Vint anys del domini .cat

Avui m'he fixat en una crònica de l'Albert Cuesta al diari ARA, que parla dels vint anys del domini .cat. D'entrada haig de dir que m'ha sorprès que estiguem parlant de fa vint anys i m'he adonat, una vegada més, que el temps vola, i per això tenim l'edat que tenim.

Ho recordo com si fos ahir mateix. Aquells intents perquè internacionalment s'acceptés aquest domini, que no identificava un estat, que no tenim, sinó una cultura, una llengua. El que demanaven els seus impulsors semblava una quimera i que no ens ho concedirien. Potser, tal com estan les coses avui, ara tindríem més problemes, i si no mireu com està el tema de la immersió lingüística i les decisions dels tribunals de justícia en contra.

És interessant llegir l'article perquè acostuma a passar que ens oblidem de la història recent. Tot i que han passat uns quants anys, no deixa de ser un fet força recent i també desconegut per a molts. Els nostres fills poden pensar que aquest domini ha existit des del principi i no s'imaginen que va ser fruit de negociacions, pressions i concessions polítiques.

Si llegiu l'escrit estic convençut que no us passarà desaparegut el retrocés experimentat en l'ús, i segurament que no us vindrà de nou, perquè està en la línia del que succeeix amb la nostra llengua i el seu ús a l'espai públic. El mateix podríem dir si parlem de drets i democràcia. La impressió que tens és que hem reculat i avui hem de lluitar per uns drets que crèiem que ja havíem consolidat, o un sistema democràtic de justícia i respecte, que cada vegada posem més en dubte.

I la conclusió a què pots arribar és que només treballant amb esforç per aconseguir aquells objectius que et proposes arribes a aconseguir-ho, i al cap dels anys queda com la cosa més natural i lògica. Res a veure amb el que passava quan algú s'esgargamellava per obtenir-ho i normalitzar-ho.

El gran testimoni de Carme Junyent

Arran de la mort de Carme Junyent són moltes les reflexions que hauríem de plantejar-nos al voltant de la llengua i del nostre dret a expressar-nos en català, i que se'ns entengui quan en fem ús. 

El gran problema polític i social a Espanya sobre la llengua és que no es vol entendre la importància que té per als catalanoparlants el respecte a la nostra llengua. Ens resulta molt difícil fer entendre que no parlem en català per una obsessió malaltissa, o un caprici, sinó simplement perquè és la nostra llengua. No el parlem per diferenciar-nos dels altres, o perquè ens puguem creure millors i més intel·ligents. Parlem en català perquè és la llengua que hem mamat, la llengua amb què ens hem expressat des de la infantesa, la llengua que ens és pròpia i d'ús normal.

I perquè vivim en un Estat amb una llengua obligatòria, com és el castellà, tenim la sort de parlar una segona llengua, i si hem pogut estudiar, probablement ens expressem en altres llengües del món, però la nostra llengua, la que ens és pròpia i que tenim el dret a ser respectats i compresos a casa nostra és el català.

Quan escoltava Carme Junyent pensava que era molt pessimista sobre el futur del català. Malauradament el seu discurs era realista i ens volia fer entendre el perill per a la supervivència de la nostra llengua. El meu entorn actual no té res a veure amb l'entorn de la meva infantesa. No només per tractar-se d'una part del territori diferent, sinó perquè estic parlant de fa més de seixanta anys. I algú podria pensar que hem millorat, ja que fa seixanta anys el català estava prohibit, però al meu entorn era la llengua que es parlava. D'amagat, si tu vols, però era la llengua que utilitzàvem entre els amics, els familiars, els coneguts i els saludats. Tots els tràmits oficials, els mitjans de comunicació, i les nostres relacions amb el Sector Públic s'havien de fer en castellà, però nosaltres ens sentíem plenament catalans i la nostra llengua era indubtablement el català, i només per això va aconseguir superar totes les traves i prohibicions del franquisme.

Carme Junyent ha recalcat el greu problema que patim, perquè cada vegada es parla menys en català. Discutim molt sobre la immersió lingüística. Ens barallem perquè es permeti aplicar-la a l'ensenyament, però a la pràctica no es fa. Només cal passejar-te per les aules, els patis de les escoles, i escoltar la llengua que parlen els alumnes i els professors.

Carme Junyent ha deixat molt clar com ho hem de fer per aconseguir que la nostra llengua es perpetuï, s'enforteixi i no sucumbeixi per la pressió del castellà. Els polítics ens ho poden posar molt difícil, però nosaltres tenim la clau de l'èxit, i això passa per parlar sempre en català i no canviar de llengua. 

El testimoni de Carme Junyent, la seva saviesa, els seus coneixements, el seu exemple de vida ens ha de servir per lluitar per la nostra llengua. Només nosaltres la podem salvar.

