els actes religiosos previstos per aquesta data a la catedral i a la casa natalícia de sant Miquel dels Sants.

Vic, 4 de juliol de 2025"

Ho trobo molt fort, i sense voler entrar en la discussió sobre la laïcitat d'una festa i la religiositat del sant patró, que ben segur donaria per molt debat, considero que la decisió presa pel bisbe no es correspon al que caldria esperar d'un home de bé, patriota i amb ganes de resoldre bé les polèmiques. Aquesta decisió fa que el meu recel sobre el seu nomenament, al capdavant d'un bisbat tan important i al qual em sento molt vinculat, es mantingui. Crec que no s'ha estat a l'altura de les circumstàncies.

L'administració directa i indirecta

Em preocupa pensar que una mala gestió a l'administració pública justifiqui la reducció de serveis o la seva externalització. Encara que en si mateixa, una externalització de serveis no és una mala solució, quan l'administració se'n despreocupa i no en fa un seguiment exhaustiu i constant, pot derivar en una mala prestació del servei, no resolent allò que es pretenia.

Dirigir un municipi, un país, no és fàcil i requereix aptituds, polítiques i tècniques. Un desconeixement del funcionament dels serveis, o l'abandonament del seu control pot ocasionar problemes als ciutadans. Hi ha qui, ideològicament, té molt clar que l'administració pública no funciona i que la privatització dels serveis és la millor solució. La cosa, però no és tan senzilla. Si una administració no és capaç de gestionar directament un servei, potser tampoc serà eficient en el control de l'explotació indirecta, i al final qui hi surt perdent és l'administrat.

Al meu entendre, doncs, és un error perdre el temps discutint com es gestiona un servei, sinó que ens hem de dedicar a conèixer el seu funcionament, i sigui de la manera que s'hagi decidit, fer el seguiment necessari per aconseguir l'eficiència i els bons resultats. 

Dit això, podem analitzar els diferents serveis que l'administració té encomanats, i valorar com s'estan portant a terme. Ens discutirem si ho ha de fer la institució pública, una empresa pública, o una de privada, a través d'una concessió, però segur que coincidirem a dir que el transport públic al nostre país no funciona. I això és greu. Podem carregar les culpes a qui ens caigui més malament, però el fet és que la manca d'inversions, el poc control de la seva gestió, i la manca de preparació i dedicació dels seus responsables, ha provocat que avui, moure't amb transport públic sigui tota una aventura. 

I no ens oblidem de l'ensenyament, amb plans d'estudi que canvien contínuament i directrius poc clares. O la salut, que érem l'enveja de molts països i des de fa un temps ens estan passant la mà per la cara. La conclusió és clara: el sistema no sempre és l'esca del pecat. La preparació, coneixements, aptituds i actituds són bàsiques per a un bon funcionament dels serveis.

El totalitarisme

Aquest estiu m'he proposat llegir Hannah Arendt, per poder entendre millor el que està passant. És ben curiós que necessitis rellegir allò que es va escriure fa més de cinquanta anys. Són els anys que fa que la filòsofa ens va deixar. T'adones, doncs, que el món canvia, però no tant de com et penses, i que repetim els mateixos errors al llarg de la història. 

Llegint Hannah Arendt i observant el comportament del president dels EUA, cinquanta anys després de la seva mort, penses que les lliçons d'aquesta senyora són ben actuals, i que les preocupacions que podíem patir fa mig segle són ben vigents, i ens han de fer estar alerta.

Els orígens del totalitarisme es va escriure per primera vegada l'any 1951, i després la mateixa escriptora el va anar actualitzant. Estem parlant d'unes reflexions del segle passat i que ara podem aplicar i ens ajuden a entendre què està passant al primer quart del segle XXI. 

I allò que ens hauria d'ajudar a rectificar i procurar no equivocar-nos, resulta que només ens serveix per adonar-nos que una vegada i una altra estem repetint els errors. Simplement, ens permet adonar-nos del que està passant, però no ho podem o no ho sabem evitar. 

No pretenc, en aquest espai, ni amb els meus coneixements, reproduir les idees de Hannah Arendt, però deixo un parell d'idees que ens hauran d'ajudar a entendre el què està passant, i com ho entenia ella. 

Diu Hannah Arendt que el totalitarisme destrueix la política. La política entesa com aquella que permet a la ciutadania parlar i actuar públicament, amb el suport de diverses formes de govern i amb la seguretat que donen les lleis. Aquesta situació pot desaparèixer i la pregunta que em faig és si en aquests moments la política està desapareixent als EUA, i a bona part del món occidental, amb la praxi de Donald Trump i altres dirigents mundials.

I la segona idea, encara molt actual, fa referència als fonamentalistes, que ja llavors Hannah Arendt entenia com l'aparició perversa del cristianisme i l'islam, que no actuen com a religions autèntiques, sinó com adaptacions de les religions amb finalitats polítiques, plenes d'ideologia totalitària.

I ho deixo aquí. Amb això, crec, que en tenim prou per iniciar una reflexió sobre l'estat actual del món i la política.