Ernesto Cardenal, un revolucionari convençut

Arran de la mort del teòleg i poeta Ernesto Cardenal, voldria dedicar-li un pensament a qui va ser per a molts una llum dins l'ombra d'un catolicisme desorientat i mal entès. Cardenal va ser un revolucionari com també ho va estar Jesús al seu temps. Una figura totalment contrària a la cúria romana, que havia optat per la riquesa i a l'empara de la classe dominant.

L'entorn de Cardenal, a Nicaragua, va afavorir la seva lluita contra la injustícia, la dictadura de Somoza. Va fer costat a la revolució sandinista, però va abandonar el Front d'Alliberament Nacional quan el seu president Daniel Ortega va derivar a una posició autoritària que res tenia a veure amb les intencions inicials que tant havia defensat Cardenal.

Els que havíem confiat en els efectes del Concili Vaticà II, ens vàrem entristir veient en què s'estava convertint la institució eclesiàstica, amb el Papa Joan Pau II, que havia fer marxa enrere i desencisat molts catòlics convençuts en el paper de l'Església en benefici dels pobres. Va ser la teologia de l'alliberament el que va fer somiar i creure que no tot estava perdut, i persones com Ernesto Cardenal varen liderar la revolució dins l'Església fins que el van fer fora, i posteriorment readmès gràcies al Papa Francesc.

Ha mort un referent de l'església humana, l'exemple de la lletra de l'Evangeli. Cap tipus d'aliança amb el poder, amb la classe dominant, sinó tot el contrari. Nosaltres, els catalans, tenim una figura molt estimada en la persona de Pere Casaldàliga, un altre ferm defensor de la teologia de l'alliberament.

John F. Kennedy assassinat ara fa cinquanta anys

Avui es compleixen cinquanta anys de l'assassinat del president dels EUA John Fitzgerald Kennedy, i puc dir que ho recordo, encara que d'una manera vaga. El cert és que hi ha tres assassinats dels anys seixanta que guardo en la memòria, potser sense la suficient perspectiva, perquè els separa només cinc anys: John F. Kennedy, Martin Luther King i Robert Francis Kennedy, aquests dos darrers amb dos mesos de diferència.

Les tres morts varen marcar la història dels anys seixanta, i dels EUA. Els efectes i reaccions a escala mundial no es poden acabar d'entendre avui dia, si no ho has viscut. Aquell temps les notícies que ens arribaven de l'estranger eren escasses, i filtrades. L'assassinat d'un president dels EUA era massa important com perquè no originés un tsunami emocional. L'assassinat del seu germà Robert, cinc anys més tard, era una repetició de la història que semblava condemnar tota la família Kennedy. Dos mesos abans, el líder Luther King també havia caigut mort, quan encara ressonaven les paraules del seu discurs de 1963, amb la cèlebre frase 'I have a dream'.

Recordo haver vist mil vegades les imatges de l'impacte mortal al cap del president, la reacció de la seva esposa, i haver patit l'estat de xoc que va provocar al món sencer. Què en sabia jo del president Kennedy, als meus vuit anys? Per què m'havia d'afectar?

Vaig trigar molts anys a conèixer el Kennedy real, despullat de l'aureola amb què ens el presentaven. El seu catolicisme era la seva carta de presentació. Probablement els assassinats dels Kennedy varen fer que els demòcrates es convertissin en els bons, als ulls de l'Europa democràtica, i els republicans en els enemics a batre. L'assassinat d'un president gairebé acabat d'estrenar, ha estat present en la memòria d'una gran part de la meva generació, en el món occidental, i avui ja en fa cinquanta anys.