Arriba l'ultimàtum de la sentència contra el català

Sembla ser que s'ha fet efectiu l'ultimàtum del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè el govern de la Generalitat obligui les escoles a emprar el 25% de les classes en castellà. La notícia no pot sorprendre ningú, perquè ja fa temps que s'esperava, i en tot cas la sorpresa és que hagi trigat tant a arribar. La pressió que les entitats i partits espanyolistes han fet contra el català i la immersió lingüística ha triomfat, i els partits polítics catalans, una vegada més han fet el ridícul.

Ara caldrà veure quin és el següent pas. Avui, l'article de Salvador Cardús al diari ARA era molt clar. Els catalans no n'aprenem i la història es va repetint al llarg dels anys. A diferència de la resta d'Espanya, a Catalunya el PP i Vox no sumen per aconseguir res, però no els hi cal. La força que tenen a nivell espanyol i el gran ajut dels tribunals de justícia fan la feina. El vot de la ciutadania no aconsegueix frenar l'escalada contrària als nostres drets lingüístics i culturals, i només la independència ho podria resoldre, però el camí està barrat.

La CUP demana desobeir la sentència judicial i el govern té l'oportunitat d'enfrontar-s'hi, amb les conseqüències que això els pot ocasionar, o bé abaixar una vegada més el cap i fer marxa enrere. La transició política ha estat un fracàs, però darrerament és un tirar enrere exagerat. El poc que havíem avançat se n'ha anat en orris.

I tot això passa quan a Espanya hi ha un govern, el més progressista de la història. Imagineu-vos què passarà quan canviïn les truites, i això passarà com a molt tard a finals de l'any vinent. Hem estat incapaços de caminar junts sense tirar-nos els plats pel cap, i ara en paguem les culpes. Veurem quina serà la reacció del govern català, i la resposta que els partits polítics hi donen, no només els independentistes, sinó també el PSC i els Comuns. Hi ha qui s'omple la boca de bones intencions, però tot queda en paraules i no fets. Aquesta és la nostra trista història, cada vegada més dissortada i infeliç.

Una complexitat que requereix els millors

Quan les notícies s'allarguen en el temps acostuma a passar que es perd l'interès en els fets i s'acaba oblidant moltes coses, fins i tot el nucli del conflicte, el motiu de la notícia. No sempre les coses es resolen a l'instant, sinó tot el contrari. Acostuma a ser feixug i són moltes les gestions que s'han d'anar fent, per la qual cosa es perd l'interès.

En aquests moments estem vivint diverses situacions que requereixen molta atenció, si més no per poder entendre per què passen, i analitzar com es poden resoldre, per anar avançant, i no quedar-nos aturats, com passa amb el govern català. Vivim la problemàtica dels mestres, la situació del català a l'escola, la guerra a Ucraïna, l'abandonament del sahrauís per part del govern espanyol... tots ells uns fets prou significatius i rellevants. Tot això sense oblidar-nos del camí que segueix el procés judicial contra els fets de l'1 d'octubre de 2017, i les accions que se'n varen derivar, també al carrer. 

Hem de ser capaços de fer un seguiment de totes aquestes problemàtiques i exigir als nostres polítics que no ens deixin a l'estacada. Que siguin responsables dels compromisos assumits i que els varen portar a l'elecció com els nostres representants. I assumir responsabilitats vol dir donar resposta a les qüestions que es plantegen el dia a dia. Trobar solucions perquè el país pugui avançar en drets i deures.

Els mestres han fet cinc dies de vagues per protestar contra un menysteniment que dura des de fa molts anys, i que va tenir un detonador en el fet de passar olímpicament d'ells quan més ho necessitaven. Es varen prendre decisions a la seva esquena, sense tenir present aquelles reivindicacions històriques. Crec que el conseller d'Ensenyament no es va comportar com cal esperar d'un polític compromès en les seves responsabilitats.

Tampoc s'ha entès la posició dels partits polítics, sobretot els independentistes, en relació a la llengua catalana a l'escola. No es pot renunciar a la lleugera a uns drets emparats per l'Estatut d'Autonomia, i que en lloc de revisar el seu funcionament, s'opta per la supressió. Em refereixo a la immersió lingüística.

Per tot això s'explica el desengany i desafecció de la ciutadania vers la política. Avui encara llegia declaracions en el sentit que estàvem cansats del país, quan en realitat, i algú els ho feia notar, el que estem cansats és dels nostres polítics i la seva manera de fer. I potser sí que acabarem abaixant els braços, però que mai més ens exigeixin sortir al carrer a defensar uns drets que ells mateixos s'obliden en un calaix, o són incapaços de defensar entre despatxos.

Vivim uns moments difícils, amb una situació econòmica en crisi després d'una pandèmia i ara amb un guerra que encareix els productes. Com que no s'ha treballat prou bé l'estructura econòmica del país, ara sorgeixen tots els problemes. Ara tot són corredisses per tapar forats, però la feina s'havia d'haver fet abans, amb previsió i diligència. No acluquem els ulls, ni tapem les orelles, sinó que exigim als nostres polítics que es posin al davant, o si no en saben prou, que deixin pas a altres persones que ho puguin i sàpiguen fer.

Amb el lliri a la mà o ens prenen per idiotes?

