A veure qui presenta més recursos!

Avui el que es porta són els recursos a la decisió del govern català d'ajornar les eleccions al Parlament, després de l'acord majoritari dels partits parlamentaris. Ens queixem que la política la portem als jutjats, però no ens cansem de fer-ho, aprofitant qualsevol excusa.

És curiós que siguin partits que no es presenten a les eleccions, com la Lliga Democràtica, els que presentin aquests recursos, no sé si per fer veure a la gent que ells són molt legalistes, encara que no tinguin el suport popular per poder optar a ser presents al Parlament.

Ja fa temps que diem que estem molt cansats de tot i de tothom. Estem farts de la inoperància dels partits que governen i els que fan oposició, i ara hi haurem d'afegir els partits que ni tan sols hi són presents. Què en treuen de tot plegat?

Ja he dit en alguna ocasió, i sinó ho faig ara, que d'entrada m'és igual que es facin les eleccions ara que suara. Sí que és cert que tinc moltes ganes que es canviï el govern, però tampoc tinc gaires esperances d'aconseguir un canvi substancial, un canvi que ens porti a millorar la situació, no només econòmica o política, sinó també social. El que ja m'atabala més és el conjunt d'estratègies que utilitzen alguns partits per sembrar la confusió i intentar treure'n rèdit.

Ara resulta que haurem d'esperar què hi diu el TSJC, i encara ens confondran més, perquè ja no sabem com queda el calendari de la campanya electoral, si haurem de tornar a comprovar si som al Cens, si hem de tornar a Correus per demanar el vot anticipat, ni si els partits hauran de tornar a demanar avals per presentar-se. Aquest desori és desencoratjador i probablement el que en sortirà serà una disminució de la participació, perquè tots plegats els direm que s'ho facin ells!

Policia agredida per joves de festa

Avui hem llegit els fets de Matadepera i Pallejà on membres de la policia local i de Mossos d'Esquadra han estat agredits per joves quan els anaven a denunciar per estar incomplint les mesures dictades per a fer front al Covid-19. 

A ningú no ens agrada veure intervencions de la policia contra ciutadans, i exigim la proporcionalitat en la manera d'actuar de les forces policials. Fets com l'1 d'octubre de 2017 varen ser molt penosos i s'han repetit en altres ocasions, també a mans de la policia catalana. Tanmateix no podem permetre que la policia, en acte de servei, sigui agredida per ciutadans que no estan actuant segons les normes, perquè al final ens podríem trobar en què no tinguéssim aturador.

Cada vegada veiem més agressivitat en el jovent i això s'ha d'estudiar bé i procurar que no vagi a més. Sens dubte la situació en què ens trobem, reclosos contra la nostra voluntat per culpa de l'evolució de la pandèmia, no és gens favorable a la vida confortable i la convivència, però això no justifica comportaments agressius. Hem de saber comportar-nos com a societat, hem de saber conviure amb la realitat que vivim, i actuar conforme a les normes que ens establim.

L'actuació policial hauria de ser l'última cosa que hauríem de veure, però en això hi hem de col·laborar-hi tots. Si no respectem les normes, sabem que hem de donar comptes de la nostra conducte, i la policia és un recurs que té l'autoritat pública per fer complir-les.

Evitem al màxim les represàlies policials, però no podem deixar passar alegrement comportaments il·legals, i encara menys agressions a l'autoritat pública, perquè després no hi serem a temps i la degradació de la societat pot ser greu. Tenim molt presents les imatges del Capitoli, el dia de reis, i això ens ha d'ajudar a veure clar fins on podem arribar.

La mort de dos esportistes

Quan et comenten la mort d'una persona jove, un esportista, una persona que arrisca la vida en allò que li agrada i l'apassiona, t'entristeix. D'alguna manera assimiles la mort dels humans, però d'una certa edat, quan ja han fet un llarg recorregut. Si la mort no és volguda i arriba massa d'hora, et fa mal, ho sents encara que no hi tinguessis cap lligam.

Avui hem conegut la mort de l'escalador Sergi Mingote, que intentava escalar el K2 en període d'hivern. Lamentablement, una relliscada li ha provocat la mort, com deia, massa aviat. Ho feia amb il·lusió, respectava la perillositat de la muntanya, però no li tenia por, sinó respecte.

També vàrem conèixer la mort d'un motorista francès Pierre Cherpin a la prova Dakar d'aquests dies. També es tractava d'una persona que considerem que no li tocava morir, però que arriscava la seva vida amb l'esport que l'apassionava. També ens ha dolgut, sobretot en un temps tan esbojarrat amb tantes persones irresponsables que posen en risc la vida en societat.

