Amb polítics excèntrics no anirem enlloc. Ahir parlàvem de la sandàlia d'en Fernàndez i avui podem fer-ho de les amenaces d'en Junqueras des de Brussel·les. A molts els agrada, perquè tenim una certa tendència a riure les gràcies dels nostres polítics, com si ens trobéssim en un circ. Què passa, però? que el queda és l'anècdota i no el fons de la qüestió. Ara Rato és la víctima i els catalans uns inconscients.
Veig que Junqueras corre a matisar i intentar arreglar allò que ha fet malbé, però en segons què no hi ha segones oportunitats. En política els errors es paguen i es necessita molt temps i esforços per anul·lar el disbarat d'un segon.
La història d'ERC està plena de sortides de to, que els ha fet febles. Etapes amb molts alts i baixos, amb canvis de líder i baralles internes. Amb moltes dificultats per assolir un nivell i capacitat de govern, a qui retreuen els mals del tripartit. Ara molts pensàvem que amb Junqueras tot era diferent. El fèiem fred, calculador, previsor, intel·ligent... les seves paraules a Brussel·les no li han fet cap bé, ni l'han fet a Catalunya.
Desconec si el president i CIU han reaccionat i si s'han manifestat al respecte, però en tot cas, amb companys de viatge com aquests no és fàcil perquè ofereixen arguments a l'adversari per reafirmar-se en les seves tesis. Queda demostrat que d'estratègia no en tenen noció, estan mal aconsellats i llencen per terra tota la pedagogia emprada per alguns, per difondre i convèncer-los dels nostres motius per demanar que ens respectin el dret a decidir.