Aquests darrers dies hem estat parlant de l'acord entre quatre partits catalans per modificar la Llei de Política Lingüística, i d'aquesta manera evitar haver de complir la sentència del TSJC i aplicar un 25% de l'ensenyament en castellà. No sé si tenim uns polítics covards, però al mateix temps innocents, o és que ens prenen per idiotes. De veritat es creuen que amb aquesta modificació proposada, que no concreta res, els jutges en tindran prou? Creuen que els enemics del català, abanderats per Ciudadanos, quedaran contents amb aquesta resposta?

He parlat darrerament de la ineptitud dels nostres polítics i de la necessitat que facin un pas al costat i deixin lloc a gent que ho pugui fer millor. Avui llegia l'entrevista que l'ARA feia al secretari de política lingüística, el senyor Francesc Xavier Vila, i em feia vergonya mentre la llegia. Es pot ser tan poca cosa? Es pot creure allò que diu?

Si d'alguna cosa n'hem agafat experiència aquests darrers cinc anys és de la força i males arts emprades per les institucions espanyoles, amb els jutges al capdavant, i entitats contràries a la llengua, com per entendre que la proposta que varen acordar els quatre partits catalans, i que després JxCat se n'ha desdit, no aturarà l'empenta decidida per matar el català. 

Hi ha prou evidència a les escoles i instituts catalans com per adonar-se que si una llengua necessita ser protegida perquè està en hores baixes, és el català? Que no s'adonen que no s'està defensant el castellà, sinó atacant el català? Que només volen que la nostra llengua s'extingeixi? Si no ho veuen que carai fan a la política?

Ho deia al començament, que se'm fa estrany que hi pugui haver gent tan innocent que es pugui imaginar que amb un lliri a la mà, i matant la immersió lingüística, ho solucionaran tot. Això només ho pot avalar el PSC actual i els Comuns, però no unes persones que formen part d'uns partits polítics que es diuen independentistes i que ens volen fer creure que segueixen el camí cap a la independència del nostre país. És que ja no es tracta d'aconseguir la independència o no de Catalunya, sinó salvaguardar la nostra llengua. Simplement això!

JxCat ja no sap què dir ni què fer

Ahir parlava en aquest blog de l'acord a què havien arribat quatre partits catalans sobre una proposta de modificació de la llei de Política Lingüística, i els efectes que havia tingut a les xarxes socials. Reconeixia que calia analitzar a fons la proposta, però que d'entrada semblava que era una marxa enrere en la defensa del català. Aquesta no és l'opinió d'ERC, que ho defensa com una manera de consolidar la immersió lingüística. Jo tinc els meus dubtes.

No vull insistir tant en la proposta com en la reacció de JxCat, que va signar l'acord, però que veiem com ho rebia el poble català ha fet enrere i demana modificar l'acord. El fet és insòlit, però veient els polítics que tenim, ja res no ens ve de nou. Com pot ser que es prenguin decisions tan importants i amb tan poc convenciment, per acabar desdient-se'n a la primera de canvi?

Aquesta actitud de JxCat demostra la ineptitud dels seus responsables polítics, i explica la situació en què ens trobem des de l'octubre de 2017. Portem gairebé cinc anys de paràlisi, i molt més temps haurà de passar abans no aconseguim avançar, a no ser que tota aquesta colla d'inútils facin un pas al costat i surtin nous polítics que sàpiguen liderar el camí cap a la sobirania.

De fet ja no es tracta tant de veure si els nostres polítics són capaços de liderar el procés independentista, sinó que ja només els demanem que sàpiguen liderar un govern d'un país, amb moltes inquietuds, però amb uns governs que fan figa davant de qualsevol obstacle.

ERC continua amb la idea que es pot pactar tot amb el govern espanyol, encara que fins al dia d'avui s'hagi demostrat que no serveix de res, malgrat les seves decisions de donar-li suport en tot. Ara, però veiem que JxCat no només no té clar quin és el camí a seguir, sinó que pren decisions sense cap mena de convenciment, dubtant de tot i donant una imatge pèssima. 

La societat civil està molt cansada a Catalunya, i molt fastiguejada dels polítics que hem d'aguantar. No se'ns pot demanar gaire res més. Penso que seria bo un canvi de dirigents i per això recordo les paraules de Jordi Cuixart quan va plegar d'Òmnium Cultural. No només ell havia de fer el gest, sinó totes aquelles persones que han viscut un procés complicat, i que han quedat tocats, però també aquells que els han substituït, sense tenir la talla.

Un nou pas enrere en la defensa del català

Segurament caldrà uns dies per acabar d'entendre aquesta proposició de llei que modifica la llei de política lingüística catalana, a proposta de PSC, ERC, JxCat i Comuns, però d'entrada no sembla una notícia gaire afalagadora. De fet ja es veia a venir que finalment, no només ERC s'abaixaria els pantalons, sinó que JxCat també l'acompanyarien.