Estic parlant de persones sanes, esportistes i no d'eixelebrats que desorienten el món. I és per això que dol més quan t'assabentes de la seva mort. Voldria, doncs, fer arribar aquest meu dolor a les persones afectades directament per la mort d'aquests dos esportistes, que sàpiguen que no estan soles, i que si alguna cosa els ha de servir de consol és pensar que han mort mentre realitzaven allò que més estimaven, i han mort amb el cor net i que en guardarem un bon record.

Catalunya en standby

L'evolució de la pandèmia del coronavirus en aquesta suposada tercera onada fa que els partits polítics catalans pactin una nova data per a les eleccions al Parlament, el dia 30 de maig. Ja es veia a venir que acabaria passant, tant per les dades que teníem aquests darrers dies, com les manifestacions dels diferents partits polítics. Només el PSC estava reclamant que es mantingués la data del 14 de febrer, fins al punt d'amenaçar la impugnació de l'ajornament.

També la gent de Vox diu que ho impugnarà, però no és el mateix. Ja sabem quin peu calcen els de Vox, però el PSC és un partit de govern i sembla que hauria de ser més seriós. No tant per la defensa de la data de les eleccions, com la manera de fer-ho. Fins i tot el ministre de Justícia espanyol es va manifestar d'una manera esperpèntica que li dona una imatge que no escau a un ministre de l'Estat.

L'ajornament fa que continuem amb aquest govern tres mesos més, però sembla que ens hi haguem acostumat, però el pitjor de tot és que tenim el Parlament dissolt i si ha treballat poc mentre ha estat vigent, imagina't ara!

Ens hauran d'explicar com continua tot, si es tracta de paralitzar el procés electoral on som, aquests tres mesos i després reprendre-ho, o bé si caldrà iniciar-ho tot. Si es podran presentar més partits polítics i coalicions, perquè podran recollir noves signatures, o bé això ja és inamovible. Si les llistes es podran tornar a confeccionar, o bé s'hauran de mantenir les actuals...

Tot això jo ho desconec, i no sé si està escrit en algun lloc. De fet hi ha precedents molt a prop. El País Basc i Galícia també varen ajornar les seves eleccions i d'alguna cosa ens haurà de servir per poder-ho aplicar. Esclar que nosaltres, per desídia dels nostres partits polítics, no disposem d'una llei electoral pròpia, sinó que fem servir la llei general espanyola. Això tampoc ha permès avançar en aspectes que, amb la situació actual, potser hauríem pogut utilitzar, com per exemple el vot electrònic. Una vegada més queda demostrat que estem aturats des de fa molt temps, i no s'hi veu ganes de canviar d'actitud.

Polítics que et provoquen vergonya aliena

Llegia avui l'entrevista que el diari ARA fa al secretari general d'Units per Avançar, el senyor Ramon Espadaler, i m'anava tornant vermell de cara. És realment allò que diem vergonya aliena. Amb respostes com les d'Espadaler és quan t'adones de la falsedat de la majoria de polítics. Costa d'imaginar la capacitat que tenen per mentir descaradament, sabent, perquè són espavilats, que ningú no se'ls creu.

Les preguntes anaven al voltant de la seva inclusió com a número 3 a les llistes del PSC, per Barcelona, com la darrera vegada, i les respostes no podien ser més cíniques i falses. Els polítics, que s'hi dediquen professionalment, són incapaços d'acceptar que es presenten en unes llistes per conveniència personal. Hi ha alguna resposta sincera, com per exemple en manifestar que s'hi troba bé, sense el concurs de Lliures i la Lliga.

També contesta interessadament, contrari al que realment pensa, quan li demanen sobre el possible ajornament de les eleccions catalanes. Tots sabem que al PSC li interessa fer-les ara per aprofitar l'efecte ministre de Sanitat, però ell, com els mateixos socialistes, ho justifiquen per la necessitat de comptar amb un nou govern. Si us haig de ser franc, tampoc m'agrada l'actual govern, però s'ha de ser sincer, també en les entrevistes.

Aquesta manera d'actuar i de respondre les preguntes compromeses és el que marca distància entre polítics i ciutadania. Estem molt cansats de la seva falsedat, de que ens enganyin i menteixin contínuament, que ens tractin com a babaus. Tenim un sistema polític molt feble, que no ha acabat de sortir-se'n històricament, i amb uns polítics actuals molt mediocres i poc transparents ni sincers. Tots desitgem les eleccions, i ho desitgem sense pensar en qui hi surt guanyant, més enllà del poble que clama per un govern amb cara i ulls, un govern que ens tregui de la misèria política actual.

Arran del confinament municipal

Avui pensava que som massa condescendents amb els polítics, o bé no tenim memòria del que ens han dit en el passat, i no parlo de gaire temps. Recordeu que el govern català es queixava de les decisions que es prenien a Madrid, sobre la COVID, i es reclamava poder-ho gestionar des de Catalunya, perquè coneixíem millor el terreny? Es parlava de la divisió, que no havia de ser provincial, perquè no era el mateix parlar de Barcelona que d'una capital de comarca del Pirineu o de les Terres de l'Ebre.

