Torna la normalitat, tornen les vagues

Després del parèntesi d'estiu torna l'amenaça de vagues. Metges, mestres i treballadors de Rodalies ens anuncien la convocatòria de vagues. El dret de vaga és totalment legítim i, en principi, és l'últim recurs davant del silenci de l'Administració a les reivindicacions laborals, sigui per temes econòmics o de recursos i suport.

Vàrem poder observar les manifestacions dels mestres abans de vacances, reivindicant millores salarials, però també de condicions de treball. Aules massa concorregudes, necessitat de suport per a temes inclusius, sortides extraescolars no prou remunerades, són alguns dels aspectes a discutir i intentar consensuar.

Quant als metges, la queixa principal és la durada de les hores de guàrdia. Vint-i-quatre hores seguides, si no tinc mal entès, no és la millor manera de cuidar els metges, ni tampoc la garantia d'un bon servei i atenció als pacients.

I els maquinistes de Rodalies també es queixen de les condicions en què han de treballar. Els successos ocorreguts arran de les pluges i esllavissades, amb alguna víctima mortal, fan que vulguin treballar amb seguretat. La poca inversió i manca de manteniment és una de les causes de com es troba la xarxa ferroviària. A això cal afegir-hi el robatori de coure o els atropellaments.

Els usuaris dels centres hospitalaris, de les escoles i instituts, i del transport amb tren, haurem d'agafar-nos-ho amb tranquil·litat i paciència, però hem d'exigir serietat en les negociacions i decisions que es prenen. Uns i altres, treballadors i govern, han de ser conscients de les repercussions d'una mala gestió. Nosaltres acceptarem estoicament les conseqüències, però que ells no juguin amb nosaltres.

Maó vist

La Maria Roura no entenia per què el seu cunyat, en Lluís Domènech, no li acabava la casa. Li havia deixat amb tota l’obra vista i no li havia enguixat la façana per rematar la feina. 

Aquesta anècdota em va recordar una altra, també real, que va succeir durant les obres de restauració de l’església romànica de Tavertet. Estaven gratant les parets per treure-li el guix i va tenir lloc una primera comunió d’una família de pintors, de pintors de paret. La queixa de l’endemà dilluns era que, tot i entenent que estaven d’obres, al rector no li hauria costat res ordenar que fessin una emblanquinada a les parets perquè fos més presentable als ulls dels convidats a la festa. 

Podem dir de tot, començant per ignorància o desconeixement de l’art, però en el fons el que ens porta sovint a pensar és que veiem el món per un forat, i aquest és petit i esbiaixat. Jutgem per allò que veiem, condicionats per la nostra manera de ser, per com ens han educat, i ens sembla que tot allò que es fa diferent és un error. Hi ha qui hi posarà més èmfasi, o qui s’hi rebel·larà amb força, o si en té l’ocasió, imposarà el seu criteri, i n’hi ha d’altres que ho criticaran o bé ho suportaran estoicament.

En política acostuma a passar que pensem que nosaltres tenim la raó i els altres estan equivocats. Els partits polítics, que són la plataforma per fer política al nostre sistema democràtic, acostumen a fallar per la seva manca d’autocrítica i la desconsideració cap a les persones, els seus militants, que acostumen a dir amén a tot, perquè així poden escalar posicions, oblidant-se de les pròpies conviccions.