En aquest país es va d'un extrem a l'altre. De plantar cara sense garanties, amb les conseqüències que tots hem vist aquests darrers quatre anys, a claudicar davant la pressió dels partits unionistes. M'imagino que encara alguns d'ells no ho veuran suficient, i les retallades seran més profundes del que s'escriu en aquesta proposició de llei.

Fa molt temps que vaig dient que tenim uns polítics que no ens mereixem, i si es confirma el que puc entendre d'aquesta modificació de la llei proposada, podem afirmar que ens condueixen a una marxa enrere sobre els nostres drets com a país amb llengua pròpia.

Era evident que calia donar resposta a la pressió judicial emparada pels partits polítics espanyolistes, PSC inclòs, i una part de la societat civil catalana, però no entenc que s'hagi d'arribar fins al punt de trencar amb la defensa del català com a llengua vehicular a l'ensenyament.

És cert que no s'està complint res del que diu la política d'immersió lingüística, i que en la majoria d'instituts el castellà predomina sobre el català, però això mereix una atenció i intentar resoldre la incongruència. Modificar la llei no soluciona el problema, més enllà de deixar tranquils els nostres polítics, que ens avergonyeixen dia rere dia.

Ja sé que cal ser caut a l'hora de fer judicis, i és important llegir a fons la lletra de la proposta de modificació de la llei, però d'entrada no és agradable veure com els polítics només busquen el seu anar bé i no s'arremanguen per solucionar els problemes que s'originen en la pràctica diària. Potser la poca resposta a la manifestació d'ahir dimecres en suport de l'escola en català, ha donat ales als nostres polítics a fer aquest pas enrere cap a una normalitat que molts desitjàvem que anés en una altra direcció.

El fracàs de la immersió lingüística

Des de fa uns mesos s'ha parlat molt de la immersió lingüística a les escoles de Catalunya, amb el català com a llengua vehicular. Se n'ha parlat, sobretot, per les sentències contràries a la immersió del català, tal com es va concebre, forçant que el castellà també sigui vehicular, i que, segons els jutges, la proporció ha de ser del 25%. Tot això ve d'una llei d'educació del temps del PP, que ja està derogada, però que malgrat això és la base d'aquesta obligatorietat. Avui s'ha reforçat l'amenaça contra la immersió lingüística, amb la decisió del TSJC de generalitzar a totes les escoles del país, l'obligatorietat d'emprar el castellà en un 25%.

El fracàs de la immersió lingüística no és només la incapacitat de defensar-la davant dels tribunals de justícia espanyols, sinó dels resultats obtinguts després d'aquests anys, en què era vigent, però que ningú es va encarregar d'analitzar quin era el grau de compliment. Ara, quan hem vist que cada vegada són menys els joves que utilitzen el català per relacionar-se amb els amics, tots ens hem posat les mans al cap i hem constatat que la llengua catalana està en perill.

Podem i haurem de trobar la manera de girar full a la pressió que des d'Espanya, tan a nivell polític com judicial, exerceix contra el català, però no ens podem oblidar que cal reflexionar què s'ha fet malament, perquè els resultats de la pràctica de la llengua catalana siguin els actuals. En això ningú no ens hi ajudarà, i seria molt penós que no trobéssim la manera de redreçar la situació.

No ens podem entretenir només en combatre les sentències contràries al català, perquè hem pogut veure que hi ha molts centres escolars que el català és testimonial. Germà Bel fa temps que reclama un canvi en el posicionament català, i s'emmiralla en l'exemple basc. No podem deixar de fixar-nos-hi, i intentar arribar a conclusions satisfactòries per canviar la dinàmica actual. 

D'entrada semblava que la immersió lingüística era una bona praxis, i podia portar bons resultats per al català, sense afectar el coneixement del castellà. En cap cas s'ha batallat en contra del castellà, sinó que s'ha intentat ajudar la llengua més feble, i que tenia, i té, més possibilitats de desaparèixer. No volem separar la població en funció de la llengua que utilitzen, sinó que el català sigui fort i d'ús habitual entre la població. No són només els catalans de famílies castellanoparlants els que han deixat d'utilitzar el català, sinó també catalans de famílies que sempre han utilitzat el català per relacionar-se, i aquí hi ha el principal problema a resoldre.

Denúncia inútil davant del Tribunal Suprem

El govern català es querella contra Casado i ha presentat una denúncia davant del Tribunal Suprem, per les declaracions que va fer contra els mestres catalans, dient que no deixaven anar al lavabo els nens i nenes que parlaven en castellà, i els posaven pedres a les motxilles.

No sé si la iniciativa és bona, perquè no cal esperar res de bo del Tribunal Suprem, que de ben segur arxivarà la denúncia. Tal com van les coses, i tenint en compte qui forma part del Tribunal Suprem, no hi ha res a fer contra la dreta espanyola. Si fos al revés, segur que hi hauria sentència condemnatòria. Aquesta és la realitat d'aquest país.

Allargar el tema no sempre és beneficiós, perquè dones relleu als altres, i si acaba, com és de suposar, amb l'arxivament de la denúncia, es considerarà una victòria i suport al líder del PP, i per tant, una nova derrota del govern català. 