Jo considerava que era cert, que la proximitat t'ajuda a veure que no sempre les coses passen de la mateixa manera en un lloc que en un altre, i que per això s'havia d'acostar la presa de decisions al territori. Per això penso que són tan importants els ajuntaments, i que estan massa deixats de la mà de Déu.

Ara, moltes coses es decideixen des de Catalunya, i es prenen decisions diferents a Madrid, València o Barcelona, però mirem si s'aprofita la proximitat per ser més conseqüents, o no. A Catalunya s'ha dictat el confinament municipal, per la qual cosa la gent de Barcelona no pot anar a l'Hospitalet de Llobregat. Encara que sigui a l'altra vorera del carrer, i la gent de Gisclareny tampoc pot anar a Berga, i la pregunta que em faig és si els dos casos són similars, o bé caldria fer diferenciacions.

Si realment exigim el poder per proximitat, per què som incapaços de prendre mesures diferents quan es tracta de Tavertet o Mataró? Els habitants de les dues poblacions esmentades tenen cobertes totes les necessitats, sense sortir del municipi? Si la gent de Tavertet no les té cobertes, per què ha d'estar confinada com la gent de Mataró?

Ja sé que els controls s'han de regir pel sentit comú, però les normes també han de tenir sentit comú, i no es pot deixar tot en mans de la policia de torn a l'hora de decidir com s'ha d'interpretar un cas o un altre. Pot semblar una bajanada, però jo li dono molta importància, perquè és molt fàcil exigir i reclamar a les altes instàncies, però llavors actuar de la mateixa manera al territori propi. La conclusió a la que arribo és que la mediocritat del nostre govern és de pes, i costarà molt haver d'aguantar-los tres o quatre mesos més!

Aquesta setmana es decideix què passa amb les eleccions

La Taula de partits ha de decidir si se celebren o no les eleccions catalanes convocades el 14 de febrer, atesa la situació actual del coronavirus. Ha de ser una decisió tècnica i amb criteris estrictament sanitaris, o bé hi juguen interessos de partit? Ho dic perquè en un principi semblava que tothom tenia clar que només es podia desconvocar les eleccions si sanitàriament es considerava un problema, però darrerament...

Avui llegia que el PSC està molt interessat en què se celebrin el dia 14 de febrer, potser perquè ha llegit les darreres enquestes que deixen molt bé el seu candidat, i pensen que... o ara o mai! Entretant, i fins que no s'iniciï oficialment la campanya electoral, Salvador Illa no dimitirà de ministre i d'aquesta manera podrà continuar sortint a la televisió, perquè ara els problemes sanitaris ja no són considerats responsabilitat del ministre, sinó en tot cas de les diferents autonomies, que se'n surten més o menys a l'hora d'arribar a la gent que s'ha de vacunar.

De fet, no ens hauria de venir de nou que els motius que uns partits polítics donin per celebrar ja les eleccions o ajornar-les, siguin per interès propi. En política ha quedat molt clar des de sempre, però no només en política. Si mirem què diuen els candidats a la presidència del Barça, veurem que les escenes es repeteixen. Qui es considera guanyador no vol ni sentir a parlar d'ajornar les eleccions, i qui no ho veu clar, pensa que amb un ajornament potser tindria més possibilitats de recuperar simpaties i optar a guanyar-les.

Fet i fet tothom actua de la mateixa manera, i es prengui la decisió que es prengui, sempre hi haurà qui ho criticarà i, sobretot si perden, ho consideraran un greuge intencionat. Personalment, voldria que se celebressin les eleccions, les del Parlament, el més aviat possible, amb la mica d'esperança que en pugui sortir un govern capaç de treure'ns del pou on ens han ficat. Són poques esperances, però sempre anirà millor que ara, o no!

Mil dies a l'exili

El cas d'Adrià Carrasco, a qui se li ha arxivat la causa després de mil dies a l'exili, et fa pensar que alguna cosa no funciona bé. M'imagino que és possible acusar a algú i que al final resulti innocent, però quan això és la tònica dominant i, sobretot, quan les acusacions són tan greus, de terrorisme, arribes fàcilment a la conclusió que no s'està obrant correctament. Que es tracta simplement de represàlies per escarmentar la gent sense fer un bon ús de la Justícia.

Celebro que el noi hagi pogut tornar a casa amb la causa arxivada, però crec que seria bo que s'expliqués per què ha passat. Sembla ser que el jutjat ordinari, on ha arribat el cas, no hi ha vist delicte. Probablement és una mica com el cas de la Tamaro Carrasco que la jutgessa crec que va fins i tot renyar la Guàrdia Civil perquè ho havien basat tot en un comentari de whatsapp.

No es pot anar acusant de terrorisme a la lleugera, perquè la cosa és molt greu. T'adones que el que es busca és acusar d'una cosa molt greu per poder retenir la persona el màxim de temps possible i llavors, quan queden lliures... no passa res!

He llegit qui ha criticat els jutges belgues per entrar massa a fons a l'hora de valorar si s'extradeix o no a una persona perseguida per la justícia espanyola, però veient aquests casos, potser s'ha d'entendre que hi tenen motius. Si els jutges europeus s'adonen com les gasten els jutges espanyols, potser és per això que no permeten les extradicions. 

Sigui com sigui, celebrem el retorn de l'Adrià, però condemnem la lleugeresa amb què actua la justícia espanyola a l'hora de fer les seves greus acusacions, que fins ara queden en no-res, tret dels presos polítics que han pagat els plats trencats.

Trump, quatre anys de provocacions

He llegit diferents articles i opinions sobre els fets de 6 de gener als EUA, amb l'ocupació del Capitoli per part dels fanàtics engrescats per Trump, però combrego amb aquells opinadors que miren enrere i no es queden en els darrers dies, sinó que fan referència als quatre anys del mandat presidencial de Trump, des del primer dia de la presa de possessió.

Tampoc podem dir que s'hagi acabat tot, doncs d'una persona com Trump se'n pot esperar de tot fins al darrer moment, i encara no som el dia de la presa de possessió del nou president. Han estat quatre anys de presidència que ens han avergonyit a mig món. L'ús de les xarxes socials per animar els supremacistes, el seu atac als immigrants i els oprimits, les seves polítiques i discursos populistes, però el pitjor de tot és el fet d'encarar-ho tot per al benefici propi.

Avui sentia com parlaven de l'entesa amb el vicepresident fins a darrera hora, però s'ha de dir que s'ha tractat de pura conveniència i quan el vicepresident ha actuat com havia de fer, ha estat quan Trump l'ha desprestigiat. Perquè Trump va a la seva, només li interessa la seva supervivència i es val dels altres per aconseguir-ho, però té la capacitat d'enredar a tothom, o a gairebé tothom.

Els fets d'aquests dies han estat greus, però no ho ha estat menys el dia a dia de la seva presidència, i d'això se n'ha de responsabilitzar a la majoria de republicans que ho han beneït i permès. Són responsables d'haver aprofitat la follia de Trump per viure tranquils i riure-li les gracietes. Ara alguns, no tots, se n'han adonat, però ara ja és tard. No serà fàcil convèncer els fanàtics seguidors, que en són molts!, que han de fer marxa enrere i intentar recuperar el seny, el sentit del civisme i el raciocini.

La dependència del preu de l'electricitat

Arran de les baixes temperatures al nostre país ha sorgit la discussió sobre l'encariment de l'electricitat. És molt clar que en un mercat d'oferta i demanda lliure la major demanda significa un increment dels preus, i això no ha de sorprendre a ningú. Una altra cosa és pensar que l'electricitat s'hagi de moure segons la llei de l'oferta i la demanda, o bé creure que en tractar-se d'un bé essencial, necessita una regulació diferent. No hi ha competència en l'oferta d'electricitat, i això fa que no hi hagi manera de controlar-ho, a no ser que estigui prevista una regulació del poder públic. 

Aquesta setmana també llegia un article sobre la pobresa energètica, en què l'articulista Xavier Roig defensava que no havíem de parlar de pobresa energètica, sinó simplement de pobresa. Arran de l'escrit hi havia certa discussió, més aviat tècnica.

El que m'interessa remarcar, però, és que davant els problemes econòmics d'una bona part de la població del nostre país, i de la impossibilitat de prescindir de l'energia elèctrica, no és molt humà que els preus puguin augmentar fruit de la llei de mercat, sinó que es fa necessari un control directe de l'administració pública, per evitar que una gran majoria de la població tingui problemes econòmics per fer front al seu cost.

La diferència entre un sistema d'organització política d'esquerres i de dretes hauria de ser precisament l'enfortiment de l'administració pública, per part dels primers, per tal de fer front la despesa que en podríem dir social, i contrarestar els efectes de la llei de mercat. A la dreta ja li està bé que l'Estat sigui pobre, i per tant defensa la supressió o reducció dels impostos, que beneficien els que més tenen, i l'esquerra s'hauria d'esforçar més per recaptar-ne més i aconseguir un Estat fort capaç de regular el mercat dels productes bàsics i imprescindibles. A la meva manera d'entendre, l'esquerra actua de manera molt feble i no aprofita la seva majoria per revertir la situació, i no hi sé veure signes de canvi a curt termini.