Considero que s'ha de ser positiu i marcar el ritme des de Catalunya, tenint clares les directrius i donant suport als mestres catalans. És prioritari conèixer quina és la realitat de les escoles catalanes sobre la llengua, que sembla ser que el govern no en té ni idea. Saber si realment s'aplica la immersió lingüística i com es pot potenciar més el català, quan se sap que cada vegada hi ha menys joves que el parlin.

Seguir la dinàmica de presentar denúncies als tribunals de justícia espanyols no és bo per a ningú, i encara menys per a nosaltres, que ja coneixem com ens tracten. Toquem de peus a terra i lluitem pels nostres drets sent pragmàtics. Apliquem les normes i vetllem perquè es compleixin, i afavorim tot allò que sigui beneficiós per al català, que és la llengua que té totes les de perdre.

Més bajanades de l'insensat Casado

Si Casado es pensa que els espanyols es creuran que els mestres catalans no deixen pixar els que parlen en castellà, és que te en molt baixa consideració el poble espanyol. I encara si hi afegeix que els hi posen pedres a les motxilles. 

És intolerant aguantar aquest insensat que pretén governar Espanya, i el pitjor de tot és que té possibilitats d'aconseguir-ho. Realment tenia raó Churchill quan comparava els humans amb els animals, en qüestió de lideratges. 

El PSC s'ha negat a participar a la manifestació d'aquest matí a Barcelona en defensa del català, però Iceta ha deixat clar al PP que no poden jugar a desestabilitzar la societat catalana per aconseguir més vots espanyols. Probablement el que fa Casado és afavorir Abascal i que Vox creixi més a Espanya.

Repugnants Carrizosa i Arrimadas, però coherents amb els principis fundacionals. Ciutadans va néixer per posar traves a la immersió lingüística, polititzant allò que funcionava bé. Volien, i continuen igual, eliminar el català o que se subscrivís a l'entorn familiar i folklòric. En aquells moments saber català era un avantatge per promocionar-se socialment. Avui ha canviat i ja no és el mateix. Potser per això el que ens cal és recuperar aquest punt de reconeixement, i això és cosa de tots i no només del govern i les lleis que es puguin decretar.

Hem de respectar totes les llengües, sense oblidar la necessitat de protegir el català, que és de totes la que més possibilitats te de perdre. Parlar català en el nostre entorn, sense canviar de llengua quan l'interlocutor en parla una altra, sempre i quan ens pugui entendre. És per això que a l'escola s'ensenyen les dues llengües i tots els alumnes acaben sent capaços d'entendre-les, que no vol dir parlar-les. Els monolingües són els castellanoparlants, i no els que parlem català.

Al PSC, qui l'ha vist i qui el veu!

Ja ho he comentat més d'una vegada en aquest blog: el PSC d'ara no és el mateix de l'època de Maragall o Montilla. El seu tarannà va començar a canviar amb Iceta i s'ha radicalitzat amb Salvador Illa, en el sentit de no donar suport a la singularitat catalana, i ser esclau del PSOE.

Ara ho estem veient amb tota la polèmica lingüística, en què el PSC s'ha alineat amb la dreta, fins i tot ara que és tan radicalment d'extrema dreta. Un PSC que va impulsar la immersió lingüística i que ara s'hi posa d'esquena.

Quan vaig veure que el PSC impulsava Salvador Illa per liderar el partit, ja vaig saber com evolucionaria. El seu currículum no tenia res a veure amb el que havia estat el PSC anys enrere. El lideratge d'Iceta no seria un tràngol temporal, sinó que iniciaria una nova ruta, gens propícia per a Catalunya.

És una llàstima que el PSC no tingui memòria i es decanti per sumar-se a les mentides de la dreta més extrema de tots els temps. El que hem sentit aquests dies al Congrés de Diputats i al Parlament de Catalunya sobre el català ha estat infame, només producte de l'odi vers Catalunya i el català. Quan s'ha necessitat el PSC per donar la cara i defensar el que sempre havia defensat, s'han fet enrere i s'han col·locat al costat de la dreta espanyolista.

Em faria vergonya anar de la mà de personatges com el senyor Carrizosa, que ha comparat els fets de Canet amb Ermua, en temps del terrorisme d'ETA. És ben cert que Ciutadans només pot existir si hi ha un clima bèl·lic, i això és el que estan creant per evitar desaparèixer. Fàstic em provoquen les declaracions de polítics de Ciutadans i PP, i veiem com el PSC no dona la cara per defensar-nos. 

M. Rajoy al Congrés de Diputats

No he volgut seguir les declaracions de l'expresident M. Rajoy en sessió parlamentària, perquè no li tinc cap mena de confiança i sé que haurà mentit tot culpant els altres. Aquestes comissions que es creen en els parlaments no acaben de servir per a res, sobretot quan la persona interpel·lada forma part de la dreta, que té tot el suport de l'aparell de l'Estat, estigui al govern o a l'oposició.

Pel que m'ha semblat llegir a les xarxes socials, el guió de Rajoy era el previsible. A diferència de la seva col·laboradora, Maria Dolores de Cospedal, ell sí que ha parlat i s'ha defensat atacant els altres. De veritat no sé perquè es fan aquestes comissions si ja se sap com acabaran. Al nostre país els processos judicials són molt lents i dirigits per un col·lectiu de jutges hereus del franquisme. Amb això està tot dit.

Aquesta comissió, o la informació sobre la mateixa, ha quedat una mica eclipsada per la sentència del TSJC sobre la llengua vehicular al curs de P5 de l'escola Turó del Drac de Canet de Mar. Tot el que s'ha dit en contra del català i la seva imposició sobre qui vol ser escolaritzat en castellà, està desfigurat i només pretén anular la llengua, que és una plataforma de la subsistència del nostre poble.

Necessitem que el nostre govern tingui clar què vol fer amb la llengua i que tots li donem el suport necessari perquè la immersió lingüística funcioni i sigui la clau de volta perquè tots els nois i noies acabin els seus estudis amb el coneixement de les dues llengües. Sense el suport de totes les forces polítiques, el català té les de perdre. Curiosament, avui el primer ministre francès defensava la immersió lingüística a la Catalunya Nord.

Si heu llegit l'article de Salvador Cardús, avui al diari ARA, estareu d'acord amb que necessitem un govern transparent i que ens digui les coses que pretén fer, sense subterfugis. Hem de mantenir la confiança en el govern i sortir d'aquest atzucac en què ens trobem.

La llengua no es toca!

Avui centenars de persones s'han manifestat davant de l'escola Turó del Drac, de Canet de Mar, contra la sentència del TSJC que obliga a fer un 25% de les classes en castellà, al curs de P5, on una família ho ha demanat.

N'hem parlat molt i en continuarem parlant durant molts anys, perquè Espanya no ha paït mai que Catalunya tingui una llengua pròpia i fa tot el possible per denigrar-la i intentar que desaparegui. La política d'immersió lingüística va ser aprovada amb una majoria de vots, i ha funcionat correctament, en teoria, perquè a la pràctica són molts els professors que fan les classes en castellà, sobretot en zones de concentració de famílies castellanoparlants.

Mitjans de comunicació espanyols, jutges i partits de dretes han buscat sempre com desafavorir el català, inventant-se històries, mentint i enganyant la població espanyola que es creu que a Catalunya menystenim els que parlen castellà.

Fa uns dies que va sortir en una conversa, que el País Basc s'havia quedat amb el Concert econòmic, i Catalunya amb la llengua. Això segon s'ha posat sempre en qüestió, i ens hem fet un tip de lluitar per reivindicar el nostre dret a parlar amb la nostra llengua, no només a casa, sinó també als jutjats, al carrer, a les institucions ubicades a Catalunya. 

Ens farem grans i el problema subsistirà. No podem dir que sigui una batalla perduda, sinó que és una batalla constant i que no s'acaba mai. Sempre a la defensiva, barallant-nos contra la mentida i l'odi dels partits polítics espanyols.

La llengua no es toca! és un eslògan que hem de tenir molt present i defensar-lo amb totes les nostres forces. No serà fàcil, però ho hem de fer, i nosaltres hem de posar esforç de la nostra part. Hem de parlar en català amb tothom que ens entengui, encara que ens responguin en castellà. Això no és ser mal educat, sinó ensenyar que les dues llengües poden conviure, mai una llengua per sobre de l'altra.

En defensa del català

Els que ataquen el català a l'escola els molesta que existeixi la llengua, més que no pas quin ús es fa d'una o altra. S'ha constatat que si alguna de les dues llengües s'ha de protegir és el català, i ells ho saben, però no els importa. Els molesta que parlem català, com els molesta totes les institucions catalanes. Ells voldrien centralitzar-ho tot des de Madrid, siguin del color que siguin.

Aquests dies hem llegit la sentència del Tribunal Suprem, on queda clar que es menysté la immersió lingüística i s'obliga a ensenyar en castellà amb un mínim del 25%. Els partits de la dreta espanyola van de bracet amb els tribunals de justícia, per atacar tot allò que faci olor de catalanisme. Tot allò que singularitza el nostre poble, perquè no volen diferències, malgrat siguin evidents.

L'altra dia parlava de la democràcia espanyola, que comportava molts dubtes, però no hi queda enrere el poder judicial. Els magistrats i jutges són majoritàriament hereus del franquisme i mai defensaran els interessos catalans. No seran mai objectius, sinó que la seva ideologia primarà per sobre de tot. No és estrany, doncs, que les sentències siguin sempre contràries a nosaltres.

És una llàstima que el poble que se sent català, no sigui capaç d'anar junt a l'hora de defensar-se. I d'això se n'aprofiten els partits de la dreta, que cada vegada són més radicals, perquè competeixen entre ells per veure qui ho és més.

Preocupa la situació del català, perquè cada vegada té més dificultats per desenvolupar-se. En part és culpa nostra que no som prou valents a l'hora de mantenir-nos ferms a parlar-lo i també per la influència externa que és més forta. Cal discriminar el català en positiu, perquè és l'única manera de protegir-lo i que no quedi en desús. Tot el que puguin dir els jutges o els partits polítics de dretes, no pot desmotivar el nostre interès per defensar la nostra llengua.

Una nova llei d'Educació

Ja tenim una nova llei d'Educació. Quan durarà? Des de la reinstauració de la democràcia al nostre país ja no sé quantes lleis d'Educació s'han aprovat. Cada vegada que hi ha un govern nou es deroga l'anterior i se'n fa una de nova. Com que hi ha alternança política, es van aprovant noves lleis, i això és un no parar.

Aquesta nova llei tampoc no ha tingut consens polític, la qual cosa vol dir que quan torni el PP, es tornarà a canviar la llei, i jo em pregunto si és tan difícil arribar a consensuar una llei de mínims; si la llei d'Educació ha d'estar sempre impregnada d'interessos partidistes, i si no hi ha exemples d'altres països europeus que no es puguin aplicar.

Els mitjans de comunicació han destacat dos aspectes d'aquesta llei. Per una banda el fet que el castellà deixi de ser la llengua vehicular, cosa que afavoreix la llei d'immersió lingüística de Catalunya, i també la guerra oberta a l'escola concertada, que es veu molt qüestionada per l'esquerra.

Els dos punts esmentats són combatuts per la dreta, que avui no té majoria al Congrés de Diputats, i això fa que sigui tan previsible un canvi quan la dreta recuperi la majoria absoluta. En la defensa del català, que es troba en minoria i necessita suport, em trobo entre els defensors i m'agradaria que no fos cosa d'uns, sinó que tothom veiés clar que si una llengua s'ha de defensar és el català, a no ser que no respectis que hi hagi persones que tinguem com a llengua pròpia aquesta llengua.

En relació a la concertada, només em faig una pregunta: tenim capacitat perquè tot l'ensenyament sigui públic i prescindir de la concertada? Modestament crec que ara no seria possible, i per tant, més que atacar l'escola concertada el que cal és aconseguir un ensenyament públic gratuït per a tothom, i per aconseguir-ho s'ha de treballar de valent i canviar moltes coses.

La immersió lingüística

Les discussions i crítiques que rep la immersió lingüística no tenen res a veure amb les raons que s'exposen, de protecció del castellà en front d'un model que el discrimina, sinó de l'objectiu de aparcar el català i deixar com a llengua el castellà.

S'entén, oi? Els detractors del model d'immersió lingüística el que volen és que la llengua a Catalunya sigui el castellà i que en tot cas el català sigui d'ús restringit a les famílies. És mentida que els crítics busquin l'equilibri de les dues llengües perquè són conscients que el castellà no té cap perill i en canvi el català, si no es protegeix, té les de perdre.

És per això que és tan odiós escoltar les paraules dels detractors, malgrat tinguis clar qui les expressa, però el que em preocupa i em sap més greu és que l'actual cúpula del PSC també caigui en l'error de posar en dubte el bon funcionament de la immersió lingüística i que si algun problema té és que el català encara es troba en inferioritat de condicions.

Em fa ràbia el paper que juga el senyor Iceta, que tots sabem que diu allò que li interessa dir en el moment que toca, per quedar bé i fer contents els dirigents del PSOE. No és només amb el cas de llengua catalana, sinó en tots els temes, sobretot aquells que procuren millorar la situació de Catalunya. És lògic que els socialistes que continuen sentint-se catalans, puguin estar en contra de l'actual dirigent, però la llàstima és que la seva veu no arriba gaire enllà.

Andalusia subvenciona els altres catalans

Amb l'arribada de Vox a les institucions espanyoles hem d'estar preparats per a qualsevol cosa, per insòlita que ens pugui semblar. Aquesta gent no té límits i tergiversa les coses a la seva conveniència, però si a més tenen poder i influència, en fan ús.

Avui he llegit que el govern andalús pensa en nosaltres i concretament en els altres catalans, i ha incorporat, a petició de Vox, una partida pressupostària per subvencionar les cases andaluses a Catalunya i al País Valencià, per combatre i "atacar" la malvada immersió lingüística que tants mals ocasiona als descendents dels antics emigrants andalusos.

Si això ho haguéssim vist en una pel·lícula, diríem que la imaginació del seu director no té límits, però no és una pel·lícula, sinó que és real i passa el segle XXI d'aquesta Espanya democràtica que ha fet ressuscitar l'autoritarisme i les velles glòries de la dictadura.

És per això que hem de preparar-nos perquè en vindran més, i quan aconsegueixin entrar en les institucions catalanes (crec que només a Salt han entrat tres regidors de Vox), encara ens sorprendran més. Com deia al començament, aquesta gent no té límits, o encara pitjor, no té vergonya.

Una panorama polític i judicial que fa pena!

No, si al final arribarem a saber de lleis, jutges i sentències. Crec que darrerament s'estan produint totes les combinatòries i especificitats del món judicial. Avui llegia que una associació de jutges, de recent creació, ha presentat o presentarà una querella contra la cúpula judicial, per parcialitat, per ser massa del PP, vaja!

Esclar que, em pregunto, què en pot sortir de tot això si els que han de fer cas i respondre la querella són de la mateixa corda. No anirà més enllà, oi? Potser és la manera d'iniciar els tràmits per arribar a Europa, que ara ens sembla l'últim recurs possible. Efectiu?

Realment el panorama polític i judicial espanyol que s'està observant darrerament és lamentable. La imatge que donem a l'exterior fa pena, però no podem oblidar que els nostres polítics i els nostres jutges són molt espanyols, molt quixots, i se'ls en fot què puguin pensar els europeus. Això passava en temps del dictador i continua passant ara.

És aterrador veure com actuen personatges com Albert Rivera, que poden arribar a governar l'Estat. Avui l'abat de Montserrat deia que havíem retrocedit fins a extrems que mai no hauríem imaginat. Avui també llegia la notícia sobre la recollida de signatures a Burgos, per eliminar la immersió lingüística a casa nostra. L'objectiu és, segons sembla, convertir el català en una llengua d'ús familiar. A part de ser una demostració d'ignorància, però d'odi al mateix temps, és la cançó de l'enfadós que  ens arriba a cansar.

Si pretenen que ens conformem a quedar-nos a Espanya tan tranquils, no ho estant aconseguint. Cada vegada tens més ganes de fotre el camp i que s'empassin aquest orgull.

C's, sou molt mala gent!!!

Parafrasejant l'expressió del foraster a TV3, però amb sentit invers, em refereixo als dirigents de C's, que intenten confondre els espanyols, també els catalans, com si fossin unes bones persones que ens volen salvar del mal i la injustícia, però realment el que fan és atacar l'estabilitat perquè creuen en aquella famosa frase que en castellà diu: "a rio revuelto ganancia de pescadores".

Es tracta de sembrar jull per fer-se amb el poder i forçar, de manera autoritària, allò que sempre han pretès: atacar la llengua i la cultura catalana.

Atacar la immersió lingüística i culpar els professors i escoles catalanes d'adoctrinament és injuriar, a propòsit, per introduir l'odi contra aquelles persones que fa anys estan fent una bona feina que es demostra amb els resultats. No es tracta d'un posicionament polític, el que fa C's, sinó d'una mentida greu de conseqüències imprevisibles.

Estic segur que dins la militància de C's hi ha bones persones. La generalització sempre és errònia i no es pot posar tothom en el mateix sac, però sí que és cert que la direcció del partit utilitza males arts per confondre la gent, insultar qui no pensa com ells i mentir descaradament. C's, que es va presentar dient que aniria contra qui corromp la política, no ha complert amb les seves promeses i és el primer de fer costat al PP, el partit més corrupte de la història.

Com que no estic parlant d'arguments, ideals o línies polítiques, sinó de mentides, enganys i prostitució de la política, no tinc cap recança en afirmar que C's són molt mala gent!

Feixuc aguantar l'actualitat de país i de la vila

És tan indignant tot el que està passant que perds les ganes de comentar-ho per no avorrir qui té la paciència de llegir-te. L'atac de PP i C's al català és mesquí i barroer. Si s'ho creuen són uns ignorants, i sinó són malèvols i amb ganes d'enfrontar-nos. La immersió lingüística ha estat la millor solució perquè tots els catalans escolaritzats puguin parlar les dues llengües oficials, i preservar la llengua dèbil, la que és pròpia de Catalunya.

Quin mal fa acceptar això? S'ha de ser hipòcrita o inconscient, vivint a Catalunya i mentint descaradament. Només el rèdit electoral que té, els fa ser tan deshonestos, falsos i provocadors. Llavors es queixen que sortim al carrer. És l'única alternativa que ens donen, perquè nosaltres no manipulem les lleis, ni els jutges. Nosaltres tenim sempre les de perdre i només podem manifestar públicament allò que és raonable, allò que és just, que no necessàriament és tractat justament.

Avui també hi ha enrenou a la nostra vila pel procés participatiu que ha de servir per decidir on traslladar-hi la biblioteca municipal. També se'm fa feixuc referir-m'hi. Ja ho he fet. En un primer moment demanant un procés impecable per la dificultat d'executar-lo correctament. En un segon post gairebé demanant que no es faci la consulta, davant la impossibilitat que s'aconsegueixi un procés apropiat per la seva tipologia.

Permeteu-me que acabi amb García Albiol, el senador català que menys ha treballat al Senat, i que ara demana poder participar a la mesa del Parlament, amb veu, però sense vot. Ara no li correspon, perquè així ho ha decidit el poble convocat a les urnes de manera autoritària pel seu president. Ara és l'hora de quedar-se al grup mixt, treballar des d'allà i fer-se sentir en sessions plenàries. Quan era senador hauria pogut treballar un mica més.